27/9/09

La 22 acull la presentació del llibre de Morera


La popular llibreria del carrer hortes de girona ha acollit la presentació a Girona del llibre Diàleg de sords? Pedagogia per reconciliar conflictes (Claret), de Joan Morera. La presentació va anar a càrrec de Maria Lluïsa Gironès i Santi Thió (Àkan).
(Diari de Girona, 26.09.09. Foto: Aniol Resclosa)

Antonio López de Lamadrid, un editor a la força.


L’Antonio, era un home de negocis. La Beatriz de Moura, una dona de lletres. L’Antonio es dedicava a els negocis familiars. La Beatriz a editars llibres en una editorial “progre”anomenada Tusquets. La combinació de les dues personalitats en va sortir una editorial amb cara i ulls, una editorial de referència: Tusquets Editores, que ara ha cel.lebrat el seus primers 40 anys.
Antonio López era un personatge agradable, simpàtic i, si era necessari, agressiu. Amant dels bons àpats amb tertúlies. Va donar sentit (econòmic) a l’editorial i va ser un bon company d’una gran dona.
Vaig tenir la sort d’estar amb ells en diverses ocasions, per coses de llibres. També, de cinema, a Cannes, per la moguda de pel·lícula de David Trueba Soldados de Salamina, basada en el llibre de Javier Cercas i que ells van editar i promocionar. Tant l’Antonio com a la Beatriz me’ls vaig fer amics meus i penso que aquesta amistat era compartida per ells.
Toni, va morir el dia 21 de setembre 2009. El trobarem a faltar, l’Antonio López.
Guillem Terribas

Editorial Empúries, 25 anys fent llibres




L’Editorial Empúries és d’aquelles editorials que tens la sensació que has tingut sempre a prop teu. A prop, pels molts llibres que han editat de joves i no tant joves autors del país. També, per la manera en que ha estat conduïda. Primer per Xavier Folch, un editor d’aquells dels d’abans, un “gat vell” de l’edició. Home de poques paraules, les necessàries, d’una generositat precisa i d’un nivell cultural extraordinari. El seu fill, Ernest Folch, el va seguir; sota el seu guiatge, donant a l’editorial un to més comercial i agressiu. Bernat Puigtobella, va fer una estada curta dirigint la editorial, i va saber combinar bé la formula del Pare i del fill. L’actual editora, la jove Eugènia Broggi, ha demostrat tenir un estil propi, escoltant el pare i el fill, però donant-li un to de modernitat i, de vegades, fins i tot de risc, fent apostes amb joves autors i amb obres de consum.
A prop, també, perquè tots ells, com a editors i com a persones, han estat molt assequibles amb els llibreters i a la gent del món de llibre.
Empúries ha conreat i encara ho fa, la narrativa, la poesia l’assaig, la cuina... Ha publicat obres d’autors de fora que ja son història com J. D. Salinger, Daniel Pennac, Jostein Gaarder, H. G. Wells, Roald Dahl; d’èxit com Dan Brown, J. K. Rowling, John Boyne. Autors d’aquí, com Josep M. Fonalleras, Vicenç Pagès, Màrius Serra, Núria Perpinyà, Joan Daniel Bezsonoff, Gemma Lienas, Albert Roig, Lolita Bosch, Enric Casasses, Narcís Comadira, Joan Vinyoli, Miquel Bauçà, ... i tants i tants d’altres.
Llarga vida, doncs, a aquesta jove i gran editorial.


GUILLEM TERRIBAS (publicat en el blog Els papers de Pickwic)

22/9/09

MORT L'EDITOR DE TUSQUETS ANTONIO LÓPEZ de LAMADRID


Va codirigir el segell amb la seva parella, Beatriz de Moura, durant tres dècades
• El promotor del premi Comillas de biografia i memòries tenia 70 anys

Era un dels professionals més influents de l’edició independent espanyola. Un càncer de gola va acabar ahir, als 70 anys, amb l’editor Antonio López de Lamadrid (Sant Sebastià, 1938) que des de fa més de tres dècades s’ha mantingut al capdavant de Tusquets, malgrat els embats dels grans grups editorials. La notícia de la mort ha arribat inesperadament al seu cercle més íntim ja que fins dimarts passat De Lamadrid no va deixar d’acudir regularment a la feina.El segell, del qual era propietari juntament amb la seva companya sentimental i fundadora, Beatriz de Moura, va complir 40 anys la primavera passada i la festa de celebració de l’aniversari, amb emocionat petó inclòs de la parella, té ara retrospectivament tota la melancolia del comiat. De Lamadrid va viure llavors el reconeixement de grans editors europeus que es van traslladar especialment a Barcelona per a aquell acte celebrat, com en família, a la seu de l’editorial.Com relatava ell mateix en un text carregat de la seva habitual i fina ironia, va ser el 1976 quan va prendre «la dràstica però afortunada decisió d’abandonar per avorriment el negoci tèxtil» i va començar a col·laborar a temps parcial amb Beatriz de Moura. «En aquell moment no vaig entendre com es podia treballar tant, d’una forma tan activa i eficaç com ho feia Beatriz, editant i publicant llibres tan bonics i suggerents i a la vegada facturar tan poc a l’any», va dir. Aquestes paraules expliquen a la perfecció l’impuls empresarial que De Lamadrid va imposar a un negoci portat fins aleshores d’una forma més aviat voluntariosa i artesana i que van fer que Beatriz de Moura el qualifiqués com «el nostre Guardiola particular». IMPULSOR EMPRESARIAL / Però la trajectòria de l’editor, que va expandir Tusquets a filials avui pràcticament autònomes a l’Argentina, Mèxic i els Estats Units no s’atura en la seva tasca gestora. També va impulsar Andanzas, col·lecció estrella de narrativa, i, molt especialment, Tiempo de Historia, dedicada a la història, la biografia i les memòries. De fet, el premi Comillas vinculat a la col·lecció va ser un homenatge al seu besavi, Antonio López, marquès de Comillas. El funeral civil de l’editor, que ha estat vetllat avui pels seus col·legues i autors al tanatori de les Corts, se celebrarà demà al mateix lloc a les 11.30 hores
ELENA HEVIA (El periódico 21.09.09)
A la foto d'Arnau Bach, Beatriz de Moura i Antonio López de Lamadrid, el maig passat celebrant el 40 anys de Tusquets.

20/9/09

Enrique de Hériz presenta llibre a la Llibreria 22


L'escriptor Enrique de Heriz va ser dijous a Girona per presentar la seva darrera novel·la, Manual de la oscuridad.
D
esprés de l'èxit i premis assolits amb Mentira, l'escriptor Enrique de Heriz va ser dijous a Girona per presentar a la Llibreria 22 la seva darrera novel·la, Manual de la oscuridad. Es tracta aquesta d'una obra on el protagonista és un il·lusionista, fins que és el món el que comença a desaparèixer davant seu. Serà llavors el moment en què el mag haurà d'aprendre a viure d'una altra manera. L'acte de presentació va comptar amb el mateix Heriz i amb Guillem Terribas.
MARTA PALLARÈS (Diari de Girona, 19.09.09). Foto: Marc Martí.

COM FER DESPARÈIXER UN MOCADOR. Crònica d'una presentació a la 22


C om que fa cinc anys va vendre més de cent mil exemplars de Mentira (Premi Llibreter 2004), Enrique de Hériz (Barcelona, 1964) ja es veia a venir que per promocionar la seva nova novel·la, Manual de la oscuridad (Edhasa), les gires serien extenuants, així que amb temps es va preparar un parell de jocs de mans per entretenir el públic que s'avorreix en les presentacions i un titular impactant que facilités la feina dels cronistes: «Aquesta és la història d'un mag que es queda cec.» De tota manera, com que ja fa tres mesos que volta per les llibreries del país amb el mateix truc i la mateixa frase, i com que, d'altra banda, dijous a La 22, hi havia tan poca gent que no valia la pena ni muntar el número de la màgia, va acabar modificant el guió. Primer, perquè va venir tan escopetejat de Calella de Palafrugell, on sol tancar-se almenys un parell de mesos l'any per escriure les seves novel·les, que es va descuidar les cartes a casa, i segon, perquè de tan parlar del seu llibre, a ell mateix l'han assaltat les ganes de reinventar-lo, com si el continués reescrivint a la seva manera obsessiva mentre l'explica, així que ara, en lloc de dir simplement que Manual de la oscuridad tracta d'un mag que perd la vista, ha començat a admetre que, a banda d'aquest fet incontrovertible, el seu personatge ha d'enfrontar-se a una veritat més fonda: que és condició humana acabar posant-se al lloc d'un altre.
La teoria la van posar en circulació un equip de neuròlegs en descobrir que l'empatia és un fenomen purament fisiològic, una activació de neurones mirall que ens tornen sensibles, per imitació, a les passions dels altres. Una raó de pes, afegeix De Hériz, per rebatre aquells que vaticinen la mort de la novel·la, que és un artefacte «capaç de fer-nos plorar pel destí de gent que ni tan sols existeix, d'incorporar-la durant anys a la nostra vida, fins molt temps després de la lectura, com si en lloc de ficcions fossin un record nostre». L'escriptor participa d'aquest joc de miralls en un sentit invers, «construint una casa que no existeix però dins la qual només té dret a viure-hi mentre la construeix», variant més imaginativa d'aquell tan suat «un cop escrit, el llibre ja no em pertany» al qual solen recórrer tants autors per coquetejar, amb papalloneig de parpelles inclòs, amb els lectors. Víctor Losa, el mag de Manual de la oscuridad, aprèn doncs a posar-se al lloc d'un altre; de fet, de si mateix com a altre, de l'home diferent, l'home invident que és a punt de ser, i no tant per un instint de supervivència com per la necessitat de ser a prop dels altres. «Estar viu és evolucionar, encara que sigui en direcció a la teva destrucció», afirma aquest escriptor que va exercir prou temps d'editor per saber que avui dia dedicar-se a aquest ofici que havia estimat li costaria «uns quants disgustos». Prefereix escriure novel·les com la present, encara que només sigui per una pulsió irracional, perquè no es podia treure del cap «la imatge d'un home palplantat al mig d'una escala», i documentar-se sobre les desaparicions fent trucs de mans amb el mestre d'El rey de la Magia i, sobre la ceguesa, amb una terapeuta de l'ONCE gràcies a la qual va saber que, «en absència de qualsevol facultat sensitiva, tots els altres sentits vénen a ajudar-te». Al final, però, no va resistir la temptació de treure's de la butxaca un mocadoret vermell ben rebregat de tan usar-lo i, davant els poquets que érem a La 22, ens el va ensenyar del dret i del revés, el va anar plegant meticulosament dins del puny, i voilà, obre el palmell i ja no hi és.
EVA VÁZQUEZ, publicat al Punt el diumenge dia 20 de setembre 2009. Foto: Lluís Serrat.

18/9/09

XXIX Premi de Novel·la Curta JUST M. CASERO 2009

24 obres presentades
E
l premi Just Manuel Casero, que organitza La 22, arriba a la 29a edició, a la qual s'han presentat 23 obres. El premi està embolcallat per la Proposta de Poesia, que té com a seu La Planeta i que aquest any inclou la lectura dramatitzada de contes de Jesús Moncada (27 d'octubre), dirigida per Xicu Masó (Un racó al Cafè de la Granota); el recital A quatre veus (29 d'octubre), amb Roger Costa-Pau, Rosa Font, Pep Vila i Francesc Prat; la presentació del disc Dones amb nom propi (29 d'octubre); l'acte de lliurament (30 d'octubre), amb l'actuació de Los Galindos; la presentació d'una antologia de poemes de Malcolm Lowry a càrrec de Juan Luis Panero (31 d'octubre), seguida de la projecció del film Sota el volcà (John Houston) i el recital Antologia de Spoon River (Edgar L. Masters), amb 34 rapsodes (1 de novembre).
DANI CHICANO (El Punt 17/09/09) a la foto de Quim Curbet, Just M. Casero (1946-1981)

L a Planeta és l'espai central que acollirà les activitats culturals al voltant de la XXIX edició del premi de novel·la curta Just M. Casero; tot i que com va recordar Guillem Terribas, organitzador de l'activitat, de fa uns anys l'acte inaugural es duu a terme a la biblioteca que porta el nom del periodista i polític. Així, hi ha diverses propostes poètiques i literàries: A quatre veus reunirà Roger Costa-Pau, Pep Vila, Francesc Prat i Rosa Font, que llegiran fragments de diverses de les seves obres; Juan Luis Panero presentarà Sota el volcà de Malcolm Lowry, i a continuació es projectarà el film homònim de John Huston; i en l'espectacle d'obertura del lliurament de premis, que serà el 30 d'octubre, es llegiran textos de Boris Vian i hi haurà un "espectacle molt gamberro, en la línia de Vian" de Los Galindos. Un racó al cafè de la Granota, de Xicu Masó, farà una lectura dramatitzada de textos de Jesús Moncada. Enguany s'han presentat 24 obres al premi; la guanyadora serà editada per Amsterdam Llibres.
MARTA PALLARÈS (Diari de Girona 17/09/09. Foto: Roger Casero.

12/9/09

VICENÇ PAGÈS I JORDÀ: Els jugadors de whist.



Entrevista en el Punt del diumenge dia 7 de setembre 2009, realitzada per Valèria Gaillard. El llibre es presentarà a Girona el dia 1 d’octubre 2009, a les 8 del vespre a la Casa de Cultura de Girona. Organitza Llibreria 22.

«Figueres, com el meu personatge, ha evolucionat a batzegades»
Fa uns dies ha sortit a la venda «Els jugadors de whist» (Empúries), una novel·la ambientada a Figueres, la ciutat natal de l'autor, i protagonitzada per Jordi Recasens, un home de quaranta anys marcat per un esdeveniment que el va trastocar durant la seva adolescència.
Amb deu llibres publicats, Vicenç Pagès (Figueres, 1963) torna a la narrativa –després del cànon de literatura infantil De Robinson Crusoe a Peter Pan (2006)–, amb una novel·la ambiciosa que ha trigat cinc anys a prendre forma.
Com descriuria el personatge principal, el Jordi Recasens, un home que passa diverses crisis aparentment matrimonials, però que, en realitat, n'afronta una que va molt més enllà i que està relacionada amb el seu passat?
–«Vaig titular la novel·la Els jugadors de whist per repartir joc, perquè si no fos per tota la seva infantesa i la relació amb els altres jugadors, seria una història més del senyor que es replanteja la vida. D'una banda, hi ha un mort –una història truncada– i, de l'altra, un casament (el de la seva filla) que obre una línia de futur. En Jordi està al mig. Després, s'hi van afegir els problemes matrimonials. Al final, però, el més important va ser un personatge que no estava previst quan vaig començar a escriure la història. Podia acabar bé o malament, però cap de les maneres no em convencia. Aleshores vaig inventar una història lateral que despista. Així que, al final, la d'en Jordi deixa de ser important.»
Quin paper hi juga en Biel, el més misteriós dels tres jugadors?
–«Ell té la seva crisi als 13 anys i la soluciona definitivament. El veig molt precoç i intel·ligent. Ell mediatitza la relació entre els altres dos amics, el Jordi i el Churchill. Volia fer com en les novel·les de Tennessee Williams o Truman Capote, en les quals els personatges estan marcats pel passat i no els entens fins que no descobreixes què va succeir. Sembla que en Jordi té una crisi d'aquestes vulgars i corrents, però a mesura que vas gratant, vas trobant tot de complicacions molt llunyanes. Primer va a una psicòloga, que no és gens freudiana però el cura, i després va amb la Halley, que l'ajuda a destapar els seus records. De fet, pateix tres crisis: la del casament de la filla, la matrimonial –que és crònica– i la que desencadena la Halley.»
Sigui com sigui, sembla que el personatge evoluciona.
–«Quan els tres amics són petits volen ser artistes. En Biel, segurament vol ser escriptor; en Churchill, músic, i en Jordi, fotògraf. Passen trenta anys i es veu que en Churchill s'ha convertit en productor mànager i el Jordi en fotògraf de casaments. Mentre que en Biel és el mite, perquè la seva vida queda truncada. De fet, en Jordi no gira cap a l'art fins que no s'enfonsa. Aleshores s'adona que la seva feina, aparentment banal, té un fruit i s'acaba salvant.»
Què representa el joc del whist?
–«Representa l'època feliç dels tres nens. Es l'últim estiu que estan junts, perquè en aquella època, a finals dels 70, la majoria de nens als 14 anys ja es posaven a treballar –en una benzinera, de caixers, etc.–, i se separaven. A banda d'això, el joc té una part de risc i, de vegades, tot jugant passen coses. Molta gent coneix el joc de whist d'haver llegit Jules Verne, Stevenson... En aquest sentit la novel·la s'encavalca amb De Robinson Crusoe a Peter Pan.»
Figueres és un personatge més...
–«Figueres ha anat sortint de mica en mica en la meva literatura i ha pres forma en aquest llibre, que és el desè. Fins ara no pensava que era matèria literària, però em vaig adonar que era el que més coneixia, de la mateixa manera que l'època. En la literatura catalana apareix bàsicament Barcelona i el Pallars. Tot es redueix a un ambient rural o urbà. Però hi ha moltes altres ciutats de les quals no es parla que no tenen el passeig de Gràcia ni tampoc la pudor de les vaques que pasturen al costat. A més, a Figueres hi ha el castell de Sant Ferran, que és molt novel·lesc. Pel que fa a l'època, també vaig decidir tractar d'una que conec de primera mà: els anys 70. De vegades, sembla que només hi havia discoteques i la gent es passava el dia fumant. Però en realitat va ser una època molt trista.»
Apareixen moltes referències musicals i cinematogràfiques.
–«Hi ha una voluntat de rescat. Quan poses M80 sempre hi ha les mateixes cançons, i n'hi havia moltes més. Queda una part important de realitat que ha desaparegut. Volia retratar una època d'una altra manera que no s'explica. Ser jove als 70 era molt trist. Ara, els joves són arrogants; sembla que es mengin el món. Aleshores, eres l'últim mico. Tothom tenia dret a escridassar-te i fins i tot a agredir-te. La relació amb els pares també ha canviat molt. Abans, eren l'autoritat. A la novel·la hi ha, a més, una subtrama al voltant de la UMD [Unió Militar Democràtica]. De fet, els pares d'en Jordi i d'en Churchill formen part del franquisme sociològic: gent que no es va revoltar i s'ho va empassar tot. En canvi, el pare d'en Biel –militar–, és més rebel, perquè forma part d'una tradició militar minoritària que defensava una transició cap a al democràcia. Així, el fill de militar viu en un entorn més avançat que els autòctons, que pateixen molta més repressió: aquesta cosa de ‘Mira de quedar bé', que és típic d'un ciutat petita. Figueres ha evolucionat a batzegades. Hi ha llocs que no han canviat gens i d'altres que ni es reconeixen. Però costa trobar-hi un negoci que s'hagi modernitzat. Això és el que li passa a en Jordi: en comptes d'evolucionar, d'una banda fa una regressió i, de l'altra, vol ser una cosa que no és. No ha madurat: com Figueres, que no ha evolucionat. El castell, per exemple: s'hi fan coses molt estranyes –sopars, pel·lícules, concursos hípics...»
El coneix bé?
–«Per a mi era com el pati de l'escola. De petit venia amb uns amics i ens hi colàvem.»
–Hi ha un punt autobiogràfic en la novel·la?
–«Sí. És per això que adverteixo al principi que els personatges són ficticis però les converses són reals. Per exemple, de petit havia anat a recollir casquets de bala al castell. Volia que la novel·la no fos autobiogràfica, però sí tenir material de primera mà. Moltes frases que hi apareixen, les he sentit dir. Sovint són millors que les inventades!»
També s'hi veu una voluntat de descriure les famílies dels jugadors de whist, fent un retrat generacional.
–«Volia fer com una novel·la russa. Crec que, per entendre'ls, has de saber dels personatges importants com a mínim què miraven de petits a la televisió, el cotxe que tenien a casa seva i l'eslògan vital dels seus pares.»
En la novel·la, a més de la barreja de gèneres (diaris, narració, etc.), hi destaca la presència de les noves formes d'escriptura per internet, els blocs, el MySpace, etc. Com s'explica aquest interès?
–«Perquè la novel·la se suposa que l'escriu la jove Halley. Aquí he hagut de fer un esforç per posar-me al dia i no m'ha costat gaire perquè, gràcies a la meva feina de professor a la Blanquerna, estic molt en contacte amb els joves. Ara el llibre té dues pàgines al MySpace: una d'admiradors i l'altra d'amics, on es poden penjar fotos i altres documents relacionats amb la novel·la. També hi ha dos tests sobre el llibre, els quals els lectors poden respondre per veure el grau de comprensió, i hi ha fotogrames de moltes de les pel·lícules que hi apareixen esmentades. És com un apèndix del llibre. Quan acabes una novel·la tens una depressió postpart. D'aquesta manera la baixada no és tan brusca.»
Valèria Guillard. Foto: Manel Lladó.


10/9/09

SORPRESES I COMIATS . Rafael Vallbona


El correu de la Llibreria 22 ens posa damunt la pista de la rentrée, la gran idea francòfona per reanimar les vendes literàries un cop passat el cicló Larsson, però que aquí no acaba de triomfar malgrat els esforços de gent com en Guillem Terribas. D’entre les novetats que porta la tardor el llibreter proposa Els jugadors de Whist, d’un dels autors catalans de culte, Vicenç Pagès (Empúries); L’última carta a Companys, del polonès Toni Soler (Columna); La cultura de la cobdícia, de Francesc Cabana (Proa); La memòria de les formigues, de Iolanda Batallé (Columna), que aviat protagonitzarà un dels més sonats fitxatges editorials de la temporada; Villa triste (Anagrama), d’un Patrick Modiano que s’ha posat de moda quan ja tothom creia que el seu moment havia passat; Meridià de sang, Cormac McCarthy (Ed. 62) o La pinça birmana, el retorn de Maria Jaen (La Magrana). Als suggeriments dels gironins hi afegim La huella del angel, de Nancy Huston, un relat anterior al premiat Marcas de nacimiento, i una agradable sorpresa per als devots de Bukowski, Fragmentos de un cuaderno manchado de vino, relats i assagis inèdits sortits del doble fons d’algun dels baguls que va deixar. i que Anagrama posarà en circulació a l’octubre. I amb aquest paquet ja tenim lectura per a la tardor.Qui tindrà temps per llegir serà L’Esteve Miralles (que també te a punt un recull de relats) i en Jordi Castellanos. A finals de juliol enviaven un correu en el que s’autoacomiadaven del Consell Assessor i Artístic del TNC, de la coordinació del Comitè de Lectura i del Consell de Publicacions. Això si, amables i educats, agraïen a Sergi Belbel i la resta de l’equip la confiança dipositada en ells. Així sigui.

Rafael Vallbona. Publicat diumenge dia 6 de setembre a "El Mundo".