30/3/16

Presenten la biografia de Jordi Tell

Gemma Domènech, Joaquim Nadal i Guillem Terribes.
FOTO: Llibreria 22
Gemma Domènech va presentar ahir a la Llibreria 22 la biografia de l'arquitecte i diplomàtic Jordi Tell, que ha permès recuperar un personatge fascinant de la història del país. A l'acte, presentat per Joaquim Nadal, hi van assistir el fill i el nét de l'arquitecte (a primera fila), vinguts de Noruega. 




Redacció. Publicat a El Punt Avui, 30.03.2016

29/3/16

Totes les vides de Jordi Tell

Gemma Domènech rescata la figura d'un dels arquitectes i diplomàtics a l'ombra més fascinants de la República

Jordi Tell, a la casa que es va construir a l'illa de Noruega
Borholmen, als anys cinquanta. A L'esquerra, les ampolles de
xampany que obria per a les visites dels amics.
FOTO: Família Tell
A les seves memòries, Eugeni Xammar refereix l'episodi en què un jove estudiant d'arquitectura, “el famós Jordi Tell”, la va emprendre a cops de puny amb els insurrectes que, el juliol de 1936, pretenien apoderar-se de l'ambaixada espanyola a Berlín. Xammar no facilita gaires més dades d'aquest agent ardit, excepte que cap al final de la Guerra Civil el va retrobar a la legació de la República a Oslo i que ja llavors eren llegendàries les seves “aventures” a Berlín, on seria perseguit i detingut fins a set vegades per la Gestapo, i la seva sonada evasió del penal franquista de la Corunya, on va estar reclòs quinze mesos abans d'aprofitar un alliberament provisional per acabdillar l'assalt d'una llanxa valent-se d'una pistola inservible i uns pots de llet que simulaven granades de mà.

Detingut per la Gestapo i fugitiu de les presons de Franco, acaba a Oslo, on coneix Willy Brandt

Jordi Tell, a la casa de Noruega, el 18 de Maig de 1982.
FOTO: Família Tell
Ningú, fins ara, havia dedicat més atenció a aquesta figura que apareix i desapareix, sempre esquiva, en els relats de l'exili català. La investigadora gironina Gemma Domènech en tenia notícies molt vagues quan l'any 2013, durant un viatge a Mèxic per presentar-hi
el seu llibre sobre l'arquitecte racionalista Emili Blanch, va comprometre's a aprofundir en l'obra de Tell responent als requeriments del professor José María Murià, a qui se li encenien els ulls davant la perspectiva que un vell amic per fi sortís de l'ombra. Va ser pel compromís adquirit que Gemma Domènech va començar a indagar, al principi amb poc convenciment, sobre aquell home enigmàtic, un de tants que “la desfeta va llançar escales avall de la història”. Però de mica en mica tot lligava: unes jornades sobre Xammar a l'Ametlla van posar-la sobre la pista berlinesa, el mateix Murià va ensenyar-li un parell de mobles que Tell li havia dissenyat durant l'exili a Mèxic, un amic d'un amic va facilitar-li el contacte d'una neboda que vivia a Barcelona, i un altre fil va portar-la fins a Noruega, on Ernest Tell ha guardat amb cura l'abundant correspondència que dóna fe de l'existència novel·lesca del seu pare. “Era com si m'hagués vingut a buscar”, diu la investigadora, que ha pogut reconstruir, en una “recerca emocionant i plena de complicitats i sorpreses”, la peripècia d'un dels personatges més desconeguts i fascinants de la política i la cultura catalanes del segle XX a la biografia Tell. El llop solitari de l'exili català (Duxelm), que presenta avui a la Llibreria 22 de Girona (19 h) amb el director de l'Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural, Joaquim Nadal.

Jordi Tell i la seva tercera companya, Rigmor Olsen, a l'illa de
Borholmen cap a 1957. FOTO: Família Tell
Comparar Jordi Tell Novelles (Barcelona, 1907 - Fredrikstadt, Noruega, 1991), fill del notari Guillem August Tell –que Sagarra també evoca en les seves Memòries– amb un Robinson no és cap llicència literària ni contradiu la seva “vida trepidant i vertiginosa”. És, al contrari, la imatge que tenia de si mateix aquell franctirador apassionat que, retirat voluntàriament des de 1952 en un illot sense aigua ni electricitat, no pas casualment el mateix any que l'ONU va reconèixer el govern de Franco, escriu al president a l'exili, Josep Tarradellas, oferint-li la col·laboració lleial, diu, “d'aquest llop solitari de Noruega”. Va ser un dels últims gestos d'un “patriota irredempt i aventurer indomable” que, arran dels Fets d'Octubre de 1934, en què va formar part de la milícia armada d'Estat Català, havia iniciat un exili que duraria més de 50 anys. El seu primer destí va ser el Berlín de Hitler, on ni la protecció de Xammar ni el seu nomenament d'urgència com a vicecònsol d'Hamburg van estalviar-li les presons nazis i l'extradició a Espanya, on protagonitzarà una evasió èpica que reproduiran tots els diaris republicans. Pròfug dels franquistes, trobarà refugi com a encarregat de negocis a l'ambaixada d'Oslo, on farà amistat amb el ministre laborista i futur primer secretari general de l'ONU Trygve Lie, i amb un jove Willy Brandt, que prendrà com a secretari particular i al costat del qual treballarà en la resistència durant la II Guerra Mundial.

La investigadora de l'ICRPC Gemma
Domènech, amb el llibre que ha
dedicat a l' arquitecte i diplomàtic
Jordi Tell. FOTO: Joan Sabater
“Com més avançava en la recerca, més m'adonava que allò que havia començat sent un treball sobre un obscur arquitecte s'estava convertint en la biografia d'un aventurer, un seductor, un hàbil conseller a l'ombra”, explica Domènech, que ha vist prolongar-se l'empremta d'aquesta vitalitat en les visites a la neboda: “Quan anava a entrevistar-la, sempre em deia: ‘Per parlar d'en Jordi, s'ha d'obrir una ampolla de xampany', i em vaig fixar que a les fotos de la casa d'en Tell s'hi veien tot d'ampolles buides penjades.” S'ha conservat molt poca obra arquitectònica de Tell (un xalet a Bellaterra, una casa a la Corunya) i, en canvi, molts dels seus dibuixos i caricatures, la majoria fets durant el captiveri: retrats de companys de cel·la i dels condemnats a mort, dels quals aixecava així una fe de vida que els descendents han conservat amb agraïment i emoció. I moltes cartes, més de 400, fonamentals per reconstruir una vida inabastable: “Amb cada nou episodi, Tell es veu obligat a començar de nou; és com si hagués tingut moltes vides en una.”

Eva Vázquez. Publicat a El Punt Avui, 29.03.2016

21/3/16

Vuit-centes històries. Presentació a la 22

Història blaugrana. Lluís Lainz presenta a la Llibreria 22 de Girona el llibre ‘Barça inèdit', de Frederic Porta i Manuel Tomás.

Lluís Laínz, Manuel Tomás i Frederic Porta amb un exemplar
a la 22. Foto. Manel Lladó. 
L'historiador Manuel Tomás i el periodista Frederic Porta han escrit a quatre mans Barça inèdit, el llibre que el periodista i escriptor Lluís Lainz va presentar divendres a la Llibreria 22 de la ciutat de Girona. Un recull de vuit-centes peces documentades amb rigor històric i escrites amb criteri periodístic. Història i periodisme van de bracet en aquesta obra que, a criteri de Lluís Lainz, “no pot faltar en la biblioteca de cap culer ni de cap aficionat al món del futbol”. Les vuit-centes “píndoles” que presenta el volum “són com els puntets d'un quadre impressionista, que dibuixen un paisatge meravellós”. Per Frederic Porta, tot el mèrit del llibre el té Manuel Tomás, que en una feina pacient, meticulosa i rigorosa s'ha capbussat en la història del club.
Emili Gispert. El Punt Avui, l'Esportiu 20.03.2016

Presenten a Girona el llibre «Barça inèdit»

El volum repassa els 116 anys d'història del club blaugrana

La llibreria 22 de Girona va ser l'escenari ahir al vespre de la presentació del llibre «Barça inèdit. 800 històries de la història» escrit per Manuel Tomás i Frederic Porta. El volum repassa els 116 anys d'història del club blaugrana a través de centenars d'anècdotes, moltes de les quals, fins ara desconegudes per als seguidors i simpatitzants de l'entitat.
Diari de Girona 19.03.2016. Foto: Marc Martí

20/3/16

La mentida de la memòria. Eva Piquer a l'Ara

Imma Monsó. Foto: Ara.cat
Quan mires algú que coneixes però no el reconeixes
Mirar la teva parella (i qui diu la parella, diu un amic-amic, algú que creies conèixer bé) i veure-hi un estrany. Dubtar de la persona que tens al davant, no saber ben bé qui és. Jugar a buscar diferències entre els trets del nou rostre i els del rostre familiar que s’ha escapolit. Tenir por. Més por de la que podries tenir d’un insecte letal. I qui diu insecte, diu aràcnid. Tu ja m’entens.Potser és el moment més angoixant de la nova novel·la d’Imma Monsó: la dona de dins del cotxe experimenta un estranyament sobtat quan mira els ulls de qui ha estat la seva parella durant més de vint-i-cinc anys i no el reconeix. La sensació de desfamiliarització, l’ombra pertorbadora en una cara fins aleshores coneguda li fa pànic. A la vegada, aquesta por abstracta es complementa i es retroalimenta amb una altra por més concreta. L’escenari resultant és doblement aterridor. I a nosaltres, lectors, no ens cal que ens hagin tancat dins d’un cotxe en companyia de qui sap què per posar-nos en situació. Almenys la por abstracta sí que l’hem patit de primera mà: a (gairebé) tots ens ha passat que una persona estimada s’ha convertit de cop i volta en un desconegut. En un altre.Imma Monsó diu que L’aniversari (Columna) és una novel·la sobre la perversitat humana. També és un llibre sobre la importància de la ficció, de la imaginació i de la memòria. Sobre la mentida i la versemblança. Sobre el poder de les paraules i del silenci. Sobre les esperes, que es fan més llargues si són menys emocionants. Sobre les càrregues sense pes, que potser també fan malbé els ossos. Sobre les coses que sabem sense saber que les sabem. És un llibre d’intriga que manté el suspens fins a l’última línia, que ens fa seguir pistes falses, que ens sorprèn i ens atrapa. Els incondicionals d’Imma Monsó -sé de què parlo- hi reconeixeran l’estil, el món i els personatges monsonians, amb essa. I per molts anys.
Una de les obres més mal conegudes de la literatura
M’enduc L’aniversari de viatge i penso massa tard que també hauria d’haver posat a la maleta un exemplar de Moby Dick, la novel·la que reprodueixen literalment els dos nens que protagonitzen una de les dues trames que s’alternen en el llibre de Monsó.De Moby Dick, Maria Antònia Oliver va dir que “més que una obra mística, és una obra mistificada” i que “continua essent una de les obres més conegudes i, alhora, més mal conegudes de la literatura”. L’escriptora mallorquina va traduir la novel·la de Herman Melville al català i no li va resultar fàcil: “No exagero, doncs, quan dic que Moby Dick ha estat una navegació apassionant però plena d’esculls, en la qual més d’una vegada he estat a punt de perdre el nord i la paciència”, va escriure a Serra d’Or el 1985. També hi feia un comentari en clau de gènere: “S’ha dit que és una novel·la total, que abraça totes les manifestacions de l’home. Efectivament. Les manifestacions de l’home. Per això no és una novel·la total. Perquè Moby Dick és un món només d’homes; més que un món masclista, un món mascle, en el qual la dona només és una referència estàtica del record de l’home”.
Quina és la llibreria gironina que apareix a la pàgina 289?
Pàgina de l'article a l'Ara. 

A part de llibres amb i sense balenes, per 
L’aniversari hi circulen llibreries. L’home del cotxe explica que va entrar a la 22 de Girona amb la intenció de comprar algun manual d’autoajuda, i que al taulell va veure un còmic basat en una història de Stevenson que li va cridar l’atenció. De fet, a la nova novel·la monsoniana hi ha un Guillem, però no es diu Terribas de cognom.
Eva Piquer a l'Ara.cat "He llegit no sé on". 19.03.2016 

19/3/16

Mor Joan Casals, a qui van culpar d'assassinar Feliu

El van trobar mort a casa de la seva mare, a Ripoll, i tot apunta que la mort li va esdevenir per un infart.

Joan Casals a la presentació del llibre a la 22. 
Joan Casals Sánchez, un dels dos homes que el 1993, sis anys abans de la detenció dels veritables culpables, van ser arrestats i empresonats pel segrest i “assassinat” de Maria Àngels Feliu, va ser trobat mort dijous a la nit a casa de la seva mare a Ripoll, on vivia actualment, després de diversos intents fallits de refer la seva vida professional, sempre amb l'ombra del segrest damunt. Tot i que la defunció va ser a casa, la mort de Casals va ser considerada judicial i ahir se li va practicar l'autòpsia, que va determinar que Casals (que tenia antecedents de malaltia coronària) havia mort a causa d'un infart. S'enviaran, però, mostres biològiques als laboratoris per descartar la presència de cap substància tòxica i assegurar que cap altre factor hagués causat l'infart.
Casals va ser detingut juntament amb Xavier Bassa el dia de Tots Sants del 1993 per culpa de la delació de Francisco Evangelista, quan feia gairebé un any que Feliu estava en parador desconegut. Per obra i gràcia de les declaracions d'Evangelista, Casals i Bassa, que sempre van clamar la seva innocència, van anar a parar a la presó “per detenció il·legal i assassinat”. Quan el dia del Ram del 1994, demà farà 22 anys, Feliu va ser alliberada es va evidenciar que no havia estat assassinada, i Casals i Bassa van acabar sortint de la presó. Però la justícia va mantenir vigent durant mesos el processament de Casals i Bassa, que donava Feliu per morta. I fins i tot quan el 1999 es va detenir el grup de segrestadors que van confessar el segrest, el fiscal va mantenir l'acusació contra Joan Casals i Xavier Bassa i els van dur a judici. Maria Àngels Feliu mai els va acusar i finalment Casals i Bassa van ser absolts. Però tota aquesta operació judicial en contra seu va fer que, davant de la societat, mai els acabessin de treure del tot l'etiqueta de “segrestadors”. En un intent d'alliberar-se d'aquesta creu, Joan Casals va publicar El secuestro de Olot, una obra que, al contrari del que el títol pot deixar entendre, no narra el segrest de Maria Àngels Feliu, sinó el que Casals considerava que va ser el seu “segrest legal”. L'obra, que va presentar el 27 de maig del 2013 a la llibreria 22 de Girona, és un clam continu contra la crucifixió (una creu il·lustra la portada) d'un “home innocent” i llança duríssimes acusacions contra els executors d'aquesta injustícia, alhora que plasma les greus seqüeles que tot el procés va deixar en la psique i la salut de Casals.
Joan Casals i Dani Corchete, el dia de la presentació a la 22
El dia de la presentació, a la qual no va assistir gairebé ningú, a part del que va ser secretari del jutjat d'Olot, que va assistir als seus interrogatoris, Dani Corchete, Casals va exposar la seva llarga llista de retrets. Va relatar que quan va ser detingut se li'n va anar al carai el “seu” projecte de fer un macrocentre comercial, que va acabar copiant-li i executant-lo la Generalitat al Vallès, deixant-lo a ell sense els 300 milions de pessetes que comptava guanyar. Va explicar com va estar a punt de no poder cobrar l'atur en sortir de la presó (on li enviaven un capellà per intentar fer-lo confessar) perquè li faltaven tres dies per fer els sis mesos preceptius i va haver d'anar a la Guàrdia Civil a reclamar-los un certificat pels tres dies que va estar al calabós. L'obligada assistència al judici li va fer tancar dos negocis de joieria a Galícia, amb els quals havia començat a aixecar el cap després de l'empresonament. Després d'uns quants intents fallits perquè l'indemnitzessin per haver complert presó injustament, el Suprem encara li va imposar les costes. I l'advocat que li va dir que el representaria gratis li va passar uns honoraris de 32.000 euros.
Tura Soler, text i foto. El Punt-Avui 19.03.2016

18/3/16

Robert Fàbregas publica la seva segona novel·la

Presentarà ‘Les banyes del Capricorn' avui a la biblioteca Iu Bohigas de Salt


Robert Fàbregas, director de la casa de cultura Les Bernardes de Salt, presentarà avui la seva segona novel·la, Les banyes del Capricorn ( El Cep i la Nansa ), en un acte a la biblioteca pública saltenca Iu Bohigas (20 h) en què també intervindran la poetessa Francesca Laguarda, l'escriptor Frederic Mayol i l'editor Francesc Mestres.

Un any després de publicar amb la mateixa editorial Èol o la vida al vent, Robert Fàbregas i Ripoll (Salt, 1978) torna amb un altre llibre que comparteix amb el seu debut la defensa de “la llibertat individual davant les condicions socials que ens volen imposar”. ALes banyes del Capricorn, Fàbregas narra la història d'un empresari de 52 anys que “sempre ha fet el que li tocava fer i viu envoltat d'una família només preocupada pels diners i l'estatus social”. Un dia, fart de les inèrcies de la seva existència, el protagonista decideix abandonar-ho tot i anar-se'n a viure en un far situat en una illa. “El llibre està basat sobretot en les seves vivències i pensaments, en aquest context de solitud en què també redescobreix l'amor juvenil”, explica Fàbregas, segons el qual la conclusió final és que “no és necessari abandonar-ho tot i marxar per recuperar la teva vida”.

Segons el text de presentació d'aquesta novel·la, de 192 pàgines, “Les banyes del Capricorn és una història de compromís amb la vida, amb les petites coses que ens fan bategar el cor, i de valentia davant la realitat, tot rebutjant la superficialitat i les convencions socials”.

X. Castillón, Publicat a El Punt Avui, 18.03.2016

Armangué presenta a Girona el seu llibre sobre la Caixa




La presentació es va celebrar ahir a l'Ajuntament de
Girona. Foto: Marc Martí 
L' economista i exalcalde de Figueres Joan Armangué va oferir ahir a Girona la conferència Quan a l'Empordà es va fer la primera fusió entre caixes a Espanya, amb motiu de la publicació del volum La Caixa de l'Empordà per a la Vellesa i d'Estalvis. 100 anys de La Caixa a Figueres. L'acte, que es va celebrar a l'Ajuntament de Girona, va comptar amb la presentació del periodista Narcís Genís
En aquest llibre, Armangué narra com Figueres va ser l'escenari de la primera unió per absorció de caixes de tot l'Estat, que va tenir lloc entre la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de l'Empordà i la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis, el que avui coneixem com La Caixa.

Redacció. Publicat a el Diari de Girona, 18.03.2016

17/3/16

EMPAR MOLINER A LA 22

Imatges de la presentació a la 22, 16.03.2016, del llibre de contes (13) d'Empar Moliner
TOT AIXÒ HO FAIG PERQUÈ TINC MOLTA POR
* Premi Mercè Rodorera 2015
video

Empar Moliner llegint un fragment d'un dels contes "Ell no reia mai".







16/3/16

Tothom a la ‘rue'!

Francisco Ibáñez, creador de Mortadel·lo, celebra el seu 80è aniversari amb l'edició integral de la sèrie ‘13, Rue del Percebe', nascuda a la revista ‘Tío Vivo'




El dibuixant Francisco Ibáñez celebrant ahir el
seu 80è aniversari

A principis del anys 60, l'editorial Bruguera estava esdevenint una autèntica indústria cultural basada principalment en les historietes d'humor per a infants. PulgarcitoDin Dan i DDT eren algunes de les principals capçaleres. L'èxit de les publicacions creava la necessitat de produir nou material, i així, s'encarregava als autors que aportessin noves idees. A Francisco Ibáñez, que havia creat Mortadel·lo i Filemó l'any 1958, també se li va demanar. I donant-hi voltes va crear una singular comunitat de veïns que tenia com a adreça el número 13 de la rue del Percebe. Utilitzar el vocable francès per definir carrer es corresponia amb l'hàbit de Bruguera d'anomenar amb altres idiomes denominacions habituals de les pàgines de còmic. Així, les pessetes eren piastres i la policia, els gendarmes. Així s'esquivaven els problemes amb la censura.


“Ara, a la porteria hi trobaríem un banc i al ‘colmado', un supermercat”

Ibañez el dia dels seus primers 80 anys amb Guillem Terribas
La sèrie va aparèixer a la contraportada de Tío Vivo i aviat passaria a altres publicacions. Deixaria de publicar-se quan Mortadel·lo va esdevenir el personatge estrella de la casa i la direcció li va demanar que es concentrés amb la gent de la T.I.A. A més d'aquestes sèries, Ibáñez havia creat La família TrapisondaPepe Gotera y Otilio,Rompetechos i El botones Sacarino. Per celebrar els seus 80 anys, Ediciones B publica un volum especial amb totes les pàgines de la sèrie que van ser publicades.

De 13, Rue del Percebe diu: “La idea de veure el que passava darrere les parets no era nova, potser el que mai s'havia fet era dibuixar tota una finca.” Al capdamunt de l'edifici, a l'àtic, vivia un morós que sempre esquivava els seus creditors. Era la representació del dibuixant Vázquez, el creador d'Anacleto, agente secreto. Vázquez, que amb Ibáñez va ser el gran talent de la Factoria Bruguera, havia alimentat la seva llegenda de poc seriós amb els pagaments. Però segons va explicar ahir Ibáñez, després de bufar les espelmes d'un gran pastís, “el personatge que m'agradava més era l'home que vivia a la clavaguera”. En determinades circumstàncies, Francisco Ibáñez havia fet sortir del clavegueram en Rompetechos, que fàcilment confonia qualsevol clot a la ciutat amb l'entrada del metro.

La planta baixa era ocupada per la portera, “ara hi trobaríem un banc” i un colmado, “que ara seria un supermercat”. També hi havia un casa de dispensa, amb rellogats, “que en l'actualitat serien okupes. No obstant això, Ibáñez pensa que les coses no han canviat tan com sembla. La singular sèrie podria haver influït en serials televisius com ara Plats bruts i Aquí no hay quien viva, i el film d'Álex de la Iglesia La comunidad. Es dóna la circumstància que el pis on vivia un doctor a l'estil Frankenstein va ser desallotjat per la censura, ja que es va obligar a l'autor substituir el personatge del científic embogit per un sastre. La raó: només Déu pot crear vida.

Preguntat si els veïns s'inspiraven amb personatges reals, Ibáñez ho va negar, “però a la meva escala hi havia qui estava convençut que ell era un dels protagonistes”.

A més de personatges humans, com ara el lladre, el veterinari o la dona gran enamorada dels animals, a la finca hi habitaven dos singulars llogaters que vivien al terrat, un gat i un ratolí. La relació entre ells trencava convencions. El rosegador sempre feia la guitza al felí. Un clàssic dels dibuixos animats. Una altra de les característiques de la comunitat era que l'ascensor mai funcionava. Un recurs de ficció que per a molts és una realitat quotidiana.

Ibañez signant un exemplar de 13 Rue del percebe
edició completa. Foto: Xarli Terribas. 
Quan va tancar l'editorial Bruguera, els drets dels autors van quedar en suspens una temporada. Mentrestant, l'editorial Grijalbo va encarregar a les grans figures que creessin sèries similars a les que els havien donat èxit. Ibáñez va idear Chicha, Tato y Clodoveo, sobre una colla de joves aturats i 7, Rebollimg Street, una moderna rèplica de 13 Rue del Percebe.

Jaume Vidal. Publicat a El Punt Avui, 16.03.2016

Pere Castells presenta «La cuina del futur»

Pere Castells, Antoni Comas i Joan Roca. Foto: Llibreria 22

La Llibreria 22 de Girona va acollir ahir al vespre la presentació del llibre La cuina del futur, obra de l'excol·laborador d'El Bulli, Pere Castells, qui actualment també és impulsor del departament científic de la Fundació Alicia. L'acte va comptar amb les intervencions del xef Joan Roca, coautor amb Ferran Adrià de l'epíleg, i de l'editor (Tibidabo edicions) Antoni Comas.



Redacció. Publicat al Diari de Girona, 16.03.2016

8/3/16

Ricard Borràs practicarà el ‘sexe oral' al Teatre de Salt

  • Ha adaptat al català l'obra de Jean-Claude Carrière ‘Els mots i la cosa', un diàleg hilarant que esdevé una lliçó filològica sobre la sexualitat 
  • L'obra es representarà divendres, 11 de març
La imaginació va ser una de les grans obsessions de Luis Buñuel. També la d'un dels seus deixebles, íntim amic i guionista d'alguns dels seus millors films, Jean-Claude Carrière, que, com el seu mestre, ha cregut sempre que “les paraules són el millor vehicle per a la imaginació”. Només així s'entén que entre ells i el fill del genial cineasta, Rafael, fessin aquella juguesca per trobar qui recitava més eufemismes i sinònims de “penis” amb cadascuna de les seves llengües maternes. Va guanyar Carrière, fent ús de la francesa.

Ricard Borràs i Jean-Claude Carrière, a la casa natal de l'escriptor a
Colombièiras. Foto: Liza Frediani
D'aquí es diu que sorgeix la llavor de Les mots et la chose (Els mots i la cosa), un llibre que va acabar de confeccionar-se arran de l'encontre per aquells mateixos anys de l'escriptor amb una actriu que es guanyava part del sou doblant pel·lícules pornogràfiques i que li va demanar que l'assessorés per enriquir el pobre vocabulari d'aquestes pel·lícules, les expressions més conegudes de les quals no passen del típic “sí, sí, sí” o “més, més, més!”.


D'aquella proposta van sorgir una sèrie de cartes que van donar forma a la primera versió del llibre (1991). L'èxit va obligar a ampliar-lo amb noves paraules i consecutives noves edicions i, posteriorment, amb una adaptació teatral que va protagonitzar el mateix Carrière i l'actriu Carole Bouquet. Com ell mateix resumeix: “El que va començar inicialment com una broma va acabar amb un treball molt seriós i erudit: una història d'amor sense sexe, únicament copulant amb paraules.”

Només un boig, en el bon sentit de la paraula segons el mateix Carrière, s'ha atrevit a adaptar en un altre idioma –en aquest cas el català– Els mots i la cosa, i aquest no és altre que l'actor Ricard Borràs, que també exerceix de director. El muntatge, que es va estrenar en el Grec 2015 amb èxit de crítica i públic, es podrà veure divendres, 11 de març, al Teatre de Salt (21 h).

A escena, els espectadors es trobaran també amb un hilarant diàleg epistolar entre un especialista en llengua (Ricard Borràs) i una dobladora de films pornogràfics (Elena Garcia) sobre les mil i una formes per posar nom als òrgans sexuals, masculins i femenins, en l'acte de l'amor i en les maneres diverses en què es practica. “L'espectador entra ràpidament en aquest joc que transforma allò que a priori sembla groller en una cosa més subtil i elevada”, diu l'actor i director català, que, en to més sorneguer, remarca: “Sobre l'escenari nosaltres fem la part teòrica, i la pràctica, que cadascú la faci a casa seva.”

Pel que fa a la pregunta de com creu ell que serveixen les paraules, respon tot parafrasejant un fragment de l'obra: “Per ajudar-nos a creure obstinadament que la riquesa de les paraules és un signe indiscutible de la riquesa de l'esperit i fins i tot del cor, una temptativa de possessió de l'univers.” Més profund impossible.

‘Fer l'amor' en català

Explica Borràs que Carrière, que va veure l'obra al Lliure, “està encantat de fer l'amor en català”. I és que la traducció no va ser fàcil. Si la versió original és un homenatge al marquès de Sade i a altres autors llibertins, “preludi de la revolució de la paraula”, per a l'adaptació catalana Borràs va recórrer a la literatura medieval (des de Tirant lo Blanc fins a Sagarra, passant pel rector de Vallfogona) i l'assessorament d'Antoni Espadaler. Ara està enllestint la versió castellana, en aquest cas fixant-se en la literatura del Siglo de Oro i amb l'ajuda inestimable d'Alberto Blecua. L'editorial Blackie Books en publica els llibrets i el 6 d'abril es farà la presentació a la Llibreria 22 (a les 19 h).


Jordi Camps i Linnell. Publicat a El Punt Avui, 08.03.2016

6/3/16

DOLORS CONDOM I GRATACÒS LLATINISTA “El món clàssic té repercussió en el present”

Ha exercit la docència com a professora de llatí durant més de trenta anys.  Desitjaria que es conservés i es conegués millor la inscripció horaciana de La Caixa del Santa Clara.

Fa més de vint anys que es va jubilar, i assegura que treballa més que mai. La llatinista Dolors Condom (Palamós, 1926), mestra de mestres, ha sembrat Girona d'apassionats de la literatura i el món clàssics sense a penes fer soroll, amb una discreció somrient, afectuosa com una estatueta dels lars familiars. Després de trenta anys de dedicació a la docència (a Requena, Tarragona, Figueres i, sobretot, Girona), i de ser coautora del diccionari llatí-català i de la primera gramàtica de batxillerat en aquesta llengua gens morta, només lamenta que ara a vegades la memòria li falla, però s'encomana a Horaci: “Non omnis moriar” (no moriré pas tot jo).
Tinc entès que, acabada d'establir-se a Girona venint de Palamós, va llegir d'amagat ‘Aloma', de Mercè Rodoreda.
És cert. Jo devia tenia onze o dotze anys, i Rodoreda havia guanyat feia poc el premi Crexells per aquesta novel·la, que podia semblar una mica pujada de to per a una nena de la meva edat. No crec que la meva família em prohibís taxativament de llegir-la, però m'imagino que vaig preferir no dir-los-en res. La biblioteca de casa no era pas gaire nombrosa, però estava al dia, com demostra el fet que hi hagués l'Aloma, que acabaven de publicar.
Quines altres d'aquelles primeres lectures la van atreure al món de la literatura?
En aquella època, era obligat tenir el Patufet. De l'escola, recordo uns quants llibres que encara avui em fan profit. Un que m'agradava molt i que vaig perdre en algun trasllat era El meu epistolari, una obra de contingut molt variat, amb consells sobre com escriure un conte o com organitzar una biblioteca. Em sabia greu no tenir-lo i un dia en vaig trobar un exemplar a les parades de llibres de segona mà que hi ha els diumenges a la plaça Catalunya. També conservo La mar, la plana i la muntanya, d'Artur Martorell, que he utilitzat recentment per preparar algun article. És una selecció de lectures que et feien conèixer autors com ara Ruyra, Maragall, Carner, fins i tot Pla.
De fet, la dedicació al món clàssic no li ha fet perdre mai l'interès per escriptors contemporanis.
És veritat. No diré que hagin estat un complement de la meva formació, sinó que han anat amb mi, amb la manera com sóc. No m'interessa el món clàssic per si sol, sinó també per la repercussió que ha tingut en els llibres posteriors, i fins i tot en la nostra actitud davant el món.
Un altre tret que la distingeix com a llatinista és que procura relacionar els clàssics que comenta amb la ciutat de Girona.
És ben bé així. El meu primer treball publicat, el 1963, ja establia aquesta mena de relacions. No era, però, sobre Girona, sinó sobre Tarragona, on vaig estar destinada tres cursos. Em van encarregar de redactar la presentació d'un congrés sobre la indústria del cuiro a la ciutat perquè el president del congrés era un cosí meu que és químic, germà de la pedagoga Rosa Gratacòs, que vàreu entrevistar no fa gaire també al vostre diari. Em va sortir un article ben estrany, perquè com pots imaginar-te jo no tenia cap coneixement especialitzat sobre el cuiro. Vaig acabar escrivint sobre els vestigis que n'havia trobat als museus, a través de l'escultura o la indumentària.
A Girona va contribuir a redescobrir la inscripció d'Horaci de la façana de La Caixa del carrer Santa Clara...
Havia encarregat als meus alumnes que busquessin inscripcions llatines a monuments i llocs públics. A Girona, els vaig suggerir que transcriguessin aquells versos de l'oficina de La Caixa del carrer Santa Clara que hi havia fet gravar Rafael Masó i que encara no sabíem que eren d'una sàtira d'Horaci Va ser al cap d'un temps, rellegint algun text del poeta, que vaig identificar el text i en vaig publicar un article. Costa de veure, perquè és dalt la cornisa, i amb el temps es farà malbé, però desitjaria que es conservés i potser que s'il·luminés millor, com un testimoni de la presència d'Horaci a la nostra ciutat.
Què la va fer decidir a estudiar filologia clàssica?
Vaig començar estudiant magisteri, però ja m'interessava molt el món clàssic, i la principal raó que puc adduir és la influència tan positiva dels meus mestres, Joaquim Florit i mossèn Fuentes.
És d'ells que prové aquesta passió pel llatí?
Bé, potser passió no és ben bé la paraula que faria servir...
M'ha sortit hiperbòlic. Deixem-ho en interès, doncs.
Sí, va néixer principalment d'un interès per la llengua, i d'aquí a altres aspectes del món clàssic. Primer de tot em va captivar la precisió, l'estructura tan marcada que té el llatí, i a partir d'aquest coneixement vaig prendre consciència de la importància dels textos i del seu contingut, que cada vegada més sentia que m'acostaven al món present. Molts sabers d'avui, molts conceptes d'àmplia circulació, provenen dels romans. La literatura llatina és molt important en la nostra cultura.
Darrerament unes quantes iniciatives editorials, com ara l'Ela Geminada o Adesiara, estan ressuscitant els clàssics per al lector modern. Què en pensa, d'aquesta actualització?
Ah, és veritat, hi ha nous i bons traductors, encara que jo continuo fent servir les edicions de la Fundació Bernat Metge que havia impulsat ja Cambó. Totes aquestes noves iniciatives s'haurien de recolzar i donar-los el màxim de facilitats.
El món clàssic s'identifica amb un ideal de serenitat i de mesura, però era també un món convuls i guerrer. Com s'explica aquesta contradicció?
El poble romà era molt batallador, un poble que en relativament poc temps va crear un imperi i va estendre-hi la seva llengua. Si un hi rumia bé, és extraordinari que en tan poc temps circulessin tantes obres escrites en llatí. Horaci ja formava part dels programes d'ensenyament del seu temps. Hi havia guerrers, és clar, gent que no portaven pas una vida gaire exemplar, però els que han perdurat són els altres, no?
Pensant en la pervivència dels clàssics en el present, em ve al cap l'atracció que Miquel Pairolí sentia pels estoics. El va conèixer, Pairolí?
Oi tant! Va ser alumne meu a l'institut i havíem mantingut el contacte. Més d'un cop m'havia vingut a veure i m'havia escrit per consultar-me alguna qüestió relativa als orígens de Quart, perquè estava treballant en un text sobre la seva família. Recordo que, a banda dels estoics, tenia interès en determinats conceptes de Ciceró. En la seva manera de captenir-se, exemplificava unesGeòrgiques vivents. Portava Virgili a la pràctica. Era del mateix curs que Fina Birulés: eren bons alumnes, tant l'un com l'altra. Encara conservo l'àlbum que van compaginar el 1972, quan feien sisè de batxillerat, amb fotografies de tots ells i dels mestres. Jo surto aquí, al costat de mossèn Fuentes. La idea va ser de la professora de literatura, l'Elena Manzanares, que aleshores era de les més joves. Cada alumne va transcriure al costat de la seva fotografia la citació d'un autor que considerava de capçalera. Pairolí va escollir un poema de José Hernández, i Fina Birulés, una frase de Sòcrates. Té gràcia perquè a través dels autors que citaven es pot entendre l'època.
Veig que a l'àlbum hi apareixen encara els professors de Formación del Espíritu Nacional...
Sí, era obligat. Els nois cursaven el FEN i les noies, les classes que en deien “del hogar”, perquè aprenguessin a cuinar i a cosir botons, aquesta mena de coses.
Vostè també ha dedicat una part del seu temps a la traducció, sobretot de Ciceró i de Rutili Namacià.
Sí, vaig introduir-me en la traducció seriosa de textos llatins a través de la col·lecció Bernat Metge, que em va encarregar l'edició d'uns discursos de Ciceró. És un treball que requereix comentaris molt precisos i un to elevat, per arribar a l'arrel de cada expressió. Has de saber reconèixer molt bé la importància de tot el que es diu en el text. En vaig traduir dos volums, però quan la fundació Bernat Metge em va demanar de continuar, i Ciceró té dinou volums de discursos, vaig excusar-me perquè n'estava una mica cansada, d'aquell to, i a canvi els vaig proposar de traduir Rutili Namacià, un poeta poc conegut i molt interessant. Probablement és l'últim poeta pagà, abans que apareguin els escriptors cristians, que suposarien un canvi enorme en el pensament general, encara que es pot dir que l'estoïcisme, per exemple, en bona part té una inspiració cristiana.
Encara que costi de triar, quins són els escriptors clàssics que més estima?
Suposo que coincidiré amb la gran majoria si assenyalo la poesia de Virgili i Horaci. Com a prosista, és gairebé obligat esmentar Titus Livi. N'hi podria afegir d'altres, però m'has demanat pels que prefereixo.
A Girona, els que no l'han tinguda de mestra al Vicens Vives poden dir que han après llatí igualment a través seu gràcies al manual de BUP que va publicar el 1976.
Sí, em fa molta gràcia, això. L'actual alcalde, Carles Puigdemont, i la Maria Mercè Roca, alguna vegada m'ho han comentat, que han estat “alumnes” meus sense jo saber-ho, perquè van fer servir aquell manual. El vam elaborar amb la M. Teresa Codina el 1976 arran del canvi del pla d'estudis, quan es va introduir el BUP. El vam haver d'escriure primer en castellà, però el 1980 Maria Àngels Anglada va tenir un paper determinant per aconseguir traduir-lo al català.
Ho sap que una altra alumna seva, la Míriam Díez, proposava en un article que la clonessin per repartir-la per tot Catalunya?
Calla, calla, no saps les bromes que m'han arribat a fer, per aquest comentari. És molt trempada, la Míriam.
Es va jubilar l'any 1991, però la veig encara molt activa.
Treballo potser més des que estic jubilada que no pas quan feria classes. Segurament és perquè ara tinc més temps, més coneixements, més experiència. D'aquests articles que escric, de broma, en dic els meus “entreteniments”.
Sap que aquest rellotge de paret que té al despatx em recorda també aquell que descriu Pairolí a ‘Octubre', que no anava mai a l'hora?
És ben curiós que em diguis això. Aquest rellotge està parat des que va morir el meu pare. Ell era l'únic que sabia donar-li corda. Es va morir al migdia i ja mai més ningú no l'ha tocat.
Marca tres quarts i cinc de dues.
Sí, és l'hora que va morir.
Eva Vázquez, publicat en el Punt-Avui 06.03.2016

* Dolors Condom, una extraordinària dona que ens va deixar el dissabte 05.03.2016, l'endemà d'haver complert 90 anys. Girona sempre la tindrà en el seu record.