llibreria 22

La llibreria de demà

2012-01-22T09:09:00.000+01:00

El Gremi de Llibreters analitzarà els reptes de les llibreries per fer front a la irrupció del llibre digital en un congrés que aplega el gruix del sector a Tarragona.

“El paper del llibreter i la llibreria és essencial per difondre la lectura.” Amb aquestes paraules de Muriel Casals, presidenta d''Òmnium Cultural, va començar ahir la presentació del congrés que durant els dies 10, 11 i 12 de febrer aplegarà representants del sector del llibre a Tarragona. Partint de la premissa, doncs, que els llibreters “no només vénen sinó que són prescriptors”, el president del Gremi de Llibreters de Catalunya, Antoni Daura, va repassar alguns dels reptes que afronta aquest col·lectiu, un dels més perjudicats juntament amb el dels editors, per l'aparició dels nous formats electrònics de lectura. “S'imposa un nou model de llibreria, que passa per ser present a la xarxa i fer d'activista cultural, amb l'organització de presentacions i activitats paral·leles.” Daura assegura que davant la crisi, que ha dut una disminució del 20% en la facturació els darrers dos anys, no estan “desanimats”: “Estem convençuts que la llibreria física és el millor model comercial per vendre el llibre gràcies al contacte personal; no volem ser una espècie en extinció, sinó que reivindiquem el nostre paper.”

Així, en vista de l'arribada dels nous formats de lectura, no volen “quedar-se parats”: “Tenim al davant un panorama complicat però també atractiu.” Amb les xifres sobre la taula, el president del gremi va puntualitzar que no es pot parlar de “davallada espectacular”. Si bé han tancat 56 establiments en els darrers cinc anys, d'altres 47 han obert les seves portes. “Aquests nous establiments tenen un caràcter més especialitzat i són llibreries d'autor.” En total hi ha 650 llibreries a tot Catalunya, 340 de les quals estan agremiades. Daura va apuntar el fet que la repartició al territori no es fa de manera homogènia, sinó que hi ha algunes zones que pràcticament no tenen llibreries.
Noves tecnologies
Un dels cavalls de batalla és aconseguir una adaptació a les noves tecnologies. En aquest sentit, va explicar que només un 62% tenen pàgina web. Per posar remei a aquesta situació, ja han posat en marxa el portal e-llibreries.cat, que ofereix un servei centralitzat en la venda de llibres en línia.
Pel que fa al congrés, que inaugurarà l'escriptor Ramon Solsona, com també un homenatge a Olga Xirinacs a càrrec de Francesc Roig, està previst que aplegui prop de 170 participants. Es debatran alguns dels projectes plantejats pel gremi per a dinamitzar el sector. Entre els qual figura el Pla Llibreria Activa/ICEC, que s'inscriu dins del pla de promoció de lectura que vol engegar la Generalitat de Catalunya, ja presentat fa
unes setmanes. Una altra de les iniciatives és la creació d'una base de dades, Data Llibres Fundacc, “una eina per conèixer la situació dels estocs de manera centralitzada i que pot ser d'un gran utilitat per a les llibreries”.
Entre les qüestions que es debatran, hi ha la situació del llibre en català, i en aquest sentit Daura fa un diagnòstic pessimista: “Suposa una quarta part de les vendes i sembla que no anem més enllà.” Si bé considera que la producció és “de qualitat”, apunta les “gran llacunes temàtiques”.

OPINIONS DE LLIBRETERS

S'han de crea espais atractius en contacte amb l'entorn, amb una especialització i rapidesa en el servei.

Guillem Terribas / llibreria 22

L'adaptació serà difícil però passa per vendre a través d'internet llibres de paper i digitals.

Miquel Colomer / Catalonia

Les llibreries han de deixar de ser un magatzem de llibres per tenir un estoc més controlat i triat.

Lluís Morral / Laie

Vam ser els primers a vendre ‘e-readers', però la seva introducció és molt lenta.
Pere Fàbregues / La formiga d'or-happy books

La UB obre una primera escola de llibreters

Era una antiga reivindicació del sector i finalment sembla que veurà la llum. El Gremi de Llibreters de Catalunya ha arribat a un acord amb la Universitat de Barcelona per obrir una primera Escola de Llibreters vinculada a la carrera de biblioteconomia i documentació. Els estudis, que tindran una durada d'un trimestre, es posaran en marxa el curs que ve i oferiran una titulació. S'hi podrà accedir des d'un batxillerat i suposarà cursar 12 crèdits. S'adreça a persones que ja treballen en el sector i vulguin una formació especialitzada, i també a nous emprenedors que vulguin obrir una llibreria. Es tracta de la primera formació d'aquestes característiques en tot l'Estat.

El Punt-Avui. Redacció Barcelona 22.01.12
Un somni fantàstic http://youtu.be/SKVcQnyEIT8

Presenten el Casero

2012-01-21T12:19:00.000+01:00

El llibreter, l'editora, l'escriptora i el presentador
Foto: LLUÍS SERRAT.

Ahir va tenir lloc a la Llibreria 22 la presentació de La gatera (publicat per Amsterdam), la novel·la premiada amb el Just M. Casero que atorga la mateixa llibreria gironina. L'escriptor Vicenç Pagès, membre del jurat, va presentar aquest llibre, que explora els límits entre realitat i ficció, escrit per Muriel Villanueva (amb ulleres), professora d'escriptura a l'Ateneu Barcelonès.
Publicat el Punt-Avui 21.01.12.

Forat cap a la identitat

2012-01-20T18:57:00.002+01:00

Muriel Villanueva, guanyadora del premi
Just M. Casero, ahir a la llibreria La Central
de Barcelona Foto: ANDREU PUIG.

Muriel Villanueva explora els límits entre realitat i ficció a ‘La gatera'.
Ha de ser molt plaent poder premiar obres que t'han entusiasmat. O això es desprèn de les paraules que va pronunciar ahir Guillem Terribas, de la llibreria 22 de Girona, que fa 31 anys que organitza el premi Just M. Casero de novel·la curta. “El nostre jurat té llibertat total, no volem tenir en compte repercussions comercials”, va declarar Terribas.
La darrera guanyadora ha estat Muriel Villanueva i Perarnau (València, 1976), amb La gatera, publicada per Amsterdam. Villanueva és actualment professora d'escriptura a l'Ateneu Barcelonès. “De tots els guanyadors, només dos havien publicat abans del premi, en Bezsonoff i la Muriel, i es nota; ella té un domini de la llengua magnífic”, hi va afegir Terribas.
“Les meves tres obres anteriors eren més formals; amb aquesta vaig voler arriscar una mica, fer un llibre diferent –explica l'autora–. És una mena de dietari de ficció, o de novel·la de no-ficció, un joc a diferents nivells.”
Marina Penalva, editora d'Amsterdam, va comentar que és el cinquè premi Casero que publiquen i que aquesta “és una obra que evoluciona molt, que parla de la identitat, la gestió del dol i és plena de referents culturals, sobretot del cinema”.

La paret i el forat

I de què va? “Costa de resumir sense desvelar parts que és millor no saber abans de començar. Una noia d'uns 35 anys hereta dos pisos simètrics separats per una paret. Mira d'obrir-hi un forat, una gatera per permetre el pas d'un gat taronja. El forat provoca una mena de renaixement de la protagonista, accedeix a la seva identitat. A l'altra banda... hi viu un noi –explica Muriel–. No m'agrada rellegir el passat, mirem el present i a veure on ens porta.” “El que passa al final no és cap conya marinera, és molt dramàtic, molt bèstia...”, hi afegeix Terribas amb tota la intenció de llançar l'ham de la curiositat. Per cert, que aquest vespre es farà la presentació a la llibreria 22, a càrrec de l'escriptor Vicenç Pagès.
Lluís Llort, publicat a El Punt-Avui 20.01.12.

Entrevista a Muriel Villanueva, en el diari de Girona (20.10.12):´Em faria pànic mirar algú als ulls i explicar-li una experiència sexual com la del llibre´ per Albert Soler. Aneu a http://bit.ly/zYV5m1

Arriba 'La gatera', de Muriel Villanueva, últim premi Just M. Casero

2012-01-20T18:41:00.001+01:00

L'escriptora i professora d'escriptura Muriel Villanueva

La novel·la narra un any en la vida d'una noia que viu un "renaixement" en perdre la família i heretar dos pisos interconnectats, que esdevenen escenari i metàfora del relat.
L'escriptora Murel Villanueva i Perarnau ha presentat aquest dijous La Gatera, l'obra guanyadora de l'última edició del Premi Just M. Casero de novel·la breu, que organitza la Llibreria 22 de Girona. La decisió del jurat va ser unànime, i encara avui, l'editora d'Amsterdam Llibres, Marina Penalva, i el propietari de la llibreria, Guillem Terribas, s'han desfet en elogis cap a "la millor que ha vist el jurat en els últims anys". La Gatera narra un any en la vida d'una noia que viu un "renaixement" en perdre la seva família i heretar dos pisos interconnectats, que esdevenen escenari i metàfora del relat; metàfora de 'frontera', un concepte que apareix com a element clau de l'obra. La Gatera és una novel·la "escrita des del llindar", s'explica a la contraportada d'aquesta obra de Muriel Villanueva. I així ho ha defensat la seva autora, l'editora del llibre i també el propietari de la Llibreria 22, Guillem Terribas, en la presentació pública del llibre.
La frontera física que separa els dos pisos heretats per la protagonista, i que tan sols uneix una gatera oberta en una paret limítrof és només un dels llindars als què fa referència la sinopsi de l'obra. La frontera entre el passat i el present, entre la vida i la mort, entre la ficció i la realitat, són els altres diàlegs que s'estableixen a la novel·la.
Un text amb què, a més, Villanueva també ha traspassat una frontera personal: la de l'escriptura. Tal i com ha exposat aquest dijous, l'escriptora "ha fet un salt important" en la seva trajectòria literària, ja que es va "atrevir a fer alguna cosa més" estilísticament. "Em vaig carregar una sèrie de coses (narratives)", fugint del mètode que ella mateixa ensenya a l'Escola d'Escriptura.
Un títol molt destacat
Pocs mesos després d'endur-se el XXXI Premi Just M. Casero, editora i representant del jurat reiteren que 'La Gatera' és possiblement l'obra de més nivell presentada en els darrers anys del guardó. A més, el seu reconeixement forma part d'una tendència força intrínseca d'aquests guardons, que com s'ha encarregat de recordar l'editora d'Amsterdam Llibres, Marina Penalva, passa per premiar autors amb "veus narratives potents".
Villanueva ha agraït els molts elogis rebuts, i ha admès que publicar en aquesta editorial li "obre portes" en l'àmbit professional, per bé que l'escriptora ja havia publicat fins el moment tres altres títols. A més, l'escriptora ha abonat la tesi de Terribas segons la qual el Premi Just M. Casero és un guardó "net", i considerat entre la crítica literària i el conjunt del sector com un certamen "just", quant al criteri estrictament literari del jurat.
Publicat a Ara.cat -Ara llegim- 20.01.12

“Teníem molta llibertat”

2012-01-17T14:09:00.001+01:00

Berta Bruna, editora/Rafel Nadal/ Àlex Susanna,
membre del jurat. Foto: David Airob.

RAFEL NADAL I FARRERAS

No és ben bé una novel·la. Tampoc un llibre de memòries, bo i sent literatura de la memòria.
En tot cas Quan érem feliços, de Rafel Nadal i Farreras, és la primera obra pròpiament literària d'aquest gat vell del món del periodisme, un llibre que li ha merescut el 44è Premi Josep Pla de narrativa en català, lliurat divendres passat a Barcelona. Justament de Pla és el darrer llibre que s'ha llegit i no pas un qualsevol: es tracta de la primera versió de la Guia de la Costa Brava en castellà de l'any 1941 i pròleg d'Alberto Puig Palau. En aquest llibre (regal del seu germà), Pla parla de la platja de la Fosca, de l'hotel de Roca Fosca, i del besavi de Rafel Nadal, Francisco Oller, tot d'indrets i personatges que reapareixen a Quan érem feliços. Aquí, Nadal deixa parlar la seva memòria per pintar un retrat de la Girona de postguerra del qual es desprèn un homenatge als seus pares, una generació que va patir la guerra, que va veure com els seus fills no compartien les seves creences i que, en definitiva, ja formen part del món d'ahir. (Publicació del llibre, el 7 de febrer, Destino. Presentació a la 22 el dijous dia 9 de febrer)

Com es va gestar el llibre?

Va sortir de manera natural. Quan vaig deixar la direcció d'El periódico em vaig posar a escriure de manera compulsiva. Ho tenia tot a dins el cap des de feia anys i em delia per explicar-ho. De petit ja escrivia, però el periodisme imposa unes normes que no em permetien treballar seriosament la literatura. Ara que per fi tinc temps, m'hi he posat i no m'he aturat.

És dolorós mirar el passat?

Tinc un record molt feliç de la meva infància. És en l'adolescència quan t'adones que ets un privilegiat en un món on hi ha injustícia, sobretot en el marc d'una postguerra, en què els grans estan traumatitzats i intenten oblidar. Segurament ara tenim més llibertat, però les famílies són més controladores. A casa, si complies les normes elementals de disciplina, teníem molta llibertat, suposo també perquè érem dotze germans. La meva infància està íntimament lligada a la natura, anàvem a pescar, a caçar bolets, a treballar el camp amb els masovers... Quan em van tancar a l'internat, vaig continuar intentant trobar els meus espais de llibertat. De vegades ens passàvem un mes i mig sense veure la família... no era gens fàcil i encara ara, sigui on sigui, a l'hora del capvespre, se'm fa un nus a l'estómac quan recordo quan mirava des del balcó de l'internat cap a casa, on eren tots menys jo.

Una educació massa estricta?

A casa érem dotze, no hi cabíem, i en aquella època ho trobàvem normal. El Collell era un bon internat i no en faig una crítica. De fet, he intentat no moralitzar en cap moment, tot i que de la lectura del llibre es desprèn una reflexió.

Parla de la seva branca familiar francesa?

L'àvia paterna era francesa i vivia a Cassà de la Selva. La vèiem poc, però, la baba Teresa, que va quedar vídua quan jo tenia 7 anys, ens va fer de segona mare. El meu besavi va quedar orfe amb 16 anys i va emigrar a França on va muntar una fàbrica de taps de xampany. Amb la I Guerra Mundial li van bombardejar diverses vegades i va decidir tornar a Cassà, on va muntar una segona fàbrica. Així que vam mantenir molt el contacte amb França. De l'altra branca, el meu besavi i el meu avi eren carboners i van muntar primer una carboneria i després una serra de fusta a Girona que va prosperar els anys 30, moment en què la família es converteix en una família acomodada. La part francesa és la mítica, i la catalana, la de tocar de peus a terra.

Com a periodista s'ha interessat pel que anomena els “mandarins”. Es pot dir que a la seva família també n'hi ha?

Quan parlen de la poderosa família Nadal és un tòpic. En la meva família mai no hi ha hagut una conjunció d'interessos al servei d'una única idea o empresa. El que passa és que és una família nombrosa i suposo que per la formació hem tingut un paper rellevant, però cadascú a títol individual. Amb el meu germà Joaquim no ens hem interferit. Al contrari, m'he hagut de contenir i quan dirigia El Periódico mai no li havíem fet cap entrevista.

Que li hagi lliurat el guardó Àlex Susanna, cosí seu, creu que aixecarà susceptibilitats?

Amb l'Àlex no tenim pràcticament cap relació. En el jurat hi ha prou membres com per dilucidar a qui han de donar el premi, i no en faig cap problema d'això.

Es trobaran amb sorpreses a Girona quan llegeixin el llibre?

Hi pot haver algun episodi que sorprengui per la sinceritat amb què està relatat, per exemple quan parlo del que van fer les dues branques familiars quan va arribar la Guerra Civil o les enemistats que es va guanyar el meu pare entre els escoltes quan es va fer de l'Opus... Explico tot això primer des de la mirada ingènua de l'infant, després amb la rebel·lia de l'adolescència, però finalment amb una mirada que veu en els meus pares unes persones que, tot i tenir unes conviccions tan fortes, van tenir la valentia de donar-nos una educació que va fer que cap dels seus fills no adoptés la seva concepció política i religiosa, i ho van assumir amb resignació, primer, i amb orgull, després. Això té un mèrit enorme i en el llibre els vull retre homenatge.
Valèria Guillard, publicat a El Punt-Avui el 08/01/12

El telèfon de Pep Prieto deixa de sonar en la presentació del seu tercer llibre

2012-01-13T18:40:00.003+01:00

Llucia Ramis, Pep Prieto i Quim Curbet, ahir a la 22.
Foto: Aniol resclosa

El periodista rep una llamborda de Girona com a regal, perquè no oblidi la seva relació amb la ciutat.
Pep Prieto és ell i el seu telèfon, bàsicament, però ahir al vespre l'aparell no va sonar perquè totes les persones que li truquen habitualment eren al seu costat en la presentació a Girona de la seva tercera novel·la, La teoria de l'imbècil (Curbet Edicions). En Pep és periodista del grup del PSC al Parlament i viu connectat al mòbil, com reflecteix a través del seu alter ego Joan Garcia, protagonista del llibre. Un llibre que va rebre la benedicció de Llucia Ramis. Aquesta escriptora i periodista va assegurar ahir que ella no sap mentir: "Sempre sóc sincera. M'ha agradat molt. El vaig llegir en una hora i mitja. Enganxa. Al llibre, tot el que l'autor escriu es compleix, i això és el somni de tot periodista".
Aquesta va ser una de les presentacions més farcides de bromes i rialles dels últims anys a la Llibreria 22. D'entrada, l'editor Quim Curbet va lliurar a Prieto un regal delicadament embolicat i encintat: una pesada llamborda de Girona, perquè l'autor tingui present la ciutat, ara que resideix a Barcelona.

Per la seva part, l'autor, combinant el to desenfadat amb el rigor, va ?explicar que el llibre neix arran de la seva paternitat, fet que li va fer replantejar el concepte de felicitat. "Aquesta història acaba de fet essent una faula sobre la recerca de la felicitat", va dir, i va afegir que ha escrit amb ànim "de distreure".
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 13.01.12.

Teresa, la santa lliure

2012-01-13T17:36:00.001+01:00

El 5è Festival d'Art Independent Pepe Sales, impulsat per La Penyora i dedicat a santa Teresa de Jesús, mobilitzarà un centenar d'artistes, del 18 al 28 de gener.

Nascuda en una època en què la dona era menystinguda en gairebé tots els àmbits de la vida, santa Teresa de Jesús (1515-1582) va trobar en la vida conventual i en la mística el seu alliberament i el d'altres dones. “En moltes societats actuals, la dona continua igual, sense tenir cap dret i, fins i tot, podem trobar molt a prop nostre exemples de discriminació per raons de sexe. Ser dona és molt difícil. De fet, totes les dones són una mica santes”, deia ahir Consol Ribas que, amb Lluís Llamas, dirigeix l'Associació La Penyora Cultura, per presentar la cinquena edició del Festival d'Art Independent Pepe Sales, dedicat per primera vegada a una dona, Teresa de Cepeda y Ahumada, santa Teresa. El festival tindrà lloc del 18 al 28 de gener en diversos espais de Girona, amb la implicació d'un centenar d'artistes i col·laboradors que, com és habitual, hi fan la seva aportació apassionadament i desinteressadament, “per amor a les persones i a l'art”, en paraules de Ribas, que ahir estava acompanyada al restaurant La Penyora per una bona representació dels implicats en el festival i també per dues dones menys habituals en aquest context: la monja Carme Ferrer, de les Carmelites Descalces de Montilivi –una activa comunitat de sis monges–, com a continuadora de l'orde fundat per santa Teresa, i Piua Salvatella, delegada a Girona del Col·lectiu de Dones en l'Església, que va posar en contacte l'organització del Festival Pepe Sales amb les monges de Montilivi.
La monja va explicar així la reacció de la seva comunitat davant del festival: “Ens va sorprendre, però també ens va agradar molt, perquè santa Teresa és molt universal, però sempre és bo que es recordi el seu missatge per assolir la plenitud a través de les coses petites del dia a dia, conreant una vida interior que no et separi dels altres, sinó que et porti a conèixer-los i a estimar-los més. L'amor fa feliç.”
L'acte central del Pepe Sales serà el festival que tindrà lloc el dimarts 24 a l'auditori de La Mercè, amb les actuacions de mig centenar d'artistes: músics com ara Nomah, Josep Bassal, Tom Hagan i Xebi Sávats, Mariona Aupí, Jordi Fornells i David Ibáñez, Smoking Bambino, Izzy R i Praga, la poesia de Pedro Burruezo, Pèl Capell i Vicenç Altaió, la màgia de Fèlix Brunet, la dansa de Las Lo Las i Estampades, Cascai Teatre i un llarg etcètera d'artistes. I com sempre, tot és gratuït.

Visions de la creu, cuina monàstica i cinema visionari

El festival s'obrirà el dimecres 18 de gener amb la inauguració a La Mercè (20 h) de l'exposició El redemptor. Una visió contemporània de la icona de la creu, comissariada per Eudald Camps, que en farà la presentació, amb Josep Tarrés i Lluís Llamas. També hi actuarà el cantaor Jordi Fornells. L'exposició, que es podrà visitar fins al 28 de gener, inclourà obres inspirades en la creu –un símbol que, com va recordar Camps, transcendeix el significat cristià– a càrrec de Pep Camps, Quico Estivill, Pere Bellés, Narcís Coderch, Perpiñà, Quim Serrano, Roser Oliveras, Pia Crozet, Manel Bayo, Marc Palau, Espigolé, Trullenque, Pep Admetlla, Zael, Mariona Vilaseca, Quelic Berga, Pau Baena, Jordi Martorano, Enric Ansesa, Santi Carreras, Lluís Trullenque, Lluís Vilà i Adrià Ciurana. “No hi ha art sense mística”, va concloure Camps.
El festival continuarà el dijous 19 amb la conferència Teresa de Jesús: mística d'ulls oberts, que oferirà la filòsofa i teòloga Roser Soler Besteiro a La Mercè (19.30 h).
Tenint en compte que Teresa de Jesús és patrona dels gastrònoms i que va viure en una època en què els nous productes portats d'Amèrica, com ara el tomàquet, el blat de moro o la xocolata, entraven aquí sovint a través dels convents, el xef Joan Roca oferirà el divendres 20 a l'Aula Gastronòmica del Mercat del Lleó una Introducció a la gastronomia del segle XVI a partir de la cuina de convent (12 h), presentada per Llama, amb Els Que Canten.
El dilluns 23 tindrà lloc al Truffaut (20 h) la mostra de curts inèdits inspirats en la santa que, coordinada per Ester Bertran, inclourà obres de Javier Pérez Mati, Robert Bellsolà, Isaki Lacuesta, Borja & Susana, Santiago Lapeira, Rosa Teixidor, Albert Serra i Laia Fàbregas, que ha rodat al monestir de Montilivi.
El Punt-Avui 13.01.12.

Vida després de la mort

2012-01-12T18:55:00.003+01:00

El crític i professor Àngel Quintana publica ‘Después del cine', un assaig editat per El Acantilado, sobre les transformacions del cinema al segle XXI.

A l'entorn del centenari del seu naixement, l'any 1995, van proliferar discursos sobre l'agonia del cinema, destinat a ocupar un lloc residual dins de l'audiovisual. De fet, però, feia temps que es parlava de la mort del cinema arran de l'expansió de la televisió. Uns ho anunciaven de manera nostàlgica. D'altres, com ara Rossellini, van creure que la televisió podia ser una fenomenal eina pedagògica. Aquest últim tema, per cert, el va abordar en la seva tesi doctoral el torroellenc Àngel Quintana, professor d'història i teoria del cinema de la Universitat de Girona i crític d'El Punt Avui. Optimista de mena i antinostàlgic, més que constatar la “mort del cinema”, Quintana n'observa la transformació en un moment en què, certament, ha perdut la centralitat en la cultura audiovisual. “El cas és que quan va fer cent anys, és a dir, quan es va fer definitivament vell, el cinema es va començar a transformar en una altra cosa que està en procés”, indica Quintana, que, amb Después del cine, continua la reflexió sobre la naturalesa de les imatges contemporànies, en la seva relació sempre complexa amb la realitat, que va emprendre amb Fábulas de lo visible, assaig que, fa vuit anys, també va publicar El Acantilado.

Perplexitat

Aquest nou llibre neix d'una perplexitat (“allò amb el qual ens hem format, ens ho han canviat, fet que em mena a voler entendre què passa”) i d'una proposta de Cahiers du Cinéma per escriure un llibre que, publicat en francès el 2008, es titula Virtuel? amb una resposta com a subtítol en principi paradoxal: “A l'era del numèric, el cinema és la més realista de les arts”.
Después del cine manté l'estructura d'aquest assaig precedent, però n'amplia i madura el contingut a partir de les noves reflexions de Quintana sobre les transformacions del cine dins del context de la proliferació i diversitat de les imatges en el món contemporani.
Quines són aquestes transformacions? “Hi ha el canvi ontològic marcat pel pas de l'analògic al digital: d'una imatge que reprodueix el món a una imatge que són dades del món”, indica Quintana. A partir d'aquí, planteja: “Què és actualment una pel·lícula? Un banc de dades que pots manipular. Més que mai, la imatge es pot transformar per visualitzar totes les fantasies. Tanmateix, el digital no només ha afavorit els trucatges d'un cinema espectacular. És curiós com les imatges es lliguen més que mai al desig de documentar allò real i les pròpies experiències. Hi ha una voluntat d'arxiu. No diré que tots, però molts tenim a l'abast una càmera per enregistrar imatges que emmagatzemem i podem difondre a través dels nous canals.” Quintana comenta que les petites càmeres afavoreixen un “cinema del jo” que pot adoptar un caràcter exhibicionista pel qual la intimitat es converteix en espectacle. A la vegada, esbossant qüestions que aborda en el nou llibre, afirma que les càmeres digitals han alleugerit la producció cinematogràfica i permeten rodar molt més sense el gran cost de la pel·lícula en 35 mm: “Ara pots rodar hores i hores sense problema. Pel que fa al documental, afavoreix que, com ho exemplifiquen des de Wang Bing a Mercedes Álvarez passant per Agnès Varda, es mostri la transformació de les coses, el pas del temps. Pel que fa a la ficció, també afavoreix una continuïtat del rodatge en espera que passin coses. Tenim l'exemple pròxim d'Albert Serra.”
En tot cas, a parer de Quintana, la transformació afecta tots els oficis del cinema: “Ha canviat la manera de fer la fotografia i el muntatge d'una pel·lícula. Com també la d'actuar, en la mesura que un actor pot ser davant d'una tela blanca que permet el treball de la postproducció.” I també les maneres de veure les imatges i per tant la relació que hi mantenen els espectadors: “Abans, el cinema es veia a les sales, junt amb altres espectadors. Ara, en DVD o descarregades d'internet, les pel·lícules les veiem cada cop més sols, sigui a la pantalla d'un ordinador o a la tele, on també veiem una altra mena d'imatges. Això mentre que cert cinema d'autor, bandejat de les sales comercials, és produït i exhibit per museus.”

Fragmentació

Quintana també indica la idea de la fragmentació lligada a les diverses opcions dins de l'audiovisual: “Pots anar a les sales; empassar-te sèries de televisió, per molts els grans dipositaris d'una tradició narrativa que renoven; veure cinema exposat; passar-te el dia mirant vídeos familiars al Facebook o fragments al Youtube.” Quan, a més de consumir-ne, també podem produir imatges, què li resta al cinema? “Una dimensió estètica, és a dir el cinema com a bellesa, i també reflexiva, a través d'unes imatges concebudes amb més temps que permetin pensar el món en què vivim”, indica Quintana, que, al capdavall, vol fer present en el seu nou assaig que “tot és nou, però a la vegada vell”.
Imma Merino, publicat a El Punt-Avui. Foto:Quim Puig.

Memòries d'un fenici més

2012-01-11T18:10:00.000+01:00

Tomàs Alcoverro va parlar del Pròxim Orient i sobre periodisme, ahir a Girona.

Més vital que mai als 71 anys, Tomàs Alcoverro té més potestat que ningú per parlar amb autoritat sobre què està passant actualment al Pròxim Orient i, de pas, oferir una lliçó d'aquest periodisme que molts profanen que està en vies de desaparició com és l'ofici de corresponsal. Barceloní de naixement i libanès d'adopció (fa més de 40 anys que viu al Líban), Alcoverro va aprofitar la presentació del seu nou llibre La historia desde mi balcón ahir a Girona, en un acte organitzat pel Col·legi de Periodistes, la Fundació Universitat de Girona i la Llibreria 22, per parlar d'aquests i altres temes.
Gran defensor de les cròniques literàries que professa com a corresponsal de La Vanguardia, aquest professional de cap a peus no només va defensar el seu ofici sinó que va reconèixer que, gràcies a la seva feina, la seva vida és la que és: un fenici més que intenta il·lustrar al món les complexitats d'aquell tros de món maleït per l'or negre. A més d'oferir a grans trets un repàs de la situació global que es viu al Pròxim Orient, afectat per les anomenades “primaveres àrabs”, Alcoverro va regalar als nombrosos presents detalls de la seva vida quotidiana i, fins i tot, d'alguna anècdota segons va dir “inèdita”, com és el fet d'explicar la kafkiana aventura per poder comprar el pis on viu i des del qual ha presenciat en viu i en directe alguns dels capítols que han marcat la història contemporània.
Durant l'acte, també es van projectar uns fragments del documental que preparen Anna Teixidor i Marc Faro sobre aquest corresponsal emmarcat entre dos segles.
Redacció El Punt-Avui 10.01.12. Foto: Quim Curbet

Infància gironina

2012-01-07T17:00:00.001+01:00

Rafel Nadal guanya el premi Pla amb una obra de caire memorialístic, i Álvaro Pombo s'endú el Nadal amb una novel·la sobre la manipulació i l'engany.

Rafel Nadal i Farreras , guanyador del premi Pla, i Álvaro Pombo,
premi Nadal, ahir al vespre en el lliurament del guardó.
A la dreta, a dalt, el president Mas, Lara, De Gispert i l'alcalde Trias
durant el sopar. A baix, a l'esquerra, Cristian Segura,
guanyador del Pla l'any passat, i Nadal rebent el premi de mans
d'Àlex Susanna, membre del jurat
Foto: JUANMA RAMOS / MARGELIDA AMENGUAL (ACN)
/ MARTA PÉREZ (EFE).

El periodista gironí Rafel Nadal i Farreras va guanyar ahir el premi Pla de prosa en llengua catalana després que la seva obra s'imposés entre els 31 originals presentats en la 44a edició, i l'escriptor i poeta de Santander Álvaro Pombo va merèixer el 68è premi Nadal de narrativa castellana amb la novel·la El temblor del héroe.

L'obra guanyadora del Pla, Quan érem feliços, presentada amb el pseudònim de Josep Farreras i Ventura (l'avi de l'escriptor), és una no-ficció novel·lada de to memorialístic. “És una història real i per tant és una novel·la autobiogràfica basada en les peripècies d'una família de dotze germans des de la postguerra fins als anys seixanta setanta”, va explicar ahir el periodista tot nerviós en rebre el premi.

Seguint les passes de Walter Benjamin a Infància berlinesa, Rafael Nadal i Farreras, que pertany a una de les famílies de més solera de Girona (és germà de l'exconseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat, Joaquim Nadal, i de l'exrector de la Universitat de Girona, Josep Nadal), evoca el paradís perdut de la seva infància en plena postguerra. Sense fer sang, l'autor parla dels seus pares, membres de l'Opus Dei, al mateix temps que ressegueix l'evolució dels dotze fills de la família vers camins ideològicament molt allunyats.

Amb un estil incissiu, germà del d'Els mandarins –una dissecció de diversos líders polítics que va publicar el febrer passat–, el periodista pinta una sèrie de retrats no ja de personatges, sinó de moments que van marcar aquest període primerenc de la seva vida. Per exemple, tracta de les processons de Setmana Santa, de l'ingrés a l'internat garrotxí del Collell i dels estius passats a la Fosca. També rememora la mort d'un dels germans en un tràgic accident marí, moment que ve a marcar el punt i final d'aquest paradís perdut. De fet, ahir va dedicar a la seva família i expressament al seu germà Toni, mort en aquest accident, la novel·la: “Espero que la meva família, que sense saber-ho n'és la protagonista, la rebi amb bon humor”.

Escrita des d'una “mirada infantil”, la novel·la “presenta una radiografia de la petita burgesia de províncies, amb una mirada ara ingènua ara rebel, però gairebé sempre feliç fins a la revetlla de Sant Pere en què es van ofegar totes les meves il·lusions”.
Rafael Nadal i Farreras (Girona, 1954) és un periodista de llarg recorregut. Va començar la seva carrera durant la dècada dels setanta com a corresponsal a París per Catalunya/Express i per la revista Prisma Económico Internacional. Després ha treballat en els principals diaris del país exercint diferents càrrecs. Durant un any,

el 1980, va ser el redactor en cap de l'aleshores Punt Diari, i després va integrar les redaccions d'El Periódico de Catalunya, d'El País i del Diari de Barcelona, del qual va ser el subdirector.

* Llegir més http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/493100-infancia-gironina.html

> El llibre és presentarà la Llibreria22, en data s'anunciarà previament.
Més informació a El Periódico http://bit.ly/yVXg7V ; Ara. cat http://bit.ly/xyAKkr ;
La Vanguardia http://bit.ly/x1mUTc

Llibreries, silenciosa cura d’humilitat

2012-01-02T17:28:00.000+01:00

L’encant de les llibreries fa que sovint s’oblidi que són un dels motors fonamentals de la nostra indústria cultural. Sense les llibreries, les nostres editorials que fan un esforç per difondre la imaginació, la ficció, la reflexió, l’emoció i el coneixement en forma de llibres no podrien fer-nos arribar les seves propostes. Entre els que dominen l’art d’escriure i el cervell dels lectors hi ha tot un món: els que decideixen editar i arriscar-se i els que finalment exposen les obres per vendre-les en aquests indrets màgics on els futurs lectors aprenem a intuir el coneixement que encara no tenim fullejant, olorant, espiant els objectes que el contenen.
És per això que les llibreries tenen una missió màgica. Quan hi entres, a diferència d’un altre establiment de venda, no pots emprovar-te el llibre que t’ha de quedar millor, que t’ha de ser més pràctic, que t’ha de ser més útil. Et veus empesa a triar entre un món inabastable que el voldries gairebé sencer, instal·lat al teu cor i al teu cap. I és tan difícil agafar-ne un o uns quants entre milers i milers! Són ells, els que habiten a les llibreries, els que han de fer-nos entendre què ens anirà bé, en funció del que sentim, pensem, necessitem a cada moment… per endur-nos –encara no posat– el llibre que ens abocarà a un món desconegut per nosaltres. Després de submergir-nos-hi, i en funció de com ens hagi anat el viatge, la nostra experiència de retorn a la llibreria serà encara més confiada. Els llibreters que fan aquest ofici per difondre obres en la nostra llengua tenen un mèrit encara més gran, perquè l’entorn en què conviuen els llibres en català és minoritari en relació amb el mercat editorial d’altres llengües. Ells han de ser mestres de seduir en la lectura i que aquesta sigui en la nostra llengua. A l’audiovisual, compartim amb ells aquesta difícil missió de fer triar el català en l’accés al món dels intangibles.
Com en altres àmbits de la nostra indústria, no podem menystenir ni deixar de donar suport, tant com sigui possible, als que, darrere de les muntanyes de llibres que es publiquen cada dia, discerneixen el que és valuós per a nosaltres i per a la difusió del coneixement. Per això, d’alguna manera, ells llibreters són com els farmacèutics. D’entre tots els remeis possibles, tots els “tractaments” que fabrica la indústria editorial, ens han d’aconsellar quin és el que respon millor a les nostres inquietuds i necessitats. Hi ha, segur, un món d’aprenentatge sobre l’ésser humà darrere d’un llibreter. Quan entres en una llibreria, no et passa com en altres establiments que de seguida t’assetgen per veure què t’han de vendre. Et veuen, et deixen mirar, relaxadament, t’observen en la distància i només intervenen si la teva mirada els busca. Aleshores se t’acosten, et pregunten i, sobretot, t’escolten… ¿No us ha passat mai que entres en una llibreria buscant una obra que et convé per saber-ne més d’alguna cosa i en surts amb un llibre de poemes o una novel·la? M’ha passat més d’un cop que, submergida davant la prestatgeria dels llibres de sociologia i comunicació, gràcies a la intuïció del llibreter n’he sortit amb un milers de pàgines de ficció i he deixat de capbussar-me, afortunadament, en la meva quotidianitat.
Però encara hi ha un factor més que fa imprescindibles les llibreries, encara que la nostra visita sigui en silenci. En els temps que ens ha tocat viure, submergir-nos-hi a estones s’ha convertit en una cura d’humilitat. Ara que tendim a convèncer-nos que a toc de teclat ho podem saber tot perquè trobem dades a través de la xarxa de les coses més insòlites, fer un tomb per una llibreria resulta un bany de realitat ineludible. Quan entro en una llibreria, me’n faig creus de com en sóc d’ignorant, que les dades que trobo en el dia a dia, que faig anar per la feina, no són coneixement, i que els llibres que articulen discurs i mostren processos narratius o de recerca complexos són les eines fonamentals per créixer. En aquests moments prenc consciència, amb un cert sentiment d’angoixa, que sempre vaig tard, sempre em falten coses per llegir, per aprendre, per reflexionar-hi a través de les reflexions dels altres. D’alguna manera, ser en una llibreria t’empetiteix, et situa a la mida de qui ets, amb l’esperança que el que t’envolta –aquelles muntanyes endreçades d’experiències, sentiments i coneixements– et faci créixer una mica més. És un sentiment ambivalent: la meva ignorància em deixa cruixida, però em segresta la curiositat. És en moments com aquests, a les llibreries, que m’envaeix sempre el mateix prec al destí: tant de bo quan em faci gran no em falli la vista per poder llegir tot el que em quedarà encara per llegir, ara que sembla que el temps s’esmuny sense poder-ho fer.
Llarga vida, doncs, al temple dels llibreters en la meva llengua, perquè cada llengua, com diu George Steiner, és una manera d’explicar el món. I és en els llibres on millor podem entendre’l, perquè ens obliguen a no compartir la nostra atenció amb res més, cosa que a hores d’ara és un tresor.
Mònica Terribas Sala
* Escrit pel Congrès de llibreters en Lleguan Catalana

Miquel Berga guanya el premi Gourmand repassant 50 anys del Motel Empordà

2011-12-29T18:45:00.000+01:00

Històries del Motel", amb testimonis de Ferran Adrià o Joan Roca, serà el llibre en català que concursi als Nobel de la gastronomia el 2012.

La cuina catalana moderna, la que ha donat la volta al món de la mà de les estrelles Michelin de Ferran Adrià i Joan Roca, no ha nascut al segle XXI; és filla dels anys seixanta del passat segle, i hereva de l'Empordà. Aquesta és la premissa que defensa Miquel Berga a Històries del Motel, un llibre que recull 50 anys d'història del mític Motel Empordà de Figueres, i que ha aconseguit el prestigiós premi Gourmand com a millor llibre de literatura gastronòmica en català.
Gràcies a aquest guardó, el març del 2012 el llibre de Miquel Berga (Salt, 1952) competirà pel Gourmand Internacional, el Nobel de la Literatura al qual l'any passat hi van concórrer més de 8.000 títols provinents de 154 països.
La idea central del llibre, que aquest professor de Literatura Anglesa de la universitat Pompeu Fabra va escriure per encàrrec del mateix motel, és molt clara: "Documentar i explicar el pas d'una cuina nacional tradicional a una de gastronòmica, en el qual la tasca de l'Empordà va ser essencial".
"El motel va ser el bressol d'un moviment nou", explica Berga, "d'una altra manera d'entendre la cuina basada en un gran respecte per la tradició gastronòmica del país i pels productes de proximitat, però que passa per la innovació i la creativitat". Aquest va ser el gran llegat de Josep Mercader, el fundador del Motel, que ha estat "seguit exemplarment" pel seu gendre, Jaume Subirós, ara al capdavant de l'establiment.
El tronc central del llibre es conforma amb els perfils d'aquests dos "homenots", sumant-hi un tercer: el de Josep Pla, qui va ser "el client estel·lar del motel".
Una història amb moltes veus
El mateix Berga és un client de l'Empordà igual de fidel que Pla ; i és que no en va, fa 25 anys que el primer divendres de cada mes el freqüenta amb una penya d'amics que compta amb noms il·lustres com el de Salvador Sunyer, els professors de la UdG Albert Rossich i Antoni Puigvert, i el de Josep Maria Fonalleras. És per aquest motiu que Jaume Subirós li va demanar que escrigués aquestes Històries del motel, tot i no tenir més connexió amb el sector de la gastronomia més enllà d'aquesta gran afició personal.
Aquestes històries són plurals i corals; és per aquest motiu que el professor de la UPF ha comptat amb les veus de diverses persones que com ell, n'han gaudit a nivell personal, però també d'altres que n'han après i li han atorgat al motel la paternitat espiritual de les seves posteriors carreres.
Aquest és el cas del xefs Joan Roca i Ferran Adrià, que es reconeixen deudors del camí que va obrir Mercader. Com a anècdota, el guanyador del Gourmand explica que Adrià sentia "una gran inquietud" en veure que el primer cuiner del motel no havia deixat escrites "ni idees ni receptes", mentre que al Bulli "sempre s'ha documentat tot d'una manera exhaustiva". Per generació, Adrià no va conèixer a Josep Mercader, però li va retre un homenatge amb una versió de les seves faves a la menta, "un plat vulgaris que no obstant va ser una revolució quan es va començar a fer al motel, i del qual Adrià se n'ha declarat un gran fan".
D'altres veus reputades que se sumen al reconeixement per a l'establiment figuerenc són les del xef basc Juan Mari Arzak i del crític gastronòmic nord-americà Colman Andrews, "que és el que ha aconseguit que la cuina catalana sigui més coneguda arreu del món" segons Berga. Menció a part mereix també el testimoni de Narcís Comadira, qui a més de ser conegut per les seves facetes de poeta i pintor és també un reputat gastrònom -no en va El Celler de can Roca li ha dedicat un plat en la present temporada de tardor.
En definitiva, aquestes prop de 200 pàgines (on també s'hi inclouen algunes de les receptes més destacades del motel) són "la història d'un èxit extraordinari", d'un equipament que ha estat mig segle "apostant per la tradició sense renegar de la innovació, especialment en un sector tan competitiu". El març del 2012 es veurà si les històries del Motel Empordà també conquereixen el Gourmand Internacional. El mite ja el tenen.
Marta Pallarès, publicat en el Diari de Girona 29.12.11 Foto: Diari de Girona.

Petit gran circ de Nadal

2011-12-29T18:17:00.001+01:00

La companyia de circ Los Galindos ha instal·lat fins al dia 31 la seva vela a la plaça del Mercadal, on ofereix un divertit espectacle per a tots els públics.

Com els nòmades de les estepes asiàtiques, Los Galindos han instal·lat la seva iurta a la plaça de Santa Susanna del Mercadal, de Girona, on aquests dies es pot veure el seu circ de Nadal. La iurta és una tenda o envelat amb capacitat per a vuitanta espectadors que va donar nom al seu últim espectacle, Maiurta, programat pel Temporada Alta a l'auditori de la Mercè durant les últimes Fires de Girona. Ara, per primera vegada en vint anys de carrera, Los Galindos han decidit voltar amb la seva iurta a la manera del circ itinerant tradicional, i la primera parada ha estat Girona, per la bona entesa amb el tècnic municipal Jaume Cruset i també per proximitat: la companyia té ara la seva residència al Montseny, concretament a Sant Esteve de Palautordera, i això afavoreix que els seus components visitin de tant en tant Girona, per feina –ara fa dos anys també van actuar a l'acte de lliurament del premi Casero– o “per venir a fer un volt amb la canalla”, com explicava ahir abans de la primera funció Marcel Escolano, cofundador amb Bet Garrell de la companyia que ara presenta l'espectacle Ursula & Dimitri. En escena són ells dos i les seves dues filles, Brunilda i Bertushka, de 8 i 5 anys, i la companyia es completa amb Nathan, que s'encarrega de la taquilla i altres tasques complementàries. No necessiten res més per muntar el seu petit gran circ de Nadal, “bàsicament clownesc”, que inclou “canvis ràpids de vestuari o quick change, la manipulació amb hula-hoops, una paròdia dels grans trapezis volants i algunes acrobàcies, però sempre amb una base de clown”.

L'espectacle dura mitja hora –hi ha tres funcions cada dia fins dissabte, a les 5, les 6 i les 7 de la tarda– i és una proposta per a tots els públics, amb un humor que fa que “els pares s'ho passin tan o més bé que els nens”. L'entrada costa 5 euros i la taquilla s'obre mitja hora abans de cada funció. A la nit, Los Galindos no tornen al Montseny: dormen en una caravana a la mateixa plaça, en ple centre de Girona, com al circ de tota la vida.

Xavier Castillón, publicat en el Punt-Avui 29.12.11 Foto: Manel Lladó.

'Jo confesso', llibre de l'any

2011-12-28T18:58:00.001+01:00

La selecció elaborada per 54 crítics, llibreters i articulistes destaca Cabré, Franzen i Marías

Una intricada història, treballada amb paciència durant set anys pel seu autor, en què objectes, pecats i culpes travessen el temps i l'espai des de l'edat mitjana fins avui, lligant entre si la Inquisició, l'Holocaust i el franquisme: és Jo confesso, la novel·la de Jaume Cabré elegida llibre de l'any del 2011 pels 54 crítics, llibreters, articulistes i periodistes que han col·laborat per segon any en l'enquesta elaborada per EL PERIÓDICO DE CATALUNYA. Llibertat, de Jonathan Franzen, una altra epopeia familiar, tan nord-americana com europea és la de Cabré, i Los enamoramientos, de Javier Marías, completen el podi del millor de l'any a les llibreries.
Els pròxims dos dies apareixerà en aquestes pàgines una selecció de la millor oferta de l'any en altres camps com ara la música, les exposicions, el teatre, el cinema, les sèries de televisió i la gastronomia. Aquestes llistes, que recullen l'opinió de la redacció de la secció Icult, s'obriran a la participació dels lectors a la web.

OPINIONS PLURALS / La composició del grup d'enquestats per seleccionar els llibres de l'any pretén trobar un equilibri entre les opinions que primen l'exigència literària i les més pròximes als interessos dels lectors: han respost aquest any el qüestionari, amb les seves recomanacions personals, 10 crítics literaris, 5 membres de la redacció del diari, 22 columnistes i articulistes relacionats amb el món de la cultura, i 17 llibreters que col·laboren cada setmana en l'elaboració del rànquing de llibres. A la web del diari podeu consultar la llista de participants, així com classificacions complementàries del top 10 en cinc categories: literatura castellana, literatura catalana, literatura traduïda, no-ficció i novel·la negra.
A cada un dels enquestats se'ls va demanar que seleccionessin fins a 10 títols, als quals se'ls assignaven puntuacions decreixents de 10 a 1 punts. Cabré ha obtingut 257 punts, procedents de 34 dels consultats; Franzen, 168, i Marías, 132. L'any passat van ocupar aquestes tres posicions Jordi Puntí, John Irving i J. M. Coetzee. Una peculiaritat dels resultats és que les dues primeres posicions haurien estat les mateixes tant si s'haguessin comptabilitzat solament les opinions dels crítics com les dels llibreters o els articulistes del diari.

1. 'JO CONFESSO' / 'YO CONFIESO' http://youtu.be/TQKwjpmvi-w
JAUME CABRÉ
PROA / DESTINO
Escriptura 'slow food'
Operación Triunfo resumeix el model de creixement en voga: qualsevol xitxarel·lo sense formació pot professionalitzar-se en pocs mesos si rep una formació prou pràctica. En el camp de la literatura, el model OT consagra autors novells i fotogènics. Jaume Cabré, en canvi, representa l'escriptura slow food; té una experiència d'escriptura de quatre dècades i ha publicat 12 novel·les, cada una millor que l'anterior. Set anys després de Les veus del Pamano, la monumental Jo confesso torna a ser un dels llibres de l'any.
La sinopsi de Jo confesso ha d'incorporar, per força, paraules com postguerra, amistat, música o secret. Podríem discutir si el rerefons és el mal, el coneixement o el destí. Ara bé, fàcilment ens posaríem d'acord en la importància del muntatge. El que impressiona més del llibre és la precisió amb què estan organitzats els materials: com coincideixen els personatges, els espais i els objectes en una successió de capítols que travessen alegrement el temps i l'espai.
Qualsevol escriptor imberbe pot empescar-se una història que sembli original. El que només s'aconsegueix a còpia d'experiència és la barreja de trama sòlida i de seqüencialitat postmoderna que aconsegueix Jaume Cabré. Hi ha qui no li perdona els jocs narratius a l'estil de Robert Coover, hi ha qui li discuteix que la història sigui trepidant com les de Frederick Forsyth. Justament l'atractiu de Jo confesso és aquesta combinació d'ingredients dispars. VICENÇ PAGÈS JORDÀ
> llegir més http://bit.ly/uoEyi6
Han participat en aquesta enquesta: Anna Abella / Ernest Alós / Ricardo Baixeras / Xavier Bru de Sala / Fabricio Caivano / Juli Capella / Teresa Cendrós / Isabel Coixet / Joaquim Coll / Alfredo Conde / Francesc Escribano / Albert Espinosa / Ricard Fité / Josep M. Fonalleras / Juan Manuel Freire / Salvador Giner / Martí Gironell / Najat el Hachmi / Enrique de Hériz / Gaspar Hernàndez / Elena Hevia / Oscar López / Salvador Macip / Carlos Martínez Shaw / Rosa Massagué / Xavier Moret / Vicenç Pagès / Gabriel Pernau / José María Pou / Jordi Puntí / Llucia Ramis / Emma Riverola / Domingo Ródenas / Ricard Ruiz Garzón / Sergi Sánchez / Ramon Ventura / Juan Villoro y las librerías La 22, Abacus, Catalonia, El Cau Ple de Lletres, La Central, El Corte Inglés, Documenta, Etcètera, FNAC, Geli, La Gralla, Laie, La Llar del Llibre, La Llopa, Llorens, Roquer i Saltamartí.

EL RÀNQUING DE LLIBRES D'EL PERIÓDICO

2011-12-28T17:19:00.000+01:00

Els grans èxits tornen per Nadal

Quan es tracta de regalar un llibre per Nadal o es va al que és segur o s'acaba comprant aquell títol que feia temps que era a la llista de desitjos pendents. Això explica que en el rànquing dels llibres més venuts durant la setmana passada reapareguin a les llistes alguns dels títols de més èxit durant els últims mesos. Entre els quals hi ha 1Q84, de Haruki Murakami; el supervendes El tiempo entre costuras, de María Dueñas o Ombres en la nit, de Ferran Torrent. També pugen posicions El jardí oblidat, de Kate Morton, Libertad, de Jonathan Franzen i de manera destacada la biografia de Steve Jobs escrita per Walter Isaacson. Això sí, en els primers llocs de les quatre classificacions que es poden consultar cada dimecres a l'edició impresa d'EL PERIÓDICO segueixen inamovibles El prisionero del cielo, de Carlos Ruiz Zafón, Jo confesso, de Jaume Cabré, La comida de la familia, de Ferran Adrià, i APM? El circ de la tele.

Com cada setmana, el rànquing s'ha elaborat a partir de la informació facilitada per les llibreries Abacus, Casa del Llibre, Catalònia, Documenta, El Corte Inglés, Etcétera, Fnac, La Central, Laie i Roquer (Barcelona); Saltamartí (Badalona); La Llopa (Calella); La Gralla (Granollers); Robafaves (Mataró); El Hogar del Libro (Sabadell); El Cau Ple de Lletres (Terrassa); La Tralla (Vic); Llorens (Vilanova i la Geltrú); La Capona (Tarragona); Galatea (Reus); Caselles (Lleida); Geli i Llibreria 22 (Girona), Mallart (Figueres).
Carles Vallbuena, Publicat en el Periodico 28.12.11
> EL RÀNQUING DELS MILLORS TÍTOLS DEL 2011
Els 10 millors llibres de l'any de literatura catalana http://bit.ly/rALawZ
>EL 'RANKING' DELS MILLORS TÍTOLS DE 2011Els 10 millors llibres de l'any en literatura castellana http://bit.ly/sMf5b4

L'art de saber vendre llibres

2011-12-27T19:23:00.000+01:00

Les llibreries catalanes tanquen l'any amb pèrdues. Es compren menys llibres, però els consells dels llibreters encara són fonamentals.

E ncara que les llibreries catalanes no s'escapin de la concentració empresarial -fenomen que s'està donant a tot l'Estat i en molts països europeus-, el teixit de llibreries petites i mitjanes segueix sent dens i ben repartit al llarg de tot el territori, i arriba fins a la xifra de 650 establiments que fan de la venda de llibres el seu mitjà principal de subsistència. En un context de recessió econòmica, que ha reduït les vendes un 20% en només tres anys, els llibreters encaren el futur amb l'optimisme de tenir dues cartes marcades que els poden assegurar un bon futur: la proximitat i la prescripció.
"Quan la gent t'agafa una mica de confiança comença a preguntar, tu els aconselles alguna cosa i, si l'encertes, la relació es va fent cada vegada més estreta", explica Guillem Terribas, que no s'ha cansat de recomanar llibres des de la Llibreria 22, de Girona, i això que fa 33 anys que s'hi dedica. "És molt difícil arribar a ser el llibreter de capçalera d'algú. En el meu cas no busco ser el llibreter imprescindible de la 22, qui treballa amb mi n'ha de saber tant o més que jo. M'agrada pensar que puc fer molt perquè al darrere hi ha un equip que treballa". Terribas i els seus van contribuir a donar embranzida a novel·les com Soldados de Salamina , de Javier Cercas, a fer d' Els jugadors de whist , de Vicenç Pagès Jordà, un fenomen de boca-orella significatiu o a aconseguir que editors com Jorge Herralde reconeguessin la tasca de dinamització cultural de la llibreria afirmant: "La 22 és l'illa de Roberto Bolaño". "En aquestes més de tres dècades hem passat de rebre mig centenar de novetats setmanals a rebre'n 50 de diàries -diu Terribas-. Això vol dir que cal estar molt a l'aguait, però també que és imprescindible destriar el gra de la palla. La feina d'escollir i potenciar llibres a través de presentacions o de premis com el Just M. Casero -que va néixer com a iniciativa nostra- és tan important com aconseguir trobar el llibre que el lector busca".
> llegir més http://bit.ly/uRkXU3
Jordi Nopca, publicat a l'Ara-cat 25.12.11 Foto: Cèlia Atset.

El poder de la paraula

2011-12-22T18:19:00.000+01:00

El gironí Pep Prieto publica la seva tercera novel·la, ‘La teoria de l'imbècil'
La teoria de l'imbècil (Curbet Edicions, dins de la col·lecció Polar) és el títol de la nova novel·la del periodista i escriptor gironí Pep Prieto. Protagonitzada per Jordi Garcia, un periodista de vida mediocre que treballa en una web de xafarderies polítiques, l'obra barreja elements de thriller i suspens amb altres propis del gènere fantàstic, sobretot quan el protagonista descobreix que, de cop i volta, té el poder de fer realitat tot allò que escriu. El joc de les aparences, els secrets del passat i els perills de fer un mal ús de la paraula formen aquesta història ambientada en part al Parlament de Catalunya, les interioritats del qual l'autor coneix molt bé des que fa anys exerceix com a periodista del departament de premsa del PSC.
Per a la seva tercera aportació literària, Prieto ha introduït de forma hiperrealista el toc de ciència-ficció i fantàstic que tant l'apassiona, amb els superherois com a confessada “obsessió”.
* El llibre és presentarà a la 22 el dia 12 de gener 2012.
Jordi Camps Linnell, publicat en el Punt-Avui 22.12.11

Les fletxes de Narcís Comadira

2011-12-15T00:19:00.000+01:00

El poeta gironí publica un nou volum d'assajos literaris a ‘Les paraules alades'
Farà setanta anys el pròxim 22 de gener, el mateix dia que té previst treure a la llum un nou llibre de poemes, però es diria que Narcís Comadira ja fa mesos que commemora l'aniversari, amb pastís i tot, si es pren en consideració el plat de llebre royale que El Celler de Can Roca ha creat aquesta tardor en honor seu. Primer va ser l'antologia dels seus cinquanta anys de dedicació a la pintura, presentada l'any passat al Museu de Montserrat i al Museu d'Art de Girona, i fa poques setmanes, dins de Temporada Alta, rebia l'homenatge dels amics del món del teatre amb l'espectacle Estimat Comadira. Ara arriba a les llibreries Les paraules alades. Papers sobre el sentit de la lletra (Empúries), una selecció d'assajos sobre poesia i traducció, en què defensa el poder del llenguatge per transmetre veritat per mitjà de l'homenatge a alguns autors de capçalera, des de Dante a Carner, passant per Verdaguer, Péguy i, per descomptat, els clàssics, dels quals manlleva l'expressió homèrica del títol, reservada als missatges que es claven com fletxes a l'ànima del destinatari. A manera de pròleg, el llibre s'obre amb ‘L'any litúrgic com a obra d'art total', i es tanca amb ‘Qui té por de la literatura?'
Eva Vázquez, publicat en El Punt-Avui 14.12.11 Foto: Manel LLadó.

Sales vol ser dona i santa

2011-12-03T20:09:00.000+01:00

La Penyora dedica el 5è Festival Pepe Sales a Santa Teresa de Jesús.

L'actriu Belen Fabra fent
de Santa Teresa De Jesús.

L'associació La Penyora Cultura dedicarà el cinquè Festival d'Art Independent Pepe Sales, que tindrà lloc en diferents espais de Girona del 18 al 28 de gener del 2012, a la figura de Santa Teresa de Jesús (Àvila, 1515 - Alba de Tormes, Salamanca, 1582). Fundadora de l'orde de les Carmelites Descalces, doctora honoris causa per la Universitat de Salamanca, doctora de l'Església Universal, patrona de la gastronomia i dels escriptors, mística i escriptora, Santa Teresa serà la primera dona que protagonitzarà el Festival d'Art Independent Pepe Sales, que fins ara ha estat dedicat a Sales, Miquel Bausà, Pedro Casariego i Lluís Vilà. El festival, impulsat des del restaurant La Penyora i possible gràcies a la seva gran xarxa de col·laboradors, vol “recuperar i divulgar l'obra d'autors i creadors que han deixat, a les generacions posteriors, un exclusiu llegat”.

Defensora de la dona

El 5è Pepe Sales revisa “l'herència de Teresa de Cepeda y Ahumada, Santa Teresa de Jesús, sàvia, gran en si mateixa, protagonista absoluta de la seva vida i defensora de la dona en una societat en la qual la condició femenina era menyspreada”, segons es remarca en el primer comunicat del festival, que arriba acompanyat d'una fotografia de l'actriu Belén Fabra (Gran reserva, Diario de una ninfómana) caracteritzada com la santa.
A través de la vida i l'obra de Santa Teresa, amb especial èmfasi en el seu misticisme i el seu amor incondicional a Jesucrist, el festival vol fer també un homenatge a les dones “i especialment a totes aquelles que, com la presidenta de Libèria, Ellen Johnson-Sirleaf, l'activista i també liberiana Leymah Gbowee, i l'activista i periodista iemenita Tawakkul Karman, premis Nobel de la Pau 2011, treballen en favor dels drets de les dones, els drets humans i la pau”. El festival inclourà exposicions, cinema, música en directe, gastronomia, performances, instal·lacions, etc., com a part d'un intens programa que es farà públic més endavant.
Xavier Castillon publicat en El Punt-Avui 03.12.11

El gust agre de la terra

2011-11-29T17:48:00.000+01:00

Edicions de 1984 completa amb ‘Oratjol de la Serra' la recuperació de l'obra en prosa del gironí Girbal Jaume.

Fa sis anys, Edicions de 1984 va rescatar de les llibreries de vell una obreta aparentment anodina, sorprenentment deliciosa, d'un autor que amb prou feines coneixien quatre estudiants de filologia i el poeta Enric Casasses, que en va assumir amb entusiasme l'edició i el padrinatge. L'estrella amb cua, del gironí Eduard Girbal Jaume (1881-1947), mai reimpresa des que es va publicar per primera vegada el 1919, va convertir-se en una de les revelacions literàries més inesperades del 2005, i va servir perquè més d'un busqués al mapa un poblet recòndit del Bages, entre Súria i Cardona, que l'autor havia escollit per plantar-hi els seus rústics personatges, gent de camp, de missa i de mercat, supersticiosos, murris i mortals. Quan l'any següent va aparèixer, també en edició de Casasses i de nou a iniciativa de 1984, La tragèdia de cal Pere Llarg, el segon títol del cicle narratiu planejat per Girbal Jaume i el més ambiciós, molts lectors ja sabien que aquell “desert de món” de mal localitzar que l'escriptor encobria amb el nom d'Oratjol de la Serra era Salo, que el formaven tretze casucones baixes i que al voltant s'hi feien en abundància la mel de romaní, la farigola i els mals casaments.
Faltava, però, el primer volum de la sèrie, el que el mateix Girbal Jaume va concebre com un “aperitiu” de les dues novel·les principals (en faltaria encara una altra, La cuaranya, que l'escriptor no va concloure mai), una col·lecció de “proses silvestres” per acompanyar el lector en el descobriment dels tipus i els paisatges que formen el món obac i pedregós d'una tetralogia que ben expressivament Girbal Jaume havia batejat com L'agre de la terra. Finalment, arriben ara amb tamborinada de nova troballa la vintena de proses que Girbal Jaume va batejar amb el nom del seu poble imaginari, Oratjol de la Serra, aquell racó de món que ell mateix va descobrir a Salo, com el narrador del seu llibre, perquè un dia el metge va recomanar-li un retir feréstec per preservar la salut de les seves pròpies filles.
Aquest cop, de l'edició se n'ha fet càrrec Agnès Prats, dins del projecte de recerca de la Universitat de Girona El naixement de l'escriptor periodista a Catalunya (1909-1936). De nou, com havien sabut reconèixer-hi dos autors tan literàriament allunyats com Josep Pla i Víctor Català, esclata en aquestes estampes rurals un llenguatge d'una vivesa sorprenent, minuciós, vibrant i ric, una prosa “sense bonys ni pestilències”, li agraïa l'escalenca, però amb una saludable inclinació, i aquesta és la seva modernitat, a la sornegueria i fins i tot l'humor titil·lant amb què descriu uns personatges i unes situacions, siguin còmiques o dramàtiques, amb “pinzellades de traç gruixut”. Prats, que presentarà l'obra dimecres que ve a la Llibreria 22 de Girona, amb el professor de la UdG Xavier Pla, afirma que Girbal Jaume fa present un món en transició, “on conviuen antigues formes i creences amb una nova realitat enlluernadora que s'imposa a cops de mall”, i el fa present des de dins mateix de la narració, a mesura que de fet el narra, per tal de donar a tastar al lector “aquell baume finíssim de mel de romaní i aquella aspra roentor d'oliva verda que són, que vàrem quedar en dir-ne, L'agre de la terra”, segons declara el mateix autor a la seva nota epilogal.
Fill de l'historiador Enric Claudi Girbal, que va ser director de la Revista de Gerona a finals del segle XIX, Eduard Girbal Jaume es va identificar sempre com a empordanès, a pesar d'haver nascut al carrer de la Força i d'haver viscut tota la vida lluny de terres gironines: a Alacant, ben aviat, després de quedar orfe en pocs anys de pare i mare; a Barcelona, on va entrar a la redacció de La Veu i va guanyar tots els premis de poesia jocfloralescos haguts i per haver, i a Salo, naturalment, on descobriria la seva vena com a prosista escrivint, en plena insolació noucentista, uns quadres rurals excepcionals i, en tal moment, molt poc valorats.
Eva Vázquez, publicat en El Punt-Avui 27.11.11

Novel·la gràfica amb arrels

2011-11-29T17:16:00.002+01:00

Les editorials Club Editor i La Galera aposten per la publicació de llibres d'il·lustradors catalans.

La novel·la gràfica continua sent un deute pendent per al català, tot i que editorials amb llarga trajectòria en el món del còmic estan intentant –més o menys tímidament– anar incorporant la nostra llengua a aquest món; estem parlant de Glénat, Norma, La Cúpula o Astiberri. Ara, però –en un fet que pot ser significatiu de la legitimació cultural adquirida pel mitjà–, editorials que han publicat obres destacades de la literatura catalana han coincidit en l'edició de novel·les gràfiques en català. Són obres adreçades a públics molt diferents però que tenen en comú el fet d'haver estat produïdes directament per les mateixes editorials i gestades en català des de la mateixa concepció.
El món per un forat, d'Eulàlia Sariola, ha estat publicada per Club Editor, l'editorial fundada per Joan Sales i Xavier Benguerel que va afavorir l'aparició de novel·les com ara La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda; Bearn, de Llorenç Villalonga, o El mar, de Blai Bonet. A El món per un forat, la il·lustradora Eulàlia Sariola traça una ficció que parteix de records autobiogràfics per rememorar diversos episodis de la infantesa i adolescència d'una dona catalana sota el franquisme.
Maria Bohigas, directora i editora de Club Editor, explica: “Eulàlia Sariola em va ensenyar un esbós del llibre i em va agradar; mai havíem publicat res semblant, però no m'atreia la idea que ho pogués publicar algú altre.” Com altres lectors no especialment interessats en el còmic, Bohigas admet que va ser Maus, d'Art Spiegelman, la que li va mostrar “les possibilitats d'una història explicada a través de dibuixos”, i també pensa: que “independentment que es tracti d'una novel·la gràfica”, El món per un forat encaixa perfectament amb el seu fons i el seu catàleg; “l'autora sempre va tenir la idea de publicar-la en una editorial literària”.
Per la seva banda, La Galera –que ha publicat obres clau de la literatura juvenil, com ara El Zoo d'en Pitus, de Sebastià Sorribas, o Rovelló, de Josep Vallverdú– ha iniciat la publicació de Jo, Elvis Riboldi, la primera sèrie de novel·la gràfica infantil concebuda íntegrament a Catalunya. Amb el pseudònim Bono Bidari es reuneixen Jaume Copons, Daniel Cerdà i Ramon Cabrera (guionistes de programes com ara Barri Sèsam i Los Lunnis) i l'il·lustrador Òscar Julve, creador de les formigues d'El Hormiguero.

Un gènere nou

Iolanda Batallé, directora editorial de La Galera, afirma que la intenció de Jo, Elvis Riboldi és fer alguna cosa semblant al que ha suposat el best-seller internacional El diari del Greg “però aportant-hi alguna cosa nova, perquè de fet la sèrie inventa un gènere nou en la seva barreja de text i de còmic”. El personatge –que vol interessar també els pares dels lectors als quals s'adreça– permet diversos nivells de lectura segons si es llegeix tot o només es miren les il·lustracions, “de la mateixa manera que els Simpson també són divertits si hi treus el volum”. Basada en les aventures d'un nen desastrós i entremaliat, Jo, Elvis Riboldi tracta temes socials com l'especulació immobiliària o el fracàs escolar “sense censura ni cap to moralitzant”. I obre una línia que tindrà continuïtat: “Més endavant publicarem una novel·la gràfica de Francesc Miralles i Oriol Malet adreçada a lectors adolescents, i ens estem plantejant la idea de portar a la novel·la gràfica alguns dels llibres clàssics que hem publicat.”

El primer catàleg del còmic en català

Glénat acaba de publicar El còmic en català. Catàleg d'àlbums i publicacions (1939-2011), de Jordi Riera Pujal. Es tracta del primer catàleg sistematitzat de tot el còmic que s'ha publicat en català des del final de la Guerra Civil fins a l'actualitat. Riera, que és col·laborador del web Comicat, ha partit de la seva col·lecció privada per a l'estudi, que ha completat consultant biblioteques i arxius. El llibre –concebut com a eina de consulta– inclou un pròleg que traça una breu història del còmic en català. El gruix més important està dedicat a la llista per ordre alfabètic dels àlbums i novel·les gràfiques que s'han publicat en català en el període estudiat; també es ressenyen les revistes d'historietes –o que hi han dedicat una bona part del seu espai–, els fanzines, els llibres d'humor gràfic, les webs, els museus i salons dedicats al còmic a Catalunya, una selecció d'articles de premsa, els catàlegs i la bibliografia.
Xavier Roca, publicat en el Punt-Avui 28.11.11

La sala d'en Miquel Pairolí

2011-11-29T13:16:00.001+01:00

Imma Merino, Xevi Sala, Mateu Ciurana Lluís Freixas,
Mercè Saurina i Josep Patells. Foto: Manel Lladó.

Dijous es va celebrar a Quart un acte de reconeixement a tota l'obra literària d'un autor i això és només una bona notícia a mitges perquè aquesta mena de cerimònies se solen celebrar quan l'homenatjat és mort. Un centenar de persones, veïns i amics, vam recordar Miquel Pairolí a la sala de lectura que des d'ara porta el seu nom. S'hi respirava la serenor i el recolliment de les vetllades íntimes i, malgrat tot, assistíem a un acte multitudinari. Poques vegades la sala de lectura és tan plena. Amb els escriptors Josep Pastells, Mercè Saurina, Lluís Freixas i Imma Merino i amb el periodista Mateu Ciurana vam llegir tot de fragments de les novel·les i els dietaris d'en Miquel i en el silenci de la sala va tornar a sonar, rotund i vital, el comiat que ell mateix va deixar escrit per al dia del seu funeral. És una peça que ja hauria de ser text de capçalera a tots els funerals, unes ratlles difícils de pronunciar sense que se't trenqui la veu, escrites en l'hora final d'una persona que sap que se'n va i que en Lluís Freixas –se li nota el passat radiofònic–, va tornar a llegir amb fermesa i sentiment: “A l'hora del comiat, només dos mots d'Horaci: carpe diem, amics, companys, beveu el vi, gaudiu la mel. Que la vida és breu i passa, i tot és ara i res.” L'Imma va tancar l'acte. Mentre el llibreter Guillem Terribas la portava cap a Quart a cavall del seu cotxe es veu que li va preguntar què pensava dir i ella va fer veure que no s'havia preparat res. Les millors intervencions són les que surten bé i, a més a més, sembla que ni tan sols s'han preparat. Per fer-ho, és clar, cal un nivell de preparació molt alt. L'Imma, bona amiga d'en Miquel, companya de lectures i aficions, va obrir el parlament definint-lo com un dels exemples més nítids de periodista independent. És cert. La independència d'en Miquel abraçava la manera d'escriure, polida i planera, amb la qualitat dels materials cuits a foc lent, però també la ideologia, sempre alerta contra el capitalisme ferotge que ens queixala els drets, fins i tot la manera de viure, que per ell oscil·lava entre les prestatgeries dels llibres i el conreu de la terra. L'Imma va recordar també les coses que n'havia après i, justament en aquest punt, es va rectificar ella mateixa. Troba que hi ha un punt d'arrogància en les persones que es vanten d'haver après alguna cosa, és millor dir que t'agradaria haver après. Només amb això ja va demostrar que havia après la importància de ser humil. Després va parlar de la música, un altre plaer compartit, i va explicar que, tot sentint la banda sonora d'Il Gattopardo, havia imaginat en Miquel tot feliç ballant un vals pòstum amb els acords que Nino Rota va arreglar per a la pel·lícula. A la primera fila, la mare i la germana de l'escriptor. Semblava ben bé que a través de les seves pupil·les humides ens contemplava el mateix Miquel, complagut i una mica cohibit, dalt la barca que se l'endú.
Xevi Sala, publicat a El Punt-Avui 27.11.11

Ajuts imprescindibles

2011-11-26T19:43:00.001+01:00

L'organització del premi Quim Masó i la beca Primer Acte, i les companyies, presenten els projectes guanyadors el 2010, ‘Molly Sweeney' i ‘Viatge a la Lluna'.

El dies 5 i 8 de desembre, a les 9 de la nit i a les 6 de la tarda, a la sala La Planeta i a El Teatre, de Bescanó, respectivament, en el marc de Temporada Alta, s'estrenaran els projectes guanyadors de la 5a edició dels premis Quim Masó a projectes de producció teatral, que inclouen el guardó que porta el nom del qui va ser un dels fundadors de Temporada Alta, i la beca Primer Acte de la Fundació Jaume Casademont, destinada a projectes de producció de caire familiar. Tots dos guardons dotats amb 30.000 euros en metàl·lic com a ajuda destinada a les despeses de producció. Els espectacles que s'estrenaran seran Molly Sweeney (Eteri), de Brian Friel, guanyador del Quim Masó, i Viatge a la lluna (Murtra Ensemble), guanyador de la beca Primer Acte i elaborat a vuit mans entre Xavier Montsalvatge i Josep Maria Espinàs –material previ del qual es parteix i que conforma la primera part–, i Pau Miró i Albert Guinovart. En la presentació d'ahir es va fer un elogi de la implicació de la iniciativa privada en projectes artístics. El Quim Masó i la beca Primer Acte són un exemple de partenariat privat i públic que permet tirar endavant aquests projectes.

Retrobament a Friel

Miquel Górriz és el director de Molly Sweeney, i s'ha envoltat d'un equip artístic molt potent, responsable d'alguns dels millors espectacles del teatre català dels darrers anys, com ara Alaska i altres deserts, L'home dels coixins, El silenci del mar, L'aigua, La strada, La mel, El fantàstic Francis Hardy... Górriz va confessar que, quan va sorgir la possibilitat de dirigir l'espectacle, va recordar que un dels impactes més forts que havia rebut com a espectador va ser en assistir a un muntatge de Dansa d'agost, de Brian Friel: “La impressió va ser tal que, acabada la funció, em vaig tancar en un servei i vaig plorar”. A Molly Sweeney, Friel parteix d'un relat del neuròleg Oliver Sacks (Despertar-se), inclòs al recull Un antropòleg a Mart (Anagrama). Partint d'una experiència científica, Sacks en fa un relat, i Friel el dramatitza, superant el “melodrama de la pobre cegueta”. Cal dir que Molly Sweeney, cega, és la protagonista de l'obra i el seu marit Frank i el doctor Rice, un oftalmòleg, per diversos motius advocaran perquè s'operi, i així poder veure-hi. La traducció de la peça de Friel és de Jordi Fité.

La lluna dels Pesquis

La roda de premsa d'ahir va ser de pagès, com els famosos cinc minuts, densa, de manera que també es va presentar el projecte guanyador de la beca Primer Acte, convocada per la Fundació Casademont i a la qual donen suport l'Ajuntament de Bescanó, representat ahir per l'alcalde, Xavier Soy, el TNC –està en l'aire si continuarà o no en la propera edició– i el festival Temporada Alta. Es tracta de Viatge a la Lluna, una proposta familiar –apta per a públic a partir de 4 o 5 anys i fins als que n'han superat el centenar– poc convencional que, com va dir-ne el director, Pau Miró, no subestima la intel·ligència dels nens i nenes. La primera part de la peça, que s'estrenarà a El Teatre, de Bescanó, es basa en la música escrita per Xavier Montsalvatge, i el text de Josep Maria Espinàs, als quals s'han d'afegir projeccions de les animacions de Jordi Caba a partir de les il·lustracions de Sebastià Serra. Anna Moliner i Miquel Cobos seran els narradors en aquesta primera part, mentre que en la segona augmentarà el seu protagonisme, perquè ja no hi haurà projeccions, i el què aportarà el fil narratiu de tot plegat serà el text del mateix Pau Miró, que segueix el fil argumental iniciat per Espinàs amb la colla dels Pesquis que viatgen a la Lluna, i la música escrita per Albert Guinovart, que inclou quatre cançons i s'acosta al teatre musical. Interpretaran la música en directe els 14 músics de la Murtra Ensemble de Badalona, responsable, entre d'altres, d'una excel·lent versió d'En Pere i el llop, de Prokófiev, amb Josep Julien de narrador. Aquest espectacle es gravarà en DVD i per finançar-ho, Murtra Ensemble ha recorregut al crowdfunding (microaportacions per internet), a través del web de Verkami.

Nou jurat al premi

Ahir també es va obrir la convocatòria de la 6a edició del premi Quim Masó, que registra dues novetats. La primera és que de moment la beca Primer Acte no es convoca conjuntament aquest any, perquè s'està pendent dels ajustos pressupostaris i la continuïtat o no del TNC. La convocatòria s'obrirà possiblement a meitats de desembre. La segona novetat és la renovació gairebé total del jurat del premi Quim Masó. Només hi roman Pere Puig (La Planeta), essent baixa Àlex Rigola, Begoña Barrena, Toni Casares i Salvador Sunyer. Acompanyaran Pere Puig els dramaturgs i directors Sergi Belbel i Jordi Casanovas, el periodista Andreu Gomila (Ara i Time Out) i Josep Domènech (Bitó Produccions). Guillem Terribas continuarà essent el secretari. Els responsables del premi han establert converses per tal que una de les bases del premi sigui que el Grec programi el projecte guanyador.

Un glop d'optimisme

2011-11-26T17:20:00.001+01:00

Maria Mercè Roca ens ofereix a ‘Bones intencions' una novel·la carregada d'esperança amb personatges senzills que aposten per les segones oportunitats.
La feina al Parlament t'ocupa tot el temps físic –en el meu cas, a més, en viatges entre Barcelona i Girona– i mental, perquè tens moltes preocupacions i estàs obligat a viure cap enfora; la literatura demana estar sol i focalitzar la història que tens entre mans”, aquest és el motiu pel qual Maria Mercè Roca ha estat sis anys sense publicar cap novel·la. Ara trenca aquest silenci amb Bones intencions, editada per Columna.
“D'alguna manera, sumant anys i llibres, m'he adonat que la literatura també pot servir per ajudar que la gent pugui ser una mica feliç”, comenta l'autora, que ha canviat de registre, podríem dir, i ha deixat de banda les “històries dures, de dones tancades i introspectives, que reflexionen molt”.
Els protagonistes són “personatges senzills, als quals els passen coses simples, amb menys conflictes psicològics que els dels meus títols anteriors”. A més d'oferir un glop d'optimisme, un altre missatge que ha volgut enviar als lectors és que “les coses canvien, res no és inamovible i hem d'aprendre a conviure amb la incertesa”.
“És una obra optimista amb personatges que busquen, i es concedeixen, una segona oportunitat”, comenta l'editora Berta Bruna, que afegeix que li recorda al film Sota el sol de la Toscana. Un títol molt adient per a l'època de crisi general que estem travessant, doncs.
La protagonista és Valèria, una dona casada i amb dos fills que té el món ordenat fins que s'assabenta que el seu marit, amb qui comparteix feina en una farmàcia, li és infidel. Aquest fet és el detonant dels canvis que la duen a voler recuperar la casa familiar a Mieres per convertir-la en un hotel rural, empesa per la seva gran amiga Farners i alguns personatges més reclutats en un sopar d'exalumnes.
I les problemàtiques socials afloren. La Valèria ha superat un càncer de pit i ara li toca la crisi de parella; una antiga amiga experta en matemàtiques és maltractada pel marit; dos excompanys que van tenir èpoques d'esplendor estan derrotats, un per l'alcohol i l'altre per la ruïna econòmica... A més, el pare de la Valèria, que pateix una demència lleu, està a càrrec d'una immigrant, amb la qual estableix vincles d'estimació, tot i que es barallin sovint. “És el meu personatge preferit, el pare; i m'agrada la relació amb el Lluís, fill de la Valèria, que té 16 anys i crema fotos del rei, cosa que li comporta problemes però que obre un espai llibertari que ocupa amb l'avi.”
Maria Mercè Roca (Portbou, 1958) es va donar a conèixer en el món literari el 1986 amb el recull de contes Sort que hi ha horitzó. Després l'han seguit tretze novel·les més (aquesta és la que en fa catorze), cinc reculls de narracions i alguns títols d'entrevistes i llibres infantils, entre els quals destaca la sèrie protagonitzada pel llop Pepito. A més del reconeixement del públic, Roca ha rebut el dels principals premis literaris, com ara el Sant Jordi, el Josep Pla, el Ramon Llull...
Tot i que l'experiència com a diputada al Parlament donaria per a un assaig, una novel·la o una sèrie (va ser autora de Secrets de família, per a TV3), Maria Mercè Roca no té previst fer-ho: “Una cosa és clara, no ho podria titular Bones intencions.” Com les que ha abocat en aquesta novel·la.
Lluís Llort, publicat en El Punt-Avui el 26.11.11 Foto: Oriol Duran.

Maria Mercè Roca retrata una farmacèutica gironina que porta banyes en una nova novel·la

2011-11-26T14:00:00.000+01:00

L'escriptora torna a la narrativa després de ser diputada i afirma que la literatura pot contribuir a fer més feliç la gent.

L'escriptora Maria Mercè Roca, després de diversos anys dedicada a la política com a diputada d'ERC, torna a l'àmbit de la narrativa amb Bones intencions, una novel·la optimista, amb personatges que busquen noves oportunitats i amb la qual creu que pot contribuir al fet que la gent sigui més feliç.
Roca va explicar ahir en roda de premsa que quan va posar el punt final a la seva etapa parlamentària tenia molt clar que volia escriure una història amb un "color diferent d'obres anteriors", i ja fets els cinquanta anys, li va venir molt de gust apostar per un relat, que s'ho ha passat molt bé escrivint i amb el qual fins i tot ha rigut mentre l'estructurava.
Publicada per Columna, la novel·la Bones intencions està protagonitzada per Valèria, una farmacèutica de Girona, que ronda els cinquanta, que un dia veu com tot el seu ordenat món es trenca i decideix començar una nova aventura empresarial al costat d'una dona maltractada pel marit, un aturat de llarga durada deprimit i un exalcohòlic.
La novel·la, segons la seva opinió, és el retrat d'uns personatges "molt senzills, amb menys conflictes psicològics que en altres obres anteriors, que estan en un moment tan complicat de les seves vides que la seva màxima preocupació és arribar a final de mes".
També tracta sobre el fet que "res és inamovible i que cal aprendre a viure en un món ple d'incerteses". Valèria, precisament, seria un paradigma, ja que en separar-se del marit, després que aquest s'hagi enamorat d'una dona més jove, ha de deixar la farmàcia en la qual tots dos treballen, i donar un gir a la seva vida.
Al seu costat, també tenen importància el seu pare, Valeri, un home amb demència cuidat per una immigrant sense papers, els seus dos fills (Reis i Lluís) i la seva amiga Farners, qui l'anima a remodelar la masia familiar de Mieres per convertir-la en una casa rural. Maria Mercè Roca s'ha mostrat molt satisfeta del personatge de Valeri i de la relació que manté amb el seu nét Lluís, un xaval de setze anys, que és detingut després de cremar fotos dels Reis d'Espanya a la via pública.
"Estem passant dies molt complicats i la gent ha de tenir esperança. Aquí hi ha una sèrie de persones que s'impliquen en un nou negoci i encara que no es fan rics i que fins i tot vagin justos, al final de la novel·la el lector veurà com aconsegueixen aguantar".
Efe/Acn/ publicat a El Diari de Girona 26.11.11 Foto: ACN

Iolanda Batallé presenta "El límit exacte dels nostres cossos"

2011-11-26T13:51:00.001+01:00

L 'escriptora i editora Iolanda Bataller va presentar ahir al vespre a la Llibreria 22 de Girona la seva segona novel·la, El límit exacte dels nostres cossos (Amsterdam). L'autora, que va ser redactora del Diari de Girona, és avui directora editorial de La Galera i professora de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès i del Màster d'Edició de la Universitat Pompeu Fabra. Batallé és autora de La memòria de les formigues.
Diari de Girona 26.11.11 Foto: Marc Martí

Homenatge a Pairolí, a la seva sala

2011-11-25T19:30:00.000+01:00

Miquel Pairolí va rebre ahir l'homenatge de Quart, la localitat on va néixer i on va viure bona part de la seva vida, i que ha posat el seu nom a la sala de lectura del centre social. En aquesta sala, ahir Imma Merino va evocar Pairolí en un acte en què diversos escriptors van llegir textos de l'autor d'Octubre.
Publicat en El Punt-Avui 25.11.11. Foto: Manel Lladó.

El músic de Grillparzer, per fi en català

2011-11-15T18:34:00.000+01:00

L'editorial Accent va presentar ahir a La 22 la primera traducció al català, de Xavier Jové Massana, del clàssic de Franz Grillparzer El pobre músic, “al·legoria d'un fracàs i de la insistència melancòlica en l'amor per l'art”. A l'acte hi van intervenir Josep Maria Fonalleras, Quim Bou (autor de les il·lustracions) i l'editor, Xavier Bou.
Publicat en el Punt-Avui el 15.11.11 Foto: lluís Serrat.

Presentació Lluís Costa publica ´Imatge i comunicació a Cuba´

2011-11-09T19:27:00.000+01:00

La Llibreria 22 de Girona va acollir ahir la presentació del llibre Imatge i Comunicació a Cuba, una edició de Lluís Costa (UdG) que aplega articles de diversos autors. Aquesta és una publicació del Grup de Recerca Comunicació Social i Institucional de la UdG. El volum analitza aspectes del disseny gràfic, el cartellisme i el cinema, entre altres.

girona Ddg. Foto: Marc Martí

El dia que em va trucar la Montserrat Roig

2011-11-09T19:16:00.001+01:00

* Article publicat a la secció:

PUNT DE VISTA EL PUNT/ Dissabte, 10 de novembre del 2001.

Tribuna GUILLEM TERRIBAS. Llibreter.

La Montserrat em deia, amb la seva veu melodiosa, que li era impossible venir, que tenia febre. Els metges li havien aconsellat fer llit. Una altra vegada serà... i no va ser. Avui fa deu anys que Montserrat Roig va morir.
Va ser una setmana abans del llarg cap de setmana del 12 d'octubre,un mes abans que ens deixés, aquell 10 de novembrede 1991. Em trucava des d'un balneari de Caldes de Malavella. Estava, em va dir, passant uns dies de descans per posar-se en forma. Volia venir a la Llibreria 22 per comprar uns llibres i, després, em va demanar si la volia acompanyar a fer un volt i passejar per Girona, que en tenia moltes ganes. Jo tenia previst fer pont aquells dies, però li vaig dir que no es preocupés, que jo seria a la llibreria esperant-la i que llavors dinaríem junts.
El dia que vàrem quedar vaig rebre una trucada. Era la Montserrat que em deia, amb la seva veu melodiosa, que ho sentia molt però que li era imposible venir, que havia agafat una mena de constipat i que tenia febre. Els metges li havien aconsellat fer llit. Una altra vegada serà... i no va ser.
Vaig estar temptat tot el dia d'anar-hi jo, a Caldes, i passar el dia allà amb ella. Però vaig pensar que potser la importunaría i que tenia més que un simple constipat. Jo sabia, molts sabíem, que era la seva malaltia que la tornava a atacar. Vaig pensar que, potser, la seva coqueteria no li permetria rebre en aquells moments una visita, no ho sé, tot plegat no em vaig atrevir a anar-hi.
Tampoc ella m'ho va suggerir. Vaig prendre una decisió i mai he sabut si era la correcta.
A Montserrat Roig, la vaig conèixer els primers dies del mes de gener de l'any 1990. La Llibreria 22 havia complert 10 anys, hi vam editar un llibre revista anomenat El número. La Montserrat Roig, amb vint-i-un escriptors i escriptores més, hi van participar amb un text que explicava les seves debilitats literàries. Ella començava el seu text parlant sobre l'arrelament als llibres en les nostres vides i records i, recomana no remenar-los gaire de lloc, ni ordenar-los: «Fóra millor deixar-los on són, no tocar-los, inamovibles com les làpides del cementiri que no deixen sortir els morts...» Mentre neteja les estanteries de la seva biblioteca, plena de llibres, va fent un repàs de les seves debilitats: «Guillermo Brown de Richmal Crompton...», que va resultar ser una dona. En un altre prestatge, els rusos Guerra i Pau i Els germans Karamàzov. En el tercer prestatge, Thomas Mann, també, el descobriment—és la seva època universitària— de Mercè Rodoreda «...que em deia que els àngels existien, cosa que jo no hauria gosat mai dir, sobretot aleshores, que corrien temps marxistes i les noies no ens depilàvem les cames...».

En un altre prestatge, recorda Pla, Pere Quart, Carles Riba i Quevedo..., i també recorda el llibre prohibit que mai va llegir "La piel" de Curzio Malaparte. El text va acompanyat d'una fotografia, on està esplèndida i radiant i plena de vida, realitzada per Josep M. Oliveras (la que il·lustra aquest text).

Amb motiu de la presentació de la publicació a Girona, la Montserrat Roig va venir amb la seva mare, la seva germana juntament amb altres escriptors que hi van participar (Antoni Marí, Jaime Gil de Biedma,Josep M. Benet i Jornet, Dolors Oller, Narcís Comadira, Félix de Azua, Marcos Ordóñez, Josep M. Fonolleras, Núria Pompeia...). Després de la presentació vam anar a sopar. La Montserrat s'ho va passar molt bé, segons em va manifestar i vaig poder comprovar. Mesos més tard va ser l'escriptora del mes, una promoció a escriptors que organitzava la Institució de les Lletres Catalanes. Va venir a Girona i, gairebé vam passar el dia junts. A l'hora de dinar, ens explicava molt il•lusionada que aniria a fer una estada a Califòrnia d'uns quants mesos, invitada per diverses universitats. Va ser a la tornada quan li va sortir la maleïda malaltia, que en contra de la seva voluntat i ganes de viure, va vèncer-la. Encara la vaig veure uns quants mesos abans de la seva mort. Va ser a Barcelona, durant la presentació d'un llibre que va fer amb il•lustracions de Cesc, sobre Catalunya. Estava molt animada. Portava una gorra molt bufona que li dissimulava la desaparició de la seva llarga i bonica cabellera. Estava amb una amiga russa que va conèixer durant la seva estada a Sant Petersburg. Em va explicar que havia superat la malaltia i que tenia ganes d'explicar en un llibre la seva experiència. Aquella última vegada, ens vam acomiadar efusivament. Estava molt il•lusionada contenta, plena de vida i amb ganes de viure-la.

Foto: Josep M. Oliveras

Joan Maragall ´festeja´ Clara Noble

2011-11-08T19:38:00.000+01:00

Pere Maragall, Oriol Ponsatí-Murlà i Glòria Casals.

L'aparició dels correus electrònics ha desterrat les cartes a gairebé un record; però l'abundància de correspondències epistolars d'innegable valor literari fa que encara se n'editin sovint. Aquest és el cas de Cartes del festeig de Joan Maragall i Clara Noble, llibre presentat ahir a la Llibreria 22 per Edicions de la Ela Geminada. A banda de l'editor, Oriol Ponsatí-Murlà, va prendre part a l'acte Pere Maragall i Mira, en representació de la família Maragall-Noble.

Diari de Girona, 08.11.11. Foto: Aniol Resclosa

MEMÒRIA D'UN ACTE

2011-11-04T17:47:00.000+01:00

Dimarts passat, dia de tots sants, el periodista Albert Sáez escrivia a les pàgines de El Periódicoun article oportú sobre els nous avatars de la memòria, que ara inclouen l‘univers de la xarxa, on comencen a proliferar adreces que prometen una relativa eternitat als textos d‘internet que els clients decidesquen preservar per al futur. Com Sáez ens recorda, la voluntat de deixar alguna petja del nostre pas per la vida és a l‘origen de fenòmens excelsos com l‘art i la literatura, però també de coses ara quotidianes com els àlbums de fotos, els vídeos domèstics i les pàgines web. La técnica pot haver variat molt, però l‘impuls és el mateix. La majoria de la gent volem ser recordats, i volem ser-ho de la manera més digna possible i durant tant de temps com es puga. És molt humà, i algú podría dir que precisament això, la consciència de la mort i l‘anhel de perduració en la memòria, és el més pròpiament humà dels humans. Entre tots els mitjans que ens hem enginyat per llegar algun record a la posteritat, l‘escriptura continua sent un dels més duradors. El mateix fet d‘escriure, com diu Sáez, ja "és una lluita cos a cos contra l‘efímer de les nostres vivències". A l‘hora de reflectir

la vida, les limitacions de la paraula són òbvies, i penoses, però la seua mateixa inconsistencia fa de la paraula un material tremendament resistent.
Un servidor llegia aquest article mentre tornava d‘un acte d‘homenatge a l‘escriptor Miquel Pairolí que havia tingut lloc la nit anterior a la sala Planeta de la ciutat de Girona. Als qui l‘hem conegut, ens costa de parlar de Pairolí en passat, però cal dir que era un escriptor que havia treballat la major part de la seua vida en aquesta ciutat, "tocada —com ell mateix— d‘escepticisme i d‘ironia". Va morir, massa jove, aquest juliol. Llavors, tant Martí Domínguez —en un article excel•lent— com jo mateix vam glossar la seua figura en aquestes mateixes planes. Incomprensiblement, Pairolí no és —o no era— un escriptor famós, tot i la seua intensa qualitat. La seua prosa era extraordinària, treballada a foc lent, dúctil i poderosament suggestiva. Les seues novel•les són valuoses i els seus dietaris compten entre els millors que s‘han escrit en aquesta llengua, per no parlar dels seus articles, gènere (diria que difícil) en què excel•lia particularment. Quan i per què es fa conegut un escriptor important és un misteri, però, amb poques excepcions, això acaba passant, tard o d‘hora. Com tots els escriptors de fust, supose que Pairolí comptava amb l‘ajuda del temps, però ell en va tindre massa poc. Tot i així, sí que havia aconseguit ja un nombre creixent de lectors fervorosos. A Girona, era una figura d‘un prestigi guanyat a pols. Per això, el teatre on tenia lloc l‘homenatge es va omplir de gom a gom. No és que Pairolí fóra ondescendent amb Girona i amb els seus habitants. En els seus escrits, sovint va ser molt dur amb els discursos i amb els silencis dels gironins. La crítica pot ser una de les formes més elevades de l‘amor, perquè desitja la millora de la cosa estimada, el seu perfeccionament interior. Els lectors gironins ho han entés perfectament, i per això també se l‘estimen, al seu escriptor.
Per això eren allí, dilluns passat, per a evocar-lo junts. Oficiaven aquest ritual de la memòria el llibreter Guillem Terribas, el narrador Lluís Muntada, el crític Xavier Pla, el cantant Raimon —que havia treballat amb Pairolí fa anys en un programa televisiu de llibres, Literal— i el periodista i ara alcalde de la ciutat, Carles Puigdemont.
Tots valoraren adequadament les virtuts de la literatura de Miquel Pairolí i la seua eficàcia en la lluita contra l‘oblit. A més, en el seu parlament, l‘alcalde de Girona recordà el company de tasques periodístiques, però també va voler donar caràcter institucional a l‘acte i es va comprometre a treballar per a difondre l‘obra de l‘autor que allí ens havia convocat. Així, la vila de Girona es vinculava oficialment al record d‘un dels seus millors conciutadans.

Girona, com sabia Pairolí, deu tindre imperfeccions, però és una ciutat civilitzada perquè sap recordar els seus creadors. Un servidor escoltava tot això i li venia al pensament com tracten les ciutats valencianes els seus escriptors, sobretot els que han practicat aquesta forma més elevada de l‘amor que és la crítica. Podem dir Vicent Andrés Estellés, que va viure tants anys a València i que l‘ha evocada com ningú, o Ovidi Montllor a Alcoi, o també —perquè també els vius mereixen el reconeixement degut— en la forma en què tracta avui l‘Ajuntament de Xàtiva el seu paisà més cèlebre, Raimon. La civilització, sens dubte, és feta de memòria, sustentada en paraules i gestos. Quan la veiem en acte, arriba a fer enveja.

Enric Sòria. El País 03.11.11

Un clàssic que escrivia sense odi

2011-11-01T18:26:00.001+01:00

“Siglos y siglos de historia, y sólo en el presente ocurren las cosas”. La cita és de Jorge Luis Borges i la va deixar ahir flotant en l'aire Lluís Muntada per expressar la recança que Miquel Pairolí (Quart, 1955-2011) hauria pogut donar encara més de si mateix si hagués rebut el reconeixement que mereixia en vida, una frase d'altra banda tan gastada, que “ja és un mantra de la nostra cultura”. Un escriptor, va dir, viu justament en el present, no pas en el supòsit de la seva posteritat, però en el present l'única realitat tangible era que Miquel Pairolí ja no hi era, i que als nombrosos lectors, amics i coneguts congregats ahir a La Planeta per honorar-lo els costava d'assumir-ho, confonent els temps verbals, adreçant-se-li com si hi fos, demanant obertament, quasi amb impaciència, que hi fos de veritat, com Raimon, que no entenia, no podia entendre-ho de cap manera, que no fos Pairolí mateix, amb qui havia compartit tantes vegades plató al programa televisiu Literal a principis dels noranta, qui llegís els fragments dels llibres que havia escollit per evocar-lo. Podia esperar-se, i l'homenatjat probablement ho hauria perdonat, que el d'ahir fos un acte dolorós i emotiu. No ho va ser.

Els escriptors i amics convidats a rememorar-lo van ser rigorosos, continguts i serens fins i tot a l'hora dels grans elogis, com si ben mirat no fessin altra cosa que constatar evidències: que era elegant, que era un clàssic, que era disciplinat, lúcid i respectuós; que els seus dietaris, en especial Octubre, són obres mestres de la literatura catalana moderna; que la seva prosa afinada, com proposava Merleau-Ponty, tenia la capacitat de fundar una nova universalitat, d'humanitzar i dignificar la llengua, com va subratllar Xavier Pla; que amb l'agudesa dels seus articles s'havia erigit en un dels crítics més punyents de l'actualitat; que sense histrionismes ni escarafalls, discretament, creixia com a escriptor en cada nou llibre que lliurava; que per millorar no li calia, de fet, cap claca, perquè els reptes ja se'ls plantejava tot sol; que la seva és una obra cuinada amb lentitud, d'una encomiable densitat moral. Era escèptic, estoic i líric a la vegada, potser algun cop fatalista davant un món que creia inexorable, però mai lleuger, mai buit ni frívol. Enric Sòria va fer notar que, fins i tot en les seves novel·les, “els personatges són tractats amb un enorme respecte, amb delicadesa i fins i tot amor”. “Mai no escriu amb odi”, va afirmar; a tot estirar, es permetia algun cop de geni, més a prop de la ironia que del mal humor, en els articles més incisius, com va recordar l'alcalde, Carles Puigdemont, que va posar la nota solemne advertint que “una ciutat que no honora degudament els seus creadors no és digna de dur aquest nom”. No n'hi haurà prou de dedicar-li un carrer o el nom d'una distinció qualsevol per saldar l'expedient dels honors, va admetre l'alcalde, probablement perquè l'únic reconeixement digne de celebració seria saber que encara escriu, saber que encara és llegit, van coincidir tots els participants a la taula. Submergits en la intimitat penombrosa de La Planeta, la sortida al carrer va ser com un bany insolent de realitat vessant-se violentament al damunt, i la realitat era que, de manera del tot incomprensible, Miquel Pairolí no hi era.
Eva Vázquez, publicat en el Punt-Avui 01.11.11Foto: Lluís Serrat.

Al final del túnel

2011-11-01T13:30:00.003+01:00

Lluís Bosch Marti i Bep Marquès GRUP PRAXIS
Foto:Eddy Kelele

Una exposició al Museu d'Història de Girona reivindica la vocació crítica i contestatària del Grup Praxis 75, fundat per Bosch Martí i Bep Marquès.
http://vimeo.com/31258959

Hi ha una tendència molt arrelada a considerar tots els artistes de Girona com a pertanyents a alguna generació malaguanyada. Ho són els de la República, que el franquisme va escombrar de la memòria; ho són els de la postguerra, que van tenir la desgràcia de madurar en un ambient tan poc fotogènic; ho són els de la transició, que els feliços vuitanta van relegar a la consideració de tribu dogmàtica i exaltada; ho són, també, els dels feliços vuitanta, perquè en perspectiva ningú no sap exactament què se n'ha fet, d'aquella alegria; ho són fins i tot els d'ara, els veterans i els més joves, disgregats amb els primers espeternecs del capitalisme, una mica solitaris, bastant fastiguejats, enormement desconcertats de ser una generació rere l'altra la parenta pobra d'una ciutat que no els ofereix ni un museu d'art contemporani on puguin guardar-hi la roba. Cada vegada que s'afronta la revisió històrica de l'art gironí del segle XX s'ha de tornar a passar per aquest exercici de contrició per les generacions perdudes, pel ressentiment que tant d'oblit ha sembrat entre els supervivents, pels morts que la indiferència ha anat deixant pel camí. En realitat, és la ciutat, la que hauria d'estar sorpresa –i humilment agraïda– que els seus artistes encara tinguin el coratge d'apostar-hi tot i unes perspectives de reconeixement tan migrades. És la impressió que fa cada vegada que hi ha algun episodi de reconciliació com el que ha posat en escena l'exposició sobre el Grup Praxis 75 al Museu d'Història de la Ciutat. Menystinguts al seu temps com una mena d'excentricitat incòmoda, Lluís Bosch Martí i Bep Marquès, els dos fundadors d'aquest grup d'arrel marxista i contestatària i vocació irreductiblement popular, van inocular en l'aparent placidesa de la democràcia recuperada el virus de la denúncia, el sarcasme i la crítica mordaç amb els seus inconfusibles i bigarrats collages, la majoria dels quals anticipaven malestars avui molt presents. A vegades, sí, al final del túnel, es produeixen uns retrobaments ben lluminosos.
Eva Vázquez, publicat en el Punt-Avui 01.11.11

Del Grup Praxis 75 a l'Assemblea d'Artistes.

El Museu d'Història de la Ciutat de Girona ha fet justícia amb l'exposició Grup Praxis 75 (1975-1990). Una guerrilla comunicativa, que es va inaugurar per Fires i es podrà veure fins al 12 de febrer. Lluís Bosch Martí i Bep Marquès Sureda van formar un comando marxista radical (en la seva obra es reunien els dos Marx: Karl i Groucho) quan ja es cantaven les absoltes per Franco. Amb el seu treball aixoplugat a l'Assemblea Democràtica d'Artistes de Girona, i divulgat a les planes de Presència, d'El Punt i altres publicacions, van fer uns celebrats repassos crítics de la vida social, política i cultural gironina. Ells hi estaran d'acord si diem que disposaven de l'ajut espiritual i la inspiració artística de Damià Escuder (1934-2011) i, sobretot, de l'Enric Marquès (1931-1994), que va ser qui em va parlar de l'obra del Grup Praxis, i vaig conèixer els seus collages a les planes de Presència, on l'Enric va deixar escrit que el Grup Praxis “optava per un discurs obert, compromès, subversiu, eloqüent; un discurs àcid i grinyolant”. Tornant a l'exposició, s'ha d'agrair la bona feina del curador Narcís Selles i del muntador Marcel Dalmau. Potser m'avanço als esdeveniments, però faig meu un suggeriment que vaig escoltar el dia de la inauguració en el sentit que, reconeguda ara la trajectòria del Grup Praxis 75, és el moment de pensar en una gran mostra dedicada a la feina que va fer l'Assemblea Democràtica d'Artistes de Girona. Dispensin si em deixo algun nom, però almenys aquests hi van ser: Josep A. Niebla, Enric Ansesa Gironella, Lluís Bosch Martí, Joan Boladeras, Josep M. Boladeras, Manuel Bosch, Pep Bosch, Lluís Carreras, Joan Casanovas, Victòria Casellas, Xavier Codina, Narcís Comadira, Montse Costa, Maria Crehuet, J.M. Creus, Julià Cutiller, Carles Delclaux, Damià Escuder, Jaume Faixó, Garcia Colomer, Jordi Gispert, Vicente Huedo, Robert Manera, Enric Marquès, Bep Marquès, Emili Massanas, Lluís Mateu, Roca D. Costa, Rosa Sais, Guillem Terribas, Paco Torres Monsó, Isidre Vicens, Ramon Vilà, Carles Vivó... Algun ja ens ha deixat, però en Bep i en Bosch Martí, en Joan Casanovas,... podrien reconstruir la història d'aquesta entitat de vida efímera però que va deixar una gran empremta en la nostra consciència col·lectiva.
Joan Ventura, publicat en El Punt-Avui 09.11.11.

El Casero, per a la valenciana Muriel Villanueva

2011-10-31T19:00:00.000+01:00

Muriel Villanueva mostra el guardó,
obra de l'artista Quim Corominas. Foto: lluís Serrat

L'obra guanyadora del premi de novel·la curta que convoca la Llibreria 22 es titula ‘La gatera', mentre que la finalista és ‘El somni de les balenes', de la manresana Alba Sabaté.
El 31è premi de novel·la curta Just Manuel Casero, lliurat ahir a la sala La Planeta de Girona, ha estat per a La gatera, de l'autora valenciana que viu a Barcelona Muriel Villanueva. L'obra tracta de la fragilitat dels límits que establim entre determinats conceptes, com ara la realitat i la ficció o la vida i la mort, segons la definició de la mateixa autora. La finalista va ser la manresana Alba Sabaté per El soroll de les maletes.

El primer premi està dotat amb 2.200 euros, la publicació de l'obra per l'editorial Amsterdam i una escultura (aquest any, una peça de Quim Corominas feta de paper), mentre que el finalista rep 600 euros. El convocant del Casero, Guillem Terribas (Llibreria 22) va demanar als editors que també publiquessin l'obra finalista.
Autora amb experiència
Muriel Villanueva (1976) es va formar en el camp de la música (és diplomada en educació musical), però ja té una trajectòria en el camp literari. Ha publicat Diari de viatge a l'Índia. Els ulls de Rita o la tendresa del món (1998), Mares, i si sortim de l'armari? (2006) i Jo toco i tu balles (2009), així com un recull de poemes. La protagonista de La gatera és una noia que, després de perdre tota la família, hereta dos pisos en un edifici d'una gran ciutat. En un hi viurà ella, mentre que l'altre habitatge el lloga a un noi. Un forat perquè s'hi esmunyi un gat serà el nexe d'unió físic entre els dos espais. Aquest és l'escenari on Villanueva convida el lector a l'exploració de determinats límits conceptuals.
La finalista
L'autora finalista, Alba Sabaté (1962), fa protagonista d'El soroll de les balenes una adolescent que viu una experiència que li condicionarà el futur. Sabaté és catedràtica de literatura en un institut de secundària del Prat de Llobregat. El 2005 va quedar finalista del premi Pere Calders amb Paradisos d'aigua.
Una edició amb qualitat

El jurat el formaven Margarida Casacuberta, Imma Merino, Josep Maria Fonalleras, Eva Vázquez i Vicenç Pagès, mentre que Guillem Terribas n'era el secretari sense vot. En el seu parlament en nom de tots ells, Casacuberta va fer notar, d'una banda, l'elevat nombre d'originals rebuts en aquesta edició (40, una de les xifres més altes en la història dels premis) i d'altra, el “nivell realment important” de la majoria dels textos. Com faria més tard Terribas, el jurat va recomanar que s'edités l'obra que havia quedat finalista.

Mercè Sampietro i Eduard Iniesta

Mercè Sampietro i Eduard Iniesta al final
de la seva actuació. Foto: Bernat Casero

La festa del Casero s'emmarca en la Proposta de Poesia, un cicle que des de fa dinou anys organitzen conjuntament la sala La Planeta i la Llibreria 22. És per això que, com a preludi del lliurament del guardó, sempre hi ha una actuació. En l'edició d'ahir, va anar a càrrec de l'actriu Mercè Sampietro i el músic Eduard Iniesta, que van interpretar uns fragments del seu espectacle Sensualitats, bastit amb poemes i narracions de diversos autors. Avui (20h) es retrà un homenatge al malaguanyat escriptor Miquel Pairolí, amb la participació d'amics i escriptors.
Ramon Esteban, pulicat en el Punt-Avui 31.10.11.

Premi Just Casero.Muriel Villanueva guanya el Just Casero abordant els «conceptes frontera»

2011-10-31T18:44:00.000+01:00

D'esquerra a dreta, Alba Sabaté, Muriel Villanueva
i Guillem Terribas, acabat l'acte d'entrega dels premis.
Foto:ANIOL RESCLOSA

L'autora temia que «alguns tabús» de la trama fossin penalitzats. Alba Sabaté és finalista i el jurat recomana la publicació del seu text.
Muriel Villanueva i Perarnau (València, 1976) va guanyar ahir la XXXI edició del Premi Just Casero de novel·la curta amb el text La Gatera, una història que aborda diversos "conceptes-frontera", com ara sobre gènere o sexualitat, a través d'una noia que ha perdut tota la família i que és hereva de dos pisos interconnectats. La decisió del jurat -format per Vicenç Pagès, Mita Casacuberta, Josep Maria Fonalleras, Imma Merino, Eva Vázquez i Guillem Terribas (aquest com a secretari)- va ser presa per unanimitat. La finalista va ser Alba Sabaté i Villagrasa (Manresa, 1962), amb l'obra El soroll de les balenes. Sabaté es va presentar amb el pseudònim de Marta Ripoll. El guardó està dotat amb 2.200 euros, una estatueta de l'artista Quim Corominas i la publicació del llibre per part de l'editorial Àmsterdam, d'Ara Llibres. La finalista va rebre un premi de 600 euros. A causa de la qualitat, el jurat va recomanar la publicació també de l'obra. El guardó es va entregar a la Sala La Planeta de Girona, amb les grades plenes de persones vinculades al món cultural i familiars de Just Casero.
Villanueva, que és diplomada en Educació Musical i treballa de professora a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, va explicar, en el parlament, que La Gatera ha estat "la novel·la més arriscada" que ha escrit, sobretot, per "alguns tabús" que hi són explícits i que, segons l'escriptora, haguessin pogut frenar les editorials i jurats. Per explicar el contingut de la trama, la professora de l'Ateneu Barcelonès va defensar que era una "novel·la de portes" i amb "la literatura, els llibres i les llibreries" com a marc referencial. Acabat l'acte d'atorgació dels premis, Muriel Villanueva va qualificar el text com una "novel·la misteriosa" que compleix la frase feta que suggereix que "la realitat és molt més del que sembla a primera vista". La guanyadora fa 10 anys que resideix a Barcelona.
Mita Casacuberta, en nom del jurat, va explicar que aquesta edició del Casero ha implicat "molta feina" i "molta discussió" per saber quina era l'obra guanyadora a causa que el "nivell" dels 40 textos presentats era "important". Això, va continuar, permet tenir "molta esperança" pels autors.

La valenciana Muriel Villanueva guanya el Premi Just Manuel Casero

2011-10-31T18:28:00.001+01:00

La finalista del premi novel·la curta gironí ha estat Alba Sabaté i Villagrasaa finalista del premi novel·la curta gironí ha estat Alba Sabaté i Villagrasa.
L'escriptora valenciana Muriel Villanueva ha estat la guanyadora del XXXI Premi Just Manuel Casero, amb la novel·la 'La Gatera'. L'obra és "fantàstica i ha deixat bocabadats tots els membres del jurat", que han decidit les guanyadores per unanimitat, ha explicat el secretari del jurat, Guillem Terribas.
La finalista ha estat Alba Sabaté i Villagrasa per l'obra El soroll de les balenes i que ha participat al concurs amb el pseudònim de Marta Ripoll. El guardó està dotat amb 2.200 d'euros, una estatueta de l'artista Quim Corominas i la publicació del llibre per part de l'editorial Àmsterdam, d'Ara Llibres. Per a la finalista, el premi és de 600 euros.

La guanyadora ha explicat que està "contentíssima" i alhora sorpresa, ja que "tenia por que alguns tabús poguessin aturar les editorials i els jurats" pel tractament que es fa de la sexualitat a La Gatera. Muriel Villanueva (València, 1976) viu a Barcelona, és diplomada en Educació Musical i actualment és professora de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès.
Per la seva banda, Alba Sabaté és nascuda el 1962, ja ha publicat alguns llibres, és llicenciada en Filologia Catalana i catedràtica de llengua i literatura catalana de l'IES Salvador Dalí del Prat de Llobregat.
El jurat del premi està format per Vicenç Pagès, Mita Casacuberta, Josep Maria Fonalleras, Imma Merino, Eva Vázquez i Guillem Terribas (com a secretari).

Diari Ara.cat 31.10.11. Foto: Bernat Roger

L'escriptora valenciana Muriel Villanueva guanya el XXXI Premi Just Manuel Casero

2011-10-31T11:00:00.000+01:00

La finalista ha estat Alba Sabaté i Villagrasa, per l'obra 'El soroll de les balenes'.
L'escriptora valenciana Muriel Villanueva ha estat la guanyadora del XXXI Premi Just Manuel Casero, amb la novel·la 'La Gatera'. L'obra és "fantàstica i ha deixat bocabadats tots els membres del jurat", que ha decidit les guanyadores per unanimitat, ha explicat el secretari del jurat, Guillem Terribas. La finalista ha estat Alba Sabaté i Villagrasa, per l'obra 'El soroll de les balenes' i que ha participat al concurs amb el pseudònim de Marta Ripoll. El guardó està dotat amb 2.200 d'euros, una estatueta de l'artista Quim Corominas i la publicació del llibre per part de l'editorial Àmsterdam, d'Ara Llibres. Per a la finalista, el premi és de 600 euros.
La guanyadora ha explicat que està "contentíssima" i alhora sorpresa, ja que "tenia por que alguns tabús poguessin aturar les editorials i els jurats", pel tractament que es fa de la sexualitat a 'La Gatera'. Muriel Villanueva (València, 1976) viu a Barcelona, és diplomada en Educació Musical i actualment és professora de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès.
De la seva banda, Alba Sabaté és nascuda el 1962, ja ha publicat alguns llibres, és llicenciada en Filologia Catalana i catedràtica de llengua i literatura catalana de l'IES Salvador Dalí del Prat de Llobregat.
El jurat del premi està format per Vicenç Pagès, Mita Casacuberta, Josep Maria Fonalleras, Imma Merino, Eva Vázquez i Guillem Terribas -com a secretari.
Publicat a l'AraGirona.cat el 31.10.11 Foto: Roger Casero

Muriel Villanueva deixa “bocabadat” el jurat del Premi Just M. Casero

2011-10-30T18:10:00.002+01:00

L’escriptora valenciana Muriel Villanueva ha estat la guanyadora de la 31a edició del Premi Just Manuel Casero de novel·la curta amb l’obra La Gatera. Segons Guillem Terribas, secretari del jurat i responsable de la Llibreria 22 de Girona, que convoca el premi, l’obra guanyadora és “fantàstica” i ha deixat “bocabadats” tots els membres del jurat.

L’obra finalista ha estat El soroll de les balenes, d’Alba Sabaté i Villagrasa. El veredicte es va fer públic el passat dissabte al migdia, en un acte celebrat a la Sala La Planeta de Girona.
El guardó Just M. Casero està dotat amb 2.200 d’euros, una estatueta de l’artista Quim Corominas i la publicació del llibre per part de l’editorial Àmsterdam, d’Ara Llibres. Per a la finalista, el premi és de 600 euros.
Villanueva, que viu a Barcelona, va explicar que estava “contentíssima” i alhora sorpresa, ja que “tenia por que alguns tabús poguessin aturar les editorials i els jurats” pel tractament que es fa de la sexualitat a La Gatera.
A banda de Terribas, el jurat del premi estavaa format per Vicenç Pagès, Mita Casacuberta, Josep Maria Fonalleras, Imma Merino i Eva Vázquez.
Cultura 21 30.10.11. Foto: Bernat Casero

Modest Prats, l'homenatge

2011-10-30T17:52:00.001+01:00

Ahir es va presentar a Girona el llibre 'Homilies de Medinyà' que es va convertir en un acte de reconeixement al filòleg i sacerdot.

Eren les cinc de la tarda a Girona. Núvols grisos i espessos amenaçaven pluja. Potser per això, encara que fossin les Fires de Sant Narcís, la ciutat estava tranquil•la i es podia aparcar sense dificultat. A aquella hora la tensió emocional es concentrava a la residència de sacerdots Bisbe Sivilla de Vista Alegre, on s'havien reunit més d'un centenar d'amics de l'intel•lectual i sacerdot Modest Prats per retre-li homenatge. Es presentava el seu llibre 'Homilies de Medinyà' (Empúries), que mostra la vessant més literària del filòleg.
En l'homenatge s'hi va concentrar la Girona profunda: hi havia la família Nadal en pes (Joaquim Nadal, els seus pares, el seu germà el periodista Rafael Nadal…), la consellera d'educació Irene Rigau, que Modest Prats va casar en primeres núpcies, l'actual alcalde Carles Puigdemont i la seva predecessora, Anna Pagans; el bisbe Camprodón; el món universitari amb la rectora de la UdG Anna Maria Geli, i professors com Albert Rossic, Miquel Berga, Xavier Pla, Mita Casacuberta, Josep M. Nadal (amb qui Prats va escriure el seu llegat intel•lectual més important, la 'Història de la llengua catalana' en dos volums), i després amics de fondària amb els quals ha compartit àpats i viatges per Europa: Narcís Comadira, que va rebre el mestratge de Modest Prats al seminari, la catedràtica de teoria literària Dolors Oller, i el director de Temporada Alta, Salvador Sunyer. Ells amb simpatia l'anomenen el 'revendo'.
L'acte el va presentar i conduir el llibreter Guillem Terribas, tota una institució gironina, i hi van intervenir l'amic i qui fou durant molts anys editor d'Empúries, Xavier Folch; el deixeble i amic Salomó Marquès, que va aplegar i seleccionar els textos publicats; i l'escriptor Josep Maria Fonalleras, que en va fer l'edició, i que va ser l'encarregat de llegir alguns fragments, amb aquella veu greu i ben entonada.
Va ser un acte auster i bonic, sense sentimentalismes ni excessos de cap mena. Modest Prats tenia un bon dia també, l'alzheimer el va respectar i va poder gaudir de l'homenatge fins el final. L'acte, que s'havia fet dintre la residència per por de la pluja, es va acabar al jardí, amb panellets i vi dolç, gentilesa de Jaume Subirós del Motel Empordà, i coca que van portar els amics de Medinyà, on Modest Prats hi va fer de rector molts anys.
En aquest ambient la tertúlia hi era propícia i l'acte s'allargà fins a quarts de set del vespre. Entre les converses, una caçada al vol: l'historiador i director de l'Avenç Josep M. Muñoz recordava a Xavier Folch l'entrevista que li va fer per a la revista l'abril del 2009, quan Prats començava a notar que alguna cosa no rutllava. I Folch li va explicar que un dia d'octubre també del 2009 Modest Prats el va trucar (no el trucava gairebé mai) i li va dir: 'Només una cosa: m'han diagnosticat el mateix que al Pasqual Maragall.' Volia veure a l'expresident i Folch va fer perquè es trobessin un dia tots dos. Foch va preguntar a Maragall: T'en recordes de Modest Prats? i aquest li va contestar: el capellà savi de Girona. Diu Folch que Prats i Maragall van conversar unes tres hores. Diu que el capellà li preguntava què calia fer i Maragall li deia que escoltés molta música, que llegís encara que només fos el diari, i que mirés el futbol. La conversa la va capturar en Carles Bosch, que per aquell temps preparava la pel•lícula documental 'Bicicleta, cullera, poma'.
'Homilies de Medinyà'
Feia molt que l'editor Xavier Folch insistia a Modest Prats que aplegués en un volum els seus escrits més literaris: 'Des del moment que vaig tenir consciència que Modest Prats era un orador inigualable i que convenia fixar algunes de les seves intervencions orals (homilies, sermons, conferències).' Folch li va proposar el títol, fins i tot, 'Homilies de Medinyà', perquè en aquella època era el rector d'aquell municipi del Gironès. Però no és fins fa devora dos anys, quan li van diagnosticar alzheimer, que es va prendre la proposta d'una manera activa.
Salomó Marquès, amic i deixeble de Prats, va ajudar-lo a seleccionar els textos. De fet, quan va deixar la rectoria per anar a viure a la residència de capellans, en el procés del trasllat va poder classificar i ordenar els documents que s'hi conservaven. Diu Marquès: 'La sorpresa més gran va ser la troballa d'un petit bloc amb un diari manuscrit dels dies d'abans de l'ordenació de capellà. (…) El llibre s'acaba amb dos textos que hem cregut oportú de fer conèixer pel valor literari. El primer, titulat 'Dietari 1980', conté unes pàgines que va escriure durant els mesos de gener i febrer, i és del tot inèdit. El segon text, 'Rigorosament literal', va ser publicat com a introducció d'un llibre de bibliòfil, 'En defensa de la lletra' de Miquel Plana.'
L'escriptor Josep Maria Fonalleras ha estat el curador de les 'Homilies de Medinyà'. Diu que l'obra també aplega una selecció d'homilies i sermons que Modest Prats va escriure els anys seixanta i setanta, 'per desgràcia plenament actual, perquè vol dir que no ha canviat res des d'aleshores, i que són importants perquè mostren la seva faceta més cívica: pren posició en favor de l'abolició de la pena de mort l'any 1975, parla de la situació política, de la mort de Just M. Casero…' També destaca unes homilies quaresmals, que Prats va escriure a partir d'uns textos de la Bíblia. Tot plegat fa que, segons Fonalleras, aquesta figura intel•lectual es presenti també com un capellà preocupat per l'església catalana, pel Concili Vaticà II, i mostri el seu caire més cívic i social, ensems amb el més personal i íntim.
Per Fonalleras, el llegat intel•lectual més important de Prats és, sens dubte, la 'Història de la llengua catalana' que va escriure amb Josep M. Nadal. Però Prats també va fer una labor important com a docent, perquè va ser professor de la Universitat de Girona durant tres dècades. 'Hi ha unes quantes generacions que van rebre el seu mestratge.'
Montse Serra. Vilaweb 30.10.11. Foto: Guillem Terribas

El Modest Prats més literari es mostra a 'Homilies de Medinyà'

2011-10-28T19:52:00.001+02:00

El llibre es presentarà demà a Girona en un acte d'homenatge.

'(2 de gener del 1980) Avui he trobat l'avi de can Selles. És un home petit, d'ulls vius i tafaners que s'esforcen a copsar tot el que passa al seu voltant. Cada dia és més sord. Això el fa patir, però em sembla que li ha afinat la mirada, i el tel de desconfiança que hi deu haver posat la sordesa creixent no ha pogut amagar la llum foteta que hi descobria, ara fa més de dos anys, quan el vaig conèixer. Acabava d'arribar a Medinyà i li vaig demanar si volia tenir cura de l'hort de la rectoria.
—Sí, home. Ja l'ajudaré.

—En tot cas us hauré d'ajudar jo, perquè no n'he menada mai, de terra, i no hi entenc gens.
Em guaità sorprès.’
Aquest és tot just un petitíssim fragment d'una de les entrades del 'Dietari 1980' que recull el volum 'Homilies de Medinyà' (Empúries, octubre 2011) de l'intel•lectual i capellà Modest Prats (Castelló d'Empúries, 1936), que demà es presentarà a Girona en un acte d'homenatge. Possiblement el seu darrer acte públic.
Feia molt que l'editor Xavier Folch insistia a Modest Prats que aplegués en un volum els seus escrits més literaris: 'Des del moment que vaig tenir consciència que Modest Prats era un orador inigualable i que convenia fixar algunes de les seves intervencions orals (homilies, sermons, conferències).' Folch li va proposar el títol, fins i tot, 'Homilies de Medinyà', perquè en aquella època era el rector d'aquell municipi del Gironès. Però no és fins fa devora un any, quan li van diagnosticar alzheimer, que es va prendre la proposta d'una manera activa.
Salomó Marquès, amic i deixeble de Prats, va ajudar-lo a seleccionar els textos. De fet, quan va deixar la rectoria per anar a viure a la residència de capellans, li n'havia classificats i ordenats els documents que s'hi conservaven. Diu Marquès: 'La sorpresa més gran va ser la troballa d'un petit bloc amb un diari manuscrit dels dies d'abans de l'ordenació de capellà. (…) El llibre s'acaba amb dos textos que hem cregut oportú de fer conèixer pel valor literari. El primer, titulat 'Dietari 1980', conté unes pàgines que va escriure durant els mesos de gener i febrer. El segon text, 'Rigorosament literal', va ser publicat com a introducció d'un llibre de bibliòfil, 'En defensa de la lletra' de Miquel Plana.'
Presentarà l'acte d'homenatge de demà el llibreter Guillem Terribas i hi intervindran Xavier Folch, Salomó Marquès, i l'escriptor Josep Maria Fonalleras, que ha estat el curador de l'obra i que en llegirà alguns fragments. Ha explicat a VilaWeb que llegirà 'Oració de les mans', que segons el poeta i dibuixant Narcís Comadira, autor de la coberta del llibre, és una perla: 'Un text en forma de pregària, sí, però alhora un poema inoblidable. L'autor hi fa parlar les mans que aviat seran consagrades, mans que són les del seu avi, ferrer, mans rudes que amanyaguen les anques dels poltres i les eugues; mans del seu pare, afusellat en començar la guerra civil, mans que, crispades, han premut un grapat de terra del cementiri de Montcada, el cos caigut a terra, mentre el crani era esbardellat per les bales; mans de la seva mare, que es punxa quan cus de nits, que remenen cassoles i paelles. Són totes aquestes mans, sobreposades, les que preguen, mans que han aguantat la pipa, mans que han munyit les cabres, mans que han menat la carreta…'

Fonalleras diu que el llibre també aplega una selecció d'homilies i sermons que Modest Prats va escriure els anys seixanta i setanta, 'per desgràcia plenament actual, perquè vol dir que no ha canviat res des d'aleshores, i que són importants perquè mostren la seva faceta més cívica: pren posició en favor de l'abolició de la pena de mort l'any 1975, parla de la situació política, de la mort de Just M. Casero…' També destaca unes homilies quaresmals, que Prats va escriure a partir d'uns textos de la Bíblia. Tot plegat fa que, segons Fonalleras, aquesta figura intel•lectual es presenti també com un capellà preocupat per l'església catalana, pel Concili Vaticà II, i mostri el seu caire més cívic i social, ensems amb el més personal i íntim del Modest Prats.

Per Fonalleras, el llegat intel•lectual més important de Prats és, sens dubte, la 'Història de la llengua catalana' que va escriure amb Josep M. Nadal. Però Prats també va fer una labor important com a docent, perquè va ser professor de la Universitat de Girona durant tres dècades. 'Hi ha unes quantes generacions que van rebre el seu mestratge.'

'El llibre que presentarem demà demostra la seva gran vàlua literària. En aquest sentit és importantíssim. Cert que Modest Prats ja havia publicat un llibre, 'Engrunes i retalls', però se cenyia sobretot a aspectes lingüístics i era més acadèmic. 'Les Homilies de Medinyà' li dóna la dimensió literària que faltava destacar.'
Montser Serra. Publicat a Vilaweb 28.10.11.

HOMILES DE MEDINYÀ

2011-10-28T19:44:00.004+02:00

Demà potser sobre la gespa humida dels entorns de Vista Alegre brotarà l'emoció compartida del goig per la paraula dita i escrita. Més que això, brollarà carregada d'humanitat tota la tendresa dels afectes compartits i acumulats. Coneixerem de primera mà el text de les Homilies de Medinyà, de Modest Prats, que acaba d'editar l'editorial Empúries sota l'impuls de Xavier Folch i la tria i la cura de Salomó Marquès.
He anat un moment a les Homilies d'Organyà, en l'edició que l'editorial Barcino ("Els Nostres Clàssics"), va fer el 2001 a cura d'Amadeu-J. Soberanas, Andreu Rossinyol i Armand Puig. Constato que separen uns vuit-cents anys els dos aplecs d'homilies. Les d'Organyà, descobertes per Joaquim Miret i Sans en un dels seus viatges al Pirineu, l'any 1905, quan va examinar el fons documental de la canònica: "Les Homilies d'Organyà són, en el seu estat actual, la part que resta d'un homiliari quaresmal complet, que començava el diumenge de Septuagèsima i probablement acabava el Diumenge de rams".
Entre unes homilies i altres, un pont sòlid d'arcs ferrenys. La llengua tremolosament incipient a Organyà, amb tota la potència recitadora de l'avi d'en Modest a Medinyà, i la Quaresma com a fil conductor d'uns altres i dels mateixos sermons que ja, el 1984, Miquel Plana va editar a Una Quaresma i altres sermons.
Però el llibre de Modest Prats és molt més que un llibre d'homilies. Hi ha un compendi de vida, d'observació del món i de la vida, de reflexió serena sobre el país, el paisatge del país, la llengua que parla la gent, la vida de la gent que parla aquesta llengua. La feina, les eines de la feina, apreses a casa seva mateix, a Castelló, a cal Ferrer de les Alegries.
La memòria fidel del nen sense pare des dels tres mesos, assegut sobre els genolls de l'avi, emmurriat perquè aquest no va anar a la representació que va fer a l'escola, i com l'avi li recitava els versos que l'acompanyarien sempre: "Sóc barretinaire de Prats de Molló..." aquest fragment em sembla que l'he sabut des de sempre. Fou el meu primer contacte amb la poesia catalana. Verdaguer ja no m'ha pogut ser mai indiferent". Ho vaig comprovar no fa gaire un dia que, sabent-ho, li vaig parlar provocativament de Verdaguer amb un punt d'ironia i en Modest amb severitat carinyosa em comminà a guardar respecte per mossèn Cinto.
I un itinerari vital que transita des de Castelló d'Empúries a Girona, d'aquí al país i el seu paisatge, i d'aquí a la gent que pateix i viu tocant de peus a terra. Tota la força intel•lectual d'en Modest es concreta també en la capacitat de copsar la intensitat del moment concret, de la crua realitat de la vida dels fidels de les seves parròquies, d'un ministeri carregat d'humanitat, de converses a la vora del foc, de llibres i de realitats tangibles, de complicitats radicals des de la incomprensió inicial. D'un compromís profund amb els valors de la vida, de la llibertat, del país.
"Vaig néixer en una família, en un poble en un país que avui m'ha vagat d'evocar amb breus pinzellades", resumia al seu poble explicant el seu itinerari vital des del número 1 de la plaça de Catalunya de Castelló. A Girona, en un nou reconeixement, afirmava: "Sóc tots els que han viscut en aquesta Girona, però, per sobre de tot, sóc el nen que hi va arribar amb el matalàs a coll de la mare. A ella li dec tot el que ha vingut després". Més endavant dirà amb la rotunditat que el caracteritza "som una pobra gent, jornalers i menestrals, però tenim una pàtria". I en la descoberta del paisatge de la pàtria, el destil•lat més pur d'humanitat d'en Modest: "Al començament d'aquesta nota he dit que no recordava quan vaig descobrir el paisatge. I no és exacte. Perquè tinc molt present que, des de ben petit, m'impressionà el cel estrellat. Sobretot el cel de les nits d'hivern. I encara revisc l'emoció de dues o tres nits que, havent sortit al carrer amb la mare, jo li preguntava, tot mirant el cel i mentre li estrenyia la mà. -Quina és l'estrella del pare?".
Aquest dietari, que s'inclou també en el volum, és un condensat extrem iniciat amb l'objectiu de fixar els valors i els records d'un temps, el del seu avi que hauria fet cent anys, i que li provoca dubtes per un excés d'espontaneïtat i per una manca de mètode. "No vull pensar encara si aquesta feina té valor o no en té cap. Ni si té o no té sentit.
Escriuré més doncs. Faig un canvi conscient d'estil, però no em pregunto res més. D'aquí en un mes en tornarem a parlar, si Déu vol". Això ho escrivia el 31 de gener de 1980. Dos dies més tard, el dia de la Candelera, va anar al mas Pla i van trobar-se amb Joan Corominas i el mateix Pla. Quan torna a Medinyà escriu: "La llum de la vesprada és dolça i manyaga. A ponent hi ha un incendi de núvols. Però és un incendi sense dramatisme. És com una grandiosa flamarada adormida sobre el blau intens i suau del cel. Si no fos tard hauria d'escriure les meves reflexions sobre aquests dos grans homes que he pogut veure plegats. No tinc temps".
I el dietari s'acaba sobtadament.
I el temps també s'acaba. Però mai més no podré mirar el cel estrellat sense pensar, amb els ulls mig entelats, si hi ha algunes estrelles que es donen la mà i reconstrueixen en el firmament les emocions i els sentiments que hem viscut plegats.
Joaquim Nadal Farreras. Publicat en el Diari de Girona, 28.10.11

Activitats a Girona al voltant de l'estrena de Tin Tin

2011-10-28T18:44:00.001+02:00

L'estrena del film Les aventures de Tintín ha estat l'excusa perfecta per muntar un programa d'activitats sota l'epígraf Llegim pel·lícules. Al llarg de la setmana s'han fet activitats a la Llibreria 22, el Museu del Cinema i les biblioteques Ernest Lluch i Salvador Allende, i el punt culminant serà la presentació avui (22 h) de l'estrena, a la sala 11 dels Ocine de Girona, en 3 dimensions. Aquesta acte consistirà en la presentació, la projecció de la pel·lícula dirigida per Spielberg, i un col·loqui posterior a càrrec dels tintinòlegs Salvador Garcia-Arbós i Joan Manel Soldevilla. La presentació la farà el llibreter Guillem Terribas.
Publicat en el Pun-Avui 28.10.11

Modestia a Prats

2011-10-27T19:21:00.000+02:00

Modest Prats (Castelló d'Empúries, 1936) siempre ha sido capaz de despertar intereses. A menudo en aspectos que aparentemente no nos interesan. Sólo eso explica que un sacerdote tenga tantos discípulo sagnósticos y ateos. O que alguien que firma pronósticos pesimistas sobre la salud y la pervivencia de la lengua catalana haya suscitado tantas vocaciones lingüísticas en su defensa. De hecho, incluso puede sorprender que un erudito de la historia de la lengua catalana (con tanta a) transmita amenidad con todas las letras. Porque la amenidad ha presidido sus lecciones, conversaciones e intervenciones públicas por misa, bar y radio. Este sábado 29 un gran número de sus discípulos, entre amigos, conocidos y saludados, se reunirá en la residencia Bisbe Sivilla de Girona para dedicarle un homenaje a través del método máslógico para un hombre de letras, la presentación de un libro suyo: Homilies de Medinyà (Empúries). No es un libro de circunstancias. Lo ha escrito él de alfa a omega durante más de medio siglo, pero lo han montado sus amigos íntimos a partir de los papeles que ha dejado atrás en la parroquia por culpa del señor Alzheimer. Salomó Marquès es quien firma la antología, pero la alineación completa de cómplices llenaría el césped del Camp Nou de apellidos como Comadira, Drou, Feliu, Folch, Fonalleras, Iglesias, Nadal, Renedo, Ten o Terribas. El acto de este sábado me provoca la misma frustración que la última lección universitaria impartida por el doctor Joan Solà. Entonces no pude asistir por que estaba en una presentación literaria en Valencia y este sábado estaré en Cocentaina por el mismo motivo. Como no podré escuchar lo que dirán del libro, me lo he leído.

Los recopiladores han prescindido de sus artículos en Presència y han articulado la voz de Modest Prats a partir de textos memorialísticos (inéditos), homilías, conferencias, ejercicios espirituales y una traca final literariamente excepcional: un dietario de 1980 y el único cuento que se le conoce. Las notas de "D'aquí deu dies seré capellà" (1959) constituyen una cuenta atrás de un joven de 23 años, no exento de dudas, abocado a unos momentos tan decisivos. Sus homilías corroboran en todo momento el origen etimológico del término, que proviene de conversar. Una homilía no es, pues, ni un sermón ni una conferencia ni una lección ni unas instrucciones ni una charla moralizante, sino una conversación como las que Modest Prats suscita (con la ayuda de Espriu, los Evangelios, Eiximenis o santo Tomás) en sus homilías de bodas, aniversarios o exequias. En el orden civil, impresiona el sermón "A favor de l'abolició de la pena de mort" predicado en la iglesia del Carme, en Girona, el mes de mayo de 1975. En el orden literario, babeamos con el cuento "Rigorosament literal", que publicó como prólogo de un volumen del editor de Olot Miquel Plana en el que cada autor defendía una letra del alfabeto. Su única obra de ficción es un ejemplo de literatura barroca y potencial, que oculta diversos acrósticos alfabéticos entre cruzados de un modo prodigioso. Los amantes del Oulipo habrían transformado al corrector enloquecido del cuento en su santo patrón definitivamente provisional o provisionalmentedefinitivo. A mí me fascinó tanto que le pedí autorización para reproducir el cuento completo como últimocapítulo de una novela de título palindrómico inspirada en este corrector. Era una apropiación acreditada pero absoluta. Él accedió sin conocerme demasiado (ni ser de Girona). Gracias, Modest. Por eso y, sobre todo, por todo lo demás.
Màrius Serra. Publicat a la Vanguardia 27.10.11. Foto: Jordi Soler

Sagarra sensual

2011-10-27T14:12:00.000+02:00

Proscènium ofereix avui, a La Planeta, una lectura d'alguns dels versos més vitalistes de Sagarra i fragments d'‘El comte Arnau'.
La vida val quan un la fa ben plena, / quan un li va enriquint tots els moments, / quan et bull dins el nervi i dins la vena, / quan et canta per tots els sentiments.” Aquest és un fragment del poema èpic El comte Arnau, amb què Josep Maria de Sagarra feia, l'any 1928, una reinvenció del mite, una interpretació abarrocada, realista, esquerpa, en contraposició amb la versió de Joan Maragall, que condueix el protagonista a la redempció, mentre que al llarg dels més de deu mil versos hendecasíl·labs de Sagarra la redempció no surt enlloc. El fragment consignat a l'inici concentra de manera immillorable l'esperit de la lectura Sagarra sensual, que ofereix avui (20 h) el Grup Proscènium, a la sala La Planeta de Girona –l'entrada és gratuïta i l'aforament limitat–, amb la direcció de Joan Ribas, en el primer acte de la XIX Proposta de Poesia, que organitzen la sala i la Llibreria 22, convocant també del premi literari Just Manuel Casero, que enguany arriba a la trenta-unena edició, i al qual està vinculada la proposta.

L'espectacle, que es farà a la sala diàfana de La Planeta, al pis de dalt, es divideix en dues parts. En la primera es farà la lectura a una o dues veus d'un recull de poemes esparsos amb un fil conductor: el gust del poeta per l'amor, per la sensualitat, per l'erotisme, els efectes gairebé màgics provocats per l'acostament de la figura femenina.
La segona part de la lectura la centren quatre fragments del magnificent poema èpic El comte Arnau, que allunyen aquesta figura del romanticisme, del mite, i en què Josep Maria de Sagarra el descriu com un home arrogant, altiu, vençut als seus instints, dèspota i primari. Un personatge, en definitiva, profundament humà.
Joan Ribas dirigirà en aquesta lectura Cristina Arenas, Carina González, Laura Casamitjana, Roser Massanas, Jordi Garcia, Marc Subirà, Dani Chicano, Miquel Casellas, Salvi de Castro, Albert Reverendo, Narcís Subirà i Narcís Garcia.
Redació El Punt 27.10.11

JOSEP M. FONALLERAS i NARCÍS COMADIRA, escriuen sobre el llibre de Modest Prats HOMILIES DE MEDINYÀ.

2011-10-23T11:52:00.002+02:00

Guillem Terribas, Josep M. Fonalleras, Mon Marquès,
Modest Prats i Pere Domenech, al carrer Hortes, març 2011

La prosa de Prats
Arriba a les llibreries un recull de textos del tot singular, un llibre que havia de ser una tria d'escrits religiosos de mossèn Modest Prats i que es pot convertir en una sorpresa literària de primer ordre. M'explico. La trajectòria de Prats ha estat marcada per la seva labor de capellà i per la seva acció i reflexió profunda sobre el paper de l'Església catalana durant el tardofranquisme i la transició, amb el punt central que va representar el Concili Vaticà II. Prats ha estat també un savi, un professor universitari de primer ordre que ha treballat a fons en la història de la llengua. El llibre de què parlo -Homilies de Medinyà- inclou exactament això, sermons i homilies, relacionats amb temes d'abast universal i no necessàriament aptes només per a creients: la vida, la mort, la justícia, la dignitat. També conté capítols d'abast teològic i, sobretot, és un exemple inusual d'una prosa delicada i robusta, serena i combativa. La llengua de Prats, en aquests papers escrits al llarg de més de quaranta anys, s'eleva encara més quan es converteix en l'instrument per retratar el món. I és aquí -en dietaris, evocacions, jocs lingüistics- on el llibre esdevé un joiello, un tast d'absoluta felicitat literària. No podíem dubtar de la solidesa del seu mestratge, però, ara, també estem en disposició de tastar l'efervescència de la seva prosa. Una notícia excel·lent.
Josep M. Fonalleras, publicat en el Periódico el 20.10.11

El que dec a Modest Prats
Dec moltes coses a Modest Prats. Li dec el plaer d'haver escoltat una veu colossal i pregona. Li dec el fet d'haver sentit, gràcies a aquesta veu, paraules sàvies que m'han fet menys ignorant, paraules amicals que m'han fet menys inhòspit i paraules de fe que m'han il·luminat en determinades foscors. Dec a Modest Prats dos dies a Roma en els quals vaig retrobar la petja del meu pare, tot recorrent escenaris coneguts, i en els quals vaig descobrir una Roma que ja no m'ha abandonat i que he anat ampliant (edificis, quadres, pedres, aliments del cos i de l'esperit) sempre sota aquell mestratge poderós i alhora distès i sorneguer. Què més dec a Modest Prats? Moments apassionats davant d'un partit de futbol, moments intensos davant un plat de caça abarrocat i també marítim al Motel Empordà de Figueres, un pròleg de fa anys on l'elogi contenia també la presència d'un impuls que m'empenyia a escriure més i millor. Li dec, com tants, l'acostament a una llengua que ens era natural i que no sabíem com fer que llisqués: ell ens ho va ensenyar. Li dec moltes converses, però sobretot una, a peu del Canigó, sobre Racine, sobre la tragèdia i sobre la contenció. I li dec, avui li dec de manera especial, la satisfacció de rebre un regal que tinc la sort de compartir amb tots els lectors d'aquesta columna. Avui ja deu ser a les llibreries el seu últim llibre. Es titula Homilies de Medinyà, una picada d'ullet als orígens i alhora un homenatge al poble que el va acollir (i també a la seva mare, Enriqueta) i on va fer de capellà.
Després d'haver publicat estudis, assaigs, articles i tota mena de textos de to acadèmic, ara Modest Prats ens obsequia amb un volum que recull alguns escrits coneguts i molts d'inèdits, de caire religiós (i no tant) i amb un perfil apte per a qualsevol mena de sensibilitat que estigui disposada a gaudir d'una prosa senzilla i alhora plena de sentit. Aquest llibre conté peces magistrals, com ara una franciscana oració de les mans que juga amb les metonímies per oferir un cant carregat de coratge i pietat. Conté un dietari de 1980 absolutament meravellós, una juguesca lingüística, sermons que van ser decisius en una època d'aquest país. Tot això i més. I, sobretot, és un llibre necessari i lluminós, nítid i adequat al món on vivim. Escrit per qui té el do de saber què dir i saber com dir-ho. Facin el favor de no perdre-se'l.
Josep M. Fonalleras, publicat en el Punt-Avui el 21.10.11
D'Organyà a Medinyà
Si, a començaments del segle XIII, lesHomilies d'Organyà, anònimes, són el text literari més antic en català, segons el seu descobridor, Joaquim Miret i Sans, ara, a començaments del segle XXI, s'acaben de publicar lesHomilies de Medinyà, que, segons la meva modesta opinió, constitueixen un text literari esplèndid. I, esclar, com que el segle XXI no és el segle XIII, d'aquestes homilies modernes en sabem amb certesa l'autor. Es tracta de Modest Prats, que va ser durant una bona pila d'anys rector de Medinyà i de Vilafreser, així com professor a la Universitat de Girona. Allà hi explicava història de la llengua catalana i, per tant, havia estudiat seriosament aquelles homilies antigues.

Però no és que, mogut per aquelles, decidís escriure'n una col·lecció de modernes, per tancar un cercle, com si diguéssim, no. Va ser l'editor Xavier Folch qui, suposo que a causa del parentiu fonètic entre Organyà i Medinyà, havent sentit alguna de les homilies que predicava Modest Prats i havent-se adonat del seu valor literari, va voler publicar unesHomilies de Medinyàper recollir-ne unes quantes. Xavier Folch ha perseguit Modest Prats una colla d'anys, i ara, finalment, tenim a les mans aquest llibre preciós. Unes homilies modernes de la llengua catalana, que són literatura, certament, i, alhora, substancioses i eficaces des del punt de vista espiritual. Si al manuscrit de les d'Organyà hi ha sis homilies completes i fragments de dues més, al llibre que recull les de Medinyà n'hi ha nou de completes, en un apartat titulat "Homilies", i encara unes altres, concretament sis, predicades a Girona, en la Quaresma del 1969. Un conjunt esplèndid, aquest, per la seva profunditat en la lectura dels textos bíblics i per la seva aplicació a la contemporaneïtat estricta del moment. Tant, que una d'elles va ser sancionada amb una multa pel Govern Civil de Girona. En aquells temps infeliços, l'Estat tenia espies a les esglésies, sobretot segons qui predicava. De totes, a part d'aquest conjunt, jo en destacaria especialment la predicada en el funeral de Joan Alsina, a l'església de Castelló d'Empúries, i la predicada a Medinyà, en la missa d'enterrament de la seva pròpia mare, homilia que tant Xavier Folch com jo vam sentir.

El llibre, però, a més de les homilies, recull altres textos de Modest Prats. Alguns també de contingut espiritual, com ara uns exercicis predicats a la comunitat de Montserrat i les intervencions al Concili de la Tarraconense, on va assistir enviat pel bisbe Camprodon. I encara, a més de tot això, el llibre conté uns textos que, en no ser destinats a cap funció pública pròpia del ministeri del seu autor, segurament contenen, tal com se sol dir, el més alt voltatge literari. Em refereixo a uns textos de memòria, de dietari o de reflexió personal en les vigílies de ser ordenat sacerdot. En aquestes reflexions, hi ha, per mi, allò que se'n diu la perla de tot el llibre. Es tracta de la titulada "Oració de les mans", un text en forma de pregària, sí, però alhora un poema inoblidable. En ell, el seu autor fa parlar les mans que aviat seran consagrades, mans que són les del seu avi, ferrer, mans rudes que amanyaguen les anques dels poltres i les eugues; mans del seu pare, afusellat en començar la Guerra Civil, mans que, crispades, han premut un grapat de terra del cementiri de Montcada, el cos caigut a terra, mentre el crani era esbardellat per les bales; mans de la seva mare, que es punxa quan cus de nits, que remenen cassoles i paelles. Són totes aquestes mans, sobreposades, les que preguen, mans que han aguantat la pipa, mans que han munyit les cabres, mans que han menat la carreta...

Un poema que podria ser de Charles Péguy, amagat entre aquestes homilies que, sortosament, ara tenim a mà.

Organyà, perdut al fons dels segles, ha estat una llavor que ha fruitat meravellosament en aquests textos que Modest Prats ens ofereix, generós, escrits en una llengua rica, clara, precisa, dúctil i capaç d'emocionar-nos profundament.
Narcís Comadira, publicat a l'Ara.cat el 22.10.11
TV3, Notícies comarques dia 09.11.11. A partir del minut 07.50 http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3796150

Equip de cultura i pau

2011-10-15T18:27:00.000+02:00

El fotògraf Steve McCurry, que ahir va rebre el premi Liberpress i el va dedicar als seus companys morts i empresonats, exposarà la seva obra a Girona l'any vinent.

“Vull dedicar aquest guardó als meus col·legues morts i empresonats en Afganistan i altres zones en guerra.” Amb aquestes paraules va rebre ahir a la nit el premi Liberpress 2011 el fotoperiodista nord-americà Steve McCurry, autor de la famosa fotografia de la noia afganesa que es va convertir en una de les portades més memorables de National Geographic i que va tornar a retratar 15 anys després. “Quan la vaig trobar, instantàniament vaig quedar admirat per la seva expressió bella i poderosa. Tota la seva història estava escrita a la seva cara”, rememorava ahir McCurry després d'haver arribat a un acord amb el president de la Diputació, Jaume Torramadé, perquè exposi la seva obra a la Casa de Cultura de Girona, molt probablement l'any vinent. “La fotografia té a veure amb observar, examinar i explorar. Sóc molt curiós i em fascinen les diferències entre cultures, encara que, malauradament, cada vegada tendim més a una cultura única. Jo reivindico la bellesa de la diferència.”

McCurry va ser ahir un dels principals protagonistes, però no l'únic, dels premis Liberpress, que es van lliurar en un acte a la sala de cambra de l'Auditori, obert pel president de la Diputació i l'alcalde de Girona, amb molta imatge –cada premiat anava precedit d'un vídeo introductori–i també molta música en directe: va començar la cantautora andalusa Lucía Sócam, que va ser una de les tres representants del poble sevillà de Guillena que van rebre el premi Liberpress Memorial per la recuperació de les restes i la memòria de 17 dones que van ser assassinades i enterrades en una fosa comuna durant la guerra civil per estar casades amb militants cenetistes o comunistes. Sócam va interpretar dues cançons dedicades a les 17 Rosas de Guillena, una història que va commoure la cineasta Agnès Varda, una altra premiada de la nit. La música va continuar després amb Maria del Mar Bonet (Liberpress Cançó), que va cantar sense cap altre instrument que la seva veu dues cançons de treball del camp mallorquí: una cançó de bressol i una tonada de segar. Després, el cantautor guixolenc Josep Andújar, Se, va mostrar en què consisteix la nova cançó de taverna.

L'eclèctica llista de premiats va continuar amb l'Escola de Cultura de Pau de la UAB (Liberpress Associació), amb les seves quatre des com a consigna, les des de democràcia, desenvolupament, drets humans i desarmament; Josep Maria Castellet, premiat amb el Liberpress Literatura per “la seva intensa vida intel·lectual”, i el dibuixant underground nord-americà Gilbert Shelton, pare dels Freak Brothers i ara dels Not Quite Dead, encara rebel i actiu als 71 anys –“jo segueixo la idea de l'humor universal, d'intentar fer riure tothom, com l'ànec Donald”–. Per tot això i per la seva llarga i coherent carrera li van donar el premi Liberpress Camins.

El director del Centro Buñuel de Calanda, Javier Espada, premiat l'any passat a la categoria de cinema, va lliurar aquest premi a Agnès Varda, que es va manifestar molt honorada per formar part d'uns guardons que defensen “la pau, la cultura, la diversitat i la llengua catalana”. Varda, que està portant a terme un seminari a la Càtedra Ferrater Mora, va desitjar que Josep Maria Terricabras es recuperi aviat del seu recent accident; i de la professora Imma Merino, crítica de cinema d'El Punt Avui, va dir també: “Coneix el meu cinema millor que jo.”

Els representants de l'equip de rugbi perpinyanès, la USAP, que van recollir el premi Liberpress Catalunya, van subratllar la catalanitat d'un equip que treballa per difondre el coneixement de la llengua catalana entre els seus jugadors, i que aspira a ser “l'equip de tot Catalunya”. “Si guanyem la copa d'Europa, la portarem a Girona”, van afegir.

Xavier Castillón, publicat en El Punt-Avui, 14.10.11

L'ADN Bezsonoff a Algèria

2011-10-13T13:45:00.000+02:00

La Llibreria 22 va ser l'escenari de la presentació. Foto: E. C.

L'escriptor va presentar el seu últim llibre als lectors gironins.
L'escriptor Joan Daniel Bezsonoff va dir aquest dilluns a la Llibreria 22 de Girona que la seva última novel·la, La melancolia dels oficials (Empúries), porta “l'ADN Bezso”, ja que conté les temàtiques i els centres d'interès que més el defineixen. El crític literari Xavier Cortadellas va situar la novel·la com un recorregut “entre horror i històries d'amor”, amb protagonistes desenganyats i romàntics, a semblança de l'autor. La novel·la, ambientada en la guerra d'Algèria, segueix el fil d'un llibre anterior del mateix Bezsonoff, La presonera d'Alger.
Esteva Carrera, publicat en El Punt-Avui el 12.11.10

Mirades lliures

2011-10-08T19:25:00.000+02:00

Carles McCragh i Jaume Torramadé, amb el cartell
de la 13a edició del Liberpress, i al costat, la fotografia
de la nena afganesa. Foto: EL PUNT / STEVE MCCURRY.

Steve McCurry rebrà el 13 d'octubre el 13è Premi Liberpress, que també reconeix les trajectòries d'Agnès Varda i Josep M. Castellet.
Molt temps després vam saber que es deia Sharbat Gula, que pertanyia al poble dels paixtus, que havia estat mare i que tenia trenta anys encara que n'aparentés cinquanta, però quan Steve McCurry va fotografiar-la per primera vegada el 1984, en un camp de refugiats, era una nena sense nom, òrfena i desconcertada, que va dirigir a la càmera una mirada d'una bellesa terrible. El retrat de la nena afganesa, divulgat a tot el món des de la portada del National Geographic, va convertir-se en una de les imatges més impactants de finals del segle XX, un misteri per desentranyar, potser perquè semblava inconcebible que enmig de la guerra i el fanatisme aquell rostre revelés també la possibilitat d'un país on existissin mirades salvatgement lliures. Steve McCurry (Filadèlfia, 1950), que disset anys després va tornar a l'Afganistan buscant aquella nena anònima i va trobar-la convertida en una dona apagada coberta amb el burca, rebrà el pròxim 13 d'octubre el 13è Premi Liberpres per una trajectòria compromesa amb els esclats d'humanitat a tots els conflictes armats que ha fotografiat, en un acte a l'Auditori en què l'associació de premsa gironina reconeixerà també Agnès Varda, Josep M. Castellet i Maria del Mar Bonet.

La cineasta Agnès Varda, precursora de la nouvelle vague i que aprofitarà la seva estada a Girona per impartir, del 10 al 15 d'octubre, un curs a la Càtedra Ferrater Mora, segons va avançar el president de Liberpress, Carles McCragh, ha estat premiada en l'apartat de cinema per l'atenció al compromís social dels seus films, en què no oblida ni l'emoció ni la tendresa. El jurat del premi de literatura, per la seva banda, ha valorat la intensa vida intel·lectual de Castellet, convertit en un referent per a les lletres catalanes, com ho és també Bonet per a la música. El premi Camins el rebrà el dibuixant nord-americà de còmic Gilbert Shelton, una llegenda de l'escena underground; el Catalunya el recollirà l'equip de rugbi de la USAP per la seva afirmació de catalanitat, i el premi Associació serà per a l'Escola de Cultura de Pau de l'Autònoma de Barcelona. El Memorial es destinarà aquest any al poble de Guillena (Sevilla), en homenatge a disset jornaleres afusellades durant la Guerra Civil.
Eva Vázquez, publicat en El Punt-Avui.29.09.11

* Amb la Col·laboració de la Llibreria 22

Presentació del Grup Mirmanda a la 22

2011-10-08T19:16:00.000+02:00

El Grup Mirmanda va presentar ahir a la Llibreria 22 de Girona els llibres L'afrontera i Observar les fronteres (editorial Afers), a més de la revista de cultura Mirmanda, amb articles de reflexió sobre el fet fronterer entès amb tota la seva amplitud, tant física com mental. Van participar a l'acte Òscar Jané, Eric Forcada, Jordi Font i Daniel Bonaventura.

Publicat en el Diari de Girona el 07.10.11 Foto: Aniol Resclosa.

Homilies i cants

2011-10-07T18:17:00.000+02:00

Recullen en un llibre sermons i dos dietaris inèdits de Modest Prats

L'editorial Empúries publicarà aquest mes Homilies de Medinyà, una recopilació de textos de caràcter religiós i de papers personals fins ara inèdits del sacerdot i filòleg Modest Prats (Castelló d'Empúries, 1936). “Som una pobra gent, jornalers i menestrals, però tenim una pàtria”, escriu Modest Prats en un d'aquests escrits que veuran per primera vegada la llum, un dietari de principis de 1980 “comparable al millor Pla, una delícia absoluta”, segons l'escriptor Josep M. Fonalleras, un dels amics de Prats que han col·laborat en l'edició del volum, junt amb Narcís Comadira, autor de la imatge de la coberta, Salomó Marquès, que ha treballat colze a colze amb l'autor en la selecció dels textos i en signa el pròleg, i el llibreter Guillem Terribas o l'editor Xavier Folch. El bloc central del llibre l'ocupen homilies, sermons, conferències i textos quaresmals en bona part inèdits o recollits en format de bibliòfil d'un alt valor literari que ultrapassa la seva vocació religiosa. Entre altres textos, hi ha un sermó de 1975 contra la pena de mort o les homilies pels funerals de Joan Alsina o de la seva pròpia mare. La primera i l'última parts, en canvi, contenen textos de caràcter més personal, entre ells un diari escrit pocs dies abans de la seva ordenació com a sacerdot, el març de 1959, que inclou una ‘Oració de les mans' en què es demana com poden ser ungides si han treballat la terra, si han tocat el bestiar, si són filles d'un ferrer i una modista, si '“són aspres, quadrades, brutes de tantes coses”. La presentació de l'obra és prevista per al 29 d'octubre a les 5 de la tarda a la Residència Bisbe Sivilla.
Eva Vázquez, publicat en el Punt-Avui 03.10.11 Foto: Jordi Soler.

Jordi Xargayó i Miquel Riera comparen els articles de Nadal amb els homenots de Josep Pla

2011-10-04T19:54:00.003+02:00

Nadal, Riera, Xargayó i Terribas (dret) enfront del públic
que omplia la Llibreria 22. Foto: Aniol Resclosa

L'exalcalde presenta el seu nou llibre i afirma que combat la idea que els polítics no tenen ànima parlant de persones.
Els directors dels dos diaris de Girona, Jordi Xargayó, del Diari de Girona, i Miquel Riera, d'El Punt/Avui, van coincidir a assenyalar ahir que els articles de Joaquim Nadal, molts d'ells retrats de persones, recorden els "homenots" de Josep Pla, pel valor literari afegit que tenen. L'exalcalde va presentar ahir el seu darrer llibre a la Llibreria 22, Noves vides amb nom (Curbet Edicions), un recull d'articles periodístics apareguts recentment a diferents mitjans de comunicació, en bona part al Diari de Girona, on és col·laborador habitual.
"Com més es globalitza el món, més necessari és el periodisme de proximitat per interpretar l'entorn local, i aquest és precisament un dels valors dels articles de Nadal", va dir Xargayó. El director del diari va afirmar que per a Nadal "les persones estan per sobre de les diferències ideològiques", com es fa palès a l'"homenot" que l'exalcalde va dedicar a Bouso Mares. Segons Xargayó, el Nadal escriptor "es treu la cuirassa d'home dur i esquerp per deixar aflorar la seva personalitat més sensible". Per la seva part, Miquel Riera veu en els articles de l'exconseller de la Generalitat i actual cap de l'oposició al Parlament "un cant a la vida", malgrat que "la mort també hi és present". Riera, que ha trobat el llibre "amè i ple de detalls entranyables", considera que ajudarà les generacions futures a conèixer aquesta època.

Per la seva part, l'autor va fer una de les seves afirmacions contundents i concloents: "M'agrada escriure, m'ho passo bé i m'agrada desmentir l'estereotip que els polítics no tenim entranya. Aquesta idea que els polítics no tenim ànima, jo la combato parlant de persones i paisatges". També va explicar que per a ell és important el "testimoni de vida de les persones" i que procura que les dones o homes que li han "produït un impacte tinguin el seu article".
Apel·lat per moltes persones a redactar unes memòries, va admetre que potser algun dia s'hi posarà, però ara mateix no en té "cap seguretat". En aquest sentit, l'editor Quim Curbet va augurar resultats sucosos si mai es decideix, ja que Nadal té "una arma poderosíssima", que és el seu complet arxiu personal.
Nadal va publicar el 2005 Vides amb nom, un recull de les seves "notes sobre persones" escrites des de 1970 fins el mateix 2005. La segona entrega, Noves vides amb nom, conté articles sobre "amics de Girona" (Tià Salellas, Anna Pagans, Miquel Diumé, Ignasi Bonnín, el bar L'Arc...), "amics de Catalunya" (Josep Pallach, José Montilla, Jaume Curbet o Joan Saqués), "amics de fora" (Pierre Vilar o Valentí Fargnoli) i "amics de la història (Ermessenda o Pere Roger).
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona el 04.10.11.

Els homenots de Nadal

Joaquim Nadal va presentar ahir a La 22 el llibre d'articles ‘Noves vides amb nom', acompanyat pels directors dels dos diaris gironins.
“Vull desmentir l'estereotip que els polítics no tenim cor, ni sentiments, i intento combatre la idea que som gent sense entranyes escrivint aquests retrats de persones, paisatges...” Així va explicar ahir l'historiador i polític gironí Joaquim Nadal i Farreras, cap del grup socialista al Parlament de Catalunya, la motivació principal que el va impulsar a escriure els articles que ha reunit en el llibre Noves vides amb nom (Curbet Edicions), continuació de les Vides amb nom del 2005, que ahir va presentar a la Llibreria 22 de Girona, plena d'amics i companys de vida i de militància. En un acte que, tal com va remarcar ell mateix, va coincidir amb la cloenda del centenari de la Cambra de Comerç –“això cada vegada és més normal en una ciutat tan activa com aquesta”–, Joaquim Nadal va tenir com a presentadors els directors dels dos diaris de les comarques gironines, Miquel Riera (El Punt Avui) i Jordi Xargayó (Diari de Girona). Els articles compilats en el llibre es van publicar inicialment en aquests dos rotatius i en altres diaris.
Miquel Riera va comparar els retrats literaris que fa Nadal dels seus amics de Catalunya, de fora, de la història i de Girona –com queden estructurats en el llibre– amb els Homenots de Josep Pla, pel coneixement profund que l'autor demostra dels personatges retratats, amb els quals comparteix amistat i complicitat, experiències i records. “Són retrats emotius, plens de detalls. En molts d'aquests articles hi ha un cant a la vida, tot i que la mort hi és molt present”, va dir Riera. Després Nadal hi va introduir un matís: “Procuro no distingir entre persones vives i mortes. A mi no m'importa el trànsit cap a la mort, sinó el testimoni de vida i la petjada que m'han deixat aquestes persones.”
Entre els retratats, hi ha Josep Pallach, Joan Saqués, Feliu Matamala, Jaume Curbet, Jaume Casademont, Anna Pagans, Just Manuel Casero, Tià Salellas, Miquel Diumé i un llarg etcètera que inclou també Chillida, el cantant Jean Ferrat, la comtessa Ermessenda i la Mariona, una noia de Palau que, quan era alcalde, li va demanar una plaça per al seu barri.
Jordi Xargayó va destacar la capacitat de Nadal per observar, interpretar i explicar la realitat més propera amb un estil acurat. L'editor Quin Curbet va definir Nadal com un historiador que va creant la seva pròpia història amb aquests articles i el va encoratjar un cop més a escriure algun dia les seves memòries, un projecte que Nadal no descarta o que, si més no, veu més factible que no pas que es posi a fer la competència a Jo confesso de Cabré en el terreny de la ficció.
Xavi Castillón, publicat en El Punt-Avui 04.10.11

“Els orígens no es poden perdre ni idealitzar”

2011-10-04T19:43:00.001+02:00

Saïd El Kadaoui Moussaoui, a la llibreria 22 el dia de
la presentació del llibre (23.09.11) Foto: J. Sabater

El subtítol del llibre ‘Un català de soca-rel, gairebé'. Aquest ‘gairebé' és que no s'acaba de sentir català del tot?

Aquest gairebé està tret del llibre El buda dels suburbis, de Hanif Kureishi. Comença dient “Em dic Karim Amir i sóc anglès de cap a peus, gairebé”. En el fons ho veig més una virtut que un defecte, perquè el gairebé es pot aplicar a tot. Tots som gairebé bones persones, gairebé som bons professionals. Entenc aquest gairebé com l'espai per ser alguna cosa més.

A vegades ser català sembla gairebé una religió.

La veritat és que per a alguns sectors és gairebé com una religió. El que he viscut és una societat catalana que accepta molt bé aquest gairebé. Hi ha catalans d'origen extremeny o andalús i ara hi ha catalans d'origen marroquí.

Parlava d'altres orígens. Fa la sensació que són els que més els costa acceptar noves migracions.

En certa manera, el penúltim és l'enemic de l'últim. Psicològicament hi ha dues maneres d'encarar-ho: o rivalitzes amb aquests sectors o hi veus reflectit el teu mateix procés migratori, que en alguns casos ha estat dolorós.

Els catalans som bons acollidors?

A principis dels vuitanta tot van ser facilitats i la meva experiència va ser bona, tot i que ens trobàvem en un model més assimilador. Els orígens no es poden perdre, però tampoc s'han d'idealitzar. Són dues cares de la mateixa moneda. La idealització de l'origen és nefasta, però també ho és l'oblit.

Catalunya sempre ha estat lloc d'intercanvi de cultures?

Això és el més sa, i en bona part és el que fa Catalunya. Acceptar la complexitat i convertir-la en una qüestió més positiva. Per exemple, els joves marroquins podrien invertir al Marroc garantint-se un futur aquí i contribuint al desenvolupament allà. Aquesta complexitat ben portada és una riquesa. També és cert que si a tot Europa hi hagut problemes sempre és perquè no és una cosa senzilla.

Són debats infundats, el del burca o les noves mesquites?

No són infundats, però estan enfocats des d'un punt de vista molt injust. El tema del burca existeix, com existeix el fanatisme, però es dóna una visió distorsionada que amaga tots els altres moviments que són molt més majoritaris.

És culpa dels mitjans?

Els mitjans sou una part molt important perquè faciliteu un discurs o un altre. Cal més maduresa social per deixar de buscar només la diferència i el conflicte i posar l'accent en allò que ens uneix.Així hi haurà un debat més relaxat.

I els polítics?

Als polítics se'ls ha d'exigir la màxima responsabilitat. És impresentable que representants polítics facin discursos posant un altaveu en una part de la veritat, mentre silencien l'altra per buscar el conflicte. El discurs polític encara està molt immadur. Ho està en els partits de dretes, però també en els d'esquerres.

En el llibre parla negativament del concepte integració.

Quan la integració es converteix en un imperatiu i només hi cap una direcció passa a ser molt pejoratiu. En el llibre es diu que ho detesto, però no és tan així, detesto el que s'hi associa. En psicoanàlisi, integrar vol dir que diferents parts que poden semblar oposades formin part d'un tot. Si ho entenem així, ja m'està bé l'ús del terme.

El llibre es dirigeix al seu fill, però en aquest temps ha nascut una filla. Com passa amb els petits, li serà més fàcil a la filla...

Bé, de fet que em dirigeixi al meu fill és una trampa, perquè la voluntat és crear un diàleg amb el lector i permetre-li fer una mica el xafarder i portar-lo a la vida d'un altre per parlar dels temes que vols. M'agradaria que tant el gran com la petita, doncs, tinguin la cosa més treballada i no els suposi gaire problema. Algun petit conflicte poden tenir, però espero que en l'aspecte social ho tinguem una mica més treballat.

El que queda clar amb la lectura d'aquest llibre, però també en el primer, és que hi ha molta i molta lectura prèvia.

Suposo que per escriure s'ha d'haver llegit. En el meu ADN és molt important la lectura. De fet, gairebé em considero més lector que escriptor.
Dani Vilà, publicat en el Punt-Avui el 27.09.11

Anna Carreras presenta nou llibre a La 22

2011-09-22T18:31:00.005+02:00

L'escriptora Anna Carreras (Barcelona, 1977) presenta avui (20 h) la seva tercera novel·la, Unes ales cap a on, a la Llibreria 22 de Girona, acompanyada de l'editor, Quim Torra, del també escriptor Jaume Puig, que en farà la introducció, i de l'actor Jacob Torres, que llegirà algun fragment de l'obra. El llibre, editat per Acontravent i que va ser finalista del premi Just M. Casero el 2009, descriu, en forma de dietari minuciós, poètic i alhora descarnat, el procés d'un embaràs. Carreras, establerta a Girona des de fa un parell d'anys, defuig la imatge convencional i plana amb què s'ha abordat sovint el tema de la maternitat i elabora, a partir de la seva pròpia experiència, un exercici d'estil en què cos i llenguatge es fonen amb cruesa.

Jaume Puig, Anna Carreras, Quim Torra
foto. Click Art

El Punt. 20.09.11

Anna Carreras desplega les ales a La 22

L'escriptora barcelonina establerta a Girona Anna Carreras va presentar ahir a la Llibreria 22 Unes ales cap a on (Acontravent), el dietari d'un embaràs en què l'autora s'enfronta a les pors del cos sense judicis ni cncessions. En l'acte va estar acompanyada per l'editor Quim Torra i l'escriptor Jaume Puig.

El Punt 21/09/11

Bezsonoff torna a la ficció amb una novel·la sobre la guerra d'Algèria

2011-09-13T19:26:00.000+02:00

Entrevistem l'escriptor que publica 'La melancolia dels oficials' (Empúries)

Després de " La guerra dels cornuts" (Premi Just M. Casero 2003), 'Els taxistes del tsar' (Empúries, 2007), 'Una educació francesa' (L'Avenç, 2009) i 'Un país de butxaca' (Empúries, 2010), en què Joan-Daniel Bezsonoff (bloc) traça una geografia personal de la seva cultura i identitat, l'escriptor nord-català torna ara a la ficció pura amb 'La melancolia dels oficials' (Facebook). La novel·la arribarà a les llibreries el 8 de setembre. (Avançament de VilaWeb, publicat al número zero de la revista mensual.)

Diu Bezsonoff que 'La melancolia dels oficials' marca el seu retorn a la novel·la, però que no abandona la línia memorialista que l'ha ocupat aquests darrers anys: té al calaix una altra novel·la i el volum 'Les meves universitats'.
Si voleu llegir més, premeu http://bit.ly/p2Eu73
Montserrat Serra Publicat a Vilaweb 13.09.11
* A principis d'octubre és presentarà a la Llibreria 22.

Nazis i corrupció

2011-09-13T19:15:00.000+02:00

Malgrat l'embalum del Jo confesso cabrenià, altres títols troben el seu espai en la nova temporada literària catalana, començant per la nova novel·la de l'escriptor de Sedaví Ferran Torrent, que també s'endinsa en el laberint de violència i horror dels camps de concentració nazis. Ombres en la nit (Columna / Bromera) transcorre a Viena després de la II Guerra Mundial i està protagonitzada per Santiago Cortés. És un gitano que ha passat cinc anys a Dachau i quan en surt s'adhereix a una organització extremista jueva que es dedica a eliminar els responsables dels camps. Perseguint el Dr. Eric Henkell, un metge que feia experiments al camp, Cortés anirà fins a València, on s'amaga Henkell. La data de publicació és el 20 d'octubre.
SI VOLEU CONTINUAR LLEGUINT L'ARTICLE PREMEU http://bit.ly/mRyiql
Valerie Gaillard el Punt-Avui 02/09/11

El diari de la transició de Montserrat Roig

2011-09-07T19:06:00.001+02:00

L'editorial Acontravent publicarà a començaments de novembre un llibre inèdit en què Montserrat Roig (1946-1991) treballava abans de morir, Diari d'uns anys, recull dels articles en català escrits entre 1975 i 1980 i que constitueixen una crònica excepcional dels anys de la transició, anuncia l'editorial que dirigeix Quim Torra. El volum, que apareixerà pel vintè aniversari de la mort de l'escriptora, permetrà complementar els textos recopilats a Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991 (Ed. 62, 1992), un aplec també pòstum dels seus últims articles.

La nova temporada d'Acontravent comença amb un indubtable accent femení. A banda de Montserrat Roig, aquest mateix setembre surt a les llibreries Cartes d'independència a la vora d'una tassa de te, la correspondència que han intercanviat Patrícia Gabancho i Isabel-Clara Simó sobre l'escriptura, la vida, el fet de ser dona, la política i el futur de Catalunya. El llibre ha estat prologat per Vicent Sanchis. I a finals de mes Anna Carreras (1977)publica la seva tercera novel·la, Unes ales cap a on (finalista al Premi Just M. Casero 2009) a on, un dietari d'embaràs del tot atípic, en què cos i llenguatge es fonen en un potent exercici d'estil, i que es presentarà el dia 20 a la Llibreria 22 de Girona.
El Punt, redacció 06/09/11

JO CONFESSO, de Jaume Cabré

2011-08-30T20:37:00.001+02:00

El dia 1 de setembre arribarà a les llibreries l’ anunciat darrer llibre de Jaume Cabré, Jo Confesso (editorial Proa en català i en castellà editada per Destino) una novel•la de mil pàgines, escrites, segons indica el final del llibre el propi Cabré, entre els anys 2003 al 2011. I es nota.

Quan un parla d’un llibre o el recomana, la pregunta següent és, sobretot si ets llibreter, de què va? El llibre és molt intens i dens i va de tot i molt. Com per exemple és difícil, també, poder dir en poques paraules de què va la novel•la de Llorenç Villalonga “Bearn”; o el de la Mercè Rodoreda “La Plaça del diamant”, i fins hi tot, el d’en Joan Sales “Incerta Glòria” i, totes tres són novel•les de referència dins la narrativa catalana.

Jo Confesso, va d’un violí i, també, del protagonista, l’Adrià, que ens explica, ens confessa tota la seva vida i els seus coneixements sense ordre ni desordre, en el temps, amb els sentiments i en les situacions viscudes.

La immensa historia que ens explica Cabré, t’enganxa ja des de el seu inici i et costa deixar la seva lectura i, sobretot, la manera en que està escrita, aparentment complicada però a la que li agafes el fil, és un dels atractius més gratificants de la seva lectura.

Sens dubte, aquesta serà una de les novel•les catalanes de referència del Segle XXI.

Guillem Terribas / Llibreria 22

DAMIÀ ESCUDER

2011-08-30T13:13:00.010+02:00

Damià Escuder. Foto: Quim Curbet.

Va arribar a viure en un Seat 600 pintat de colors que deixava als amics sempre que l’hi demanaven. Guru de la contracultura, la psicodèlia i la no-violència, va ser un dels primers hippies als Països Catalans. Va fundar una comuna amb Pau Riba a Formentera en una casa sense electricitat i una a Barcelona amb Lluís Racionero, que, com Riba i Sisa, el reconeix com el seu guia espiritual. Químic, filòsof i economista de formació, pintor i cineasta underground de vocació, artista de la pau d’esperit, va investigar amb Joan Oró, va protagonitzar els primers happenings al país i va filmar manifestacions a Londres. Amic de Jordi Pujol fins que el pare de CDC va implicar-se amb Banca Catalana i d’Oriol Solé Sugranyes fins que el militant anarquista va morir assassinat per la Guardia Civil, va ser un activista clau del Front Obrer Català, l’Assemblea de Catalunya, Pax Christi, la Marxa de la Llibertat i l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona. Va ser estomacat a les presons del franquisme, d’on Isidre Molas el recorda com un home extremament generós i intel•ligent. Se sentia alhora cristià i budista defensant l’universalisme amb un discurs precursor de la teoria de l’alliberament al qual Girona, la seva ciutat, mai no ha dedicat gens d’atenció, com a la resta del seu pensament, tot i que el govern municipal del PSC pretengués convertir-la demagògicament en una capital del diàleg religiós. Savi de mestratge interpersonal, era un dels conspiradors més lúcids d’aquest país. Es deia Damià Escuder (Sarrià de Ter, 1934-Barcelona, 2011) i sobreviu en el testimoni dels qui van saber veure que no era un orat, sinó un il•luminat. Deixa un munt de reflexions visionàries que són consignes de profeta: «Es manté encara la mateixa estructura de cacics retrògrads i ineptes. L’únic que diferencia els espanyols d’esquerres dels de dretes és que els primers volen un capitalisme d’estat i els segons un d’iniciativa privada. En nom de l’imperi, matarien els catalans i els bascos. Som com nens del Vietnam marcats pel napalm. Sóc l’únic que no es pot ser: un català d’esquerres que vol ser lliure. Per molt que tota la vida hem sofert racisme i genocidi, el nostre país sempre ha tingut un nucli que és com el tronc d’un arbre del qual no han pogut tallar les arrels ni impedir que rebrotés. Catalunya morirà si no aconsegueix la independència.»
Xevi Planas, publicat a Presència 28/08/11.

En memòria de Damià Escuder

2011-08-17T18:53:00.000+02:00

Escuder, a la dreta, quan va rebre el guardó especial del jurat
dels premis de normalització lingüística de l'ADAC Foto: R.E.

Va aparèixer assegut al meu davant com un miracle. Llavors ja lluïa una barba ufanosa, crec recordar. Jo era mestre a l'escola de Gombrèn. M'estava a cal Xesc, a dispesa. Devia ser l'únic dispeser, a l'hivern. Al menjador coincidia amb algun camioner dels molts que feien el transport de les cimenteres del Clot del Moro. L'aparició del nou comensal era una alegre sorpresa. Ens vam reconèixer: “Damià Escuder!”, vaig dir. “Pius Pujades!”, va respondre. Érem vells coneguts de Girona que ens retrobàvem, per dir-ho fàcil, a la quinta forca.

Compartírem un cap de setmana llarg a cal Xesc. Ell s'estava de feia dies al santuari de Montgrony, on havia anat a amagar-se fugint de la policia de Barcelona que el buscava. Segons m'explicà, una amiga el va acollir a casa fins que el dugué al santuari per esperar que les aigües de la repressió es calmessin. Si va baixar a Gombrèn va ser només perquè el mossèn va tancar uns dies el refugi. Em deien els amos de cal Xesc que quan va arribar a l'hostal va demanar “una habitació oberta a quatre vents”. No crec pas que la tinguessin.

El diumenge a la tarda, sabent que tornava el mossèn, pujàrem tots dos a Montgrony –faltaven molts anys per a la carretera– a peu, rostos amunt, fins al niu de l'ermita. Férem temps asseguts al prat que domina l'àmplia panoràmica del país del comte Arnau, parlant una mica de tot. En Damià evitava explicar la seva situació. Només em va dir, compungit, que dubtava si fugir a França per la muntanya o si tornar a Barcelona. Sabia que del que fes en depenia molta gent.

Més tard vaig saber que havia participat en els fets del Palau de la Música, que era dels més actius protagonistes del repartiment de papers contra el règim. Probablement sabia molts noms, coneixia l'entramat organitzatiu dels moviments de resistència. Coneixia els mètodes expeditius de tortura del règim quan volia aconseguir informació. Potser sí que havia d'haver fugit a l'exili, si més no temporalment.

No ho va fer. Sense dir-me res, decidí provar la sort i no en va tenir. Passà per comissaria i anà a raure al penal de Sòria i a algun altre. Va quedar marcat, socialment i psíquicament, per a tota la vida.

Químic, filòsof, pintor, escriptor, de profundes arrels religioses (lluny d'estructures eclesials), rebel, imaginatiu, patriota ferreny, lluitador, Damià Escuder va morir el cap de setmana passat com va viure, incomprès i discutit: profeta d'un món utòpic, d'un país que tots hauríem de somniar per fer-lo possible. Tenia 76 anys. La cerimònia en sufragi de la seva ànima tindrà lloc avui a 2/4 de 10 del matí a l'església del barri del Mercadal de Girona.

Pius Pujades, publicat en El Punt-Avui el 16.08.11.

* Damià Escuder era veï de la Llibreria 22. Tots junts hem viscut "aventures" extraordinàries, al llarg de tots aquets anys.

Sexe i futbol prenen relleu a la novel·la de Lluís Muntada premiada amb El setè Cel

2011-07-23T11:43:00.000+02:00

L'autor declara a l'acte de proclamació que Salt és un "laboratori social i polític" que haurà d'eliminar la xenofòbia.
El sexe i el futbol tenen una presència rellevant en la novel·la de Lluís Muntada L'Elegància del número zero, però seria enganyós pensar que l'autor ha tirat de beta d'aquests dos elements per atrapar el lector en una trama sensacionalista. Ben al contrari, Muntada ha posat el sexe i el futbol al servei de la construcció de la personalitat del protagonista, David, que evoluciona des de l'adolescència fins la maduresa al llarg de les pàgines d'aquesta obra literària "sàviament construïda", segons el jurat que ahir li va concedir el premi El Setè Cel de narrativa, en un acte de la Festa Major de Salt celebrat a la Biblioteca Pública.

L'Ajuntament de Salt convoca aquest premi a obra publicada, dotat amb 3.000 euros, i que en aquesta cinquena edició ha tingut un "nivell molt elevat", segons la valoració d'un jurat presidit per Vicenç Villatoro i completat per Miquel Berga, Albert Rossich, Robert Fàbregas, Jaume Torramadé i Guillem Terribas.

El premi s'atorga per votació popular dels lectors de la biblioteca, que eleven les seves propostes a jurat d'especialistes. Aquest any han competit amb la guanyadora les obres finalistes Manual de supervivència de Jordi Dausà, Maletes perdudes de Jordi Puntí, Arrels nòmades de Pius Alibek i Un país de butxaca de Joan D. Bezsonoff. Aquestes dues darreres van ser descartades per no isncriure's pròpiament en el gènere de la ficció. Per Albert Rossich, L'elegància del número zero presenta una "potència narrativa captivadora".

L'autor, director de la Col·lecció Josep Pla, es va mostrar "molt content" per haver guanyat un premi manifestament "independent" i va evocar l'efervescència cultural de la vila de Salt de fa trenta anys, esmentant alguns protagonistes com la família Sunyer, Josep Paulí, Miquel Berga, Guillem Terribas o el grup teatral El Talleret de Salt. "Avui" -va prosseguir- "Salt és un laboratori social i polític d'idees democràtiques cridat a marcar la nostra salut i la força que hem de fer per eliminar actituds xenòfobes".

L'alcalde de Salt, Jaume Torramadé, va assegurar que l'objectiu de l'Ajuntament en convocar el premi és "promocionar Salt" i situar la vila en el mapa de la cultura, també en literatura. En aquest sentit, es va comprometre a obrir el jurat als membres de l'oposició i a demanar al jurat que estudiï tàctiques perquè el premi tingui difusió arreu de Catalunya.
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 23.07.11. Foto: Marc Martí

Muntada rep El Setè Cel

2011-07-23T11:35:00.001+02:00

L'escriptor Lluís Muntada va rebre ahir a Salt el premi El Setè Cel, per la novel·la ‘L'elegància del número zero', en un acte en què es va homenatjar Miquel Pairolí.

“L'elegància del número zero" té una potència narrativa que captiva des del començament. Hi ha una gran saviesa en aquesta novel·la”, va dir Albert Rossich com a membre del jurat del premi El Setè Cel a la millor novel·la publicada el 2010, per argumentar l'elecció de l'últim llibre de Lluís Muntada (Riudellots de la Selva, 1964) com a guanyador de la cinquena edició del guardó, dotat amb 3.000 euros, que organitzen l'Ajuntament de Salt i la biblioteca pública Iu Bohigas, on es va lliurar el premi ahir al vespre. Durant l'acte es va homenatjar l'escriptor Miquel Pairolí, recentment desaparegut, que va guanyar el premi El Setè Cel ara fa dos anys amb Cera.

El jurat, presidit per Vicenç Villatoro i completat per Rossich; Miquel Berga; Guillem Terribas; l'alcalde de Salt, Jaume Torramadé, i el tinent d'alcalde de Cultura, Robert Fàbregas, com a secretari sense vot, va deliberar a partir dels cinc llibres més votats pels lectors de la biblioteca. En primer lloc, el jurat va desestimar dos dels llibres, Un país de butxaca, de Joan-Daniel Bezsonoff, i Arrels nòmades, de Pius Alibek, per considerar que no són obres de ficció i, per tant, no s'adapten a les bases del premi. El jurat, que aquest any ha hagut de prendre una decisió complicada per la qualitat de les obres finalistes, va lloar també el singular dinamisme de Manual de supervivència, de Jordi Dausà, però finalment es va quedar amb dos únics finalistes: Maletes perdudes, de Jordi Puntí, i L'elegància del número zero, primera novel·la de Lluís Muntada, que amb els seus dos volums de narracions previs, Espirals i Canvi d'agulles, va guanyar també els premis Just Manuel Casero i Mercè Rodoreda respectivament. Muntada, col·laborador d'El Punt, va manifestar el seu agraïment pel premi, subratllant tres motius: “Sóc un autor que necessita aquest tipus de suport, valoro especialment la independència i el criteri del jurat, i aquest premi rubrica també la meva estima per Salt, la ciutat del Talleret i de personatges com ara Miquel Berga, Guillem Terribas, Josep Paulí i la nissaga dels Sunyer. Crec que Salt és actualment un laboratori social i que marcarà molt el termòmetre de la nostra salut democràtica, per eliminar actituds xenòfobes que estan sempre a l'aguait”. Muntada també es va afegir a l'homenatge a Miquel Pairolí, que havia començat prèviament amb la lectura de diversos textos seus, recordant que era “un model de modèstia” i llegint també un fragment d'un correu electrònic que li va enviar Pairolí quan va aparèixer L'elegància del número zero, en el qual lloava la novel·la però l'advertia que no tindria una entrada fàcil en “el nostre univers literari”.

Pairolí i Paulí

L'acte es va obrir amb la lectura de textos de Pairolí. Miquel Berga va triar l'inici de Cera, on es descriu l'enterrament del bisbe Cartañà, i també un dels capítols del dietari Octubre, en què l'escriptor descriu amb profusió de detalls els ocells que veia des de casa seva. També d'Octubre, Guillem Terribas va seleccionar un text molt adequat per a l'ocasió, en què Pairolí evoca el caràcter tan seductor com solitari del seu amic Josep Paulí, fundador de la llibreria El Setè Cel, que dóna nom al premi. El director de la biblioteca infantil i juvenil d'en Massagran, Jordi Artigal, va reivindicar la primera novel·la de Pairolí, El camp de l'ombra, en un article que publicarà La Farga.

L'alcalde, Jaume Torramadé, va dir que El Setè Cel ha de ser reconegut arreu de Catalunya per ajudar a posar Salt en el mapa cultural. “Volem obrir el premi a altres sensibilitats i per això convidarem un regidor del grup que no governa perquè formi part del jurat”.

Text i foto de Xavier Castillón, publicat en El Punt 23.07.11

No ha estat un somni, no

2011-07-22T18:35:00.000+02:00

No ha estat un somni, no.– Com Antoni en el poema de Kavafis, sempre acabem perdent aquesta Alexandria que hem tingut. Però no ha estat un somni, no.
Gràcies pels anys de convivència amb la mare, pels dies de la infantesa a Palol i per les paraules de l'avi.
Gràcies per la verdor fosca i llunyana del bosc de les Gavarres i per l'olor de la roureda i gràcies per tants capvespres en què hem vist pondre's el sol entre el Montseny i Rocacorba.
Gràcies pel gust de les viandes i dels fruits que dóna aquesta terra, que hem pres cuinats amb saviesa humil i antiga coneixença, i gràcies pels vins que alimenten el cos i alegren l'esperit.
Gràcies per les estelades nits d'estiu, compartides amb els amics, potser no lluny de mar.
Gràcies pel Concert per a violí i orquestra, de Beethoven, que és com dir la música, i gràcies per haver conegut Roma i Viena, Trieste i Lisboa, París i Amsterdam.
Gràcies pels llibres que he llegit i que tant m'han acompanyat sempre i, entre ells, pels més estimats, que a l'alta nit reprenia del prestatge per tornar a un poema o a un paràgraf.
Gràcies també per les pàgines que he pogut escriure, per a mi i per als altres.
Alexandria és gran i tota plena de contrastos. Quan s'acosta la fi, el record s'expandeix com un oratge pels jardins de la ciutat i oblida els suburbis, les males hores, els dies amargs, els errors comesos, que també han existit.
A l'hora del comiat, només dos mots d'Horaci: carpe diem, amics, companys, beveu el vi, gaudiu la mel. Que la vida és breu i passa, i tot és ara i res.
Miquel Pairolí, escrit per publicar en el seu recrodatori del funeral. 07.07.11. Foto: Jordi Gispert.

Has mirat aquesta terra

2011-07-09T09:19:00.000+02:00

Fa més de trenta anys que ens unia una forta amistat amb en Miquel Pairolí. Ahir el matí, amb la seva germana Fina, repassàvem els papers que li havia deixat en Miquel, i ens vam dir que amb els anys que feia que el coneixíem, mai vam saber del tot com era. La Fina em confessà que el va conèixer més en els darrers mesos que en tota la vida junts. I el mateix m'ha passat a mi. En els darrers mesos vaig anar a casa seva per primera vegada, vaig poder estar en el menjador sala d'estar on hi ha tots els volum de l'Obra completa de Josep Pla. També el rellotge que il·lustra la portada del seu darrer llibre, Octubre. El seu hort i la deixadesa que ara tenia, perquè ja no tenia esma per treballar-lo. Un altre dia, vaig estar assegut amb ell en el banc, al darrere de la casa, a prop de l'hort, on feia els cops de cap després de dinar, a l'estiu, amb un llibre a la mà. Aquest dies vam parlar, com sempre, tant a l'hospital com a casa seva, de moltes coses, de la vida, de la gent, dels corruptes i, també, de la mort. De la malaltia que l'havia atrapat i que no el deixaria i que acceptava, amb una resignada i civilitzada ironia. I sempre, en les opinions i en les preguntes, anava més enllà.

Em costa pensar que ja mai més em vindrà a veure a la Llibreria i anirem a fer un tallat i parlarem de llibres, dels seus autors, dels seus contingut. De cinema, de política, de..., però mai d'ell. I si parlàvem d'ell era així per sobre, sense entrar en detalls.
Divendres passat va ser la darrera vegada que vaig estar amb ell, a casa seva. Tot i que ja estava desconegut (físicament) i amb poques ganes de seguir, va ser el dia que més hi vaig estar. Tots dos sabíem que possiblement era la darrera vegada. I vam parlar de tot i de res, vam plorar, vam riure i ens vam mirar. Em deia que ja no tenia ganes d'escoltar (no de sentir, sinó escoltar) música, ni de llegir, ni mirar pel·lis a la tele... I llavors em va parlar d'una pel·lícula que a ell li agradava molt i que sabia (jo no sabia que ell ho sabia) que a mi també m'agradava: Doctor Zhivago, el film de David Lean, basat en la novel·la de Boris Pasternak. Vam parlat del llibre, de la magnifica novel·la del guanyador del premi Nobel. Vam repassat escenes del film i vam recordar la immensa bellesa dels ulls blaus de la Lara /Julie Christie.

Ja no l'acompanyaré més, després d'un sopar o d'alguna presentació, fins a buscar el seu cotxe, que sempre l'aparcava al carrer Sant Francesc i fèiem la darrera conversa, fes fred o no.

D'en Miquel ens quedarà, a part dels records personals, la seva escriptura, fina i elegant; irònica i contundent, entranyable i planera.

Gràcies, Miquel, per compartir un tros de vida amb tu. Intentaré mirar aquesta terra amb els teus ulls.

Guillem Terribas, publicat en el Punt 07.07.11.

* Altres escrits sobre en Miquel Pairolí publicats en El Punt/Avui http://bit.ly/qfpcHt

Tot són escaires

2011-07-09T09:09:00.000+02:00

La mort de l'escriptor i articulista, ahir a la matinada als 55 anys, consterna el món de la cultura.

Afeblit per la malaltia, es va acomiadar dels lectors el 29 de maig amb L'Escaire titulat ‘Teló'.

Des que el 29 de maig passat Miquel Pairolí es va acomiadar del seu espai d'opinió diari a L'Escaire, el món va començar a ser més obtús, una vastitud intricada i ruda, sense confins, sense fars, sense angles. Pairolí abaixava el teló comparant la seva concepció de l'articulisme, indestriable d'una certa idea de claredat i honestedat, amb la recepta d'un arròs. Era la seva manera d'alleugerir de transcendència un ofici que cada cop més tendeix a l'inflament i la vociferació, oposant-hi el sentit comú d'un sofregit casolà. Segurament no pensava pas, en el moment de divulgar la seva recepta, el seu “principi deontològic”, en cap d'aquests guisats de laboratori que s'estilen avui, sinó més aviat en l'arròs caldós de la seva pròpia mare, el que s'hauria servit a la taula de qualsevol dels masos veïns de Quart o de Palol d'Onyar, entre pagesos “que tenen l'honor d'haver treballat molt”, i al costat dels quals sentia una companyia immediata i amable perquè comprenia que llaurar era també una forma d'adoració, perquè amb ells assolia l'única certesa sostenible: “El seu camí també és el meu. Un compromís d'humilitat”. Quan va publicar aquell article de comiat, els lectors que l'havien seguit quasi cada dia a El Punt els últims deu anys, i feia poc també a l'Avui, confiaven que es tractés d'un adéu provisional. Fins i tot els més pròxims, hi confiaven. Potser l'únic que entenia que ja no hi havia tornada possible era el mateix Pairolí, sense estridències, sense dramatisme, amb una enteresa apresa dels epicuris i els estoics que tant admirava i feta a propòsit per facilitar, fins al final, el curs de la vida.

“Amb la certesa resignada, doncs, que un dia o un altre ens tocarà desésser, sabedors que som matèria inscrita en el temps, celebrem, com el poeta, el moment de ser amb el ser i de ser en el ser, de participar, amb consciència, de la vida”, escrivia a tocar de la primavera en el seu últim llibre, el dietari Octubre (Acontravent 2010), que rellegit ahir, amb el pes de la notícia de la seva mort, als 55 anys, fa tant de bé i tant de mal. Fa bé perquè aquest és el llibre més important que ha conegut la literatura catalana recent, una celebració de la intel·ligència que sap reconèixer també l'emoció, sempre a ratlla, tibant com una corda de violí just abans de ser polsada, i fa mal perquè és ara, sobretot, que un s'adona de l'ondulant presència de la mort insinuant-se a cada pàgina, la mort dels amics, de la joventut, d'una determinada manera de viure enfonsant les mans a terra per treure'n fruit, la mort fins i tot d'una papallona amb unes ales de dibuix enigmàtic que en tocar-les deixen als dits un rastre de polsim blanc.

Avui les paraules són dures com pedres, no hi ha manera de fer-les dicibles, d'esmussar-ne les arestes com sabia fer Pairolí amb l'escaire a punt, i els que tenen, com hauria de ser a totes les redaccions del país, el seu ‘Teló' ben a prop de la taula de treball, se'l miren ara de reüll, amb les galtes enceses de vergonya per trair tan estrepitosament el seu consell de sobrietat. Fora de Girona , d'on va preferir no moure's exceptuant els pocs anys que va treballar a la premsa de Barcelona, tot això potser no s'entendrà. Tant se val. La cultura oficial, la cultura institucionalitzada, ha fet en general poc cas de Miquel Pairolí, de les seves novel·les, dels seus assajos sobre Pla i Lampedusa, dels seus dietaris, dels seus articles. No es prodigava a les tertúlies ni a les capelletes, i això resta puntuació al joc de la fama. En lloc de deixar-se enlluernar pels escenaris, escrivia i llegia a la casa que havia construït el seu pare al mateix terreny que l'avi havia humanitzat fent-hi obrir un pou abans de la guerra. Una producció com la seva, doncs, no se sosté perquè hagi estat l'obra d'una persona discreta, senzilla i bondadosa, sinó perquè darrere hi ha hagut talent, hi ha hagut intel·ligència, hi ha hagut memòria, hi ha hagut una estima profunda per la literatura.
Eva Vázquez, publicat en El Punt el 07.07.11 Foto: Jordi Soler

Les llibreries també noten la crisi

2011-07-09T08:47:00.000+02:00

Les vendes cauen més d'un 10% i Cultura proposa crear un segell de qualitat per avalar-ne el servei.

Durant la presentació dels pressupostos de Cultura de la Generalitat -que retallen un 12,6% els de l'any passat-, Ferran Mascarell va mostrar la voluntat de la conselleria de crear "un segell de qualitat per a les llibreries de Catalunya" que seria vehiculat a través de l'Institut Català de les Indústries Culturals. El director, Fèlix Riera, va desencriptar el missatge del conseller: "Aquest segell de qualitat té la intenció de fer visible el valor de patrimoni que tenen aquests espais per a la cultura i el món editorial". Si Mascarell va dir durant la seva compareixença parlamentària que les llibreries "havien estat fins ara totalment descuidades per les polítiques culturals", Riera considera que el seu paper "és bàsic i determinant atès el seu alt valor prescriptiu entre el món del llibre i els lectors. Catalunya té un sistema únic de llibreries basat en una forta capil·laritat per tot el territori català i per una altíssima qualificació dels seus professionals".

L'atenció institucional que vol dedicar-se a les llibreries arriba en un moment en què el sector comença a notar els efectes de la crisi econòmica. "Som un sector que mai no ha passat per èpoques de vaques grasses, ni tan sols en moments de bonança econòmica -explica Antoni Daura, president del Gremi de Llibreters de Catalunya-. L'any en què vam començar a notar que la cosa no anava bé va ser el 2009. Entre els més de 300 agremiats, les pèrdues encara van ser molt lleugeres. El 2010, en canvi, hi va haver una caiguda d'entre el 8% i el 10%, i durant el primer semestre del 2011 la baixada de vendes està sent una mica més alta que la de l'any passat. Ara mateix estem entre un 10% i un 11% de caiguda, i a curt termini no sembla que la situació s'hagi de corregir. Des del 2009, les llibreries catalanes han venut entre un 16% i un 20% menys".
Per Daura, la principal raó d'aquesta davallada és la crisi. "Ens trobem en un moment de recessió important. El llibre segueix sent un producte cultural més assequible que molts altres, i en els últims anys l'eficiència en la comercialització i distribució del llibre ha millorat sensiblement". L'alt percentatge d'atur i la por i la incertesa a gastar s'afegeixen a un problema estructural: "Seguim sent un país amb un índex de lectura baix". Segons dades del Gremi d'Editors de Catalunya, l'any passat només un 58% dels catalans es declarava lector: d'aquest percentatge, un 45% eren lectors freqüents; i un 13%, ocasionals.
"El sector editorial té com a particularitat l'alt dinamisme -continua Daura-. Oferim novetats constantment, i posar en circulació el volum de títols actual comporta molta despesa estructural. A tot això cal afegir -hi que el marge que els llibreters tenim és correcte però no és prou alt. Defensem el preu únic del llibre, però en moments com aquest, en què la demanda és més baixa, és un handicap ".
Reciclar llibres
"Hi ha la tendència a creure que si fem veure que no passa res vendrem més", diu Miquel Colomer, gerent de la llibreria Catalònia de Barcelona, fundada el 1924 per Josep López Llausàs, Manuel Borràs de Quadras i Josep Maria Cruzet . "Les vendes han baixat sensiblement, aquests dos últims anys. En un primer moment, la crisi va afectar sectors socials en què potser no hi havia un alt percentatge de lectors. Però ha estat quan la crisi ha començat a perjudicar mestres, professors universitaris i funcionaris, que ho hem notat de valent", remarca Colomer.
A més de la crisi econòmica, el gerent de la llibreria Catalònia considera que també cal tenir en compte el fet que "la lectura hagi de competir cada vegada amb més opcions de lleure" i que "els canvis al pla d'ensenyament, com el reciclatge de llibres, o la millora de l'accés a internet facin que també en el camp dels llibres de text hi hagi menys beneficis".
La cooperativa Abacus -que actualment té 37 llibreries repartides entre Catalunya i el País Valencià- s'ha especialitzat des dels seus inicis en els llibres de text escolars i el llibre infantil i juvenil. "Les lectures recomanades a les escoles ja no funcionen com abans, tampoc", reconeix Jordi Grané, responsable de llibreries. "Abans representava una part important del llibre infantil i juvenil que es venia. Des de fa un temps, aquests llibres se socialitzen: les escoles ja no fan comprar el mateix exemplar a tothom, sinó que els recuperen i aprofiten". A part d'això, Grané identifica dues tendències més, en el sector infantil i juvenil: "Per una banda, hi ha ara per ara tres sèrie s de llibres -els d'en Gerónimo Stilton, de la Tea Stilton i els diaris d'en Greg- que monopolitzen el 70% de les vendes del sector. Per l'altra, hi ha editorials que aposten cada vegada més per vendre llibres a un preu cada vegada més baix i de qualitat dubtosa". Tot i això, Abacus ha aconseguit que la seva reculada durant el primer semestre d'enguany sigui molt menys marcada que en altres establiments: "Respecte al 2010, que les vendes van baixar un 3%, hem baixat un 1% més".
En el cas de La Tralla, llibreria de referència de Vic, el fet d'abandonar el llibre de text escolar el 2007 va tenir conseqüències importants: "La nostra facturació va caure un terç", diu Guillem Bellafont, responsable actual del negoci familiar. "A partir de llavors les nostres vendes han anat caient a poc a poc però de manera sostinguda. La percepció de futur és que la cosa seguirà així, almenys mentre la crisi duri. En èpoques de més prosperitat, els beneficis tampoc no eren espectaculars: la gent es compra pisos i cotxes, però els llibres sempre estan en un segon pla".
Compres institucionals

Per a Antonio Ramírez, director de les llibreries La Central, la crisi general del consum a Espanya ha afectat les vendes, però no tant com altres factors: "Per a nosaltres, el gran problema ha estat la caiguda de les compres institucionals. La xarxa de biblioteques, les universitats i les institucions han reduït les despeses d'una manera dràstica: han baixat entre un 30% i un 50%". Ramírez creu que és molt més significativa la caiguda de la despesa pública en cultura que no pas les vendes a particulars, que en el cas de La Central han baixat entre un 3% i un 5%, en els primers sis mesos del 2011.
Menys títols i a un preu més baix

A Girona, la Llibreria 22 també està notant els estralls de la conjuntura econòmica. "De moment estem perdent entre un 10% i un 12%, enguany -diu Guillem Terribas, fundador i responsable de l'establiment-. Tinc la sensació que no acabarem l'any així. Hi haurà una recuperació lleugera entre l'octubre i el desembre. Amb tot el que ha passat els últims mesos al nord d'Àfrica, el turisme es concentrarà més a Europa, i com que l'ocupació a Catalunya serà bona, els beneficis faran que la gent compri més llibres. Durant els pròxims mesos tindrem la sort de la desgràcia dels altres", sentencia Terribas, que ha percebut que l'allau de novetats ha baixat una mica.

"La diferència entre els títols publicats l'any passat i aquest és molt petita. Es nota, però, que cada vegada hi ha una aposta més forta pel llibre de butxaca, tant pel nombre de novetats com per la qualitat amb què s'editen", diu Terribas. Guillem Bellafont, de La Tralla, creu que encara es publica "amb mentalitat antiga: títols cars i amb molt de disseny. Els llibres són molt bufons , a Catalunya, però només posats a sobre la taula".
Jordi Nopca, publicat a l'Ara el 03.07.11

Pere Rodeja, llibreter de capçalera

2011-06-30T13:07:00.000+02:00

El Gremi de Llibreters de Girona instaura el 29 de juny com la seva festa anual, i constitueix un premi que durà el nom de qui va ser responsable de la Llibreria Geli.

"El llibreter ha d'estimar la gent, servir la gent. En el món estem per servir-nos els uns als altres”. És una frase molt significativa extreta d'una entrevista realitzada al llibreter Pere Rodeja, responsable de la Llibreria Geli de Girona, traspassat a principis de desembre de l'any 2009. Ahir, la demarcació de Girona del Gremi de Llibreters de Catalunya, a la Fontana d'Or, li va retre homenatge i va anunciar que el 29 de juny quedava instaurat com la festa anual del gremi, i a més s'instaurava el Memorial Pere Rodeja, una diada en què es reconeixerà la tasca d'un dels membres del gremi i d'algun dels col·laboradors habituals dels llibreters gironins. La frase que obre aquest escrit explica perquè la sala on es va celebrar l'acte era ahir plena a vessar, amb la família a primera fila; explica el motiu de la reiteració de diversos adjectius quan s'ha de glossar la figura de Pere Rodeja –apreciació que va fer l'exalcalde i exconseller Joaquim Nadal– com són: bondadós, amable, discret, prudent o seductor; explica la càrrega emotiva que es percebia en tots i cadascun dels parlaments que van pronunciar el filòleg Jordi Vilamitjana, el neuròleg i amic personal de Rodeja, Joaquim Jubert, i el mateix Nadal, i explica també la voluntat del gremi de mantenir viva la memòria d'aquest “llibreter de capçalera”, tal i com el va definir Jubert, que reserva per a ell mateix el paper “d'adquiridor de llibres”. Rodeja era l'organitzador del microcosmos que contenia el carrer de llibres sota cobert que s'estén, des del 1879 i encara ara, entre l'Argenteria i la Cort Reial, que ha estat utilitzat per fer drecera, en nombroses ocasions, per multitud de ciutadans, i resulta que el que havia de ser inicialment una incursió momentània s'acaba convertint inevitablement en una marrada, incapaç de resistir-se el transeünt als cants de sirena provinents de les lleixes i aparadors.

Jubert, després de dissertar sobre el llibreter “de capçalera” i el lector “d'ofici”, va explicar com ell i Rodeja es van ”enrotllar” com a primer pas per, tot seguit, “tenir aventures”, com ara visitar plegats, físicament, llocs dels quals conversaven a través de la literatura, desgranant un parell de delicioses anècdotes, molt il·lustradores. Vilamitjana va transitar de la història, les dades, a la intrahistòria, els records, i al llegat, material i immaterial, de Rodeja i, abans de cedir la paraula a Joaquim Nadal, ja va posar deures al nou alcalde, Carles Puigdemont, demanant un carrer o plaça dedicats al llibreter. Nadal va fer referència al “passatge de Can Geli”, d'un negoci, que no era un negoci, “era casa seva”, i de la capacitat de seducció del llibreter, coneixedor de les dèries, debilitats i manies del client. A la sortida de l'acte, tots els presents van rebre un exemplar del volum Memorial Pere Rodeja i Ponsatí, editat per Quim Curbet, que recull tot un seguit d'articles d'homenatge al llibreter apareguts a la premsa, la majoria amb motiu del seu traspàs.
Dani Chicano, publicat en El Punt el 30.06.11. Foto: Guillem Terribas.

La societat gironina es rendeix a «Pere I, el Gran (llibreter)»

2011-06-30T12:49:00.000+02:00

L'homenatge a Pere Rodeja i Ponsatí, «de Can Geli», omple a vessar La Fontana d'Or de records i lloances d'amics i companys d'ofici.
No va ser Pere I de València i III d'Aragó, però tampoc no li va fer falta per regnar als dominis de la Llibreria Geli, per aconsellar un exèrcit de lectors que seguien els seus consells com a fidels súbdits, i per construir un autèntic reialme de la cultura al cor de Girona. Ahir La Fontana d'Or va convertir-se en un espai mític on les aventures (llegides o reals) de Pere Rodeja i Ponsatí van acompanyar un públic que va omplir a vessar la sala, en l'homenatge que el Gremi de Llibreters de Catalunya va voler retre a un dels seus més insignes representants, mort el desembre de 2009.

A aquesta reconstrucció completa de la figura de Rodeja hi va contribuir el parlament de Quim Nadal, present a l'acte, i el del neuròleg Joaquim Jubert Gruart, amic del llibreter i qui es va definir com a «lector d'ofici». En el seu emocionant parlament va parlar de l'ofici de llibreter, del concepte del «llibreter de capçalera» i de les «ciutats i carrers de llibres» que en tantes ocasions va recórrer tant amb el mateix Rodeja com amb les seves recomanacions literàries.

«Un llibreter no pot vendre altra cosa que llibres, de la mateixa manera que una llibreria no és un establiment com un altre», va apuntar Jubert, qui també va defensar que «un llibreter no vol, no pot i no sap jubilar-se». Va definir l'estreta relació que els va unir a través dels termes del «lector d'ofici» i del «llibreter de capçalera», dues maneres de sentir una mateixa passió, la del «llibre - objecte», que acaba generant «una fidelitat unilateral que si trenques en alguna ocasió, et fa sentir com si fessis el salt».
La Geli, «un temple gòtic»
Acompanyant una glossa plena de records, anècdotes i sentit de l'humor, es van projectar tot de fotografies d'en Pere de can Geli; imatges dels viatges que ambdós van compartir a la recerca de paratges viscuts a través de les pàgines dels seus estimats llibres.
Mallorca vista amb els ulls de Georges Sand; la Grècia de Henry Miller i El coloso de Marusi i d'El tresor de Troia de Philipp Vanderberg; o els paisatges italians de les Memòries d'Adrià van ser només alguns dels paisatges que van buscar, i trobar. Aquesta va ser la particular conquesta mediterrània de qui Jubert va definir, arran d'una fotografia on Rodeja posava amb un monument a «D. Pedro I», com a «Pere I, el Gran... llibreter».
Els seus dominis, entre la Rambla i el carrer Argenteria, ocuparien cinc quilòmetres de llargada si tots els llibres que atresora la Geli es possessin un al costat de l'altre. Així ho va posar de manifest l'escriptor i col·laborador de Diari de Girona Jordi Vilamitjana. Són més de 200.000 exemplars que conviuen en una llibreria de 300 metres quadrats, una densitat que crea un autèntic «temple gòtic» de la cultura i l'amor a les lletres.
Marta Pallarès publicat en el Diari de Girona 30.06.11. Foto: Guillem Terribas.

Bolaño fa feliç Girona

2011-06-20T14:56:00.002+02:00

Isa i Isaki Lacuesta, Lali Gubern, Jorge Herralde,
Patti Smith, Eva Vázquez, Guillem Terribas, entre altres.

Patti Smith va assistir per sorpresa a la inauguració del carrer que porta el nom de l'escriptor, al costat d'Herralde, Echevarría, Montané i Salomé Bolaño.
Des de l'any 2008 ha estat batallant el poeta xilè Jorge Morales perquè el seu idolatrat Roberto Bolaño tingués ni que fos una discreta placeta dedicada a Girona, la ciutat on diuen que va ser feliç i pobre, i al final tanta perseverança, una perseverança tossuda, desbordant, tremenda, com saben els que el coneixen bé, ha tingut recompensa: un carrer inacabable, encara a mig urbanitzar, del barri de Domeny, que porta el seu nom des de fa uns quants mesos i que ahir va ser inaugurat en un acte tan poc protocol·lari, tan espontani i al mateix temps tan emotiu i greu, que el crític literari Ignacio Echevarría va assegurar que Bolaño “s'hauria fet un fart de riure” de veure'ls a tots allà reunits per honorar ben mirat un carrer llarguíssim però buit, i en presència únicament d'“una autoritat i a sobre derrocada”, va dir en referència a la regidora en funcions de Cultura, Lluïsa Faxedas. La veritat és que n'hi havia d'altres, de representants polítics, com la candidata del PSC a les últimes eleccions, Pia Bosch, que mentre esperava que comencés l'acte s'havia acostat a saludar una dona amb dues trenes mal pentinades i una vestimenta desmenjada d'eterna d'adolescent que tenia una retirada extraordinària a Patti Smith. Hi tenia una semblança prodigiosa, comentava incrèdula la gent, però no, devia ser una semblança i prou, fins que el llibreter Guillem Terribas, en pujar a la tarima, va anunciar que “Jorge Morales és l'única persona del món capaç d'aconseguir que dediquin a Bolaño un carrer de tres quilòmetres i que Patti Smith deixi tot el que estigui fent per venir a Girona a celebrar-ho amb els amics de l'escriptor”.
La cantant nord-americana, lectora incondicional de Bolaño des que fa quatre anys va descobrir-lo amb la traducció anglesa del portentós 2666, no va dubtar a acompanyar el seu amic Ignacio Echevarría fins a un descampat de Domeny per compartir amb tota la colla bolañesca aquest acte d'afirmació de la vida com a literatura, o del seu revers, de la literatura com una secreció de la vida, i fins i tot, accedir a la petició unànime perquè pugés a l'escenari a fer pública la seva adhesió a la causa. Com que domina poc el castellà, va disculpar-se, en lloc de discursejar es va oferir a interpretar “una cançó per a Bolaño”, i en sec, sota un cel gris que a estones s'esqueixava per filtrar una afilada claror, va interpretar Wing (“and if there's one thing / could do for you / you'd be a wing / in heaven blue”), un tema que ahir va sonar més elegíac que mai. Va ser el moment més especial de la festa, perquè havia estat no només del tot inesperat, sinó a més gens premeditat, però va haver de rivalitzar en encongiment i emoció amb la lectura que poc abans havia fet Salomé Bolaño d'algunes de les cartes que havia rebut del seu germà quan ell vivia encara a Girona i ella ja havia tornat a Mèxic, en què li parlava del fred i la boira, d'aquesta ciutat tan a propòsit per a les seves màscares i per a la lectura del “terrible Onetti”, de la seva fèrria obstinació de ser escriptor encara que fos “abocat a l'abisme i amb una secretària cega”. No tenir-lo ja al costat, la feia sentir terriblement sola, però poques vegades tant com fa tres anys, quan arran de la mort també de la mare, Victoria Ábalos, va tornar al domicili familiar i, entre capses amuntegades, va descobrir un paper que desconeixia, una mena de decàleg amb dotze punts, l'últim dels quals era un imperatiu “escriu!”, en què el seu germà afirmava la necessitat dels amics, l'exigència de “tocar, mirar i escoltar les parpelles del món”, de ser fidel i crític, de recordar que “el teu cos ha estat bell i que ho continua sent sota aquesta capa de desamor”, i que acabava aconsellant: “Si et quedes sol, projecta en els hospitals i els jardins les ombres de tots els que vas conèixer”. Mentre ho llegia, tenia sense cap dubte el germà al costat.

Jorge Morales, Guillem Terribas, Jorge Herralde, Patti Smith.

A l'acte, conduït per un frenètic Morales, editor de la revista El Llop Ferotge, van prendre també la paraula el cineasta Isaki Lacuesta, que va recordar la intenció primera d'aconseguir per a Bolaño la placeta que hi ha davant el pont d'Eiffel, amb la intenció de construir-hi “una pista de gel oberta només al juliol”; l'editor Jorge Herralde, que va admetre que “amb Bolaño el catàleg d'Anagrama va arribar al seu màxim esplendor”, i l'escriptor xilè Bruno Montané, que va llegir un poema escrit amb Bolaño la primavera de 1977 titulat La cantera de las manos.
Eva Vázquez, publicat en El Punt el 19.06.11

INAUGURACIÓ DEL CARRER ROBERTO BOLAÑO. 18.06.11

2011-06-18T19:24:00.003+02:00

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3584610

Guillem Terribas, Jorge Morales, Isaki Lacuesta, Lluïsa Faixedas

Tot evocant ‘Històries del Motel' a la Casa de Cultura

2011-06-18T14:35:00.000+02:00

A la foto: Guillem Terribas, Jaume Subirós, Miquel Berga,
Salvador Sunyer, Josep M. Fonalleras, Albert Rossich.

“Girona sempre ha anat, gastronòmicament parlant, a remolc de Figueres”. Així de directe va començar el llibreter Guillem Terribas exercint de mestre de cerimònies de la presentació del llibre Històries del Motel (Ara Llibres), de Miquel Berga, que va tenir lloc a la Casa de Cultura de Girona. Ho va dir a propòsit, també, que la d'ahir era la segona presentació d'aquest llibre –editat l'any que el pioner restaurant celebra el 50è aniversari–, després de la que va tenir lloc a la capital de l'Alt Empordà. En aquesta ocasió, a més de l'autor, no hi van faltar reconeguts escriptors, intel·lectuals i personatges vinculats a la cultura que també van amanir l'acte amb les seves anècdotes i històries particulars. Així, van participar-hi Antoni Puigverd, Albert Rosich, Salvador Sunyer, Josep Maria Fonalleras i, és clar, el xef de l'Hotel Empordà de Figueres, Jaume Subirós (a la foto, amb el llibre). Un aperitiu va cloure l'acte com calia.
Text i foto de Jordi Camps Linnell, publicat en el Punt el 18.06.11.

El Truffaut acull l'estrena a Catalunya de la pel·lícula "Roberto Bolaño, la batalla futura"

2011-06-16T13:45:00.001+02:00

Roberto Bolaño. Foto: Marc Martí.

Tret de sortida de l'homenatge que culminarà dissabte amb la inauguració d'un carrer batejat amb el nom de l'escriptor.
Els diaris xilens parlen sovint de Girona. I és que la ciutat va deixar una fonda petjada en la personalitat i en l'obra de l'escriptor xilè Roberto Bolaño, avui considerat un dels valors universals de la literatura en llengua espanyola. En un intercanvi entre honestos, els beneficis que Bolaño reporta a Girona li són ara retornats amb la inauguració (dissabte) d'un carrer que porta el seu nom i immortalitzarà encara més el mite. Aquest acte d'homenatge va tenir ahir el seu prolegomen al cinema Truffaut amb l'estrena a Catalunya de la pel·lícula documental Roberto Bolaño, la batalla futura (2010), del realitzador xilè Ricardo House.

El film recrea l'etapa mexicana de l'escriptor i mostra els carrers de la ciutat de Mèxic que va freqüentar un joveníssim Roberto Bolaño els anys 1974, 1975 i 1976, així com el cafè La Habana del carrer Bucarelli, on es reunia amb altres poetes avantguardistes per crear el moviment infrarealista, al·ludit a la novel·la Los detectives salvajes amb el nom de "real visceralismo". La pel·lícula, de 52 minuts de durada, que s'havia vist a Madrid i algunes capitals sud-americanes, però mai a Catalunya, entrevista també personatges mexicans que van conèixer l'escriptor, i aporta per primera vegada el testimoni del seu pare, León Bolaño, un home de més de 80 anys d'edat, avui encara resident a Mèxic.

La sessió d'ahir es va completar amb la projecció de Roberto Belano patinant a la pista de gel (2007), d'una durada de més de mitja hora i firmat per Jaume Pujadas. Aquest documental té la gràcia que ressegueix la vida de l'escriptor a Blanes, però no l'empremta literària, sinó la vida quotidiana. El film conté l'única imatge que es conserva de l'autor de 2666 passejant amb la seva dona Carolina i la seva filla petita pel passeig de Blanes. La filmació inclou testimoniatges, entre ells el del responsable de l'única botiga de lloguer de videojocs de la vila marinera. L'escriptor era molt aficionat als videojocs, especialment als d'estratègia i de guerra. L'acte, organitzat per El Llop Ferotge i la Llibreria 22, va comptar amb la lectura de fragments de l'obra de Bolaño i una tertúlia amb els realitzadors conduïda per Isaki Lacuesta.
Jorge Morales, coorganitzador d'El Llop Ferotge, afirma que Roberto Bolaño és l'autor més important en llengua castellana del darrer mig segle: "Des de García Márquez, Borges i Cortázar no teníem una proposta literària d'aquesta alçada. Per això organitzem aquest homenatge, perquè tenim a Girona un referent de la literatura universal i això ens fa feliços".
Homenots a Domeny
Els homenots Ignacio Echevarría i Jorge Herralde seran dissabte a Domeny per participar activament en la inauguració del carrer Roberto Bolaño. A 2/4 de dotze del matí començarà l'acte, que tindrà també la participació de Salomé Bolaño, germana de l'escriptor, avui resident a Figueres, Guillem Terribas, Bruno Montané, Jorge Morales i Lluïsa Faixedas.
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona el 16.06.11

Benvinguda la segregació

2011-06-16T13:33:00.000+02:00

Blanca Busquets , segona per l'esquerra,
ha guanyat el Premi Llibreter Foto: EUROPA PRESS.

Blanca Busquets, David Vann i Peter Schössow guanyen el premi Llibreter.
Quan fa dos anys el gremi de llibreters va decidir dividir el premi en les categoria de Literatura Catalana i Altres Literatures –a més de la d'Àlbum Il·lustrat que es manté igual–, es va criticar aquest tracte de protecció innecessària de les nostres lletres. Si aquesta segregació serveix per donar un impuls merescut a autors com Blanca Busquets, som-hi. Ens quedarà el dubte de si, sense ajut, hauria guanyat igualment a la bona novel·la de David Vann. És molt possible.

La nevada del cucut (Rosa dels Vents), de Blanca Busquets, és la novel·la guanyadora en català, “un llibre que serveix per trencar silencis”, va comentar l'autora després de superar un sobtat atac de plorera. “El meu pare fa temps que em diu que escric bé i que em presenti a un premi, perquè sinó ningú em farà mai cas, per això aquest premi és per mi terriblement emocionant, perquè te'l donen, tu no t'hi presentes, qui tria són els llibreters i no t'obliga a canviar d'editorial”. La cinquena novel·la de la periodista narra la història de dues dones de la mateixa família distanciades per un segle i unides per l'amor a la literatura que l'autora també transmet.

Blanca Busquets i Guillem Terribas a la 22 durant la
presentació del llibre "la nevada de cucut" el 15.12.10

El nord-americà David Vann ha estat el guanyador d'Altres Literatures amb Sukkwan Island (Empúries en català i Alfabia en castellà), la seva primera novel·la, en què revisa el suïcidi del seu pare. “Durant dotze anys cap agent no va voler presentar-la a cap editor perquè la consideraven massa bèstia, per tant, mai no m'hauria esperat un èxit així”, va declarar Vann, molt somrient. I és que l'obra, a més d'haver-se convertit en un best seller, ha guanyat a França el premi Médicis.

Finalment, en la categoria d'Àlbum Il·lustrat, el guardonat va ser Peter Schössow, un dels grans il·lustradors alemanys, amb El meu primer cotxe era vermell, amb text i dibuixos seus i publicat per Joventut. L'obra mostra els senyals de trànsit a través de les aventures de dos germans en un vell cotxe de pedals. “Quan sóc a casa treballant davant l'ordinador no puc saber si el que faig agradarà ningú”, va declarar Schössow amb humilitat, tot i la seva llarga trajectòria de títols i guardons.

Els premis van ser lliurats ahir al vespre en una cerimònia a l'Ateneu Barcelonès, amb parlaments d'Antoni Daura, president del gremi [a la dreta de la foto], i Pilar Rahola, encarregada d'inaugurar l'acte. Hi van ser presents llibreters, editors, autors i representants de diverses institucions.
Lluís Llort, publicat a l'Avui+El Punt, el 16.06.11

Sota la cúpula

2011-06-16T13:05:00.001+02:00

Jaume Subirós, Colman Andrews i Miquel Berga,
en l'acte dels 50 anys del motel Empordà, ahir al vespre
al Museu Dalí Foto: JOAN SABATER.

El Teatre-Museu Dalí de Figueres va ser el marc de l'acte central de la celebració del mig segle del motel Empordà, bressol de la cuina catalana moderna.
A sota de la cúpula del Teatre-Museu Dalí de Figueres hi vaig veure qui-sap-lo de patums. Creieu-me, ahir entre set i nou del vespre hi era tothom. I quan dic tothom vull dir tothom. Estalviem-nos llistes.

Amics, clients, hotelers, restauradors, polítics, artistes, editors, escriptors i els millors cuiners del món es va reunir ahir al vespre al per celebrar els 50 anys del motel Empordà. Una gent que intimida, a la qual mai no saps què dir-li ni si la primera ocurrència et farà fer el ridícul. Sort de tant de senyor. I quina gentada! Vam començar tard perquè l'entrada del museu es va col·lapsar. Miquel Berga va presentar-hi Històries del Motel, editat per Ara Llibres. “Volíem fer un llibre senzill. Un llibre que no fos de tauleta, però que fos de lectura. Vull dir que hem volgut fer un llibre que no fos ni massa bonic ni massa avorrit”. Veient la mena de gent que omplia el sòl que cobreix el subsòl on descansa Salvador Dalí, Miquel Berga no es va poder estar de dir-la grossa, com correspon a un personatge de Salt: “Aquest país sense exèrcit propi té en la seva tropa de cuiners una força colossal que no para de conquerir voluntats i d'aconseguir rendicions incondicionals. Les forces culinàries de Catalunya són exemple d'avantguarda, treball rigorós i recerca de qualitat”.Llavors va parlar Colman Andrews. Primer, en català. Després va continuar en anglès, amb traducció simultània de Miquel Berga. Andrews és autor de dos llibres capitals per fer entendre la cuina catalana al Món: Ferran. The inside story of El Bulli and the man who reinvented food (2010), acabat de publicar en castellà –Reinventar la cocina. Ferran Adrià: un viaje incesante por la gastronomía–, i, sobretot, Catalan cuisine: Europe's last great culinary secret (1988). Aquesta obra, editada aquí sota el títol La cuina catalana, el darrer secret culinari d'Europa, era un reconeixement a la unitat culinària dels Països Catalans. En aquest llibre, com també va fer ahir, Andrews entronitza el paper de Josep Mercader, el fundador del Motel. El gastrònom californià, que ara viu a l'est, va celebrar que Mercader s'hagués aturat a la casa dels Subirós i no dues cases més avall per posar el cartell que cinquanta anys enrere anunciava l'obertura del motel Empordà. Si no hagués ofert la feina als Subirós l'hauria pogut oferir a un pallús: “Si Mercader s'hagués aturat dues cases més enllà, avui al Motel hi hauria un McDonald's”.

Colman Andrews té raó: “L'autenticitat i la sostenibilitat són la marca de la cuina de la casa”. El nord-americà, quan a finals dels anys vuitanta va entrar a Catalunya pel Motel, coneixia tots els ingredients, però no en la combinació amb què els donaven. El van impressionar el sofregit i la picada, el pa amb tomata i les faves amb menta.
Salvador Garcia-Arbos, publicat en El Punt el 07.06.11

Ha mort Jorge Semprún

2011-06-10T19:40:00.000+02:00

Guillem Terribas i Jorge Semprún, signant el llibre d'honor
del Cinema Truffaut, 27.04.03

El escritor y ex ministro socialista español Jorge Semprún Maura, luchador por las libertades durante el franquismo, resistente contra la ocupación alemana en Francia, superviviente del campo nazi de Buchenwald y eterno agitador político y cultural murió hoy en París a los 87 años.

Formado en la Universidad de la Sorbona durante el exilio forzoso de su familia, el autor de "La escritura o la vida" (1995), murió en París, ciudad donde residió la mayor parte de su existencia desde los 16 años, al término de la Guerra Civil, tras haber vivido tres años en Holanda.

País donde su padre, el catedrático de Derecho José María Semprún Gurrea, llegó en 1936 como encargado de negocios del Gobierno republicano, antes de convertirse en ministro de la República en el exilio.
El destino del celebrado intelectual y político nacido en Madrid el 10 de diciembre de 1923, cuya propia vida inspiró algunas de sus novelas, estuvo también marcado por el de su abuelo materno Antonio Maura, líder conservador y varias veces presidente del Consejo de Ministros durante el reinado de Alfonso XIII.
Ni el paso del tiempo ni un estado de salud cada vez más frágil impidieron que hasta el último momento Jorge Semprún mantuviese una activa agenda de actividades y proyectos.
Entre los últimos que presidió destaca su papel el pasado enero como padrino del Festival "Un état du monde et du cinéma" (un estado del mundo y del cine) junto al director palestino Elia Suleiman.
Un certamen dedicado a la paz y la justicia universal, la emigración en México y los gitanos, temas no muy lejanos de los tratados el pasado marzo en el festival de Cine de los Derechos Humanos de Ginebra, cuyos organizadores le eligieron como presidente de su jurado.

En mayo de 2010, en una larga entrevista publicada por el semanario "L'Express", Semprún recordaba que su patria era "el lenguaje", ni el francés ni el español en particular, sino "la necesidad de comunicación que está en nuestra naturaleza humana".

Contaba, igualmente, que tras haber llegado a París al término de la Guerra Civil, en 1939, con leves conocimientos de la lengua de Moliere recuperó el español y se volvió de nuevo bilingüe en Buchenwald gracias al contacto con los resistentes españoles.

Guionista de cine además de escritor, profesor y periodista, el que fuese ministro español de Cultura desde 1988 a 1991, fue uno de los protagonistas del filme "Los Caminos de la Memoria" (2009), de José Luis Peñafuerte, descendiente de exiliados españoles nacido en Bruselas.
Traductor para la UNESCO en 1945, a su regreso a París tras la Liberación de los nazis, colaborador de la revista 'Les Temps Modernes' del filósofo Jean-Paul Sartre, y de la también mítica editorial "Ruedo Ibérico", Semprún fue elegido miembro del Comité Central del Partido Comunista Español en 1953.
Año en que vivió en España clandestinamente con el seudónimo de Federico Sánchez, período que años después le inspiró su célebre "Autobiografía de Federico Sánchez", Premio Planeta en 1977.
Una de sus disidencias más sonadas llegó en la década de los años 60, tras volver a vivir de incógnito en Madrid y como consecuencia de la llamada 'Crisis del 64' que supuso su enfrentamiento con el líder del PCE, Santiago Carrillo, y su expulsión del partido.
Desde su primera novela "Le grand voyage" (1964) Semprún fue un prolífico autor de novelas, artículos y ensayos, en su mayor parte escritas en francés, muchas de ellas autobiográficas, ganadoras de numerosos premios en Francia y también en España.
Muy vinculado al séptimo arte y el mundo audiovisual, el padre de "Viviré con su Nombre, morirá con el mío" (2001) fue también una personalidad muy vinculada con el séptimo arte y el mundo audiovisual, como autor de guiones en películas de grandes cineastas de Alain Resnais y Costa Gavras a Joseph Losey, pero también como consejero de la televisión de pago Canal Plus, o impulsor del Festival de las Cuatro Pantallas junto a Hervé Chabalier.
Entre otros múltiples galardones honoríficos recibió a lo largo de su vida la gran Cruz de Carlos III, la Cruz Sant Jordi, el grado de Comendador de la Orden de la Legión de Honor francesa y la Medalla Goethe.

Dentro de su faceta humanitaria, el ex preso número 44.904 de Buchenwald, futuro ganador del Premio Ovidio de la Unión de Escritores Rumanos, Premio Blanquerna de la Generalitat de Cataluña (2003), Premio Diálogo de la Asociación Hispano-Francesa y Premio Estatal de Literatura Europea, presidió la ONG Acción Internacional Contra el Hambre en España.

La Vanguardia (agència EFE) el 08.06.11

3er. Memorial SEBASTIÀ SALELLAS

2011-06-07T01:12:00.001+02:00

Presentació del llibre de Xevi Sala a la 22.
Foto: Lluís Serrat

El documental Una casa digestiva para Lavapies, de José Maíia Martín, i la presentació del llibre Les causes perdudes, de Xevi Sala, a càrrec de Salvador Garcia, van tancar els actes del tercer memorial Sebastià Salellas que es van celebrar al llarg de la setmana.
El Punt, 06.06.11

Insten els mitjans de comunicació a donar veu a la població immigrant

2011-06-03T19:20:00.000+02:00

Jordi Grau, Rosa Cullell i Felipe López-Aranguren ,
en la taula rodona d'ahir al col·legi d'advocats.
Foto: MANEL LLADÓ.

La periodista Rosa Cullell i el sociòleg Felipe López-Aranguren van participar ahir en el debat que es va celebrar en el Tercer Memorial Sebastià Salellas.
La periodista Rosa Cullell i el sociòleg i poeta Felipe López-Aranguren van fer ahir una crida a la responsabilitat dels mitjans de comunicació davant dels discursos que els polítics i les classes d'elit fan sobre els immigrants. I també van coincidir en la necessitat de donar-los la veu en els debats, les tertúlies i en la premsa escrita, de manera que deixin de ser “subjectes passius” de les informacions.

Cullell va manifestar que quan la por respecte del nouvingut es verbalitza i es converteix en un titular, s'ajuda a fomentar el racisme. “No podem admetre la xerrameca xenòfoba ni a les tertúlies ni als debats”, va assegurar, contundent. López-Aranguren va demanar als periodistes que no es limitessin a reproduir els missatges que els polítics transmeten sobre els immigrants, sinó que els analitzessin i els contrarestessin amb altres fonts d'informació. “Cal anar en contra de les mentides que es diuen sobre els immigrants”, va afirmar. La taula rodona que es va celebrar ahir en el marc del Tercer Memorial Sebastià Salellas –moderada pel director adjunt d'El Punt Jordi Grau–, va reunir una cinquantena de persones.
Núria Astorch, publicat en El Punt. 03.11.06

Ángeles Santos, encara present

2011-06-03T19:14:00.000+02:00

La presentació, ahir a La 22, d'un opuscle sobre la pintora portbouenca Ángeles Santos (Vitel·la) va servir perquè l'autora, Anna Capella, reivindiqués aquesta artista que va revelar-se com un meteorit fugaç als cercles intel·lectuals dels anys vint com un dels misteris més fascinants de l'avantguarda històrica espanyola.
Publicat en El Punt. 02.06.11.