Un any, deu llibres

L'Ela Geminada celebra el primer aniversari amb quatre novetats de cop.

Amb dificultats, amb constància i obstinació, però sobretot amb una beneïda inconsciència, com diu de si mateix i d'altres “microeditors” del país acostumats a bregar amb la penúria i la soledat, Oriol Ponsatí-Murlà ha aconseguit conduir el projecte editorial de l'Ela Geminada, especialitzada en l'assaig filosòfic i concebuda enterament des de Girona, al port del seu primer aniversari. Des d'aquest recer, es declara satisfet i atònit a parts iguals, potser amb un lleu avantatge per al desconcert: la nau no només no ha fet aigües, sinó que acredita una desena de títols en una sola singladura i un reconeixement unànime per l'ambició i serietat de l'empresa. Per celebrar-ho, Oriol Ponsatí-Murlà ha organitzat per dilluns que ve una festa a la Llibreria 22 (20 h) que aprofitarà per presentar d'una sola tacada les tres últimes novetats de l'Ela Geminada i per retrobar-se amb una altra de postergada. Així, el professor de literatura comparada de la Universitat de Barcelona Antoni Martí Monterde parlarà de Crisi de l'humanisme, la selecció d'articles de reflexió literària d'Ernst Robert Curtius que ell mateix ha editat i prologat, en traducció al català de Marc Jiménez Buzzi; la professora de secundària Esther Vilalta presentarà l'assaig de John Stuart Mill Sobre la llibertat, ara que és lectura obligatòria a la selectivitat i que el tema pren plena vigència al carrer, en traducció de Sira Abenoza i pròleg de Ferran Sáez Mateu; i el crític musical Xevi Planas, apassionat lector, i ocasionalment també editor, de dietaris i aforismes, comentarà les Reflexions o màximes i sentències morals del duc François de La Rochefoucauld, traduït i editat per Ramon Alcoberro. El retrobament, en la festa de dilluns, el proporcionarà el professor de filosofia de la Universitat de Girona Josep Maria Terricabras, que presentarà finalment a la seva ciutat De Tales a Demòcrit, la voluminosa antologia del pensament presocràtic que no va poder presentar en el seu moment, quan va aparèixer el setembre passat, arran de l'aparatós accident de cotxe que va patir quan tornava, justament, de parlar d'aquest mateix llibre a Vic.
Avui mateix, però, ja hi ha prevista una altra presentació del títol més recent del segell gironí, El concepte de dret, de Herbert Lionel A. Hart, considerat un dels filòsofs del dret més importants del segle XX, i que per la seva especificitat serà presentat a la Facultat de Dret (18.30 h) per un deixeble del mateix Hart, Joseph Raz, de la Universitat d'Oxford, que participarà en l'acte al costat de J.J. Moreso, autor de la introducció del volum, i de Pau Luque, el seu traductor.
Eva Vázquez, publicat en El Punt-Avui 23.03.12. Foto: Lluís Serrat

´Excepte els còctels i els tocaments, m´agrada fer-m´ho tot jo mateixa´



Empar Moliner, a la 22. Foto: Eniol Resclosa.

Empar Moliner acaba de treure al mercat "La col·laboradora", on parla del món editorial. La segona novel·la de la periodista i escriptora arriba dotze anys després de "Feli, esthéticienne" guanyadora del Josep Pla 2000. Una novel·la cada dotze anys: s'ho agafa amb calma, oi?
De contes sempre n'estic fent. Un dia, obres l'ordinador i ja et trobes deu contes fets. Les novel·les tenen un altre ritme. Però aquests dotze anys no he parat d'escriure.
Quan llegeixo en una crítica que és la seva "obra més ambiciosa, arriscada, completa i reexida", tampoc no és dir gaire, no?
Collons! És que el crític considera que els tres llibres de contes que he fet a part de les novel·les també formen part de la meva obra. Espero que no el consideri un excèntric.
A què es dedica avui la Feli?
Té treballadores xineses massa vehements.
Aviat haurem de buscar un altre nom per als negres literaris, perquè es considerarà un menyspreu per aquesta raça?
Jo en diria "persones literàries de color". De la mateixa manera que no n'hem de dir "braç de gitano" sinó "braç d'ètnia gitana".
Quin és el darrer llibre que ha llegit, que sap positivament escrit per un negre?
No era un llibre, però era un bon totxo. El discurs de cap d'any del monarca Joan Carles, sogre d'Iñaki Urdangarin i pare del Príncep de Girona.
Escriu llibres, col·labora a la tele, és columnista: s'ha plantejat contractar un negre, vull dir una persona literària de color?
Em passaria més estona corregint-lo que si ho hagués de fer jo. Excepte els còctels i els tocaments, m'agrada fer-m'ho tot jo mateixa. Però la meva feina no és feixuga, és dispersa.
A què ajuden, els llibre d'autoajuda?
Bàsicament que els seus autors no notin la crisi. Una vegada vaig haver de llegir Qui s'ha endut el meu formatge i em va semblar la cosa més fatxa del món. Ve a dir que si no t'adaptes als canvis laborals ets un perdedor.
Deu dependre de quins canvis...
Com que si t'apugen el sou t'hi adaptes de seguida, hem de deduir que els canvis als quals no t'adaptaràs són, per exemple, que te'l rebaixin. Els treballadors d'Antena 3 van rebre el llibre de regal, per part dels caps. Es devien posar a tremolar de pànic.
Què van a fer els escriptors a les fires de llibres?
El mateix que els vedells als concursos de vedells, amb la diferència que els vedells no envien tuits quan veuen Paul Auster.
Algun cop vaig llegir que essent escriptor es lliga molt: és així?

Suposo que aquest és el motiu pel qual Lucía Etxevarría va anunciar que deixava la professió. I suposo que aquest és el motiu pel qual ha anunciat, no fa gaire, que ja hi torna.

El somni de tota columnista és arribar a ser com Pilar Rahola??

Per mi seria una fita. Guardo una frase seva publicada a La Vanguardia que m'agrada rellegir: "Acabo de publicar el llibre La màscara del rei Artur l'avançament editorial del qual va donar ahir mateix aquest diari i la presentació del qual ens va reunir a casa Fuster". M'encanta l'estil però sobretot el que diu, el fons.

Hi ha algun columnista que no suporti?

Diversos, però per mi són com el wasabi. Em fan plorar, però no puc deixar-los.
Albert Soler, publicat en el Diari de Girona 25.03.12.

TORRENT&MOLINER, IMPARABLES
Parlant de saunes gais, dels excessos de Las Vegas i el País Valencià, de gintònics amb cogombre i, sobretot, d'escriure només d'allò que s'ha viscut, Ferran Torrent i Empar Moliner van triomfar ahir, amb el seu humor àcid, en la presentació dels seus últims llibres, Ombres en la nit i La col·laboradora, respectivament, a la Llibreria 22.
Xavier Castillon, publicat en El Punt-Avui 23.02.12. Foto: Xavier Castillon

Tres lectures guiades

L'articulista parteix de la commemoració dels 133 anys de la llibreria Geli, la "més antiga de Girona i de Catalunya", per fer un elogi de la lectura i de la tasca que realitzen els llibreters de la ciutat, actuant com a guies.

Avui, la llibreria Geli, aquest passadís de llibres que uneix l'Argenteria i la Cort Reial, compleix 133 anys. És vigília de Sant Josep i aquest fou justament el primer nom que tingué l'establiment: "Librería de San José de Francisco Geli"; i aquesta és la imatge religiosa que just davant de caixa presideix i protegeix tota la botiga. És la llibreria més antiga de Girona i de Catalunya. Girona ha tingut i té la sort de gaudir d'unes llibreries de primera fila; però sobretot de tenir alguns dels llibreters més dinàmics i eficaços del país.
Els guies Fem una concessió a la memòria; fem-ne un petit tast: Feliu Matamala, de la llibreria les Voltes (des de 1963), activista irreductible pels drets del català, expenedor del Carnet d'Identitat Català a tot el país, venedor exclusivament de llibres escrits en llengua catalana, mereixedor de tota mena de reconeixements, a qui recentment l'Ajuntament de Girona ha atorgat el nom d'un carrer a la zona de Domeny; Joaquim Pla Dalmau i la seva filla IsabelPla, posseïdors d'establiments històrics amb altell, de primer a la Rambla i en acabat, al carrer Vern; dipositaris de l'enorme aportació de l'editorial familiar i d'una innata i sincera vocació de servei a la ciutat (des de 2006, amb una plaça dedicada entre Maragall i La Salle), un establiment avui dissortadament desaparegut (1904-2009); Marta Latorre i el seu fill, Israel, propietaris de la Llibreria Cafè, un establiment mixt, alternatiu, diferent, amable, al cor del Barri Vell, on es demostrava (1994-2008) que lectura, cafè i tertúlia són activitats complementàries; Felip Ortega, de la Llibreteria, a prop del Parc del Migdia, lector empedreït, magnífic amfitrió, assessor experimentat, que exercia (2007-2010) d'autèntic guru de la lectura i de la cultura editorial; Carme Ferrer i el seu equip de dependentes i dependent, al peu de la llibreria Empúries des de 1956, servint llibres escolars i de lectura, i fent presentacions de novetats amb autors i convidats, amb exquisida i en comanadora amabilitat...
I en llocs preferents de l'escambell de llibreters, és clar, en Pere Rodeja (mort el desembre de 2009 després de 64 anys a can Geli, i amb un carrer dedicat també a la zona de Domeny) i els seus dependents i dependentes i familiars, professionals de la bibliofília i de les arts llibreteres, amb una amplíssima i vastíssima formació i un tracte atent i dedicat als clients; i, evidentment, en Guillem Terribas, des de 1978 al capdavant de la Llibreria 22 del carrer de les Hortes, temple de cultura i saber. En Terribas és el responsable que cinema i literatura, literatura i espectacle, literatura i autors, literatura i lectors, siguin a Girona en un mateix cartell de primera fila i de primera línia, tant en el panorama local com en el mundial. Fa 34 anys que Girona en suma sempre 22, i per molts anys. Però jo proposo ja, des d'aquestes línies, que la placeta que queda al peu del pont de Les Peixateries, a tocar de Santa Clara, sigui batejada com la placeta d'en Guillem de la 22. Aquesta concessió coronaria Girona com a ciutat de llibreters: Feliu Matamala, Joaquim Pla, Pere Rodeja i Guillem Terribas.
Les lectures En una ciutat de tants i tan bons llibreters, llegir és inexcusable. En Josep de can Geli em va deixar anar que s'havia de llegir l'obra poètica de Felícia Fuster, a cura de Lluïsa Julià, ell que és poeta i més aviat parc en elogis a d'altri. Li vaig fer cas. M'he enriquit i m'he avergonyit de no haver-la conegut abans: "Ni de corretges,/ ni de pell, ni del vidre/ d'un altar fràgil./ Jo volia vestir-me/ només de pluja tendra." Amb obra publicada entre 1984 i 2001, Felícia Fuster (1921-2012) ha merescut elogis de Parcerisas, Sam AbramsMaria-Mercè Marçal. Ha estat poetessa, pintora i traductora.
Allò que altres poetes insignes de la literatura catalana van enllestir amb un poema (o més d'un), més o menys concís, Sagarra ho allarga a dos volums. Parlar de Montserrat ha estat una constant literària del país, però ningú com Sagarra s'hi esplaià tant. El poema de Montserrat és el poema més extens de la literatura catalana: 16.000 versos, rimats, mesurats i rics. Trobar aquest magne poema narratiu és avui difícil. Però el que no es trobi a can Geli... Alguns fragments són immortals: "Perquè us mantinguin el conhort/ d'un migdia de festa,/ i a l'hora de la mort,/ quan se us farà la rígida requesta/ i ja tingueu pel salt l'ànima llesta,/ us cloguin les cortines sobre el cor,/ amb les mans perfumades de ginesta".
I fou en Guillem de can 22 qui veient-me amb Lent de Comadira a les mans al seu establiment em va dir: "Hi ha molt bons poemes en aquest llibre; molt bons". Vaig entendre de seguida que no ho deia pel que s'hi dedica a Joaquim Nadal, un lament llarg i descriptiu d'una altra època (la dels protagonistes?), que no és altra pena que la de la joventut perduda *. La resta de l'aplec és magnífic. Autènticament, esplèndid. He seguit el doble consell de l'autor: llegir-lo "lent" i llegir-lo amb "lent". És poesia clàssica universal: "Semblava un joc ben fàcil la vida...", evoca Gil de Biedma, Rubén Darío, Horaci... És també poesia romàntica i sentida. El poeta "celebra" els seus 70 anys: "Natura compassiva,/ com t'odio... Deixa'm la solitud,/ l'horror llarg de l'insomni./ No vinguis a distreure'm/ de l'única certesa". No deixin de llegir Comadira. No deixin mai de llegir.

Jordi Vilamitjana, publicat en el Diari de Girona, 18.03.12

* Penso que el poema que cita en Jordi "A la ciutat perduda", és un esplèndid poema. Crepuscular i evocador de temps passats, d'acord, però un magnific poema. Guillem Terribas.

Dossier dedicat a Miquel Pairolí

Avui es presenta la ‘Revista de Girona' amb un especial sobre l'escriptor.
La sala de conferències del centre cultural La Mercè de Girona serà avui (19 h) l'escenari de la presentació del número 271 de la Revista de Girona, que edita la Diputació i que conté un dossier dedicat a l'escriptor i col·laborador d'El Punt, Miquel Pairolí, traspassat fa poc menys d'un any. El dossier, titulat Miquel Pairolí, l'escriptura serena, aplega articles i escrits de Lluís Freixas, Imma Merino, Lluís Muntada, Vicenç Pagès, Rosa Font, Guillem Terribas, Joan Ventura, Xavier Cortadellas, Josep Maria Fonalleras i Anna Casassas, que parlen del malaguanyat escriptor des de tots els punts de vista, des de la seva faceta com a periodista, passant per la d'escriptor, traductor, articulista, intel·lectual o la més íntima d'amic i enamorat de la seva terra. EL dossier està coordinat per Glòria Granell i la voluntat última d'aquest treball coral és “explicar els entramats de la creació literària de Pairolí i, sobretot, convidar a llegir-la”; tot això, tal com explica Granells en la introducció, “en unes pàgines d'homenatge, anàlisi i record”. Aquest número de la revista també inclou un estudi sobre la visió que alguns ninotaires i humoristes nord-americans i catalans tenien de Salvador Dalí els anys 30, o la biografia d'un personatge peculiar com va ser Damià Escuder.
Redacció El Punt-Avui 14.03.12

Per continuar llegint Pairolí
La ‘Revista de Girona' presenta el dossier especial dedicat a l'escriptor un any després de la seva mort.
“Poques vegades ens ha entristit tant fer un dossier com aquest”, deia el director de la Revista de Girona, Xavier Cortadellas, per advertir que ningú no esperés una presentació entretinguda de l'especial que aquesta publicació bimestral dedica a revisar la trajectòria humana i literària de l'escriptor gironí Miquel Pairolí (Quart, 1955- 2011). Quasi un any després de la seva mort, el dossier de la revista planteja la primera aproximació “crítica i rigorosa” a l'obra de Pairolí, “des de l'admiració i el respecte” i amb el propòsit central de “convidar a continuar-lo llegint”, va dir Glòria Granell, que ha coordinat la desena de treballs que formen aquest número de record i homenatge. Contribuir a situar-lo en el lloc destacat que li correspon dins la literatura del país, “tot i no haver format part de cap cercle intel·lectual consagrat”, és un altre dels objectius que s'han plantejat els col·laboradors del dossier, que tal com va insistir Cortadellas, havien fet una “aportació sensacional” al coneixement de les diverses facetes de l'escriptor.
Serè, lúcid, intel·ligent, reflexiu i amable van tornar a ser els qualificatius que més van escoltar-se, ahir a La Mercè, per recordar el caràcter de l'autor de Cera o El convit. El delegat de Cultura de la Diputació, Antoni Solà, va afegir-hi, a més, els de sensible i emotiu. Solà va vaticinar que amb el temps Pairolí ”guanyarà més i més reconeixement” i que arribarà un dia que ja ningú més el compararà amb la prosa de Pla, cosa que ja l'avorria, sinó que llavors “potser ja hi haurà algú que pairoliejarà”. Al final de l'acte, alguns dels articulistes van llegir textos de l'escriptor: Guillem Terribas va escollir el fragment d'Octubre que evoca una conversa amb Josep Paulí; Lluís Freixas, un paràgraf de Paisatge amb flames en què es manifesta el classicisme estètic de l'autor, que va defensar dient que “a vegades el desig de ser modern és el carruatge que condueix més ràpidament al museu”; Joan Ventura, director de Presència, va llegir quatre articles seus de l'any 1997 d'una inquietant actualitat; Cortadellas va evocar la felicitat de la lectura amb què Pairolí tancava el seu llibre de crítiques literàries Exploracions, i Glòria Granell va acabar retornant l'emoció del primer capítol d'Octubre, quan l'escriptor, absort en un concert de Haydn, ho deixa en suspens tot, perquè un pit-roig s'ha aturat a l'ampit de la finestra.
Eva Vázquez, publicat en El Punt-Avui 15.03.12

Gir, Giraud, Moebius

Mor l'influent dibuixant de còmic Jean Giraud, conegut també com a Moebius i Gir, virtuós creador d'universos tan distants com el gènere de l'oest i la ciència-ficció.

Si féssim un llistat de cinquanta autors imprescindibles de la historia del còmic, Jean Giraud, conegut també amb els noms de Gir i Moebius, ocuparia un lloc molt
destacat per la seva influència en la narrati-
va gràfica internacional. L'autor va morir ahir al matí als 73 anys, després d'una llarga malaltia.

Nascut a la localitat francesa de Nogent-sur-Marne el 8 de maig del 1938, Giraud va començar a interessar-se pel dibuix de ben menut. Entra a l'Escola d'Arts Aplicades de París el 1954, i comença a fer les seves primeres col·laboracions. L'any 1963, Giraud publica per a la revista Pilote la historieta Fort Navajo, amb guió de Jean-Michel Charlier. Es tracta de la primera de les aventures protagonitzades pel tinent Blueberry, un indisciplinat militar que serà injustament acusat d'haver desertat. Amb aquesta irrupció en el gènere, Gir –el nom amb què signava aleshores– tradueix al paper els grans clàssics del western del cel·luloide, com ara el John Forn de Centaures del desert, i hi afegeix l'experiència d'haver viscut a Mèxic. Sobre aquesta base, anirà superposant l'influx de la renovació del gènere que es produirà als anys seixanta i setanta, amb realitzadors com ara Sam Peckinpah. Gir va prendre com a model per dibuixar el rostre de Blueberry l'actor francès Jean-Paul Belmondo. La sèrie continua viva avui perquè altres autors hi van obrir camins narratius, amb les col·leccions La juventud de Blueberry i Marshall Blueberry, publicades a l'Estat espanyol per Norma Editorial com la major part de l'obra de Giraud.
Més informació en El Punt-Avui http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/516937-gir-giraud-moebius.html

S'ha mort l'escriptora Teresa Pàmies

L'escriptora Teresa Pàmies s'ha mort avui als noranta-tres anys. Va ser escriptora de novel·la, dietaris, narrativa, articles i reportatges. Molt lligada als moviments polítics i socials durant la guerra civil, la seva militància amb el partit comunista la va portar a l'exili, i des de l'any 1939 fins al 1971 va viure a l'Amèrica Llatina, Txecoslovàquia i França. Es va casar en la clandestinitat amb Gregorio López Raimundo, secretari general del PSUC. Un dels seus fills és el també escriptor Sergi Pàmies. Després de l'exili, quan va tornar a Catalunya, es dedicà a la literatura. Entre les seves obres més destacades hi ha ''Testament a Praga', premi Josep Pla del 1970 i 'Gent del meu exili' (1975). La seva obra esdevé testimoni viu de la guerra civil i de l'exili català, i es mou entre la novel·la i la memòria. Pàmies va ser guardonada amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2001 (fou la segona dona en rebre el guardó després de Mercè Rodoreda).
Atreta per l’actualitat, sobretot la política i amb interessos diversos, va col·laborar en diversos mitjans de comunicació (Avui, Presència, Serra d’Or, El Temps, Catalunya Ràdio). Algunes d’aquestes col·laboracions van ser aplegades en volum: 'Opinions de dona' (1983) i 'La vida amb cançó. Cròniques radiofòniques' (1999). Teresa Pàmies va ser un referent per a moltes dones nascudes durant la dictadura franquista.
Més informació A Vilaweb http://www.vilaweb.cat/noticia/3994378/20120313/mort-lescriptora-teresa-pamies.html

Lent, de Narcís Comadira, un llibre de poemes que transcorre a poc a poc

Títol: Lent

Autor: Narcís Comadira
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Poesia
Pàgines: 64

ISBN: 978-84-2976-932-6

Preu: 18€

Diu l’autor a Una indicació -una mena de prefaci de Lent- que ha titulat així aquest recull per dues raons: perquè, com una lent, “desvia els raigs de la llum convencional del llenguatge per concentrar-los en un punt de sentit determinat o per dispersar-los cap a regions insospitades” i perquè transcorre a poc a poc. Hi afegeix, per concloure, “explico tot això perquè ningú no pensi que un llibre-lent que alhora és un llibre lent, una lent i un lent, hagi de ser per força apagat i fred. Als balls lents, al sang hi bullia i cremaven les pells, i algunes lents, d’aparença glacial, poden, per concentració de la llum del sol, provocar un autèntic incendi”. Bé, doncs, estic convençuda que a aquestes alçades de la seva carrera, en Narcís Comadira ja devia ser ben conscient en el moment de tancar el manuscrit que no havia creat un llibre fred, però per si alguns de nosaltres en teniu dubtes, un cop llegit no me’n vull estar de manifestar que, definitivament, no és així.

Lent és un d’aquells llibres que es llegeix fàcilment i convida a tornar a llegir cadascun dels poemes per anar trobant matisos, més colors en aquest espectre que dibuixa l’autor amb mots collits dels camps semàntics de la natura, l’art, la història… mireu, si no, el final del poema Allemande, on contempla la normalitat actual en un dia de pluja a Mauthausen:

Homo homini lupus? No,
pobres llops. Els homes som, per als homes,
homes, senzillament. Encara
Da capo.
Però n’hi ha un especialment que vull recollir. Estic convençuda que a l’autor no li sabrà greu que el reproduïm sencer, perquè tot i que li dedica a en Guillem Terribas, és ben bé com si l’hagués dedicat a tots els qui compartim el plaer de la lectura. Confio que us agradi tant com a mi… francament, jo no sé què afegir que superi això, sobre aquest fantàstic Lent.
Llibres
Llibres, dipòsit de paraules,
llengua apagada, pols de lletra morta.

Cròniques i calfreds,

projectes i memòria.

Tombes silents que esperen
els ulls que, bondadosos

o bé plens de malícia o amb simple indiferència,

facin alçar el cadàver

que porten dins -Llàtzer, surt fora!-.

I llavors, quanta vida i quanta passió,

quanta alegria, quant dolor,

quanta revolta, quanta insistència absurda.

i, a vegades, quant d’avorriment.

Però quanta companyia.

Llibres, llibres, més llibres!

———————————————

Acabo de trobar aquesta informació al Gencat i he pensat que us podria interessar…

Narcís Comadira, protagonista d’una mostra a la Biblioteca de Catalunya

La Biblioteca de Catalunya (C. Hospital, 56. Barcelona) acull, del 14 de febrer al 7 de març, una mostra dedicada al polifacètic artista Narcís Comadira (Girona, 1942), que enguany celebra els seus 70 anys.

Amb motiu d’aquest aniversari s’ha organitzat aquesta exposició, que fa un repàs de totes les facetes artístiques de Comadira, des de la poesia fins a la pintura passant per l’assaig, la traducció, el teatre o els dibuixos.

L’exposició es pot veure de dilluns a divendres, de 9 a 20h i els dissabte de, 9 a 14h

* 23-02-2012 publicat per Montserrat Brau http://www.blogger.com/blogger.g?blogID=502488879277808337#editor/target=post;postID=3952748815606140456

Els amics de Narcís Comadira l´homenatgen als Jardins de la Mercè

Joaquim Nadal i Josep Roca, entre d'altres, van presentar ahir de manera distesa el seu nou poemari, "Lent"

  JoseJosep Maria Fonalleras i Josep Roca
van participar en la lectura. Foto: Guillem Terribas.

Des del seu mateix títol, Lent, tot en el darrer poemari de Narcís Comadira convida a la seva lectura pausada, meditada i assaborida. Des de la seva publicació, el passat mes de febrer, han estat no poques les ressenyes que se n'han fet, i totes coincidents en un fet: que és un llibre per tornar-hi, per rellegir amb calma.
Precisament amb aquest objectiu, ahir es va dur a terme un acte entre cultural i festiu, entre reunió familiar i celebració literària, als Jardins de la Mercè de Girona: una trobada on amics i coneguts de l'escriptor gironí, que acaba de complir els setanta anys, es van reunir per llegir algunes de les seves peces.
Entre les cares que s'hi van poder veure hi havia l'exalcalde de Girona i portaveu del PSC, Joaquim Nadal; l'escriptor i periodista Josep Maria Fonalleras, o el sommelier d'El Celler de Can Roca, Josep Roca. En un ambient distès, els Jardins van acollir aquesta lectura, convertida en un homenatge a l'autor de Papers privats, La llibertat i el terror i Lírica lleugera.
Dedicatòries als amics
La Llibreria 22 va ser l'encarregada d'organitzar aquest acte de presentació del volum, publicat per Edicions 62. Val a dir que precisament, una de les peces incloses al poemari està dedicada al llibreter Guillem Terribas.
Val a dir que el darrer poema que tanca l'obra, A la ciutat perduda, hi condensa els seus records de Girona; i diverses peces estan dedicades als seus amics. Per això, l'acte d'ahir es va convertir en un petit retorn, en veu alta, al que Comadira ha plasmat en lletra.
Marta Pallarés, publicat en el Diari de Girona 11.03.12

Springsteen ´visita´ Girona amb Jordi Tardà

Corria l'any 1981 quan Bruce Springsteen va visitar el nostre país per primera vegada; des de llavors, "The Boss" se'n confessa un gran amant, especialment de Barcelona. Jordi Bianciotto i Mar Cortés han documentat totes aquestes visites a Bruce Springsteen en España, un llibre que ahir es va presentar a la Llibreria 22 amb la presència dels seus autors i del popular periodista musical Jordi Tardà, un gran fan de Springsteen.
Diari de Girona, 01.03.12 Foto: Marc Martí.

Llibre de referència sobre Bruce

“Una obra objectiva, però no freda, que es convertirà en un llibre de referència.” Així va definir ahir Jordi Tardà el llibre Bruce Springsteen en España, de Jordi Bianciotto i Mar Cortés, a la Llibreria 22 de Girona, on es van trobar un bon grapat de seguidors del Boss. Mentre sonava el nou disc de Bruce, Wrecking ball, s'hi van repassar les gires de Springsteen i la seva intensa relació amb Catalunya.
El Punt-Avui 01.03.12. Text i foto de Xavier Castillon.

El nou premi Quim Masó se sabrà a l'abril

22 produccions aspiren als 30.000 euros de la 6a edició del guardó gironí.
Un total de 22 projectes s'han presentat a la sisena edició del premi Quim Masó per a muntatges teatrals, que ja ha tancat el termini de presentació. Els projectes aspiren als 30.000 euros en metàl·lic que s'hauran d'utilitzar per finançar la producció i que no poden representar més del 50% del pressupost total. Aquesta setmana, els membres del jurat del premi han començat a fer les valoracions, i el veredicte es farà públic al llarg del mes d'abril, en el decurs d'un acte organitzat expressament.

La majoria dels membres del jurat del premi han canviat respecte a altres edicions. Àlex Rigola, Begoña Barrena, Toni Casares, Pere Puig i Salvador Sunyer, a més de Guillem Terribas com a secretari, formaven el jurat anterior. D'aquests, només Puig (director teatral i director artístic de la sala La Planeta) i Terribas (Llibreria 22) es mantenen, i la resta de membres han estat substituïts per Sergi Belbel (director del TNC), Ramon Simó (director del festival Grec), Andreu Gomila (crític teatral), Jordi Casanovas (dramaturg i director teatral) i Josep Domènech (productor, Bitò Produccions).
Dani Chicano, publicat en El Punt-Avui 12.02.12.

El ‘Boss' ja és com de casa

El llibre ‘Bruce Springsteen en España' es presenta avui a la Llibreria 22.
El 18 de març, Bruce Springsteen i The E Street Band començaran una nova gira, a Atlanta, que farà la seva primera parada al continent europeu el 13 de maig a Sevilla. En pocs llocs, fora dels Estats Units, el Boss fa habitualment tants concerts com a l'Estat espanyol, on en aquesta gira també visitarà Las Palmas (15 de maig), l'estadi olímpic de Barcelona (17 i 18 de maig), Sant Sebastià (2 de juny) i Madrid (17 de juny). Això només s'explica per la llarga i intensa relació que Springsteen ha tingut amb els seus seguidors a l'Estat, i especialment a Catalunya: una relació ben descrita i argumentada en el llibre Bruce Springsteen en España (Quarentena Ediciones), dels periodistes Jordi Bianciotto i Mar Cortés, que es presenta avui a la Llibreria 22 de Girona (20 h). La presentació serà a càrrec de Jordi Tardà.

El llibre repassa totes les gires que Springsteen ha portat a terme a l'Estat espanyol des de la seva primera visita, el 21 d'abril de 1981, en plena gira de The river, un disc fonamental en la seva trajectòria però que encara no li garantia en aquells moments les audiències massives de les gires posteriors. En total, Springsteen ha ofert fins ara uns 40 concerts a l'Estat espanyol, 17 dels quals a Catalunya.

Jordi Bianciotto i Mar Cortés, coautors també amb Josep Antoni Vilar del llibre El fenomen Springsteen (Parlen els fans catalans), demostren en aquest nou llibre que “és possible tenir una relació apassionada i alhora mantenir el criteri” amb un personatge com Springsteen. El llibre ha estat fruit d'un gran treball de documentació que inclou totes les entrades, els repertoris i altres detalls dels concerts, gràcies en bona part a la col·laboració de Salvador Trepat, tota una eminència springsteniana i editor de Point Blank Magazine. “Ens ha costat tant reunir el material com escriure el llibre”, diu Bianciotto, que també parla d'aquest volum com “un homenatge al periodisme clàssic”. De fet, el volum s'obre parlant sobre les arrels del fenomen Springsteen en la premsa espanyola, des del primer article que li van dedicar a l'Estat, signat per Constantino Romero i publicat el 1973 a Diario Femenino. També hi ha referències al primer article de fons sobre el músic, publicat per Ignacio Julià a la revista Star, i a una campanya de signatures que es va promoure entre els periodistes musicals de l'època perquè Springsteen actués per primera vegada a l'Estat, un somni que va complir Gay Mercader. Els autors fan una única incursió fora del territori estatal: el famós concert de Montpeller, del 1985, “ple de catalans i bascos”, en l'única gran gira, la de Born in the USA, que no va traspassar els Pirineus.

I per què hi ha aquesta intensa relació entre Springsteen i l'Estat espanyol? “Hi ha coses difícilment explicables: ell funciona molt bé aquí i en altres països tan diferents com ara Suècia i Itàlia, però no tant, per exemple, a l'Estat francès. Quina lògica té això? No ho sabem. Però és clar que aquí ha funcionat molt bé el seu missatge d'‘autenticitat': la gent se'l creu.”
Xavier Castillón, publicat en El Punt-Avui 29.02.12

El valent testimoni d'un malalt bipolar

Carles Brunet va presentar ahir a la Llibreria 22 de Girona la novel·la Historia de un bipolar (Todo había sido un sueño), basada en la seva dura experiència com a alcohòlic bipolar, que el va portar a la presó, al manicomi i a les portes de la mort. Membres de l'Associació de Bipolars li van agrair el seu valent testimoni literari i vital.
Xavier Castillon, text i fotos. Publicat en el Punt-Avui 22.02.12
http://www.youtube.com/watch?v=xKSTzFm6Yjs
http://www.youtube.com/watch?v=KDt9NkYpvD0&feature=related

´En la medicina que practico, a vegades el diagnòstic final és l´autòpsia´

Dr. Rafael Masià, Dr. Jaume Ollé i Josep M. Fonalleras
presentant el llibre.

Jaume E. Ollé (Barcelona 1943) va presentar dimecres a la Llibreria 22 el seu llibre Crónicas de un médico en el mundo. Ollé tenia un còmode càrrec mèdic a la Generalitat i el 1986 el va deixar per anar a ajudar a Haití. Des de llavors ja no ha parat, i ha estat a tots els països amb situació sanitària i mèdica precària

Doctor: deixar-ho tot i aprofitar les vacances per anar a treballar, i gratis, és una patologia greu?
Si la feina que fas t'agrada, també són vacances. No és cap patologia. Però bé, ara ja fa trenta anys d'allò, i visc d'això, no treballo gratis, és clar.
És un metge rastaflauta?Una mica indignat sí que ho estic. Però em poso la indignació a l'esquena. Un metge emprenyat és menys efectiu.
Pero segur que troba qui se'l mira amb condescendència: "Aquest burro podria viure com un rei, i mira'l"
Potser sí, però jo em diverteixo. Si fent el que m'agrada aporto ni que sigui un gra de sorra per ajudar algú, perquè algú estigui una mica menys malament, doncs millor, no?
Hi ha massa metges acomodats?No, cadascú fa el que vol i cadascú tria per on va. Jo no critico res. Com en totes les professions, hi ha metges que volen guanyar diners. I també hi ha metges que fan el que faig jo, me n'he trobat molts. No es pot pretendre que algú canviï les seves prioritats per les d'un altre.
Quines animalades ha vist, per aquests móns?El metge és gairebé un déu i la població està convençuda que no té dret a res. Això provoca que sovint els metges que hi ha facin grans bestieses, ja que se saben totalment impunes.
I arriba un metge europeu. Què fa?Intentes lluitar contra això, però com que al mateix temps ets un foraster... L'equilibri és molt difícil, ja que tampoc no et pots emprenyar gaire amb els metges d'allà, perquè et fotran fora. És dur d'empassar, tot això.
És que encara no ha entès que els pobres no tenen dret a la salut?No ho he entès, no. Aquest dret el tenim tots, el que passa és que ells no se n'han assabentat, perquè mai han tingut dret a res. Se'ls ha de transmetre que això no ha de ser així. Però és difícil, la seva vida sempre ha sigut igual. A l'Àfrica molts països gasten deu vegades més en armes que en sanitat. A poc a poc es va avançant, potser més lentament del que convé.
Aquí anem a menys. Els polítics han interpretat al revés això d'anar igualant el tercer món i el primer?(Riu) Per més retallades que hi hagi, la medicina d'aquí no té res a veure amb la que practico jo. Aquí en l'aspecte científic i tècnic anem a més, és una medicina de marcians, comparada amb la que faig jo: toco la panxa i si trobo alguna cosa la trobo. A vegades el diagnòstic final és l'autòpsia.
S'ha hagut de discutir mai amb el bruixot?I tant, perquè sovint el malalt arriba quan ja ha passat per totes les medicines tradicionals, que li han tret tots els diners i no l'han curat.
Aquí també hi ha bruixots?D'un altre tipus, però també. Miri tot aquest tipus de medicines alternatives que proliferen.
Publicat en el Diari de Girona el 16.02.12 per ALBERT SOLER.

LLIBRES, LLIBRERIES, LLIBRETERS

Des de la petita columna d'un diari local de la petita conurbació de Girona, també es pot especular sobre la fi dels llibres, de les llibreries i dels llibreters. No pas per assenyalar o molestar ningú, ni com a exercici d'exaltació del pessimisme corporatiu, ni tan solament com a flagel·lació i autocomplaença en temps de crisi (espiritual); es pot parlar de la fi dels llibres, de les llibreries i dels llibreters perquè ja no només és possible que passi en temps futur: és probable que passi en temps present. A Girona, el parc de llibreries s'aprima. Les noves generacions no llegeixen més enllà del que és obligat a l'escola.

Contra les tres llibreries noves i especialitzades aparegudes darrerament (Ulyssus, 1997; Sepharad, 2000; i la Llibreria Religiosa Diocesana, 2004), han desaparegut quatre llibreries clàssiques i farcides de llibres (la Llibreria, 1994-2008; Pla Dalmau, 1904-2009; la Llibreteria (2007-2010); i la Bayer (1887-2011). No es llegeix; molta gent no llegeix res. La indústria aixecada a l'entorn de l'anomenada societat del lleure ha diversificat els gustos dels ciutadans: videojocs, viatges a baix cost arreu, smartphones, xarxes socials..., i els clàssics: esports, cinema i lectura. A més a més, la irrupció i intrusió creixent, des de fa 3 anys, de les tabletes de lectura digital, està obrint un nou front.

Treballant en el negoci del llibre hi ha ara mateix a Girona, a més dels tres establiments nous esmentats, 7 llibreries que podem anomenar "històriques", una cooperativa (Abacus, des del 2000) i uns grans magatzems (Hipercor). La més antiga (també de Catalunya) és can Geli (des de 1879). La segueixen: l'Empúries (1956-); Les Voltes (1963-); la 22 (1978-); la Corunya (1980-); la de la Generalitat (1991-) i la Carlemany (1993). Hi ha també quioscs-llibreria, és clar, però amb un volum de llibres molt menor.

Tot aquest volum de llibres i llibreries pot acabar engolit en un tres i no res. Si la flama es manté viva encara a Girona és per la fusta dels llibreters. Cal celebrar la joia d'haver gaudit i de gaudir d'uns llibreters de primeríssima fila: Feliu Matamala; Pere Rodeja; Pla Dalmau, Guillem Terribas; Felip Ortega; Carme Ferrer; Marta Latorre; Isabel Pla...

La dimensió ciutadana d'aquests llibreters és tanta que Pla Dalmau (des de 2006), Pere Rodeja (des del 13-II-2012) i Feliu Matamala (des del 13-II-2012) tenen carrers dedicats a Girona.

Jordi Vilamitjana, publicat en el Diari de Girona 14.02.12

Pastisseria onírica

El pare de Rafel Nadal ensenyava als seus fills “el nom dels arbres, dels pobles i de les ermites”. Ho explica en un dels fragments de Quan érem feliços, el recorregut per la seva infantesa i adolescència a través dels paisatges de Girona, la Fosca, el Collell i Aiguaviva. Aquest és un llibre important. Un llibre que està assentat sobre dos eixos: el territorial i el que en podríem dir emotiu. Tot es fonamenta en el nom de les coses, aquell gust antic (ara ja n'hem de dir antic, vés) per descriure cada un dels accidents que ens acompanyen al llarg de la vida. I dic accidents en contraposició a substància, com volia Aristòtil. Els accidents són variables i no afecten l'essència, però alhora n'hi ha de permanents, que l'acaben modificant. Parlo dels arbres, dels pobles, de les ermites, de les plantes i les flors, dels menjars, dels pastissos i les conserves, dels racons, dels horts, les platges i els marges. Nadal hi dansa, amb aquests accidents, amb el territori on habiten, i descobreix que és gràcies al detall, a la lenta exposició dels seus noms, que pot recrear la substància, el material de què està feta la seva persona, de què estan fets els seus somnis. Tot comença justament en el somni d'una pastisseria sense temps ni espai, un locus amoenus, un escenari harmònic on és possible la presència de la meravella, és a dir, de l'observador extasiat davant la idea d'un tot que té sentit; tota la varietat imaginada de la rebosteria que genera no pas aquella “memòria voluntària, la memòria de la intel·ligència” que deia Proust, no pas “el llenç escapçat del pavelló que donava al jardí... tallat al bell mig de tenebres indistintes”, sinó l'exuberància completa de “l'edifici immens del record”. Aquesta pastisseria onírica de Rafel Nadal és semblant, en el seu ús narratiu, a la famosa magdalena del francès, que fa néixer un univers que pren “forma i solidesa” no pas a causa de la voluntat sinó de l'esclat. Nadal basteix aquesta construcció a base de retalls, de fragments, de moments que s'instal·len en un lloc concret, que s'hi insereixen, i que esdevenen emotius, emocionants, quan són el motor d'una idea narrativa. Invoca un món que ja no existeix i el refà amb la fixació pel detall, pel nom de les coses. Tal com va aprendre del seu pare en els viatges on cada cosa tenia el seu nom.

Josep M. Fonalleras, a la seva columna Un sofà a la riba a El Punt-Avui 10.02.12

L'art és en el detall

Rafel Nadal presenta a Girona ‘Quan érem feliços', elogiat com “un llibre poderós”, envoltat de la família i reivindicant la generació dels seus pares.

Podien haver començat, com Tolstoi el seu Anna Karènina, dient que totes les famílies felices s'assemblen, però totes són dissortades a la seva manera, però ningú no va caure en la temptació de buscar una referència tan òbvia, encara que Quan érem feliços acaba amb una mort que clausura una certa benaurança i que, ben mirat, Tolstoi va aparèixer durant la presentació del llibre, igual que Gorki, Pérec o Llull, i Proust sobretot, la magdalena del qual plana centuplicada pels taulells celestials de la pastisseria on Rafel Nadal, al primer capítol del llibre, explica que de petit somiava haver quedat tancat una nit de la qual emergeixen les quasi quatre-centes pàgines que segueixen. Perquè “la cerimònia del detall”, com va dir Josep M. Fonalleras, “la valentia emocional” d'un llibre que, segons Antoni Pladevall, “primer embolcalla, després t'arrossega i al final et sotmet”, és la gran troballa del debut literari del periodista Rafel Nadal que van coincidir a subratllar, ahir, durant la presentació del Premi Pla a Girona, tots els qui en van parlar. El més entusiasta va ser Pladevall, membre del jurat del premi, en afirmar, rotund, que Quan érem feliços és “una excel·lent primera incursió literària d'un periodista colossal”. Igual que l'editora Ester Pujol, que havia assegurat que “estem davant un llibre molt important”, Pladevall va remarcar que “el retrat social que dibuixa Nadal de la Girona de la postguerra a través del prisma d'una família de la petita burgesia de províncies és extrapolable a qualsevol altra ciutat i família de la mateixa època”, i que l'interès del relat, doncs, no prové de la morbositat per la intimitat d'unes persones molt significades de Girona, sinó de la seva capacitat d'elevar-se per mitjà d'un “enorme exercici de sinceritat, de confessió crua i nua”, carregada, però, d'una emotivitat que fa del llibre “un text narratiu molt intens”.
Però aquest “escriptoràs”, aquest “escriptor de raça”, aquest “excel·lent constructor d'atmosferes”, l'starring, com va referir-s'hi el llibreter Guillem Terribas, o simplement “en Rafa”, per als íntims, va tenir uns inicis literaris força més dubitatius, com va assenyalar amb humor el seu cunyat Josep M. Fonalleras, que recordava el primer text que va donar-li a llegir, fa molts anys i en castellà, i que vagament evocava una avinguda de plàtans amb un deliqüescent “Recuerdo que...”. Quan va llegir, però, Quan érem feliços, Fonalleras va haver de concedir que aquell “recuerdo que...” amb què martiritzaven Nadal fent broma en les reunions familiars “s'havia convertit en un llibre poderós”. Entre la ficció i la no-ficció, va escollir la solució millor, segons Fonalleras: “la construcció d'una veu narrativa”, perquè “allò que defineix la literatura és la posició moral d'un narrador”.
La presentació de Quan érem feliços, amb els pares a primera fila i tots els germans al voltant, va ser un acte de rememoració, però també de restitució, com va reivindicar-ho el mateix Rafel Nadal en subratllar que el llibre és un homenatge, a través dels seus pares, que “van anteposar la llibertat dels fills a les seves conviccions”, a una generació que “van haver de sortir-se'n enmig de dues guerres mundials i una guerra civil, que van pencar com animals, que es van treure el menjar de la boca per donar-lo als fills i que, quan nosaltres vam ser grans, van quedar allà, en un racó, mentre amb arrogància encara els volíem explicar la història del que ells havien viscut”.
Eva Vázquez, publicat en El Pun-Avui 10.02.12 Foto: Lluís Serrat.

Homenatgen el mestre Salomó Marquès a la UdG

Ahir es va presentar a la Facultat d'Educació un llibre sobre el pedagog El 2006 va rebre el premi Mestres 68.

Xavier Besalú, Món Marquès, Anna Pagans,
Josep Callis i Anna M. Geli. Foto: Lluís Serrat.

La rectora de la UdG, Anna M. Geli; l'exalcaldessa de Girona Anna Pagans; el doctor Xavier Besalú, i el president del premi Mestres 68, Josep Callís, van participar ahir en la presentació d'un llibre biogràfic sobre el pedagog de la UdG Salomó Marquès, escrit per Xavier Besalú.
Es tracta d'una aproximació biogràfica del conegut professor amb motiu del premi Mestres 68, que Marquès va rebre el 2006.
La presentació va omplir la sala d'actes de la Facultat d'Educació i Psicologia, i va consistir en una aproximació a la vida i la personalitat de Marquès exposada per Pagans; una aproximació al llibre per part del seu autor, Xavier Besalú, i una referència al premi Mestres 68 per part del seu president, Josep Callís.
L'exalcaldessa de Girona va fer un repàs de la trajectòria de Salomó Marquès, conegut per gairebé tothom com a Mon. Des de la infància, fins al pas pel seminari, la implicació amb la transformació del món educatiu, amb la UdG, amb l'escoltisme, les persones que li han servit de referent (com per exemple Josep Pallach i Modest Prats), etc.
Pagans, i posteriorment Besalú i Callís, van fer referència als pilars bàsics des dels quals el pedagog ha desenvolupat la seva vida: “En Mon ha estat cisellat per l'escoltisme i els seus tres eixos clàssics: país, fe i educació”, va dir l'autor del llibre. Besalú també va fer referència a les seves facetes en l'educació: “De gestió, on ha fet de tot; de docència i d'investigació.” Va afegir que l'obra “no és una biografia autoritzada, sinó una aproximació biogràfica còmplice, que és molt més que una simple autorització”. Va concloure que “no és una biografia crítica, però sí rigorosa”, i que tot i ser un encàrrec el considera el seu llibre “més personal”. L'homenatjat va agrair tots els compliments i va reiterar que el premi que li van donar el va sorprendre perquè el guardonaven “per no haver fet res d'extraordinari”. Va repartir els mèrits que se li atribuïen a la gent que ha compartit la seva tasca professional. La rectora de la UdG va dir que Marquès “és un exemple de mestre humanista”, i el va assenyalar com un dels referents per als professionals de l'educació.
Jordi Nadal, publicat en El Pun-Avui el 10.02.12 Foto: Lluís Serrat.

Narcís Comadira: "Retallar en ensenyament és retallar el futur del país"

Saviesa Narcís Comadira (Girona, 1942) dedica 'Les paraules alades. Papers sobre el sentit de la lletra' (Empúries) a la poesia i el llenguatge.
Al seu estudi conviu un caos organitzat de pinzells, olis, pigments, pots i draps, amb els seus quadres. Aquest savi d'aspecte jove acaba de fer 70 anys i observa, amb mirada intel·ligent i un subtil punt d'ironia, el món que ens ha tocat viure. "Penso que sóc un vell, això ja està. El meu pare va morir just abans de fer-ne 60. Jo ja visc una mica de propina. Hauria de fer exercici i no en faig", reflexiona en veu alta.
Què s'està perdent qui no llegeix poesia?
Una commoció forta a l'ànima i una manera de contactar amb la realitat d'una manera especial, que no és la de l'explicació racional i científica. La poesia és sovint més reveladora perquè fa servir el llenguatge sota una pressió potent, carregada d'energia, que pot provocar explosions interiors que impacten i trasbalsen.
Em pensava que les paraules alades eren paraules boniques.
Jo també, però no. Alades ve de les fletxes que duien plomes darrere, paraules com fletxes, dirigides a impactar en l'oient, intencionadament dirigides.
Un títol molt adequat, intenció és el que hi ha en aquest recull de textos.
Utilitzo la paraula per dir coses serioses, la paraula literària, la que va fer servir Homer amb aquesta intenció.
Es pot fer alguna cosa contra la banalització?
Em sembla que no gaire res, desgraciadament. Sóc bastant pessimista. El nivell de tot ha baixat molt i està imperant la mediocritat. Els que manen i tenen poder de decisió només busquen l'audiència, l'èxit. Fins i tot, en les coses que paguem entre tots, amb diner públic, només busquen la rendibilitat.
Ho expliques al text Aprendre de lletra .
Sí. L'ensenyament sempre és rendible a llarg termini. Però es busca la rendibilitat immediata, i no. Retallar les despeses d'ensenyament és retallar el futur del país. Aquí s'ha d'educar la gent molt bé, no per fer negocis, sinó per fer persones senceres que tinguin consciència crítica, i cada dia en falta més.
Vols dir que hi ha una manca de criteri?
La gent s'ho empassa tot. Si surt al Twitter o al Facebook, s'ho creu. A la Viquipèdia he vist coses errònies. Ningú contrasta la informació, l'autoritat s'ha perdut. Internet s'ha convertit en un mercat persa, hi ha tant de tot que, si no saps el que busques i de qui refiar-te, vas perdut.
Carles Capdevila proposava en un editorial enregistrar vídeos tutorials amb lliçons de gent referencial.
S'hauria de fer! No sé què fan aquests de les conselleries de Cultura i d'Ensenyament! Per començar, hi hauria d'haver una col·lecció nacional de llibres ben feta, amb tots els escriptors importants del país i, paral·lelament, online . I unes biografies contrastades, segures, no una per aquí i l'altra per allà. Sense abaixar el nivell, perquè els nens no són pas tontos, i els joves tampoc. Si els hi dónes les coses ben fetes ja hi entraran. Potser no ho entendran tot i diran "Ostres, quin pal!", però alguna cosa quedarà. És més important això que gastar-se els diners en altres tonteries.
Al llibre parles de Dante, Verdaguer, Carner... Com vas entrar a la poesia?
A la poesia catalana vaig entrar-hi a través de l'escoltisme, als dotze anys. Mentre als hermanos Maristes només tocàvem poesia castellana, no n'hi havia pas d'altra!, als focs de camp recitàvem Maragall, allò de "I en les albes la gran bellugadissa de les fulles d'acer que el vent eriça". Gràcies a l'escoltisme vaig fer un batxillerat poètic paral·lel a l'oficial de la immersió castellana.
Hi ha qui diu: "La inmersión catalana es fatal para nuestros hijos".
S'equivoquen! Els fa ràbia la diferència. Però ignorar autors importants i boníssims, una bèstia com Llull al segle XIV, un poetàs com Ausiàs March, i Jordi de Sant Jordi i Roís de Corella, o el Tirant lo blanc , poc ho tenen en altres països! Machado ja ho va formular: "Despre- cian cuanto ignoran" .
Com veus la nostra llengua avui?
Ens falta una mica d'autoestima. Hem anat abaixat la guàrdia en moltes coses. Mai s'havien publicat tants llibres en català, però no sé qui els llegeix. Te'ls has mirat? Són il·legibles. És fer un trist favor a la literatura catalana. La gent es confon pensant que perquè un llibre surti publicat és bo. S'editen moltes porqueries.
Les editorials haurien de ser més selectives?
I editar molt menys! Van a buscar un èxit, un bestseller . Si està de moda la novel·la històrica, doncs, apa, tones de novel·les històriques, que no necessàriament han de ser dolentes ni desaconsellables si faciliten l'activitat lectora i imaginativa. Però crec en la literatura seriosa.
Quina és?

La que queda, la que educa i la que té una aspiració una mica més elevada: voler crear llenguatge, voler modificar la llengua col·loquial, voler ensenyar. M'agradaria que el país tornés agafar un to una mica superior.
Elisenda Roca, publicat al diari Ara.cat el 08.02.12 Foto en color: Jordi Pizarro

Almenys una revolució

“En Guillem no hi és? Això s'ha de suspendre ara mateix!”, ironitza en Manel Mesquita abans que comenci l'acte. Evidentment, fa broma. Una de les grandeses de la Llibreria 22 és que, encara que en Guillem Terribas no hi pugui ser perquè a última hora li ha sorgit un imprevist, l'esperit del mestre de cerimònies ronda les prestatgeries i sotja els racons, amatent als detalls perquè tot surti, una vegada més, bé. “Som aquí –anuncia l'editor Quim Curbet– per presentar un llibre que el mes de setembre passat tan sols era una idea.” Quatre mesos entre la primera proposta i la publicació final és un temps que qualsevol iniciat en el món editorial ha de considerar un rècord ben espectacular. Això és el que ha tardat en Sebas Parra a motivar i mobilitzar la seixantena d'autors que hem participat en la redacció d'Ensenyar, aprendre, salvar-se. Lan Daukaia, La Takaia, Swakwi Takaia, impulsat des de l'Associació d'Educació Popular Carlos Fonseca Amador (AEPC-FA) i editat per Curbet Edicions. “En Sebas em va venir a veure –va revelar Curbet– perquè tenia molt clar que volia fer un llibre però sense tenir la més remota idea de com el volia fer. És dir, al revés del que sol passar: la gent et ve a trobar perquè ja té un llibre escrit i vol que el publiquis.” En Sebas, com sempre didàctic i pudorós a parts iguals, va agrair l'esforç de la logística de Can Curbet i va admetre que, efectivament, tot va començar en adonar-se que la celebració del vint-i-cinquè aniversari de l'agermanament entre Girona i la població nicaragüenca de Bluefields es mereixia alguna cosa més que les ressenyes oficials. “A Nicaragua van per la tercera revolució –va encoratjar els presents–: la primera va derrocar una dictadura, la segona va alfabetitzar el país i l'actual es proposa posar fi a la pobresa. I això que en els seus inicis, els sandinistes eren tan sols nou persones. Nosaltres, que som molts més, almenys hauríem de fer la nostra primera, de revolució.” Durant la presentació, va acompanyar Curbet i Parra la regidora d'ICV de l'Ajuntament de Girona Núria Terés, que en el mateix to combatiu va receptar “utopia i compromís contra el desencís”. Entre el públic, el filòsof Josep-Maria Terricabras, feliçment recuperat de l'accident, demostrant amb la seva implicació que, si has estat a punt de perdre alguna cosa més que la revolució, totes les que es presenten s'han de viure com si fossin la primera.
Xevi Sala, a la seva columna del Punt-Avui "La Galeria" del 09.02.12

Un llibre de l´Associació Carlos Fonseca fa un clam a favor de totes les llengües

L'Associació d'Educació Popular Carlos Fonseca Amador ha publicat el llibre Ensenyar, aprendre, salvar-se. Lan Daukaia, Lan Takaia, Swakwi Takaia. Un llarg títol en català i miskito que defineix l'essència de la publicació: ser una eina a favor de totes les llengües, especialment de les minoritàries, minorizades i en perill d'extinció, i del dret a l'alfabetització i l'educació de totes les persones sense distinció de cap tipus. El llibre, presentat ahir a la 22 de Girona, és també un al·legat contra la injustícia de l'analfabetisme.
Es tracta d'un llibre estructurat en dues parts. La primera la formen cinc articles d'Ignasi Vila, Carles Serra, Sebas Parra, Pep Aparicio i el mestre Orlando Pineda. La protecció de les llengües minorizades i l'alfabetització es relaciona aquí amb el cas concret de Nicaragua. La segona part és una espècie de "diccionari de butxaca" on una variada constel·lació d'autors de tota mena donen el seu punt de vista sobre paraules com: cooperació, pedagogia de l'amor, igualtat, llengua materna, participació, escola, poesia o dignitat.
Diari de Girona, 07.02.12. Foto: Marc Martí.

L'observador

Ricard Torquemada, Ramon Besa, José Sámano, Santiago Segurola, Toni Padilla, Rubén Uría o el malaurat David Colomer són alguns dels periodistes que han dignificat i dignifiquen aquesta professió des de l'àmbit del periodisme esportiu, tantes vegades injuriat –cal dir que, en ocasions, amb tota la raó del món. No res, però, que no passi en el periodisme generalista. Torquemada, deia, va presentar la setmana passada a la Llibreria 22 el llibre Fórmula Barça. Viatge a l'interior d'un equip que ha descobert l'eternitat (Cossetània), amb una introducció en l'acte a càrrec de l'escriptor Josep Maria Fonalleras. Desenganyem-nos: es tracta d'un llibre apte per a apassionats de l'esport, del futbol en particular i amb un extra d'interès per al culer més recalcitrant. Caldria, però, anar més enllà, perquè és d'aquells llibres que, si els llecs en la matèria i els aficionats que no siguin seguidors del Barça fan l'esforç d'entrar-hi i aconsegueixen fer les transposicions adequades, connecta l'esport amb aspectes importants de la vida.
Torquemada és barceloní (1971) i exjugador d'handbol; ocupava la posició de pivot –qui coneix l'esport sap que, per norma general, qui juga en aquesta posició, juntament amb la de porter, té un caràcter especial– i va coincidir en la seva trajectòria esportiva en les categories inferiors del Barça amb David Barrufet, del qual va estar un temps pensat que Barrufet era el malnom que li havien posat perquè era alt com un sant Pau. Torquemada, em consta, era un jugador estimat i respectat per companys i adversaris, i devia ser per això que a la presentació hi van assistir alguns dels qui van coincidir amb ell en la pràctica esportiva, jugadors de la seva generació, com ara un grandíssim central, David Joher, acompanyat de Jordi Vicens i Salvador Feliu, jugadors importants en la història de l'Handbol Bordils, o un altre bon pivot, com Dani Galindo (GEiEG). Torquemada ha estat al Marca, a l'Sport i, el 1996, es va incorporar a Catalunya Ràdio, on des del 2000 forma part de l'equip de La transmissió d'en Puyal i on el 2004 va ser nomenat cap de la secció d'esports, càrrec en què va apostar pel periodista gironí Marc Negre (Diari de Girona, El Punt) per conduir el Tot gira, el programa esportiu del cap de setmana en què, afortunadament i contra el què és habitual, hi ha més informació que crits, més professionals que bufanderos.
Explicava aquest periodista que ha estat un “observador privilegiat” d'una manera de fer, de com Guardiola –quan en parla és lluny de mitificar-lo o adular-lo de manera gratuïta, exercici habitual d'un munt de pelacanyes amb ploma, cosa que s'agraeix– ha trobat la fórmula per bastir un projecte que, pel bé del club, hauria de perdurar. “La fórmula –diu Torquemada– no garanteix l'èxit, però el que sí que garanteix són les condicions adequades per arribar-hi”. Les claus de per què Bojan no va triomfar al Barça i Pedro, sí, o per què sembla que té més possibilitats de fer-ho Isaac Cuenca que Deulofeu, per exemple, o per què Messi ha aconseguit aital nivell d'excel·lència, tal com ho va explicar Torquemada, tenen a veure amb un capteniment determinat davant les dificultats que se't plantegen, amb l'esperit de superació, amb tot un seguit de circumstàncies, però fonamentalment tenen a veure amb la formació, amb l'educació. Com en la vida.
Dani Chicano, publicat en El Punt-Avui 06.02.12 Foto: Dani Chicano

Puigdemont presenta un llibre de Ll. Costa

Lluís Costa va presentar ahir a la Llibreria 22 de Girona el llibre La llumanera de Nova York (Llibres de l'Índex), un estudi que desmitifica la relació de la burgesia catalana amb el nacionalisme cubà durant els anys previs a la independència de l'illa caribenya. L'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, va participar en la presentació del llibre. La Llumanera de Nova York era un periòdic en català editat a Nova York entre els anys 1874 i 1881.
Diari de Girona 25.01.12. Foto: Aniol Resclosa

La llibreria de demà

El Gremi de Llibreters analitzarà els reptes de les llibreries per fer front a la irrupció del llibre digital en un congrés que aplega el gruix del sector a Tarragona.

“El paper del llibreter i la llibreria és essencial per difondre la lectura.” Amb aquestes paraules de Muriel Casals, presidenta d''Òmnium Cultural, va començar ahir la presentació del congrés que durant els dies 10, 11 i 12 de febrer aplegarà representants del sector del llibre a Tarragona. Partint de la premissa, doncs, que els llibreters “no només vénen sinó que són prescriptors”, el president del Gremi de Llibreters de Catalunya, Antoni Daura, va repassar alguns dels reptes que afronta aquest col·lectiu, un dels més perjudicats juntament amb el dels editors, per l'aparició dels nous formats electrònics de lectura. “S'imposa un nou model de llibreria, que passa per ser present a la xarxa i fer d'activista cultural, amb l'organització de presentacions i activitats paral·leles.” Daura assegura que davant la crisi, que ha dut una disminució del 20% en la facturació els darrers dos anys, no estan “desanimats”: “Estem convençuts que la llibreria física és el millor model comercial per vendre el llibre gràcies al contacte personal; no volem ser una espècie en extinció, sinó que reivindiquem el nostre paper.”

Així, en vista de l'arribada dels nous formats de lectura, no volen “quedar-se parats”: “Tenim al davant un panorama complicat però també atractiu.” Amb les xifres sobre la taula, el president del gremi va puntualitzar que no es pot parlar de “davallada espectacular”. Si bé han tancat 56 establiments en els darrers cinc anys, d'altres 47 han obert les seves portes. “Aquests nous establiments tenen un caràcter més especialitzat i són llibreries d'autor.” En total hi ha 650 llibreries a tot Catalunya, 340 de les quals estan agremiades. Daura va apuntar el fet que la repartició al territori no es fa de manera homogènia, sinó que hi ha algunes zones que pràcticament no tenen llibreries.
Noves tecnologies
Un dels cavalls de batalla és aconseguir una adaptació a les noves tecnologies. En aquest sentit, va explicar que només un 62% tenen pàgina web. Per posar remei a aquesta situació, ja han posat en marxa el portal e-llibreries.cat, que ofereix un servei centralitzat en la venda de llibres en línia.
Pel que fa al congrés, que inaugurarà l'escriptor Ramon Solsona, com també un homenatge a Olga Xirinacs a càrrec de Francesc Roig, està previst que aplegui prop de 170 participants. Es debatran alguns dels projectes plantejats pel gremi per a dinamitzar el sector. Entre els qual figura el Pla Llibreria Activa/ICEC, que s'inscriu dins del pla de promoció de lectura que vol engegar la Generalitat de Catalunya, ja presentat fa
unes setmanes. Una altra de les iniciatives és la creació d'una base de dades, Data Llibres Fundacc, “una eina per conèixer la situació dels estocs de manera centralitzada i que pot ser d'un gran utilitat per a les llibreries”.
Entre les qüestions que es debatran, hi ha la situació del llibre en català, i en aquest sentit Daura fa un diagnòstic pessimista: “Suposa una quarta part de les vendes i sembla que no anem més enllà.” Si bé considera que la producció és “de qualitat”, apunta les “gran llacunes temàtiques”.

OPINIONS DE LLIBRETERS

S'han de crea espais atractius en contacte amb l'entorn, amb una especialització i rapidesa en el servei.

Guillem Terribas / llibreria 22

L'adaptació serà difícil però passa per vendre a través d'internet llibres de paper i digitals.

Miquel Colomer / Catalonia

Les llibreries han de deixar de ser un magatzem de llibres per tenir un estoc més controlat i triat.

Lluís Morral / Laie

Vam ser els primers a vendre ‘e-readers', però la seva introducció és molt lenta.
Pere Fàbregues / La formiga d'or-happy books

La UB obre una primera escola de llibreters

Era una antiga reivindicació del sector i finalment sembla que veurà la llum. El Gremi de Llibreters de Catalunya ha arribat a un acord amb la Universitat de Barcelona per obrir una primera Escola de Llibreters vinculada a la carrera de biblioteconomia i documentació. Els estudis, que tindran una durada d'un trimestre, es posaran en marxa el curs que ve i oferiran una titulació. S'hi podrà accedir des d'un batxillerat i suposarà cursar 12 crèdits. S'adreça a persones que ja treballen en el sector i vulguin una formació especialitzada, i també a nous emprenedors que vulguin obrir una llibreria. Es tracta de la primera formació d'aquestes característiques en tot l'Estat.

El Punt-Avui. Redacció Barcelona 22.01.12
Un somni fantàstic  http://youtu.be/SKVcQnyEIT8

Presenten el Casero

El llibreter, l'editora, l'escriptora i el presentador
Foto: LLUÍS SERRAT.

Ahir va tenir lloc a la Llibreria 22 la presentació de La gatera (publicat per Amsterdam), la novel·la premiada amb el Just M. Casero que atorga la mateixa llibreria gironina. L'escriptor Vicenç Pagès, membre del jurat, va presentar aquest llibre, que explora els límits entre realitat i ficció, escrit per Muriel Villanueva (amb ulleres), professora d'escriptura a l'Ateneu Barcelonès.
Publicat el Punt-Avui 21.01.12.

Forat cap a la identitat

 Muriel Villanueva, guanyadora del premi
Just M. Casero,  ahir a la llibreria La Central
 de Barcelona Foto: ANDREU PUIG.

Muriel Villanueva explora els límits entre realitat i ficció a ‘La gatera'.
Ha de ser molt plaent poder premiar obres que t'han entusiasmat. O això es desprèn de les paraules que va pronunciar ahir Guillem Terribas, de la llibreria 22 de Girona, que fa 31 anys que organitza el premi Just M. Casero de novel·la curta. “El nostre jurat té llibertat total, no volem tenir en compte repercussions comercials”, va declarar Terribas.
La darrera guanyadora ha estat Muriel Villanueva i Perarnau (València, 1976), amb La gatera, publicada per Amsterdam. Villanueva és actualment professora d'escriptura a l'Ateneu Barcelonès. “De tots els guanyadors, només dos havien publicat abans del premi, en Bezsonoff i la Muriel, i es nota; ella té un domini de la llengua magnífic”, hi va afegir Terribas.
“Les meves tres obres anteriors eren més formals; amb aquesta vaig voler arriscar una mica, fer un llibre diferent –explica l'autora–. És una mena de dietari de ficció, o de novel·la de no-ficció, un joc a diferents nivells.”
Marina Penalva, editora d'Amsterdam, va comentar que és el cinquè premi Casero que publiquen i que aquesta “és una obra que evoluciona molt, que parla de la identitat, la gestió del dol i és plena de referents culturals, sobretot del cinema”.

La paret i el forat

I de què va? “Costa de resumir sense desvelar parts que és millor no saber abans de començar. Una noia d'uns 35 anys hereta dos pisos simètrics separats per una paret. Mira d'obrir-hi un forat, una gatera per permetre el pas d'un gat taronja. El forat provoca una mena de renaixement de la protagonista, accedeix a la seva identitat. A l'altra banda... hi viu un noi –explica Muriel–. No m'agrada rellegir el passat, mirem el present i a veure on ens porta.” “El que passa al final no és cap conya marinera, és molt dramàtic, molt bèstia...”, hi afegeix Terribas amb tota la intenció de llançar l'ham de la curiositat. Per cert, que aquest vespre es farà la presentació a la llibreria 22, a càrrec de l'escriptor Vicenç Pagès.
Lluís Llort, publicat a El Punt-Avui 20.01.12.

Entrevista a Muriel Villanueva, en el diari de Girona (20.10.12):´Em faria pànic mirar algú als ulls i explicar-li una experiència sexual com la del llibre´ per Albert Soler. Aneu a  http://bit.ly/zYV5m1