26/6/18

Magdalena Tulli: Com una pedreta a la sabata

A principis d’aquest any, el govern de Polònia va prohibir per llei que s’acusés el país d’haver col·laborat amb els nazis i, en particular, que es fes servir l’adjectiu “polonès” en relació amb cap dels camps de concentració (i extermini) que van operar al seu territori. Auschwitz, per exemple, o Treblinka, o Sobibor. D’aquest silenci forçós, latent des de molt abans que l’instituís l’autoritat,
Magdalena Tulli, amb la seva traductora, durant la presentació. Foto: Llibreria 22
s’alimenta 
Sabates de taló italià (Raig Verd), l’última novel·la de Magdalena Tulli (Varsòvia, 1955), que dilluns va ser a Girona per presentar-la a l’Espai 22. La narradora del llibre, mig polonesa i mig italiana, com Tulli, reconstrueix un passat familiar traumàtic a través dels records vacil·lants de la mare, malalta d’Alzheimer. És difícil no reconèixer en aquesta memòria truncada una metàfora de la política de l’oblit, com ho són també les claus que perd sistemàticament la protagonista, o el piano que cal afinar després de cada bombardeig, però Magdalena Tulli és molt curosa amb tot el que escriu, i més en relació amb un país que continua llepant-se les ferides d’una guerra que l’ ha condemnat a ser, diu, un perdedor a perpetuïtat. “Els records, com les males herbes, vegeten arreu”, escriu en un passatge del llibre, encara que les peces amb les quals les famílies han de tornar a muntar la seva vida siguin “tortes i incompletes”.

L’escriptura de Tulli, d’una gran subtilesa, acompanya discretament els seus personatges per un camí sembrat d’espines en què les emocions, si afloressin del tot, s’haurien d’obrir pas a cops de destral; en lloc d’això, són obliqües, com si la tristesa i l’angoixa només es poguessin tractar, tal com fa la mare malalta, “com una pedreta a la sabata”. La literatura exigeix una certa contenció, un “muntatge”, en va dir l’escriptora, tot i admetre que en gran part el llibre és autobiogràfic, però el compromís amb la realitat està fora de tot dubte. “Durant els anys d’ocupació alemanya —va comentar–, els polonesos veien marxar els jueus amb els transports especials, i ocupaven les cases que havien deixat buides. Si algun d’ells tornava dels camps, cosa que passava molt rarament, ningú no se n’alegrava. Polònia està unida en el sentiment que ho ha perdut tot, però és difícil ser alhora víctima i botxí.” Alguns n’han dit amnèsia, però Tulli parla sense embuts de “negació”, una aprensió mortal a fer front al passat que afecta fins i tot les relacions familiars. “Aquella infecció que no havia estat guarida passava de persona a persona, dels adults als nens”, fa dir a la narradora de Sabates de taló italià, que des de la més tendra infància participa de la impotència dels adults: “Teníem sis anys, però ja estàvem desfets”. Aquest no voler veure també es posava de manifest a El defecte, la primera novel·la que va traduir-li Raig Verd, el 2015. El llibre tractava de manera simbòlica de la reacció defensiva i profilàctica d’una plàcida ciutat davant l’arribada intempestiva d’una multitud de forasters: ni una sola ressenya polonesa, va recordar estupefacta Tulli, va fer servir la paraula “refugiats” per referir-se a aquella gent, “encara que eren a cada pàgina del llibre”.
Eva Vázquez, publicat en el Punt Avui 27/06/2018

14/6/18

John Verdon, a la 22

John Verdon, Guillem Terribas, Blanca Rosa, editora
i la dona de John Verdon. Foto: Joan Sabater.





L’escriptor nord-americà John Verdon va presentar ahir a la llibreria 22 de Girona la seva novel·la, Cremaràs en la tempesta. A la foto apareix amb el llibreter Guillem Terribas, l’editora Blanca Rosa Roca i la seva esposa.
El Punt-Avui 14.06.2018

13/6/18

Miquel Berga es doctora en el rol d'escriptor amb «aires anglesos»

August Rafanell fa notar que l'autor saltenc és dels únics de la tradició literària catalana que beuen de Britània.
Aspecte de l'espai 22 durant la presentació.

El professor d'Història de la Llengua August Rafanell va explicar ahir que li ha costat trobar «aires anglesos» en la tradició literària del català: «Sí, hi ha les Hores angleses de Ferran Soldevila. I poca cosa més».
Rafanell va participar a la Llibreria 22 de Girona en la presentació nou llibre del professor i escriptor saltenc Miquel Berga, Un aire anglès (Periscopi), títol que aplega diferents escrits que, en paraules del professor Rafanell, conformen «un discurs literaturitzat sobre Britània"
Rafanell va elogiar la «doble originalitat» de l'obra de Berga, que «toca el món londinenc amb una visió des d'aquí» i també va valorar, ja en el camp estilístic, la virtut de «fer-ho curt i senzill, sense caure en la vulgaritat ni en el tòpic».
D'aquesta manera es va doctorar Berga en el rol d'escriptor amb «aires anglesos» en la presentació del seu nou llibre, per Rafanell «una obra mestra de la brevetat i la concisió» que, com Sagarra, no conté ni una sola frase «que caigui o perdi valor estilístic».Rafanell defensa que en l'obra de Berga «no hi ha passivitat, sinó militància cap a la permissivitat i cap al diàleg», i tot «exquisidament expressat amb un aire anglès».
Professor de Literatura anglesa de la Universitat Pompeu Fabra, estudiós de George Orwell, col·laborador del diari El Punt, Berga va comptar també a l'acte amb la companyia de Josep M. Fonalleras, que va elogiar un llibre «extraordinàriament ben escrit».Fonalleras va llegir un fragment d' Un aire anglès que defineix l'humor anglès com «una cosa seriosa, una declaració de principis, una fortitud de l'ànima».
I l'autor va tancar l'acte posant en pràctica un cert domini també de la ironia i l'humor britànic: «No serà tant! L'art de la presentació comença per demanar-ho a amics que busquen les virtuts i fan veure que no s'adonen dels defectes», va dir a la sala plena d'amics. «L'amistat és un bé de Déu», va afegir, i va iniciar una breu lectura dels textos irònics del seu llibre.
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 13.06.2018
Josep M. Fonalleras, Miquel Berga i August Rafanell. Fotos llibreria 22
vídeo https://youtu.be/ROnNYLDJUb8

NOVETATS CÒMICS: Vinyetes amb mil causes a reivindicar

Els grans noms de la literatura també tenen dret a divertir-se, sobretot si, quan ho fan, produeixen productes d'allò més sòlids i solvents.

La preocupació social i mediambiental és una de les potes constants en la canadenca Margaret Atwood. Figura de culte elevada als altars amb l´èxit de la sèrie The Handmaid´s Tale –basada en una de les seves novel·les– Atwood sorprèn ara amb una de les seves facetes menys conegudes: la de guionista de còmic.Angel Catbird (Sexto Piso, 2018) apareix enmig de la producció de l´escriptora com un divertiment que vehicula dues de les seves passions: les vinyetes i els gats. I ho fa amb una fórmula que recorda els superherois clàssics del novè art i que presenta un científic que, en un accident, descobreix que pot mutar en un ésser meitat fèlid, meitat au. A partir d´aquí, el protagonista entra en una trama on humans i animals comparteixen espai –i sovint cos i tot– en la lluita contra un malvat que vol tiranitzar el planeta.Més enllà de l´entreteniment i la diversió, amb uns gags descaradament enfocats al mon felí però que sorprenentment funcionen de meravella, aquest llibre també busca conscienciar el lector aportant peus de pàgina amb tota mena de dades sobre les necessitats dels gats domèstics i com tenir-ne cura sense alterar l´ecosistema avícola del bosc del costat de casa.

Benvinguda normalitat!

Afortunadament, o no, els nostres boscos són molt diferent als de l´univers de les Leñadoras (Sapristi, 2018). El grup de noies escolta creat per Noelle Stevenson torna amb un tercer volum en el qual el plàcid campament d´estiu que comparteixen les protagonistes es tornarà a veure sacsejat per criatures monstruoses i situacions al límit de la fantasia més esbojarrada.
Però, entre aventures i insígnies guanyades amb les seves habilitats, les cinc adolescents encara són a temps de transportar els lectors de més edat fins a les aventures que devoraven quan tot just sortien de la infància i, als més joves, mostrar-los imatges d´una realitat tan oberta, transversal i natural com voldríem.
Aquesta mateixa idea és la que recorre els relats de Cuerpos sonoros (Dibbuks, 2018), de la francesa Julie Maroh, autora del còmic en que es va basar el film La vida d´Adèle (Abdellatif Kechiche, 2013). En aquesta ocasió, Maroh fragmenta les pàgines per oferir un mosaic de totes les menes de relacions amoroses que poblen els carrers de les nostres ciutats. Així, l´autora utilitza la diversitat explícita per fer una sola reflexió en el fet que, malgrat totes les combinacions possibles que es presentin entre les identitats dels membres d´una parella, els conflictes, les emocions i les pors són sempre les mateixes.
Una mirada al món sentimental amb tots els seus ets i uts que inclou des de les relacions més crues i descarnades fins a moments dolços i idealitzables amb un únic impossible: que cap de les trames aconsegueixi no tocar la fibra al lector.

Els fantasmes del geni

L´obra del pintor Francisco de Goya té mil matisos on aturar-s´hi, des dels pomposos retrats familiars de cort fins a les angoixants i obsessives pintures negres que van marcar la seva estada a la Quinta del Sordo.
Precisament aquesta darrera etapa és la que pren més protagonisme a Goya, Lo sublime terrible(Dibbuks, 2018), un còmic que s´endinsa en un gènere tan poc procliu en la producció nacional com és el de la ficció fantàstica amb base històrica.
En aquest cas, aquesta novel·la gràfica ofereix una immersó en les arrels de les obsessions del pintor aragonès, amb la màgia i les malediccions com a teló de fons. I, un cop llegit, el resultat podria ser difícilment millorable, ja que El Torres i Fran Galán aconsegueixen una obra que tan pot funcionar com a simple conte de bruixes com d´homenatge per despertar la vocació a futurs devots del pintor.

Converses amb l´àvia

El món del còmic ha donat títols notables creats a partir d´autobiografies més o menys estripades dels seus autorsLa abuela Meti (Fulgencio Pimentel, 2018) és una nova aportació a aquest gènere que, malgrat ser un comodí habitual, ens segueix donant pàgines autèntiques i brillants.
El dibuixant Aapo Rapi ens porta, aquí, a fer un repàs per la història recent de la Finlàndia que s´amaga més enllà de la imatge idíl·lica que sovint se´n desprèn. I ho fa reproduint, amb una estètica de fanzín acolorit, les converses de Rapi amb la seva àvia en un moment vital d´allò més delicat, amb els problemes amb la feina i amb la beguda en primer terme. Tan tendre i nostàlgica com, en el fons, punyent.
Pep Corral Vilella, publicat en el Diari de Girona
http://www.diaridegirona.cat/cultura/2018/06/12/novetats-comics-vinyetes-amb-mil/918797.html

John Verdon torna avui a la Llibreria 22

JOHN VERDON


ESCRIPTOR

“Els grans canvis tenen poc a veure amb els líders”

John Verdon torna avui a la Llibreria 22 de Girona (19 h) per presentar la seva sisena novel·la, Cremaràs en la tempesta ( Roca Editorial ), un nou cas de l’inspector retirat David Gurney.
El seu últim llibre reflecteix uns Estats Units convulsos, amb tensions racials, socials i econòmiques. Així els veu?
No convulsos, però sí cada vegada més dividits. Sembla que les faccions dins de la nostra societat s’estan tornant cada vegada més tribals i també més hostils entre elles. Hi ha menys espai intermedi, som menys els que semblem desitjar una societat unida i compacta.
Els seus llibres són polítics? Semblen descriure la lluita entre l’individu (Gurney) contra les institucions i les veritats –o postveritats– oficials?
La lluita de Gurney no és tant contra les institucions com contra les persones falses i egoistes. Ell (i jo) veu el conflicte entre el bé i el mal com una cosa que succeeix dins de cadascun de nosaltres. Aleksandr Soljenitsin va expressar la idea que la línia entre el bé i el mal no corre entre els grups sinó que passa pel centre de cada cor humà. Gurney estaria d’acord amb això.
Existeix White River tal com la descriu en el llibre o està inspirada en un determinat tipus de ciutat dels Estats Units? El nom té component simbòlic o metafòric?
La ciutat anomenada White River en el meu llibre és un lloc fictici, i no puc dir exactament per què vaig triar aquest nom. Com moltes coses en les meves novel·les, simplement em va venir al cap i em va semblar bé. És una ciutat dividida racialment, i hi ha tensió en aquesta divisió pel controvertit tiroteig d’un home negre per part d’un oficial de policia blanc. Alguns personatges de la novel·la fan comentaris racistes vils i extremadament hostils, però no pretenc suggerir que la major part dels americans els facin o que comparteixin aquests sentiments. Aquesta manera de pensar existeix, tanmateix, a l’extrem més lleig d’un ampli espectre.
Li puc preguntar sobre Trump? Com creu que el seu govern pot afectar el futur dels Estats Units i del món? 
No m’agrada parlar directament de Trump, perquè centrar-se en una sola persona –sigui Barack Obama o Donald Trump– posa massa èmfasi en aquesta persona com la causa o la solució dels nostres problemes. Hi havia una hipòtesi ingènua, per exemple, que l’elecció d’Obama significava que Amèrica estava fent grans avenços en la superació de les seves profundes divisions racials i que abraçava com mai abans els valors de la cooperació internacional. I crec que això va anar seguit per una creença, igualment ingènua, que la presidència de Trump havia fet que la nostra societat fos més racista i aïllada. Tanmateix, crec que els nostres problemes reals estan més arrelats que les seves manifestacions canviants. Les diferents personalitats i posicions polítiques dels nostres líders successius poden crear la il·lusió que les forces subjacents canvien més dràsticament del que realment ho fan. Però sospito que l’únic tipus de canvi que afecta realment el futur del nostre món és el que ocorre en els nostres cors, en un procés que és extremadament lent i que té poc a veure amb el líder de cada moment.
Ha publicat sis llibres en menys d’una dècada. És un escriptor molt ràpid?
En comparació amb altres autors de novel·la negra, no soc especialment ràpid, i he d’admetre que no tinc un calendari de treball disciplinat. Estic a mercè de la meva imaginació, i la meva imaginació sembla funcionar amb un calendari propi.
Com definiria el personatge de Gurney i els seus mètodes?
El nucli de la personalitat i la motivació de Gurney és la curiositat: un desig de saber la veritat, especialment quan aquesta veritat està sent amagada a propòsit. El seu gran regal, la seva eina principal, és una ment lògica. La seva senzilla metodologia consisteix a reunir tanta informació dels fets com pugui i parlar amb tantes persones involucrades en el cas com sigui possible, sempre buscant una possible discrepància, una inconsistència. I quan la troba, la persegueix implacablement, i sovint descobreix que és la clau del trencaclosques.
Creu que haver treballat en publicitat l’ajuda a entendre millor la psicologia del lector?
Invitació de la presentació a la 22
Realment no penso en la psicologia del lector. La publicitat tracta de vendre un producte, però no veig la meva tasca com a escriptor d’aquesta manera. Simplement intento buscar i plasmar, tan bé com puc, històries que m’interessen.
Li agraden els títols en català dels seus llibres? Té algun control sobre les traduccions o les portades de les edicions que es fan en altres països?
No tinc cap control sobre aquests aspectes, ni vull tenir-ne. Els meus editors saben molt millor que jo el que és apropiat per a les seves cultures respectives i jo confio plenament en el seu judici.
El fet que tant Gurney com vostè continuïn actius després de la jubilació pot donar esperança a tota aquella gent que entra en aquesta fase de la vida?
L’esperança és bona. I estic convençut que sempre hi ha alguna cosa interessant i motivadora per fer a qualsevol edat.
És la seva segona visita promocional a Girona en tres anys. Li va agradar la ciutat? Podria ser un bon escenari per a una aventura de Gurney com ho va ser per a ‘Joc de trons’?
Vaig descobrir, en la meva primera visita a Girona, que era un lloc encantador, i em va agradar que el meu editor em programés aquesta segona visita. Hauré de reflexionar seriosament sobre quines circumstàncies poden portar Gurney aquí.
Li agraden les sèries de televisió? Creu que la revolució de les pantalles modificarà també els models literaris?
Estan passant moltes coses interessants en el món de la ficció televisiva. S’ha convertit en un art distintiu que atrau un gran talent. Respecte a la pregunta de com això afectarà els models literaris, no en tinc ni idea. Cada vegada que crec que sé com es desenvoluparà una tendència en el futur, passa alguna cosa inesperada que ho canvia tot.
Quin impacte ha tingut el procés català d’independència en els mitjans nord-americans? I què en pensa vostè del que està passant al nostre país?
Els mitjans de comunicació nord-americans, especialment la televisió, estan majoritàriament orientats als Estats Units i són superficials en la seva cobertura de problemes internacionals complexos. Així que suposo que la situació catalana no ha tingut un gran impacte en els nostres mitjans. Però no soc un consumidor de televisió habitual, així que podria ser la persona equivocada per preguntar-li això. Pel que fa a la meva opinió sobre el que passa al vostre país, diria tres coses: primera, la situació pot ser el resultat inevitable de factors històrics i econòmics exclusius d’Espanya i Catalunya; segona, pot ser part d’una tendència que es produeix en altres parts del món, una tendència en què les forces que ens separen semblen cada cop més fortes que les forces que ens mantenen junts, i tercera, la meva opinió val molt poc.
Xavier Castillon, publicat en el PuntAvui 13.06.2018


L’aire anglès de Miquel Berga

L’escriptor Miquel Berga, professor de literatura anglesa de la Universitat Pompeu Fabra, va presentar ahir a La 22 de Girona Un aire anglès (Periscopi), una selecció de les columnes que publica a El Punt Avui i que tenen en comú la
August Rafanell, Miquel Berga, Guillem Terribas
i Josep M. Fonalleras, davant de la 22. 
finesa d’estil dels mestres anglosaxons, els seus referents intel·lectuals i sentimentals. En la presentació, Berga va estar acompanyat per Josep M. Fonalleras i August Rafanell.
El PuntAvui 13.06.2018
Foto: Quim Puig.

Edgar Illas, a la 22

L’escriptor olotí Edgar Illas va presentar ahir a la llibreria 22 de Girona el seu
Edgar Illas amb Mita Casacuberta a la 22. 
llibre de relats Treure’s la feina de sobre ( 
Edicions Sidillà ), acompanyat per la professora de literatura catalana de la UdG Mita Casacuberta. Edgar Illas, col·laborador habitual d’ El Punt Avui i professor d’estudis catalans a la Universitat d’Indiana, ha escrit 25 contes sobre buidor, desencís i supervivència.
El PuntAvui 12.06.2018
Foto: Joan Sabater

11/6/18

Meritxell Ferré Baldrich, Historiadora i escriptora

“Hem de continuar lluitant i defensant els nostres drets”
Mertitxell Ferré, a la 22 poc abans de començar la presentación. Foto: Joan Sabater




Rojas de Mary Nash, llibre de capçalera sobre l’experiència de les lluitadores republicanes en la Guerra Civil, va contribuir a refermar el seu interès envers el rol de les dones especialment en etapes de grans transformacions polítiques i socials, un interès que ja se li havia desvetllat durant el batxillerat. Ara, Meritxell Ferré Baldrich (Santa Maria, Alt Camp, 1983), llicenciada i doctora en història per la Universitat Rovira i Virgili, publica El maig de les dones: El moviment feminista a Catalunya durant la transició (URV i Arola Editors, 2018, col·lecció Atenea, dirigida per Montserrat Duch), una curosa, documentada i clarificadora recerca que abasta un període de deu anys, de 1975 a 1985, que van ser decisius en el convuls pas d’una dictadura a una democracia.
En el llibre fa esment al treball pioner de les investigadores Teresa Vinyoles i Mary Nash.
Perquè elles, a mitjan dels 70, van assumir l’enorme repte d’obrir-se camí en un món acadèmic que no reconeixia les dones com a subjectes en la història i com a col·lectiu clau en els processos de canvi de les societats. Van encetar una línia d’estudi que cal continuar.

El seu treball ve també a suplir una mancança?
Fa temps vaig participar en un projecte de recuperació de memòria històrica i, en entrevistar dones nascudes a la dècada dels cinquanta, se’m va descobrir una realitat oculta de la transició. Aquelles dones m’explicaven com havien lluitat en l’oposició antifranquista pel retorn de les llibertats; reivindicat els seus drets, el dret al divorci, el dret al propi cos; creat el primer centre de planificació familiar de la ciutat; encapçalat manifestacions i vagues per millorar la situació laboral; denunciat la violència contra les dones i proporcionat assessorament i protecció a les víctimes. Em vaig proposar posar al descobert aquesta lluita i la vaig convertir en objecte de la meva tesi acabada al 2013. El llibre editat ara n’és una part adaptada a un format més divulgatiu que facilita la transmissió de coneixement sobre les importantíssimes aportacions de la lluita feminista d’aquells anys.
Malgrat aquestes aportacions les dones no surten a la foto oficial de la transició.
No hi surten com tampoc hi apareixen els moviments socials que van mobilitzar-se pel retorn de la democràcia. És gràcies a recerques universitàries i als mateixos grups feministes que s’ha posat en relleu la importància del paper de les dones en la construcció democràtica i el paper clau del moviment feminista per situar en l’agenda política temes transcendentals que aleshores eren considerats personals, com els que hem citat abans.
Imatge de la presentació a l'Espai 22/ Llibreria 22.

Vostè és filla d’aquella transició: va néixer dos anys després de l’aprovació de la llei de divorci (1981) i dos anys abans de l’aprovació de la llei de despenalització de l’avortament (1985). Sobre el paper es van assolir moltes reivindicacions feministes. I a la pràctica? La seva generació ha estat educada en la igualtat?
A mesura que les dones ens enfrontem a fets de la vida concrets, ens adonem que el pes de la societat patriarcal imbueix la nostra educació. Quan tens prop dels trenta i et quedes a l’atur et fa por pensar que no et seleccionaran perquè estàs en edat de tenir fills o si estàs treballant i tens criatures et veus davant de situacions que vulneren els teus drets laborals. Les dones continuem jugant una lliga més difícil que els homes tan sols pel nostre sexe, les desigualtats salarials són una constant, tot i que surten més graduades de les facultats catalanes. És el que es coneix com a sostre de vida o efecte tisora. Suposo que cal una coeducació efectiva i real des de la base per revertir-ho. I en el dia a dia hi ha tot un seguit d’actituds masclistes, comentaris, burles, menyspreus que les dones vivim en els àmbits de la política, la feina, el grup d’amics, la parella.

Es mantenen els rols sexistes entre els joves?
Sí, tot i que les joves van més amb compte. Les dones hem fet la nostra revolució i hem aconseguit avenços, ara toca als homes fer un canvi, per exemple amb l’assumpció de responsabilitats de cura a les persones. Al final, els nens i les nenes interioritzen i solen reproduir el que han viscut a casa.

Les manifestacions del 8 de març indiquen el ressorgiment d’un poderós moviment feminista?
Em vaig emocionar veient aquella munió de noies al costat de lluitadores històriques, de mares i pares amb les seves criatures. Vaig pensar en totes les dones del món, de totes les edats i races, que abans que nosaltres han sortit al carrer. Espero que ho continuem fent totes les vegades que calguin, que ens seguim solidaritzant i mobilitzant contra les violències que patim, que aquest nou feminisme no sigui una moda passatgera sinó una ideologia que ens acompanyi en els nostres pensaments i accions diàries, una eina de transformació social.

El títol del seu llibre és un homenatge a les primeres Jornades Catalanes de la Dona celebrades a Barcelona al maig de 1976. La investigació l’ha portat a valorar més la lluita de les dones que l’han precedit?
Sense aquesta lluita no seríem on som ara, les dones de la transició i també les de la Segona República van establir drets fonamentals per a nosaltres. És molt important que les generacions joves sàpiguen que no fa gaires anys a l’Estat espanyol el sexe era vist com una font de pecat, que les dones no podien prendre anticonceptius, divorciar-se, fer tràmits sense el permís del pare o del marit, que anaven a la presó pel fet d’avortar. N’hem de ser conscients i estar alerta per no retrocedir en el terreny de les nostres llibertats, per exemple, en l’àmbit del dret al propi cos que sovint es qüestiona com a reflex de la vella apropiació per part dels homes de la sexualitat femenina, que finalment és un tema de control sobre les dones i sobre la reproducció humana.

1/6/18

Les dones també hi eren

 La historiadora Meritxell Ferré presenta divendres a la Llibreria 22 (19 h) ‘El maig de les dones’, una apassionant recerca sobre la lluita feminista durant la Transició.

Meritxel Ferré, amb el llibre. Foto: Sergi Padrosa
A la primera Conferència Mundial de l’ONU sobre la Dona (Mèxic, 1975) el règim agonitzant hi va enviar una representació de les mares de la pàtria de la Secció Femenina embolcallades amb un insòlit discurs sobre la igualtat de sexes que intentava maquillar les ràncies arengues en pro de la inferioritat i submissió de l’àngel de la llar als desitjos del mascle guerrer etzibades per Pilar Primo de Rivera durant quatre dècades. Ningú no se les va creure, els temps estaven canviant i el moviment feminista s’obria pas sota la llosa de la dictadura en la denúncia al sistema patriarcal i la divisió de rols en la família i en la societat promogudes per aquelles expeditives soldats de la Falange escampades arreu. Primer en la clandestinitat, més endavant aixecant la veu al carrer, a les fàbriques, a la universitat, en les associacions de veïns, les organitzacions sindicals, els partits, els mitjans de comunicació, les dones van protagonitzar una persistent lluita per la vindicació dels seus drets i per la recuperació de les llibertats individuals i col·lectives que va ser cabdal a l’hora de transitar de la foscor del franquisme a l’obertura cap a una modernitat emmirallada en Europa.
“Sense aquesta lluita avui no seríem on som.” Ho diu Meritxell Ferré Baldrich (el Pla de Santa Maria, 1983), doctora en història per la URV i autora del llibre El maig de les dones. El moviment feminista a Catalunya durant la transició (URV Arola Editors, 2018, Col·lecció Atenea, dirigida per Montserrat Duch), una apassionant, exhaustiva i necessària investigació sobre un període prou recent en el temps que posa de manifest la importància del paper de les dones en la construcció democràtica i en la incorporació a l’agenda de temes transcendentals per a la seva vida i per a la transformació de la societat. Ferré recorda que, sota l’afortunat lema El personal és polític, els grups feministes van ser els primers d’obrir centres de planificació familiar per proporcionar serveis de salut sexual i reproductiva i els primers que van denunciar la violència de gènere i van procurar protecció i assessorament a les afectades.
Entre el 1975 i el 1985, el període objecte de l’estudi, es van organitzar les I Jornades Catalanes de la Dona (maig del 1976, Universitat de Barcelona), que actuarien com a gran revulsiu per al feminisme català, i es van impulsar campanyes amb significatius títols com ara “Amnistia per a la dona”, “Jo també soc adúltera” “Per un divorci sense culpables”, “Per una sexualitat lliure”, “Jo també he avortat”, “Prou d’agressions, prou de violacions”. El cas és que les dones catalanes van ser, al costat dels homes, agents de canvi històric en la dura travessia d’una dictadura a una democràcia, però no surten en la foto oficial de la Transició, la seva imatge va quedar difuminada en un segon terme, opina Ferré.
Era un retrat pendent que ara El maig de les dones ofereix amb tota nitidesa. I ho fa posant el focus no solament en l’efervescència de la gran ciutat, Barcelona, sinó també en les accions realitzades a Girona, Lleida i Tarragona. Divendres que ve, 1 de juny, Meritxell Ferré participarà a Girona en l’acte de presentació del seu llibre organitzat per la Coordinadora Vaga Feminista 8 de Març (Espai 22, 19 h) i en què es preveu un estimulant debat entre diferents generacions de dones que comparteixen una mateixa lluita. Aquest plantejament agrada especialment a l’autora, que considera fonamental posar en comú les inquietuds actuals de les joves amb l’experiència i el camí recorregut per les activistes veteranes, i més en uns moments en què el feminisme s’expressa amb força a pràcticament tot arreu perquè la desigualtat i la violència envers la dona no cessen.
CARME VINYOLES, publicat en el Punt-Avui 30.05.2018