Una circumstància (o una constància) tràgica
pot fer que algú es faci gran de cop en els anys que van de la infància
a la joventut. Si això no et passa, hi ha un moment sense retorn
possible en què, com si rebessis el certificat de defunció de la teva
joventut, t'adones que la vida va de debò, que el temps passa amb les
seves conseqüències. Cada vida és una història única i cadascú té el seu
moment. A mi em va arribar fa uns anys quan una amiga de la meva edat
es va morir de càncer. No dels “excessos” de la joventut, de la qual som
supervivents, o per culpa d'un accident fatal. Recordo el dia de juliol
en què vam acomiadar-la: era un dia assolellat, claríssim, que
concordava amb la vitalitat i la transparència de qui havia mort encara
jove i tan bella, però em va semblar d'una insolència feridora. Després
va arribar la mort de la meva mare i la fi d'una llarga relació amorosa.
Res d'extraordinari. Una de tantes experiències del pas a la vida
adulta marcat per la pèrdua amb el sentiment que l'acompanya i et
conforma havent adquirit per sempre més la consciència de la fragilitat.
No és extraordinari, però és fonamental per a cadascú.
Aquest
pas a la vida adulta l'he reconegut en la literatura, el cinema i, fins i
tot, en la pintura, que, a partir d'un model que potser el del mateix
pintor que s'autoretrata, va reflectint com passa el temps en un rostre o
un cos a través de diversos quadres realitzats al llarg dels anys. Un
procés que també pot observar-se mitjançant la fotografia sense que hi
hagi d'intervenir una voluntat artística. A vegades, sents que en la
descripció o el reflex d'aquest pas t'hi reconeixes d'una manera més
íntima. Ho he tornat a sentir recentment llegint
Climent, el
llibre que acaba de publicar Josep Maria Fonalleras, tot i que
pròpiament no descriu el pas a la vida adulta, sinó la confirmació
definitiva d'aquesta com un estadi de l'existència definit per la
pèrdua, que, a partir d'un moment, no fa més que renovar-se per
recordar-nos que no podem defugir-la. Això perquè, malgrat que la sabem,
a vegades fem com si l'oblidéssim fins que, implacable, la pèrdua ens
enxampa novament.
M'he sentit pròxima a
Climent a banda
del fet que s'hi reflecteixi un món masculí. No ho dic per retreure res.
Només faltaria. Els homes creen els seus vincles, el seu món. En aquell
que s'esbossa a
Climent, de sobte hi falta un dels seus
components i aquesta absència fa que la vida dels altres no sigui igual,
malgrat que a vegades ho sembli. Potser, de fet, estem fets tant de la
matèria de les nostres pèrdues que ens n'oblidem.
Climent és el nom de
l'absent, que es fa present a través de la memòria dels amics i dels
llocs que van compartir-hi; dels textos que ha deixat com l'esbós d'una
novel·la que no ha acabat d'escriure si és que, de fet, va començar a
escriure-la; de les experiències de vida i de pèrdua d'aquell que, per
encàrrec dels amics, ha de posar ordre als papers de Climent i s'hi
emmiralla.
Es diu molt sovint, però no per això deu ser menys
veritat: tota obra és una manera de parlar d'un mateix que parla dels
altres.
Climent és potser una manera amb la qual Fonalleras parla
d'ell mateix (i de cadascun de nosaltres) i, per tant, de les seves
pèrdues, de la seva fragilitat i de les seves dificultats creatives.
Tota creació, al capdavall, és com la resta d'un naufragi: sobreviu a
les frustracions que ha comportat i a la mateixa temptació de
destruir-la. No és estrany que l'ombra de Frenhoffer, el pintor de
L'obra mestra desconeguda, impregni les pàgines de
Climent. Cada creador du dins seu el personatge de la
nouvelle de Balzac, si bé n'hi ha que en són més conscients. Fonalleras és dels que ho són.

no
és que vulgui comparar-les, però tot lector posa en relació textos
diversos. Potser és perquè també l'he llegit recentment, però llegint
Climent, he pensat en
Llibre d'absències,
d'Antoni Marí, que, com anuncia el seu mateix títol, també parla
d'absències (i, per tant, de pèrdues) i de l'experiència estètica i de
la creació.
Climent es presenta com una novel·la.
Llibre d'absències
pot ser un assaig. Però, cadascun a la seva manera, són uns llibres que
escapen a les classificacions genèriques, de manera que el de
Fonalleras participa de l'assaig i el de Marí podria llegir-se com una
novel·la d'intriga en què el narrador va descobrint i associant com
diversos textos reflecteixen l'estat d'absència, com de suspensió i
pèrdua d'un mateix, en què pot arribar una revelació. Són llibres que
m'han commogut i són a dins meu. No crec que, després de llegir
Climent,
oblidi que, un cop es treuen els vaixells de l'aigua havent-hi passat
un llarg temps després de naufragar, les fustes es converteixen en
mantega a la superfície. A la intempèrie en què vivim, tot es pot fer
fonedís.
Imma Merino. Publicat a el Punt-Avui 17.03.13
La calaixera de Climent
Aquesta setmana vaig travessar la frontera per veure
Camille Claudel 1915,
una apassionant pel·lícula de Bruno Dumont que amaga una de les
interpretacions més intenses i colpidores que Juliette Binoche ha fet en
la seva carrera. La pel·lícula mostra una dona internada en un hospital
psiquiàtric, condemnada a no poder crear. El seu germà escriptor, Paul
Claudel, la visita i afirma de manera contundent que la bogeria de la
seva germana és fruit dels perills derivats de l'acte de creació. Crear
suposa enfrontar-se amb els misteris de l'esperit i les seves derives
poden conduir cap a un camí perillós i dolorós. Curiosament, la visió
d'aquesta meravellosa pel·lícula s'ha creuat amb la lectura de
Climent,
la darrera novel·la de Josep Maria Fonalleras. L'escriptor no parla de
la follia, però sí que posa en evidència el dolor de la creació i la por
que l'escriptor té davant l'ordre que implica donar forma al caos de
l'existència. En l'epicentre de la novel·la hi ha la calaixera que un
escriptor deixa com a herència. Climent no ha publicat cap llibre
concret, però ha deixat apunts, notes, documents, fragments d'obres i
unes imatges del pintor suís Ferdinand Hodler, que durant mesos va
retratar la seva amant. Les notes posen en evidència el desordre i la
dispersió d'algú que, capficat en la quotidianitat, busca alguna cosa
que l'ajudi a crear l'ordre. La por davant les derives de la creació
l'ha portat a deixar-ho tot en una calaixera, a no poder concloure mai
allò al qual volia arribar a donar forma. Fonalleras parteix de la mort
d'aquest personatge que viu entre Girona i Roma per explicar-nos com un
escriptor ha d'ordenar de manera pòstuma allò que l'amic ha deixat, ha
de donar forma a aquell hipotètic relat que mai va prendre llum i ha
d'establir una gran història que el porti a reflexionar sobre el misteri
de la mort. Fonalleras articula un relat en què l'experiència personal
s'amaga amb l'experiència imaginada, on un seguit de personatges reals
perfectament reconeguts dialoguen amb altres sorgits de l'imaginari, on
el gust per una Roma somniada estableix diàleg amb la vida prosaica de
la Girona actual. Tot això i més ens ofereix una novel·la que s'allunya
de les pretensions d'aquella literatura que busca fórmules
estereotipades per trobar la complaença del públic. Fonalleras creu en
la precisió de les paraules, en la complexitat del relat i, al final,
ens sorprèn gràcies a un exercici en què rere de cada frase s'amaga un
interrogant sobre què és això d'escriure.