Els drets socials perduts, tema central del Memorial Tià Salellas

Amb el títol Les conquestes perdudes, el Quart Memorial Sebastià Salellas té com a objectiu reivindicar els drets socials i l'estat del benestar que en els últims anys, i en el marc de la crisi econòmica, s'han perdut després de molts anys de lluita per aconseguir-los. “Estem convençuts que, davant d'aquest estat de coses, en Tià estaria indignat”, va dir ahir Benet Salellas, membre de la Fundació Tià Salellas, que va presentar, juntament amb Guillem Terribas, els actes que es duran a terme en aquesta edició del memorial, que començarà dissabte que ve.

Un dels plats forts del programa serà la conferència sobre Les conquestes perdudes, a càrrec de l'historiador i professor emèrit de la UP Josep Fontana, que es farà el dia 30, a 2/4 de 8 del vespre, al Col·legi d'Advocats de Girona. Els actes es clouran el 2 de juny amb una festa organitzada pel Casal Independentista El Forn, que se celebrarà a la plaça Sebastià Salellas.
Núria Estorch, el Punt-Avui 24.05.12

http://www.llibreria22.net/imgs/presentacions/salellasdiptic2012.pdf

L'herència oblidada de la ‘Resi'

Maria Dolors Fulcarà rescata en un llibre el projecte modernitzador de la Residència d'Estudiants de Catalunya 

Mita Casacuberta, presentadora i Maria Dolors Fulcarà, autora.

L'11 de desembre de 1921, s'inaugurava en una torreta del carrer Ríos Rosas de Sant Gervasi la Residència d'Estudiants de Catalunya, nascuda a l'empara de la Mancomunitat prenent per model l'esperit de formació integral d'altres allotjaments europeus i, en especial, la Residencia de Estudiantes de Madrid, creada el 1910. Un grup d'intel·lectuals catalans, entre els quals es comptaven Lluís Nicolau d'Olwer i el poeta mallorquí Miquel Ferrà, que en seria el director, havien treballat obstinadament perquè fos una realitat des del II Congrés Universitari Català, de 1918, quan es va constatar la “deplorable” situació de la universitat espanyola i la necessitat de crear un espai propici a l'estudi en un ambient de refinament cultural i moral, “sense petulància ni enfarfec”, que tindria la particularitat, respecte d'altres cases semblants, de “transmetre l'esperit de la nostra terra”, “l'escalf de l'ideal nacionalista”.

El projecte va tenir una vida breu i accidentada, a remolc de les tensions polítiques del moment. Durant la dictadura de Primo de Rivera, perdria el suport institucional i resistiria amb creixents dificultats fins a 1929, quan la Diputació va crear la Residencia del Real Politécnico Hispano Americano dins el complex universitari del carrer d'Urgell. Amb l'adveniment de la República, se'n faria càrrec la Generalitat, que en reformaria l'estructura com a Residència de la Universitat Industrial, retornaria la direcció al fidel Miquel Ferrà i impulsaria una Residència Internacional per a Senyoretes. Sobreviuria encara a la guerra, però no a la derrota, i a pesar d'haver tingut continuïtat en l'actual Col·legi Major Ramon Llull, d'aquell projecte modernitzador que va acollir joves com l'historiador Pierre Vilar, l'hebraista Josep M. Millàs i Vallicrosa o el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel se n'ha anat diluint tota memòria.
Quan va començar a investigar sobre la Residència, l'any 1975, la filòloga i mestra gironina Maria Dolors Fulcarà confessa que “no sabia ni per on començar: no hi havia res”, amb prou feines alguns opuscles. Aquest buit es va prolongar fins que, a finals dels noranta, la descoberta d'una capsa a l'Arxiu Històric de Catalunya on el previsor Miquel Ferrà s'havia preocupat de guardar-hi els papers de la casa va donar l'empenta definitiva a un treball que culmina ara amb el llibre La Residència d'Estudiants de Catalunya (1921-1939), publicat per la Universitat de Barcelona.

Recitals i tennis Fulcarà, que ja va divulgar una primera versió del seu treball a la revista Randa l'any 1986, qualifica aquella aventura d'una “obra de país”, un projecte a favor de la dignificació de l'ensenyament que va comprometre els principals intel·lectuals de l'època i que va ser determinant en la formació de tota una generació. En serien residents estables o ocasionals Joaquim Carreras i Artau, Josep M. Junoy, Josep Carner, Llorenç Vilallonga, Otto Lipmann, Edgar Allison Peers, la poeta xilena Gabriela Mistral o la mexicana Palma Guillén, en l'etapa de Sant Gervasi, i Antoni M. Sbert, Georges Gaillard, Ferenc Olivér Brachfeld, Gabriel Alomar i Eduard Valentí Fiol, a l'edifici d'Urgell. Professors convidats com Pompeu Fabra hi impartien conferències, s'hi oferien concerts selectes, la poeta cubana Emilia Bernal va anar-hi a llegir la seva obra el 1931, i Federico García Lorca i Margarida Xirgu van fer-hi un animat recital del Romancero gitano el 1935. En plena guerra, va impulsar també un segell editorial on veurien la llum Primer desenllaç, de Joan Vinyoli, L'aventura fràgil, de Joan Teixidor, o Imitació del foc, de Rosselló-Pòrcel, mort als 24 anys i que és tot ell, de fet, un producte de l'esperit de la Resi, com s'hi referien els estadants.

Va ser una institució oberta, sense règim d'internat, que aspirava a oferir als estudiants estrangers i de fora de la capital “una llar digna i un ambient familiar de cultura” que els allunyés de “vicioses i sovint malsanes pensions”. Així, el xalet de Ríos Rosas, envoltat de jardins, havia disposat de menjador, sala de música i biblioteca, i la que patrocinaria primer la Diputació primoriverista i, al cap de poc, el govern republicà oferia, a més, capella, aules d'estudi, camp de futbol, pista de tennis (és memorable la imatge de Gabriela Mistral i Paula Guillén jugant a dobles amb Ferrà i Nicolau d'Olwer), parc d'equitació i fins i tot piscina olímpica. Fulcarà descarta qualsevol comparació amb la Residencia madrilenya dels Dalí, Buñuel i Lorca. Aquí, diu, una obstinada vocació de construcció nacional inspirava tota l'obra.
Eva Vázquez, publicat en el Punt-Avui 23/05/12 Fotos: Llibreria 22* El llibre és va presentar a la Llibreria 22 el 22/05/12

Després de l'infern ruandès

Núria Borrut presenta avui a la Llibreria 22 de Girona la seva cinquena novel·la, ‘Lluny de la terra encesa'.

L'escriptora barcelonina resident a Girona Núria Borrut Mulet acaba de publicar la seva cinquena novel·la, Lluny de la terra encesa (Pagès Editors), que avui presentarà Josep Torrent a la Llibreria 22 de Girona (20 h). Lluny de la terra encesa narra la història d'un noi tutsi de catorze anys que fuig del genocidi de Ruanda, quan el govern hegemònic hutu va intentar eliminar tota la població tutsi, el 1994. En la seva fugida desesperada, és segrestat per un grup guerriller que el converteix en un soldat sanguinari, abans de passar a ser esclavitzat per treballar en unes mines, d'on torna a fugir per arribar, després d'un tràgic viatge en pastera, a les costes europees. No acaben aquí els seus malsons, que el perseguiran fins i tot després de ser acollit per una dona que el cuidarà com una mare i l'ajudarà a tenir una formació i un futur. “De fet, ella el salva, però en certa manera ell també la salva a ella, perquè li dóna una nova vida. El problema és que ell ha viscut experiències molt dures i no pot canviar d'un dia per l'altre. És molt intel·ligent, però també molt agressiu i fa alguna malifeta. Finalment, decideix estudiar medicina per tornar a l'Àfrica i ajudar el seu poble”, explica Borrut, que es va sentir molt colpida per les terribles notícies que arribaven des de Ruanda. Un important treball de documentació ha complementat la ficció d'una autora que, fins ara, no havia tractat mai un tema semblant. “En cada llibre escric el mateix, segurament, però no escric sempre sobre el mateix”, diu, i com a comú denominador de totes les seves novel·les destaca el paper fonamental de les dones.

Núria Borrut va debutar amb Greta, que encara es pot llegir a internet, i va continuar, ja en paper, amb L'ombra del llorer, Petites mentides i Virgínia o les flames. Ja té enllestida una altra novel·la, Tablinium, ambientada a la Tàrraco del segle I.
Xavier Castillón, publicat en el Punt·Avui 14.05.12. Foto: Joan Sabater.

Victoria Falls´ guanya el primer premi Masó on col·labora el Grec

La Sala La Planeta. Foto: Aniol Resclosa.

El projecte de Sandra Simó, nascut d'un seminari de la Beckett impartit per Albertí, és un text sobre "la perversitat quotidiana"
"Un cant al risc de viure, o dit d'una altra manera, un cant a les vides viscudes". Aquesta és la filosofia de fons de Victoria Falls, el text inspirat per Martin Crimp amb el qual Sandra Simó s'ha fet mereixedora del sisè premi Quim Masó a projectes de producció teatral. El guardó es va donar a conèixer ahir en un acte a La Planeta, presentat per Josep Mª Fonalleras i en el qual la veu profunda de Lluís Soler va desgranar versos de Joan Vinyoli.
Segons Pau Masó, de la comissió organitzadora del premi, enguany estan especialment "satisfets" per la quantitat d'obres rebudes: un total de 22, de les quals finalment en van ser 20 les que complien els requisits per entrar a discussió. Una discussió que, val a dir-ho, tant el secretari del jurat Guillem Terribas com un dels seus membres, el director del Teatre Grec Ramon Simó, van convenir que havia estat ben tranquil·la: no en va, Veronica Falls va ser escullida per unanimitat en un tram final en el qual s'hi havia classificat juntament a La batalla de l'Atlàntic de Josep Julien i La Festa de Rafael Cruz.

Treballar amb "raonabilitat"Precisament, la presència del director del Grec dins aquest jurat no és casual; i és que per primer cop, el festival barceloní contribuirà "tant a la producció com a la programació" de l'obra guanyadora. Així doncs, al total de 30.000 euros que rebrà el muntatge (el 50 % del seu cost total), caldrà sumar-hi el suport del certamen barceloní; precisament, Simó apuntava que "en els temps que som, a la xarxa teatral del país li cal treballar amb més raonabilitat". En aquest cas, sumant l'esforç d'un premi que compta amb aportacions públiques (ajuntament de Girona i Diputació), privades (l'assessoria Ribas Álvarez), i d'agents pròpiament culturals (Bitó Produccions).
Segons Ramon Simó, aquesta obra compta amb diverses virtuts ressenyables que l'han fet guanyadora. D'una banda, un text "que sap generar acció a través d'uns diàlegs intel·ligents, que mostren els "perquès" i els "coms" de cada personatge". I d'altra, tenint en compte que el Quim Masó és un premi a projectes de producció teatral, perquè Victoria Falls té "un plantejament raonat, molt coherent en el terreny de la producció, i on es nota que la gent que s'està incorporant a la professió cada cop té més coneixements en aquest àmbit".
La proposta de Sandra Simó, amb un repartiment amb Xavi Ripoll, Àurea Márquez, Jordi Cortés i Alícia Rodríguez, va sorgir d'un seminari de la Sala Beckett impartit per Xavier Albertí, que girava al voltant de la figura del dramaturg Martin Crimp. Tenint en compte aquesta premissa, no és estrany doncs que l'obra guanyadora del Masó "desestructuri la trama", i posi "una atenció delicada i observadora a la realitat" per llegir entre línies, segons que va explicar Ramon Simó.
L'actriu Alícia Rodríguez va mostrar la seva alegria pel fet que el premi hagi recaigut "en una proposta novella i petita", que es podrà veure a Temporada Alta a més del Grec: "un text breu i lleuger que parla de l'èxit i del fracàs, de la perversitat quotidiana i de la necessitat de ser estimat i reconegut".
Marta Pallarés, Diari de Girona 08.05.12

Guanya ‘Victoria Falls'
El sisè premi Quim Masó se l'endú una producció d'Eteri dirigida per Sandra Simó, autora del text, que parla sobre la necessitat de ser estimats i reconeguts.

El projecte d'espectacle de petit format Victoria Falls és el guanyador de la sisena edició del premi Quim Masó, dotat amb 30.000 euros, que s'atorga a projectes de producció teatral i que es va entregar ahir a la sala La Planeta de Girona, agomboiat pels versos de Joan Vinyoli, dits de manera esplèndida per l'actor Lluís Soler.
Victoria Falls, que s'estrenarà en la pròxima edició del Festival Temporada Alta i que és molt possible que es pugui veure també en l'edició de l'any que ve del Festival Grec de Barcelona, es basa en un text sorgit arran d'un taller de dramatúrgia de l'Obrador de la Sala Beckett impartit per Xavier Albertí, del qual Sandra Simó, que qualifica el taller d'excel·lent, era alumna: “Tractava sobre les constants del teatre contemporani, del més rabiosament actual –explica l'autora–, i va resultar molt interessant. A partir d'això, després de fer moltes provatures, de converses, reflexions i anàlisis, de treballar sobre constants com la dissolució del jo, el no-espai o el no-temps, va sortir Victoria Falls com un exercici de gimnàstica textual.” De fet, Simó manté que Victoria Falls va “en sentit contrari” al text La ciutat, de Martin Crimp –la versió catalana es va estrenar en la darrera edició de Temporada Alta–, que li serveix com a font d'inspiració. “Funciona com a contrarèplica gairebé de La ciutat –diu Simó, que ahir estava exultant–, perquè el seu text em va semblar molt derrotista, parlant d'una cuitat morta, mentre que Victoria Falls és un cant a la vida, al risc de viure, amb personatges que estan contra les cordes, però acaben dient prou i afronten la vida amb una altra actitud.” D'aquí el simbolisme del títol, ja que les cascades Victòria (Victoria falls) són uns immensos salts d'aigua del riu Zambezi, a la frontera entre Zàmbia i Zimbabwe, que per a Simó representen “el recorregut constant de l'aigua com a generador de vida”.
La història de Victoria Falls, breu, parla d'un fet misteriós que succeeix al costat d'un riu i d'un escriptor en crisi que torna amb la seva família per acabar un text i redescobrir la seva identitat. El retorn permet l'emergència del viatge d'uns personatges que es debatran entre l'èxit i el fracàs, el desig i la realitat, la vida i la mort. “Quatre personatges lluitant per estendre la mirada més enllà de les pròpies pors, desenganys i frustracions.” D'aquesta manera s'explica en les notes de direcció l'autora.
Ahir al matí, en la presentació als mitjans del projecte guanyador, Alícia Rodríguez, actriu que forma part del repartiment amb Xavi Ripoll, Àurea Márquez i Jordi Cortés, en representació de Sandra Simó, va acotar que aquesta volia remarcar que es tractava d'una peça que parla, sobretot, de “la necessitat de ser estimats i reconeguts.” L'autora explica que “és inqüestionable que es tracta d'un text complex, que és molt reflexiu, amb un teixit molt tramat, i demana un espectador atent”.
Dani Chicano, El Punt-Avui 08.05.12 Foto: Joan Sabater.