23/11/10

El Vaticà no firma pactes antiblanqueig

Mn. Lluís Costa i l'autor Lluís Busquets.
Lluís Busquets i Grabulosa va denunciar ahir a Girona que la Banca del Vaticà no hagi firmat pactes antiblanqueig .
L
'escriptor Lluís Busquets i Grabulosa va denunciar ahir a Girona que la Banca del Vaticà no hagi firmat encara els pactes antiblanqueig europeus, com s'havia compromès a fer abans del 2009, i va dir que això demostra l'existència d'un grau de corrupció que "riute'n, dels paradisos fiscals".
Lluís Busquets va passar llista als inacabables greuges que, al seu parer, embruten la imatge de la jerarquia eclesiàstica, fins a l'extrem de convertir l'Església del segle XXI en una "secta" "multinacional teomonàrquica antidemocràtica i amb perills de fonamentalisme que discrimina la dona".
Busquets va presentar a la Llibreria 22 el seu polèmic llibre Carta al Papa d'un creient crític amb motiu de la seva visita a Catalunya, en un acte que va comptar amb la participació del membre del Fòrum Joan Alsina, el mossèn Lluís Costa, actual rector de Saus-Camallera.
Segons Costa, aquesta carta expressa el model d'Església que "molts somniem". "Jesús molesta tot poder, sobretot el religiós, i per això aquest el falsifica", va dir Costa, que troba que aquest és un llibre de "digestió lenta".
Busquets, col·laborador habitual del Diari de Girona, va escriure el llibre a propòsit de la recent visita del Papa Benet XVI a Catalunya. Busquets va responsabilitzar la Conferència Episcopal Espanyola i la "covardia" dels bisbes catalans de la inexistència d'una estructura d'Església sobirana a Catalunya. Si la visita llampec de Benet XVI ha servit per alguna cosa, aquesta és per obrir els ulls a molta gent de les comunitats de base en el sentit que el papat no es pot continuar exercint així, va raonar Busquets, que demana al seu llibre que el Papa oblidi les funcions polítiques de cap d'Estat per dedicar-se a les funcions espirituals.
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 23/11/10.

Per entendre el mite Bolaño

Un cicle analitza durant tota la setmana a Madrid l'obra de l'escriptor xilè.
Un cicle de conferències i taules rodones que reuneix crítics, escriptors i editors analitza des d'ahir i durant tota la setmana a la Casa d'Amèrica de Madrid l'obra i la construcció del mite de l'escriptor xilè Roberto Bolaño (1953-2003). Els organitzadors es proposen indagar les raons de l'èxit a tot el món d'aquest autor establert a Blanes que va escriure contra la mort una obra monumental que s'ha convertit en pocs anys en un “fetitxe pop” per a les noves generacions de lectors. Es tracta, segons Patricio Pron, un dels escriptors que participen en la trobada, d'alliberar-lo de l'aura d'escriptor maleït per aprofundir en el valor estrictament literari de la seva obra, més enllà d'una peripècia biogràfica que conté tots els ingredients del romanticisme novel·lesc: exili, pobresa, incomprensió i mort fulminant a les portes del reconeixement. A banda de les conferències i els debats, durant les jornades, organitzades pel crític literari Ignacio Echevarría, també es projectarà el documental Roberto Bolaño, la batalla futura, un retrat de l'autor de Los detectives salvajes dirigit per Ricardo House a partir de converses amb els seus amics, incloent-hi l'estimat company de l'etapa infrarealista i també desaparegut prematurament Mario Santiago, i un recital de poesia en què participarà la cantant Patti Smith, admiradora declarada de l'obra del xilè. La Revista de Girona, per la seva banda, s'afegeix també a la revisió de la trajectòria de l'escriptor amb el dossier ‘Els paisatges gironins de Roberto Bolaño', que apareixerà en el número de gener-febrer.
Redacció El Punt 23/11/10

21/11/10

Presentació de ´La princesa de Jade´

La llibreria 22 de Girona va acollir ahir la presentació de La princesa de Jade de Coia Valls. Una obra reconeguda amb el premi Néstor Luján de novel·la històrica i que va ser presentada per Martí Gironell.
Diari de Girona, 19.11.10. Foto: Marc Martí.




Presenten ‘La princesa de Jade'
L'escriptora reusenca Coia Valls va presentar ahir a la Llibreria 22 el seu llibre La princesa de Jade (Premi Nèstor Luján de novel·la històrica), una història ambientada al segle VI en què l'emperador romà Justinià organitza una expedició a la Xina per descobrir el secret de la seda. Martí Gironell, escriptor que és a punt de treure la seva propera novel·la, va ser l'encarregat de presentar l'acte.
El Punt 20.11.10. Text i foto: Xavier Castillón.

19/11/10

Joana Ramos publica un nou poemari

Presenten a la 22 ‘Per què ploren tant, les pedres?', editat per El Llop Ferotge.
L
a poetessa gironina Joana Ramos Llosa ha publicat el seu segon poemari, Per què ploren tant, les pedres?, que es presenta avui a la Llibreria 22 de Girona (20 h). Aquest és el quart llibre de poemes publicat per Edicions El Llop Ferotge, que també ha donat a conèixer l'obra d'Edu Sívori Alt, Jorge Morales i Nadine Garralda. Per al gener està prevista la publicació d'un nou volum, escrit per la videoartista Rosa Teixidor Castellà.
Joana Ramos va debutar el 2006 amb Lorquiana nortina (CCG), un llibre de poemes il·lustrat per ella mateixa i dedicat a Federico García Lorca. Ramos és també autora de diversos títols inèdits, que inclouen poemaris, obres de teatre i literatura infantil. Des del 2006 col·labora amb la revista El Llop Ferotge i amb les seves trobades poètiques. Per què ploren tant, les pedres?, amb pròleg de Jordi Fornos, és un dietari poètic que cobreix tot un any, entre dues tardors. “La poesia de la Joana és una poesia clara, sensible, vibrant, però que igualment és capaç de tocar de peus a terra”, escriu Fornos, que avui acompanyarà Joana Ramos, amb l'editor Jorge Morales, en una presentació amb poesia, coca casolana i cava. El llibre també es presentarà el 24 de novembre al Club de Lectura de Sant Narcís; l'1 de desembre a l'Horiginal de Barcelona, i el 20 de desembre a la llibreria cafè Context de Girona.
Xavier Castillón publicat en El Punt 16.11.10 Foto:G. Encabo

9/11/10

Autoretrat de tardor


D'esquerra a dreta: Quim Torra, responsable d'Acontravent,
l'escriptor Miquel Pairlí i Xevi Planas darrera del
taulell de la Llibreria 22, amb alguns exemplars
d'Octubre. Foto: Joan Sabater.
  Miquel Pairolí presenta el dietari ‘Octubre' (A Contravent) i reivindica la il·lusió en el món editorial català per evitar l'anihilació.
L
a Llibreria 22 era ahir plena d'amics. Dels que encara no han marxat. Dels que es permeten dir-li a Miquel Pairolí (Quart, 1955) que en el seu darrer llibre, Octubre, el seu tercer dietari, “hi surten més morts que en una novel·la policíaca” o que “ja ho teniu això els qui us dediqueu a escriure, que podeu aturar-vos a mirar d'on bufa el vent”, respecte a una de les entrades titulada Rosa dels vents, en què l'escriptor passa revista a totes les maneres de bufar el vent al seu poble, Quart, representat ahir a la 22 per l'alcalde, Quim Cufí, i alguns regidors. Perquè Quart, ahir va quedar clar, és el ciclorama d'Octubre que, sense pretendre-ho l'escriptor ni ser-ne massa conscient fins que un amic li ho va remarcar, són unes memòries fragmentades. “També es pot fer un paral·lelisme amb l'autoretrat pictòric –va dir l'autor–, perquè les peces del dietari són formes d'autoretrat”. Respecte al poble de procedència de l'autor, Quim Torra, l'editor i responsable d'A Contravent, va formular la teoria que Miquel Pairolí “construeix un món mític, el món de Quart, que promet grans coses”.
A Xevi Planas, director de la Col·lecció Cadaqués d'A Contravent, dedicada a la literatura del jo, en què s'emmarca Octubre, li va abellir de començar a parlar, perquè convenia a les seves intencions, citant el títol d'una composició de l'esplèndid guitarrista Toti Soler, Sense esperança, sense paüra, que al seu parer és la síntesi perfecta de la manera com la gent del camp es mira la natura i, en aquest cas, com Pairolí, també vinculat a la pagesia, es mira la vida: “Al seu primer dietari (Paisatge amb flames, Columna, 1990) –va explicar Planas– hi havia un aiguabarreig de pessimisme, però sense por. El paisatge descrit era dur, però amb els anys, l'estoïcisme de la mirada s'ha banyat en l'epicureisme”. La genuïnitat i la vivesa per qualificar la veu de l'autor a Octubre, no són tòpics en aquest cas, segons Planas, ja que les evocacions a la natura, al camp, que hi ha al llibre “són viscudes, ha estat una actitud interioritzada de manera natural”, és per això, entre altres coses, hi afegeix, que “la lectura d'Octubre atrapa, perquè Pairolí sap trobar una veu pròpia, diferenciada i que resulta interessant”.
El títol del dietari, Octubre, té reminiscències del procés abans esmentat per Planas en l'ànim de l'escriptor, proper a l'ataràxia, “no és un mot contundent, és suau, tolerant– va dir el mateix autor–, i és suggeridor, perquè l'octubre és un mes entre dues aigües, indecís, en què tot mor lentament i comença un altre cicle”. Si Paisatge amb flames, segons Pairolí, va ser “el tempteig de l'escriptura”, Octubre és l'aprofitament de la forma de dietari per escriure coses que no tenen cabuda en altres fórmules, com ara l'article diari a El Punt, en què l'actualitat mana.
Absència total d'il·lusió
El torn d'agraïments va servir a Pairolí per reivindicar la tasca editorial “empesa per la il·lusió”, posant com a exemple A Contravent. L'escriptor gironí va ser taxatiu en afirmar que “l'edició catalana està sota mínims, i com més grossa és l'editorial, menys il·lusió hi ha. De fet, l'absència d'il·lusió és absoluta i la presència del capitalisme és total, només compta el guany per l'accionista i això comporta l'anihilació de la literatura catalana. Per això ens hem de refiar de les editorials amb il·lusió.” Miquel Pairolí va posar com a exemple del procés d'anihilació el fet que sigui impossible trobar actualment les obres completes de Joan Maragall, penosa situació que es donava fins fa poc amb Josep Pla. “Que se'n tornin a fer pisos i ens deixin tranquils”, va reblar.
Dani Chicano, publicat en El Punt 09.11.10

OCTUBRE

Que Miquel Pairolí és un magnífic escriptor i un lúcid analista de la realitat que ens envolta, no és cap novetat per als lectors d'El Punt que el segueixen de dimarts a diumenge en aquest diari. Assagista, novel·lista, biògraf de Joan Oró, Antoni Maria Badia i Margarit i Oriol de Bolòs i estudiós de l'obra de Josep Pla, excel·leix en els seus dietaris: Paisatge amb flames i L'enigma. Ara publica a l'editorial Acontravent Octubre, un dietari on es despulla púdicament i on he trobat el millor Pairolí, que és dir molt.
Ni sóc, ni vull, ni estic preparat per ser crític literari. Seran aquests els que diran el que hagin de dir d'aquest llibre que a mi m'ha semblat magnífic. Ja m'agradaria escriure la meitat de bé que ho fa l'autor. Com a lector només puc dir que m'ha enganxat, que he sentit plaer en llegir-lo. No només perquè hi he descobert que parla de coneguts amb qui vaig compartir algunes coses i d'enyorats amics, tots ells desapareguts, sinó perquè hi he trobat referències properes, tangibles: Quart i Palol amb les Gavarres de fons, l'Empordà i la Costa Brava, però també referències a estades seves a Lisboa o Venècia. Parla de música i de pintura, de llibres i de dones. I descriu: respires el paisatge, veus els ocells, olores la terra i sents els vents. Diran que és un llibre planià, i en parla, també, de Pla, referència inevitable que es palpa durant una passejada per la vella Girona senzillament sensacional.
He tingut la sort de llegir Octubre i hi he trobat un Pairolí potent. Si dia a dia aconsegueix sorprendre pel seu judici just, acurat i implacable de la realitat immediata, en el llibre hi ha el gran escriptor que entre lectures, articles, llibres i la feina de l'hort està bastint una obra important.
Jordi Grau, publicat en El Punt 14.10.10. Foto: Jordi Gispert.

Finalment, s'acaben

Les fires de Girona impedeixen gaudir amb calma d'una de les millor èpoques de la ciutat.
El calendari irracional ha dissolt l'esperit festiu, mantenint-lo en suspens.
A
fortunadament, avui és l'últim dia de fires a Girona. Algú deu pensar que ja ha sortit l'amargat de torn. No ben bé. Passa que posats a la balança aquells elements que m'agraden o trobo interessants de l'època de fires i els que detesto profundament, guanyen aquests últims, de manera que no els estranyi que celebri que, finalment, s'acaben, i més amb el calendari irracional d'aquest any, que ha provocat una mena de “temps mort” absurd en què l'esperit festiu s'ha dissolt irremissiblement. Podeu pensar que les fires són per gaudir d'aquesta ciutat, encarcarada i inhòspita per a la gent jove per diversos motius, d'una altra manera, des d'una perspectiva diferent a l'habitual. Què vol dir això? Intentar passejar per la Devesa, entre ginys mecànics, eixordat i enlluernat? Empentar-se per Tots Sants al carrer Ciutadans o Ballesteries, que esdevenen una mena de pistes d'autos de xoc humans, trufades de parades en què els preus dels productes, aprofitant l'avinentesa, són una indecència? Les fires impedeixen durant dues setmanes gaudir d'una de les millors èpoques d'aquesta ciutat, en què té l'aspecte més reposat, en què les aromes de tardor es fan més presents i tenen efectes reparadors; són com una mena d'innecessària connexió convulsa entre dues estacions, un lladre que s'endú la transició calmosa que voldria fer de l'estiu a l'hivern. Opinió impopular? Pot ser. Cadascú viu això com vol.
Ni tan sols al teatre s'hi pot trobar refugi. El fet que els espectacles programats per Temporada Alta s'incloguin en el programa de la festa major és una qüestió circumstancial, simplement “passaven per allà”, es fa el recompte final i es conclou: “Organitzem 2.000 actes!” Llavors arriba la realitat i la manca d'una visió de conjunt de tot plegat passa factura. Vegeu: Teatre Municipal, funció de Tres dones i un llop a dins; a fora, a tocar de la porta del moll de càrrega de l'equipament, algú ha autoritzat la celebració d'un concert. Resultat: barreja del text de Javier Daulte, poc interessant, tot s'ha de dir, i la música que prové de l'exterior, amb el perjudici que això suposa, al públic i a la companyia. Un altre cas: als jardins Fora Muralla s'instal·la la vela dels Germans Forman, que porten Obludarium dins de Temporada Alta, un espectacle en què les atmosferes, visuals i sonores són importants; a l'altra banda de la muralla, a uns escassos 100 metres, a la plaça General Marvà, algú, és de suposar que el mateix personatge d'abans, autoritza sorollosos concerts que se celebren de manera simultània a l'espectacle.
Per contra, m'agraden les cercaviles de Fal·lera Gironina; la militància de la sala La Planeta, que no defalleix i hi posa la poesia necessària; el premi Casero, que aquest any, el 30è, ha estat especialment brillant, més que per l'obra guanyadora, que ja veurem quan la publiquin, per la intervenció de Narcís-Jordi Aragó; la música a la Copa; els castells a la plaça del Vi; alguns espectacles familiars; que es facin actes en altres barris, una tendència que s'hauria d'accentuar... Tot i això, celebro que s'acabin les fires.
Avís per a navegants: no he patit cap trauma infantil amb els cavallets, ni la meva vida és grisa i avorrida, ni vaig con ànima en pena per la ciutat sense que ningú m'estimi. Simplement, el brogit consumista en què s'ha convertit tot plegat m'atordeix i m'enerva. El pitjor és que les festes de Nadal ja són a tocar.
Dani Chicano, publicat en el Punt 07/11/10. A la Foto de Roger Casero, Narcís Jordi Aragó.

Màrius Torres, l'ànima

El poeta Màrius Torres amb mercè Figueras, en una
fotografia  de l'any 1924.
Josep Maria Fonalleras tanca avui a La Planeta la XVIII Proposta de Poesia Just M. Casero amb la lectura conferència ‘Tibant els arcs. Una lectura personal de Màrius Torres'.
Permetin-me que els parli del que em sembla que és un privilegi per a tothom i per aquesta ciutat. Ara i aquí; en una ciutat que un bon dia va tenir com a mínim dues sorts; l'una és que algú anomenat Narcís-Jordi Aragó comencés en un moment clau a fer una endreça sàvia en els calaixos de la lletra que s'hi havia escrit i que s'hi escrivia i sobre els seus protagonistes; i l'altra és que Carles Vivó també hagués començat a obrir finestres i portes en l'imaginari d'unes dones i d'uns homes que havien viscut directament en les negrors més reaccionàries i catòliques, que bé tots sabem que han anat i continuen caminant encara sempre juntes. I que quedi escrita aquesta entrada per fer notar que sempre hi ha algun començament en tot i que mai les distàncies humanes són tan extremes com potser pensem que són. Però en tots cas concretem: el privilegi que ens ocupa té el nom propi de Màrius Torres, nascut a Lleida el 1910 i traspassat el 1942 a Puig d'Olena, al sanatori, i l'objecte és la seva poesia i la seva paraula escrita en cadascun dels gèneres en què va fer incursió... Pensant en la proposta extraordinària –Màrius Torres, una espurna– que van presentar el poeta Antoni Clapés i la rapsoda Montse Vellvehí el 22 de setembre passat a la Casa de Cultura en el marc de l'Ara Poesia-XV Festival de Poesia de Girona, i pensant també en aquesta conferència lectura –Tibant els arcs. Una lectura personal de Màrius Torres– que l'escriptor Josep Maria Fonalleras impartirà avui a la Sala La Planeta sobre el poeta, traductor i assagista. Lluny de fer previsions, potser m'agrada intuir ara mateix que aquest privilegi d'haver pogut acostar-nos a la paraula i a l'univers de Màrius haurà tingut i tindrà –coneixent bé els dos protagonistes– la riquesa d'una singularitat més dedicada a la poesia i d'una altra de més vinculada a la seva prosa: epistolari, assaig i traduccions. Que quedi com a una mera intuïció...
Ho va dir el meu amic Antoni Clapés: “Torres és un poeta líric en el sentit més pregonament contemporani de l'expressió: és el poeta que busca la musicalitat interna del text (d'això podríem dir-ne la música de les idees) i dels afectes i les emocions més plenament sentides. Mentre reflexiona sobre el misteri del sentit de l'existència, el poeta parla en primera persona. El jo del poeta líric ressona dins l'abisme de l'ésser, i la seva subjectivitat és purament imaginària; l'emoció íntima només ho és en el sentit que és comuna, universal i compartida per l'altre: el subjecte líric necessita trobar en el lector un semblant amb el qual hauria de poder establir complicitats i intercanviar mots i experiències”... Recuperin ara, per exemple, la Cançó a Mahalta que va musicar Llach i llegeixin després el poema: “Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels. / Fem el mateix camí sota els mateixos cels. / No podem acostar les nostres vides calmes: / ens separa una terra de xiprers i de palmes. / En els meandres, grocs de lliris, verds de pau, / sento, com si em seguís, el teu batec suau / i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga, / de la font a la mar –la nostra pàtria antiga”.

Era el principi: moguin el que calgui remoure i rellegeixin Torres. I visitin també l'exposició sobre Carles Vivó al Museu d'Història de la Ciutat... Bé, i és que amb Torres també arriba Leopardi, Valéry, el seu bon amic Riba, i el gran Pavese; amb Màrius Torres, sempre ve Pavese.
Roger Costa-Pau, publicat en El Punt 03.11.10

2/11/10

Moments feliços

Dins de totes les memòries infantils, sempre hi ha un moment màgic, un fet que es singularitza en el passat com representatiu d'un plaer vital. En la meva de memòria, que ja n'acumula uns quants (de bons, regulars i més d'un de molt dolorós), el que marca d'una forma plaent i definitiva l'inici de la tardor és Sant Narcís i Tots Sants.
De petita cada any, des de la Barcelona dels setanta, pujàvem al 1500 negre familiar i, sense cordar-nos cap cinturó, ens desplaçàvem a unes desitjades Fires de Girona. Quan hi arribàvem, fos el matí, la tarda o el vespre, cansats i mig adormits, es produïa un dels moments feliços que tan magistralment ens va regalar el poeta Gabriel Celaya.
La casa enorme dels avis (no són, totes les cases dels avis, enormes?) lluïa perfumada i ens acollia amb les olors d'una cuina elaborada mentre que el retrobament amb els cosins, arribats de més enllà dels Monegres, anava adquirint una melodia dolça i reconfortant. Aquella era la trobada que també marcava la realitat de l'ineludible inici del curs escolar i de la fred. El moment entranyable ens col·locava al davant la crua realitat del llarg hivern ple de foscor a mitja tarda.
Aleshores Girona era una ciutat de visita que simbolitzava la nissaga càlida, sempre protocol·lària, en què els menuts no es podien aixecar de taula sense haver demanat abans el permís a l'avi. Un permís que sempre era concedit.
La ciutat és la meva des de sempre i aquest darrer llarg cap de setmana, entre passejos per la multitudinària, polsosa i democràtica Devesa, compres a les paradetes de la plaça Sant Agustí, o intents d'acostament a la mostra de pintura de Tots Sants, l'he retrobada novament amable, plena de gent, de panellets, moniatos i castanyes. I, també com cada any, com una obligació gustosa, he assistit a les activitats vinculades a l'acte de lliurament del premi Just Casero. Un acte que la Llibreria 22, és a dir Guillem Terribas, sense ínfules ni ampul·loses pretensions, aconsegueix, passi el que passi i guanyi qui guanyi, crear de manera renovada des de ja fa trenta anys un moment màgic i emotiu. Un moment feliç.
Isabel Llauger El Punt 02/11/10

Trenta ‘caseros'

Trenta edicions forjades en la fidelitat, així es podria definir la trajectòria i la línia coherent que han mantingut els premis de narrativa Just Manuel Casero. Ben segur que el periodista figuerenc que va donar nom a aquests premis ho hauria dit així. El 1980, Just escrivia en aquest diari sobre els altres premis literaris gironins –els Prudenci Bertrana– “Tretze edicions forjades en la fidelitat”, i feia una reflexió general sobre els premis literaris, que Narcís-Jordi Aragó recordava aquest dissabte a la sala La Planeta, recollint aquella afirmació que la seva funció suposa una “contribució honesta a una cultura nova”. En aquests trenta anys els Casero de narrativa han arribat a la maduresa i han aconseguit situar-se en la primera línia dels esdeveniments literaris del país, que han donant un planter d'autors prou reconeguts arreu dels Països Catalans. Felicitats per les trenta edicions!
El Punt 01/11/10 NARCÍS GENIS *L'Apunt.