30/4/10

Jorge Morales presenta avui a la Llibreria 22 el seu primer poemari, «La casa de las arañas»



El poeta xilè resident a Girona Jorge Morales, fundador i director de la revista d'art i poesia El Llop Ferotge, presentarà avui a la Llibreria 22 el seu primer poemari, La casa de las arañas (1999-2002), segon volum de la col·lecció de poesia impulsada per la revista, després de la publicació de Peces mensajeros, d'Edu Sívori Alt, el desembre passat. El llibreter Guillem Terribas i el poeta Lluís Freixas Mascort faran de presentadors i avaladors de Morales, que recitarà textos d'aquest llibre i altres d'inèdits. Amb pròleg d'Albert Compte Startus i disseny de Xavi Casadesús, el llibre ja es pot trobar, a Girona, a la Llibreria 22, el cafè llibreria Context i La Llibreteria.
Xavier Castillon. El Punt 29.04.10.

27/4/10

‘El violí d’Auschwitz’ tomba fronteres


Maria Àngels Anglada ha obert les portes de “Le Livre de Poche” a la literatura catalana actual. Amb ‘El violí d’Auschwitz’ i ‘Quadern d’Aram’, ha emprès una carrera internacional.
Impuls gironí.
L’editora de la col·lecció estrangera de Stok, Marie-Pierre Gracedieu, impressionada per la bellesa de la prosa i el poder d’evocació de l’autora, va creure necessari, d’acord amb l’agent literària, Anna Soler-Pont, un cop amb la traducció a les mans, de cridar l’atenció dels llibreters sobre la novel·la. La idea que va tenir va ser de demanar a un llibreter català que escrivís una carta de recomanació.
Ho va demanar a Guillem Terribas, de la Llibreria 22 de Girona, que va acceptar complagut i honorat, atès que admira especialment l’autora i la coneixia personalment. L’escriptora havia presentat molts dels seus llibres a l’establiment gironí.
Com se sap, M. Àngels Anglada, nascuda a Vic, vivia a Figueres –ben a prop de Girona–, des dels anys 60, ciutat de la qual va ser nomenada filla adoptiva, i visitava sovint Girona. La seva amiga Dolors Condom i Gratacòs, companya dels anys de la universitat, era professora de llatí de la Universitat de Girona. L’any 1995, El violí d’Auschwitz va rebre el guardó de millor novel·la catalana del 1994, per votació popular, en el marc dels premis gironins Prudenci Bertrana.
La relació d’amor entre l’autora i Girona es reforçà amb llaços acadèmics, cinc anys després de la seva desaparició. L’any 2004, la Universitat de Girona va crear la càtedra M. Àngels Anglada. La càtedra promou estudis sobre l’escriptora que li dóna nom, sobre la influència dels clàssics en la cultura catalana i sobre la relació entre la literatura i el paisatge, dos aspectes estretament relacionats amb l’obra de l’escriptora. La dirigeix Mariàngela Vilallonga, catedràtica de filologia llatina.
A l’escrit que va elaborar el llibreter Terribas, i que va ser distribuït per l’editorial entre els llibreters francesos, es recordava que El violí d’Auschwitz havia venut 100.000 exemplars en l’original català.
El llibreter, més que parlar del llibre, va decidir de presentar l’autora. Amb aquestes paraules: “Era una dona molt culta i sensible, de conversa agradable i amb un to de veu molt suau. Amant del món dels clàssics grecs i romans. Això ho va deixar palès en diverses obres. També va conrear la poesia en diverses ocasions.”
I amb relació a les novel·les sobre el genocidi nazi i turc, va escriure: “La seva sensibilitat i el seu compromís amb la societat, la va portar a escriure i expressar el dolor de la repressió i la intolerància de la nostra civilització.”
Lluís Boanda, revista "El Temps" (fragment). 26.04.10.

21/4/10

SANT JORDI 2010«Aquest any tallaran el bacallà, els autors catalans"


Guillem Terribas és el gerent de la Llibreria 22 del carrer Hortes de Girona.
En l'estona que va durar l'entrevista, en Guillem Terribas, es va aixecar diversos cops per atendre encàrrecs, el telèfon i alguna que altra persona que volia recomanacions de primera mà d'un dels llibreters amb més nom de Girona i de Catalunya. Tots aquests fets demostren la hiperactivitat cultural del propietari de la Llibreria 22 del carrer Hortes de Girona. Ell mateix es pregunta el per què de tot plegat. «Crec que si estàs en el moment adequat i en el lloc adequat, aconsegueixes el que desitges. I si no ho aconsegueixes, s'ha de tornar a intentar. La qüestió es anar fent i no parar mai».
Imagino que com és costum a la 22, tindran autors que presentaran per el Sant Jordi?- El dissabte 17 tenim un pre Sant Jordi en que vindran diversos autors a signar i comentar les seves obres: en Vicenç Villatoro, en Josep Campmajó, en Xavier Bosch, en Pep Blay, l'Arcadi Alibès, en Vicenç Pagès i molts més. I per el dia 23 a la parada de la rambla tindrem a alguns d'aquests autors que he nombrat i també a l'Assumpció Cantalozella, el Lluís Muntada, la Claudia Pujol, el Frederic Mayol, el Joaquim Nadal i me'n deixo un munt més. Aquesta acció de que vinguin els autors a signar llibres i a comentar les seves novetats editorials ho varem iniciar precisament aquí a la llibreria 22. Ara és una cosa que fan totes les llibreries de Catalunya.
Quins creu que seran els títols que més es vendran per aquest 23 d'abril?- El Ferran Torrent per exemple amb «El boulevard dels francesos». En Xavier Bosch amb «Se sabrà tot». També vendrà molt en Vicenç Pagès amb «Els jugadors de Whist», l'Emili Teixidor amb «Els convidats». D'autors d'aquí Girona crec que en Carles Monguilod amb «Vint-i-cinc anys i un dia», l'Assumpció Cantalozella amb «L'amor secret del rei en Jaume» o en Xavier Cortadellas amb «La terra és blanca». El que també funcionarà molt bé serà el premi Sant Jordi. Aquest any s'ha de dir que els catalans tallaran el bacallà i no hi haurà un nom estranger que sobresurti per sobre dels demés. En Larsson, en Brown o en Follet ja varen tindre el seu moment. Després, evidentment, també es vendran els llibres mediàtics. Sobretot els que fan referència al futbol que solucionen les coses a moltes dones. O el de l'Arcadi Alibès «Correr per ser feliç», que està fent una campanya molt bona.
La seva recomanació personal?- Ai deu! Te'n diré tres o quatre. Regalaria «El boulevard dels francesos» d'en Ferran Torrent, «L'elegancia del número zero» d'en Lluís Muntada i el llibre de Joan Daniel Bezsonoff «Un país de butxaca». El quart me'l reservo pel premi Lluís Casero «Olor de violetes» de Josep Campmajó.
Què en pensa del llibre electrònic?- Tal i com van les coses, el llibre electrònic s'ha convertit en un electrodomèstic especulatiu i agressiu. El primer surt amb un preu i al cap d'un temps surten amb un altre preu i amb més prestacions. A més aquests aparells surten i no respecten el contingut. Ja d'entrada aquests aparells et regalen 500 llibres i es perd la noció del que és un llibre. Aquests 500 llibres s'han de llegir! Què en fotràs d'aquests 500 llibres si no els llegeixes?A sobre et donen llibres que mai llegiràs. Miren la quantitat i no la qualitat. Jo no llegiré amb això però perquè jo ja m'he acostumat a llegir de l'altre manera. Però els joves que en aquests moments són uns gínjols amb l'electrònica, això els hi anirà fantàstic. També pot passar com els cassetes. Tu te'n recordes dels cassetes? On son els cassetes ara? Els cassetes havien de matar el disc i el CD havia de matar el casset. I fixa't, el casset ja no existeix, el CD s'utilitza ben poc i en canvi el vinil ha tornat a recuperar-se. També és curiós com als anys 80 els diaris anunciaven, amb l'inici de la informàtica, que el llibre desapareixeria i precisament el que ara està desapareixent són els diaris i la forma llibre encara no.
Que ha de tindre un llibre per a ser atractiu?- Això és difícil d'especificar. Que ha de tenir una notícia per a que sigui bona? Molts cops hi ha notícies xorres que són bones i en d'altres ocasions hi ha notícies molt bones que no tenen res que les faci atractives. D'entrada un llibre ha d'estar ben escrit, ha d'explicar una història, ha de tenir paciència i després molta sort. Hi han històries atractives i ben escrites que passen desapercebudes. El llibre té un problema greu i que jo ho comparo amb els espermatozous. Per fer la criatura surten milions d'espermatozous i un només entra. Aquest matí mateix, al magatzem han entrat unes cinquanta caixes de llibres amb uns 40 títols nous. D'aquests 40 títols a l'aparador hi aniran uns 5 o 6, que estaran ben col·locats, a l'interior de la llibreria n'hi haurà uns 10 o 12 i els demés quedaran mig perduts. Amb quin criteri posem els llibres a l'aparador o no els posem? Perquè són dels que s'en parla, perquè són els que tenim referencies? També influeix el fet de que aquest llibre el descobreixi alguna persona. Si passa desapercebut l'escriptor el que ha de fer és escriure una altra història. Per exemple: un dels llibres més llegits de la història és «Cien años de soledad». Abans que s'edités va passar per cinc o sis editorials fins que una editorial molt petita el va treure a la llum. I torno a lo d'abans: en moltes ocasions és estar en el moment i lloc oportú i tenir ganes i curiositat per a fer coses.
Hi ha la possibilitat d'un «Demà passat hi haurà un altre dia»?- També es podria dir: «Avui ja és demà». Tinc escrit algunes coses que no m'acaben de lligar però tampoc et puc dir molta cosa més ja que escriure un llibre no és gens fàcil i encara menys un segon llibre o una segona part.
MIQUEL CORNELLÀ, editat a www.diaridegirona.com el 20/04/10
Foto: Miquel Cornellà.

El valor de la transmissió


Mercè Font presenta avui «L'ajudant del metge», la seva primera novel·la, a Torroella de Montgrí.
F
a poc més de tres anys, la torroellenca Mercè Font va llegir un text breu de l'historiador Joan Pericot que, recollit per Marcel·lí Audivert al volum Torroella, una vila singular, fa referència a un metge establert a Torroella a finals del segle XX que va dur un meticulós llibre de comptes i conductes, on tenia anotats tots els seus pacients i les seves visites i malalties, i que va morir jove, fet que va provocar una commoció en la població. En llegir-ho, Mercè Font va recordar la lectura de Camí de Sirga i Estremida memòria, on Jesús Moncada «descriu les comitives que caminaven al costat del riu, al ritme de l'aigua». El text de Joan Pericot (Les petites històries locals: Un metge del segle XVIII) havia estat publicat originalment en un programa de la festa major de Torroella del 1961, l'any en què va néixer Mercè Font, de manera que, comentant-ho amb ironia, dubta si ha de parlar de causalitat o de casualitat. Això perquè la figura tot just entrevista al text d'aquest metge, que s'anomenava Francesc Duran, va inspirar-li la seva primera novel·la, L'ajudant del metge (L'Albí), que, uns dies després que Xavier Cortadellas ho fes a la Llibreria 22 de Girona, Vicenç Pagès presentarà avui a Torroella (Can Quintana, 19.00 h).
En la novel·la de Mercè Font, Francesc Duran es converteix en Frederic Duran, que és una manera d'afirmar la llibertat de la ficció en relació amb una persona que va existir realment, però amb tota una vida per imaginar, des del moment en què, de fet, se'n coneixen molt poques dades biogràfiques. Aquesta vida imaginada, narrada sense voluntat d'abastar-la tota, no volia explicar-la en primera persona, ni tampoc, per tal de buscar un cert distanciament respecte de la pròpia veu, a través d'un punt de vista femení. D'aquí va concebre el personatge de l'aprenent del metge, que, a la vegada que esbossa la personalitat de l'home que el forma, narra la seva formació: la d'un noi orfe de pare i d'origen humil que, afillat pel doctor Duran, reconeixerà la seva pròpia vocació com a metge mentre va creixent amb la pèrdua de diverses persones estimades, entre altres experiències que en part viurà a París a l'època de la Revolució Francesa. L'ajudant del metge, doncs, pot considerar-se una novel·la de formació d'un jove, anomenat Pitxó, però, mantenint la seva idea inicial, Mercè Font creu que, en el fons, el veritable protagonista és el doctor Duran. Si ho afirma és perquè vol vindicar la figura del formador: «Pitxó creix, es forma i acaba sentint la mateixa vocació del metge, per això aquest és el veritable protagonista en el sentit que és ell qui li dóna la vida que té, no en el sentit biològic (tot i que s'insinua que podria ser el seu fill), sinó en el de la formació i la vocació.» Font, que no deu ser per res que fa molts anys que és professora de llengua i literatura, hi afegeix: «Volia donar la idea de com una vocació i una manera de viure poden modelar i encaminar la vida d'una altra persona.» Per això en les últimes converses, el doctor li diu: «T'adonaràs que el fil no es talla i que després de tu en vindran uns altres que seguiran el teu camí. És la idea que el que ha estat una persona queda com una empremta en la vida dels que d'alguna manera hereten la seva manera de viure.»
IMMA MERINO, publicat en El Punt el 17/04/10. Foto: Manel Lladó, la Mercè Font a la Llibreria 22 el dia de la presentació (07/04/10).

9/4/10

Arriba el primer Sant Jordi Digital

Ernest Folch es veu una persona «apassionada i senzilla que té el problema que li agraden massa coses». Li agrada llegir, estar molt amb la gent que estima i córrer, amb una primera marató ja feta, com va ser la de Barcelona. «L'arribada va ser impressionant!», evoca. També l'apassiona el Barça i comparteix des de petit cada partit amb el seu pare (Xavier, que també és editor), ja sigui junts a l'estadi o en les converses per telèfon.
S'acosta ja el primer e-Sant Jordi o el Sant Jordi digital?
–«Sí, és així. Nosaltres l'hem batejat com el primer Sant Jordi digital i de fet tindrem un estand al passeig de Gràcia per explicar-ho.»
–En quina fase considera que ens trobem del llibre digital?
–«Som a l'any I després de Crist. I, per tant, queda per davant tota la història per escriure.»
–Així vostè és un pioner, no?
–«No sóc un pioner: em considero algú que s'ha sabut adaptar als temps que necessàriament vénen.»
–Per què ha confiat en aquest projecte de Leqtor.com?
–«Primer, perquè hi han confiat al mateix temps accionistes molt potents –Vicenç Vives, Abacus, Cultura 03 i Ferran Soriano, que és president de la companyia– i perquè veient el que està passant en altres països, creure-hi no és cap mèrit: és simplement una qüestió de necessitat. És evident que el futur és el llibre electrònic.»
–Perquè Ferran Soriano ara està molt enfeinat amb Spanair, però tot el que toca com a emprenedor...
–«Estem encantats de poder col·laborar amb el Ferran Soriano, que va acceptar de seguida ser el president de Leqtor.com, i el que ens aporta és molt important.»
–Com ara què?
–«No es fia mai de cap idea preconcebuda i accepta sempre com a bo el pensament nou. I això en una empresa com aquesta és un gran valor.»
–Es pot llegir un García Márquez en un llibre electrònic?
–«Sí!»
–Per què?
–«Primer perquè ja el podem trobar en el mercat i, segon, perquè la comoditat de la lectura és brutal!»
–Motius?
–«Pots estar hores en aquella pantalla i no cansar-te la vista, té una bateria molt autònoma, pots fer més gran o més petit el cos de la lletra, t'ho pots endur allà on vulguis... Per tant, pots llegir tant García Márquez, com Clara Simó i Xavier Bosch.»
–Leqtor.com ven més en castellà o en català?
–«En castellà.»
–Per quina causa?
–«Pel mateix motiu que el FNAC de plaça Catalunya ven més en castellà que en català. La nostra proporció és millor del que es troba en una botiga: 60% en castellà i 40%, en català.»
–El sedueix l'encant del paper, el tacte i el fet de poder remenar?
–«No especialment. El que em sedueix molt són els llibres antics, les primeres edicions. Però els productes industrials que es fan avui, pretendre que això té encant, no em convenç.»
–I què el sedueix?
–«El contingut, la lectura, les idees. Com a objecte, a mi ja només em sedueix el llibre de bibliòfil.»
–On radica el negoci de la distribuïdora 36L?
–«A tenir molts punts de venda que vagin venent els nostres continguts. I no només fem una aposta com a distribuïdora sinó com a punt de venda amb Leqtor.com, on aprenem què volen els nostres lectors.»
–Quin és el perfil del seu client?
–«Tenim dues grans bosses de compradors: la primera és la clàssica, la d'una persona de 45 a 55 anys, molt lector, molt consumidor, i que ha vist que llegir en digital pot arribar a ser més pràctic i més barat.»
–I la segona bossa?
–«L'acabem de descobrir. És la d'un comprador poc avesat a la lectura, molt jove, i que està accedint a la lectura gràcies a la tecnologia. I aquesta nova bossa, tot i ser menor, està previst que progressi molt més.»
–El boca a orella sempre funciona?
–«Sempre! Perquè tu sempre et refiaràs més de la persona que estimes que no del que et diuen els altres.»
–Quina quota de mercat té ara el llibre digital?
«Als Estats Units, un 2%, i a Catalunya encara és marginal.»
–Quin és el millor suport per llegir un llibre electrònic?
–«Per llegir una novel·la ha de ser un lector amb pantalla de tinta digital, perquè no cansa.»
–Quins adjectius definirien un sector tan innovador com el seu?
–«Apassionant i imprevisible.»
–Què li diria a un escèptic?
–«Provi-ho! Al final, si ho prova, s'adonarà d'una cosa fonamental: el que és important no és el paper, el suport, sinó el que hi ha dins.»
–Són temors similars als de quan va començar internet?
–«Sí, s'hi assembla en una sola gran cosa: el canvi fa por.»
–Continua anant a les llibreries?
–«I tant! No deixaré mai d'anar-hi. Tot i que no hi puc anar sovint, la meva preferida és La 22 de Girona.»
ERNEST FOLCH: Editor (Barcelona, 1972) que des del desembre passatés el conseller delegat de la plataforma digital Leqtor.com i la distribuïdora 36L, així com d'Ara Llibres. També és el president de l'Associació d'Editors de Llengua Catalana i va ser el director editorial de Grup 62 des de l'any 2004 al 2006.
Publicat en El Punt 09/04/10 Text: Eduard Batlle. Foto: ACN

6/4/10

El guanyador del Premi Casero 2007 publica "La ciutat de les finestres"


Pau Planas dibuixa un futur atípic i inquietant en el seu segon llibre.
«Tenim molt inculcada la idea del progrés, d'un futur tecnològicament molt avançat, i jo ho qüestiono en aquest llibre», diu l'escriptor Pau Planas (Girona, 1974) sobre la seva segona novel·la, La ciutat de les finestres, publicada per l'editorial Accent. Guanyador del premi Casero 2007 amb La nau, Planas es manté fidel a una espècie de «ciència-ficció atípica» que li permet jugar amb altres gèneres com ara la novel·la històrica. Ahir el llibre va sortir a la venda i es va presentar a la Llibreria 22.
«La ciutat de les finestres no va de gaire res que pugui definir de manera concreta: les conclusions a les quals arriba no són precisament clares. No carrega les piles, no entendreix, no ensenya cap lliçó magistral sobre com solucionar els problemes de la vida... Té suspens, això sí. I passatges inquietants», explica Pau Planas en els seu bloc, en el qual l'escriptor gironí es planteja la difícil tasca de sintetitzar l'argument i la raó de ser de la seva segona novel·la. No és un repte nou: el seu debut, La nau, tampoc no era una obra gaire convencional. Tot i així, en fa un balanç molt satisfactori: «No se'n pot esperar més, tractant-se d'un primer llibre. Vaig guanyar el premi Casero, i tant les crítiques com les vendes han anat força bé», argumenta l'autor, que durant els últims dos anys ha fet col·laboracions en diverses publicacions periòdiques com ara Revista de Girona, però s'ha centrat sobretot en la gestació de la seva segona novel·la, La ciutat de les finestres (Accent, 200 pàgines, 14 euros), que ahir al vespre va presentar a la Llibreria 22 Ricard Biel, que va ser finalista del Casero el 2006 i el va guanyar el 2008, fet que ha afavorit el contacte i l'amistat entre els dos escriptors.
Pau Planas insisteix que la seva relació amb la ciència-ficció convencional, futurista i farcida de ciència avançada i tecnologia, és com a mínim discutible: «Jo no descric un futur tal com l'imaginem habitualment. Més aviat es tracta d'una distopia, una espècie d'utopia negativa, com les d'Orwell. I encara que sembli contradictori, també hi ha elements propis de la novel·la històrica. Utilitzo la ciència-ficció d'una manera gens premeditada i intento obrir noves portes, per exemple cap a una prosa més poètica.» Com a La nau, a La ciutat de les finestres l'espai on transcorre l'acció queda delimitat ja des del títol. Ho explica: «Un personatge misteriós arriba a una ciutat desolada on sembla que l'element més viu siguin els televisors. De fet, les finestres del títol són una metàfora de les pantalles. És una ciutat surrealista i fantàstica, però al mateix temps les descripcions que en faig són molt creïbles.»
Publicat en EL PUNT, 30/03/10. Text i foto: Xavier Castillón. A la foto, Ricard Biel, Pau Planas, Oriol Ponsatí-Murlà.

Presentació del llibre GAIS I LESBIANES DE LA HISTÒRIA DE CATALUNYA


Santi Vila: «Existeix el concepte d'una cultura homosexual»

L
'historiador i polític figuerenc Santi Vila va presentar ahir a la Llibreria 22 de Girona el llibre Gais i lesbianes de la història de Catalunya (Llibres de l'Índex), del periodista Albert Torras. L'alcalde de Figueres ha extret com a conclusió d'aquest «assaig històric amb llicències literàries» que «existeix el concepte d'una cultura homosexual». Una cultura que als Països Catalans –l'autèntic àmbit d'estudi de l'obra– ha tingut referents propis i externs tan diversos com ara el Llibre d'amic i amat de Ramon Llull, Oscar Wilde i Jaime Gil de Biedma.
Després de constatar que «ser homosexual ha estat molt dur tota la vida i ho continua sent», sempre basculant entre «l'autoodi» i «l'orgull i l'afirmació», Santi Vila va apuntar alguns dels trets comuns a molts autors homosexuals com ara «un joc literari a l'entorn de la bellesa que idealitza l'efeb, per influència hel·lenista» i també «el fet de sentir-se còmodes en un espai de marginalitat, que com a cosa positiva afavoreix la tolerància». Per a Vila, el llibre de Torras «mereix ser reconegut com a bona literatura, al marge de la seva vocació de militància».
Publicat en EL PUNT 01/04/10. Text i foto de Xavi Castillón.

LOS LIBREROS DE CABECERA.

En los grandes libreros, los de cabecera, hay buena parte de vocación y mucha profesionalidad. Los que aparecen en esta página son mejores que el ISBN: tienen todos los libros en la cabeza y conocen y saben aconsejar al lector.

Guillem Terribas
Llibreria 22 de Girona es posiblemente una de las librerías de Europa en la que se hacen más presentaciones de libros. Su alma máter y fundador es Guillem Terribas (Salt, 1951), activista cultural infatigable desde la adolescencia, autodidacta y tanto o más cinéfilo que lector. Terribas está también tras el colectivo de críticos cinematográficos que programa el prestigioso Cinema Truffaut y tras el premio literario de novela corta (Premio Casero) que concede su librería. Es indispensable en todos los saraos. La librería, inaugurada en 1978, es un gran hervidero cultural en el que gusta ejercer de gran cocinero. Los sábados por la mañana, uno puede toparse con escritores, políticos, periodistas y actores.

Paco Camarasa
En realidad son dos los francotiradores de la librería Negra y Criminal: Paco Camarasa (Valencia, 1950) y Montse Clavé (Villamartín, Cádiz, 1946). Él primero fue librero en Valencia y luego, distribuidor en Barcelona. Ella hizo teatro y se dedicó al cómic y a escribir libros de gastronomía. El amor y la pasión por la novela negra les unió en Barcelona. Con más de 50 años y sin trabajo decidieron montar una librería a su medida. Montse se inventó el nombre, que ha propiciado una nueva denominación del género: negro-criminal, que ha hecho fortuna. La librería, que cumplirá cinco años en diciembre, está en uno de los lugares más bonitos de la Barceloneta. Los aficionados saben que todos los sábados por la mañana podrán disfrutar allí de libros, conversación y mejillones y vino blanco. La librería se ha convertido en un foco de acción: Camarasa es el comisario de BCNegra, una semana de novela negra que se celebra en Barcelona cada febrero, y dirige cinco clubes de lectura. En Negra y Criminal se pueden comprar desde las últimas novedades a libros inencontrables. Camarasa y Clavé se sirven de una potente web y del correo electrónico para tener a sus clientes informados.

Lluís Morral
Lo suyo y los libros fue pura casualidad. Lluís Morral (Sabadell, 1956) estudió Historia y estaba sin trabajo. Era abril de 1986, poco antes de Sant Jordi, el día del libro y de la rosa. Le salió una sustitución en Laie, le gustó, pero estaba convencido de que le duraría poco. Y ahí sigue. Durante mucho tiempo fue cajero, ahora es el director. Es mucho mejor que el ISBN, tiene todos los libros en la cabeza. Laie, que cumplirá 27 años en diciembre, deslumbró como librería-cafetería. Al principio se ganaba más dinero con Café Laie que con los libros. Ahora, no. Además, bajo la férrea dirección de Montse Moragas se ha diversificado. Laie sigue centrada en los libros y tiene un fondo más que considerable. A su lista de librerías especializadas-tiendas de museo ha añadido las del Picasso, Espai Liceu, parque Güell y en noviembre inaugurará la de CaixaForum en Madrid. También tiene una línea de restauración: el restaurante de CaixaForum Barcelona y Laie Catering.
Albert Padrol y Pep Bernades
En realidad, Altaïr, la gran estrella que guía a los viajeros, es además de errante una estrella doble. La librería la fundaron Albert Padrol (Lleida, 1948) y Pep Bernades (Gironella, 1951), dos impenitentes viajeros, en 1979 en un pequeño local de la barcelonesa calle de la Riera Alta. Lo que hacían y lo bien que lo hacían -vender libros de viajes y ayudar a preparar esos mismo viajes, asesorando con su experiencia, sus consejos y paciencia (que es mucha)- les catapultó adonde están ahora: un espléndido y céntrico local en la Gran Vía de la ciudad con un fondo de más de 70.000 títulos entre los que uno puede encontrar la mejor literatura de viajes, ensayos sobre los diferentes países, su cultura y su historia, guías, mapas, libros de fotografías y maravillosos cuadernos de viajes (además de música y algunos gadgets para nómadas modernos). El secreto de Padrol y Bernades ha sido reivindicar una mirada nueva sobre el fenómeno de viajar, culta y humana. Su idea es que viajar, y en esto se adelantaron a toda una eneración, es tratar de entender el mundo, encontrar al otro e intercambiar ideas. Han convertido su librería no sólo en el templo -nada sagrado, por cierto: pocas librerías hay en las que el cliente se sienta tan relajado, tan a sus anchas- de la venta de libros de viajes sino en un lugar de contacto y de irradiación cultural.
Antonio Ramírez
Nació en Colombia en 1959 y a los 20 años quiso irse a Europa, pero como el dinero no le daba se quedó en México, DF. Ya sabía que quería ser librero y lo fue, primero en una librería pequeñita y luego en la prestigiosa Ghandi. En México estuvo seis años y estudió Económicas. Luego sí pudo dar unas vueltas por Europa -París, Roma- hasta que en 1986 recaló en Barcelona, de donde, dice, no piensa moverse.
Estuvo un año buscándose la vida, como "un suramericano más". Entre otras cosas importó libros latinoamericanos para venderlos en librerías de Barcelona. También estudió Antropología. En 1987 empezó a trabajar en Laie y allí estuvo hasta 1994, cuando por fin pudo poner en marcha su sueño: montar una librería. La Central. Luego, La Central del Raval y después, las más especializadas del Museo de Arte Contemporáneo de Barcelona y del Reina Sofía en Madrid. Las Centrales son librerías de fondo, pero, sobre todo, una invitación al descubrimiento. Vas a buscar un libro que necesitas y te llevas dos que te sorprenden. La celeridad con que ofrece los mejores títulos editados en el extranjero es muy gratificante. "No nos hemos hecho ricos, pero estamos contentos", dice Ramírez.
*Publicat en "El Babelia" El País 07/10/2007.