LLIBRERIA 22 / Tardor 2021 (Segona part)

Novetats, suggeriments de lectures d'aquesta tardor. Passejades per la Llibreria 22 i Còmics22. Realització Guillem Terribas. 30.10.2021

JOAN RIBAS en el record

Imatges de Joan Ribas ( 1937 · 2021) Un home imprescindible a la història de Girona dins l'àmbit empresarial i cultural. Fundador de l' Assessoria Ribas/Alvarez. Radiofonista, corresponsal de premsa, articulista. Uns dels fundadors del grup de Teatre Proscenium, d'El Punt Diari / Punt Avui ; Llibreria 22; Sala La Planeta. Ànima i director d'Els Pastorets de Girona, durant 40 anys. I molt més. Realització Guillem Terribas. Estrena dins els actes del 41 Premi de Novel·la Curta Just M.Casero, que es va celebrar a la Sala La Planeta, organitzat per la Llibreria 22 el 30.10.2021.

Daniel Cid Moragas guanya el 41è Premi Just M. Casero amb «L’espai d’un instant

El llibreter Guillem Terribas, l’alcaldessa Marta Madrenas i els premiats Daniel Cid i Òscar Palazón. | ANIOL RESCLOSA

«Tractat d’anatomia» d’Òscar Palazón és finalista.

El professor universitari Daniel Cid Moragas guanya el 41è premi Just M. Casero de novel·la curta amb l’obra L’espai d’un instant. El guanyador del premi, que organitza cada any la Llibreria 22, es va anunciar ahir en un acte a la sala la Planeta. A l’acte el jurat també va anunciar la novel·la finalista, Tractat d’anatomia, d’Òscar Palazón.

A la Planeta també s’ha pogut celebrar l’aniversari de les 40 edicions del guardó. Un homenatge que no es va poder fer l’any passat a causa de les restriccions contra la covid-19, que van restringir el format de l’entrega del premi de novel·la curta. A la celebració, la família de Casero i Joaquim Nadal van rememorar la figura de l’escriptor, activista i polític Just M. Casero.

En aquesta edició del premi s’han rebut un total de 33 obres, entre les quals el jurat — format per Mita Casacuberta, Josep Maria Fonalleras, Imma Merino, Vicenç Pagès, Eva Vázquez i Jordi Gisperten— han decidit el guanyador.

El reconeixement, en aquesta edició, està dotada amb 2.000 euros pel primer premi, així com la publicació de l’obra amb l’Editorial Empúries a inicis de 2022, i amb 500 euros pel finalista. El premiat, Daniel Cid Moragas, també ha rebut enguany una escultura inspirada en el diccionari català de Pompeu Fabra, obra de Pierre d.la.

«L’espai d’un instant» 

De l’obra guanyadora, L’espai d’un instant, de Daniel Cid Moragas (sota el pseudònim Josep Hongarès), el jurat ha destacat el llenguatge i l’estil de la narració, que no és cronològica, sinó que es compon de fragments agrupats per percepcions, idees, perfums o instants. L’obra parla sobre l’evolució vital d’un personatge que passa per Barcelona, Mallorca, Itàlia i Nova York, i torna a la capital catalana. «El personatge va, a la fi, a la recerca d’una casa, d’un lloc on viure i on obtenir una certa estabilitat, mentre divaga, observa i anota les seves percepcions de la realitat», avança l’acta del jurat. Aquesta és la primera obra de ficció de Cid, autor d’assajos literaris, tal com ell mateix va explicar a l’entrega del premi que li va lliurar l’alcaldessa de Girona, Marta Madrenas. Cid és professor titular d’Estudis de Disseny a la Winchester Shchool of Art, Universitat de Southampton, al Regne Unit.

«Tractat d’anatomia» 

Pel que fa a l’obra finalista Tractat d’anatomia, d’Òscar Palazón (amb el pseudònim Andreas Vesalius), el jurat explica que la novel·la planteja «en un espai inquietant, una mena de pavelló on viuen unes persones tancades, sotmeses a un règim carcerari, la lenta evolució cap a una tragèdia que està feta de petits detalls». Així, l’obra crea una atmosfera angoixant que es manté i va augmentant. La novel·la es pot llegir «com una metàfora del temps incert que vivim», remarca el jurat.

Palazón és professor d’anglès en un institut de Formació Professional, autor de diverses novel·les i poemaris, i guanyador i finalista d’una trentena de premis literaris, fins ara.
JUDITH VILADOMAT PUITGGROS, publicat al Diari de Girona.

Quaranta anys de vida d’uns guardons arrelats.

La 41a edició va permetre rememorar la figura de Just M. Casero i un premi «honest».

"El que no vam poder fer per celebrar els 40 anys, ho fem ara». Amb aquestes paraules del llibreter Guillem Terribas va arrancar el 41è Premi Casero, en un acte que per fi ha pogut commemorar l’aniversari dels guardons. L’any passat, la pandèmia va obligar a fer una celebració molt reduïda. Ahir, en canvi, en una Planeta plena de públic, la família va tenir gran protagonisme fent reviure la «faceta d’escriptor» del també polític, periodista i activista Just M. Casero. Vestint l’acte amb música en directe, les nétes de Casero van donar vida a textos de la seva remarcada trajectòria.

La família Casero, a l’entrega del 41è Premi Casero, ahir. | ANIOL RESCLOSA

«Per la família d’en Just (...) ha estat un gran goig i una enorme emoció cada any, i en fa 41, aquest premi de novel·la curta, que també ha sigut un poc nostre», va dir la seva viuda, Maria Mercè Gumbau. I el seu fill, Roger Casero, va apuntar: «40 anys és molta vida. Els 40 anys del premi són molt més del que en Just va viure», qualificant els premis com «un gran epíleg de la seva vida». A tot això, Joaquim Nadal va afegir: «la vida d’en Just és una vida que perviu» mentre la resta es va fent gran, i va recordar com Casero havia descrit una Girona que «ja no és ben bé igual». Sobre el premi, el membre del jurat i escriptor, Josep M. Fonalleras va defensar: «No crec que hi hagi premis més grossos que aquest» per la projecció dels guanyadors i per l’honestedat del premi. A l’inici de l’acte, el propietari de la Sala Planeta i fundador de Proscenium, Joan Ribas, mort aquest juny, també va ser recordat i homenatjat amb un vídeo.
JUDITH VILADOMAT PUITGGROS, publicat al Diari de Girona. 31.10.2021

Un Casero per recordar 

Daniel Cid Moragas guanya el 41è Premi de Novel·la Curta Just M. Casero amb ‘L’espai d’un instant’ i Óscar Palazón queda finalista.è el jurat ha volgut destacar la qualitat de moltes de les obres que s’hi han presentat, finalment ha estat Daniel Cid Moragas, amb el pseudònim Josep Hongarès, qui ha guanyat la 41a edició del premi de novel·la curta Just M. Casero amb L’espai d’un instant.

En un any en què el jurat ha volgut destacar la qualitat de moltes de les obres que s’hi han presentat, finalment ha estat Daniel Cid Moragas, amb el pseudònim Josep Hongarès, qui ha guanyat la 41a edició del premi de novel·la curta Just M. Casero amb L’espai d’un instant.

En un any en què el jurat ha volgut destacar la qualitat de moltes de les obres que s’hi han presentat, finalment ha estat Daniel Cid Moragas, amb el pseudònim Josep Hongarès, qui ha guanyat la 41a edició del premi de novel·la curta Just M. Casero amb L’espai d’un instant. 

L’autor, doctor en història de l’art per la Universitat de Barcelona i que actualment treballa de professor titular d’estudis de disseny a la Winchester School of Art de la Universitat de Southampton, va recollir ahir el premi poc després d’aterrar i desplaçar-se a Girona, on es va celebrar l’acte. Cid, autor de diversos assajos literaris, va agrair que se li concedís el premi per la primera obra de ficció que ha escrit, amb la qual narra l’evolució vital d’un personatge que va a la recerca d’un lloc on viure i on obtenir una certa estabilitat, mentre divaga, observa i anota les seves percepcions de la realitat.

L’autor, doctor en història de l’art per la Universitat de Barcelona i que actualment treballa de professor titular d’estudis de disseny a la Winchester School of Art de la Universitat de Southampton, va recollir ahir el premi poc després d’aterrar i desplaçar-se a Girona, on es va celebrar l’acte. Cid, autor de diversos assajos literaris, va agrair que se li concedís el premi per la primera obra de ficció que ha escrit, amb la qual narra l’evolució vital d’un personatge que va a la recerca d’un lloc on viure i on obtenir una certa estabilitat, mentre divaga, observa i anota les seves percepcions de la realitat.
El jurat –format per Mita Casacuberta, Josep M. Fonalleras, Imma Merino, Vicenç Pagès, Eva Vázquez i Jordi Gispert– considera que és una obra “formalment atrevida” i n’ha destacat la “barreja de prosa funcional i alhora poètica”, que fa que el lector es vagi “enganxant” a la història a mesura que llegeix, “en un espai literari accessible i també profund”. El premi està dotat amb 2.000 euros, una escultura de Pierre d.la i la publicació de l’obra a l’Editorial Empúries.

Foto: Arxiu 22

Pel que fa a l’obra finalista, dotada amb 500 euros, ha estat Tractat d’anatomia, d’Óscar Palazón, que s’hi ha presentat amb el pseudònim Andreas Vesalius. En aquest cas, el veredicte del premi, que convoca la Llibreria 22, ha destacat que aquesta distòpia sobre un grup de persones que estan sotmeses a un règim carcerari “recrea una atmosfera angoixant que es manté amb robustesa durant tota la narració i que va augmentant d’intensitat, a partir de les reflexions i les observacions d’una veu que parla en primera persona del plural”. Com va destacar Josep M. Fonalleras, “es pot llegir com una metàfora del temps incert que vivim i també com una recreació de dos universos paral·lels: el del propi cos i el d’una comunitat que es regeix per les regles de l’anatomia humana”.
I si les últimes edicions del premi Casero han servit per retre homenatge a persones lligades al guardó –fa dos anys, a l’actriu Cristina Cervià–, aquest any no podia faltar un record especial per a l’empresari, activista cultural i mecenes Joan Ribas; així com al mateix periodista i escriptor que dona nom al premi, Just M. Casero, que va morir prematurament fa 40 anys.
JORDI CAMPS LINNELL, publicat en el PuntAvui 31.10.2021

TARDOR 2021 / Llibreria 22

Imatges de la Llibreria 22, Còmics 22.... Presentacions, recomanacions, recopilades per Guillem Terribas

Girona, estiu de 1978: LAS LEYES DE LA FRONTERA

 

Edmon Roch duu al cinema «Las leyes de la frontera», de Cercas, retrat de la ciutat que vam ser fa 40 anys.

Ara fa un any, una tarda de setembre, visitava el rodatge de la pel·lícula Las leyes de la frontera que aquells dies tenia com escenari els carrers de Girona. El propòsit era saludar al seu productor, el gironí Edmon Roch, per qui tinc gran estima, ja amb una sòlida i prestigiosa trajectòria aixecant projectes tan reconeguts com Garbo, El Niño, Les aventures de Tadeo Jones o la recent i emotiva Adú. Amb l’Edmon ens coneixem de petits. Vàrem néixer al mateix edifici de la plaça Poeta Marquina de Girona, és fill de la poetessa Margarita Colom i del pediatre Gonçal Roch, que hi va mantenir la consulta (a vegades la cua arribava al carrer) durant més de 50 anys i amb qui vaig mantenir grans converses en els darrers anys de la seva vida. De jovenet, l’Edmon va escriure durant molts anys sobre cinema al diari. I el seu germà Gonçal d’automobilisme.

La visita va coincidir amb la que en aquells moments feien al rodatge Javier Cercas, l’autor del llibre ara adaptat al cinema, i el llibreter Guillem Terribas. En aquell moment el rodatge estava en pausa perquè el director, Daniel Monzón, a qui ja coneixia des dels nostres temps a TVE, volia captar la llum que només donava un determinat instant del capvespre per rodar una escena de notable simbolisme per l’argument. És quan el protagonista creua el pont d’en Gómez amb les cases de l’Onyar al fons. A la vorera del passeig Canalejas l’Edmon, en Javier, en Guillem i un servidor, mentre esperàvem el momentum, xerràvem de la pel·lícula, dels til·lers del passeig que compliquen la vista de l’Onyar, del cinema quinqui i d’aquell estiu gironí de 1978 on Cercas va datar l’acció principal del seu llibre i que per a mi també té una especial significació personal i periodística.

Vaig anar a l’estrena madrilenya de la pel·lícula el passat dilluns. Tant Edmon Roch com Daniel Monzón i el guionista Jorge Guerricaechevarría han aconseguit traslladar a la pantalla l’essència d’un llibre que em va agradar molt i que per la tècnica narrativa utilitzada per Cercas exigia un esforç d’adaptació. En vaig sortir molt content i a la porta de la sala comentava a l’Edmon que havia fet un autèntic western. Em va contestar que no era estrany, la pel·lícula preferida de Cercas és El hombre que mató a Liberty Valance, de John Ford, un gran clàssic del gènere. He seguit de prop, amb interès i admiració, la carrera de Javier Cercas, de jovenets coincidíem a L’Arc o a la nit gironina. Estic molt content d’haver col·laborat en el seu moment en aixecar el finançament de l’adaptació cinematogràfica de la seva novel·la Soldados de Salamina que va dirigir un altre bon amic, David Trueba. El febrer passat vaig escriure aquí mateix un article sobre el cop del 23-F , del que en feia 40 anys , afirmant que per a mi el llibre de Cercas Anatomia de un instante és el text que conec que millor contextualitza i explica el que fou tant la transició com el 23-F.

Las leyes de la frontera recull perfectament aquest període en què la línia que et pot canviar la vida és molt fina, també l’ambient d’una Girona socialment esquerdada, d’una transició on encara no marxava el país del passat i no arribava el del futur. Amb un tipus de delinqüència juvenil tradicional que aviat transformaria l’addicció a l’heroïna, que ja s’estava començant a introduir massivament. Tinc força present com era la Girona de 1978. De fet, al juliol d’aquell estiu, quan jo tenia encara 18 anys (en Cercas 16, l’Edmon adolescent ja només feia que anar al cinema, i en Guillem estava a punt d’obrir aquella tardor la Llibreria 22), per la generositat dels meus mentors periodístics en aquest mateix diari, llavors Los Sitios, varen encarregar-me la substitució de Jaume Sureda Prat, com a responsable de la popular i llegida secció «Sucedió en Gerona». L’altra nit, gràcies a l’hemeroteca digitalitzada de l’ajuntament, vaig repassar el que vaig escriure aquell juliol. Intentava seguir la línia costumista i descriptiva, amb tota mena de detalls, dels articles d’en Sureda, incloent-hi comentaris personals o judicis d’opinió. El lliure accés del que disposava el diari als atestats i documents policials o judicials feia que fos habitual que els fets apareguessin amb els noms dels protagonistes o afectats i les seves circumstàncies personals, això avui vorejaria la il·legalitat. Qui sap si darrere de l’atracament a un banc d’Empuriabrava o a l’administració de loteria de Ripoll que narrava aquell juliol de 1978 hi eren en Zarco, la Tere o en «Gafitas».

JORDI BOSCH, publicat al Diari de Girona 10.10.2021