20/10/09

Torna la Salander



La segona part de la trilogia cinematogràfica sorgida del gran èxit editorial del suec Stieg Larsson, amb les novel·les protagonitzades per la inclassificable Lisbeth Salander, arriba aquest divendres a les pantalles gironines, amb l'estrena, als Ocine, de la producció sueca Millenium 2. La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina. El mateix divendres, a la sessió de les deu de la nit, es farà l'estrena oficial del film a Girona amb un col·loqui posterior en el qual participaran l'editora de Columna Ester Pujol, el crític de cinema Josep Mir i el llibreter Guillem Terribas, que moderarà l'acte. L'entrada a aquesta sessió es podrà obtenir amb descompte especial amb el carnet de les biblioteques municipals, del club d'actors del Museu del Cinema i de la Llibreria 22. La projecció i el col·loqui posterior es faran a la sala 3 dels Ocine.
Publicat en El Punt el dia 20.10.09

La Llibreria 22


JOSEP MARIA FONALLERAS
Alguien dijo que librería era sinónimo de libertad. No tienen exactamente la misma raíz, pero se les supone. Es decir, que allí donde haya un libro, muy probablemente habrá un lector libre dispuesto a ejercer su libertad: de engrandecer espacios, de hallar respuestas o, simplemente, la libertad de pasar un buen rato inmerso en una ficción que, a la postre, le será más real que la verdadera realidad. Es fácil decir y escribir todo lo anterior. Lo difícil es mantener un oasis de libertad como este a lo largo de 30 años.Es lo que acaba de pasar en Girona, en la calle de Hortes 22, donde, un octubre de 1978, unos cuantos locos de atar decidieron invertir en algo tan intangible y tan poco rentable como una librería. Se llama 22, una manera bastante discreta de bautizar un negocio, por llamarlo de alguna manera. Podían haber pensado en Shakespeare y en toda la compañía, pero decidieron que la cosa se identificara por su número, sin más, como una conocida marca de galletas de cuando yo era pequeño.Hace 30 años, yo no era exactamente pequeño, pero sí un adolescente que no podía imaginar que esos dos dígitos iban a ser tan importantes en mi vida. Un número que significa "estamos aquí, en esta calle y en un local que nos habla de un dos y otro dos. No debes saber nada más. Solo que aquí hay libros y libertad". Han pasado 30 años y algunos ya no están y todos estamos ya un poco maduros, por llamarlo de alguna manera. En la 22, nos hemos hecho mayores y un poco más sabios. Hemos charlado, ahí, y hemos escuchado. Nos hemos reído y, a veces, hemos llorado. Lo celebramos en un otoño teñido de ocre, como entonces.

Josep M. Fonalleras * Publicat en El periódico 24/10/08

9/10/09

A GIRONA "ESCOLTEN" GUARDIOLA

La primera presentació pública del llibre Escoltant Guardiola va tenir lloc ahir al vespre a la Llibreria 22 de Girona. Jaume Bosquet, poeta i professor de secundària, va ser l'encarregat de fer la presentació del llibre de Pep Riera, el director d'El 9 Esportiu. Bosquet va destacar la personalitat de l'actual entrenador del Barça. La pròxima presentació pública serà el 22 d'aquest mes, a dos quarts de vuit, a la llibreria Catalònia de Barcelona.
*EL PUNT 08.10.09 Foto: E. Picas

4/10/09

MENÚ DE TAPES


Els escriptors gasten a vegades unes arts realment tortuoses per desmitificar el seu ofici. Vicenç Pagès, per exemple. Els que el coneixen saben que representa l'antítesi de l'artista romàntic, d'aquella espècie que diuen que escriuen perquè els estimin, o perquè aspiren a canviar el món, o perquè els han diagnosticat un mal terminal. No, Vicenç Pagès escriu perquè li agrada explorar el món on viu, i perquè hi ha estones que s'ho passa bé fent-ho, i encara d'una desmenjada manera, només en la primera fase, la del desbordament de l'escriptura, abans que hi hagi de fer intervenir l'ordre, la selecció i el muntatge. En acabat sí, ja admet que li fa una mica d'ànsia desprendre's dels seus personatges, com dirien els autors romàntics, fins i tot que en sent la pèrdua, com si s'hi hagués fet una mica amic, però al capdavall aquest és el seu mètode: construir un món a partir de fragments, i després disgregar-los sense pietat. Perquè ens entenguem, remata amb malícia: els seus llibres no fan bon acompanyament amb els àpats copiosos, tipus amanida lleugera de primer seguida d'un arròs caldós, sinó que se senten com a la casa a les tavernes de tapes, en què un s'alimenta de tastets de vianda que fan pòsit per varietat i acumulació, no pas per un sabor sostingut.
Dijous passat, en la presentació de la seva nova novel·la, Els jugadors de whist, a la Casa de Cultura de Girona, Pagès semblava especialment interessat en la seva pròpia desmitificació, prenent pausadament una cervesa Moritz mentre responia a les preguntes que li formulava el també escriptor Lluís Freixas després d'una introducció ben escenogràfica, amb la projecció d'un tràiler d'imatges de pel·lícules i música del rock dels setanta relacionades amb els personatges i amb la lectura, sota una llum esmorteïda, com de litúrgia de missa, d'un parell de fragments del llibre. «Això és el Lizarran», va deixar anar a la concurrència després de comparar la seva novel·la amb un menú de tapes. I s'ha de comprendre, afegia: «Si al llarg del dia has hagut d'atendre mil vegades el mòbil, quan arribes a casa no et poses a escriure Guerra i pau.» Freixas, lleugerament atribolat, perquè és un idealista, però un idealista diguem que molt ben informat, intentava reconduir la situació perquè ningú no acabés confonent l'escriptor amb Risto Mejide, però Pagès continuava entestat en la seva devaluació com a artista romàntic: «La intriga? Aproximadament cada cent pàgines ha de passar alguna cosa sorprenent per mantenir la tensió, perquè si fos cada vint, més que la dosificació d'un misteri, això semblarien les peripècies del baró de Munchausen.» Però que ningú no s'equivoqui: Vicenç Pagès es complau a provocar amb el seu estil sentenciós, però sempre ho fa molt seriosament, com quan afirma que si l'experiència és necessària per a un escriptor és perquè els personatges de què parla no siguin tots ell mateix, o que val la pena escriure dels llocs que un ha conegut, encara que siguin poc glamurosos, o que Els jugadors de whist tracta d'una generació sense èpica, d'una gent emparedada entre l'heroisme dels pares i l'escepticisme dels fills i que, en lloc d'evocar el pas pels calabossos, recorden com l'episodi més gloriós de la seva vida el dia que van anar al concert de The Ramones.
EVA VÀZQUEZ (El Punt 04/10/09) Foto: manel LLadó