![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhFfzA_A5odffvXyDtHU0U2E_c5vSR-BrVAT_gt1n1iFcQ02EDVIqQEmF-6NKAFuRDYDk_KD2GM7z1-Kzn7RjCqS9ad6zI_TQaoIPV0iD6Pp00OQyBZUQalyoVxQwSKGEJw1j3Xn4hPGUU/s320/todas+las+cicatricesn.jpg)
L'única recomanació sensata que és possible fer davant d´un llibre de poesia la va formular Julio Cortázar, fa més de trenta anys, a propòsit de Juan Gelman: «...lo mejor que puedo decirle al lector es que entre en estos poemas como se entra en un sendero, siguiéndolo en sus curvas y sus ascensos, deteniéndose allí donde el camino parece detenerse en las encrucijadas y reanudando la marcha como la reanuda cada poema desde el anterior». Quelcom que només és possible, en tot cas, si creiem en l´existència d´un únic poema (no escrit) que els sobrevola a tots i que sempre podrem retrobar en cada un dels versos relligats en un volum com el que Nunes de Oliveira acaba de presentar.
A banda d´aquesta recomanació, el lector de poesia contemporània „i Nunes és un poeta contemporani, quelcom que no queda garantit pel sol fet d´estar viu– caldrà que s´endinsi en el sender del quale parla Cortázar equipat amb un grapat de consignes que, de fet, tindrien un caràcter més aviat prescriptiu. Ordenadament.
![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjKRPNfFIKnGNbLssEM0-9CHV9JXXQqHvvlHC-yFvDg1aO0tbAHVd9EmOsRIMeKDe_W4c2fdJ44LNPZ0fp-qkXTaLW7yz48iH6GKk9Dy5wFMjscxEL1gZ1_TRONz9y1LWcyhMhyphenhyphenZT3n_V8/s1600/todas+las+cicatrices.jpg)
La segona prescripció –un cop acceptada la transcendència que custodien les anècdotes–, és la que ens impel·leix a acceptar la natural pervivència de la pulsió romàntica i, al mateix temps, a saber-la diferenciar d´aquell «romanticisme» de calaix que no és altra cosa que l´exhibició desordenada dels sentiments individuals. Per ser romàntic, en primer lloc, s´ha de posar ordre als sentiments com ha fet, al llarg de tota una dècada, Nunes de Oliveira.
La tercera prescripció que cal tenir en compte abans –o després– d´haver transitat per Todas las cicatrices és comuna a la majoria de poetes però molt significativa en el cas que ens ocupa: la veu poètica és sempre el resultat d´una suma de veus. Justament per això, el llibre està escrit en castellà enlloc de portuguè: la nostra península poètica „i inacabada, com volia el gran Gaziel„ comença a les costes atlàntiques i arriba fins als penya-segats del cap de creus. El lector de Pessoa, de Cesariny, de Meireles, d´Anthero de Quental, d´Eugénio de Andrade, també és lector de Gelman, de Marzal, de García Montero, de Cernuda, de Darío –els salts cronològics, aquí, no tenen importància– i, més propers a nosaltres, de Gil de Biedma, de Foix, de Vinyoli, de Riba, de Carner, de Fonollosa... Tots ells, tots aquests poetes, comparteixen el fet d´estar embarcats en la mateixa «Balsa de piedra» que va imaginar el gran Saramago.
I és que (quarta i última prescripció) és important saber que ens trobem davant d'un joc de miralls, un calidoscopi on el «Jo» del poeta es descompon en tantes identitats com a lectors pugui tenir aquest llibre. D'això es tracta: l'ofici del poeta no és reproduir aquella primera experiència, sinó crear-ne una altra, l'obra (el poema) que de cap manera pot ser esclava del seu punt originari: el resultat, un llibre molt notable que certifica la necessitat de mantenir en vida iniciatives delicadament minoritàries com la que porta a terme l´editorial El Llop Ferotge. Una sort.
Eudald Camps, publicat en el Diari de Girona 27.09.13 Foto: Llibreria 22