25 anys de Còmics 22

Avui,15 de febrer de 2019, fa 25 anys que Còmics 22 va obrir per primera vegada les seves portes, a un petit local amb el número 11 del carrer Hortes... o, dit d’una altra manera, a tan sols uns metres de la llibreria mare i d’on estem situats ara. Jo no vaig viure des de dintre tot el procés que va portar a obrir la botiga i, per tant, no crec que hagi de ser el que trobareu en el text que heu començat a llegir (mai m'ha agradat fer el paper d’impostor). Malgrat això, si em permeteu, sortiré per uns moment de la banda en la qual acostumo a estar del mostrador, per poder posar-me, un altre cop, en la perspectiva del lector de còmics que va viure aquest esdeveniment.

Pels que siguin tan joves que no hagin viscut aquella època, cal dir que, abans de que hi hagués una llibreria especialitzada en còmics a Girona, els aficionats havíem de fer una mena de gimcana en la qual calia recórrer tots els quioscos de la ciutat per poder seguir les col·leccions que ens interessaven. Als quiosquers no els hi podíem dir que ens guardessin l’exemplar de “Vengadores” que rebien entre els 80 milions de revistes que sortien per aquell temps, i menys que no es confonguessin amb “Nuevos Vengadores”, la qual ja no ens agradava i l’havíem deixat de col·leccionar. Per tant, el dia de sortida (que no sabiem) de cada còmic es tornava una mena de competició entre els fans per poder trobar-los. Suposo que això va fer possible que hi hagués gent que s'inspirés en escriure sagues de ficció com la dels “Jocs de la fam”... però això és tan sols una teoria meva.

Amb el que he exposat, imagineu el que va suposar tenir de sobte una llibreria on teníem fàcilment tot el que ens agradava a l’abast. I encara més... a una persona, com era en Xavier Bassó que, no tan sols ens podia assessorar sobre allò que buscàvem, sinó que era un dels nostres i compartia amb nosaltres afició. Així no va ser estrany que es creés un ambient tan genial en aquell petit local, que va fer que molts de nosaltres trobéssim en Còmics 22 un punt de trobada per compartir l’afició que tant ens agradava. De vegades, desafiant a les lleis físiques que demostraven la dificultat d'estar més de quatre persones a la vegada, xerrant sobre còmics.
A més, ens volia facilitar tant la vida que, fins i tot, organitzava expedicions en autobús en les dates que tocava agafar la motxilla per anar al Saló del Còmic. Això sí, si anaves amb la 22 t'havies de comportar... i comportar-se volia dir no demanar-li a en Xevi que posés, durant el trajecte, segons quin tipus de música. Alguna persona, que devia ser molt agossarada, va intentar que fes sonar un cassette que infringia aquesta norma no escrita. I, malgrat que ell estava en el fons del bus i jo davant de tot, no vaig poder evitar sentir els crits: "Tacatà!, Tacatà! Va i em demana el ****** que posi Tacatà!". En un primer moment no sabia de què estava parlant. Més tard vaig entendre que es referia als "Take That". Aquell noi hauria d'haver baixat amb l'autobús en marxa.

Els anys van passar. En Xevi va marxar i va deixar pas a l'etapa d'un altre gran, l' Ivan García, el que amb els anys acabaria siguent no tan sols el meu company, sinó una de les millors persones amb les que he tingut la sort de treballar. Amb ell es va produir el trasllat al local on estem ara, just davant de, com l'anomenem nosaltres, "la llibreria gran".
Apart de ser una altra persona amb un gran coneixement sobre els còmics, l'Ivan feia com els superherois: tenia una identitat secreta... però deixava pistes que vaig anar descobrint quan vaig entrar a treballar amb ell. De vegades, en els marges dels albarans de la seva taula, hi havien dibuixos brutals que ell feia com si res, en els 5 minuts en els que el client estava decidint si es quedava amb Maus o amb Persèpolis. A una persona com jo, que tinc com a màxim nivell de dibuix el saber fer un retrat amb un 6 i un 4, això li al·lucinava molt. I em donaven ganes d'emportar-me aquests albarans per emmarcar-los a casa. Avui dia, la identitat secreta de l'Ivan ja no és tal i està a punt de publicar el seu primer còmic com a autor complet per a Grafito Editorial.

I paro, que m'he allargat molt. Potser aquest text sembla un homenatge, gens dissimulat, a dues persones que van fer possible que continuem rebent còmics cada dia en la llibreria en la que ens solem veure... i la veritat és que ho és.

Xevi i Ivan, va per vosaltres. Gràcies per poder fer-nos viure aquests 25 anys.
I vosaltres, ja sabeu on som. Gràcies també (eternes) i... ens continuem veient!

By Marcel González

Posen el maqui olotí Cisquet com a «model de lluita per un món millor»

Francesc «Cisquet» Serrat, un olotí afusellat el febrer de 1946, en ple franquisme, al Camp de la Bota de Barcelona, va ser posat ahir en un acte a Girona com a «exemple i model» de ciutadà compromès que «lluita per un món millor». Amb aquestes paraules, Raul Valls va voler retre tribut al maqui Cisquet «en l'actual moment de represa de l'extrema dreta a Europa». L'acte es va fer a la Llibreria 22 de Girona, on es va presentar la reedició del llibre Cisquet, un maqui olotí, i es va inaugurar l'exposició sobre la vida de qui va conèixer l'exili del 1939, va ser tancat amb la família al camp de concentració d'Agde (França) i va participar l'octubre del 1944 a la invasió de la Vall d'Aran.

Joan Boada, Cristina Herrando i Raül Valls, durant la presentació a la 22.
Foto: Aniol Reslosa.

Malgrat ser fill de qui era alcalde d'Olot l'any 1938, i malgrat acreditar una biografia personal del tot exepcional, pràcticament ningú coneixia a Olot la història de Cisquet, ni molt menys l'existència del seu germà –Miquel Serrat– encara en vida a França. La casualitat va voler que la història es fes pública i a partir d'aquí es va començar a difondre gràcies a l'anomenada Comissió Cisquet, de la qual forma part Raul Valls, que ahir va participar a la presentació a Girona, acompanyat de l'exdiputat i professor de l'Institut Santiago Sobrequés Joan Boada, i de Cristina Herrando, coautora del llibre.
Boada va explicar que s'està tramitant la rehabilitació de Can Trona, un edifici de la Vall d'en Bas, per fer-hi un centre d'interpretació i explicar el moment històric i les circumstàncies dels maquis. Boada va afegir que l'exposició serà itinerant pels instituts d'ensenyament, començant pel seu, el Sobrequès de Girona.
A l'acte d'ahir no hi va poder assistir per la seva avançada edat, Miquel Serrat, germà de Cisquet, que en canvi sí ha confirmat la participació a tot un seguit d'actes que tindran lloc avui a Olot, on té previst firmar al llibre d'honor de la ciutat i inaugurar una placa d'homenatge a Cisquet al carrer Macarnau, 5, a les 12 hores.
Un dinar de germanor al Núria i un acte públic d'homenatge a la sala de plens de l'ajuntament (18.30 h) completaran la jornada. Diumenge hi haurà un acte també a Barcelona.
DANIEL BONAVENTURA, Diari de Girona 16.02.2019

Premi Casero 2018: Una història molt animal

Anna Monreal publica ‘Tristany’, premi Casero, una novel·la plena de paneroles.
Anna Monreal a la llibreria La Impossible de Barcelona, on va fer la presentació de Tristany En la presentació d’una novel·la sempre s’hi aprenen coses. La panerola, també coneguda com a escarabat de cuina –científicament Periplaneta americana, com es titulava provisionalment la novel·la que es va presentar a concurs–, és un insecte d’origen americà, com el seu nom indica, i a Europa diuen que és a Barcelona on n’hi ha més. Anna Monreal (Barcelona, 1976) viu a Tarragona i, no fa gaire, el seu barri va patir una plaga de paneroles que fins i tot s’enfilaven per la panxa d’una amiga embarassada mentre feia la migdiada. Monreal tenia una novel·la empantanegada i aleshores, arran d’aquesta anècdota, va trobar el desllorigador.

L'editor Jordi Rourera, l'autora Anna Monreal i Vicenç Pagès, membre del jurat a la 22 durant la presentació 23.01.2019

Amb Tristany, l’escriptora barcelonina ha guanyat el 38è premi Just M. Casero del 2018, que ara publica Empúries. “Un premi independent”, va recordar el seu padrí, Guillem Terribas, atès que ni la Llibreria 22 de Girona, que el convoca, ni l’editorial que el publica formen part del jurat. Sí que hi són Mita Casacuberta, Josep M. Fonalleras, Imma Merino i Vicenç Pagès Jordà.
Anna Monreal ja havia guanyat El Lector de l’Odissea el 2011 amb Olives picants, i confessa que escriu al tren. Com que viu a Tarragona però treballa al Departament d’Economia de la Generalitat, a Barcelona, aquesta economista es passa cada dia més de dues hores en un vagó. Aprofita per llegir, per escriure i, quan estava embarassada, per dormir.
Des del llibre anterior ha passat molt de temps, però també hi ha hagut una criatura i un atemptat, el del Bataclan de París, que la va paralitzar i no li deixava escriure una ratlla, perquè estava esporuguida pensant en un possible atemptat al tren. Fins que van aparèixer les paneroles i la van ajudar a desencallar la novel·la, “escrita en un 94,9% a la Renfe”.
Tristany és una història sobre l’atzar i d’una felicitat que penja d’un fil. El protagonista ho té tot per tenir una vida d’èxit, però pren una decisió que ho capgira tot. “M’agrada molt el narrador omniscient, m’agrada molt ser Déu i portar els personatges per on jo vull –confessa l’autora–, tot i que en aquesta novel·la el punt de vista està focalitzat en el protagonista”.

Guillem Terribas, el llegendari llibreter gironí, considera que la veu del narrador és molt masculina: “De fet, entre els missatges que s’intercanviaven els membres del jurat durant les deliberacions, tots donaven per fet que l’autor havia de ser un home”. I afegeix: “Considero que hi ha realisme màgic perquè, entre altres coses, no em crec que un home ho pugui fer cinc o sis vegades al dia, com li passa al Tristany”, rebla Terribas.
Aquest elogi és un reconeixement de l’habilitat de l’escriptora, i Monreal confessa que és deliberat: “Volia castigar algú i he volgut posar-me en la pell d’un home”. I se n’ha sortit?, li preguntem: “M’he quedat tranquil·la amb el càstig, sí. Com que a la vida no ho pots fer, ho he fet a la novel·la”.
Mauricio Babilonia, a Cien años de soledad, de García Márquez, arribava als llocs sempre precedit per unes papallones grogues, i allò era un símbol d’alegria. Aquí són les paneroles les que revelen la presència del Tristany, que no destaca precisament per l’alegria. La pregunta següent ve rodada: no espera cap represàlia o que algú es pugui sentir ofès? L’autora somriu i es mostra molt tranquil·la: “Ningú no s’hi pot identificar”.
MAGÍ CAMPS, publicat a la Vanguardia 07.02.20119