30/9/12

Cercas no para de firmar llibres a la 22

Javier Cercas va signar exemplars del seu nou llibre, Las leyes de la frontera, ahir a la Llibreria 22. L'escriptor, que dimarts passat va estar a Girona a l'acte de presentació internacional d'aquesta novel·la que està ambientada a la ciutat on ha viscut bona part de la seva vida, va atendre molts amics i clients de la llibreria.
El Punt-Avui 30.09.12 Foto: Joan Sabater

Fora de camp
Quan les ciutats es projecten per atraure el turisme solen crear un imaginari que es repeteix i que està format pels seus espais monumentals, pels racons carregats de més tipisme o pels llocs d'oci. En canvi, altres espais que configuren una certa ciutat real i que són impersonals es transformen en espais fora de camp. Resulta curiós com, per contra, a vegades la ficció pot transformar aquests imaginaris per crear-ne d'altres que surtin de la marginació que implica el fora de camp.
M'agradaria posar Girona com a exemple. Des que l'any 1911 la ciutat va ser filmada per Segundo de Chomón i qualificada de la Venècia espanyola, el seu imaginari monumental continua vigent. Els fulletons turístics, els documentals televisius i algunes pel·lícules no han fet més que projectar-la i vendre-la al foresters. L'aparició, però, de la novel.la de Javier Cercas, Las leyes de la frontera, provoca una curiosa alteració. Cercas ens proposa mirar una altra Girona per endinsar-nos en llocs que ja no són el que eren –el Pou de la Barca o el Pou Rodó com a vell barri de prostitució–, altres que han desaparegut –los Albergues Provisionales–, altres que no surten a cap fulletó turístic –Germans Sàbat– i altres que són el reflex d'una Girona gitana transitada per quinquis. Podrà aquesta Girona crear un nou imaginari? Si tenim en compte que la novel·la està destinada a convertir-se un best-seller llegit per milers de persones, hem d'admetre que la ciutat com a decorat tindrà un fort impacte i que Las leyes de la frontera serà un important vehicle de promoció. La Girona relatada per Cercas s'imposarà com una altra Girona, ubicada en un altre temps –el 1978–, les restes de la qual encara es projecten damunt la Girona actual.
La novel·la de Cercas, però, no és només el nou vehicle d'aquesta altra Girona. Isaki Lacuesta va començar a rodar aquest estiu Murieron por encima de sus posibilidades. El cineasta va filmar l'Onyar, però no davant les cases pintades, sinó allà on no és més que un petit rierol. Va continuar en una impersonal piscina comunitària d'una zona residencial i va seguir en un més carrers anònims. Isaki busca de Girona la imatge d'una ciutat qualsevol. La monumentalitat també queda fora de camp i l'imaginari urbà pren una altra dimensió. Una altra ciutat surt a la llum i mostra les múltiples cares que pot tenir la ciutat real.
Àngel Quintana, article d'opinió "Els miralls de la ficció" publicat en El Punt-Avui 30.09.12

Les ‘Marques de foc' de Narcís Comadira

El poeta i pintor gironí Narcís Comadira va presentar divendres al vespre a la Llibreria 22 de Girona el llibre Marques de foc. Els poemes i els dies (Ara Llibres), una autobiografia literària en què l'autor, coincidint amb el seu setantè aniversari, rememora els escriptors i els poemes que l'han acompanyat al llarg de la vida.
El Punt-Avui 30.09.12. Foto: Joan Sabater

Marques de foc
Diuen que la biografia d'un escriptor és en els seus llibres. Narcís Comadira acaba de publicar una autobiografia que és la que correspon a un poeta: un recorregut pels versos que se li han ficat endins d'ençà que, de ben jove, va adonar-se de quina manera precisa la poesia permet formalitzar l'experiència. A la seva edat i amb la seva fecunda trajectòria, alliberat de l'ansietat de la influència que deia aquell, Comadira comenta els poemes que se li han fet memorables i que pot recitar per a ell mateix si una nit no agafa el son. Són les “marques de foc” que donen el títol a un llibre singular que, com aquell que res, esdevé una classe de literatura universal dictada amb llenguatge planer i sense cap engavanyament acadèmic. Són lectures d'un lector summament atent que, per entendre bé els versos i el sentit del poema, es dedica a traduir-los. Comadira és un traductor tan precís com virtuós i és, doncs, un luxe sentir-li explicar el ressons de la seva pròpia obra poètica. Traduir, repeteix sovint Comadira, és la millor maner de llegir. A Baudelaire, Auden o Leopardi, fins i tot els polonesos que tant admira, el poeta se'ls fa seus traslladant-los a la seva llengua, al català dels seus: Verdaguer i Sagarra, Carner i Foix, Ferrater i Vinyoli. Comadira, que en la introducció del seu darrer recull de poemes, Lent, ha escrit una memorable lliçó sobre els processos creatius en poesia, ens regala aquí unes “memòries” tocades per l'emoció recordada en la tranquil·litat de qui ja és més enllà de les vanitats grotesques i que, lleuger d'equipatge però “podrit de literatura”, explora la seva anella particular en la cadena de les generacions. “Podrit de literatura” és l'expressió que va fer servir Modest Prats en la presentació d'un llibre de Fonalleras. De tots dos, del mentor més gran i del narrador més jove, en parla Comadira en aquest llibre que vol celebrar amb intensitat els amics que l'han acompanyat i els poetes que l'han marcat. Narcís Comadira ens acaba de regalar una autobiografia de poeta que nodreix i vigoritza la nostra tradició literària.
Miquel Berga, Columna a El Punt-Avui "Avui és festa" 30.09.12

27/9/12

“És una novel·la d'enigmes”

Cercas té prou poder de convocatòria perquè periodistes i llibreters de tot l'Estat es traslladin a Girona per conèixer alguns dels escenaris on transcorre Las leyes de la frontera: la història d'Ignacio Cañas, un noi de 16 anys, tranquil, estudiós, amb ulleres i xarnego privilegiat, com ho era Cercas als 16 anys, que viu en un bloc de pisos al barri de la Devesa de Girona, més o menys allà on vivia llavors Cercas, molt a prop però també molt lluny dels albergs provisionals on s'acumulaven, a l'altra banda del riu Ter –la frontera blava, com la sèrie japonesa homònima que va triomfar entre els joves aquell estiu del 1978– els xarnegos d'extracció més baixa, per dir-ho finament. En aquests albergs vivien El Zarco i la seva basca. I també Tere. Per ella i perquè no és fàcil ser adolescent en cap època, Ignacio va traspassar la frontera i es va convertir en El Gafitas, delinqüent juvenil de trajectòria criminal efímera i amor etern. I més tard, prestigiós advocat penalista. Ahir, a la roda de premsa en què Cercas va estar acompanyat per l'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, la consellera delegada de Random House Mondadori, Núria Cabutí–“Tenim prevista una gran campanya a Catalunya, Espanya i l'Amèrica Llatina”–, i el seu director editorial, Claudio López de Lamadrid, es va parlar molt de la gran transformació que havia viscut Girona entre les dues etapes que marquen la trama del llibre, 1978 i 1999-2006, i Puigdemont va dir també que la ciutat és “un plató literari que supera totes les previsions”, en referència també a Quan érem feliços, de Rafel Nadal. “No s'entendria la Girona d'avui l'aportació de tantes famílies que van venir de fora”, va subratllar l'alcalde, i va recordar també que diumenge vinent tindrà lloc una trobada dels antics residents de les barraques de Montjuïc.
Cercas va explicar els diferents orígens de la novel·la: l'impacte que rep, amb 10 o 12 anys, quan descobreix l'existència i la misèria extrema dels albergs (“Era, literalment, un altre món”); molt més tard, quan s'estava documentant per a Anatomía.., hi va trobar “en la part menys noble” de la transició els quinquis, que mai fins llavors l'havien interessat i menys a través de les pel·lícules de De la Loma (“Jo veia pel·lícules de Bergman”, va ironitzar). El llibre d'un amic, Carles Monguilod, que havia estat advocat del Vaquilla, i una exposició del CCCB sobre el fenomen quinqui el van acabar de decidir a escriure aquest llibre de ficció (“He sentit l'alegria de tornar a la llibertat de la ficció”) al voltant d'una pregunta tan precisa com aquesta: “Per què ells sí i no jo? Per què tots havien mort i jo no?” El Vaquilla tenia només un any més que Cercas. Fa 9 anys que és mort.
Després va tenir lloc una visita guiada pel Barri Vell amb Rosa Duran (Punt de Benvinguda) i l'arquitecta municipal Rosa Cànovas fins a l'antic barri Xino, on es reunia la basca del Zarco per fer cerveses, fumar porros, planejar crims i anar de putes a un dels molts prostíbuls que es concentraven en un espai força reduït reconvertit després en màxima expressió de la modernitat. La visita es va acabar a la plaça Sant Agustí, on també s'acaba el llibre, i la jornada promocional es va completar amb una presentació per a llibreters, al Saló de Descans del Municipal, on Monguilod i Guillem Terribas van elogiar la minuciositat de Cercas a l'hora de documentar-se, ja sigui sobre lleis, arbres o crematoris, per escriure ficcions contaminades de realitat.
Xavier Castillón, publicat en El Punt-Avui 26.09.12 Foto: Pere Duran

Cercas serà avui un guia de luxe per la Girona del Zarco Uns 25 periodistes i 35 llibreteres de tot l'Estat assistiran a la presentació de la seva nova novel·la, ‘Las leyes de la frontera', en una intensa jornada que s'obrirà aquest matí a l'Ajuntament de Girona

Una setmana després de la mort de Santiago Carrillo, un dels protagonistes del seu últim llibre, Anatomía de un instante, guardonat amb el Premio Nacional de Narrativa 2010, Javier Cercas presenta avui a Girona la seva nova novel·la, Las leyes de la frontera (Mondadori), ambientada en dues ciutats tan diferents com la Girona de finals dels anys setanta i la Girona de finals dels noranta.
“No dic que la Girona d'ara sigui millor –en cert sentit és pitjor–; només dic que és diferent”, reflexiona el principal protagonista i narrador per contextualitzar la història del Zarco, la Tere i el Gafitas, en la qual Cercas barreja records personals i molts altres elements, inclosos episodis i circumstàncies que recorden la llegenda delictiva del Vaquilla i la seva vinculació amb Girona. Per exemple, el personatge del Gafitas té ingredients biogràfics d'un dels seus últims advocats, Carles Monguilod, i del mateix Cercas, que reconeix als agraïments que l'assaig Vint-i-cinc anys i un dia, de Monguilod, “va ser un dels estímuls inicials d'aquesta història”.
Uns 25 periodistes i 35 llibreters procedents de tot l'Estat han estat convidats per Random House Mondadori per participar avui en una intensa jornada promocional, que començarà a les 11 del matí a l'Ajuntament de Girona, on tindrà lloc una roda de premsa en què, a més de Cercas, hi haurà l'alcalde, Carles Puigdemont, i el director editorial de Mondadori, Claudio López de Lamadrid. Tot seguit tindrà lloc un recorregut guiat per Cercas per alguns dels llocs de la ciutat en què transcorre la novel·la, especialment a l'antic barri xino. I després d'un pica-pica servit per El Celler de Can Roca al claustre de la Mercè, a la tarda es portarà a terme una presentació del llibre, només per a periodistes i llibreters, al saló de descans del Municipal. A l'acte també intervindran el llibreter Guillem Terribas i, possiblement, Monguilod.
Dissabte, firmes a la 22
No està previst que Cercas faci una acte públic de presentació del llibre a Girona, però dissabte vinent signarà llibres a la Llibreria 22 a partir de les 6.
Xavier Castillon,
publicat en el Punt-Avui 25.09.12
Guillem Terribas és l’ànima i bona part de l’epidermis de la Llibreria 22, de Girona. A més de llegir el llibre, organitzar l’acte i tenir cura dels autors, fa trenta anys que grava les presentacions que es fan al seu local. Presentar un llibre en societat és, inevitablement, una cerimònia –s’acosta a la d’un bateig– en la qual l’escriptor mostra i es mostra amb l’objectiu evident de vendre el producte i també amb la idea, potser més subtil, de parlar intensament de literatura.
A vegades, es dóna aquesta circumstància, i l’espectador gaudeix no pas d’un acte publicitari sinó d’una inesperada lliçó de poètica. Al llarg d’aquests trenta anys, n’hi ha hagut moltes, i ara es reuneixen en una exposició – Llibres parlats– que recorrerà biblioteques de tot Catalunya. Terribas ha filmat en súper-8 i en digital, amb càmeres arcaiques i amb petits invents moderns, fragments d’una litúrgia laica que sovint és amable i distesa però que també conté píndoles d’enorme valor pedagògic.
Tant les gravacions, editades per Cristina Masanés, com les aportacions al catàleg dels escriptors, presentats o presentadors
–des de Gil de Biedma a Cercas, des de Comadira a Bolaño ...són la solidificació del moment líquid i evanescent en què un llibre neix. Un manual d’instruccions d’ús, un acostament a l’agrimensor que mesura el paisatge i, alhora, en recalca les arestes, les muntanyes i les planúries.
Josep M. Fonalleras, publicat a El Periodico el 25.09.12 Foto: David Ruíz.

24/9/12

Cercas, un paseo por el lado salvaje

Cuando vi las fotos de aquellos quinquis muertos, algunos de los cuales podían haber sido mis vecinos, me pregunté: ‘¿Por qué ellos y no yo?’”. La cuestión se la plantea el escritor Javier Cercas una mañana de final de agosto en el Café Royal de Girona, mientras llueve copiosamente tras los vidrios del local de la plaza de la Independència.
La reflexión viene a cuento de su nueva novela, Las leyes de la frontera, que llega a las librerías el 26 de septiembre con un sonado lanzamiento de Editorial Mondadori. Una historia absorbente, a ratos dura y a ratos muy romántica, centrada en las relaciones de tres personajes: el Zarco, un quinqui atracador de bancos que tiene su momento de esplendor en los años 70 y primeros 80 y luego entra en un declive de cárcel y toxicomanías; el Gafitas, un estudiante que se acerca al Zarco en su adolescencia y luego, cuarentones ambos, vuelve a reencontrarlo como abogado, y Tere, la joven que bascula entre uno y otro, independiente, guapa y ceñuda, misteriosa hasta el final. El escenario es Girona, hoy pequeña joya urbana impecablemente restaurada que recibe cada año cientos de miles de turistas, pero que cuando arranca la acción de la novela es una destartalada ciudad de provincias que intenta sacar cabeza en el primer posfranquismo.
“¿Cómo surge la idea de Las leyes de la frontera? En primer lugar, porque yo vivía muy cerca de donde vive en la novela el Zarco, mi madre aún reside allí, ahora vengo de verla, y el paraguas que llevo es el que usaba mi padre”, explica el escritor. “Yo llegué a Girona desde Extremadura con mi familia cuando era muy pequeño, por razones económicos, como todos entonces, y nos instalamos en un barrio de inmigrantes de clase media, ya que mi padre era veterinario y teníamos un cierto estatus. Jugaba al baloncesto con los chicos del barrio, y un amigo me llevó un día a los albergues provisionales, creados en los 60 para acoger a inmigrantes sin recursos. Me impresionó la miseria que existía tan sólo a cien metros de donde nosotros vivíamos, simplemente cruzando el río Ter. De allí salieron muchachos como los quinquis de mi novela”.
Javier Cercas, nacido en Ibahernando (Cáceres) en 1962, es una de las figuras de primera línea de la literatura española actual. Su vida ha transcurrido entre la Girona de infancia y adolescencia, donde volvió más tarde como profesor; Barcelona, donde cursó estudios universitarios y reside actualmente, y EE.UU., donde dio clases durante un tiempo. Su novela del año 2001, Soldados de Salamina, inspirada en una peripecia del falangista Rafael Sánchez Mazas durante la guerra civil española, le cosechó incontables premios, fue elogiada por autores como Vargas Llosa, Coetzee o Susan Sontag y, traducida a los principales idiomas, le consagró internacionalmente. Tras otra novela, La velocidad de la luz (2005), que abordaba un episodio de la guerra de Vietnam, publicó en el año 2009 Anatomía de un instante, revisión narrativa del intento de golpe de Estado del 23-F de 1981. También ha sido muy traducida, galardonada y positivamente comentada por publicaciones de referencia como The New Yorker.
Para escribir Anatomía de un instante, Javier Cercas se había sumergido a fondo en los años de la transición. “Y me sorprendió constatar que, al otro lado de la política, tan predominante en aquella época, siempre aparecían los quinquis. Cogías la revista Interviú, por ejemplo, y al lado de los debates de la Constitución te surgía una historia de sus atracos. Los quinquis salían en la prensa y en el cine, parecía que estaban en todos lados, lo suyo fue un boom. Un tema que se explotó hasta la saciedad y luego se agotó instantáneamente”.
“Poco después de la publicación de Anatomía de un instante –continúa– apareció el libro de Carles Monguilod Vint-i-cinc anys i un dia. Monguilod es un abogado a quien yo conocía, y en la obra rememora sus vivencias como abogado de Juan Moreno Cuenca, el Vaquilla, que de joven había pasado una temporada en los albergues, y ya de mayor en la cárcel de Girona. Me impactó mucho”.
Sergio Vila-Sanjuán, publicat a La Vanguardia "Dominical" 23.09.12
Fotografies: Roser Vilallonga

17/9/12

22


Temps era temps –posem-hi quaranta anys enrere–, la formació d'excel·lència, en aquest país, s'obtenia en centres sense cap mena de reconeixement oficial. Els centres formatius eren, generalment, petits grupuscles clandestins o semiclandestins impulsats per algun autodidacta resistent que tenien sovint la complicitat d'alguna parròquia perifèrica. El 22 de l'encapçalament no era cap codi secret per entrar-hi. Només és el nom d'una llibreria, la llibreria 22 de Girona, sobre la qual s'acaba d'inaugurar una singular i extraordinària exposició: Llibres parlats. L'ànima de la 22, Guillem Terribas, va tenir la sort de poder formar part, en la seva adolescència, d'un d'aquells grupuscles formatius, La Pastera de Salt. Allò era una autèntica facultat de gestió cultural i el degà era el nostre autodidacta particular, Salvador Sunyer, un catalanista decisiu a les comarques gironines. La gràcia de tot plegat era que ningú havia trepitjat una universitat ni sabia que estàvem fent l'equivalent a un màster de gestió cultural. A tot això en Guillem hi va afegir treball, tenacitat i un esperit de servei innat. El resultat és el petit miracle de la 22, una iniciativa privada que ha donat a Girona marca de ciutat cultural. En Guillem, degut a la seva formació elitista a La Pastera, va crear amb tota naturalitat un ofici nou: el llibreter entès com a gestor cultural. I aquí tenen l'esperit d'aquests trenta anys de presentacions condensat en l'exposició Llibres parlats, que, de moment, es pot veure a la Casa de Cultura de Girona. Més enllà del que s'hi deia, les presentacions a la 22 tenien el discutible valor afegit d'una mica de cava de marques esotèriques servit en uns lamentables gots de plàstic. I, naturalment, la presència d'en Guillem procurant fer una mica de calaix sense deixar de filmar amb una súper 8. Ara, ves per on, aquelles precàries filmacions constitueixen un fons que potser no és patrimoni de la humanitat, però que ho és, segur, de la història cultural de Girona i de la literatura catalana contemporània.
Miquel Berga, columna del diumenge "Avui és festa" publicat en El Punt-Avui 09.09.12

 

13/9/12

TRENTA-QUATRE DE LA 22

No es perdi (encara li'n queden tretze dies) l'exposició de la Casa de Cultura "Llibres parlats. 30 anys de presentacions de llibres". Es convida el visitant a seguir el trajecte de l'escriptura a través de les presentacions de llibres i autors fetes a la Llibreria 22.
La 22 és a Terribas, el mateix que Terribas és a la llibreria. L'activisme cultural d'en Guillem es fa palès veient el seu impressionant currículum d'activitats realitzades fins avui. És una feina de formiga, diària, de tossuderia personal i constància exemplar. Ningú no discuteix a hores d'ara que la llibreria 22 ha vertebrat des dels seus orígens, fa trenta anys, un tramat cultural d'enorme vàlua per a la ciutat que mereix un capítol a la història de Girona. La llibreria ha atret escriptors de renom d'arreu i n'ha potenciat de propers fins a Hollywood; ha fet presentacions públiques de tota mena de llibres i de tota classe de autors, amplificant i fent conèixer al gran públic autors i obres; ha col·laborat en iniciatives culturals ciutadanes de tota mena (moltes de cinèfiles); rep desenes de visitants i clients cada dia a les diferents botigues, i un centenar de visites virtuals al lloc web.
La llibreria 22 va començar a funcionar el 20 d'octubre de 1978. L'exposició d'enguany recull un dels seus vessants més reeixits: la presentació ininterrompuda durant més de 30 anys de llibres. Aquesta activitat d'aplegar, cada vegada que surt un llibre significatiu i singular, autor, obra, presentador i públic, està ben documentada a l'exposició amb les fotografies i les filmacions dels actes fetes per en Guillem Terribas. Aquest fet sol ja en justifica la visita. Però, a més, cal remarcar-ne l'originalitat, la pulcritud i la intel·ligibilitat del muntatge. Cristina Masanés, autora de la idea, el projecte i l'organització, hi ha sabut plasmar l'essència de la llibreria i del llibreter.
Impressiona de veure's fotografiat/filmat fa un piló d'anys... Commouen els vestits, els pentinats i les robes de vestir de fa 30 anys... Emociona descobrir entre els centenars d'escriptors presentats que alguns ja han mort i que la seva absència ens deixa sempre un tel gruixut d'enyorança: Montserrat Roig, Miquel Pairolí, Baltasar Porcel, Manuel Vázquez Montalbán, Roberto Bolaño, Ernest lluch, Gregorio López Raimundo, Jaime Gil de Biedma...
Que en aquests temps convulsos en què la cultura sense subvencions sembla destinada a fer-se fonedissa, en què la paraula crisi apareix cada dos per tres i per dir que les coses han d'anar a pitjor, en què sembla que el llibre de paper ha de desaparèixer...; que en aquests temps, afirmo, algú com en Guillem vagi tant contracorrent reivindicant, amb la seva tasca, la lectura, i la compra de llibres, és motiu de joia i bàlsam d'esperança. Per això, potser, m'agrada tant la cita de Dolors Oller a l'exposició: "Per què llegim? Per saber que no estem sols."
JORDI VILAMITJANA, publicat en el Diari de Girona 13.09.12

Els escriptors s’han tornat més comercials” Guillem Terribas

Dijous va ser inaugurada a la Casa de Cultura de Girona l’exposició «Llibres parlats: 30 anys de presentacions de llibres», que recull material audiovisual enregistrat durant els centenars d’actes d’aquesta mena que s’han fet en les tres últimes dècades a la Llibreria 22 de la ciutat.
Guillem Terribas (Salt, 1951), encapçala el bullidor cultural en què s’ha convertit amb els seus més de trenta anys de trajectòria i presentacions de llibres la Llibreria 22 de Girona. Activista cultural, cinèfil i lector infatigable, Terribas forma part també del Col·lec- tiu de Crítics Cinematogràfics, que gestiona el Cinema Truffaut, i és al darrere del premi de novel·la curta Just M. Casero, que concedeix la seva llibreria. En aquesta entrevista, Terribas parla de l’evolució de la literatura i del paper de la Llibreria des que va ser fundada, l’any 1978. I ho fa coincidint amb l’exposició Llibres parlats: 30 de anys de presentacions de llibres, que es pot visitar a la Casa de Cultura de Girona fins el proper 26 de setembre.

La Llibreria 22 ja fa més de trenta anys que organitza presentacions de llibres. Quines presentacions destaca o quines han estat les més importants per a vostè? De fet ja són trenta-quatre anys de presentacions i actes que organitza la Llibreria 22, que va començar la seva existència el 20 d’octubre del 1978. És difícil recordar i destacar les presentacions que hem fet durant tots aquets anys. De fet, cada presentació és diferent i única i totes tenen la seva gràcia o la seva anècdota. Per descomptat que les primeres van ser les que ens van costar més de fer, degut a que ningú ens coneixia. Ara el problema és que no tenim prou dies per poder acceptar o planificar les demandes que tenim. Tinc molt bons records de les moltes presentacions que hem fet amb en Quim Monzó o amb en Javier Cercas. De les dues vegades que hi va estar Vázquez Montalban o les moltes que ha vingut Maruja Torres. O la presentació del llibre de memòries d’Adolfo Marsillach. Molt agradable, irònic i esplèndid ha estat sempre que ha vingut Eduardo Mendoza. És d’agrair la bona predisposició que han tingut Maria Mercè Roca, Josep M. Fonalleras, Narcís Comadira, Empar Moliner, Màrius Serra, Imma Monsó, Joaquim Nadal, Vicenç Pagès… Seria llarguíssima la llista de gent que ens ha ajudat i confiat en nosaltres a l’hora de promocionar els seus llibres.
Com creu que han canviat els escriptors i els editors segons les èpoques?
S’han tornat més comercials i han deixat una mica de banda la qualitat per anar a un producte ben fet i que funcioni de cara a les llistes de vendes. Tant els editors com els escriptors, a part d’honroses excepcions, no són tan exigents amb ells mateixos i s’edita i s’escriu molt segons el vent que bufa, o sigui allò que es ven.
Amb trenta anys de presentacions deu te- nir tantes anècdotes com per fer-ne un llibre… A Demà serà un altre dia escrivia que pensava parlar d’aquestes anècdotes, però que al final no ho va fer.
Al llibre Demà serà un altre dia, el que em va demanar l’editor Ernest Folch és que fes això, que expliqués anècdotes de la llibreria i de les presentacions. També em va demanar que expliqués una mica d’on venia jo. I tant a ell com a en mi ens va agradar més la història del personatge Guillem Terribas que no pas les possibles anècdotes que pogués explicar de la llibreria. És difícil no caure en la rutina d’anar explicant «anècdotes» que a mi em poden semblar interessants però que a la llarga poden avorrir al possible lector. De les trobades amb autors, tant en presentacions com en tertúlies o qualsevol altre acte, el millor és quan anem a sopar o a fer una copa. Allà hi ha les anècdotes, la llàstima és que no és poden explicar.
Escriptors i editors diuen que després de les presentacions vostè els convida a sopar… El «bon rotllo» és fonamental?
Bé, si hagués hagut d’invitar a sopar tots els autors i els seus acompanyants després de la presentació, estaríem arruïnats. La llibreria no dóna per a tant. Sí que alguna vegada la 22 ha pagat algun sopar, però les vegades que ho ha fet tenen a veure amb actes del Premi de novel·la curta Just M. Casero, que organitzem la gent de la 22 i que ja té un pressupost per a «aquestes coses». Però sí que la majoria de les vegades, després de les presentacions, anem a sopar, de vegades un bon sopar i d’altres alguna cosa més senzilla, però la majoria de les vegades alguna cosa fem. I llavors, ho sol pagar l’editorial
Les presentacions han convertit la Llibreria 22 en un «centre cultural», eix de l’activitat a Girona. Tot allò rellevant en cultura passa per la seva llibreria. És una «força» que vostè dirigeix; ara mateix cap a on?
No la noto, aquesta força, ni en sóc conscient de tenir-la. Em sembla que la gràcia de la 22 és l’espontaneïtat, la bona predisposició a treballar o col·laborar amb un fet cultural, ja sigui amb música, teatre, cinema o literatura. Estem oberts a treballar plegats amb qualsevol entitat o grup que comparteixi els mateixos sentiments, que són treballar per la ciutat i obrir nous horitzons a la civilització a través de la cultura. I així és com ho hem fet sempre i ho continuarem fent. I pel que fa a les presentacions en concret, sí que som un referent nacional. I ho som perquè hem tingut molt de respecte cap als autors o editorials, siguin o no coneguts. Tothom que sigui honest i «civilitzat» té les portes obertes de la 22 per venir a presentar, comentar o el que sigui la seva obra. Tractem de la mateixa manera un conegut que un principiant. Cuidem molt la gent que comença, entre d’altres coses perquè és una aposta de futur, so- bretot poder seguir la carrera literària d’aquest escriptor. I tenim molt bones experiències d’autors i autores o editorials que han començat a la 22 i que amb els anys hi mantenim una molt bona relació i complicitat.

TEXT: MATÍAS CROWDER FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ
Artícle publicat al Diari de Girona, 9 setembre 2012

Parlar de llibres, llibres parlats

Cristina Masanés ha estat la responsable d’idear “Llibres parlats. 30 anys de presentacions de llibres”

Quan, ara fa 34 anys (1978), la Llibreria 22 va obrir les seves portes al carrer de les Hortes de Girona no era gens habitual que un establiment que ven llibres convidés un escriptor per parlar de la seva obra. La 22 de Guillem Terribas ho va fer des del primer moment, de tal manera que ha arribat a acumular un espectacular historial de dos milers llargs de presentacions. En el nostre país, on —a diferència de la veïna França— el model d’universitat popular no ha despertat mai gaire entusiasme, les presentacions de la 22, obertes liberalment a un públic de totes edats, professions i formacions, són el que més s’assembla a una Facultat de Lletres popular on, gratuïtament, tothom qui ho vol hi pot escoltar les reflexions d’escriptors, crítics, professors. Lectors. Perquè el que es tracta d’aconseguir, mitjançant la presentació d’un llibre, naturalment, és que la gent llegeixi. I aquest objectiu s’acompleix sempre, fins i tot si l’oient marxa de la llibreria sense el llibre a la butxaca. I és que parlar de llibres, fer que els llibres parlin, és ja una forma de lectura.
Milers d’hores parlant sobre llibres. Milers d’hores el testimoni de les quals podria haver quedat reduït a cròniques periodístiques i breus comentaris al peu d’una fotografia, tot plegat amagat en el laberint de les hemeroteques. Però afortunadament n’hem conservat molt més. Tant més, que, des d’abans d’ahir, la traça d’aquelles presentacions ha pres forma d’exposició. Tothom qui coneix Guillem Terribas coneix també la seva flaca pel cinema. En un moment o altre de tota presentació, Terribas compareix passejant-se discretament per la llibreria amb una càmera a la mà. Filma el presentador, l’escriptor, el públic. Trenta anys d’enregistraments que un dia van cridar l’atenció d’una d’aquelles persones que treballa amb discreció però que cada vegada que presenta una proposta en públic (des d’aquell seu llibre deliciós, ja llunyà, “Lídia de Cadaqués. Crònica d’un deliri” fins a aquesta exposició) ens deixa a tots amb la boca oberta: Cristina Masanés. Ella ha estat la responsable d’idear, a partir dels vídeos de Guillem Terribas, l’exposició “Llibres parlats. 30 anys de presentacions de llibres” (Casa de Cultura, fins al 26 de setembre), que més endavant es podrà veure en diverses biblioteques de Catalunya. L’exposició és altament aconsellable de visitar no només perquè recull part de la història d’una de les nostres llibreries més emblemàtiques sinó sobretot perquè, per primera vegada, transforma el format “presentació de llibre” en un relat que pot transcendir l’escenari circumstancial de la llibreria i convertir-se en objecte d’exhibició i de reflexió al voltant de la creació i de la lectura.
Oriol Ponsatí-Murlà, publicat a La Vanguardia 07.09.12



6/9/12

Mascarell: “La 22 és una llibreria històrica”

Multitudinària inauguració de la mostra ‘Llibres parlats' a Girona.

Ferran Mascarell i Guillem Terribas,
ahir a l'exposició Foto: MANEL LLADÓ.
La 22 és una llibreria històrica per a Girona i per al nostre país”. Ho va dir ahir el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, a la inauguració de l'exposició Llibres parlats, sobre les nombroses presentacions de llibres que han tingut lloc a la llibreria del carrer Hortes 22 durant trenta anys, entre el 1978 i el 2008. Un bon grapat d'amics de la 22 i del seu màxim responsable, Guillem Terribas, van omplir ahir al vespre les sales d'exposicions de la Casa de Cultura de la Diputació de Girona, on a més de Mascarell, també hi van intervenir el president de la Diputació, Jaume Torramadé, com a amfitrió; l'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, i la comissària d'aquesta singular exposició, Cristina Masanés, que la va definir com “un petit homenatge a l'escriptura i a la lectura”.

Masanés també es va referir a la complexitat de resumir en 65 minuts d'imatges les 55 hores de filmacions realitzades per Guillem Terribas durant tres dècades en diversos formats –des del Súper 8 al digital, passant pel Beta i el VHS–, que actualment es troben a l'Arxiu Municipal de Girona. “A més, res no ha estat enregistrat amb intenció de posteritat, i alguns moments importants no apareixen a les imatges, perquè en Guillem va aturar en aquell precís moment la filmació per vendre un llibre, però aquesta és justament la gràcia que tenen aquests documents”, va afegir Masanés sobre aquesta exposició itinerant que convida el visitant a fer el seu propi llibre a partir de les targetes repartides per la sala amb cites de diferents autors, extretes de les presentacions dels seus llibres a la 22. El resultat, com van coincidir a dir ahir les autoritats, és “una petita enciclopèdia de les lletres catalanes i gironines” i també, en paraules de Mascarell, “una magnífica mostra sobre Girona com a ciutat literària”.
Xavier Castillón, publicat en el Punt-Avui 06.09.12

Torramadé, Mascarell, Puigdemont, Masanés
i Terribas. Foto: Aniol Resclosa.
S'inaugura l'exposició "Llibres Parlats"La Casa de la Cultura de Girona va acollir ahir a la tarda la inauguració de la mostra Llibres Parlats. 30 anys de presentacions de llibres que recull el material enregistrat per Guillem Terribas a la Llibreria 22 les tres últimes dècades. A l'acte hi van assistir la comissària de l'exposició, Cristina Masanés, el conseller de cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell i l'alcalde de Girona, Carles Puigdemont.
Diari de Girona 05.09.12



http://www.ddgi.cat/web/noticia.seam;jsessionid=f7ca457148ce93f16de4412e7a65?noticiaId=2330&cid=247968

5/9/12

Lectures en societat

Una exposició a la Casa de Cultura de Girona promou la reflexió sobre les presentacions a partir de les gravacions de la Llibreria 22
El muntatge recull testimonis de més d'un centenar d'autors.

 

Guillem Terribas, Cristina Massanés i Natàlia Molero,
ahir a l'exposició Foto: LLUÍS SERRAT.
La primera vegada que la Llibreria 22 va organitzar una presentació va ser el 15 de desembre de 1978, quan feia tot just un mes i mig que havia obert. Guillem Terribas ho recorda amb precisió. Era un treball sobre els cartells de la Guerra Civil editat per Bruguera, i el van presentar Carles Fontserè i Jaume Fàbrega. No n'hi ha cap registre filmat. De fet, en aquella època tan pròxima encara als anys en què una trobada de tres persones ja era una reunió subversiva, no hi havia ni tan sols el costum de presentar llibres, que és un manera d'arrencar la lectura de l'àmbit privat i obligar autors i lectors a batre's en societat. No va ser fins al 1981, durant la presentació a Girona d'El PSUC i l'eurocomunisme, la resposta de Gregorio López Raimundo i Antoni Gutiérrez Díaz a la seva convulsa sortida de la direcció del partit, que Terribas es va decidir a agafar de casa la càmera de Súper-8 per deixar constància de l'acte. Segurament no va ser aquell dia, sinó molts anys després, quan va tornar a Girona per presentar-hi les seves memòries, que López Raimundo va dir allò que els comunistes escrivien llibres que s'havien de llegir amb una agulla, “per anar-te punxant les cames perquè t'adormies a la segona pàgina”. És una de les innombrables frases memorables que autors i presentadors han fet caure, confiats en el caràcter efímer, fins i tot íntim, de l'ocasió, en aquestes cerimònies que, segons expressió feliç d'Antoni Puigverd, s'oficia el casament públic entre l'escriptor i els seus lectors. Llibres parlats, l'exposició que inaugura avui a la Casa de Cultura de Girona el conseller de Cultura, Ferran Mascarell (19 h), podria ser l'àlbum de records d'aquesta classe de celebracions que ha propiciat durant més de trenta anys la Llibreria 22, si no fos que, en la seva senzillesa quasi minimalista, el muntatge proposa molt més que la nostàlgia. S'hi planteja, sobretot, una reflexió sobre la literatura mateixa, sobre el fet d'escriure, sobre els mecanismes per convèncer d'una ficció, sobre les fronteres difuses dels gèneres, sobre la inconsciència o el desafiament amb què un llibre, aquest artefacte mortífer, és llançat cada dia a defensar-se enmig de la infinita verbositat del món. És aquesta voluntat de fomentar un diàleg d'idees entorn de la literatura que fa d'aquest un projecte exportable fora de Girona, on es podrà veure fins al dia 26 i viatjarà després per la xarxa de biblioteques de Catalunya.
L'exposició, comissariada per l'escriptora Cristina Massanés i dissenyada per Pep Canaleta a partir d'uns plafons que es despleguen en forma de llibre, es basa en les més de 55 hores de filmacions de les presentacions que han tingut lloc a La 22 fins al 2008 i per les quals han passat més d'un miler d'autors, entre ells Roberto Bolaño, que considerava que només llibres com Guerra i pau o Els miserables mereixien que algú dediqui un parell de setmanes a llegir-los, mentre que qualsevol novel·la d'un autor viu no s'ha de llegir en més de tres dies, “a menys que el lector vulgui que aquest autor mori”. També va ser en una d'aquestes trobades amb els seus lectors, que Eduardo Mendoza va confessar que quan intuïa que un llibre seu podia tenia allò que se'n diu diversos nivells de lectura, s'esforçava al màxim per no sobrepassar el primer, el més obvi, i Modest Prats, contra la rígida compartimentació en gèneres, va afirmar sense dubtar-ho que “l'escriptura autobiogràfica pertany a l'esfera de la ficció narrativa”, i Quim Monzó va confessar que Tres tristes tigres, de Cabrera Infante, és la novel·la que li agradaria haver escrit, i Ernest Lluch va recordar un amic de Maià de Montcal segons el qual “si la terra estigués a l'alçada dels escriptoris, tothom voldria fer de pagès”, i Dolors Oller, tot i haver constatat que “llegir és una activitat residual”, va preguntar-se per què, doncs, llegim, i es va respondre: “Per saber que no estem sols”. Són algunes de les cites d'autor que es poden escoltar a través de les pantalles on es projecta una selecció d'aquestes presentacions filmades i que el mateix visitant pot col·leccionar a través d'una seixantena de postals distribuïdes en petits expositors al llarg de la sala i relligar-les a la sortida per formar el seu propi catàleg de la visita. Aprofitant l'exposició, a més, s'han organitzat dues taules rodones: la primera serà aquest divendres, sobre les presentacions com a gènere, amb Xavier Antich, Imma Merino i Àngel Quintana, i la segona, dijous dia 20, sobre L'experiència de presentar llibres i ser presentat, amb Antoni Puigverd i Josep M. Fonalleras, totes dues a les 8 del vespre.
1.025 autors i presentadors
han passat per les més de 55 hores de gravació que formen part de l'arxiu audiovisual de la Llibreria 22 de Girona. A l'exposició ‘Llibres parlats' se n'han seleccionat uns 65 minuts representatius de trenta anys de presentacions.
Eva Vázquez, publicat en el Punt-Avui 05.09.12
Cristina Masanés, Natàlia Molero i Guillem Terribas
durant la presentació de "Llibres parlats".
Foto: Marc Martí
 Arriba l´exposició ´Llibres parlats´, que recull 30 anys de presentacions literàries.
 La mostra recopila les filmacions fetes per Guillem Terribas i es podrà veure fins al 26 de setembre a la Casa de la Cultura.

Durant tres dècades la Llibreria 22 ha acollit les presentacions dels llibres de més de mil autors i totes elles van ser enregistrades per la càmera del llibreter Guillem Terribas. Sense intenció de posteritat va captar any rere any, de 1978 al 2008, l'evolució històrica de la ciutat de Girona, el canvi en l'entorn social i sobretot dels mateixos autors.
Una part d'aquest material audiovisual es mostra ara en l'exposició Llibres parlats: 30 anys de presentacions de llibres que es podrà veure fins al dia 26 de setembrea la Casa de la Cultura de Gironai que s'inaugurarà demà a les 7 de la tarda en aquest mateix espai. La mostra recull aquests 30 anys de presentacions literàries, en 11 documents audiovisuals de 5 0 6 minuts cadascun repartits en 6 espais temàtics construïts a partir del contingut de les pròpies imatges, en el que vol ser segons la seva coordinadora, Cristina Masanés, "un homenatge a la lectura i l'escriptura".

Llegat inèdit dels autors
Han calgut 4 anys de treball i més de 55 hores de visionat audiovisual perquè l'empordanesa Cristina Masanés pogués desenvolupar aquest projecte i convertir-lo en una realitat. "Volia parlar sobre l'ofici d'escriure" comentava ahir la coordinadora, que va saber de l'existència dels enregistraments pel mateix Terribas i als quals va poder accedir a l'arxiu històric de la ciutat. "A mesura que les imatges anaven passant, era més conscient que alguns autors dialogaven amb les mateixes idees sense saber-ho" comentava Masanés sobre la riquesa de la mostra.
L'exposició reuneix les intervencions de 100 dels més de 1.000 autors que han passat per la Llibreria 22 al llarg d'aquests últims 30 anys. Autors tan heterogenis com Roberto Bolaño, Manuel Vázquez Montalbán, Ernest Lluch, Montserrat Roig, Javier Cercas o Narcís Comadira. "La idea era utilitzar aquestes imatges per explicar 30 anys de la literatura i els autors que s'han anat creant i evolucionant" destacava Guillem Terribas. Com Quim Monzó, que sent molt jove va decidir, en una d'aquestes presentacions, que es limitaria a llegir les seves obres. O també per recordar autors ja ?desapareguts com Baltasar Porcel, que han deixat, sense saber-ho, un llegat inèdit a través de les imatges gravades per Terribas. "La memòria la podem conservar perquè tenim l'audiovisual" reafirmava Natàlia Molero, directora de la Casa de Cultura de Girona.
A més, al llarg de la mostra el visitant pot recollir a plaer un centenar de cites inèdites, escoltades en les presentacions, i construir-se amb elles un petit bloc.

Evolució de Girona
Al final de l'exposició, s'hi ha ubicat un espai on es recullen les imatges del públic assistent a les presentacions al llarg d'aquestes tres dècades. Ells són segons Terribas "el lector", una part fonamental de tot plegat. Aquestes imatges finals permeten veure a la vegada com ha evolucionat el barri i com han canviat les persones a partir dels rostres més coneguts de la ciutat. "És una imatge molt autèntica, molt pròpia, gravada pel mateix Terribas. Diu molt de com ha canviat la nostra Girona" destacava Molero en relació amb aquesta evolució històrica que es pot veure en les imatges.
Durant l'exposició, la Llibreria 22 organitzarà a les sales d'exposicions de la Casa de Cultura diverses presentacions de llibres.
Més tard, la mostra iniciarà un recorregut itinerant per diversos espais de les comarques gironines i a partir del 2013, la Xarxa de Biblioteques Públiques de la Generalitat la traslladarà a diferents zones del territori passant per Barcelona, Lleida o Tortosa.
R. Albertí, publicat en el Diari de Girona 05.09.12