La Devesa pren força per al ‘Sant Jordi’ del juliol

Els llibreters de Girona estudien diverses opcions i una altra possibilitat que veuen de bon ull és posar les parades a la plaça de la Independència i obrir fins a la mitjanit.

Un dia radiant i la Rambla plena a vessar; tothom amb un llibre i una rosa a la mà. I a tocar, a la plaça Catalunya, associacions, col·lectius i partits polítics fent propaganda de les seves accions i campanyes. El que seria un clàssic Sant Jordi ja és passat o ciència-ficció, perquè pel mig ens ha passat per sobre una pandèmia global que ho ha engegat tot en orris. Malgrat això, tal com es va anunciar a l’abril, la festa literària i de les roses de Sant Jordi tindrà lloc, excepcionalment, el 23 de juliol, un dijous.
Bé, més que un Sant Jordi serà una festa estival al voltant del llibre i la rosa, i són diverses les opcions que hi ha sobre la taula perquè aquesta celebració sigui un èxit. 
Concretament, a Girona, els llibreters de la ciutat fa setmanes que es reuneixen per posar-se d’acord i consensuar una proposta que agradi a l’Ajuntament, que, pel que diuen, està obert a escoltar i a facilitar les coses. En espera de la reunió definitiva amb el consistori i tenint clar que fer-ho com és tradicional a la Rambla ja està descartat, l’opció que està prenent més força entre els paradistes del sector del llibre seria la Devesa. El fet que allà no hi ha problema d’espai per mantenir les distàncies socials –entre parada i parada, però també per al públic– i, sobretot, l’ombra que proporcionen els plàtans –en ple mes de juliol– són dues de les principals bases. Que també pugui coincidir amb la celebració d’una nova edició de Firatast –pendent encara de l’aprovació– puja enters entre els partidaris.
La Devesa, on s’estan recol·locant alguns dels pocs concerts de música programats aquest estiu també, pot permetre que es facin activitats paral·leles, com ara actuacions musicals, firmes de llibres o contacontes.
Una altra opció que s’estaria valorant és la de la plaça de la Independència, un espai a l’epicentre urbà on ja anteriorment ha tingut lloc alguna festa literària prèvia al Sant Jordi, com ara la de les firmes de llibres. El fet que només seran una desena les llibreries participants, la proximitat amb molts d’aquests establiments, que a la tarda ja no hi tocarà el sol i que allà, a la plaça de Sant Agustí, sempre hi bull l’activitat d’oci i social fan que aquesta candidatura també tingui molta requesta entre alguns dels llibreters consultats.
Un altre dubte que hauran de resoldre té a veure amb els horaris. No està clar que tothom vulgui arrencar la jornada ben d’hora, a les nou del matí. El sector editorial, llibreter i de la flor treballa perquè a Barcelona les parades estiguin obertes fins a les dotze de la nit. Aquí també es demanarà que així sigui i, per tant, que l’esdeveniment comenci a la tarda seria una decisió més que raonable, pel fet que la jornada s’allargarà per darrere en uns horaris més propis dels calorosos dies d’estiu.
Res no està decidit i això només son alguns dels pros i els contres que hi ha per celebrar aquesta diada alternativa. També el gremi de floristes hi haurà de dir la seva. I així, tothom content. 

Guillem Terribas: “No se’n pot dir un Sant Jordi”

“Es faria una cavalcada de Reis a l’estiu si el coronavirus hagués afectat les celebracions del Nadal? I si es fes, se’n diria igual: la cavalcada de Reis?” La pregunta, que té una resposta clara (no), és la que es fa l’exllibreter i activista cultural Guillem Terribas a l’hora de parlar d’aquest Sant Jordi. S’estima més referir-s’hi com una festa d’estiu del llibre i la rosa –“I ja està”– o, de retruc, “d’un retorn a la llibertat de poder tornar a sortir i disfrutar de la vida”. Explica que està content que es pugui celebrar un acte alternatiu, però insisteix a dir que és absurd dir-ne Sant Jordi, perquè “no és el mateix”. Està al cas de les diferents propostes que s’estan pensant per celebrar aquesta diada i ell és dels que estarien a favor de fer-ho a la Devesa. Creu que seria el millor lloc per evitar el sol i per l’espai que ofereix per mantenir les distàncies. Mirant enrere –sense ira–, recorda que aquesta arbreda era l’espai preferit pels gironins per festejar en època estival, i la Rambla a l’hivern. També, que tots els canvis de data del Sant Jordi no han estat un èxit, com aquells anys en què, com que coincidia amb festius, es va celebrar el 27 d’abril. Per això insisteix a voler anomenar-la “la festa del llibre de l’estiu”. Alguna cosa en deu saber, aquest home, que va rebre el premi Trajectòria 2018 de la Setmana del Llibre en Català, d’un sector que cerca la manera de reflotar.

JORDI CAMPS LINNELL, publicat en el PuntAvui 23.06.2020  

Presentació del llibre MAR D'ESTIU de Rafel Nadal

Imatges de la presentació del llibre de Rafel Nadal MAR D'ESTIU, UNA MEMÒRIA MEDITERRÀNIA, el dissabte 13 de juny a les 12 del migdia, al darrera de la Llibreria 22 de Girona, concretament a la Plaça Jordi de Sant Jordi. La primera presentació en públic després de tres mesos de confinament pel coronavirus. Un acte Organitzat per la Llibreria 22 i filmat i realitzat per Guillem Terribas.

Auden i Orwell a la cruïlla moral

Miquel Berga confronta la resposta dels dos autors a l’ominosa dècada dels trenta a ‘Quan la història et crema la mà’, un assaig sobre literatura i compromís.

Miquel Berga, signant exemplars del llibre a la 22, el divendres 12 de juny.

Tant W.H. Auden com George Orwell van sentir-se cridats a defensar la República durant la Guerra Civil espanyola, però no es pot dir que la seva experiència fos equiparable. Tot i que va anar de poc que no coincidissin al front d’Aragó el febrer de 1937, Auden va sentir a Sariñena, prop de les posicions on Orwell lluitava al costat dels milicians del POUM, “una veueta interior” que va impel·lir-lo desesperadament a viure i, per tant, a tornar-se’n cap a casa sense haver entrat en combat. El seu compatriota va resistir prou, en canvi, per assistir atònit, des del terrat del teatre Poliorama, als sagnants enfrontaments entre anarquistes i comunistes del maig d’aquell any, i per rebre, en reincorporar-se al front d’Aragó, una bala que va travessar-li el coll. La guerra espanyola, però, els va afectar profundament a tots dos i va

George Orwell

inspirar-los dues de les obres més memorables sobre un conflicte en el qual Europa sencera es jugava, com diria Orwell, “la possibilitat de seguir escrivint en llibertat”: el llarg poema “Spain” (1937), publicat en forma de pamflet a benefici d’una unitat d’ajuda humanitària patrocinada pels comunistes anglesos el mateix dia que Orwell rebia el tret franquista, i el document testimonial sobre la guerra fratricida Homenatge a Catalunya (1938), que anticipa, en el relat de la revolució traïda, els mètodes totalitaris que recollirà al cap d’una dècada a la distòpia de 1984.
Miquel Berga, professor de literatura anglesa de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), col·laborador d’aquest diari i bon coneixedor de l’obra orwelliana, segueix aquests dos improbables companys de viatge fins a l’ominosa cruïlla de 1939, l’any en què la República cau i comença la Segona Guerra Mundial, per confrontar-ne els efectes tant en la seva producció literària com en la seva vida privada a Quan la història et crema la mà. Auden i Orwell entre dues guerres (Tusquets). L’emparellament pot resultar desconcertant, tenint en compte que Auden decidirà marxar als Estats Units el mateix 1939 i renunciarà al paper d’intel·lectual engagée per defensar l’autonomia de l’art, mentre que Orwell, que torna precisament a Londres aquell any per compartir amb els anglesos les penalitats de la guerra, sostindrà que tot el que havia escrit des de 1936 estava dictat pel seu rebuig radical al totalitarisme. En realitat són dues cares, totes dues marcades per ferides fondes, dins el mateix mirall de la tempesta europea, o com ho exposa Berga, “dos casos complementaris de la posició dels escriptors davant el compromís polític i, sobretot, de la gestió de les inevitables contradiccions entre veu pública i veu privada en situacions d’extrema tensió, quan la militància –o la simpatia– per una causa s’ha de confrontar amb els mètodes que s’utilitzen per servir-la”.

Berga es refereix extensament a la polèmica oberta per la publicació de “Spain”, en el qual Auden, arrossegat per la retòrica comunista, arriba a parlar d’“assassinats necessaris”, una expressió que Orwell, que havia conegut la persecució dels milicians del POUM per part d’agents estalinistes i la detenció, tortura i mort d’Andreu Nin, va deplorar amb ira i horror. “La peculiar forma d’amoralitat que gasta el senyor Auden només és possible si ets dels que sempre són lluny quan algú acciona la pistola”, va escriure Orwell a propòsit d’aquell poema èpic que va apuntalar la reputació d’Auden com el capdavanter dels escriptors d’esquerres però que ell mateix repudiaria al cap d’un temps, persuadit de les limitacions de la poesia posada al servei d’una causa o, com ho expressarà en la seva elegia per la mort de Yeats, ja establert a Nova York, que la paraula sola no fa que les coses passin (“poetry makes nothing happen”), tot i que té la facultat de crear –hi afegeix Berga– una altra realitat.

Miquel Berga

A finals de 1937, els dos escriptors van ser invitats per Nancy Cunard a respondre el famós qüestionari Authors Take Sides on the Spanish War, en el qual Auden va oferir un discurs cautelós, com si temés transgredir el dogmatisme de partit, però també procurant amagar la visió esgarrifosa de les esglésies cremades, mentre que la resposta d’Orwell, que no va ser publicada i es va descobrir per casualitat molts anys després, reflecteix la ràbia gens continguda contra aquells que considerava uns “bolxevics de sala d’estar”.
En contrast amb l’èxit de l’abrandat “Spain”, Homenatge a Catalunya, “un compromís honest d’establir la veritat dels fets fins allà on sigui possible”, com recorda Berga, va ser un desastre editorial. A la mort d’Orwell, el 1950, encara no s’havia exhaurit la primera edició de 1.500 exemplars, però forma part de la seva victòria pòstuma que fins i tot Auden li reconegués el dret moral de parlar de la guerra més que ningú altre. Sigui com sigui, Berga para atenció, en plena època post-Brexit, al fet que “dos anglesos consideressin que els problemes d’Europa els concernien, que comprometre-s’hi era un acte de decència”. 

Auden. 

A tots ens agradaria tenir la integritat d’Orwell, però la majoria ens sentim més a prop d’Auden, “algú que no deixa mai de posar en qüestió els seus valors i de modular la seva posició”, comenta Berga, per qui “sovint hi ha més heroisme en el dubte que en l’idealisme ortodox”. En el seu assaig, organitzat com un joc de miralls cada vegada més absorbent fins arribar al colofó en què es fa balanç dels respectius llegats (per Auden serà el retrobament amb la fe cristiana; per Orwell, la determinació de conciliar art i política sense renunciar mai a escriure la veritat), el professor de la UPF adopta un exquisit distanciament per no furgar en les debilitats ideològiques i humanes de dos escriptors colossals. És el lector, en tot cas, qui ha de treure les seves conclusions amb els detalls que Berga li serveix, molts dels quals retraten una intimitat commovedora, amb totes les contradiccions, servituds i baixeses de l’“home corrent”. Fumadors empedreïts, i amb una deixadesa

comparable en la higiene personal, tots dos van dependre de l’amor, encara que fos, com diria Auden pensant en Chester Kallman en un poema memorable, assumint ser la part, no del que és més estimat, sinó del que estima més. En el cas d’Orwell, potser la part més sacrificada corresponia a la seva primera dona, l’entendridora Eileen O’Shaugnessy, que va compartir amb ell el fervor revolucionari a Espanya, les seves contínues infidelitats, i les gallines i la cabra amb què s’asseguraven llet i ous a la mísera caseta on viurien a Wallington i al Marroc. El conflicte entre veu pública i veu privada també amarava les seves vides.
EVA VÁZQUEZ publicat en el Punt Avui 08.06.2020

Quadern de retalls de vida / MAR D'ESTIU

Rafel Nadal  signant exemplars del llibre a la 22 abans de la
Presentació. Foto: 22.

La presentació ahir a l’exterior de la Llibreria 22 de Mar d’estiu. Una memòria mediterrània, de l’escriptor Rafel Nadal, va servir per explorar dues cares d’una mateixa moneda, molt actual avui en aquests temps estranys. Per un costat, aquella cara lluminosa i vigorosa que aporten els llibres de viatges amb vocació clàssica i literària, com ha fet aquest veterà periodista. I, per l’altra, aquella que ens presenta el seu revers agredolç, arran d’aquests temps plens de limitacions per descobrir o redescobrir món. Nadal durant més de vint-i-cinc anys va viatjar per la Mediterrània i, fugint de les grans ciutats, ha preferit en aquest treball, que obrirà una nova col·lecció de l’editorial, centrar-se en illes com Stromboli, Icària, Hidra o Portlligat. Un viatge que, com no pot ser de cap altra manera, s’inicia a la Fosca, a Palamós.

Eloi Vila i Rafel Nadal, en plena presentació del llibre.
Foto: Lluís Romero

No deixa de ser un treball ple de vitalitat, però també de nostàlgia, de melancolia. El viatge recordat, en el fons, no deixa de ser el viatge evocat. I això és el que pretén Nadal: jugar amb l’evocació, però fent servir les eines que té com a periodista experimentat. El llibre és una vindicació del plaer de viatjar i, molt especialment, els descobriments que podem fer si observem més que no pas mirem. El també escriptor i periodista Eloi Vila, com a mestre de cerimònies, va saber conduir la conversa per aquestes dues cares amb notable habilitat. De tota manera, el llibre no deixa de ser, en la pràctica, una meravellosa reivindicació de la mirada del periodista. De com aquest, tot i viatjar amb la seva companya per illes de la Mediterrània, no pot defugir aprofundir en les històries que va veient al seu voltant: la fugida de joves d’illes d’Itàlia i Grècia per marxar a treballar al continent, o més lluny a Oceania, va teixint un paisatge ple de llums, però també d’una transformació imparable. Rafel Nadal, amb el seu estoig de

Eloi Vila i rafel Nadal. Foto: Lluís Romero

periodista –no es pensin, tampoc són tantes eines que hi portem– ha mirat endarrere, ha evocat, per oferir-nos uns quaderns plens de retalls de vides, començant per la seva, és clar. Vivències que posen sobre la taula com el viatge, si s’explica amb passió, pot esdevenir transformador. Un home, assegut en una taula, en una petita illa, sopant amb Nadal i la seva companya, s’adona que el seu fill segurament no tornarà d’Austràlia; o com uns nens s’acomiaden des d’un transbordador dels seus avis amb uns miralls, tot fent senyals. Les petites històries sempre són grans, sempre.
JOAN TRILLAS publicat en El PuntAvui 16.06.2020

Rafel Nadal estrena les presentacions postconfinament de la Llibreria 22

L'escriptor gironí presenta en companyia d'Eloi Vila el llibre «Mar d'estiu. Una memòria de la mediterrània». 

Rafel Nadal estrena les presentacions postconfinament de la Llibreria 22

•  

Tres mesos després, la Llibreria 22 va recuperar ahir la seva activitat literària. Rafel Nadal, que fa unes setmanes ja va protagonitzar la primera firma de llibres de la nova etapa a l'emblemàtica llibreria gironina, va presentar a la plaça Jordi de Sant Jordi Mar d'Estiu. Una memòria mediterrània, publicat durant el confinament. En aquesta novel·la, el periodista i escriptor gironí fa un homenatge al mar de la seva infantesa i joventut. La presentació va consistir en una conversa entre l'autor i el també periodista i escriptor Eloi Vila.

Eloi Vila entrevistat per TVGI

«Ara la gent em comenta que és un llibre nostàlgic, tot i que no ho volia ser. Però ho entenc, perquè hem tingut el mar prohibit durant molt de temps» va explicar Rafel Nadal sobre la rebuda que ha tingut la novel·la, que va haver d'endarrerir la data prevista de sortida per decret d'estat d'alarma.

Sobre l'estructura de l'obra, Nadal va detallar que vol sr «una finestra oberta al record, a tots els estius viscuts, tots els viatges fets, totes les travessies navegades, els llibres llegits i els menjars tastats, però també una finestra oberta al somni de tot el que està encara per fer». En definitiva, i en sintonia amb l'era postconfinament, la novel·la «és un cant a la vida, amb la meva mediterrània i la seva forma de viure la vida». I és que per l'autor gironí, la mediterrània és gairebé una religió. «El mar no és la línia de la costa. La mediterrània viu sobretot de les arrels del món del vi, de l'oli i del blat, i això necessita territori. Per aquest motiu el llibre vol ser un gran homenatge a aquests eixos culturals, així com a la cultura grega» va afegir Nadal. L'escriptor va puntualitzar que, tot hi existir molts mars, el seu objectiu era «parlar del mar d'estiu, d'acollida, d'intercanvi, de civilització, dels sentits, les olors i els colors».

Jordi Gispert Presentant a Eloi Vila i a Rafel Nadal.

Per Eloi Vila la darrera novel·la de l'escriptor gironí «és una declaració d'amor brutal a una persona, l'Anna, companya de viatge, i també a la vida». Vila va destacar del llibra la «capacitat d'enamorar-se de qualsevol cosa que tingui un valor» que mostra Nadal, amb precises descripcions de les llums, les olors, els paisatges i els pescadors que nodreixe les pàgines del llibre.

Inici d'una nova etapa

Complint fil per randa amb les mesures de seguretat que s'han establert per evitar la propagació del virus, l'acte va reunir un nombrós públic, tothom assentat, amb moltes ganes d'assistir a un dels primers actes literaris que es duen a terme a la ciutat després de moltes setmanes. El llibreter Jordi Gispert va presentar l'acte agraint als assistents la seva presència, així com mostrant un cert optimisme. «Inaugurem un tipus de presentacions que esperem poder repetir en espais públics i oberts, que ens facin dinamitzar la cultura i facin treure la por a tota aquella gent que sembla que necessiti encara trobar una excusa per sortir de casa. Com a Llibreria 22 hem de dir que estem molt contents» va afirmar Gispert, abans de donar pas a Rafel Nadal.
ALBERT CORNELLÀ 14.06.2020 publicat en el Diari de Girona.

https://www.diaridegirona.cat/cultura/2020/06/14/rafel-nadal-estrena-presentacions-postconfinament/1047797.html

 

La canya de pescar / Quan la història et crema la mà

Molt abans que es plantegés l’escolarització per mitjà de pantalles com una oportunitat excitant, una amiga preocupada per l’educació que rebien els adolescents va dir-me que es donaria per satisfeta si en acabar els estudis la seva filla “deixava de considerar normal que una càmera de vigilància l’observés pel carrer”. L’esperit crític no és l’únic que beneïm en els nostres fills, però segurament és una de les facultats que més ens consolen davant la possibilitat que un ordinador acabi suplantant la companyia d’un mestre. En tot cas, el temor a acceptar com una normalitat la monitorització de la vida posa en relleu la vigència de les ficcions polítiques de George Orwell, a través de les quals, per dir-ho amb un vers de W.H. Auden, “va hostatjar sordament tots els mals de la humanitat”.

Això sol ja seria un motiu excel·lent per llegir Quan la història et crema la mà, un assaig de crítica cultural en què el professor de la UPF Miquel Berga acompanya Orwell i Auden a la Guerra Civil espanyola per dipositar-los, a la tornada, a la cruïlla decisiva de 1939, l’any en què va entrar en ebullició el pòsit d’horror covat al llarg d’aquella dècada “baixa i deshonesta”. És un llibre, doncs, que va de compromís, però també de dilemes morals, de flaqueses personals i, en gran part, de minúcies privades que freguen la vulgaritat: les infidelitats més aviat graponeres d’Orwell, l’obsessiu recompte diari dels ous que li ponien les quatre gallines del corral; la inclinació d’Auden a furgar-se el nas, els seus excessos amb l’alcohol i el tabac, aquella mania militant a prescindir dels calçotets. Però és amb aquestes foteses terrenals que es pasta “la decència de l’home corrent” que lloaria Orwell, o que es funda l’amor a l’altre que pregonarà la poesia madura d’Auden, el qual ja havia preferit la xafarderia al periodisme en la seva idea del paradís, potser per esquivar la retòrica inflada de consignes que, amb la guerra en marxa, sona tan buida i degradant. Al capdavall, com apunta Berga, “els nostres sentiments de germanor no eviten que les tropes de Hitler envaeixin Polònia”, i quan això passa, Auden només pot anotar al seu diari que ha acudit a un bar sòrdid d’ambient gai, amb el mateix laconisme enigmàtic amb què Kafka va deixar escrit al seu: “Alemanya ha declarat la guerra a Rússia. A la tarda, sessió de piscina.” En el fons, però, potser també tenim “un home prim a dins que malda per sortir”, com diu Berga del protagonista fofo de Coming up for Air, d’Orwell, i som dels que ens enduríem a l’hospital, en vigílies de morir, la canya de pescar, un objecte “d’abans de la guerra, abans de la ràdio, abans dels avions, abans de Hitler”, per testimoniar malgrat tot el desig de viure i de ser humans en un món cada vegada més hostil.

Eva Vázquez, publicat en el PuntAvui 08.06.2020

Maria Mercè Roca: Al final t'agradaré

«Els personatges d'una sola peça no són veritat, tots tenim grisos»

M. Mercè Roca a la Llibreria 22. Foto: Aniol Resclosa

Nou anys després i amb una etapa dedicada a la política pel mig, torna a la novel·la amb «Al final t'agradaré» (Rosa dels Vents), centrada en el retrobament de la Rosó i l'August, que torna de Barcelona a Girona per demanar-li perdó després d'anys d'estar separats.

Maria Mercè Roca (Portbou, 1958) reflexiona sobre els límits del perdó en un d'aquells llibres que ha esperat durant setmanes de confinament a les llibreries, on va arribar poc abans del decret de l'estat d'alarma. Ara comença a arribar als lectors i demà (18.00), l'escriptora en signa exemplars -amb totes les precaucions- a la 22 de Girona.

Nou anys sense escriure una novel·la són molts anys... Política i literatura eren incompatibles?
Per mi fer una novel·la vol dir estar molt immers en la història, mentalment i físicament. No només es necessiten hores, sinó també pensar molt en la història i els personatges, i la política et fa viure molt cap enfora, i per mi no era possible dedicar temps a les dues coses. Amb els relats és diferent, perquè el conte és més breu. La idea la tenia, però fins que no vaig plegar no m'hi vaig posar.

Com ha estat el retorn a l'escriptura?
Ha sigut tan gratificant i agradable! Sempre penses que potser ja no tindràs res a dir o no te'n recordaràs d'escriure, i en canvi, ho vaig fer amb moltes ganes. Fer una novel·la sempre costa, i en una balança, en un costat hi ha la satisfacció de veure que la idea que creix, i a l'altre, l'enuig per les vegades que et trobes en carrerons sense sortida. Amb aquesta novel·la jo em notava lleugera, solucionava els problemes amb una certa alegria.

L'espurna de la novel·la és una reflexió sobre el perdó.
Sí, el perdó és un tema universal, però la predisposició a perdonar és una d'aquelles coses en què havia pensat: qui és més fort, qui demana perdó o qui perdona? es pot perdonar tot? quina relació té el perdó amb la memòria? Això va ser l'espurna, tot i que després es vesteix amb la vida de l'August i la Rosó, de les dues experiències vitals que tenen i com es fan grans, les seves matèries morals... a més del retrat social i polític.

Amb el temps s'escriuen personatges menys monolítics?
Tant de bo, perquè és més interessant. Els personatges fets d'una sola peça no són veritat, perquè tots tenim grisos i som polièdrics. Els més valents tenen por en un moment determinat, i la persona poruga és capaç d'una heroïcitat, i sobretot, en el terreny de les emocions, personatges com la Rosó, que és una bona persona, són capaços de mesquineses. I al revés, fins i tot l'August, que és una persona poc acostumada a fer el bé, pot arribar a fer-lo. Tots som més grisos del que voldríem.

És un llibre molt ambiciós pel que fa a la cronologia, abraça més de tres dècades.
Mai ho havia fet sempre havia posat els personatges en un temps i no els havia fet viure al llarg dels anys. Em va agradar, perquè em va permetre recordar moltes coses dels ambients de la Girona de la meva joventut. Molts ja són tancats, i això és una mica trist, però és la memòria dels llocs que ens van fer ser com són ara.

El llibre s'ha publicat en un moment rar, sense llibreries obertes ni Sant Jordi. Com ha portat no poder-lo compartir?
Ha estat una lliçó de paciència, humilitat i saber agafar el que ve, tant a nivell personal com del món editorial. Tens una idea feta sobre les presentacions, la diada, els clubs de lectura... i res. Esperem que sigui veritat que els llibres tenen una vida més llarga i que els lectors el trobin, encara que sigui amb retard. El dia de Sant Jordi estàvem tots molt disgustats i tristos, però hem de pensar que ens hi juguem molt. És un dia molt maco, però la gent s'hauria de posar les piles i comprar llibres tot l'any. Fins ara la preocupació era si per Sant Jordi plovia o queia en diumenge, ara ja s'ha vist que això eren preocupacions petites, i que les llibreries, les editorials, els escriptors i la literatura catalana necessitem lectors.

Ha escrit estant confinada?
Sort n'he tingut de poder escriure i seguir treballant, perquè m'ha passat molt suau. Els primers dies vaig acabar un compte per a nens i nenes que publicarà La Galera i després vaig fer una cosa que no havia fet mai: vaig llegir una novel·la que havia escrit feia molts anys i vaig pensar que no estava bé, que havia mantingut massa distància i se'n ressentia, per això la vaig girar com un mitjó. Això em va entretenir fins al final, però també he trobat molt a faltar les classes per adults que feia i que vaig haver de deixar avui per demà.
ALBA CARMONA Diari de Girona, 04.06.2020