De que va
La Llibreria 22 fundada el 20 d'octubre de 1978, ja forma part de la història de Girona dels darrers anys. llibreria22@llibreria22.net/ www.llibreria22.net / tel. 972212395
21/4/19
LLIBRES PER SORPRENDRE AQUEST SANT JORDI 2019
Guillem Terribas (Llibreria 22 de Girona) i el dramaturg Marc Artigau proposen llibres per regalar si us heu quedat sense idees.
(imprescindible; si encara no el teniu, ja feu tard).
afores.
PRESÓ.
Programa Rac1 "El Mon Rac1" de Jordi Basté, la secció "De que va..." de Marc Artigau i Guillem Terribas del 16.04.2019 https://www.rac1.cat/programes/el-mon/20190416/461690160720/llibres-sant-jordi-terribas-artigau.html
 |
| Guillem Terribas i Marc Artigau |
Guillem Terribas, propietari de la Llibreria 22 de Girona, i Marc Artigau, dramaturg i escriptor, fan la seva llista de llibres de cara a aquest Sant Jordi. Remarquen que són les seves propostes i que només ens les hem de prendre com el que són: idees. Tal com diu Terribas: “A cada llibreria hi ha un llibre que t’espera”.
Un llibre de rabiosa actualitat.
INDESTRUCTIBLES, de Xavier Aldekoa.
El llibre del qual tothom parla o parlarà.
PERCUSSIÓ, de Toni Sala. (“No l’he llegit, me’n moro de ganes; n’he llegit les tres primeres frases”).
Llibres premiats.
Marc Artigau: LA VIGÍLIA, Premi Pla 2018. Imprescindible, es pot regalar a qualsevol lector intel·ligent. (Recomanació de Guillem Terribas.)
Maria Carme Roca: EL FAR, premi de novel·la Prudenci Bertrana. Una història de relacions familiars gens fàcils.
Jordi Cabré: DIGUES UN DESIG, Premi Sant Jordi de novel·la. Una autobiografia no escrita d’un famós escriptor. Com a decorat, Cadaqués i Barcelona.
Premi Just M. Casero: TRISTANY, d’Anna Monreal. L’atzarosa vida d’un home educat per l’èxit, però a qui la vida se li complica.
Premi Òmnium Cultural a millor novel·la publicada de l’any 2017. Marta Orriols. APRENDRE A PARLAR AMB LES PLANTES. De lectura obligada.
Premi Roc Boronat: Anna Punsola. ELS LLITS DELS ALTRES. Una obra dura, irònica i sense embuts que parla de conflictes familiars i generacionals.
Premis Serra d’Or:
El de narrativa a Sergi Pàmies per L’ART DE PORTAR GAVARDINA
El de novel·la per a SOBRE LA TERRA IMPURA, de Melcior Comas.
El de poesia a Sebastià Alzamora per LA NETEDAT;
El d’assaig per a Íngrid Guardiola per L’ULL I LA NAVALLA (la noia de l’any...).
Premi a la traducció a un clàssic de literatura americana LLUM D’AGOST, de William Faulkner.
I encara en els Premi Serra d’Or 2019 a obra publicada, la millor biografia és per a MARIA AURÈLIA CAPMANY, L’ÈPOCA D’UNA DONA d’Agustí Pons.
Marc Rovira, per la seva banda, és premi de poesia Miquel de Palol per CAP VESPRE.
Els més demanats i que si no us espavileu, potser no els trobareu el dia de Sant Jordi... els dies posteriors a la Llibreria, cap problema.
EL FILL DE L’ITALIÀ (premi Ramon Llull) de Rafel Nadal. Postguerra espanyola, mil italians a Caldes de Malavella.
EL FIBLÓ, de Sílvia Soler. història de tres germanes que hereten una casa als
ENTRE EL CEL I LA TERRA, de Gerard Quintana. Diverses històries, diversos protagonistes. Un temps d’un país.
EL MILLOR D’ANAR ÉS TORNAR, d’Albert Espinosa. Una reivindicació del perdó i de la gent gran.
Un llibre per riure
O per plorar. EL RISC DE LA VERITAT, de Josep Antoni Duran i Lleida.
Clàssics vius
Maria Barbal. A L’AMIC ESCOCÈS. Una història d’amor i d’amistat i que no us deixarà indiferents.
Juan José Millás. LA VIDA A RATOS.
Enrique Vila-Matas. ESTA BRUMA INSENSATA.
Clàssics morts
Marguerite Duras. EL DOLOR.
Els contes de Víctor Català, el tercer volum.
Llibres feministes
Esther Vivas: MAMA DESOBEDIENT, una mirada feminista a la maternitat.
Aina Torras Rexach: DONES REBELS, històries contra el silenci.
Ariadna Oltra: SOC FEMINISTA I NO HO SABIA.
Diverses autores: PER QUÈ LES DONES SALVARAN EL PLANETA.
Shaiana Joy Machuls.
Llibres que no us deixaran indiferents
Eduardo Mendoza: EL REY RECIBE, de lectura obligada i somriure assegurat. Humor corrosiu i intel·ligent.
Anna Carreras: L’ULL DE L’ESCARABAT, divertida, amb molta ironia i amb un rerefons de novel·la d’intriga.
Pep Prieto: LA TEORIA DE L’IMBÈCIL. Òpera prima de Prieto, que ara ha recuperat, ampliat i posat al dia. Corrosiva, divertida i una mica cruel.
Soledad Puértolas: MÚSICA DE ÓPERA, tres generacions d’una família on viurem el seu esplendor i la seva misèria.
Enrique Vila-Matas: ESTA BROMA INSENSATA, El protagonista d’aquesta història estil Vila-Matas, treballa per un escriptor que viu amagat a Nova York.
Karina Sainz Borgo, jove periodista nascuda a Caracas, autora de LA HIJA DE LA ESPAÑOLA, ha deixat bocabadats editors, crítica i lectors amb aquesta primera novel·la.
Mar Bosch. A VINDRÀS A MI DESPRÉS DEL DILUVI ens parla del que es perd pel camí cap a la maduresa. La novel·la més adulta de Bosch, fins ara.
Miquel Aguirre, ANIMALS DELS MARGES, novel·la negra de proximitat. Humor negre i un toc de denúncia.
Gemma Sardà, MUDANCES. Una història urbana, protagonitzada per una jove traductora que va per lliure i tracta els homes com si fossin clínexs: un clau i fora.
Laetitia Colombani, LA TRENA. Tres dones, tres continents. Atenció a aquesta novel·la: se’n parlarà, i molt. Versió castellana.
Marta Marin-Dòmine: FUGIR ERA EL MÉS BELL QUE TENÍEM. Homenatge al pare. Una història entranyable i recomanable.
Un llibre per sentir-se policia o investigador
CARVALHO: PROBLEMAS DE IDENTIDAD. Carlos Zanón.
JO HAURIA POGUT SALVAR A LORCA, també en castellà de Víctor Amela.
JO HAURIA POGUT SALVAR A LORCA, també en castellà de Víctor Amela.
Històries íntimes.
Toni Soler: EL TUMOR, la mort del pare, un repàs a la vida i a la reconciliació.
Miquel Berga: UN AIRE ANGLÈS. Recopilació d’articles, amb les experiències i els coneixements de l’autor sobre el toc, l’humor i la manera de pensar i actuar dels anglesos.
Víctor Sunyol: AMB NAUSICA, reflexions de l’autor en la figura de Nausica a L’Odissea.
Llibres per parlar de política
Raül Romeva: ESPERANÇA I LLIBERTAT.
Oriol Junqueras: FINS QUE SIGUEM LLIURES / CONTES DES DE LA
Ramón Cotarelo: DISCURSO A LA NACIÓN CATALANA.
EL NAUFRAGI, Lola Garcia. Ara en català.
Xavier Domènech, Àngels Barceló i Joan Tardà: ENTRE ÍTACA I ICÀRIA.
Y AHÍ LO DEJO, CRÓNICA DE UN PROCESO, Gonzalo Boye.
TRES DIES A LA PRESÓ, de Jordi Cuixart i Gemma Nierga.
ESCRITS DE PRESÓ, de Joaquim Forn.
CATALUNYA, MIRALL TRENCAT, de Joaquim Nadal.
1 JUDICI (POLÍTIC) I 100 PREGUNTES, de Jaume Alonso-Cuevillas.
EL CONFLICTE INEVITABLE, de Matthew Tree i Joan-Lluís Lluís.
Llibres d'intriga i passar por
ESCRIURE, de Stephen King. (És un assaig boníssim.)
Llibres de contes
Alice Munro. QUI ET PENSES QUE ETS?
Víctor García Tur. EL PAÍS DELS CECS. Premi Mercè Rodoreda de contes. Ja té el Documenta, el Casero i el Marià Vayreda.
Poesia.
JOAN BROSSA. Poemes transgredits.
ENRIC CASASSES. El nus la flor. Material nou amb il·lustracions.
NARCÍS COMADIRA. Els raïms immortals i altres textos. Llibre petit, delicat i atractiu amb il•lustracions de l’autor.
MARCEL RIERA. No seràs un estrany, editat per la Breu edicions.
Enric Cassasses. El NUS DE LA FLOR.
Carles Rabassa. SONS BRUTS.
Iehuda Amikhai. POEMES DE COS I ÀNIMA.
Teatre.
Sarah Khane. (OBRES COMPLETES). Arola Editors.
Josep Maria Benet i Jornet (OBRES COMPLETES). Arola Editors.
Assaig.
L’ULL I LA NAVALLA. Ingrid Guardiola.
21 LLIÇONS PER AL SEGLE XXI. Yuval Noah Harari.
Llibres útils.
Joan Roca, CUINA MARE. També en castellà. La mare Montserrat, la base del Celler de Can Roca.
Mònica Usart, EL TEMPS I LA MALETA, Els llocs del món o no hi voldries viure.
Llibres pels joves lectors.
Miquel Fañanàs, LA BRUIXA AMIGA, inspirat amb la llegenda de la bruixa de catedral de Girona.
Àlex Rovira/ Francesc Miralles: CONTES PER ESTIMAR-TE MILLOR. 35 històries.
Annie Villeneur. LA LOLA I LA RECEPTA DE GERMANA, “papa, mama que em podeu fer una germana?.”
Laura Gallego/ Laia López. LA SARA I LES GOLEJADORES, FEM EQUIP!. Futbol.
Sebastià Sorribas EL ZOO D’EN PITUS, ha tornat el que fou guanyador del premi Folch i Torres 1965.
A.L. Kennedy LA PETITA SERP, una màgica història que fa reflexionar sobre les emocions i el sentit de la vida.
JUNO. Laia Aguilar.
LA REVOLTA DE SANTA JORDINA. David Fernández i Lyona.
Una recomanació de l’any passat.
TEORIA GENERAL DE L’OBLIT. José Eduardo Agualusa. Premi Llibreter 2018.
Aquí pots tornar a escoltar la secció de Terribas i Artigau a El món.
18/4/19
Reediten 8 anys després «La teoria de l'imbècil» perquè «ha guanyat actualitat»
L'editor d'Apostroph, Bernat Ruiz, afirma que el llibre de Pep Prieto respira un aire de sèries com «Black Mirror» que el 2011 no existien.
 |
| Bernat Ruiz, Pep Prieto i Carles Ribas. Foto: Marc Martí |
L'editor d'Apostroph, Bernat Ruiz, va explicar ahir a Girona que ha decidit reeditar la novel·la La teoria de l'imbècil, de Pep Prieto, perquè en els vuit anys transcorreguts des de la primera edició «ha guanyat actualitat».
El llibre del periodista i crític de cinema del Diari de Girona, que és, doncs, novetat de nou aquest Sant Jordi, «respira aires de sèries televisives com Black Mirror o Stranger Things, que no existien l'any 2011, quan va sortir la primera edició de la novel·la», va elogiar Ruiz en l'acte de presentació d'aquesta segona edició, ahir a la Llibreria 22.
La teoria de l'imbècil parla del poder de la paraula: un gran poder que recau en un gran irresponsable. En clau de thriller, l'obra recorre les esbojarrades aventures d'un periodista de patacada que encarna l'arquetipus de la generació que als anys noranta va treure el cap a la vida adulta i va descobrir que les coses no eren, ni de bon tros, tal com els havien explicat.
El també periodista i escriptor Carles Ribas, etern company de Prieto, va participar a la presentació per definir el que va anomenar com «el toc Prieto»: «Un llenguatge àgil i bones dosis d'humor fins a desencadenar la rialla per treure l'amargor dels fets narrats».
El pes del passat i la influència del realitzador de cinema M. Night Shyamalan ( El protegido) apareixen com altres característiques de la narrativa de Prieto.
L'escriptor, aquest Sant Jordi notícia per tres novetats, va assegurar que La teoria de l'imbècil és la novel·la de la qual se sent més satisfet, i va argumentar que si el llibre està redactat en un llenguatge groller és per caracteritzar un personatge «insuportable».
El llibre del periodista i crític de cinema del Diari de Girona, que és, doncs, novetat de nou aquest Sant Jordi, «respira aires de sèries televisives com Black Mirror o Stranger Things, que no existien l'any 2011, quan va sortir la primera edició de la novel·la», va elogiar Ruiz en l'acte de presentació d'aquesta segona edició, ahir a la Llibreria 22.
La teoria de l'imbècil parla del poder de la paraula: un gran poder que recau en un gran irresponsable. En clau de thriller, l'obra recorre les esbojarrades aventures d'un periodista de patacada que encarna l'arquetipus de la generació que als anys noranta va treure el cap a la vida adulta i va descobrir que les coses no eren, ni de bon tros, tal com els havien explicat.
El també periodista i escriptor Carles Ribas, etern company de Prieto, va participar a la presentació per definir el que va anomenar com «el toc Prieto»: «Un llenguatge àgil i bones dosis d'humor fins a desencadenar la rialla per treure l'amargor dels fets narrats».
El pes del passat i la influència del realitzador de cinema M. Night Shyamalan ( El protegido) apareixen com altres característiques de la narrativa de Prieto.
L'escriptor, aquest Sant Jordi notícia per tres novetats, va assegurar que La teoria de l'imbècil és la novel·la de la qual se sent més satisfet, i va argumentar que si el llibre està redactat en un llenguatge groller és per caracteritzar un personatge «insuportable».
Assagista i contistaD'altra banda, Pep Prieto serà a les parades de Sant Jordi per Al filo del mañana, un assaig sobre cinema de viatges en el temps que li ha encarregat i publicat l'editorial de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).
A més a més, és un dels autors del recull col·lectiu Contes de terror 3, també d'Apostroph, al costat d'Adrià Pujol, Alexandra Cuadrat i Andrea Jofre.
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 17.04.2019
SILVIA SOLER: «Estimar no és gaire difícil, però te n'han d'ensenyar»
Sílvia Soler va estar fa uns dies a la Llibreria 22 de Girona per presentar «El fibló», una novel·la (o no) sobre tres germans que hereten la casa d'Alella on van créixer i decideixen anar-hi a viure, encetant així el temps de la reconstrucció.
Sílvia Soler a la presentació a la Llibreria 22 09.04.2019
Què passa quan descobrim que la mort és per sempre?
Que descobrim la veritat més important que descobrirem al llarg de la vida. Per mi va ser un impacte, perquè a més a més, ho vaig descobrir de molt joveneta. El dolor que sents quan se't mor algú que estimes, no és res comparat amb el que sents quan t'adones que allò és per sempre.
Les herències les carrega el diable?En algun cas, sí. Però en general trobo que hem d'estimar les herències que rebem. O hauríem d'aprendre a estimar-les.
Malgrat l'impost de successions?He, he, sí, perquè les herències formen part de nosaltres.
Les cases que hem habitat formen part de nosaltres?I tant, totalment. He viscut en moltes cases diferents, per raons diverses he canviat molt de casa. M'he hagut d'acomiadar de cases i per mi és desolador, cada vegada que ho he hagut de passar és un tràngol. Per això crec que m'he endut alguna cosa de cada casa.
Què és la família?Uf, m'ha dit que seria una entrevista senzilleta (riu).
Era perquè es confiés.Per mi la família és fonamental. Tenir una bona família, i quan dic bona em refereixo a sana, cosa que no vol dir que les relacions hagin de ser idíl·liques sinó simplement sanes, dóna un gran avantatge per anar per la vida. Vaig tenir la sort de néixer en una família molt petita que, a sobre, va anar canviant de ciutat, això ens va fer fer molta pinya. La família és com una xarxa per anar per la vida.
Malgrat l'impost de successions?He, he, sí, perquè les herències formen part de nosaltres.
Les cases que hem habitat formen part de nosaltres?I tant, totalment. He viscut en moltes cases diferents, per raons diverses he canviat molt de casa. M'he hagut d'acomiadar de cases i per mi és desolador, cada vegada que ho he hagut de passar és un tràngol. Per això crec que m'he endut alguna cosa de cada casa.
Què és la família?Uf, m'ha dit que seria una entrevista senzilleta (riu).
Era perquè es confiés.Per mi la família és fonamental. Tenir una bona família, i quan dic bona em refereixo a sana, cosa que no vol dir que les relacions hagin de ser idíl·liques sinó simplement sanes, dóna un gran avantatge per anar per la vida. Vaig tenir la sort de néixer en una família molt petita que, a sobre, va anar canviant de ciutat, això ens va fer fer molta pinya. La família és com una xarxa per anar per la vida.
En la seva no hi ha hagut fractura creada pel procés?Què va, tots som al mateix bàndol (riu)!
Ho sospitava.No vol dir que tots pensem exactament el mateix, seria molt avorrit. A la meva família parlem molt de política, discutim molt, però sense cap fractura.
Es poden reconstruir les vides?Sobretot, es pot intentar. Vull dir que no hi ha cap garantia d'èxit. I això que hi ha vides que estan realment trencades i no es poden reconstruir. Però ja que de vida en tenim només una, davant d'un trencament la nostra obligació és intentar reconstruir-la.
Quin fibló té a dins?El mateix que tenen els protagonistes de la novel·la, el fibló de la pèrdua. Vaig perdre el meu pare quan era molt joveneta, i ja de més gran, la meva mare. Encara tinc a dins que els meus fills no hagin pogut conèixer els seus avis. El meu pare va morir ja fa 36 anys, amb el temps he aconseguit apaivagar el dolor i l'enyorament. Però m'irrita que els meus fills no coneguessin aquells avis meravellosos, ni els meus pares els seus néts. És una ferida que encara em fa mal.
Un dels seus personatges diu «no sé si en sé gaire, d'estimar». Tan difícil és?No és difícil, però te n'han d'ensenyar.
N'hi ha escoles?Si creixes en un ambient on l'afecte, l'amor i l'empatia hi són presents, n'aprens d'una manera del tot natural.
Si li agraden els contes, és de suposar que li agradarà aquest procés en què tot era inventat i simbòlic.(Riallada) Li diré una cosa: tot i que sembla que de moment -perquè no penso que estiguem al final- tot està acabant malament i això em fa molt de mal, me n'alegro molt d'haver-ho viscut. La qüestió de la presó és tan forta, que en aquests moments no tinc temps de pensar res més, en si tot va ser inventat o no.
ALBERT SOLER, Diari de Girona 17.04.2019
17/4/19
Amb un pas endavant: Boye: “Els catalans amb el procés han posat en evidència problemes sistèmics del règim del 78”
L’olor de crispetes a l’entrada dels cinemes Albéniz Plaça de
Girona convida a l’entreteniment, però com va dir l’advocat Gonzalo Boye al nombrós públic assegut a la sala 1 dels cèntrics cines gironins, “és molt trist que a aquesta hora hi hagi aquest auditori escoltant dos advocats (feia referència a la lletrada Gemma Calvet); vol dir que la situació és dolenta, no és normal”. No és per a crispetes. Tot i que aquesta ironia de l’advocat xilè a l’hora d’analitzar el context polític i judicial actual –“de petit devia caure en una marmita d’optimisme”, el defineix el col·lega, també mediàtic, que també omple places en presentacions de llibres, Jaume Alonso-Cuevillas– són les crispetes del procés.
Al llibre ...Y ahí lo dejo. Crónica de un proceso, de Roca Editorial, Boye escriu una “road movie amb avions”, “una lectura trepidant” i on, a més, el lletrat fa una “rotunda i claríssima explicació de l’estratègia de l’anticipació” en coordinar la defensa internacional de Puigdemont i els consellers a l’exili, va assenyalar l’editora Blanca Roca, a tall d’introducció.
L’advocada Gemma Calvet va extreure una cita del llibre de Bernardo Atxaga Esos cielos que fa referència al fet que hi ha coses que només poden entendre els que han estat privats de llibertat per fer el símil amb “la vivència personal” de Boye. Per Calvet, sense “haver estat privat innocentment de llibertat”, Boye no seria “l’advocat que és ni amb la dimensió ètica i el concepte de justícia que té”. Qualificant el Boye professional, “un jurista de tribunals”, Gemma Calvet va coincidir amb l’editora a l’hora de valorar-ne aquesta estratègia a l’avançada, “un fet poc habitual” en els advocats, va assenyalar la lletrada: “Normalment improvisem.” Va comentar també les cerveses necessàries entre col·legues per “despertar les idees” i poder veure l’escletxa d’un cas.
L’advocada va qualificar el llibre de Boye de “camí inacabat”, “d’un itinerari”. És “una microhistòria jurídica del procés, no la dels titulars sinó de com s’ha construït la defensa; és un llibre històric, necessari, que a més fa pedagogia del dret; és la història jurídica d’una resistència”. Abans d’entrar als cines, Boye havia parlat per telèfon amb Puigdemont, que li va confessar que sentia “nostàlgia”. Davant d’un auditori expectant, va abordar les novetats del procés, del judici i les vulneracions que s’estan fent al Suprem del dret de defensa. “Estàvem jugant a futbol i ens van instal·lar cistelles de bàsquet”, va glossar de manera gràfica. I enllaçant amb l’“anormalitat” de la campanya electoral, va recordar que la “Junta Electoral Central (JEC) ja havia votat” en decidir que Oriol Junqueras pot fer debats des de la presó i Jordi Sànchez no. Amb aquesta acció es vol “silenciar l’exili, i impedir que Puigdemont tingui representació a Madrid”, va dir, tot recalcant la incomoditat que els representa la feina que es fa des de Waterloo. Boye va recomanar no ser ingenus i avançar-se amb una frase encoratjadora: “No es pot tenir por; perquè si es té por, el contrari ha guanyat.” D’aquest anar un pas endavant perquè “l’Estat va més lent però a pas ferm”, perquè “el que han fet els catalans és posar en evidència els problemes sistèmics del règim del 78”, Gonzalo Boye es va preguntar si si els presidents de l’ANC i Òmnium són condemnats hi haurà “algun impediment legal per evitar-ne la il·legalització”. Ahir, va reconèixer, no tenia massa optimisme, i va advertir que la “repressió de la JEC ve per quedar-se”.
Gemma Busquets, publicat en el PuntAvui 17.04.2019
http://www.elpuntavui.cat/politica/article/1590147-amb-un-pas-endavant.html?cca=1
 |
| Gemma Calvet, Gonzalo Boye i Blanca Rosa, durant la presentació organitzada per la Llibreria 22. Foto: Arxiu 22 |
Al llibre ...Y ahí lo dejo. Crónica de un proceso, de Roca Editorial, Boye escriu una “road movie amb avions”, “una lectura trepidant” i on, a més, el lletrat fa una “rotunda i claríssima explicació de l’estratègia de l’anticipació” en coordinar la defensa internacional de Puigdemont i els consellers a l’exili, va assenyalar l’editora Blanca Roca, a tall d’introducció.
L’advocada va qualificar el llibre de Boye de “camí inacabat”, “d’un itinerari”. És “una microhistòria jurídica del procés, no la dels titulars sinó de com s’ha construït la defensa; és un llibre històric, necessari, que a més fa pedagogia del dret; és la història jurídica d’una resistència”. Abans d’entrar als cines, Boye havia parlat per telèfon amb Puigdemont, que li va confessar que sentia “nostàlgia”. Davant d’un auditori expectant, va abordar les novetats del procés, del judici i les vulneracions que s’estan fent al Suprem del dret de defensa. “Estàvem jugant a futbol i ens van instal·lar cistelles de bàsquet”, va glossar de manera gràfica. I enllaçant amb l’“anormalitat” de la campanya electoral, va recordar que la “Junta Electoral Central (JEC) ja havia votat” en decidir que Oriol Junqueras pot fer debats des de la presó i Jordi Sànchez no. Amb aquesta acció es vol “silenciar l’exili, i impedir que Puigdemont tingui representació a Madrid”, va dir, tot recalcant la incomoditat que els representa la feina que es fa des de Waterloo. Boye va recomanar no ser ingenus i avançar-se amb una frase encoratjadora: “No es pot tenir por; perquè si es té por, el contrari ha guanyat.” D’aquest anar un pas endavant perquè “l’Estat va més lent però a pas ferm”, perquè “el que han fet els catalans és posar en evidència els problemes sistèmics del règim del 78”, Gonzalo Boye es va preguntar si si els presidents de l’ANC i Òmnium són condemnats hi haurà “algun impediment legal per evitar-ne la il·legalització”. Ahir, va reconèixer, no tenia massa optimisme, i va advertir que la “repressió de la JEC ve per quedar-se”.
Gemma Busquets, publicat en el PuntAvui 17.04.2019
http://www.elpuntavui.cat/politica/article/1590147-amb-un-pas-endavant.html?cca=1
‘Argent_viu’, el nou poemari de Joan Josep Camacho Grau, es completa amb un CD de Dreamachine
Joan Josep Camacho en plena actuació amb el Grup
Dreamachine
No és fàcil preguntar “de què va” un poemari i encara ho és menys contestar a la pregunta. Així que durant la conversa amb Joan Josep Camacho Grau no arribem a cap conclusió sobre Argent_viu, el seu últim llibre i el primer que li publica, després de vint anys en les trinxeres de la poesia, una editorial gironina: Edicions Tremendes . Al cap d’una estona, envia un missatge: “Ara que ho penso crec que el llibre és una crítica al consumisme i als gurus d’autoajuda i una oda al dolor crònic.” I així consta.
Dreamachine
En realitat, Argent_viu no és només un llibre, sinó un llibre-CD, en què els versos plasmats sobre el paper estan repartits en vuit blocs que es corresponen amb les vuit peces sonores incloses –entre dos cut-ups radiofònics– en el disc signat per Dreamachine , el projecte que Camacho Grau comparteix amb Rafael Cruz (guitarra, baix i gravació), que ha anat creant els temes a partir dels poemes que li anava passant el seu aliat. Ara sense local propi, després del tancament forçat de la Fuck_tory al Barri Vell de Girona, Dreamachine ha preparat i gravat aquest disc als bucs de l’Espai Marfà. Avui presentaran Argent_viu a la Llibreria 22 de Girona, amb un concert gratuït de Dreamachine (19 h).
És evident que la proposta de Camacho Grau i Dreamachine s’aparta de les convencions poètiques i per això Edicions Tremendes ha publicat Argent_viu en la seva col·lecció Freejazz, que dona sortida a obres experimentals com aquesta. El títol juga amb la idea de ser un argent viu, com algú que no pot estar-se quiet, i també amb l’argent com el vil metall, “la pasta que no arriba... o que tothom està venut”. El llibre s’obre i es tanca amb un refrany reversible agafat prestat a Joan Amades (“Valen més llibres que lliures / Valen més lliures que llibres”), però s’hi pot trobar també una cita de Chinaski / Bukowski o un poema titulat Nirvana, que en realitat és una adaptació del Where did you sleep last night? de Leadbelly segons Cobain. La resta són poemes curts i descarnats, després escopits entre ràfegues de guitarra.
Xavier Castillón, publicat en El PuntAvui 17.04.2019
L’ARA engega el Sant Jordi: “La llibertat és la raó de viure”
Joan Margarit i Luis García Montero converteixen el pregó del diari en un emotiu recital.
Quan un ha escrit el vers més senzill i perfecte sobre la potència dels llibres, i per extensió el vers que defineix la transcendental meravella de Sant Jordi -parlem d’aquell arxifamós “La llibertat és una llibreria”- pot anar tranquil a un acte que celebra la paraula i els llibres organitzat per un diari que els estima. La tradició que l’ARA va instaurar l’any passat de celebrar un pregó per incitar a la lectura ha portat aquest any a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm un tàndem de poetes impagable: Joan Margarit i Luis García Montero.
Quan un ha escrit el vers més senzill i perfecte sobre la potència dels llibres, i per extensió el vers que defineix la transcendental meravella de Sant Jordi -parlem d’aquell arxifamós “La llibertat és una llibreria”- pot anar tranquil a un acte que celebra la paraula i els llibres organitzat per un diari que els estima. La tradició que l’ARA va instaurar l’any passat de celebrar un pregó per incitar a la lectura ha portat aquest any a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm un tàndem de poetes impagable: Joan Margarit i Luis García Montero.
Entre el públic hi havia personalitats de tots els àmbits del llibre: escriptors com Maria Barbal, Marc Artigau, David Cirici, Maria Carme Roca, Najat El Hachmi, Jenn Díaz, Víctor Amela, Bel Olid i Gerard Quintana; llibreters com Guillem Terribas; el comissariat de Cultura de Barcelona, Joan Subirats; editors com Josep Lluch i Glòria Gasch (Grup 62), Ester Pujol (Enciclopèdia Catalana), Montse Ayats (Eumo), Montse Ingla (Arcàdia), Aniol Rafel (Periscopi), Miquel Adam (Amsterdam), i col·laboradors habituals de l’ARA com Andreu Mas-Colell, Joan Majó, Josep Ramoneda, Salvador Cardús, Miquel Ferreres, David Bueno i Borja de Riquer, entre d’altres, a més d’un grup de subscriptors del diari. Els editors, convençuts que Sant Jordi, malgrat les inclemències polítiques, és “imbatible”, deia Ayats. I els escriptors, ja exhaustos després delstours d’estrelles de rock que els munten les editorials, un Descobreix Catalunya concentrat en un mes infernal. “Imagina’t sis mesos així”, comentava Gerard Quintana a Marc Artigau, que està acabant les piles: “Quina angoixa. Però ¿quants bolos fèieu en l’època de Sopa de Cabra?” “Uns 90 a l’estiu”. Els escriptors no es poden queixar.
“Estem contents de celebrar aquesta festa amb amics que els agrada la literatura i la cultura. I amb dos autors que ens enorgulleix que ens acompanyin i que transmeten l’esperit de l’ARA: treballen amb la paraula, amb les estructures, i ho fan d’una manera seriosa -afirmava la directora del diari, Esther Vera-. Com els periodistes, que treballem amb la paraula, les idees i seriosament, i quan podem també ho fem amb la bellesa de la vida”.
Una càmera seguia Joan Margarit al recital. Al darrere hi havia el guionista i director Morrosko Vila-San-Juan, que està rodant un documental sobre “un dels poetes més premiats i estimats de l’Estat”, i amb una vida personal i professional gens convencional.
“Estem contents de celebrar aquesta festa amb amics que els agrada la literatura i la cultura. I amb dos autors que ens enorgulleix que ens acompanyin i que transmeten l’esperit de l’ARA: treballen amb la paraula, amb les estructures, i ho fan d’una manera seriosa -afirmava la directora del diari, Esther Vera-. Com els periodistes, que treballem amb la paraula, les idees i seriosament, i quan podem també ho fem amb la bellesa de la vida”.
Una càmera seguia Joan Margarit al recital. Al darrere hi havia el guionista i director Morrosko Vila-San-Juan, que està rodant un documental sobre “un dels poetes més premiats i estimats de l’Estat”, i amb una vida personal i professional gens convencional.
Amor, memòria i esperança
Margarit i García Montero han compartit recital molts cops, i la complicitat es nota, per més que el granadí digui que mana el català. “El castellà està més acostumat a manar”, li respon Margarit. Es van conèixer a Granada fa 40 anys i mantenen una amistat profunda, jocosa, entranyable, que ara gairebé sembla políticament exòtica. García Montero és el nou director de l’Institut Cervantes des de fa menys d’un any: “El Cervantes no només també és vostre, sinó que, encara que s’hagi oblidat, en la seva normativa hi ha la defensa de les diferents cultures que s’integren en les nacionalitats de l’Estat. El català també forma part del compromís del Cervantes, en aquest moment, un compromís ple de vocació i sentit”, va insistir.
Els dos poetes van transitar per camins paral·lels. García Montero va evocar l’amor a la mare amb el preciós poema Te llevaré a París, en què desitja convertir-se en el fill perfecte d’una mare abnegada que en comptes d’estudis de filosofia va tenir sis fills: “ Porque el amor se hereda / como un abrigo sin botones ”. Per la seva banda, Margarit, més abrandat escènicament, va recórrer al Primer amor per aquella “navalla llarga i fina, bella com una estàtua de marbre” i a dues poesies que evocaven el personatge de Raquel. I encara va invocar la felicitat al costat de la seva filla Joana, amb la imatge que li retornen Els ulls del retrovisor.
L’un i l’altre van recordar l’Espanya dels perdedors, que es diria que arriba fins avui, ja que tot just Pedro Sánchez ha sigut el primer president espanyol que ha visitat la tomba de Machado a Cotlliure, va recordar García Montero, que va recitar poemes a dos dels seus referents literaris, García Lorca -evocant la casa que va deixar el 1936 fugint de la mort- i Quevedo. De Margarit, la referència literària a la tradició va ser Verdaguer, amb el poema Una història : “Però encara se sent aquella olor/ de corral. De gallinassa. / Aquell himne. La història d’Espanya”.
La cirereta final va ser el poema La llibertat, de Margarit, llegit en castellà i català, inercanviant-se els papers. Un poema que no es pot deixar de recitar mai, i menys ara que hi ha presos polítics i bufen vents d’involució. Cada vers, un emblema: “La llibertat és la raó de viure”, comença. “Són els diaris al final del dia”. “Les paraules República i Civil”. “Anar indocumentat”. “Una forma d’amor, la llibertat”. Bon Sant Jordi.
Laura Serra, publicat a l'Ara.com 17.04.2019
Els dos poetes van transitar per camins paral·lels. García Montero va evocar l’amor a la mare amb el preciós poema Te llevaré a París, en què desitja convertir-se en el fill perfecte d’una mare abnegada que en comptes d’estudis de filosofia va tenir sis fills: “ Porque el amor se hereda / como un abrigo sin botones ”. Per la seva banda, Margarit, més abrandat escènicament, va recórrer al Primer amor per aquella “navalla llarga i fina, bella com una estàtua de marbre” i a dues poesies que evocaven el personatge de Raquel. I encara va invocar la felicitat al costat de la seva filla Joana, amb la imatge que li retornen Els ulls del retrovisor.
L’un i l’altre van recordar l’Espanya dels perdedors, que es diria que arriba fins avui, ja que tot just Pedro Sánchez ha sigut el primer president espanyol que ha visitat la tomba de Machado a Cotlliure, va recordar García Montero, que va recitar poemes a dos dels seus referents literaris, García Lorca -evocant la casa que va deixar el 1936 fugint de la mort- i Quevedo. De Margarit, la referència literària a la tradició va ser Verdaguer, amb el poema Una història : “Però encara se sent aquella olor/ de corral. De gallinassa. / Aquell himne. La història d’Espanya”.
La cirereta final va ser el poema La llibertat, de Margarit, llegit en castellà i català, inercanviant-se els papers. Un poema que no es pot deixar de recitar mai, i menys ara que hi ha presos polítics i bufen vents d’involució. Cada vers, un emblema: “La llibertat és la raó de viure”, comença. “Són els diaris al final del dia”. “Les paraules República i Civil”. “Anar indocumentat”. “Una forma d’amor, la llibertat”. Bon Sant Jordi.
Laura Serra, publicat a l'Ara.com 17.04.2019
11/4/19
El karma del 23 d’abril del 2071
Albert Espinosa publica ‘El millor d’anar és tornar’, una història sobre el perdó en què reivindica la gent gran.
“Sóc molt fan de la gent que té més de 80 anys”, diu Albert Espinosa , que en té 45, en relació amb la seva novena novel·la, El millor d’anar és tornar (Rosa dels Vents), centrada en el dia que la Rosana –la seva primera protagonista femenina– fa 100 anys: el 23 d’abril del 2071. L’Estat tindrà amb ella una deferència –“Des de la gran guerra, els vells són molt importants”, diu ella– i li facilita com a recompensa el “karma artificial”, en el dia del seu centè aniversari. En aquesta jornada assenyalada podrà triar les persones de la seva vida que “no van tenir el seu càstig, tot i merèixer-lo” i, entre les que estiguin vives, podrà triar quina vol que es mori.
Malgrat aquest començament distòpic, Espinosa diu que aquesta és una de les seves novel·les “més positives”. “És molt diferent de la resta i n’he gaudit molt”, afirma l’autor, que la va escriure a la localitat menorquina de Ciutadella mentre escoltava repetidament Blue Moon, el penúltim tema del primer disc del seu estimat Elvis Presley, només per neutralitzar un silenci que no suporta. De fet, el llibre té tres escenaris principals, tres illes: Menorca, l’illa italiana d’Ischia, a prop de Nàpols, i... Barcelona. “Sempre he tingut la sensació que Barcelona és una illa.” I ha triat el 23 d’abril perquè és “un dia molt especial” per a ell –quan la Rambla de Barcelona sembla “un gran plantació de roses”, com ha volgut que el pintor menorquí Llorenç Pons Moll ho reflectís a la portada–, també perquè el 23 està carregat de significat per a aquest home apassionat pels números, potser per la seva formació com a enginyer industrial, potser perquè és fill d’un jugador de pòquer semi professional. Com la protagonista, l’escriptor creu que “cada vida té 16 capvespres on tot canvia”.
 |
| Portada del llibre. |
“Per a mi és una història sobre el perdó”, diu Espinosa, que hi afegeix sense acritud, respecte al garbell humà que representa el “karma artificial”, que “de tant en tant és bo treure’t gent de sobre perquè sinó t’ofegues”. L’escriptor proposa que, tenint en compte que el 13% de la població té predisposició al mal, alguns individus “s’autoevaporessin”, amb l’assessorament previ d’un “mega consell de savis format per gent gran de tot el món, perquè la seva opinió podria tenir molta força”.
El llibre té diversos tipus de lletra per plasmar les diferents veus narratives, tipografies de cos gran i força blancs per facilitar-ne la lectura a la seva mare i, per extensió a tota la gent gran, “en la qual mai no s’hi pensa”. “Si un llibre meu no el pogués llegir la meva mare per tenir una lletra massa petita, seria molt trist”.
Entre diverses històries reals, hi trobem la mort del mateix escriptor, “aquell noi sense cama que va morir un 23 d’abril de l’any 2023”. Parla de la mort sense cap problema (“Morir no és trist, només ho és no viure intensament”), com ho fa dels tres llibres, la sèrie i la pel·lícula que enllestirà abans dels 50 anys, quan es retirarà, d’acord amb la previsió del metge, que li va dir que el càncer i la quimioteràpia convertirien els seus 50 anys en “els 90 d’un altre”.
Albert Espinosa no tenia previst fer cap gira promocional, però el poder de convicció de Guillem Terribas farà que dissabte 20 signi llibres i parli amb els lectors a la llibreria 22 de Girona (18 h), on detecta “una energia molt especial”.
Xavier Castillón, publicat en el Punt Avui 11.04.2019
5/4/19
ARIADNA OLTRA PERIODISTA. HA PUBLICAT “SOC FEMINISTA I NO HO SABIA”
“La televisió busca una determinada dona; és masclista com la societat”
Fa tres anys hauria contestat que no a la pregunta de si era feminista. En un llibre recull el procés de consciència que ha fet a partir de ser mare amb relació al rol de la dona en la societat.
 |
| Ariadna Oltra. Foto Domènec Gibert |
‘Soc feminista i no ho sabia’. Quan ho ha sabut?
El febrer de l’any passat estava de baixa per maternitat i va ser una revelació. Una matinada tenia insomni, i els dos nens, especialment el petit, es despertaven molt i em vaig llevar amb ganes d’escriure, amb un sentiment molt fort que em sortia de dins. Era com si s’hagués anat cosint dins meu una sensació que al final donava resposta a un malestar que havia covat al llarg de molts anys de la meva vida, només pel fet ser de dona. L’endemà vaig trucar a l’editora.
I d’aquell escriure que li semblava difícil?
Em vaig fer la pregunta: com s’escriu un llibre? Ho sabré fer? I l’editora em va recomanar escriure el que em sortís de dins. I així ho vaig fer. Va fer el clic arran de la maternitat.
Sent que altres dones també han fet el clic però en altres circumstàncies?Crec que sí. A partir del llibre se m’han acostat moltes dones que són feministes des de fa molts anys dient-me que el que jo explico al llibre també els ha passat. I altres dones que ho estan vivint ara. Una de les coses més boniques del llibre és que t’adones que el que tu vius és transferible al que viuen altres dones. M’adono xerrant amb dones més grans o més joves amb circumstàncies més o menys similars a les meves que hi ha punts d’unió. I és just ara que ho estem compartint, que tot això pren força. No és el mateix ser feminista ara amb 20 anys que fa 20 anys.
Es viu amb més llibertat? Les xarxes socials han estat cabdals per posar en comú aquest sentiment que tenen les joves. Veig noies que podrien ser jo fa 20 anys i les veig molt diferents de mi. I tinc molta enveja perquè tenen molt clares coses sobre el feminisme. El seu punt de partida és diferent del que jo tenia quan tenia la seva edat. I crec que la qüestió de poder compartir el que representa és bàsic per posar en comú moltes experiències. Un #Metoo o un #Cuéntalo sense aquesta xarxa per compartir experiències... fa 20 anys no hi havia les eines per posar-ho en comú. Només un suro en un centre cívic. Fa 20 anys ser feminista o reivindicar certes qüestions era passar per ser “la diferent”. És clar. Recordo que a la universitat jo veia molt radicals les noies feministes que hi havia. I no ho compartia. Perquè el patriarcat ja s’havia encarregat de dir-te que les feministes eren d’una determinada manera i, al final, t’ho creies. Si no intentaves rascar et creies la gran veritat del patriarcat de dir-te que podies fer el mateix que el teu germà, pel fet que ell ho podia assolir; jo m’ho vaig creure. Explica que de petita no era femenina, jugava a futbol i se sentia lliure pel sol fet de ser-ho.
Abans érem més lliures? No crec que ho siguem més o menys sinó que som més conscients. El meu procés, i el que m’expliquen moltes dones, és més de prendre consciència que de fets objectius. Perquè els fets objectius depenen de la vida que portis, d’on visquis, de la feina que tinguis...
La consciència és la teva i per tant és el que tu sents. Millor que fa uns anys? En algunes coses sí i en algunes coses no. La bretxa salarial, no estem millor; en la xifra de dones assassinades per la violència masclista estem molt malament; també per les relacions que hi ha amb maltractaments. Que se’n denuncien més?
No sabem si és perquè hi ha més casos o perquè es denuncia més. Estem millor quant a consciència individual i sobretot col·lectiva. En aquest procés de consciència ha estat important fer adonar dels micromasclismes, que havíem normalitzat: demanar per un possible embaràs en una entrevista de feina. Aquesta pregunta, mai me l’han feta però no vol dir que no sàpiga que existeix. Hem d’anar amb compte perquè hi ha una realitat que moltes dones han viscut i moltes altres no i les que no ho han viscut pensen que les altres exageren. El feminisme és una revolució i un negoci. Banalitza la reivindicació una samarreta de Zara amb un missatge feminista?
Hi ha banalització quan la indústria s’aprofita de qualsevol discurs per vendre. Penso que no és l’essència de la lluita i per tant ho combatria com qualsevol banalització de qualsevol altre fet. No em preocupa més o menys que hi hagi samarretes al Zara amb missatges feministes; hi ha moltes noies que les llueixen; comprades o d’autocreació. Forma part de la consciència personal de consum relacionada amb el feminisme. La lluita és molt més gran. A TV3 s’està fent formació des de la perspectiva de gènere. El periodisme televisiu és masclista?
Totes les presentadores responen a un determinat cànon de bellesa. La televisió és imatge. Si entenem que tota la societat és masclista, el periodisme és masclista, la justícia, i parlaria de masclisme en la televisió en general. Com que és imatge busca unes determinades imatges de la dona que es veuen reforçades per tots els altres canals, com ara el publicitari. La imatge de la dona continua recaient en els estereotips i hi ha molt camp per córrer.
Gemma Busquets, publicada en el Punt Avui 05.04.2019
* Dissabte 06 d'abril a les 12 del migdia es presenta a la Llibreria 22, acompanyada de la M.Mercè Roca.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)