LA MARTINA VA AL CAU · Presentació a la Biblioteca de Palafrugell

Divendres 15 Novembre 2019. Sala Polivalent de la Biblioteca. 17.30h.
Hora del Conte La Martina va al Cau (Estrella Polar, 2019) de l’escriptor Guillem Terribas.
Adaptació d’Hora del Conte amb la companyia Alma i la mar de contes. Presentació a càrrec de l’autor, Guillem Terribas.
Activitat familiar orientada a infants a partir de 6 anys.

Un encàrrec intrigant / ‘Imatges del meu enterrament’

Esther Vila presenta a La 22 ‘Imatges del meu enterrament’, la tercera novel·la negra d’una sèrie d’intriga que té com a escenari les comarques gironines

Esther Vila en el seu estudi.

L’escriptora Esther Vila (Dosrius, 1949) acaba de publicar la seva tercera novel·la, Imatges del meu enterrament (Editorial Gregal). Resident a Girona, Vila va debutar fa tres anys amb Els bessons rere la finestra i l’any passat va publicar la seva segona novel·la, La bossa de seda. Amb aquest obra va quedar finalista en el premi a la millor novel·la negra escrita per una dona, i publicada durant el 2018, en l’edició d’aquest any del Festival Cubelles Noir.
Les tres obres formen part d’una sèrie d’intriga que es desenvolupa en escenaris de les comarques gironines. Cada trama és completament independent de les altres. L’únic fil de connexió ve donat per dos personatges: una reportera gràfica, la Mercè, i la seva col·laboradora i amiga, l’Elisa.
Els bessons rere la finestra (Gregal, 2016) revela els amors, desamors, odis soterrats i secrets inconfessables d’una família benestant de Girona, i La bossa de seda (Gregal, 2018) passa per la vida de quatre persones que, a causa d’un esgarrifós accident, veuran capgirat el seu destí de manera irreversible.

Portada del llibre 

Imatges del meu enterrament arrenca el relat quan la protagonista, Mercè Juanhuix, rep un encàrrec insòlit i sospitós: ha de cobrir el reportatge fotogràfic d’un enterrament, que s’ha de celebrar al cap d’una setmana. Al tanatori, l’Elisa Dorca, la seva amiga i empleada, que l’acompanya, s’adona que el cadàver té unes marques estranyes a la cara. Un funeral sense mort, un mas perdut enmig de les Gavarres i un home ric en la recta final de la seva vida que es veu assaltat per dubtes i certeses respecte a si ha viscut de manera justa i coherent: l’orgull, el sentit de l’honor perdut, l’odi i el desig de venjança marcaran la vida d’aquest, encara que, a vegades, aquests sentiments li siguin aliens.
L’obra, la presenta avui la mateixa escriptora Esther Vila, a les set de la tarda, a la Llibreria 22 de Girona, en un acte en què participaran l’actor Joan Massotkleiner i el periodista i vicepresident del Col·legi de Periodistes de Girona, Jordi Grau.
Jordi Camps Linnell, publicat en el Punt Avui 18.11.2019

Àlbum de records de Xarli Diego

El popular locutor musical presenta avui a la Llibreria 22 el seu llibre biogràfic ‘Gràcies per la música!’.

Portada del llibre

“Hoy no me puedo levantar, la marcha de Xarli me hizo trasnochar. Toda la noche en Caspe Street, bebiendo, fumando y sin parar de reir... Noche de Xarli... Caspe de noche en Xarli Street.” Escoltar cantar aquest jingle a Mecano versionant el seu clàssic Hoy no me puedo levantar dedicat al programa Caspe Street de Ràdio Barcelona (cadena SER), que presentava Xarli Diego, pot semblar avui dia una autèntica marcianada, sobretot per a les generacions millennial, filles de l’era Spotify. Però aleshores, en les dècades dels setanta i vuitanta en què molts van créixer, els locutors de ràdio musicals, especialment, tenien un cert estatus i els artistes eren molt més assequibles que no pas ara, més pendents d’allò que diuen o deixen de dir a les xarxes socials.
Eren altres temps, certament, quan fins i tot a un locutor d’una ràdio local, a Olot, Vic o Manresa, com en els seus inicis professionals Xarli Diego, li dedicaven jingles i quan pel seu estudi de ràdio podia passar tot un Miguel Bosé. Uns temps en què, si calia agafar un avió perquè els Dire Straits de Mark Knopfler l’atenguessin, es feia. “Abans, els locutors teníem més poder. Ara manen les fórmules, i els locutors presenten el disc que toca”, declara Diego, que ha conegut la indústria musical nacional, estatal i internacional de ben a prop, des dels seus vessants de periodista, però també de productor (entre d’altres, ell va ser qui va estar al darrere del fenomen Nikka Costa i va dirigir dues companyies de discos amb artistes com ara Flying Pickets, Billy Preston o Basilio). Xarli Diego (Terrassa, 1956) ha decidit buidar el disc dur i compartir les seves memòries a través d’un llibre autobiogràfic titulat Gràcies per la música! (Pagès editors) tot fent un repàs d’aquella era de locutor d’èxit a la ràdio i també a la televisió catalanes presentant els sortejos de la Lotto 6/49 i Joc del segle (1991-93), el seu moment més àlgid de popularitat juntament amb Caspe Street.
Tres anys escrivint –ben normal, perquè no guardava cap retall de premsa ni tenia ni un trist USB amb informació– per formar aquest autèntic viatge en el temps, sobretot emmarcat en les dues dècades prodigioses, en què els lectors podran trobar experiències, confidències i reflexions de l’autor, acompanyades del seu característic sentit de l’humor, que transmet aquella “il·lusió” que encara li queda d’aquell bagatge professional.
Entre altres curiositats, el pròleg del llibre l’ha escrit ni més ni menys que el popular cantant italià Al Bano. Es tracta d’un llibre que també conté fotografies dels moments més memorables, en què també han participat el cantant Pablo Abraira i la mítica cantant Jeanette.
En plena gira de presentació del llibre per Catalunya –ha fet desenes de bolos, perquè a l’autor li agrada el contacte amb la gent–, Xarli Diego desembarca avui a Girona, a la Llibreria 22, en un acte de presentació que tindrà la presència del locutor de ràdio Narcís Carreras (19 h).
Jordi Camps Linnell, publicat en el Punt Avui 14.11.2019

Foto: Diari de Girona

«Em moriré una vegada, però s'escoltarà música tres dies»

Albert Soler Girona 14.11.2019 | 00:19 Diari de Girona

llegir més:
https://www.diaridegirona.cat/ultima-dia/2019/11/14/em-morire-vegada-sescoltara-musica/1013757.html

Bardera i la saga de ‘Cal Ratoliu’

Damià Bardera a la 22. Foto: Quim Puig.

L’escriptor empordanès Damià Bardera va presentar dijous a la Llibreria 22 de Girona el seu nou llibre, Cal Ratoliu, un dietari assagístic editat pel seu segell de confiança, El Cep i la Nansa, de Vilanova i la Geltrú. L’autor aborda en aquest nou treball assagístic, després de Mediterròniament. La catalanitat emocional (2013) i L’home del sac: arquetip modern del no-res (2015), una reflexió entre autobiogràfica, sociològica i estètica als seus orígens familiars, assentats al mas pairal de Can Ratoliu, al Pla de l’Estany, i a la influència que poden exercir en la configuració del caràcter.
Publicat en el PuntAvui 10.09.2019

Ser d’un lloc

 Damià Bardera se submergeix en els espais de la identitat en un dietari assagístic, ‘Cal Ratoliu’, que presenta avui a la Llibreria 22.mià Bardera (Viladamat, 1982), acompanyat de Quim Masoliver i Arpad Pou, presenta avui a la Llibreria 22 de Girona (19 h) el seu nou llibre, Cal Ratoliu, una peça “entre el dietari, l’assaig filosòfic, la reflexió estètica i el llibre de memòries” que indaga en els orígens de l’univers peculiar d’aquest escriptor, segons el seu editor, Francesc Mestres, responsable d’El Cep i la Nansa de Vilanova i la Geltrú, on Bardera ha publicat fins ara quasi tota la seva obra.

Cal Ratoliu pot ser, és clar, la bucòlica casa de camp restaurada per acollir-hi turisme rural que Tripadvisor localitza “en un petit poble de l’oest de l’Empordà”, però per a Damià Bardera és la pedra damunt la qual es posa a meditar sobre el passat, com a descendent d’una determinada família que pertany a un determinat territori. Potser a una casa del Pla de l’Estany on havien residit el seus avantpassats paterns i, en concret, “un personatge colossal”, el “patriarca Ratoliu”, que Bardera considera el seu inspirador literari, com explica Francesc Ginabreda en el pròleg al volum. Aquest dietari sui generis és presentat com “un examen franc i rigorós, a vegades entranyable i divertit, a vegades sever”, que serveix a Bardera per endinsar-se en reflexions sobre la filosofia, la biologia, la psicologia, l’educació o la tradició a partir de records de joventut o pensaments sobre el pas del temps, la rutina, la naturalesa, els dibuixos animats, les empremtes familiars en el caràcter o l’entorn literari.

Damià Bardera, doctorat en filosofia a la Universitat de Girona, ha publicat sis llibres de contes, una novel·la, un poemari i tres títols d’assaig, a banda d’una antologia de contes. Considerat una mena d’enfant terrible, la seva prosa s’alimenta d’epifanies truculentes, en paraules de Ginabreda.

Damià Bardera (Viladamat, 1982), acompanyat de Quim Masoliver i Arpad Pou, presenta avui a la Llibreria 22 de Girona (19 h) el seu nou llibre, Cal Ratoliu, una peça “entre el dietari, l’assaig filosòfic, la reflexió estètica i el llibre de memòries” que indaga en els orígens de l’univers peculiar d’aquest escriptor, segons el seu editor, Francesc Mestres, responsable d’El Cep i la Nansa de Vilanova i la Geltrú, on Bardera ha publicat fins ara quasi tota la seva obra.

Quim Masoliver, Damià Bardera,  Jaume Muñoz i Jordi Gispert
Foto: Arxiu 22

Cal Ratoliu pot ser, és clar, la bucòlica casa de camp restaurada per acollir-hi turisme rural que Tripadvisor localitza “en un petit poble de l’oest de l’Empordà”, però per a Damià Bardera és la pedra damunt la qual es posa a meditar sobre el passat, com a descendent d’una determinada família que pertany a un determinat territori. Potser a una casa del Pla de l’Estany on havien residit el seus avantpassats paterns i, en concret, “un personatge colossal”, el “patriarca Ratoliu”, que Bardera considera el seu inspirador literari, com explica Francesc Ginabreda en el pròleg al volum. Aquest dietari sui generis és presentat com “un examen franc i rigorós, a vegades entranyable i divertit, a vegades sever”, que serveix a Bardera per endinsar-se en reflexions sobre la filosofia, la biologia, la psicologia, l’educació o la tradició a partir de records de joventut o pensaments sobre el pas del temps, la rutina, la naturalesa, els dibuixos animats, les empremtes familiars en el caràcter o l’entorn literari.

Damià Bardera, doctorat en filosofia a la Universitat de Girona, ha publicat sis llibres de contes, una novel·la, un poemari i tres títols d’assaig, a banda d’una antologia de contes. Considerat una mena d’enfant terrible, la seva prosa s’alimenta d’epifanies truculentes, en paraules de Ginabreda.
Eva Vazquez, publicat en el PuntAvui 07.11.2019

ASSUM GUARDIOLA: “M’agrada escriure per crear un món i uns Personatges i mostrar-ne les emocions”

Formadora d’escriptura creativa i finalista del 39è Premi de Novel·la Curta Just Manuel Casero.

Assum Guardiola. Foto: Davis Borrat

Assum Guardiola (Porqueres, 1973) té dues grans passions: llegir i escriure. Llicenciada en filologia catalana per la Universitat de Girona, s’ha format a l’Escola d’Escriptura Creativa de l’Ateneu Barcelonès i, juntament amb la seva companya, Eva Algans, ha engegat dos projectes formatius que es duen a terme a Salt: Factoria de Lletres, dedicat a l’escriptura creativa i a dinamitzar clubs de lectura, i La Mecànica del Canvi, que facilita habilitats per a la vida i per a la gestió emocional. Fa mig any va publicar el seu primer llibre, Catalunya efímera (Sidillà), i fa una setmana va quedar finalista del Premi de Novel·la Curta Just Manuel Casero amb Blau.Què representa el blau de la seva primera novel·la?
Haurà d’esperar a llegir-se-la [riu]. Per a mi té un significat molt clar, però no m’agradaria desvelar-lo. Cadascú el portarà al seu terreny. Sí que puc dir que sintetitza de què va la novel·la i que és el punt en comú dels tres personatges.El jurat del Casero diu que és una obra contemporània, fresca, emotiva.
Celebro que ho vegin així. No hi ha una gran trama, però als personatges els passen moltes petites coses. Penso que és una novel·la d’emocions, intimista.Per què va presentar-la al Casero?
Els que estem relacionats amb Girona, el Casero sempre l’hem tingut molt ben considerat; pel prestigi, pel jurat... Aquí i fora d’aquí se sap que és un premi supernet i que guanyar-lo o quedar-ne finalista equival a entrar al món literari. Jo ja el tenia al cap, però a l’acabar la novel·la quasi no sabia ni quin mes era. Un dia en parlava amb la Mar Bosch i em va animar a presentar-la al Casero. Al consultar les bases vaig adonar-me que encara hi era a temps. Em passava una mica dels caràcters que demanaven, però, com que a la novel·la hi havia moltes redundàncies, em va anar bé polir-la, crec que hi ha sortit guanyant.Ha dedicat molt de temps a escriure-la?
Cinc anys ben bons. A l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès vaig començar una altra novel·la, però a l’acabar-la no m’hi sentia còmoda. Vaig deixar passar un any i cap al 2013 o 2014, ara no ho recordo bé, vaig començar Blau. Per ser novel·la curta m’hi he estat molt, però és que en aquella època em va canviar tot el projecte vital, vaig canviar de feina i em vaig fer autònoma.
Fa mig any ha tret Catalunya efímera .

Sí. Va ser un encàrrec d’Edicions Sidillà. Em van proposar que escrivís un llibre sobre fenòmens efímers anuals a tot Catalunya, com per exemple la floració d’arbres fruiters a la Ribera d’Ebre, i em vaig enamorar de la idea. Era tot un repte. Va ser un procés de dos anys, una feinada. He procurat donar-hi un toc literari, que no sigui la típica crònica d’un conjunt de dades i prou. Espero que la gent s’ho passi bé llegint-lo.Quan va saber que li agradava escriure?
De ben petita. Tinc un moment molt marcat a la memòria. Tenia deu anys i m’agradava molt llegir. Un diumenge a la tarda els meus pares van marxar i em vaig quedar menjant blat de moro torrat i llegint Miquel Strogoff, de Jules Verne. Hi estava ben enganxada i a l’acabar volia que la història continués, em van venir ganes d’escriure un altre final; em semblava terrible que s’hagués acabat, tenia una sensació de solitud que m’empenyia a continuar vinculada als personatges del llibre, a les emocions que havia viscut al llegir-lo. De ben petita em recordo escrivint i llegint, llegint i escrivint, no sabria dir on acaba l’afició d’una cosa i comença l’altra. Penso que no es pot escriure sense llegir, i m’agrada escriure per crear un món i uns personatges i mostrar-ne les emocions.A l’acabar filologia va ser llibretera durant molts anys.
La filologia era el més semblant que trobava per continuar vinculada a la literatura. A l’acabar la carrera no volia ni sentir a parlar de fer formació, donar classes em provocava pànic escènic. I ves per on m’hi he acabat dedicant [somriu]. Abans, del 2003 al 2011, vaig treballar en unes quantes llibreries, primer a Banyoles i després a Girona.No era la feina de la seva vida.
Tant jo com la meva companya, que abans era aparelladora, estàvem cremades amb les nostres feines. Vam decidir deixar-ho tot i fer un viatge de cinc mesos a l’Àsia. Teníem clar que al tornar ens dedicaríem a feines més amables. Jo ja m’estava formant a l’Escola d’Escriptura i començava a agradar-me la idea de formar des d’una experiència que tu has tingut i d’una cosa que t’agrada.I vau crear Factoria de Lletres.
Tenia ganes de muntar un projecte propi en què pogués relacionar les meves dues grans passions, l’escriptura i la lectura. A més d’oferir cursos d’escriptura creativa, tant grupals com d’assessorament personalitzat de gent que vol tirar endavant un projecte narratiu, dinamitzem clubs de lectura. Vaig començar amb un club i ara mateix en porto nou. És una bogeria, però m’entusiasma.Realment es pot ensenyar a escriure?
Entre pensar que cal tenir un talent especial o animar a tothom a escriure hi ha un terme mitjà. Evidentment, hi ha d’haver una predisposició, cal tenir certa traça, certa sensibilitat o ganes d’explicar coses. En aquests casos, aprendre algunes tècniques concretes pot ser molt útil.

Guillem Terribas, Assum Guardiola i Jordi Gispert celebrant el premi.
Foto: Axiu 22

Què hi fa a La Mecànica del Canvi?
El nostre segon projecte neix de disciplines que tant a l’Eva com a mi ens han anat bé per créixer a la vida: en el seu cas txikung i focusing ; en el meu l’escriptura. L’aportació que hi faig és l’escriptura més enfocada a la teràpia. El que passa és que les fronteres són molt primes: jo he escrit una novel·la que per a mi ha sigut profundament terapèutica.Treballa en algun nou llibre?

Fa un parell de mesos que he començat una novel·la. El punt de partida és algú que va a viure en una casa plena de llibres.
JOSEP PASTELLS publicat a Ara.cat Comarques Gironines  07.11.2019

CRISTINA CERVIÀ en el record.

..



Imatges sobre Cristina Cervià (1965 · 2019) actriu, molt vinculada al Teatre i a Girona. Recordant a la persona de la Cristina Cervià durant el lliurament del 39 Premi de Novel·la Curta 2019, organitzat per la Llibreria 22 i celebrat a la Sala La Planeta, que ella hi va estar molt vinculada a les dues entitats i al mateix premi.

Premi Casero 2019: Dedicat a la Cristina

Dedicat a la Cristina

Cristina Cervià a la Festa de Lliurament del 36 Premi de
Novel·la Curta Just M. Casero, organitzat per la Llibreria 22
a la Planeta. 

M’he adonat que just fa 22 anys que soc membre del jurat del premi de novel·la curta Just Manuel Casero, que concedeix la Llibreria 22, de Girona. Aquesta llarga vinculació, la comparteixo joiosament amb Vicenç Pagès i també la disfruto amb els membres (Margarida Casacuberta, Josep Maria Fonalleras i Eva Vázquez) que s’hi van afegir més tard, però que, de fet, també fa molts anys que en formen part. Sumant-hi el llibreter jubilat Guillem Terribas i Jordi Gispert, el seu successor en la gerència de la 22 i com a secretari sense vot del premi, afirmo que aquesta és una “família” (amb tots els nostres problemes i discussions) a la qual em fa feliç pertànyer. Tanmateix, no escric aquest article per celebrar la coincidència que fa 22 anys que soc membre del jurat d’un premi literari organitzat per la Llibreria 22. Ho faig perquè, amb tantes experiències viscudes amb el Casero durant aquest temps, mai m’havia sentit tan emocionada i també orgullosa per la meva vinculació al premi com en la nit recent en què va tenir lloc l’acte d’entrega de la 39a edició. I això va ser perquè va estar dedicat a l’actriu Cristina Cervià, que va morir al març.

Com podia deduir-se de les paraules de Guillem Terribas, conductor de l’acte, era de justícia que la 22 fes aquesta dedicatòria (millor dir-ho així que referir-se a un homenatge perquè ella no en volia) a la Cristina, que, de manera generosa, va participar en multitud d’actes de la llibreria, sovint llegint fragments d’obres amb la seva veu càlida i clara. Recordant vivències amb la Cristina, vam intervenir-hi els seus germans, Imma i Alfred Cervià, i quatre amics seus: Meritxell Yanes i David Planas, que van compartir-hi l’escenari nombroses vegades i una experiència semblant del teatre, Josep Maria Fonalleras i jo mateixa. Vaig sentir que parlàvem en nom dels assistents perquè bona part dels quals també podien haver explicat les seves vivències amb la Cristina o podien recordar-la al teatre o en tants d’actes amb els quals va il·luminar la vida cultural gironina. És així que l’important és l’amor per la Cristina que es respirava en aquella sala. També és just que l’acte es fes a La Planeta, lloc que la Cristina tant s’estimava i on va actuar tantes vegades. Va ser allà on, fa 21 anys, vaig començar a relacionar-me amb ella en un acte a la memòria de Maria Mercè Marçal, que havia mort feia uns mesos. Que estrany, trist i també commovedor, participar en aquest altre acte, sense ella, però amb ella.
Imma Merino publicat en el PuntAvui "Ombres" 03.11.2019