Entrevista en el Punt del diumenge dia 7 de setembre 2009, realitzada per Valèria Gaillard. El llibre es presentarà a Girona el dia 1 d’octubre 2009, a les 8 del vespre a la Casa de Cultura de Girona. Organitza Llibreria 22.
«Figueres, com el meu personatge, ha evolucionat a batzegades»
Fa uns dies ha sortit a la venda «Els jugadors de whist» (Empúries), una novel·la ambientada a Figueres, la ciutat natal de l'autor, i protagonitzada per Jordi Recasens, un home de quaranta anys marcat per un esdeveniment que el va trastocar durant la seva adolescència.
Amb deu llibres publicats, Vicenç Pagès (Figueres, 1963) torna a la narrativa –després del cànon de literatura infantil De Robinson Crusoe a Peter Pan (2006)–, amb una novel·la ambiciosa que ha trigat cinc anys a prendre forma.
–Com descriuria el personatge principal, el Jordi Recasens, un home que passa diverses crisis aparentment matrimonials, però que, en realitat, n'afronta una que va molt més enllà i que està relacionada amb el seu passat?
–«Vaig titular la novel·la Els jugadors de whist per repartir joc, perquè si no fos per tota la seva infantesa i la relació amb els altres jugadors, seria una història més del senyor que es replanteja la vida. D'una banda, hi ha un mort –una història truncada– i, de l'altra, un casament (el de la seva filla) que obre una línia de futur. En Jordi està al mig. Després, s'hi van afegir els problemes matrimonials. Al final, però, el més important va ser un personatge que no estava previst quan vaig començar a escriure la història. Podia acabar bé o malament, però cap de les maneres no em convencia. Aleshores vaig inventar una història lateral que despista. Així que, al final, la d'en Jordi deixa de ser important.»
–Quin paper hi juga en Biel, el més misteriós dels tres jugadors?
–«Ell té la seva crisi als 13 anys i la soluciona definitivament. El veig molt precoç i intel·ligent. Ell mediatitza la relació entre els altres dos amics, el Jordi i el Churchill. Volia fer com en les novel·les de Tennessee Williams o Truman Capote, en les quals els personatges estan marcats pel passat i no els entens fins que no descobreixes què va succeir. Sembla que en Jordi té una crisi d'aquestes vulgars i corrents, però a mesura que vas gratant, vas trobant tot de complicacions molt llunyanes. Primer va a una psicòloga, que no és gens freudiana però el cura, i després va amb la Halley, que l'ajuda a destapar els seus records. De fet, pateix tres crisis: la del casament de la filla, la matrimonial –que és crònica– i la que desencadena la Halley.»
–Sigui com sigui, sembla que el personatge evoluciona.
–«Quan els tres amics són petits volen ser artistes. En Biel, segurament vol ser escriptor; en Churchill, músic, i en Jordi, fotògraf. Passen trenta anys i es veu que en Churchill s'ha convertit en productor mànager i el Jordi en fotògraf de casaments. Mentre que en Biel és el mite, perquè la seva vida queda truncada. De fet, en Jordi no gira cap a l'art fins que no s'enfonsa. Aleshores s'adona que la seva feina, aparentment banal, té un fruit i s'acaba salvant.»
–Què representa el joc del whist?
–«Representa l'època feliç dels tres nens. Es l'últim estiu que estan junts, perquè en aquella època, a finals dels 70, la majoria de nens als 14 anys ja es posaven a treballar –en una benzinera, de caixers,
etc.–, i se separaven. A banda d'això, el joc té una part de risc i, de vegades, tot jugant passen coses. Molta gent coneix el joc de whist d'haver llegit Jules Verne, Stevenson... En aquest sentit la novel·la s'encavalca amb De Robinson Crusoe a Peter Pan.»
–Figueres és un personatge més...
–«Figueres ha anat sortint de mica en mica en la meva literatura i ha pres forma en aquest llibre, que és el desè. Fins ara no pensava que era matèria literària, però em vaig adonar que era el que més coneixia, de la mateixa manera que l'època. En la literatura catalana apareix bàsicament Barcelona i el Pallars. Tot es redueix a un ambient rural o urbà. Però hi ha moltes altres ciutats de les quals no es parla que no tenen el passeig de Gràcia ni tampoc la pudor de les vaques que pasturen al costat. A més, a Figueres hi ha el castell de Sant Ferran, que és molt novel·lesc. Pel que fa a l'època, també vaig decidir tractar d'una que conec de primera mà: els anys 70. De vegades, sembla que només hi havia discoteques i la gent es passava el dia fumant. Però en realitat va ser una època molt trista.»
–Apareixen moltes referències musicals i cinematogràfiques.
–«Hi ha una voluntat de rescat. Quan poses M80 sempre hi ha les mateixes cançons, i n'hi havia moltes més. Queda una part important de realitat que ha desaparegut. Volia retratar una època d'una altra manera que no s'explica. Ser jove als 70 era molt trist. Ara, els joves són arrogants; sembla que es mengin el món. Aleshores, eres l'últim mico. Tothom tenia dret a escridassar-te i fins i tot a agredir-te. La relació amb els pares també ha canviat molt. Abans, eren l'autoritat. A la novel·la hi ha, a més, una subtrama al voltant de la UMD [Unió Militar Democràtica]. De fet, els pares d'en Jordi i d'en Churchill formen part del franquisme sociològic: gent que no es va revoltar i s'ho va empassar tot. En canvi, el pare d'en Biel –militar–, és més rebel, perquè forma part d'una tradició militar minoritària que defensava una transició cap a al democràcia. Així, el fill de militar viu en un entorn més avançat que els autòctons, que pateixen molta més repressió: aquesta cosa de ‘Mira de quedar bé', que és típic d'un ciutat petita. Figueres ha evolucionat a batzegades. Hi ha llocs que no han canviat gens i d'altres que ni es reconeixen. Però costa trobar-hi un negoci que s'hagi modernitzat. Això és el que li passa a en Jordi: en comptes d'evolucionar, d'una banda fa una regressió i, de l'altra, vol ser una cosa que no és. No ha madurat: com Figueres, que no ha evolucionat. El castell, per exemple: s'hi fan coses molt estranyes –sopars, pel·lícules, concursos hípics...»
–El coneix bé?
–«Per a mi era com el pati de l'escola. De petit venia amb uns amics i ens hi colàvem.»
–Hi ha un punt autobiogràfic en la novel·la?
–«Sí. És per això que adverteixo al principi que els personatges són ficticis però les converses són reals. Per exemple, de petit havia anat a recollir casquets de bala al castell. Volia que la novel·la no fos autobiogràfica, però sí tenir material de primera mà. Moltes frases que hi apareixen, les he sentit dir. Sovint són millors que les inventades!»
–També s'hi veu una voluntat de descriure les famílies dels jugadors de whist, fent un retrat generacional.
–«Volia fer com una novel·la russa. Crec que, per entendre'ls, has de saber dels personatges importants com a mínim què miraven de petits a la televisió, el cotxe que tenien a casa seva i l'eslògan vital dels seus pares.»
–En la novel·la, a més de la barreja de gèneres (diaris, narració, etc.), hi destaca la presència de les noves formes d'escriptura per internet, els blocs, el MySpace, etc. Com s'explica aquest interès?
–«Perquè la novel·la se suposa que l'escriu la jove Halley. Aquí he hagut de fer un esforç per posar-me al dia i no m'ha costat gaire perquè, gràcies a la meva feina de professor a la Blanquerna, estic molt en contacte amb els joves. Ara el llibre té dues pàgines al MySpace: una d'admiradors i l'altra d'amics, on es poden penjar fotos i altres documents relacionats amb la novel·la. També hi ha dos tests sobre el llibre, els quals els lectors poden respondre per veure el grau de comprensió, i hi ha fotogrames de moltes de les pel·lícules que hi apareixen esmentades. És com un apèndix del llibre. Quan acabes una novel·la tens una depressió postpart. D'aquesta manera la baixada no és tan brusca.»
Valèria Guillard. Foto: Manel Lladó.
«Figueres, com el meu personatge, ha evolucionat a batzegades»
Fa uns dies ha sortit a la venda «Els jugadors de whist» (Empúries), una novel·la ambientada a Figueres, la ciutat natal de l'autor, i protagonitzada per Jordi Recasens, un home de quaranta anys marcat per un esdeveniment que el va trastocar durant la seva adolescència.
Amb deu llibres publicats, Vicenç Pagès (Figueres, 1963) torna a la narrativa –després del cànon de literatura infantil De Robinson Crusoe a Peter Pan (2006)–, amb una novel·la ambiciosa que ha trigat cinc anys a prendre forma.
–Com descriuria el personatge principal, el Jordi Recasens, un home que passa diverses crisis aparentment matrimonials, però que, en realitat, n'afronta una que va molt més enllà i que està relacionada amb el seu passat?
–«Vaig titular la novel·la Els jugadors de whist per repartir joc, perquè si no fos per tota la seva infantesa i la relació amb els altres jugadors, seria una història més del senyor que es replanteja la vida. D'una banda, hi ha un mort –una història truncada– i, de l'altra, un casament (el de la seva filla) que obre una línia de futur. En Jordi està al mig. Després, s'hi van afegir els problemes matrimonials. Al final, però, el més important va ser un personatge que no estava previst quan vaig començar a escriure la història. Podia acabar bé o malament, però cap de les maneres no em convencia. Aleshores vaig inventar una història lateral que despista. Així que, al final, la d'en Jordi deixa de ser important.»
–Quin paper hi juga en Biel, el més misteriós dels tres jugadors?
–«Ell té la seva crisi als 13 anys i la soluciona definitivament. El veig molt precoç i intel·ligent. Ell mediatitza la relació entre els altres dos amics, el Jordi i el Churchill. Volia fer com en les novel·les de Tennessee Williams o Truman Capote, en les quals els personatges estan marcats pel passat i no els entens fins que no descobreixes què va succeir. Sembla que en Jordi té una crisi d'aquestes vulgars i corrents, però a mesura que vas gratant, vas trobant tot de complicacions molt llunyanes. Primer va a una psicòloga, que no és gens freudiana però el cura, i després va amb la Halley, que l'ajuda a destapar els seus records. De fet, pateix tres crisis: la del casament de la filla, la matrimonial –que és crònica– i la que desencadena la Halley.»
–Sigui com sigui, sembla que el personatge evoluciona.
–«Quan els tres amics són petits volen ser artistes. En Biel, segurament vol ser escriptor; en Churchill, músic, i en Jordi, fotògraf. Passen trenta anys i es veu que en Churchill s'ha convertit en productor mànager i el Jordi en fotògraf de casaments. Mentre que en Biel és el mite, perquè la seva vida queda truncada. De fet, en Jordi no gira cap a l'art fins que no s'enfonsa. Aleshores s'adona que la seva feina, aparentment banal, té un fruit i s'acaba salvant.»
–Què representa el joc del whist?
–«Representa l'època feliç dels tres nens. Es l'últim estiu que estan junts, perquè en aquella època, a finals dels 70, la majoria de nens als 14 anys ja es posaven a treballar –en una benzinera, de caixers,
etc.–, i se separaven. A banda d'això, el joc té una part de risc i, de vegades, tot jugant passen coses. Molta gent coneix el joc de whist d'haver llegit Jules Verne, Stevenson... En aquest sentit la novel·la s'encavalca amb De Robinson Crusoe a Peter Pan.»–Figueres és un personatge més...
–«Figueres ha anat sortint de mica en mica en la meva literatura i ha pres forma en aquest llibre, que és el desè. Fins ara no pensava que era matèria literària, però em vaig adonar que era el que més coneixia, de la mateixa manera que l'època. En la literatura catalana apareix bàsicament Barcelona i el Pallars. Tot es redueix a un ambient rural o urbà. Però hi ha moltes altres ciutats de les quals no es parla que no tenen el passeig de Gràcia ni tampoc la pudor de les vaques que pasturen al costat. A més, a Figueres hi ha el castell de Sant Ferran, que és molt novel·lesc. Pel que fa a l'època, també vaig decidir tractar d'una que conec de primera mà: els anys 70. De vegades, sembla que només hi havia discoteques i la gent es passava el dia fumant. Però en realitat va ser una època molt trista.»
–Apareixen moltes referències musicals i cinematogràfiques.
–«Hi ha una voluntat de rescat. Quan poses M80 sempre hi ha les mateixes cançons, i n'hi havia moltes més. Queda una part important de realitat que ha desaparegut. Volia retratar una època d'una altra manera que no s'explica. Ser jove als 70 era molt trist. Ara, els joves són arrogants; sembla que es mengin el món. Aleshores, eres l'últim mico. Tothom tenia dret a escridassar-te i fins i tot a agredir-te. La relació amb els pares també ha canviat molt. Abans, eren l'autoritat. A la novel·la hi ha, a més, una subtrama al voltant de la UMD [Unió Militar Democràtica]. De fet, els pares d'en Jordi i d'en Churchill formen part del franquisme sociològic: gent que no es va revoltar i s'ho va empassar tot. En canvi, el pare d'en Biel –militar–, és més rebel, perquè forma part d'una tradició militar minoritària que defensava una transició cap a al democràcia. Així, el fill de militar viu en un entorn més avançat que els autòctons, que pateixen molta més repressió: aquesta cosa de ‘Mira de quedar bé', que és típic d'un ciutat petita. Figueres ha evolucionat a batzegades. Hi ha llocs que no han canviat gens i d'altres que ni es reconeixen. Però costa trobar-hi un negoci que s'hagi modernitzat. Això és el que li passa a en Jordi: en comptes d'evolucionar, d'una banda fa una regressió i, de l'altra, vol ser una cosa que no és. No ha madurat: com Figueres, que no ha evolucionat. El castell, per exemple: s'hi fan coses molt estranyes –sopars, pel·lícules, concursos hípics...»
–El coneix bé?
–«Per a mi era com el pati de l'escola. De petit venia amb uns amics i ens hi colàvem.»
–Hi ha un punt autobiogràfic en la novel·la?
–«Sí. És per això que adverteixo al principi que els personatges són ficticis però les converses són reals. Per exemple, de petit havia anat a recollir casquets de bala al castell. Volia que la novel·la no fos autobiogràfica, però sí tenir material de primera mà. Moltes frases que hi apareixen, les he sentit dir. Sovint són millors que les inventades!»
–També s'hi veu una voluntat de descriure les famílies dels jugadors de whist, fent un retrat generacional.
–«Volia fer com una novel·la russa. Crec que, per entendre'ls, has de saber dels personatges importants com a mínim què miraven de petits a la televisió, el cotxe que tenien a casa seva i l'eslògan vital dels seus pares.»
–En la novel·la, a més de la barreja de gèneres (diaris, narració, etc.), hi destaca la presència de les noves formes d'escriptura per internet, els blocs, el MySpace, etc. Com s'explica aquest interès?
–«Perquè la novel·la se suposa que l'escriu la jove Halley. Aquí he hagut de fer un esforç per posar-me al dia i no m'ha costat gaire perquè, gràcies a la meva feina de professor a la Blanquerna, estic molt en contacte amb els joves. Ara el llibre té dues pàgines al MySpace: una d'admiradors i l'altra d'amics, on es poden penjar fotos i altres documents relacionats amb la novel·la. També hi ha dos tests sobre el llibre, els quals els lectors poden respondre per veure el grau de comprensió, i hi ha fotogrames de moltes de les pel·lícules que hi apareixen esmentades. És com un apèndix del llibre. Quan acabes una novel·la tens una depressió postpart. D'aquesta manera la baixada no és tan brusca.»
Valèria Guillard. Foto: Manel Lladó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada