UN CAFÈ A ROMA, presentació del llibre de Josep M. Fonalleras

Primera presentació a la Llibreria 22 del llibre editat per Unvers de Josep M. Fonalleras UN CAFÈ A ROMA, el dissabte a les 12 del migdia del 09 d'abril de l'any 2Mil22. Acompanyen a Josep M. Fonalleras a la presentació: Pep Gómez, Vador Garcià-Arbós, Clara Fonalleras, Marta Fluvia i Guillem Terribas. El vídeo està realitzat per Guillem Terribas

La moneda als ulls

 

Josep M. Fonalleras “colonitza sentimentalment” la ciutat que ha visitat més vegades, com un cant a la bellesa, l’amistat i la vida, a ‘Un cafè a Roma’

No hi ha cap altra ciutat al món, excepte la seva, on Josep M. Fonalleras (Girona, 1959) hagi estat tantes vegades, més de trenta, i així i tot sempre que hi torna té la sensació “quasi avergonyida” de no ser-hi més que un turista. Un cafè a Roma (Univers) no pot ser, doncs, una guia de viatge, a menys que s’accepti com a laberint, com a calidoscopi d’experiències, a través de les quals ha construït una certa imatge de la ciutat que coincideix amb el seu propi retrat cultural i sentimental. “La meva és una Roma falsa, en el sentit que només existeix perquè l’he viscuda, sol o acompanyat de gent que m’estima”, raona l’escriptor gironí, que d’altra banda sosté que tota aproximació literària a un lloc ja implica una recreació que perfila una altra classe de veritat. Ben mirat, Roma mateixa “es fonamenta en l’artifici, amb la seva abundància de trompe l’oeil, de perspectives falses, de cúpules pintades, que és una manera d’entendre l’art com un joc, i la vida, com un escenari”. No és estrany que un dels llocs que l’atrauen més de la ciutat sigui el barri de l’EUR, que Mussolini va crear per a l’exposició universal de Roma de 1942 i que fascinava igualment Federico Fellini perquè el considerava tan irreal com un plató de Cinecittà. “Més que feixista, és un espai futurista, és un quadre de Chirico”, diu Fonalleras, que de tota manera prefereix deixar al marge la mirada sociològica per concentrar-se en “la colonització sentimental” d’un espai que, assegura, l’ha conformat en la seva manera de ser i d’estar al món. La importància que ha adquirit Roma en la seva educació cultural i humana és equiparable a la travessia de l’Estígia, tal com s’hi refereix Joseph Brodsky en uns versos que Fonalleras adopta com “un lema salvífic”: “He estat a Roma, m’ha inundat la llum. / Tal com només una ruïna pot somiar-ho! / Sobre la meva nineta hi ha posada una moneda d’or. / N’hi haurà prou per al temps que durin les tenebres.” La idea que amb el record de la ciutat n’hi hagi prou per il·luminar el pas cap a la mort és també present en l’evocació d’una acció de l’artista de Castellfollit de la Roca Isabel Banal, que durant una estada a Roma va dibuixar els grans

monuments de la ciutat, des del Panteon al Coliseu o la Piazza del Popolo, per esborrar-los tot seguit i guardar-ne el residu, les cendres, en recipients de plàstic. “Potser només roman allò que s’ha esborrat”, diu Fonalleras. De la mateixa manera, el capítol ‘Unes sabates italianes sobre les lloses’ li permet reflexionar sobre el fet que, més important que les coses que puguis emportar-te del viatge, és el fet que “tu canvies després d’haver-hi estat”, com les sabates que la seva acompanyant es va posar per primera vegada tot passejant per la Via Appia i que “sempre més seran aquelles sabates que van trepitjar Roma”. També els objectes tenen memòria.
Amb Un cafè a Roma Fonalleras ret també tribut a l’amistat i l’amor de tots aquells amb qui ha compartit una vegada o altra la descoberta de la ciutat, els amics, els fills, les parelles, però sobretot és l’evocació de dos absents: el seu pare, guia turístic, amb qui va anar-hi per primera vegada quan tenia uns dotze anys, i el filòleg Modest Prats, que “només viatjava allà on haguessin estat els romans”.

EVA VÁZQUEZ publicat en el Punt Avui 06.04.2022

Presentació del llibre EL FILL DEL XOFER de Jordi Amat. Llibreria 22

Organitzada per la Llibreria 22 de Girona i amb la Col·laboració de la Casa de Cultura de Girona i edicions 62, aquesta es la filmació integra, de la presentació del llibre EL FILL DEL XOFER, el dia 16 de febrer de 2021, a la Casa de Cultura de Girona, amb la intervenció del escriptor i periodista Josep M. Fonalleras; el periodista Jordi Grau i l'autor Jordi Amat. La realització i muntatge del vídeo es de Guillem Terribas i una producció de la Llibreria 22.

LA SÍNDROME DEL DR. STRANGELOVE / El Refugi, és la ficció

 El geògraf José A. Donaire estira el fil de l’absurd de Calders o Trabal en el seu debut literari, ‘La síndrome del Dr. Strangelove’

J.A. Donaire, va presentar el seu llibre
 el 18.02.21 a la Llibreria 22. Foto: Quim Puig

Mentre participava en un congrés acadèmic a Roma, a finals del 2019, un aiguat descomunal va tenir José Antonio Donaire (Salamanca, 1968) atrapat i perdut durant hores als passadissos de la universitat, fins que la tempesta va amainar i va poder avisar un taxi. En aquella llarga espera, en què tota la ciutat va quedar aturada, va néixer el seu primer conte, la història d’un intèrpret que s’inventa la intervenció d’un dels ponents en un congrés –i aconsegueix fer-la molt més amena–, amb la qual va estrenar un fil de Twitter que va tenir continuïtat al seu bloc. “Si no hagués plogut tant, no hauria escrit res”, diu Donaire, emulant una certa disposició a la fatalitat dels personatges que ha reunit als divuit relats de La síndrome del Dr. Strangelove (Columna).

Geògraf de formació, expert en turisme adscrit a la Universitat de Girona i exdiputat del Parlament pel PSC, Donaire no ha fet altra cosa que donar forma a un filó que havia mig ensenyat a les xarxes i que va cridar l’atenció de l’editora Glòria Gasch, que va animar-lo a perseverar i reunir més material per a un llibre. Aquest és, per tant, el seu debut literari, però un debut molt poc ingenu, perquè Donaire sap molt bé cap a on va i què demana a cada un dels seus contes, on apareixen enterramorts tristos, filòsofs vigorèxics, gent sense records que només viuen en el futur, nostàlgics de les paraules prohibides, empleats kafkianament atrapats en un laberint d’oficines. En la presentació dels contes a la Llibreria 22 de Girona, la setmana passada, l’autor va concretar els tres temes sobre els quals pivoten els relats: la identitat, el llenguatge i l’absurd. “Tots pensem que som el que som, i que podríem definir-nos amb poques paraules en una entrada de la Viquipèdia o a Kinder, però el fet és que som fràgils, inestables i mutants, i que mai no som el que ens pensem que som”, va reflexionar l’escriptor per explicar el repte que li ha suposat un llibre on “res no és fix”, ni tan sols els personatges, d’identitat “esquerdada i líquida”.

Jordi Gispert Presentant a J.M. Fonalleras i
 l'autor. Foto: Llibreria 22

En relació amb el llenguatge (o el poder exploratori de la narració), argumenta que ha esdevingut l’única salvació possible en un món titubejant que ha perdut consistència: “Si tot és una mica fals, inestable i envitricollat, potser l’únic a què podem aferrar-nos és a la ficció, i les paraules al capdavall són l’única possibilitat que tenim de fixar la realitat.” De fet, en un dels contes, una espècie de distòpia malèvola, a la gent ja no li està permès dir segons què i ha d’acudir a cases de barrets per escoltar clandestinament les paraules prohibides, una faula per reflectir la importància de “les paraules com a creadores de sentit en un món que no en té”.
L’absurd és igualment present en els divuit contes que ha reunit, deutors, com va subratllar l’escriptor Josep M. Fonalleras en el mateix acte de La 22, de la tradició de Pere Calders i Francesc Trabal, així com de Kafka, però també dels imprevistos de la vida mateixa, com aquesta pandèmia, per la qual “tot allò que semblava impossible ha esdevingut”, va observar Donaire, que considera que “les costures de la realitat no tenen límits”. En alguns dels seus contes s’hi entreveu també el gust per la metanarrativa, construint un relat dins un altre relat que brota encara d’un altre, com en un joc infinit de nines russes, perquè “aquesta disfunció acaba sent la millor manera d’explicar el món”.

EVA VÁZQUEZ , el Punt-Avui 24.02.2021

J. A. Donaire i J.M. Fonalleras durant la presentació. Foto: Llibreria 22

BENET Y TWAIN / Josep M. Fonalleras

BENET Y TWAIN / Josep M. Fonalleras

Josep M. Benet i Jornet  Foto. Marti Fradera

Conocí a Benet i Jornet en 1989. Presentábamos una 
revista que conmemoraba los diez años de la Llibreria 22 y en la que una veintena de escritores hablábamos de un libro que nos había marcado. Se llamaba 'El número' y ahora es una pieza de coleccionista. Yo era un enano entre gigantes. Tiene algunas aportaciones memorables, pequeños tratados de poética, como la elección que hizo Jaime Gil de Biedma, por ejemplo. Benet i Jornet describe, en su aportación, 'Las aventuras de Huckleberry Finn', "lleno de resonancias". Huck y Jim se dejan llevar por la corriente del Misisipi. Han vivido muchas peripecias, muchos sustos, pero ahora disfrutan del buen tiempo, sin sacudidas: "Y no nos pasó nada esa noche, ni la siguiente, ni las otras"

Presentació de la revista EL NÚMERO
 (10 anys de la Llibreria 22)  en el  Centre
Cultural de la Mercè el gener de  1989.
 D'esquerra a dreta Jaime Gil de Biedma,
Fèlix de Azua, Javier Fernández de Castro,
Josep. M. Benet i Jornet, Núria
 Pompeia, Francesc Parcerisas,
Montserrat Roig, Dolors Oller.
Foto: Punt Diari. 

En el magnífico homenaje que le rindió su hija Carlota, 'Papitu, el somriure sota el bigoti', un libro de recuerdos que es un delicado retrato literario, habla de los monstruos invencibles y de la necesidad de tomarse los retos de la vida como una aventura: "Y, sobre todo, que los obstáculos nos hacen apreciar la calma y la seguridad, que, si no, daríamos por descontadas". Me quedo con este Benet i Jornet y con Mark Twain: "Más bien reíamos por lo bajini".
Josep M. Fonalleras, publicat en el Periódico 06.04.2020, Digital en paper es publica el 07.04.2020

* Frases meves penjades en el facebook avui:
Josep M. Benet i Jornet, ha baixat el teló de la seva vida. Sempre ens quedaran les seves obres, el record de la seva amistat, el seu somriure, la seva exigència i la seva solidaritat. Gràcies Pepitu. Una Abraçada Carlota Benet Cros.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Maria_Benet_i_Jornet

S'ha acabat, el teló ha baixat, s'ha acabat la seva vida. Ens queda la seva obra, els seus records, el seu somriure. Gràcies PEPITO.

 El teu pare Carlota, era molt estimat per molta, molta gent. Va ser un gran home bo. Solidari, generós, obert, simpàtic, rondinaire, nerviós, i amb un somriure envejable. Avui ha baixat el teló de la seva vida. Ens quedarà sempre el seu record. Una forta abraçada.

Guitarra i Oceà.

Portada del CD Saturday. Pintura de Jordi Gispert Monteys.

Quan en Jordi Gispert, a qui conec des de fa temps, em va ensenyar, amb la seva discreció habitual, una “cosa” que havia fet, vaig haver de preguntar dues vegades si allò que m’estava ensenyant era realment seu, és a dir, si provenia de les seves mans i de la seva capacitat creativa, no pas perquè pensés que no podia ser, sinó perquè aleshores jo era desconeixedor del tot de la seva faceta musical com a guitarrista i compositor. Amb en Jordi, he parlat sovint de llibres, d’art, de pel·lícules i de coses com aquestes, però “allò” era, per mi, una absoluta novetat.
El que ha fet Jordi Gispert, que ara és al capdavant de la Llibreria 22, de Girona, és un CD compost íntegrament per ell que es titula Saturday. Per no abandonar del tot el món dels llibres, i mentre escolto les onze peces que va gravar al seu taller casolà i que ha editat sota el guiatge de Lluís Costa, penso que aquest dissabte de guitarres s’acosta bastant a allò que Steiner va escriure sobre la litúrgia dels dissabtes, aquell temps on tot encara és possible, on encara no s’ha viscut la culminació del diumenge, sinó que està farcit de totes les expectatives que s’inclouen en la vigília. El Saturday de Gispert, segons ell mateix, té dues parts: una de més epidèrmica i identificable; i una altra, més introspectiva. I està farcit de suggeriments. No sé si dir-ne solar, de la primera, i dir nocturna en parlar de la segona. O plàcida i inquietant, les dues cares d’un mateix viatge que ell ha construït amb un punt

Jordi Gispert Saget en el seu estudi a casa seva.

d’experimentació i, sobretot, amb unes eines que ell defineix com a “intuïtives”. M’agrada el que denomina “plantejament restrictiu”. És a dir, treballar amb el que tens a mà, que és reduït, i no deixar d’aspirar a la màxima expressivitat. Gispert fill ha après del Gispert pare, un artista íntegre, que s’han de trepitjar “terrenys poc convencionals”. Potser aquí rau la meva sorpresa inicial i el meu posterior entusiasme, mentre continuo escoltant Saturday en dies de pluja batent. En la possibilitat d’entrar en aquest oceà sonor, serè i obscur, d’onades recurrents i de sobtats grops de vent.
Josep M. Fonalleras, en el Punt Avui 24.01.2020

Reeditat "Paradisos oceànics", el llibre que va fer d'Aurora Bertrana una escriptora d'èxit

L'autora gironina va acostar al lector català el món fins aleshores remot i perdut de la Polinèsia.

Presentació a la 22 / 

La Llibreria 22 de Girona va acollir la presentació de la reedició de Paradisos oceànics, el llibre que l'any 1930 va convertir Aurora Bertrana en una escriptora d'èxit gràcies al reportatge, amb fotos de dones natives amb poca roba, del món exòtic de les colònies franceses d'ultramar, a la Polinèsia, on l'escriptora gironina havia anat a viure. L'editorial Rata ha reeditat l'obra en el marc de l'Any Bertrana. A la presentació hi van participar-hi Iolanda Batallé, Neus Real, Josep M. Fonalleras i Oriol Ponsatí-Murlà.

Aurora Bertrana, amb les seves paraules, va acostar al lector català el món fins aleshores remot i perdut de la Polinèsia. Fins que aquesta periodista va salpar a Papeete i va començar a enviar les seves cròniques d´Oceania cap a Espanya.

 

Va ser a finals de la dècada de 1920. Bertrana, de trenta-quatre anys, va arribar a aquell indret exòtic, absolutament desconegut i, durant tres anys, es va dedicar a descriure la seva naturalesa i a escriure sobre la seva gent. Parlava sobretot de les dones, dels matrimonis forçosos, de la maternitat sense contractes, de la sexualitat alliberada.

 

L'editorial Rata afirma en un comunicat que Aurora Bertrana viatjava perquè buscava i perquè fugia alhora. "Des que era una nena, llegia d´amagat a la biblioteca del seu avi: amb el poble no en tenia prou. Escapava d´una vida que la seva mare va pensar per a ella quan li ensenyava a cosir, a brodar i a fer puntes per convertir-la en una senyoreta com cal".

 

La que de jove es va convertir en violoncel·lista i va arribar a actuar en locals de la Barcelona nocturna no tenia cap interès a entregar les seves mans als fils i a les agulles.

Oriol Ponsati, Neus Real i Josep M. Fonalleras. Foto: Mac Marti

Va preferir utilitzar-les per tocar jazz i escriure relats que transportaven els lectors a paradisos oceànics mitjançant descripcions tan evocadores i eixordadores com aquesta: «El verd de la vegetació semblava acabat de pintar, encara mullat i brillant de vernís».

Diari de Girona 26.10.2017

García Lorca, el pols ferit. 80 ANYS DE L'ASSASSINAT DEL POETA

El mite ha ocultat l'obra de l'autor granadí i la seva valoració

 En aquella època, el 1988, vaig descobrir el teatre. El 27 de març, al Municipal de Girona, s’iniciava la gira d’'El Público', el muntatge de Lorca que Lluís Pasqual havia estrenat al Piccolo de Milà el 1986. I allà hi havia el teatre en la seva màxima puresa, un cop de destral a les consciències. Diu el Criado: «Ahí está el público». I contesta el Director: «Que pase». Una peça que el mateix Federico, quan la va llegir a Madrid davant uns amics el 1931, va qualificar d’«atrevidíssima i amb una tècnica totalment nova. És el millor que he escrit. No han entès res o s’han espantat, i ho comprenc. L’obra és molt difícil i, de moment irrepresentable». Fins que va venir Lluís Pasqual i més de 50 anys després la va muntar, amb la col·laboració de Fabià Puigserver i amb l’enorme Alfredo Alcón dominant la platea buida de cadires, a soles amb la poesia.
¿Per què començo parlant d’'El Público' i de Pasqual per glossar la figura de García Lorca? Perquè aquí resideix l’essència del poeta granadí. Ho ha escrit fa poc Marcos Ordóñez, després de llegir el viatge iniciàtic i sentimental del director català: «De la mà de Federico, aquest preciós llibre, és una guia de viatge, ideal per a qui vulgui saber qui era i com era Lorca».

L'ESSÈNCIA DEL POETA 
Doncs això. Poden entrar en els detalls biogràfics a través d’Ian Gibson, i podem discutir si el verdader parador del cadàver de Lorca és als voltants del barranc de Víznar, camí d’Alfacar, al parc commemoratiu o uns quants metres més enllà, però l’essència del poeta està en el que diu Pasqual.
En una deliciosa conferència a la Fundació March, el 2012, va dir que «Shakespeare ens explica de quina matèria estan fets els éssers humans; Txékhov ens indica com es comporta aquesta matèria; i Lorca, de Lorca podem dir: ‘Però com sap aquest home el que em passa a mi’. No és que ho sàpiga, sinó que li passa exactament el mateix, però ell sap com dir-ho».

TRADICIÓ I NOVETAT

El catedràtic Francisco Rico, a 'Mil años de poesía europea', traça en un breu resum un aspecte precís de Federico: «L’assassinat del poeta a principis de la guerra civil i la seva atractiva personalitat n’han fet una de les figures més famoses de la literatura espanyola i han influït no poc (i no sempre per a bé) en la valoració de la seva obra, que en conjunt ofereix sens dubte la més atractiva concordança de tradició i novetat en la poesia europea de l’època».
No poden concentrar-se millor, en tan poc espai, les variants de l’univers lorquià. La mort de Lorca, prematura (als 38), violenta i simbòlica, ha sigut al llarg d’aquests 80 anys no només un exemple de la barbàrie feixista sinó també de la impossibilitat de la democràcia per dignificar la memòria d’aquells fets i de tants altres que van venir després.
No sé si se’n recorden de la polèmica que es va generar amb el text d’un llibre per a nens editat per Anaya. Així es resumien les hores finals de García Lorca: «Poc després d’acabar la seva última obra de tea­tre, Federico va morir, a prop del seu poble, durant la guerra d’Espanya». Com si no s’haguessin presentat falangistes i membres de la CEDA a casa del poeta Luis Rosales a Granada (on Lorca creia que estava segur), com si no se l’haguessin emportat detingut, com si la nit del 18 d’agost no hagués sigut afusellat per uns campions de tir olímpic al barranc de Víznar, camí d’Alfacar, amb el mestre Dióscoro Galindo i el banderiller Francisco Galadí, anarquista per més senyes. Al règim de Franco li va interessar propagar que l’assassinat era obra d’uns exaltats, fins i tot es va arribar a dir que va ser una venjança, fins que el 2015 es va saber, per un informe policial fins llavors inèdit, que la macabra processó granadina s’havia orquestrat directament al Govern Civil, i que Lorca mereixia el càstig «per socialista, amic de Fernando de los Ríos, i maçó, i per portar a terme pràctiques d’homosexualisme i aberració».

L’ENIGMA DE LES RESTES

La mort i la tragicomèdia de les seves restes. Buscades per uns i per altres, potser sostrets en algun moment de la història, amb múltiples impediments legals i burocràtics. Fa uns mesos, els familiars del mestre Dióscoro Galindo van presentar davant la Direcció General de Memòria Democràtica Andalusa una nova sol·licitud per desfer el monumental greuge i perquè, d’una vegada, es faci justícia en una terra que es va tenyir de sang i que s’ha tacat contínuament amb desdeny.
A la desconeguda tomba de Lorca potser algun dia es podran gravar els versos de La sangre derramada: «Pero ya duerme sin fin. / Ya los musgos y la hierba / abren con dedos seguros / la flor de su calavera». Avui, encara no.
Tornem al professor Rico. Té raó. El mite Lorca ha ocultat la seva obra i la seva valoració. I també va contribuir a això la seva personalitat. El personatge Lorca s’explica per les amistats que va establir a Granada (com Manuel de Falla) i en la seva estada a la Residencia de Estudian­tes a partir de 1919. Allà va conèixer Buñuel i Dalí, a qui va estar unit en una íntima relació, amb estades a Portlligat incloses, fins que els camins de la fraternitat es van separar.
També s’explica pel seu periple americà, amb èxits comercials en el teatre, i per la seva visita a Nova York. I s’explica per iniciatives com els muntatges per a titelles de guant o com la del Teatro Universitario La Barraca, una revolucionària manera d’entendre l’escena, en plena República, com a camí de coneixement popular.

ENS QUEDA EL POETA

Desposseint la història del seu final abrupte i de l’home amb les seves contradic­cions i els seus esforços per professio­nalitzar-se en l’escriptura, ¿què ens queda? El poeta. Alguns, com Juan Luis Panero, van reconèixer la seva passió per Lorca i després en van renegar, perquè el trobaven massa «inconsistent». L’hi vaig sentir dir un dia a la Llibreria 22, davant el llibreter Guillem Terribas, davant la pregunta d’un hispanista francès entusiasmat amb el granadí. Altres segueixen pensat que Lorca és el poe­ta del segle XX espanyol, tant per la seva potència metafòrica, per la creació d’imatges impertorbables, poderoses i permanents, com per la modernitat que va insuflar a la seva obra.
Lorca va retrocedir en el temps per ser clàssic i va ser contemporani amb la música que li arribava d’afinar l’orella al carrer i en el ritme del romance i la copla.
Va ser costumista per retratar el seu present, però no amb la displicència de l’aquarel·la folklòrica sinó amb l’empenta de les passions que li arribaven, per exemple, a través de la mitologia gitana ('Romancero gitano') o de l’heroi taurí ('Llanto por Ignacio Sánchez Mejías'), amb aires d’oda elegíaca. Lorca va assumir el surrealisme ('Poeta en Nueva York') i el teatre de l’absurd, per dir-ne d’alguna manera ('El Público', 'Comedia sin título', 'Así que pasen cinco años'), però va ser qui millor va saber llegir i entendre la capacitat poètica i el cabal de sentit que es podien amagar en les convencions dramàtiques. La casa de 'Bernarda Alba' i 'Yerma' –en elles ressonen els noms de les grans, de Margarita Xirgu a Núria Espert– són peces shakespearianes adaptades a la foscor espanyola, i 'Doña Rosita la soltera' és un Txékhov en què parlen les flors i el desencant.
«Yo no soy un hombre ni un poeta ni una hoja, pero sí un pulso herido que sonda las cosas del otro lado». Aquí resideix el secret lorquià. Pot ser que el millor sigui arribar a ell gairebé sense voler, amb la inicial sorpresa del ritme. «La meva mare no sabia que les cançons eren de Lorca, com Los cuatro muleros, però me les cantava», diu Lluís Pasqual. I després deixar-se portar pel torrent: «'El Público' és al mateix temps el principi d’alguna cosa i l’arribada a algun lloc, ningú passa per aquesta obra i en surt indemne. Quan has passat per ell ja no mires res igual, perquè has buscat en zones en què no havies estat». Així és Federico.
Josep M. Fonalleras publicat en el Periodico

Les confessions del culer Sergi Pàmies

Sergi Pàmies, Josep M. Fonalleras
 i Guillem Terribas Foto: Aniol Resclosa

La Llibreria 22 de Girona va acollir ahir al vespre la presentació del llibre de Sergi Pàmies Confessions d'un culer defectuós (Empúries), en un acte que va comptar amb la participació de l'escriptor gironí Josep M. Fonalleras. L'autor analitza amb la seva fina ironia els seus orígens com a barcelonista i planteja algunes de les contradiccions del món blaugrana.

Diari de Girona 07.07.2016

Alfons Cama publica la seva tercera novel·la

‘Amb dits de molsa' és una punyent història d'immigració, crisi i impunitat.

 L'escriptor baixempordanès Alfons Cama i Saballs (Calonge, 1952) ha publicat la seva tercera novel·la, Amb dits de molsa, editada per Gregal , que l'escriptor Josep Maria Fonalleras va presentar ahir al vespre a la llibreria 22 de Girona, juntament amb l'autor i l'editor, Jordi Albertí. Durant l'acte, el músic Ferran Piqué, component del grup Els Amics de les Arts, també va llegir un fragment del llibre.

Alfons Cama, entre Ferran Piqué i Josep Maria Fonalleras,
 durant la presentació d'ahir a la llibreria 22 de Girona Foto: X.C.

Amb dits de molsa comença amb “el cos flotant d'un home sense vida a les aigües del moll de Tarragona, l'arribada d'una immigrant peruana a l'aeroport de Barajas i la primera classe de ioga d'una noia de bon veure”. La ciutat de Tarragona –on viu l'autor des del 1987–, el barri barceloní del Carmel, la comarca del Priorat i la capital peruana, Lima, són els principals escenaris d'una dura història marcada per la “la petja cruel de la immigració”, la crisi, els paradisos fiscals, l'especulació urbanística, el món de la droga i la impunitat.
Alfons Cama, que va viure a Palamós des dels deu anys fins que va anar a estudiar enginyeria industrial a Barcelona, va debutar en el món editorial el març del 2013 amb El camí dels cirerers, una novel·la basada en els seus records d'infantesa, i a final del mateix any Gregal va publicar Un pessic a l'ànima, ambientada en el tardofranquisme.
Xavier Castillón publicat en el Punt-Avui 01.12.15

Arribas, premi Masó

 El projecte ‘F.R.A.U.', d'Albert Arribas i Centaure Produccions, un espectacle de set hores estructurat com un festival, va rebre ahir a Girona el 9è Premi Quim Masó.

Els finalistes , Carles Fernández Giua i Elies Barberà,
Manel Dueso i Almirall i el guanyador, Albert Arribas
Foto: JOAN SABATER.

El 9è Premi Quim Masó a projectes de producció teatral es va lliurar ahir al vespre, en un acte celebrat a la sala La Planeta de Girona, al projecte F.R.A.U., presentat per Albert Arribas i Centaure Produccions, que és l'escenificació del llibre Quadern del frau, del poeta Albert Balasch, que sortirà publicat en els pròxims mesos per Edicions 62 i on Balasch va recollit i reescrit tota la seva obra.F.R.A.U. és un espectacle de set hores sense pausa, estructurat com un festivalque combina sis espectacles autònoms amb moments parateatrals. Segons Centaure Produccions, “portar el Quadern del frau dalt de l'escenari és, potser, una manera assenyada de reflexionar sobre aquest festival de banalitats que el nostre segle XXI ha propiciat amb el nom de polítiques culturals”.

L'equip de F.R.A.U. estarà integrat per Albert Arribas (dramatúrgia i direcció) i els intèrprets Mònica Almirall, Jordi Collet, Oriol Genís, Antònia Jaume, Marta Ossó i Albert Prat. La companyia Centaure Produccions va néixer el 2013 i aquesta temporada té previst estrenar Licaó i Vergonya eterna.

El premi Quim Masó té una dotació màxima de 50.000 euros i el muntatge guanyador s'estrenarà en el Grec Festival de Barcelona 2016 i es podrà veure també la tardor vinent a Temporada Alta.F.R.A.U. ha estat escollit pel jurat entre un total de 25 projectes teatrals. Els altres dos projectes finalistes han estat Jambo Bwana, de Manel Dueso i Almirall, i Realpolitik, d'Elies Barberà i Carles Fernández Giua. El jurat que ha avaluat els projectes presentats està format per Xavier Albertí, director del Teatre Nacional de Catalunya; Ramon Simó, director del Festival Grec; Andreu Gomila, periodista; Pere Puig, director de La Planeta; Josep Domènech, de Bitò Produccions; Josep Sánchez, director del Teatre Municipal de Girona; Joan Yago, guanyador de l'edició anterior del premi Quim Masó, i el llibreter Guillem Terribas com a secretari.

El premi Quim Masó, que recorda aquest actor, director i productor teatral, es va lliurar ahir en un acte presentat per l'escriptor Josep Maria Fonalleras, en el qual Mercè Martínez (veu), Andreu Gallén (piano) i David Bayés (contrabaix) van interpretar fragments de l'espectacle Cantar al desamor.

Aquest premi és impulsat per la família Masó, Bitò Produccions, la Llibreria 22, el Grup Proscènium-La Planeta i l'Ajuntament i la Diputació de Girona, i té també el suport de Ribas-Àlvarez, el Grec, l'Obra Social La Caixa i Temporada Alta.

Xavier Castillón publicat en El Punt-Avui 22.10.15

Una obra de set hores guanya el premi Quim Masó de teatre.

El jurat lliura a Girona el guardó al projecte «F.R.A.U.», d'Albert Arribas, que ha reescrit tota la seva obra literària.

Guillem Terribas, Josep M. Fonalleras i Ramon Simó.
Foto: Camera Rosa.

El jurat del Premi Quim Masó 2015 va proclamar ahir a la nit a Girona guanyador el projecte F.R.A.U., presentat per Albert Arribas i Centaure Produccions. El premi té una dotació de 50.000 euros. F.R.A.U és l'escenificació del llibre Quadern del Frau, d'Albert Balasch, que sortirà publicat per Edicions 62 durant aquesta temporada. El llibre recull tota l'obra de l'autor, que l'ha reescrit per a l'ocasió.

La proposta guanyadora és un espectacle de set hores sense pausa, estructurat en forma de «festival» i que combina sis «espectacles» autònoms amb moments parateatrals.

Festival de banalitats

Per Centaure Produccions, «portar Quadern del frau a l'escenari és, potser, una manera assenyada de reflexionar sobre aquest festival de banalitats que el nostre segle XXI ha propiciat sota el nom de polítiques culturals».

L'equip artístic estarà integrat per Albert Arribas (dramatúrgia i direcció); Mònica Almirall, Jordi Collet, Oriol Genís, Antònia Jaume, Marta Ossó i Albert Prat (intèrprets). Tots ells formen Centaure produccions una companyia teatral que va néixer l'any 2013 i ha estrenat els espectacles Vespres de la Beata Verge, El cant de la gorgona, Moro com a país, Sala de mirallsSelecció. Aquesta temporada tenen previst estrenar Licaó i Vergonya eterna.

El projecte ha estat escollit entre un total de 25 propostes que optaven al premi en aquesta edició. El guanyador rebrà una dotació màxima de 50.000 € i el muntatge s'estrenarà al Grec Festival de Barcelona 2016 per posteriorment veure's a l'edició 2016 de Temporada Alta.

La proclamació del guanyador ahir a la nit a la sala La Planeta, en el marc de les activitats de Temporada Alta, en un acte que va comptar amb l'actuació musical de Mercè Martínez (veu), Andreu Gallén (piano) i David Bayés (contrabaix), que han interpretat fragments de l'espectacle Cantar al desamor.

Els altres dos projectes finalistes han estat Jambo Bwana de Manel Dueso i Almirall i Realpolitik d'Elies Barberà i de Carles Fernández Giua.
El jurat que ha avaluat els projectes presentats estava format per Xavier Albertí (director teatral i del Teatre Nacional de Catalunya), Ramon Simó (director teatral i director del Festival Grec), Andreu Gomila (crític i periodista teatral), Pere Puig (director teatral i de la Sala La Planeta), Josep Domènech (Bitò Produccions), Josep Sánchez (director del Teatre Municipal de Girona), Joan Yago (guanyador de la vuitena edició dels Premis Quim Masó) i Guillem Terribas (Llibreria 22), actuant com a secretari.

Un premi únic

El Premi Quim Masó s'atorga amb periodicitat anual i és l'únic amb retribució econòmica a Catalunya per a la producció i exhibició de muntatges de text en llengua catalana no estrenats.

El guardó, creat el 2006 en reconeixement al malaguanyat actor, director i productor teatral Quim Masó, és un motor imprescindible perquè companyies, productores i dramaturgs puguin tirar endavant els seus projectes i representar-los als escenaris.

L'any passat, el Premi va assolir el rècord de participació de les darreres edicions amb un total de 48 produccions teatrals presentades.
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 22.10.15

El record convertit en obra d'art

Josep Maria Fonalleras va presentar ahir a Girona el seu darrer llibre, La sala d'estar és un camp de

Josep M. Fonalleras Foto: Iconna/ Jordi Ribot.

futbol, una novel·la en què l'autor rememora i posa en paper els records de la seva infantesa. Fins aquí, tot normal. Els escriptors solen fer presentacions de les seves obres. La presentació d'ahir, però, no va tenir res de normal. Primer perquè es va fer al bar L'Arcada, un indret ideal perquè és pràcticament davant per davant d'on Fonalleras va viure la seva infantesa i joventut i segon perquè van ser els familiars, amics i coneguts de l'autor que van prendre per una estona el protagonisme llegint fragments del llibre o explicant vivències relacionades amb la novel·la. “Aclaparat”, va reconèixer Fonalleras que s'havia quedat després de les intervencions que en molts casos el van arribar a fer emocionar, fer riure i fins i tot avergonyir. L'acte va ser presentat per Guillem Terribas.
La seva germana M. Àngels va ser la primera que va prendre la paraula. Va reconèixer que “totes les històries són realment certes” i va revelar que la sala d'estar de casa seva no només havia estat un camp de futbol sinó que amb la seva amiga allà també hi havien somiat i “hi teníem dues mansions” perquè “estàvem casades amb pilots de fórmula 1”. La Júlia, la neboda d'en Fona, que és com va reconèixer l'autor que l'anomenaven els companys d'escola, o JM, que és com ahir li deia el seu germà, en Jaume, va encetar el torn de lectura.
La intervenció de Jaume Fonalleras –“per als qui heu llegit el llibre sóc un dels dolents”– va ser divertida i a la vegada entranyable. D'una bosseta de paper va anar traient diferents objectes i peces de roba amb les quals es va anar disfressant. Tots aquests objectes estaven relacionats amb la seva família: el frac de l'avi que havia estat maitre de l'Hotel Peninsular; la gel·laba del pare “que va portar quan va venir d'Aràbia”; unes ulleres que també els va regalar el pare, “que era al·lucinant i amb idees de bomber”; unes orelles gegants “perquè en Josep Maria deia que era un orellut i perquè veieu que jo també ho sóc” i un Màdelman, “el famós Màdelman que va cremar amb una planxa” i juntament amb un àlbum familiar –amb fotos dels pares Fonalleras casant-se, de l'àvia Flora o de la M. Àngels quan era petita, entre d'altres– va deixar veure als assistents. En Jaume va explicar que els aborígens quan feien llargues caminades s'aturaven a mig camí per esperar l'ànima perquè aquesta captava tot allò que el cos no havia sentit. “Fem com els aborígens, esperem la nostra ànima i llegim amb calma i tranquil·litat aquesta obra d'art”, va dir Jaume Fonalleras que va assegurar que La sala d'estar és un camp de futbol és el primer dels cinc llibres que “m'enduria a una illa deserta”.
I li va tocar el torn a l'advocat Carles Monguilod, que va explicar que són del mateix barri i que “la meva mare i la mare d'en Josep Maria es trobaven a les mateixes botigues”. Monguilod va corregir una frase del llibre –“el programa de televisió Cesta y punto no es feia dissabte al matí sinó que era a la tarda”–, puntualització que va generar un debat entre els assistents. Monguilod, amic i company d'escola de Josep Maria Fonalleras, va recordar els sobrenoms d'alguns professors: en Porqui, el Conguito, “noms que passaven de generació en generació”.
L'editora Izaskun Arretxe va
explicar que Fonalleras ha anat molt més enllà dels seus records d'infantesa i ha creat una obra
literària. “El llibre funcionarà a
Girona perquè explica el vostre món però és universal perquè dibuixa un món que és universal”, va dir.
I finalment l'autor, Josep Maria Fonalleras va definir el llibre com una novel·la farcida d'anècdotes i “cada anècdota és transcendent per ella mateixa”.
Imma Bosch, publicat en el Punt-Avui 17.05.15

El menjador de L´Arcada va ser ahir al matí un camp de futbol

 Amics i coneguts de Josep Maria Fonalleras van ser els protagonistes ahir al matí de la presentació del llibre La sala d'estar és un camp de futbol, de l'autor gironí, també present a l'acte. L'exalcalde Joaquim Nadal, l'advocat Carles Monguilod, el director de Temporada Alta Salvador Sunyer i el llibreter Guillem Terribas, entre d'altres, van acompanyar l'escriptor en la presentació, que va tenir lloc al restaurant L'Arcada, ben present en la memòria -i per tant en el llibre- de Fonalleras. Mols d'ells van llegir fragments del llibre, que és un viatge al recinte familiar, a l'espai íntim de Josep M. Fonalleras. Tenint en compte la seva infantesa gironina i, veí de la Rambla en aquells anys, la presentació només es podia fer en el restaurant més històric del passeig. Perquè, és clar, en acabar es va degustar un vermut. Com els d'abans.
Diari de Girona 17.05.15 Foto: Aniol Rasclosa

Guillem Terribas a les lliçons de la Càtedra.

Lliçons

Lluís Muntada, un dels professors de la Universitat de Girona que assistia a les Lliçons de la Càtedra de Patrimoni Literari, recalcava que el gran encert de la idea era convidar-hi ciutadans sense reconeixement acadèmic. És a dir, que no fossin grans figures de l’erudició o catedràtics amb renom internacional, sinó personatges que, amb una labor constant i tenaç, han treballat sense descans per a la cultura, moltes vegades sense cap altre premi que no fos aquell conreu venturós de la inutilitat, allà on es fonamenta l’humanisme. Per aquestes Lliçons hi han passat una professora d’institut, cordial, bonhomiosa i amant del món clàssic; un periodista que va lluitar contra la censura i que ha fet de la seva professió quasi una religió al servei de les causes justes i de la permanència de l’esperit; i un poeta que han traspassat les fronteres del ritme i de la paraula per engrandir les seves possessions en la geografia de l’art.

La Universitat ha de ser exemple i reclam per a la investigació d’alt nivell i per a la sòlida docència, però també ha de poder hostatjar l’experiència d’aquells que han estat actius soldats de la cultura. Els “pocs i feliços, colla de germans” que reclamava en la seva arenga Enric V. Com ara el llibreter Guillem Terribas, l’últim convidat, que va fer saber als joves estudiants el coratge de les missions impossibles i l’alt benefici que se’n treu, de la lluita per la civilitat.

Josep M. Fonalleras, publicat a El Periódico a la secció "dues mirades" el 13.05.15

DIMARTS, 12 DE MAIG DE 2015

Guillem Terribas implanta el seu model a la universitat

El llibreter va impartir ahir a la Facultat de Lletres, convidat per la Càtedra Anglada, la primera de les tres lliçons sobre la seva experiència com a activista cultural.

Guillem Terribas, escoltant la presentació
 de la directora de la Càtedra Anglada,
 Mariàngela Vilallonga, ahir al matí,
 abans d'impartir la seva primera lliçó
 a la UdG Foto: JORDI RIBOT / ICONNA.

Durant la pausa de la primera de les tres lliçons que el llibreter Guillem Terribas impartirà fins demà a la Facultat de Lletres de Girona, convidat per la Càtedra Maria Àngels Anglada-Carles Fages de Climent, un dels professors presents comentava que reconèixer el paper fonamental que han tingut algunes persones en el desvetllament cultural de la seva pròpia ciutat és una iniciativa que hauria d'honorar qualsevol universitat, tant o més que la nòmina dels seus invitats internacionals. Donar la veu, a la docta Sala de Graus de Sant Domènec, al principal activista cultural que ha tingut Girona en les últimes dècades no és doncs cap frivolitat, ni tan sols una mena de reparació acadèmica o d'homenatge ciutadà, sinó un gest d'absoluta normalitat. Guillem Terribas, que té prou anys d'ofici per no sentir-se cohibit per la solemnitat de cap escenari, va assumir instintivament aquesta naturalitat per convertir la primera de les seves tres Lliçons de la Càtedra, ahir al matí, en un relat amè, vigorós i a estones emocionant de com el caràcter dels futurs agitadors socials –o d'aquest “encantador de serps” en concret, com va qualificar-lo un altre dels assistents— es pot forjar en terrenys més o menys previsibles, com ara l'escoltisme, els viatges a París fent autoestop, les agrupacions teatrals de poble o en contacte amb un determinat ambient d'efervescència col·lectiva, però també, i potser encara més, en llocs tan insospitats com la cuina de l'hotel Peninsular o en ple desert d'al- Aaiun.

Al Peninsular hi va anar a raure perquè estudiar no li agradava gens, cosa que podia haver sonat subversiva davant un auditori format per joves universitaris si no fos perquè Terriibas en va saber treure tan bon profit assegurant que en aquella cuina hi havia adquirit les seves primeres nocions de disciplina del treball i, gràcies a l'exemple de Juli Lara, una disposició permanent a fixar-se reptes, per més forassenyats que semblin, com ara organitzar un dinar a base de botifarra amb seques i xuixos, que “hauria deixat bocabadat Fellini en persona”, per a un miler de convidats reunits a la sala de turbines del pantà de Susqueda. Terribas tenia llavors setze anys i havia fet ja un parell de descobertes importants: que en realitat es deia Guillem, i no Guillermo, i que ser l'encarregat de la lectura a missa et feia sentir com unastar, més encara si havies rebut instruccions de locució d'un mestre tan imponent com Modest Prats. Totes dues ensenyances les agraïa al seu pas per l'escoltisme, on va descobrir que es devia “a una terra, a una llengua i a uns amics”. Ho va dir sense que sonés gens doctrinal, amb la mateixa simplicitat amb què havia constatat la fortuna que li ha servit tantes vegades en safata l'atzar.

“He tingut la sort de ser al lloc oportú en el moment adequat”, va comentar, fins i tot quan va tocar-li fer la mili al Sàhara Occidental, la pitjor experiència de la seva vida, va confessar, fins al punt que durant molt de temps va tenir el malson recurrent que l'obligaven a tornar-hi, però de la qual neix una altra de les seves divises: saber capgirar qualsevol situació per fer-la favorable. Emulant Rutger Hauer al final de Blade Runner, també Terribas pot assegurar haver vist a al-Aaiun les postes de sol més boniques del món i haver-se banyat nu amb tot l'Atlàntic al davant, però sobretot haver descobert el valor indestructible de l'amistat a través del filòsof Carlos Thiebaut, un altre recluta d'aquell batalló que va ser per a ell “com un pare, com un germà”. La cura i la lleialtat amb què Terribas ha preservat durant més de trenta anys el record d'aquell amic, a qui no va poder tornar a abraçar fins fa ben pocs mesos, són potser la lliçó més important que es va escoltar ahir: un activisme que de debò arreli no pot prescindir de la sinceritat dels afectes.
Eva Vázquez publicat en el Punt-Avui 12.15.16 Foto:Jordi Ribot

Guillem Terribas al tron dels catedràtics

El llibreter i activista cultural gironí Guillem Terribas va ocupar ahir un tron propi de catedràtics com a figura convidada de la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada / Carles Fages de Climent de la UdG. Terribas va pronunciar ahir una conferència des del púlpit de la Sala de Graus de la Facultat de Lletres, operació que repetirà avui i demà, en les anomenades "lliçons de la càtedra".

Diari de Girona 12.05.15 Foto:Marc Martí

Milena Busquets, a Girona

L'escriptora Milena Busquets (Barcelona, 1972) va presentar ahir a la llibreria 22 de Girona la traducció al català de la seva segona novel·la,També això passarà (Amsterdam), convertida ja en un èxit internacional. Busquets, filla de l'editora Esther Tusquets, va estar acompanyada per l'escriptor gironí Josep Maria Fonalleras.

REDACCIÓ, El Punt-Avui 25.03.15

Forjar emocions

El llibreter Guillem Terribas, de la Llibreria 22 de Girona, es jubila

Guillem Terribas, l'home que és al capdavant de la Lliberia 22 des de fa 36 anys, acaba d'anunciar la seva jubilació. La circumstància no deixaria de ser una anècdota laboral si no fos que Terribas, essent un llibreter de cap a peus, és molt més que un llibreter. Quan encara no existien les categories de dinamitzador social o agent cultural, ell ja ho era. De fet, es pot dir que es van inventar per qualificar la magnitud de la seva feina.

Terribas, natural de Salt i arrelat a Girona, és un home orquestra, que tant serveix per muntar un dels premis literaris més prestigiosos del país -el Just Manuel Casero de narrativa breu- com per fer de rei mag a la cavalcada o a les representacions dels Pastorets. Fa uns dies, el poeta Jaume Subirana va proposar el hashtag #gràciesGuillem per expressar el que molta gent li deu.

RIGOR PROFESSIONAL / I tot, a major glòria del no-res, del simple plaer d'organitzar esdeveniments, actes, muntatges de tota mena que porten el seu segell, des de les sessions del Cinema Truffaut fins a les presentacions de llibres, des de la més multitudinària fins a la més humil, amb el rigor del professional i amb la passió desfermada del diletant que gaudeix del que està fent sense més guany que contemplar (i construir) allò que Ferraté qualificava com «la faç del paradís».

Guillem Terribas és un autodidacte que, com explica a la seva deliciosa biografia Demà serà un altre dia (Ara llibres), es va anar formant a mesura que s'endinsava en el món del cinema (la seva fília més persistent), del llibre i de la literatura. Amb lectures, amb coneixences, amb la inquietud del curiós, amb la bonhomia de qui aprèn. Per un atzar del destí i gràcies a la voluntat d'una colla d'amics progres, va muntar una llibreria que ha estat (i és) un far cultural en el panorama gironí i català. Des d'aquest vaixell insígnia, s'ha convertit en una persona imprescindible que ha estat en tots els saraus possibles: des de la combativa Assemblea Democràtica d'Artistes (com a dibuixant) fins a les seves responsabilitats en el Gremi de Llibreters, en un periple que abraça la transició, passa per la postmodernitat i desemboca en un present en crisi que ha sabut superar amb l'entusiasme de qui s'embrancava, l'any 1978, en una aventura que havia de marcar la seva vida per sempre.

En Guillem sempre hi és, com Clint Eastwood. I també hi serà, tot i la jubilació, perquè no podrà deixar de ser-hi. I és un home bo. M'agrada recordar -i només és un detall- la dolcesa amb què va acompanyar els últims anys de Modest Prats, el filòleg eminent traspassat el març del 2014, tant a Girona com en esporàdics viatges a Roma. «Però totes aquestes delicadeses», com escriu Valéry, «endreçades a la durada de l'edifici no eren res al costat de les que desplegava en forjar les emocions». Així és Guillem Terribas. Així serà, amb jubilació inclosa.
JOSEP M. FONALLERAS publicat en El Periódico 07.01.15 Foto:El Periódico