La sala d'en Miquel Pairolí

Imma Merino, Xevi Sala, Mateu Ciurana Lluís Freixas,
Mercè Saurina i Josep Patells. Foto: Manel Lladó.

Dijous es va celebrar a Quart un acte de reconeixement a tota l'obra literària d'un autor i això és només una bona notícia a mitges perquè aquesta mena de cerimònies se solen celebrar quan l'homenatjat és mort. Un centenar de persones, veïns i amics, vam recordar Miquel Pairolí a la sala de lectura que des d'ara porta el seu nom. S'hi respirava la serenor i el recolliment de les vetllades íntimes i, malgrat tot, assistíem a un acte multitudinari. Poques vegades la sala de lectura és tan plena. Amb els escriptors Josep Pastells, Mercè Saurina, Lluís Freixas i Imma Merino i amb el periodista Mateu Ciurana vam llegir tot de fragments de les novel·les i els dietaris d'en Miquel i en el silenci de la sala va tornar a sonar, rotund i vital, el comiat que ell mateix va deixar escrit per al dia del seu funeral. És una peça que ja hauria de ser text de capçalera a tots els funerals, unes ratlles difícils de pronunciar sense que se't trenqui la veu, escrites en l'hora final d'una persona que sap que se'n va i que en Lluís Freixas –se li nota el passat radiofònic–, va tornar a llegir amb fermesa i sentiment: “A l'hora del comiat, només dos mots d'Horaci: carpe diem, amics, companys, beveu el vi, gaudiu la mel. Que la vida és breu i passa, i tot és ara i res.” L'Imma va tancar l'acte. Mentre el llibreter Guillem Terribas la portava cap a Quart a cavall del seu cotxe es veu que li va preguntar què pensava dir i ella va fer veure que no s'havia preparat res. Les millors intervencions són les que surten bé i, a més a més, sembla que ni tan sols s'han preparat. Per fer-ho, és clar, cal un nivell de preparació molt alt. L'Imma, bona amiga d'en Miquel, companya de lectures i aficions, va obrir el parlament definint-lo com un dels exemples més nítids de periodista independent. És cert. La independència d'en Miquel abraçava la manera d'escriure, polida i planera, amb la qualitat dels materials cuits a foc lent, però també la ideologia, sempre alerta contra el capitalisme ferotge que ens queixala els drets, fins i tot la manera de viure, que per ell oscil·lava entre les prestatgeries dels llibres i el conreu de la terra. L'Imma va recordar també les coses que n'havia après i, justament en aquest punt, es va rectificar ella mateixa. Troba que hi ha un punt d'arrogància en les persones que es vanten d'haver après alguna cosa, és millor dir que t'agradaria haver après. Només amb això ja va demostrar que havia après la importància de ser humil. Després va parlar de la música, un altre plaer compartit, i va explicar que, tot sentint la banda sonora d'Il Gattopardo, havia imaginat en Miquel tot feliç ballant un vals pòstum amb els acords que Nino Rota va arreglar per a la pel·lícula. A la primera fila, la mare i la germana de l'escriptor. Semblava ben bé que a través de les seves pupil·les humides ens contemplava el mateix Miquel, complagut i una mica cohibit, dalt la barca que se l'endú.
Xevi Sala, publicat a El Punt-Avui 27.11.11