Xulio Ricardo Trigo "La noia de la resistència"

«El feixisme no ha desaparegut de les nostres vides»

Xulio Ricardo Trigo presenta el dia 28 «La noia de resistència» a la Llibreria 22 de Girona. La novel·la enllaça la història de la Meritxell als anys 90 amb la de l'Anne-Marie i l'Armand al París ocupat pels nazis l'any 1944.

Xulio Ricardo Trigo

D'aquests n'hi va haver força, aquells anys.
Els anys que van des de la nostra guerra civil fins a la caiguda d'Alemanya, estan plenes d'històries. Històries de lluitadors, de gent que s'ho juga tot.I
a vostè li interessen.
El detonant va ser la visita al camp de concentració de Vernet d'Ariège, al Pirineu, per on van passar molts catalans. D'aquí surt el protagonista del llibre, i acaba a París lluitant contra els nazis.
Un home que podria ser molts.
M'agraden les vides petites, de les que no s'ocupen els historiadors. Petites, només en aparença 
D'això també en sabia molt la Montserrat Roig, a qui esmentava a l'inici.
Els seus estudis són més necessaris que mai, i en canvi està cada vegada més oblidada. Va fer una enorme feina com estudiosa d'aquesta època.
Època convulsa i tràgica, no?
El llibre també és un tribut als lluitadors, que d'això els últims temps en sabem molt. Als que no es conformen, als que persegueixen la llibertat.
Vol dir que encara en queda algun?
(Riu) N'hi ha que ho intenten.
A la guerra encara hi ha temps per a l'amor?
És clar, és una de les nostres pulsions essencials.
Tenen importància les arrels?
Per mi la identitat és important. Vaig venir als quatre anys de Galícia als Països Catalans, i sempre tinc presents aquells orígens.
És gallec o català?
Jo em sento català. Mantinc contacte amb els meus orígens, però cada cop és més petit, els meus avis ja van morir.
El poso en una altra dicotomia: és escriptor o fotògraf?
He, he. Sap què passa? Per escriure, faig moltes fotografies perquè això m'ajuda a reconèixer els escenaris de la novel·la, a treballar millor els ambients. No sé si puc deslligar una cosa de l'altra.Com es lluita contra el feixisme?
De moltes maneres. A la novel·la atempten contra una caserna de l'exèrcit alemany. Però també s'hi lluita amb les actituds, amb la manera de fer les coses... hi ha molts mètodes.Fem servir avui massa alegrement la paraula «feixisme»?
És possible. És que estem en temps una mica extrems, i en temps extrems es fan servir qualificatius extrems. És evident que el feixisme està molt viu en alguns estaments, però aquesta paraula es fa servir molt, potser s'hauria de ser més curós. Ara bé, està clar que no és una cosa que hagi desaparegut de les nostres vides.
ALBERT SOLER, Diari de Girona 14.02.2020

Àlbum de records de Xarli Diego

El popular locutor musical presenta avui a la Llibreria 22 el seu llibre biogràfic ‘Gràcies per la música!’.

Portada del llibre

“Hoy no me puedo levantar, la marcha de Xarli me hizo trasnochar. Toda la noche en Caspe Street, bebiendo, fumando y sin parar de reir... Noche de Xarli... Caspe de noche en Xarli Street.” Escoltar cantar aquest jingle a Mecano versionant el seu clàssic Hoy no me puedo levantar dedicat al programa Caspe Street de Ràdio Barcelona (cadena SER), que presentava Xarli Diego, pot semblar avui dia una autèntica marcianada, sobretot per a les generacions millennial, filles de l’era Spotify. Però aleshores, en les dècades dels setanta i vuitanta en què molts van créixer, els locutors de ràdio musicals, especialment, tenien un cert estatus i els artistes eren molt més assequibles que no pas ara, més pendents d’allò que diuen o deixen de dir a les xarxes socials.
Eren altres temps, certament, quan fins i tot a un locutor d’una ràdio local, a Olot, Vic o Manresa, com en els seus inicis professionals Xarli Diego, li dedicaven jingles i quan pel seu estudi de ràdio podia passar tot un Miguel Bosé. Uns temps en què, si calia agafar un avió perquè els Dire Straits de Mark Knopfler l’atenguessin, es feia. “Abans, els locutors teníem més poder. Ara manen les fórmules, i els locutors presenten el disc que toca”, declara Diego, que ha conegut la indústria musical nacional, estatal i internacional de ben a prop, des dels seus vessants de periodista, però també de productor (entre d’altres, ell va ser qui va estar al darrere del fenomen Nikka Costa i va dirigir dues companyies de discos amb artistes com ara Flying Pickets, Billy Preston o Basilio). Xarli Diego (Terrassa, 1956) ha decidit buidar el disc dur i compartir les seves memòries a través d’un llibre autobiogràfic titulat Gràcies per la música! (Pagès editors) tot fent un repàs d’aquella era de locutor d’èxit a la ràdio i també a la televisió catalanes presentant els sortejos de la Lotto 6/49 i Joc del segle (1991-93), el seu moment més àlgid de popularitat juntament amb Caspe Street.
Tres anys escrivint –ben normal, perquè no guardava cap retall de premsa ni tenia ni un trist USB amb informació– per formar aquest autèntic viatge en el temps, sobretot emmarcat en les dues dècades prodigioses, en què els lectors podran trobar experiències, confidències i reflexions de l’autor, acompanyades del seu característic sentit de l’humor, que transmet aquella “il·lusió” que encara li queda d’aquell bagatge professional.
Entre altres curiositats, el pròleg del llibre l’ha escrit ni més ni menys que el popular cantant italià Al Bano. Es tracta d’un llibre que també conté fotografies dels moments més memorables, en què també han participat el cantant Pablo Abraira i la mítica cantant Jeanette.
En plena gira de presentació del llibre per Catalunya –ha fet desenes de bolos, perquè a l’autor li agrada el contacte amb la gent–, Xarli Diego desembarca avui a Girona, a la Llibreria 22, en un acte de presentació que tindrà la presència del locutor de ràdio Narcís Carreras (19 h).
Jordi Camps Linnell, publicat en el Punt Avui 14.11.2019

Foto: Diari de Girona

«Em moriré una vegada, però s'escoltarà música tres dies»

Albert Soler Girona 14.11.2019 | 00:19 Diari de Girona

llegir més:
https://www.diaridegirona.cat/ultima-dia/2019/11/14/em-morire-vegada-sescoltara-musica/1013757.html

SILVIA SOLER: «Estimar no és gaire difícil, però te n'han d'ensenyar»

Sílvia Soler va estar fa uns dies a la Llibreria 22 de Girona per presentar «El fibló», una novel·la (o no) sobre tres germans que hereten la casa d'Alella on van créixer i decideixen anar-hi a viure, encetant així el temps de la reconstrucció.

Sílvia Soler a la presentació a la Llibreria 22 09.04.2019

Què passa quan descobrim que la mort és per sempre?
Que descobrim la veritat més important que descobrirem al llarg de la vida. Per mi va ser un impacte, perquè a més a més, ho vaig descobrir de molt joveneta. El dolor que sents quan se't mor algú que estimes, no és res comparat amb el que sents quan t'adones que allò és per sempre.

Les herències les carrega el diable?En algun cas, sí. Però en general trobo que hem d'estimar les herències que rebem. O hauríem d'aprendre a estimar-les.
Malgrat l'impost de successions?He, he, sí, perquè les herències formen part de nosaltres.
Les cases que hem habitat formen part de nosaltres?I tant, totalment. He viscut en moltes cases diferents, per raons diverses he canviat molt de casa. M'he hagut d'acomiadar de cases i per mi és desolador, cada vegada que ho he hagut de passar és un tràngol. Per això crec que m'he endut alguna cosa de cada casa.
Què és la família?Uf, m'ha dit que seria una entrevista senzilleta (riu).
Era perquè es confiés.Per mi la família és fonamental. Tenir una bona família, i quan dic bona em refereixo a sana, cosa que no vol dir que les relacions hagin de ser idíl·liques sinó simplement sanes, dóna un gran avantatge per anar per la vida. Vaig tenir la sort de néixer en una família molt petita que, a sobre, va anar canviant de ciutat, això ens va fer fer molta pinya. La família és com una xarxa per anar per la vida.

En la seva no hi ha hagut fractura creada pel procés?Què va, tots som al mateix bàndol (riu)!
Ho sospitava.No vol dir que tots pensem exactament el mateix, seria molt avorrit. A la meva família parlem molt de política, discutim molt, però sense cap fractura.
Es poden reconstruir les vides?Sobretot, es pot intentar. Vull dir que no hi ha cap garantia d'èxit. I això que hi ha vides que estan realment trencades i no es poden reconstruir. Però ja que de vida en tenim només una, davant d'un trencament la nostra obligació és intentar reconstruir-la.
Quin fibló té a dins?El mateix que tenen els protagonistes de la novel·la, el fibló de la pèrdua. Vaig perdre el meu pare quan era molt joveneta, i ja de més gran, la meva mare. Encara tinc a dins que els meus fills no hagin pogut conèixer els seus avis. El meu pare va morir ja fa 36 anys, amb el temps he aconseguit apaivagar el dolor i l'enyorament. Però m'irrita que els meus fills no coneguessin aquells avis meravellosos, ni els meus pares els seus néts. És una ferida que encara em fa mal.

Un dels seus personatges diu «no sé si en sé gaire, d'estimar». Tan difícil és?No és difícil, però te n'han d'ensenyar.
N'hi ha escoles?Si creixes en un ambient on l'afecte, l'amor i l'empatia hi són presents, n'aprens d'una manera del tot natural.
Si li agraden els contes, és de suposar que li agradarà aquest procés en què tot era inventat i simbòlic.(Riallada) Li diré una cosa: tot i que sembla que de moment -perquè no penso que estiguem al final- tot està acabant malament i això em fa molt de mal, me n'alegro molt d'haver-ho viscut. La qüestió de la presó és tan forta, que en aquests moments no tinc temps de pensar res més, en si tot va ser inventat o no.
ALBERT SOLER, Diari de Girona 17.04.2019

Sant Jordi: El sector del llibre a Girona es conjura per mantenir viva la festa

Llibreters, editors i escriptors llegeixen un manifest reivindicatiu a la seu del Departament de Cultura, que aquest any no ha convocat l'esmorzar literari · L'acte es va fer al Centre Cultural La Mercè, convocat per l'Ajuntament, i l'acaldessa, Marta Madrenas, va lamentar la «paràlisi» de l'Estat.

Foto de Grup a la Mercè. 

 El sector del llibre de Girona va voler donar ahir un «cop de puny» sobre la taula per evitar que «la grisor del 155 torni insípida i amorfa la Diada de Sant Jordi».
Llibreters, editors, escriptors i polítics es van concentrar a la seu del Departament de Cultura de Girona per criticar que aquest any la Generalitat no ha pogut organitzar el tradicional esmorzar literari, que la institució, sota control del govern espanyol, no ha convocat.
L'acte es va acabar fent al Centre Cultural La Mercè, assumit per l'Ajuntament de Girona. Però els implicats es van concentrar primer al Palau Solterra del carrer Ciutadans, seu del Departament de Cultura, on van llegir un manifest i van criticar que Catalunya no tingui govern propi i sigui «un país controlat inquisitorialment des dels despatxos de Madrid».

El poeta i exdirector dels Serveis de Cultura a Girona Francesc Ten va començar la lectura d'un manifest que van continuar els editors Marta Costa-Pau i Quim Curbet, aquest darrer convocant de l'acte.El sector va assegurar que l'esmorzar literari sempre ha estat un punt de «retrobament» entre autors, editors, llibreteres i periodistes i que ha servit, no només com una «alenada» abans d'entomar una jornada «d'intensa activitat», sinó també una «oportunitat per establir vincles i enllaçar projectes».
«Tenim un país sense govern, controlat inquisitorialment des dels despatxos de Madrid, submergit en la grisor i la paràlisi de l'Estat», critica el manifest, que afegeix que això ha deixat les institucions de Catalunya «decapitades». «I amb les seves polítiques, congelades, denunciades i en perill», adverteixen.El sector del llibre alerta que amb «presos polítics i polítics exiliats», la televisió pública «amenaçada» i els drets més fonamentals «conculcats», la gent de la cultura flaira «el perill».
«Ens sentim en perill i amenaçats», van dir. Per aquest motiu, afirmen que no permetran que aquesta situació afecti la Diada de Sant Jordi. «Com que cap estat ens ho pot prohibir, continuarem esgrimint la paraula per crear vida, per fer tangibles altres realitats, però també combatrem la injustícia, la perversió i la repressió amb paraules de denúncia i d'acusació», van afirmar, i van tancar la lectura amb un «Visca Catalunya» i un llarg aplaudiment.Mitja hora després, a les deu, va començar l'esmorzar literari organitzat per l'Ajuntament de Girona al Centre Cultural La Mercè.
«No podíem deixar que la tradició es perdés», va afirmar l'alcaldessa de la ciutat, Marta Madrenas, que va criticar que amb el bloqueig pel 155 no es pugui ni organitzar un acte cultural. «No estem parlant de cap acte revolucionari ni polític, estem parlant de cultura», va lamentar.
Madrenas va reivindicar que la cultura és «absolutament imprescindible» per trobar fórmules d'entesa i és un valor que no es pot permetre que es deixi «apartat».«Demano a tots els demòcrates que creguin en la democràcia, la pau i els drets humans que es posicionin, perquè això és una trobada cultural i no podem deixar que continuïn oprimint-nos els del 155», va dir.
Per això, va agrair al sector del llibre que hagin fet un «cop de puny sobre la taula». Madrenas també va assegurar que, impossibilitant els actes institucionals el dia de Sant Jordi, l'estat espanyol demostra que «no entén res».
«Aquests actes són transversals i cohesionadors, amb escriptors de totes les llengües i ideologies, només es parla de cultura i de lletres», va afirmar. L'alcaldessa va qualificar la situació de «lamentable» i va animar tothom a sortir al carrer per participar en una de les festes més importants de Catalunya.Entre els assistents hi havia nombrosos escriptors com ara Maria Mercè Roca, Xavier Díez, Carles Ribas, Josep Maria Fonalleras o Miquel Martín. També hi havia llibreters com Guillem Terribas o Maria Carme Ferrer, presidenta del Gremi de Llibreters de Catalunya.
DIARI DE GIRONA / ACN. 24.04.2018 

Carme Ferrer, Jordi Gispert... Fotos: Marc Marti.

Al final hem perdut la innocència

A la parada de la llibreria 22, trobo Rafel Nadal,Anna Carreras i un senyor d'edat avançada amb un llacet groc a la solapa, que dic jo que també deu ser escriptor, però em guardaré molt de preguntar-l'hi, només faltaria que em conegués. L'última vegada que vaig acostar-me a una parada amb un conegut a l'interior -i parlo de fa ja uns quants anys- vaig ser víctima de la coneguda enganyifa del Sant Jordi:
-Hola Albert, vols que et dediqui un llibre?
Un, que en aquells dies era innocent, va respondre que sí, pensant que es tractava d'un regal. Encara no havia acabat la dedicatòria, que ja m'estava dient el preu. Van ser quinze euros llançats. Literalment llançats, perquè el llibre va caure a les meves mans -de fet, hi va ser posat amb males arts- a la part baixa de la Rambla, el vaig fullejar mentre pujava pel passeig, temps més que suficient per adonar-me de la qualitat, i va acabar en una paperera a la part superior. Amb dedicatòria i tot. La vida més curta d'un llibre per Sant Jordi.
Saludo Anna Carreras. Se'm queixa que, com cada any, ja l'han confós amb una dependenta i una senyora li ha preguntat el preu de la Rahola. Interpreto que es refereix al llibre, però amb la Rahola sempre hi ha dubtes.Deixo Carreras, Nadal i el senyor desconegut del llacet groc potser escriptor, i vaig a tafanejar parades. Els he dit que jo abans era innocent? Ara ensumo els bodris des de la portada. Un exemple: Sota cels llunyans, de Sarah Lark, que sens dubte es guanya la vida molt millor que jo. A mi no m'enganya. Aquesta portada pintada amb colors pastel, en primer pla unes floretes i al fons una casa a la vora d'un llac amb muntanyes al fons, tot idíl·lic i a punt per anar-hi amb la persona que has estat esperant tota la vida, només pot guardar al seu interior una tona de sucre. L'agafo amb totes les precaucions, per descomptat que no m'atreveixo a llegir-ne una frase a l'atzar, però sí el que diu a la contraportada. Destacat, en majúscules, s'hi llegeix: «Un viatge. Un silenci. Un amor». El deixo anar espantat. Corro a rentar-me les mans. A posar-me gotes als ulls. A tancar-me al lavabo a les fosques fins que em passi l'angoixa.
Parlant de sucre, observo que aquest any s'ha inaugurat un nou gènere a les llibreries. Sense nom encara definitiu, des d'aquí proposo modestament que es tituli «Èpica a la catalana». Aplega tots, millor dit toooots els llibres que es fan ressò d'algun aspecte del procés, amb especial èmfasi als «fets» ( sic) de l'1-0. Ja saben, el dia que els polítics van enviar els ciutadans a defensar urnes mentre ells s'ho miraven des de casa. Naturalment els llibres no paren atenció a aquest fet, sinó al valor, la fe, la dignitat, l'alegria, l'esperança, l'esperit, i no sé quantes coses més dels pobres ciutadans enganyats. Operació urnes, Dies que duraran anys, Els fets de l'U d'Octubre, Sí, hem votat, i així fins a l'infinit. Tonto l'últim, van pensar encertadament els autors, confiant -també encertadament- que l'amor a la derrota, inherent al poble català, faria la resta. A banda de deixar clar com de malvats són els espanyols i com de dignes i civilitzats els catalans, el nou gènere es caracteritza també per la freqüència de frases èpiques. Si les revolucions es guanyessin a còpia de frases èpiques, els catalans no tindríem rival.
Som a mig matí i no he comprat el llibre que vull ni les roses que necessito. La qüestió del llibre està peluda. He tingut a mala pensada de desitjar el darrer de Martínez de Pisón, el noi és una de les meves debilitats literàries. Doncs res. Ni a una sola de les parades el tenen. Pel que sembla no és prou mediàtic per a un Sant Jordi. Per Sant Jordi es porten la Rahola, la Donna Leon, Patria –per Déu: diu a la portada que ha venut 700.000 exemplars, com s'explica que existeixen 700.000 persones sense criteri?-, els de casa perquè ens el signin, molta novel·la negra i guanyadors de premis, que no faltin guanyadors de premis. M'ho certifica la conversa d'una parella de mitjana edat que passa al meu costat, pel que sembla la discussió ja de ve d'estona, l'enxampo al final.
-Doncs jo em penso comprar un llibre- diu la senyora
-Doncs compra-te'l, dona. Tampoc te'l llegiràs...
L'esperit de Sant Jordi resumit en dues frases. Els deixo fullejant, més aviat comprovant el pes, del darrer Premi Planeta. Monstres com Éric Vuillard amb L'ordre del dia o Pierre Lemaitre, amb Recursos inhumans em miren fastiguejats, ningú els fa cas, Sant Jordi no és la seva festa.
Aconsegueixo en Martínez de Pisón en una llibreria, la Geli, no a les parades. Em falten les roses. En compro una a 3,5 euros a la paradeta d'una protectora d'animals. Vermella. Les grogues valen 4 euros. Pregunto a la dependenta què tenen les grogues que siguin més cares. Em mira i es posa a riure. No hi veig la gràcia.
Necessito més roses. De camí a casa entro a una floristeria. N'hi ha a 12 euros, no semblen d'or, sinó completament vegetals. Surto esparverat. Opto per fer un homenatge a Eduardo Mendoza -una altra de les meves debilitats literàries- i a la seva inoblidable família Siau, que regenta un basar xinès a El enredo de la bolsa y la vida. O sigui que sí, que entro a un basar a comprar tres roses.- Cuánto valen, Siau?-pregunto simpàtic.
- Tu compras más, más baratas- respon en l'idioma de tots els xinesos que viuen aquí, fent cas omís de la meva picada d'ull a Mendoza.
- Solo tengo tres mujeres.- Tres rosas, seis euros.Els he comentat que jo abans era innocent?
 ALBERT SOLER, Diari de Girona, 24.04.2018

                                       Guillem Terribas, Carme Ferrer i Marta Madrenas, a la Mercè, 

Si n'és de dura, la vida de l'escriptor / Pre-Sant Jordi · Llibreria 22

Desenes d'escriptors catalans desembarquen a Girona per celebrar Sant Jordi abans de Sant Jordi dedicant llibres als lectors, o com a mínim als compradors · El final de jornada, amb el sol caient a plom, va posar a prova la salut dels autors.

El Llibreter Guillem Terribas, conversa amb alguns dels escriptors. Foto:Aniol resclosa.

Si al Corte Inglés la primavera arriba quan els mortals ens trobem instal·lats en el més cru de l'hivern, res no ha d'impedir que escriptors i llibreters comencin Sant Jordi dos dies abans del que marca el calendari. El negoci és el negoci, i això ho sabia Ramón Areces i ho sap ara el gremi de llibreters.
Durant tot el matí d'ahir, un d'aquells dissabtes de primavera que semblen de plena canícula, Girona va ser presa per desenes d'escriptors que, convenientment guiats pels seus editors, voltaven de llibreria en llibreria signant les seves obres, mestres en alguns casos aïllats i –no ens enganyem– prescindibles en la seva majoria. Així, a la mateixa hora que Pep Prieto signava a La 22, Jair Dominguez ho feia a la Geli i Blanca Busquets a l'Abacus. Més tard arribava –posem per cas– Joan Safont a la Geli, Jordi Puntí a la 22 i Mercè Cuartiella a la Geli. I així va anar passant el matí, de manera que no hi ha va haver absolutament cap gironí que ahir sortís de casa i no ensopegués amb algun escriptor que li dediqués un llibre o amb qui fer-se una selfie. L'avantatge de les noves tecnologies és que per tenir un record de l'escriptor un ja no ha de comprar-ne el llibre –cosa sempre molesta, ja que després no sap què fer amb ell, descartat com queda llegir-lo– sinó que amb una selfieja passa.

Signeu, signeu, maleïts

La festa del pre-Sant Jordi gironí va acabar al carrer Hortes, just davant de la Llibreria 22. Potser per mostrar que la vida de l'escriptor no és tan idíl·lica com diu la llegenda sinó que té moments d'extrema duresa, tots els autors van ser col·locats a ple sol entre la 1 i les 2 del migdia, quan els raigs queien a plom. Tret dels previsors Antoni Bassas i Jordi Puntí –l'un amb barret, l'altre amb gorra–, la resta van suar la gota grossa. Entre els vianants s'obrien ja apostes sobre quin seria l'últim que cauria rodó a terra. Per la seva cruesa, la imatge remetia al film Danseu, danseu, maleïts, si bé en lloc de ballarins lluitant contra la fatiga davant d'un públic cridaner, es tractava d'escriptors. Un d'ells –del qual ometrem el nom– va apostar per Pilar Rahola –sí, és clar que hi era: algú pot pensar que la Rahola es perdrà un acte públic, se celebri on se celebri?– com a guanyadora del concurs, ja que «està tan acostumada a la calor dels focus de la TV, que això per a ella no és res, segurament deu pensar que algú ha engegat l'aire condicionat».
Albert Soler, Diari de Girona 22.04.2018

«Jean Leon va servir l'últim sopar a Marilyn Monroe»

Martí Gironell presenta demà a l'Espai 22/ Llibreria 22 «La força d'un destí», la vida novel·lada de Jean Leon, qui va fer les amèriques i es va fer amb el who is who de Hollywood · La presentació serà a les 12.30, l'hora del vermut, ja que hi haurà degustació de vins Jean Leon i xerrada entre l'autor i el sommelier Pitu Roca.

Afegeix la llegenda

Feliç aniversari, fa poc «El pont dels jueus» feia 10 anys.Sí, el 2017 feia 10 anys. I es continua venent. L'any passat va venir molta gent a fer visites a Besalú, per passejar per les pàgines del llibre, diguéssim.S'ha convertit en guia turístic?Que ja ho era! Amb 14 anys feia de guia turístic a Besalú, per fer quatre calés. Així em vaig interessar per la història medieval del poble i va néixer El pont dels jueus.Entenc per què va dedicar una novel·la a Besalú. Ara en dedica una a Jean Leon perquè li agrada el vi?L'embrió és el mateix: em pica la curiositat per un personatge, i m'hi capbusso. I agafo el lector de bracet i me l'enduc.Però quin va ser aquest moment?En un dinar de cinc escriptors per un especial que un diari preparava per Sant Jordi, ens van servir una ampolla de vi Jean Leon. L'amo del restaurant ens va dir que darrere un Jean Leon hi havia una història que es podria adaptar a una novel·la.No en sabia res, d'ell?Ni coneixia el vi, ni coneixia el personatge. Ens van explicar la història d'un tal Ceferino Carrión, natural de Santander però veí de Barcelona, que amb 20 anys va als EUA de polissó en un vaixell, es canvia el nom, i a Los Angeles coneix Sinatra, James Dean, Marilyn Monroe, Pau Newman... I vaig dir: perdona? Jo ho vull escriure!Va ser més ràpid que els altres quatre escriptors de la taula?

Els vaig demanar permís. Em van donar via lliure, tenia la seva benedicció.Així no va haver d'escriure amb presses per si se li avançaven.És clar, vaig poder veure un documental, parlar amb la germana, amb el fill, vaig saber que havia aixecat unes vinyes al Penedès... Vaig poder accedir a informacions de primera mà fabuloses. Era molt llaminer escriure sobre algú que tenia un peu a Hollywood i l'altre al Penedès.Es creuria algú que ve d'Amèrica i explica que es fa amb la crème de la crème?He, he, d'entrada no, si no té res que ho demostri. Avui m'ensenyaria selfies amb en George Clooney, però en la seva època no. La seva germana em deia que no es creien les històries que els explicava, però llavors els portava al seu restaurant de Hollywood i veien que Paul Newman, Rita Hayworth, o Liz Taylor el tractaven amb aquella familiaritat, quasi veneració...Com ho va aconseguir?Perquè es van conèixer quan tota aquesta gent també va arribar a Hollywood a buscar fortuna, igual que ell. Aquestes celebrities també donen valor a l'amistat, no són cabres boges que quan arriben a dalt s'obliden de tot. Tenia inclús servei a domicili per a les estrelles, va servir el darrer sopar a Marilyn Monroe.

Se li va posar malament, sembla ser.(Riallada) No crec que morís d'això. Jean Leon va explicar que a casa de la Marilyn hi havia algú famós de la societat americana.Hollywood de l'època daurada... espero que hi hagi sexe, al llibre.N'hi ha, però de manera tangencial. Una de les seves qualitats és que sabia guardar secrets. Va tenir amants, és clar.

ALBERT SOLER, publicat en el Diari de Girona 09.03.2018

Roser Capdevila, «La nena que volia dibuixar»

«Els puritans, pobrets, ja quasi tots són morts»

Roser Capdevila, creadora de «Les Tres Bessones», acaba de publicar «La nena que volia dibuixar», un esplèndid retrat, a base de textos i dibuixos, de la seva infantesa i joventut · És a dir, de la vida a Catalunya durant el primer franquisme.
Els nens són feliços fins i tot durant una dura postguerra?Sí, perquè jo no coneixia res més. No sabia que hi podia haver un món millor, sense fred a l'hivern a dins les cases, sense aquella pressió horrible de l'Església, sense aquells costums carrinclons fins i tot en el vestir... Quan ets petita, et penses que això passa a tot el món.

Roser Capdevila presentant a la 22 el llibre (07.03.2018)
Foto: Manel Bielsa.

Els nens d'avui són més feliços?
No, perquè nosaltres de res en fèiem molt. Ara els nens tenen tantes coses que tots estan immersos en les tablets, els mòbils, etc. Quan venen els meus nets a casa, que en tinc set i són tots xicots, ja saben que han de deixar tots aquests estris. Si no, no hi ha comunicació ni hi ha res.

Li agradaria tornar a ser nena, encara que fos de la postguerra?No, jo no voldria ser nena de res.

Potser perquè mai no ha deixat de ser-ho.Gràcies (riu). No ho sé. Però jo penso que ja he anat cremant etapes de la vida, i que la vida s'acaba. No sé quan s'acabarà, jo vull que duri! Però tornar a ser nena em faria molta mandra, perquè a més els petits passen per una edat que no són ni nens ni adults. No són acceptats ni pels uns ni pels altres, ho recordo bé.

 Dibuixava per fugir d'alguna cosa?No, dibuixava perquè sempre m'ha agradat, sempre anava amb el llapis i quan trobava un tros de paper en blanc, tucutucutu, a fer ninotets. Encara que fos als marges de La Vanguardia, que l'avi hi estava subscrit.

Li he preguntat pels nens de la postguerra. Però, i els adults, eren feliços?Els recordo feliços. Anaven esgarrapant felicitat. Al llibre surten les festetes, un diumenge a casa d'un, l'altre a casa de l'altre. Amb els canapès, el tocadiscs, la beguda... i les mares, iaies i tietes, a l'habitació del costat.
Jo em referia més aviat als pares.Eren els que patien, em penso. Els que van passar la guerra van patir molt. Primer, per la mateixa guerra, i després per la postguerra, que va ser molt llarga.

La meva àvia sempre deia que va ser pitjor la postguerra que la guerra.A casa deien el mateix. La meva germana i jo anàvem amb el cistellet i els cupons de racionament a buscar el que ens toqués.

Hem oblidat on poden desembocar els enfrontaments?Em penso que sí, i a vegades és molt trist veure alguns enfrontaments. Ara, que hi hagi gent amb opinions diferents em sembla bé. Seria horrorós que tothom pensés igual. Si tothom pensa igual, no hi ha debat ni idees diverses. Tampoc no cal barallar-se, que cadascú pugui expressar sentiments diferents és molt important.

Estem tornant al puritanisme d'aquella societat?He, he, a un puritanisme com aquell, no crec. Els puritans, pobrets, ja quasi tots són morts. En queda alguna reminiscència, sobretot a Catalunya.

Tinc entès que és molt amiga de Manuel Valls.Home, és el meu cosí germà! El seu pare i la meva mare eren germans.

Caram.Amb la meva tia hi tinc molta relació. Amb en Manuel, sempre ens escrivíem e-mails, ens felicitàvem el Nadal, etc. Però des que el van fer ministre no em va escriure més. I ara que ja no ho és, tampoc.

Digui-li alguna cosa, que segur que llegeix aquesta entrevista.Manuel, si llegeixes l'entrevista, a veure si aquest any vinent em felicites el Nadal!
Albert Soler. Diari de Girona 08.03.2018

Roser Capdevila i Guillem Terribas durant la presentació.

Roser Capdevila, «La nena que volia dibuixar»Roser Capdevila va presentar ahir a la Llibreria 22  de Girona La nena que volia dibuixar (Angle editorial), un retrat de la vida quotidiana durant el primer franquisme.L'educació de les noies, la grisor de l'escola, la religió tan present arreu, i les avorrides

Foto: Aniol Resclosa,

relacions socials, fins als moments de llibertat que suposaven els jocs o les excursions amb els amics, queden recollits en aquest nou llibre de Roser Capdevila, amb els seus dibuixos i textos, que fan dels records particulars records universals. Guillem Terribas va participar a l'acte.
Diari de Girona. 08.03.2018

Albert Soler posa a ratlla el periodisme

Jorge Morales. Albert Soler, Josep Pastells

Segons Albert Soler, el problema del periodisme és que hi ha massa gent que aspira a un premi, un càrrec a l'administració o anar a àpats institucionals, «o a totes tres coses». És així que va explicar que les seves columnes siguin considerades una anomalia, quan haurien de ser «la norma». Soler va presentar ahir, a la Llibreria 22 de Girona, amb Josep Pastells, La família Joad a Disneylàndia, recopilació de columnes aparegudes en aquest diari.
Publicat en el Diari de Girona. Foto:Marc Martí.

Entrevista a Imma Monsó al Diari de Girona

Albert Soler. Publicat al DdG, 31.03.2016

Entrevista d'Albert Soler a Montse Castaño sobre la seva primera novel·la "La dolça Caterina"

 Avui han publicat al Diari de Girona una entrevista feta per Albert Soler a Montse Castaño on parlen de la seva primera novel·la La dolça Caterina. L'última de les Malastruga. Podeu accedir a la fotografia i llegir-la. 

La divertida dieta paleolítica

Amb "Pàleo receptes", Eudald Carbonell i Cinta Bellmunt no només ens ensenyen a menjar com els nostres avantpassats, sinó que proposen hores de diversió cuinant com ells.

Li ve de gust una medul·la de cavall batuda amb maduixes a l'estil de fa 40.000 anys? I un colom farcit de fruites vermelles segons recepta de la mateixa època? Si s'estima més oblidar la carn, sempre es pot preparar una amanida de pastanaga amb pinyons i gerds de les que feien xuclar-se els dits als nostres avis neandertals. Perquè del que menjaven els nostres avantpassats va precisament el llibre Pàleo receptes, escrit a quatre mans per Eudald Carbonell i Cinta Bellmunt, i que els dos autors van presentar ahir al matí a la Llibreria 22, prèvia introducció del gastrònom i col·laborador de Diari de Girona Jaume Fàbrega. D'una gent que no consumia lactis, ni pizzes, ni hamburgueses, ni oli, ni sal, ni bevia alcohol, ni... ni cuinava com avui.

Cinta Bellmunt i Eudald Carbonell, en primer terme, mentre
Jaume Fàbrega  oficiava de presentador Foto:marc martí

El llibre, subtitulat "La dieta dels nostres orígens per a una vida saludable" és un recull de 60 receptes inspirades en el que es menjava a la prehistòria. Bé, de fet, és molt més que un recull de receptes, perquè cada una d'aquestes s'acompanya d'una foto, d'un "Sabies que...?" que aporta interessants detalls de l'animal o vegetal que és ingredient principal del plat, i de dues maneres diferents d'elaborar el plat: l'actual i la preparació paleolítica, aquesta darrera, per qui vulgui experimentar realment què feien els nostres ancestres.
Un exemple. Agafem la pàgina on hi ha l'anteriorment esmentada medul·la de cavall batuda amb maduixes. En el "Sabies que...?" se'ns explica que en alguns jaciments s'han trobat restes d'ossos de cavall rostits que evidencien que es consumien. Els passos de la preparació actual són demanar al carnisser que ens parteixi un fèmur de cavall, rentar, tallar els gerds i l'api, remullar el fèmur, extreure'n la medul·la, i posar-ho tot a la batedora. La preparació estil paleolític insta només a "aconseguir" els ossos, partir-los amb un objecte contundent -una pedra, se suposa-, anar al bosc a recol·lectar maduixes silvestres i api, aixafar-ho tot i després batre-ho, si pot ser, a mà. A l'hora de menjar-ho, fer servir els apis de cullera, perquè no cal dir que els neandertals no tenien coberts. 
Com es veu, cada recepta es pot convertir en una jornada de diversió. Naturalment, Carbonell i Bellmunt no recomanen parar trampes als coloms de la ciutat per menjar-los, avui en dia no tindrem altra opció que comprar la majoria de peces de caça. Però sí que insten en canvi a anar recol·lectar els fruits i vegetals per nosaltres mateixos, inclús a conrear-los com els nostres avantpassats. També, per què no, a anar a pescar nosaltres el peix que després cuinarem.
Ull: a l'hora de cuinar no valen fogons ni forn si optem per la versió pàleo: pedres escalfades, forns excavats a terra, etc., i -això no ho diu el llibre- potser encendre el foc fregant dues branques. Per descomptat, menjar-ho finalment amb els dits. I si tot això és excessiu, hi ha l'opció "preparació actual".
Tal com van remarcar els autors, no es tracta només d'aprendre i de cuinar, sinó de mantenir-nos sans a la vegada que ens ho passem bé compartint experiències i gaudint de bons moments.
Albert Soler, publicat en el Diari de Girona 14.02.16

Gastronomia neolítica molt actual

Jaume Fàbrega, Eudald Carbonell i Cinta Bellmunt a la 22
Foto: Xavier Castillon

L'historiador de la cuina Jaume Fàbrega va presentar ahir a la Llibreria 22 l'obra Pàleo Receptes , en què l'arqueòleg Eudald Carbonell i la periodista Cinta Bellmunt proposen seixanta receptes basades en el que es menjava en la prehistòria. “Tot i ser neolítiques, són molt contemporànies i no estan tan lluny d'El Celler de Can Roca”, va dir Fàbrega.
Xavier Castillón, publicat en El Punt Avui 14.02.16

Jordi Mercader presenta a la 22 la novel·la dels fets del Palau

El 1960 és per Jordi Mercader (Cartellà, 1956) un any transcendental en la història de Catalunya i per això hi situa l'acció del seu quart llibre, 1960. Quan els nois amb corbata no anaven a la presó(Columna), que és la seva primera novel·la. Hi narra l'operació Catalunya que Franco va endegar per estabilitzar l'Estat. També hi apareix Luis de Galinsoga, aquell director de La Vanguardia que tot sortint de la parròquia un diumenge del 1959 no es va estar de cridar, clar i castellà, allò de “todos los catalanes son una mierda”. I és clar, es descriuen els fets del Palau, aquells que van crear un mite: Jordi Pujol.

Jugant amb la realitat i la ficció, Mercader ha escrit una novel·la d'idealismes, política, traïcions, amors prohibits i desamors, joventut i del somni de construir un país. L'autor i periodista presenta avui, a les vuit del vespre, el seu llibre a la llibreria 22 de Girona. L'acte serà conduït pel també periodista Jordi Grau.

El 1960, novel·lat per Mercader.

El periodista i escriptor Jordi Mercader va presentar ahir al vespre a la Llibreria 22 de Girona el seu quart llibre i primera novel·la, 1960. Quan els nois amb corbata no anaven a la presó (Columna). En l'acte, presentat per Jordi Grau, l'autor va explicar que en concebre l'obra va barrejar realitat i ficció per narrar els fets del Palau.

Publicat en El Punt-Avui 07.02.14 i 08.02.14 per Jordi Camps Linnell

El socialista Jordi Mercader debuta en la novel·la amb Jordi Pujol de protagonista.

Jordi Mercader, que va ser cap de premsa de Maragall i que, per si no fos suficient tragèdia a ulls d'un convergent comme il faut, ha publicat un llibre on declara el seu amor pel Real Madrid ("Un blanc a la nació culer"), debuta en la novel·la situant a Jordi Pujol de protagonista de la seva opera prima. Mercader va presentar ahir a la llibreria 22 "1960: Quan els nois amb corbata no anaven a la presó", en la qual recrea els fets ocorreguts al Palau de la Música en aquella època.
Que quins eren aquests fets i quina aquella època? Barcelona, juny de 1959. El director de La Vanguardia, Luis Galinsoga, profereix la mítica frase "Tots els catalans són una merda" pel fet d'escoltar l'homilia en català en una església de Barcelona. Aquest incident origina una campanya molt activa contra el diari per part del grup de joves catòlics catalans liderats per Jordi Pujol. En un moment en què la dictadura de Franco intentava congraciar-se amb la societat catalana, això propiciarà la destitució de Galinsoga per part del Govern de Madrid. Aquesta victòria popular enfortirà l'oposició catalana al franquisme, i la motivarà a emprendre noves accions que culminen en els Fets del Palau de la Música, que va suposar la detenció de Jordi Pujol el maig de 1960 i la seva condemna a set anys de presó.
A partir d'aquí, és Mercader -nascut a Sarrià de Ter- qui agafa el timó. Més o menys com el va agafar ahir en la presntació que va omplir la Llibrera 22.

Diari de Girona 08.02.14 publicat per Albert Soler.Foto: Aniol Resclosa