 |
| Imma Merino. Foto: Quim Puig |
“Quasi cada dia penso en en Miquel i em manca la seva presència i la seva conversa. I trobo a faltar molt els seus articles. Penso: què en diria en Miquel, de tot això que està passant? Ens il·luminaria sobre la realitat que vivim, tant en aquest país petit com a tot el món, amb la seva sensibilitat social i moral”. Ho deia ahir Imma Merino, que va ser companya de Miquel Pairolí a la secció de cultura d'aquest diari, durant l'acte Miquel Pairolí en el record, que va tenir lloc a la sala La Planeta de Girona, dins la XXIII Proposta de Poesia del premi Just M. Casero de novel·la curta, que es lliurarà demà al mateix escenari. L'acte d'ahir estava organitzat en col·laboració amb la revista contracultural El Procés, que hi va presentar el seu setè número, del qual encara s'està ultimant l'edició i que serà un monogràfic dedicat a Pairolí, coincidint més o menys amb el 60è aniversari del seu naixement i el 5è de la seva mort. De fet, ahir ja es van poder escoltar i es van projectar alguns dels continguts d'aquest número, que inclourà testimonis de persones que el van conèixer i cartes i altres documents personals de l'escriptor als quals ha tingut accés El Procés a través de la seva germana Fina, present també a l'acte d'ahir.
Jordi Subirà i Anna Carina Ribas, del grup Proscènium, van obrir i tancar respectivament l'acte amb dos fragments del dietari Octubre(2010), una de les obres cabdals de Pairolí. Dani Chicano, membre de l'equip editor d'El Procés –juntament amb Joaquim Armengol, Jordi Armengol, Quim Cantalozella, Marta Negre i Cristina Martínez–, va conduir l'acte i, per començar, va llegir una carta de Joaquim Armengol en la qual lloava Pairolí com un escriptor d'un gran nivell i reclamava que es reeditessin els seus llibres, cosa que farà en els propers mesos la Fundació Valvi amb els seus dietaris. Cantalozella va subratllar “la fascinació pels seus dietaris i assajos”, que els va motivar a dedicar-li tot un monogràfic com el que prèviament van centrar en Joan Vinyoli.
 |
| Miquel Pairolí. octubre 2011 |
Després de l'emotiva intervenció d'Imma Merino, que va llegir dos dels articles publicats per Pairolí a la secció L'escaire d'aquest diari, per subratllar el seu equilibri entre sentit crític, reflexió i memòria, però també “una ironia sempre fina” –“Què bo que eres, Miquel!”, va exclamar Merino per acabar–, el llibreter Guillem Terribas va llegir l'article que ha escrit per a la revista (El discret encant de Miquel Pairolí), recordant sobretot les seves converses sobre música i cinema, i tot seguit va projectar una selecció de fragments de presentacions a la Llibreria 22 en què Pairolí va intervenir com a autor o presentador. Chicano va llegir dues de les cartes que es reproduiran a la revista, una de Vinyolí a Pairolí i una altra d'aquest a Raimon (“He deixat de fer vida de periodista i faig vida d'intel·lectual”, l'informa des de la casa familiar de Quart). Pep Vila, amic de Pairolí des que tots dos estudiaven filologia catalana, el va recordar amb l'escrit Miquel Pairolí, un home i una obra convincents (“Podria donar fe de notari de l'exactitud de les descripcions que surten a Octubre”), amb un petit fragment final “de ressons proustians” d'una novel·la inèdita de Pairolí. L'actriu Cristina Cervià va llegir un article de Josep Maria Fonalleras publicat al digital Núvol ( Miquel Pairolí. Prosa perseverant), on manifesta la seva “admiració profunda” per la seva obra. Guillem Terribas va tancar l'acte remarcant que l'any vinent el Casero tornarà a recordar Pairolí. Avui la Proposta de Poesia continua amb El càcol de Domènech Ponsatí (18 h).
Xavier Castillón, publicat en El Punt-Avui 31.10.15
https://youtu.be/xzsWVbt5UJE
* Text de Guilem Terribas que es publicarà a la revista EL PROCÉS ( novembre 2015) dedicada a Miquel Pairolí.
EL DISCRET ENCANT DE MIQUEL PAIROLÍ
Miquel Pairolí era un personatge discret, encara que la
seva presència sempre es feia notar allà on fos. Miquel Pairolí era un
personatge discret, encara que en una tertúlia, sobretaula a l’entorn d’un grup
de gent, ell sempre destacava per damunt dels altres, no només per la seva
presència sinó, també, pel que deia o no deia, el que opinava o el que hi
aportava a la conversa.
Com passa molt sovint, quan una persona desapareix de la
teva vida, et venen records, moments viscuts junts. Anècdotes, situacions
divertides i d’altres inimaginables. Moments agradables i d’altres de no tant.
Amb en Miquel m’ha passat i m’està passant. I més quan rellegeixo alguns dels
seus dietaris i, sobretot, el darrer Octubre. Entenc algunes de les situacions,
dels silencis, d’anar junts amb algun lloc i no assabentar-me del que pensava.
En Miquel sabia escoltar i, també, parlar. En les nostres
converses, no amagava res, però tampoc et deia gaire. Per exemple, arribar un
llibre nou d’ell a la Llibreria i jo no saber-ho. A l preguntar-li com es que no
m’havia comentat , que estava escrivint el llibre, la resposta era, “tampoc
m’ho vas preguntar…”
En Miquel li agradava el cinema, sabia seleccionar les
pel·lícules. També el teatre i l’Opera. La música, sobretot la música. La
darrera vegada que el vaig anar a veure, tres dies abans de la seva mort, em va
dir que ja no tenia esma per res. Ni per llegir, ni mirar la tele o alguna
pel·lí. Però el que li sabia més greu era no poder escoltar música. Al veure la
meva cara d’estrany, davant el fet de que ja no podia escoltar música, va
recalcar que quan ell escoltava música, “Escoltava” música, només estava per
viure i interpretar la mel·lodia, els sons i les sensacions. I això ja no ho
podia fer.
Moltes vegades vam parlar de cinema, comentar pel·lícules que havíem vist junts o per separat. Coincidíem bastant, tot i que ell era molt més exigent que jo. Em va sorprendre, també aquell darrer dia, quan em va dir que una de pel·lícules que sempre revisava i recordava, era una que ell sabia que a mi m’agradava molt. Es, em va dir, Doctor Zhivago. Mai m’ho havia comentat fins aquell moment, quan jo moltes vegades li havia referènciat aquest important i interessant film de David Lean.
Moltes vegades vam parlar de cinema, comentar pel·lícules que havíem vist junts o per separat. Coincidíem bastant, tot i que ell era molt més exigent que jo. Em va sorprendre, també aquell darrer dia, quan em va dir que una de pel·lícules que sempre revisava i recordava, era una que ell sabia que a mi m’agradava molt. Es, em va dir, Doctor Zhivago. Mai m’ho havia comentat fins aquell moment, quan jo moltes vegades li havia referènciat aquest important i interessant film de David Lean.
En Miquel era així i molt més. Per això ara penso que amb
una mica més de temps, l’ hagués pogut conèixer millor i em comptes d’esperar
que fos ell que m’expliques coses de la seva vida quotidiana, ara hagués aprés
a preguntar-li. Ell segur que les respondria (a la seva manera), entre altres
coses perquè en Miquel no tenia res a amagar.
Guillem Terribas.
El ritme de la mortLa lectura desordenada proporciona coincidències felices, trobades que no havíem previst, maneres semblants de veure el món que acosten autors a qui els nostres prejudicis havien situat en tradicions diferents. Dies enrere repassava el primer dietari de Miquel Pairolí, Paisatge amb flames (Columna, 1990). A les primeres pàgines vaig topar amb una evocació de la processó de Verges que havia oblidat, i que val la pena recuperar. Després de situar aquesta tradició en el seu context històric, “un tast dels terrors del tràgic i convuls segle XV”, Pairolí ens regala una reflexió sobre el so del tambor que ressona pels carrerons, una reflexió que avui resulta molt pertinent: “Aquell so, desproveït de qualsevol grandesa, opac, insuls, monòton, expressa fins a l'esgarrifança el tedi i l'absurd que van definint, com el rellotge sense broques i el plat de cendra, allò etern del destí humà, la roda de carro, de fusta gastada, que va fent via pel camí polsós.”
El ritme de la mortLa lectura desordenada proporciona coincidències felices, trobades que no havíem previst, maneres semblants de veure el món que acosten autors a qui els nostres prejudicis havien situat en tradicions diferents. Dies enrere repassava el primer dietari de Miquel Pairolí, Paisatge amb flames (Columna, 1990). A les primeres pàgines vaig topar amb una evocació de la processó de Verges que havia oblidat, i que val la pena recuperar. Després de situar aquesta tradició en el seu context històric, “un tast dels terrors del tràgic i convuls segle XV”, Pairolí ens regala una reflexió sobre el so del tambor que ressona pels carrerons, una reflexió que avui resulta molt pertinent: “Aquell so, desproveït de qualsevol grandesa, opac, insuls, monòton, expressa fins a l'esgarrifança el tedi i l'absurd que van definint, com el rellotge sense broques i el plat de cendra, allò etern del destí humà, la roda de carro, de fusta gastada, que va fent via pel camí polsós.”
Per atzar, fa poc vaig repassar L'art de la novel·la, de Milan Kundera (Destino, 1987), que es va publicar si fa no fa quan Pairolí escrivia el seu dietari. Va ser allà on vaig topar amb una definició molt personal de ritme. L'autor de La insuportable lleugeresa de l'ésser confessa que l'horroritza sentir els batecs del seu cor, ja que li recorden a cada instant que el temps de la seva vida està comptat. Per la mateixa raó, afegeix, troba macabres les línies de mesura de les partitures. En canvi li plauen els grans polifonistes, els mestres del contrapunt, l'últim Beethoven i el compositor Oliver Messiaen, que va inventar una estructura temporal imprevisible, és a dir, un temps que es desplega de manera autònoma. Tot plegat condueix Kundera a considerar el rock un “primitivisme fastiguejant”, ja que amplifica el glatit del cor perquè no oblidem ni per un segon que el nostre destí és la mort.
Miquel Pairolí ens va deixar quan es trobava en el cim de la creativitat. Kundera, nascut dècades abans, ha continuat escrivint tot i que la seva agudesa ha anat disminuint. Des de tarannàs potser no tan diferents, tots dos van escriure sovint sobre la mort, i tots dos la van vincular al ritme insuls, monòton, tan previsible com el final que ens espera.
Vicenç Pagès, publicat en el Punt-Avui 01.11.15
Vicenç Pagès, publicat en el Punt-Avui 01.11.15
