 |
| Saïd El Kadaoui Moussaoui, a la llibreria 22 el dia de la presentació del llibre (23.09.11) Foto: J. Sabater |
Aquest gairebé està tret del llibre El buda dels suburbis, de Hanif Kureishi. Comença dient “Em dic Karim Amir i sóc anglès de cap a peus, gairebé”. En el fons ho veig més una virtut que un defecte, perquè el gairebé es pot aplicar a tot. Tots som gairebé bones persones, gairebé som bons professionals. Entenc aquest gairebé com l'espai per ser alguna cosa més.
A vegades ser català sembla gairebé una religió.
La veritat és que per a alguns sectors és gairebé com una religió. El que he viscut és una societat catalana que accepta molt bé aquest gairebé. Hi ha catalans d'origen extremeny o andalús i ara hi ha catalans d'origen marroquí.
Parlava d'altres orígens. Fa la sensació que són els que més els costa acceptar noves migracions.
En certa manera, el penúltim és l'enemic de l'últim. Psicològicament hi ha dues maneres d'encarar-ho: o rivalitzes amb aquests sectors o hi veus reflectit el teu mateix procés migratori, que en alguns casos ha estat dolorós.
Els catalans som bons acollidors?
A principis dels vuitanta tot van ser facilitats i la meva experiència va ser bona, tot i que ens trobàvem en un model més assimilador. Els orígens no es poden perdre, però tampoc s'han d'idealitzar. Són dues cares de la mateixa moneda. La idealització de l'origen és nefasta, però també ho és l'oblit.
Catalunya sempre ha estat lloc d'intercanvi de cultures?
Això és el més sa, i en bona part és el que fa Catalunya. Acceptar la complexitat i convertir-la en una qüestió més positiva. Per exemple, els joves marroquins podrien invertir al Marroc garantint-se un futur aquí i contribuint al desenvolupament allà. Aquesta complexitat ben portada és una riquesa. També és cert que si a tot Europa hi hagut problemes sempre és perquè no és una cosa senzilla.
Són debats infundats, el del burca o les noves mesquites?
No són infundats, però estan enfocats des d'un punt de vista molt injust. El tema del burca existeix, com existeix el fanatisme, però es dóna una visió distorsionada que amaga tots els altres moviments que són molt més majoritaris.
És culpa dels mitjans?
Els mitjans sou una part molt important perquè faciliteu un discurs o un altre. Cal més maduresa social per deixar de buscar només la diferència i el conflicte i posar l'accent en allò que ens uneix.Així hi haurà un debat més relaxat.
I els polítics?
Als polítics se'ls ha d'exigir la màxima responsabilitat. És impresentable que representants polítics facin discursos posant un altaveu en una part de la veritat, mentre silencien l'altra per buscar el conflicte. El discurs polític encara està molt immadur. Ho està en els partits de dretes, però també en els d'esquerres.
En el llibre parla negativament del concepte integració.
Quan la integració es converteix en un imperatiu i només hi cap una direcció passa a ser molt pejoratiu. En el llibre es diu que ho detesto, però no és tan així, detesto el que s'hi associa. En psicoanàlisi, integrar vol dir que diferents parts que poden semblar oposades formin part d'un tot. Si ho entenem així, ja m'està bé l'ús del terme.
El llibre es dirigeix al seu fill, però en aquest temps ha nascut una filla. Com passa amb els petits, li serà més fàcil a la filla...
Bé, de fet que em dirigeixi al meu fill és una trampa, perquè la voluntat és crear un diàleg amb el lector i permetre-li fer una mica el xafarder i portar-lo a la vida d'un altre per parlar dels temes que vols. M'agradaria que tant el gran com la petita, doncs, tinguin la cosa més treballada i no els suposi gaire problema. Algun petit conflicte poden tenir, però espero que en l'aspecte social ho tinguem una mica més treballat.
El que queda clar amb la lectura d'aquest llibre, però també en el primer, és que hi ha molta i molta lectura prèvia.
Suposo que per escriure s'ha d'haver llegit. En el meu ADN és molt important la lectura. De fet, gairebé em considero més lector que escriptor.
Dani Vilà, publicat en el Punt-Avui el 27.09.11
Dani Vilà, publicat en el Punt-Avui el 27.09.11
