La mentida de la memòria. Eva Piquer a l'Ara

Imma Monsó. Foto: Ara.cat

Quan mires algú que coneixes però no el reconeixes
Mirar la teva parella (i qui diu la parella, diu un amic-amic, algú que creies conèixer bé) i veure-hi un estrany. Dubtar de la persona que tens al davant, no saber ben bé qui és. Jugar a buscar diferències entre els trets del nou rostre i els del rostre familiar que s’ha escapolit. Tenir por. Més por de la que podries tenir d’un insecte letal. I qui diu insecte, diu aràcnid. Tu ja m’entens.Potser és el moment més angoixant de la nova novel·la d’Imma Monsó: la dona de dins del cotxe experimenta un estranyament sobtat quan mira els ulls de qui ha estat la seva parella durant més de vint-i-cinc anys i no el reconeix. La sensació de desfamiliarització, l’ombra pertorbadora en una cara fins aleshores coneguda li fa pànic. A la vegada, aquesta por abstracta es complementa i es retroalimenta amb una altra por més concreta. L’escenari resultant és doblement aterridor. I a nosaltres, lectors, no ens cal que ens hagin tancat dins d’un cotxe en companyia de qui sap què per posar-nos en situació. Almenys la por abstracta sí que l’hem patit de primera mà: a (gairebé) tots ens ha passat que una persona estimada s’ha convertit de cop i volta en un desconegut. En un altre.Imma Monsó diu que L’aniversari (Columna) és una novel·la sobre la perversitat humana. També és un llibre sobre la importància de la ficció, de la imaginació i de la memòria. Sobre la mentida i la versemblança. Sobre el poder de les paraules i del silenci. Sobre les esperes, que es fan més llargues si són menys emocionants. Sobre les càrregues sense pes, que potser també fan malbé els ossos. Sobre les coses que sabem sense saber que les sabem. És un llibre d’intriga que manté el suspens fins a l’última línia, que ens fa seguir pistes falses, que ens sorprèn i ens atrapa. Els incondicionals d’Imma Monsó -sé de què parlo- hi reconeixeran l’estil, el món i els personatges monsonians, amb essa. I per molts anys.

Una de les obres més mal conegudes de la literatura
M’enduc L’aniversari de viatge i penso massa tard que també hauria d’haver posat a la maleta un exemplar de Moby Dick, la novel·la que reprodueixen literalment els dos nens que protagonitzen una de les dues trames que s’alternen en el llibre de Monsó.De Moby Dick, Maria Antònia Oliver va dir que “més que una obra mística, és una obra mistificada” i que “continua essent una de les obres més conegudes i, alhora, més mal conegudes de la literatura”. L’escriptora mallorquina va traduir la novel·la de Herman Melville al català i no li va resultar fàcil: “No exagero, doncs, quan dic que Moby Dick ha estat una navegació apassionant però plena d’esculls, en la qual més d’una vegada he estat a punt de perdre el nord i la paciència”, va escriure a Serra d’Or el 1985. També hi feia un comentari en clau de gènere: “S’ha dit que és una novel·la total, que abraça totes les manifestacions de l’home. Efectivament. Les manifestacions de l’home. Per això no és una novel·la total. Perquè Moby Dick és un món només d’homes; més que un món masclista, un món mascle, en el qual la dona només és una referència estàtica del record de l’home”.

Quina és la llibreria gironina que apareix a la pàgina 289?

Pàgina de l'article a l'Ara. 

A part de llibres amb i sense balenes, per L’aniversari hi circulen llibreries. L’home del cotxe explica que va entrar a la 22 de Girona amb la intenció de comprar algun manual d’autoajuda, i que al taulell va veure un còmic basat en una història de Stevenson que li va cridar l’atenció. De fet, a la nova novel·la monsoniana hi ha un Guillem, però no es diu Terribas de cognom.
Eva Piquer a l'Ara.cat "He llegit no sé on". 19.03.2016 

Al final del túnel

Lluís Bosch Marti i Bep Marquès GRUP PRAXIS
Foto:Eddy Kelele

Una exposició al Museu d'Història de Girona reivindica la vocació crítica i contestatària del Grup Praxis 75, fundat per Bosch Martí i Bep Marquès.
http://vimeo.com/31258959

Hi ha una tendència molt arrelada a considerar tots els artistes de Girona com a pertanyents a alguna generació malaguanyada. Ho són els de la República, que el franquisme va escombrar de la memòria; ho són els de la postguerra, que van tenir la desgràcia de madurar en un ambient tan poc fotogènic; ho són els de la transició, que els feliços vuitanta van relegar a la consideració de tribu dogmàtica i exaltada; ho són, també, els dels feliços vuitanta, perquè en perspectiva ningú no sap exactament què se n'ha fet, d'aquella alegria; ho són fins i tot els d'ara, els veterans i els més joves, disgregats amb els primers espeternecs del capitalisme, una mica solitaris, bastant fastiguejats, enormement desconcertats de ser una generació rere l'altra la parenta pobra d'una ciutat que no els ofereix ni un museu d'art contemporani on puguin guardar-hi la roba. Cada vegada que s'afronta la revisió històrica de l'art gironí del segle XX s'ha de tornar a passar per aquest exercici de contrició per les generacions perdudes, pel ressentiment que tant d'oblit ha sembrat entre els supervivents, pels morts que la indiferència ha anat deixant pel camí. En realitat, és la ciutat, la que hauria d'estar sorpresa –i humilment agraïda– que els seus artistes encara tinguin el coratge d'apostar-hi tot i unes perspectives de reconeixement tan migrades. És la impressió que fa cada vegada que hi ha algun episodi de reconciliació com el que ha posat en escena l'exposició sobre el Grup Praxis 75 al Museu d'Història de la Ciutat. Menystinguts al seu temps com una mena d'excentricitat incòmoda, Lluís Bosch Martí i Bep Marquès, els dos fundadors d'aquest grup d'arrel marxista i contestatària i vocació irreductiblement popular, van inocular en l'aparent placidesa de la democràcia recuperada el virus de la denúncia, el sarcasme i la crítica mordaç amb els seus inconfusibles i bigarrats collages, la majoria dels quals anticipaven malestars avui molt presents. A vegades, sí, al final del túnel, es produeixen uns retrobaments ben lluminosos.
Eva Vázquez, publicat en el Punt-Avui 01.11.11

Del Grup Praxis 75 a l'Assemblea d'Artistes.

El Museu d'Història de la Ciutat de Girona ha fet justícia amb l'exposició Grup Praxis 75 (1975-1990). Una guerrilla comunicativa, que es va inaugurar per Fires i es podrà veure fins al 12 de febrer. Lluís Bosch Martí i Bep Marquès Sureda van formar un comando marxista radical (en la seva obra es reunien els dos Marx: Karl i Groucho) quan ja es cantaven les absoltes per Franco. Amb el seu treball aixoplugat a l'Assemblea Democràtica d'Artistes de Girona, i divulgat a les planes de Presència, d'El Punt i altres publicacions, van fer uns celebrats repassos crítics de la vida social, política i cultural gironina. Ells hi estaran d'acord si diem que disposaven de l'ajut espiritual i la inspiració artística de Damià Escuder (1934-2011) i, sobretot, de l'Enric Marquès (1931-1994), que va ser qui em va parlar de l'obra del Grup Praxis, i vaig conèixer els seus collages a les planes de Presència, on l'Enric va deixar escrit que el Grup Praxis “optava per un discurs obert, compromès, subversiu, eloqüent; un discurs àcid i grinyolant”. Tornant a l'exposició, s'ha d'agrair la bona feina del curador Narcís Selles i del muntador Marcel Dalmau. Potser m'avanço als esdeveniments, però faig meu un suggeriment que vaig escoltar el dia de la inauguració en el sentit que, reconeguda ara la trajectòria del Grup Praxis 75, és el moment de pensar en una gran mostra dedicada a la feina que va fer l'Assemblea Democràtica d'Artistes de Girona. Dispensin si em deixo algun nom, però almenys aquests hi van ser: Josep A. Niebla, Enric Ansesa Gironella, Lluís Bosch Martí, Joan Boladeras, Josep M. Boladeras, Manuel Bosch, Pep Bosch, Lluís Carreras, Joan Casanovas, Victòria Casellas, Xavier Codina, Narcís Comadira, Montse Costa, Maria Crehuet, J.M. Creus, Julià Cutiller, Carles Delclaux, Damià Escuder, Jaume Faixó, Garcia Colomer, Jordi Gispert, Vicente Huedo, Robert Manera, Enric Marquès, Bep Marquès, Emili Massanas, Lluís Mateu, Roca D. Costa, Rosa Sais, Guillem Terribas, Paco Torres Monsó, Isidre Vicens, Ramon Vilà, Carles Vivó... Algun ja ens ha deixat, però en Bep i en Bosch Martí, en Joan Casanovas,... podrien reconstruir la història d'aquesta entitat de vida efímera però que va deixar una gran empremta en la nostra consciència col·lectiva.
Joan Ventura, publicat en El Punt-Avui 09.11.11.

No ets la Shakira

Per Sant Jordi, els escriptors es converteixen més que mai en mercaderia. Uns quants firmen autògrafs sense parar, i la immensa majoria tasten la incòmoda sensació de ser autors sense (gaire) clientela.
“Nena, a quin preu els tens?”, et pregunta una dona assenyalant uns volums de receptes. Li podries dir que no treballes de llibretera, que no saps cuinar i que, per desgràcia, tampoc ets cap nena. Però et sap greu donar-li un disgust i t'esforces per saber quant val el llibre que vol. Si et sabessis vendre millor, li hauries aclarit que ets una autora esperant caçadors de dedicatòries, i potser hauries aconseguit que comprés un llibre teu. S'imposa la paralitzadora fòbia social i la dona s'emporta el manual de receptes. Bon profit, doncs.
Durant l'hora llarga que passes a la parada de la Llibreria 22 de Girona, cinc o sis cops criden el teu cognom en veu alta i amb una alegria gens dissimulada. Et sorprèn que et coneguin tant, fins que entens que es refereixen al llibre que hi ha al costat del teu: el firma el nòvio de la Shakira, i a fe que t'hauria agradat compartir espai amb aquell tros d'home, però t'hauràs de conformar decebent els seus admiradors: no, no ets la germana d'en Gerard. De fet, podries ser la seva mare. Ja tens una edat i has viscut uns quants santjordis.
En Josep Maria Espinàs n'ha viscut 57 com a escriptor, però és el primer 23 d'abril que no passa a Barcelona. M'explica que li ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí, no pas en el sentit manelià de l'expressió sinó per culpa de la cua de cotxes que entraven a Girona a mig matí. La Rambla és plena com un ou. No sóc l'única que ha optat per un Sant Jordi descentralitzat. “Som a Camallera i ens venia de gust veure l'ambient gironí”, em diu l'escriptor Pedro Zarraluki, que aquest 2011 es mira la festa des de l'altra banda. La seva dona busca la novel·la de Javier Marías: “No sé si és el llibre que toca comprar avui, però és el llibre que vull llegir”. Un raonament que deu haver fet més gent: Marías es perfilarà al vespre com el número dos de vendes en castellà.
El mestre Espinàs ha vingut des de Figueres. “Els llibres han guanyat als anys: tinc 84 anys i he publicat 85 llibres”. Com cada Sant Jordi d'ençà que va dedicar un llibre a un mort, els suplicadors d'anècdotes fan recordar a Espinàs que una vegada va dedicar un llibre a un mort. Ves quina cosa: n'hi ha que triomfen fins i tot entre els difunts i n'hi ha que matarien per dedicar ni que fos un exemplar a un sol lector viu.
A la tarda firmes (és un dir) a Palamós. T'apallissa un autor local que es presenta com a “escriptoret a hores perdudes i exbaquetejador de timbals”. Ell mateix et consola: “Jugo amb avantatge, a mi aquí em coneixen”. Li compres el llibre, mig per no quedar fora de joc i mig perquè confies que el gest serà recíproc.
Eva Piquer, publicat a l'Avui, 25.04.11