Marta Pasqual novel·la la vida d’un espia alemany confinat a Caldes als anys 40

"La gironina, flamant premi Just M. Casero, publica «El malaventurat senyor Clauss», el títol amb què va quedar finalista l’any 2020.

Pasqual recollint el premi Casero, diumenge, a La Planeta .Foto; David Aparicio

 

«Vas 50 anys tard, molta gent ha mort i a més, d’aquest tema no se’n vol parlar», li van dir a Marta Pasqual (Girona, 1983), llavors professora de secundària a Caldes de Malavella, quan va començar a estirar fils per saber més dels anys en què els balnearis del poble van acollir espies nazis confinats. Però se’n va sortir i el que va començar en una recerca «per curiositat» s’ha acabat convertint en una novel·la, El malaventurat senyor Clauss. L’obra, que ha arribat a les llibreries gràcies a l’editorial Empúries, va quedar finalista ara fa dos anys al premi de novel·la curta Just M. Casero, guardó que curiosament Pasqual s’ha endut enguany gràcies a La casa dels caps de setmana.

Gràcies a un parell d’articles a la premsa, Pasqual sabia que a finals de la Segona Guerra Mundial, l'Espanya de Franco va acceptar custodiar un grup d’espies alemanys molt buscats pels aliats i per treure’ls de la circulació els va enviar a Caldes. Durant els deu anys que va exercir de professora al poble, va intentar sense èxit que algun dels seus alumnes dediqués el treball de recerca a investigar aquesta època, però no se’n va sortir.

«Com que ningú ho volia fer, ho vaig fer jo, al principi per curiositat i amb molt poc èxit», explica Pasqual. De mica en mica, però, va anar-se submergint en documentació de l’època, fins a centrar-se en un dels confinats, Ludwig Clauss, també conegut com a Luis Clauss, que va estar en règim de llibertat vigilada a Caldes entre 1945 i 1947.

Nascut a Huelva, era fill del consol alemany i germà d’un altre espia, Adolfo Clauss, que, com ell es dedicava a sabotejar vaixells a la costa d’Andalusia. «El que estava més implicat era Adolfo, perquè Luis era químic, no estava afiliat al partit nazi i es dedicava al transport de peix, però el germà va fer un bon casament, estava més ben connectat i per això no va acabar a Caldes», declara. 

De fet, Adolfo Clauss va tenir un pes molt destacat en l’anomenada Operació Carn Picada, l’estratègia que va fer servir el bàndol aliat per enganyar Hitler en el desembarcament a Sicília. Aquesta operació, que consistia a deixar un cadàver a la costa andalusa amb informació suposadament confidencial (i falsa) sobre els seus propers passos, estava ideada per Ian Fleming, el creador de James Bond, i ha acabat sent també una peça important en el llibre de Pasqual.

«De cop tot lligava. M’interessava com en l’Operació Carn Picada la literatura influeix en la història i com la realitat es barreja en la ficció i és el que he intentat jo també, trencar fronteres», diu l’autora, que s’ha centrat en un personatge, Luis, que va lluitar a la Primera Guerra Mundial i va ser capturat pels russos i, tot i així «toca fons a Caldes», perquè a les seves cartes descriu el confinament caldenc com una de les experiències més dures de la seva vida.

Pasqual s’ha posat a ella mateixa com a narradora, com una veu més dins la història, per fer que «on no arriba la recerca i la història, arribi la literatura».

Sense jutjar 

«No volia jutjar si el personatge era nazi o no, sinó intentar refer el seu dia a dia a Caldes i recollir la seva experiència com a ésser humà», assenyala Pasqual, que ha pouat en la documentació que es conserva a l’Arxiu Històric de Girona i ha contactat també amb persones que van tenir relació amb Luis Clauss durant la seva estada al poble, com ara la dona que treballava a la tintoreria i que el recordava com «un personatge elegant», en contrast amb els italians que van ser a Caldes uns anys abans.

I és que, cal tenir en compte que el confinament que havien de fer els alemanys a Caldes era un règim de llibertat vigilada: podien moure’s pel municipi, però no sortir-ne.

Això feia que tot i que inicialment haguessin de viure als balnearis, de mica en mica busquessin allotjament a fora. Pasqual ha trobat un familiar dels Pibernat, la família que va llogar la casa a Luis Clauss i que hi va acabar trabant amistat: «no li van fer mai preguntes, no el van jutjar i compartien aficions com la pintura o l’apicultura». Pasqual també ha establert relació amb dos dels nets del protagonista, Federico i Maria, que viuen a Huelva. Especialment rellevant ha estat la neta, que és fotògrafa i ha rastrejat el passat del seu avi en una exposició. «Al principi era molt cauta, fins que va veure que no m’interessava si era nazi o no, i a poc a poc es va anar obrint i m’ha fet arribar cartes del seu avi», explica la gironina i posa l’exemple d’una missiva que Clauss dirigeix al seu advocat per explicar-li que no s’ha afiliat mai al partit.

ALVA CARMONA, publicat en el Diari de Girona 

1.11.2022 

Un retrat del Sales editor i ‘reescriptor' més combatiu

Marta Pasqual reivindica l'intervencionisme de l'autor d'‘Incerta glòria' en els originals dels escriptors que publicava a Club Editor per “la voluntat de servir el país i guanyar lectors”

Joan Sales no era un impressor, sinó un editor en el sentit que hi donen els anglesos: algú que intervé activament en la creació d'una obra. Aquesta distinció, que el mateix Sales no es cansava de precisar quan algú li discutia el zel amb què revisava, corregia i fins alterava els originals que publicava a Club Editor, el segell que havia fundat el 1959 amb Xavier Benguerel, el legitimava, segons argüia, per introduir modificacions, a vegades ben substancials, en uns textos que havien de tenir com a missió ineludible guanyar lectors i contribuir al redreçament cultural del país. L'objectiu no era pas modest, sinó més aviat heroic, tenint en compte que des del final de la guerra fins al 1945 només havien vist la llum una desena de llibres en català i, encara, clandestinament, i que fins a 1947, un any abans que Sales tornés de l'exili, se n'havien publicat més a fora que no pas a l'interior. “La literatura no té sentit si no és en funció de Catalunya”, arribaria a dir, i aquesta convicció, que aplicaria dogmàticament, obsessivament, a tota la seva activitat com a editor, és el pilar que sosté el retrat patriòtic que en fa l'estudiosa Marta Pasqual (Llagostera, 1985) a Joan Sales, la ploma contra el silenci (Acontravent), reelaboració de la tesi doctoral presentada l'any 2011 a la Universitat de Girona.
El llibre detalla les estratègies de correcció i reescriptura de què va servir-se Sales per atraure un públic desafecte, en plena postguerra, a la causa de la literatura catalana. En primer lloc, una aposta clara i decidida per un model de llengua viva, natural, planera (“el millor estil és el que no es nota”, sostenia), que eludís al mateix temps els refinaments noucentistes i les vulgaritats. No s'ha d'abusar de “la bona fe catalanista del públic”, advertia als escriptors perquè es decidissin a presentar llibres que “es llegeixin de gust” i no en “un català llauna”. En segon lloc, una operació integral de refosa, supressió, addició i reordenació dels textos amb l'objectiu de fer-los guanyar eficàcia narrativa, a vegades amb el beneplàcit dels autors; moltes altres, amb la seva frontal oposició. “L'essència de la mentalitat d'editor és, per damunt de tota altra consideració, que les obres agradin al públic”, es defensava el 1960 en una carta adreçada a Benguerel, i aquest propòsit a vegades exigia sacrificis, com ara la supressió de passatges sencers que, segons el seu criteri, podien “esgarrifar” el lector i “deprimir-lo”, com l'episodi d'una mort dramàtica que Ramona Via descrivia a l'original del seu llibre de memòries Nit de Reis, o al contrari, que podien transmetre valors poc edificants, com les insinuacions d'incest que va ometre en les adaptacions de rondalles catalanes que va fer ell mateix per a l'editorial Ariel. En tots dos camps va topar amb reticències i oposicions dels autors, però també amb agraïdes adhesions, com les de Llorenç Villalonga, Mercè Rodoreda, Lluís Ferran de Pol, Nicolau M. Rubió o la mateixa Ramona Via, en l'edició de les obres de la qual Pasqual parla obertament de “coautoria”. El seu intervencionisme va impacientar, en canvi, si no enfurir, escriptors com ara Manuel de Pedrolo, Aurora Bertrana, Lluís Romero, Josep M. Espinàs i Joaquim Carbó. La seva fama d'editor “empipatiu”, com ell mateix es definia de tant que li agradava “ficar-hi cullerada”, era prou coneguda fins pels debutants: quan Villalonga va suggerir al jove Baltasar Porcel que s'hi adrecés per publicar al Club Editor, el mallorquí va respondre que ni parlar-ne, que “para tratar con ellos hay que acatarlos en todo”, un plural que abraçava també la dona de Sales, Núria Folch, sòcia de ple dret de l'editorial des de 1963, encara que la seva implicació hi era ben activa des dels inicis. Joan Triadú va arribar a dir que Sales “s'ha servit de la literatura i l'edició, en lloc de servir-les”, però Marta Pasqual defensa que totes les intervencions de Sales “es justifiquen, sempre, per la voluntat d'oferir al lector el millor text possible”, encara que la seva manipulació pugui semblar “devastadora”.
El llibre el presenten avui a la Llibreria 22 de Girona (20 h) la mateixa autora, Francesc Parcerisas i Montserrat Bacardí.
Eva Vázquez. Publicat en el Punt-Avui 30.01.13 Foto: Lluís Serrat