Les ‘Marques de foc' de Narcís Comadira

El poeta i pintor gironí Narcís Comadira va presentar divendres al vespre a la Llibreria 22 de Girona el llibre Marques de foc. Els poemes i els dies (Ara Llibres), una autobiografia literària en què l'autor, coincidint amb el seu setantè aniversari, rememora els escriptors i els poemes que l'han acompanyat al llarg de la vida.
El Punt-Avui 30.09.12. Foto: Joan Sabater

Marques de foc

Diuen que la biografia d'un escriptor és en els seus llibres. Narcís Comadira acaba de publicar una autobiografia que és la que correspon a un poeta: un recorregut pels versos que se li han ficat endins d'ençà que, de ben jove, va adonar-se de quina manera precisa la poesia permet formalitzar l'experiència. A la seva edat i amb la seva fecunda trajectòria, alliberat de l'ansietat de la influència que deia aquell, Comadira comenta els poemes que se li han fet memorables i que pot recitar per a ell mateix si una nit no agafa el son. Són les “marques de foc” que donen el títol a un llibre singular que, com aquell que res, esdevé una classe de literatura universal dictada amb llenguatge planer i sense cap engavanyament acadèmic. Són lectures d'un lector summament atent que, per entendre bé els versos i el sentit del poema, es dedica a traduir-los. Comadira és un traductor tan precís com virtuós i és, doncs, un luxe sentir-li explicar el ressons de la seva pròpia obra poètica. Traduir, repeteix sovint Comadira, és la millor maner de llegir. A Baudelaire, Auden o Leopardi, fins i tot els polonesos que tant admira, el poeta se'ls fa seus traslladant-los a la seva llengua, al català dels seus: Verdaguer i Sagarra, Carner i Foix, Ferrater i Vinyoli. Comadira, que en la introducció del seu darrer recull de poemes, Lent, ha escrit una memorable lliçó sobre els processos creatius en poesia, ens regala aquí unes “memòries” tocades per l'emoció recordada en la tranquil·litat de qui ja és més enllà de les vanitats grotesques i que, lleuger d'equipatge però “podrit de literatura”, explora la seva anella particular en la cadena de les generacions. “Podrit de literatura” és l'expressió que va fer servir Modest Prats en la presentació d'un llibre de Fonalleras. De tots dos, del mentor més gran i del narrador més jove, en parla Comadira en aquest llibre que vol celebrar amb intensitat els amics que l'han acompanyat i els poetes que l'han marcat. Narcís Comadira ens acaba de regalar una autobiografia de poeta que nodreix i vigoritza la nostra tradició literària.
Miquel Berga, Columna a El Punt-Avui "Avui és festa" 30.09.12

Una casa al paradís

Miquel Berga tradueix per primer cop al català ‘Un hotel a la costa', la crònica apassionada de l'anglesa Nancy Johnstone sobre la Tossa dels anys trenta.

“Tossa és al sud de Londres, pràcticament en línia recta, o sigui que cada milla del teu viatge a Tossa és, des del punt de vista del temps, una milla en la bona direcció”, pregonava graciosament el tríptic publicitari de la Casa Johnstone, un hotelet que acabava d'obrir el 1935 una parella d'anglesos, Nancy i Archie Johnstone, davant mateix del mar de Tossa, encimbellat a mig turó entre vinyes i atzavares aquell últim any de calma abans de la Guerra Civil i l'èxode. Feia poc, Rafael Benet havia batejat aquell racó de món com la ‘babel de les arts', per la proliferació d'artistes i intel·lectuals europeus que hi havien anat a raure fugint de la persecució del nazisme i atrets per la feliç clandestinitat que els procurava un lloc tan recòndit i misteriós del mapa, i Marc Chagall, que hi havia vingut, com tants altres, a pintar el mar, diria amb una entendridora exaltació d'infant que Tossa era un ‘paradís blau', quasi tan estimat com el seu Vitebsk natal per imaginar també un violinista sobrevolant extasiat els teulats en un quadre que encara avui és una de les joies del museu municipal. Però va ser en certa manera l'obertura d'aquell hotelet dels Johnstone, on es garantia als hostes que no hi trobarien “cap soroll, cap formalitat”, el que va unir aquella comunitat de forasters ansiosos d'oblidar les turbulències del continent entre pescadors i pagesos, conversant al Cafè d'en Biel o ballant fins a la matinada a El Buen Retiro, encara que fos pocs dies abans que aquí també arribés l'infern.

Miquel Berga, traductor i editor d'"Un hotel a la costa
(Tossa de Mar, 1934-1939)", ahir al Museu Municipal
de Tossa. Foto: MANEL LLADÓ.



Quan va esclatar la guerra, els Johnstone només feia una temporada que havien obert el seu hotel, on segons explicava Carlos Sentís en una crònica per a L'Instant, havien passat alguns dels millors redactors de Fleet Street, l'artèria periodística de Londres. No van ser els únics: el pintor Oskar Zügel i l'arquitecte Fritz Marcus, que havia projectat de fet l'edifici, eren habituals a les tertúlies a la terrassa de l'hotel, amb unes vistes fenomenals sobre les hortes i la fortalesa de la vila vella, a l'altra banda de la badia. Va ser damunt aquelles aigües plàcides que va aparèixer un dia la silueta imponent del vaixell Hunter, enviat pel govern britànic per evacuar amb urgència els seus compatriotes. Nancy Johnstone i el seu marit van ser dels pocs estrangers que no van voler embarcar-s'hi, i va ser així com el seu hotelet encantador va convertir-se d'un dia a l'altre en residència per a nens refugiats, i ells mateixos, d'aventurers somiadors, van transformar-se en actius defensors de la causa republicà. “No van marxar perquè no volien decebre aquells que s'havien convertit en els seus amics, perquè eren uns idealistes purs”, explica el professor de literatura anglesa de la Universitat Pompeu Fabra Miquel Berga, responsable de la traducció i edició, per primera vegada en català, d' Un hotel a la costa (Tusquets), la crònica d'aquells anys apassionants i difícils que Nancy Johnstone va escriure i publicar en anglès, amb una repercussió notable, entre el 1937 i el 1939, abans que fins i tot a ella se li perdés per sempre la pista.

 Avui, el seu hotelet, ocult pel mosaic d'apartaments i hotels que han anat conquerint tota la costa, és un annex del nou Hotel Don Juan, que amb algunes reformes encara hi ofereix habitacions per als turistes que prefereixen un pavelló apartat de la massificació estiuenca. Queda poca cosa més, d'aquella Tossa babilònica i blava, com no siguin les obres que artistes com Georges Kars, Jean Metzinger o André Masson van cedir al museu local, o la casa mig abandonada de Zügel, als peus de l'antiga Casa Johnstone o ‘Jinstone', amb totes les lletres, tal com la pronunciaven els tossencs de l'època.
Eva Vázquez, publicat en El Punt el 18.03.11
* El llibre es presentarà a Girona el divendres dia 25 a la Fundació UdG, al costat de la Llibreria 22,, en un acte organitzat per la 22, el Mume, UdG i Tusquets.