A Les roses de Stalin (Galàxia Gutenberg), Monika Zgustova se serveix de la filla del dictador soviètic, Svetlana Allilúieva, per construir un relat sobre l'àrdua conquesta de la llibertat que, més enllà de les vicissituds d'un cas extrem per raó de tan incòmode parentiu, acaba mostrant les contradiccions de tota peripècia humana. Segurament per això la crítica de cinema Imma Merino es preguntava dilluns, durant la presentació de la novel·la a la Llibreria 22 de Girona, “en quina mesura escrivint la vida dels altres també ens escrivim nosaltres mateixos”. Zgustova no podia estar-hi més d'acord, perquè la seva pròpia fugida de la Praga comunista, quan era adolescent, té inquietants paral·lelismes amb l'exili de la filla de Stalin. Essent el seu un cas certament excepcional, Imma Merino va remarcar que a través de Svetlana es fan presents els exilis de molts d'altres, però també una mena d'infàmia per la qual també l'actriu i cantant alemanya Ingrid Caven, filla al seu torn d'un general nazi, podia afirmar que “qui més qui menys tenia un pare criminal”.
Svetlana, un personatge molt poc conegut i literàriament irresistible, va fugir de Rússia en plena Guerra Freda aprofitant un viatge a l'Índia per enterrar la seva parella, l'hindú Brajesh Singh, i un cop allà va demanar asil polític a l'ambaixada dels Estats Units, país que l'acolliria amb la barreja de sospita i instrumentació propagandística que mereixia un símbol de l'enemic soviètic. També Zgustova va exiliar-se a través de l'Índia, on amb els pares i el germà van passar tres setmanes en un viatge organitzat al final del qual demanarien asil a la mateixa ambaixada nord-americana on anys abans havia acudit Svetlana. L'adolescent que l'escriptora era llavors va protestar d'una deserció que l'allunyava per sempre dels seus avis i els seus amics –”un cop marxaves, ja no t'era permès tornar”–, però ara no pot deixar de veure-hi una maniobra del destí, perquè era raríssim que el govern txec permetés que una família sencera sortís del país: “El més normal hauria estat obligar els nens a quedar-se per retenir-los com a ostatges.”
 |
| Monika Zgustova i Imma Merino a la presentació del llibre a la 22. Foto: Quim Puig. |
L'eco de la seva pròpia vida a través de les memòries de la filla de Stalin, que va descobrir per casualitat en una llibreria de vell l'octubre del 2011 durant un viatge a Nova York, va atraure-la doncs de manera inevitable cap a aquest personatge fascinant, capaç de desafiar un règim totalitari, i al mateix temps, “tan ingènua com una nena petita davant els aparadors”. Ben mirat, la llibertat durant la Guerra Freda era una preuada i temptadora mercaderia, encara que fos per arribar a la mateixa conclusió que Dostoievski, com va recordar Zgustova: que “per a l'ésser humà la llibertat és incompatible amb la felicitat”, o dit d'una altra manera, que la persecució de la KGB tindria el seu correlat en la vigilància fèrria a què la CIA també sotmetrà Svetlana a Nova York. Ella mateixa incorre en algunes “pulsions inquietants”, com va definir-les Imma Merino, ingressant en una mena de secta a Arizona on, després d'haver-se esforçat tan per alliberar-se'n, de nou “és absorbida per la submissió a una autoritat”. A pesar de tot, a Zgustova l'interessa el personatge perquè, sabent que la felicitat li és esquiva, que la seva vida és una “cadena incessant d'abandonaments, traïcions i venjances”, no deixa mai de buscar-la. L' interès pel seu retrat més íntim és la raó per la qual n'ha escrit una novel·la i no una biografia, per poder “estar dins d'ella”, va dir, per no haver de sotmetre's a la tirania de les dades,o potser perquè la ficció, al capdavall, i els ardits de l'escriptura, són dels pocs reductes que queden de llibertat autèntica.
Eva Vázquez, publicat en el Punt-Avui 06.04.2014
Eva Vázquez, publicat en el Punt-Avui 06.04.2014
