Les Engrunes de Modest Prats

Alguns restaurants han recuperat el vell costum de recollir de taula les engrunes un cop acabats els plats principals, amb l'objectiu de deixar netes les tovalles abans de les postres. Ho fan amb tota mena d'instruments. Alguns més clàssics, encara que tots igualment sofisticats, amb un raspall i safata de plata polida i pulcríssima. D'altres, amb una peça més simple i lineal de metall amb la concavitat suficient per recollir les engrunes amb un gest de la mà, tot fregant les tovalles amb moviments regulars. Un sol àpat deixa a la patena un bon grapat d'engrunes.Ara, amb la cura atenta i eficaç d'en Francesc Feliu i la complicitat satisfeta i total de l'autor, fa uns mesos que ens ha estat ofert un volum completíssim, de lletra menuda, coherent i contundent que recull, passant i repassant tantíssimes taules, les engrunes de tota una trajectòria intel·lectual i moral. Engrunes i retalls. Escrits de llengua i de cultura catalanes, (Girona CCG i UdG Institut de Llengua i Cultura Catalanes, 2009), és l'esforç treballat per editar, en el millor sentit anglès, la major part dels treballs filològics d'en Modest Prats. La modèstia del títol, coqueteria inevitable, no pot amagar la solidesa de les aportacions en uns terrenys vitals per al coneixement, el reconeixement i el reforçament de la llengua catalana i amb ella de la societat, el país, la gent, la psicologia social dels territoris i els habitants que la parlen.Un cop publicat, en Modest, convençut que són engrunes, no pot, però, tampoc amagar la satisfacció evident pel gruix real i de contingut de les aportacions que s'hi recullen i que, com deia, fan un repàs ordenat per tota una trajectòria. És l'espurna de satisfacció que vaig creure veure en els seus ulls el Dijous Sant (9 d'abril), quan avançava lentament pel carrer de les Hortes amb una bossa i dos exemplars del llibre. Sota l'atenta mirada d'en Guillem Terribas i també de l'editor Francesc Feliu i del periodista Salvador Garcia, apamava una i una altra vegada el llom del llibre, la coberta, desplegava les pàgines en un repàs mecànic pel conjunt dels treballs. Fa patxoca, deia, com autoconvencent-se d'una evidència clamorosa. L'índex és un camí per la vida, marcat amb intensitat per algunes fites singulars que assenyalen moments crucials, per l'oportunitat o per l'impacte de les reflexions encertades i severes, segons els casos, sobre l'evolució i l'estat de la llengua catalana. La llengua i, no ho oblidem, la literatura i la vida. De forma gairebé indestriable. D'aquí que a mesura que avança el volum, l'edició de textos, les notes, les pistes explorades, intuïdes o proposades, els contextos històrics, vagin deixant espai, més pujat de to, al judici crític i sever a la societat i les institucions per, manllevant paraules seves, la freqüent miopia en el tractament dels problemes i en l'actuació ordinària i quotidiana.D'altres faran amb més coneixement la ressenya corresponent, com ja ha començat a passar. M'interessa, però, subratllar l'efecte d'una certa catarsi col·lectiva que ha tingut l'edició que comentem. Vull dir que no és un llibre que hagi fet amb indiferència el trànsit de la impremta a les biblioteques, sinó que ja podem dir, a hores d'ara, que ha esdevingut un llibre d'impacte. Un impacte en els cercles del catalanisme i un impacte mediàtic que transcendeix la valoració del llibre i explora profusament la dimensió humana de l'autor.Aquest impacte es concreta en treballs periodístics de contingut, en entrevistes extenses que, com la que li ha fet Josep M. Muñoz a L'Avenç (núm. 346, maig 2009) desgranen un repàs profund per les qüestions més punyents dels diversíssims camps d'interès del mossèn de Castelló d'Empúries. Entorn de les engrunes d'en Modest, el periodisme que s'ha fet ha abandonat alguna de les seves característiques habituals, efímer, superficial, per endinsar-se en uns terrenys poc habituals però ajustats a la vàlua real del personatge i de la seva obra. Què és el que es va posar de manifest el dia de la presentació del llibre a la sala la Planeta i en els actes institucionals a l'Ajuntament de Girona amb intervencions de contingut. De to personal i de càrrega emotiva, de confessió pública, de reconeixement evident. La imatge punyent d'en Modest i la seva mare l'any 1946 arribant a Girona, carregant matalàs i embalums, baixant a l'estació i travessant la ciutat cap al Seminari, expressa gairebé cinematogràficament, una realitat de grisor dramàtica en el terreny material i moral d'una ciutat en la més immediata postguerra, i d'una societat amb el trasbals duríssim de tots els drames acumulats en aquella bogeria.Potser és això el que ha portat en Modest al llarg de tota la seva vida a posar per davant el seu ministeri sacerdotal als llorers d'un magisteri brillant. Aquest és el sentit més profund del títol del llibre. Hi ha una tria personal permanent i, sense subordinació de cap mena, sempre preval el ministeri com a raó principal de la seva vida.Aquell dia de 1946 poc es podia imaginar que ell també, vingut de fora, cauria víctima plaent de l'"apòzema misteriosa" que enganxa amb la ciutat de Girona fins a fer que "som legió els qui no ens podrem treure mai del damunt aquest embruixament", fins i tot en el cas, ara poc probable, que la ciutat hagués esdevingut insuportable. Com tampoc no podia imaginar que, ja rector del Mercadal, desfilarien penosament davant seu, en el seu viatge final, "els burgesos de Girona" de Narcís Comadira, que "van a missa al Mercadal".Fidel a unes quantes coses essencials, aquests dies tothom pondera una fidelitat transcendent que lliga la paraula (la llengua) i la Paraula. És aquesta fidelitat, feta camí de vida, la que ha portat en Modest, precisament, a triar la coherència de les conviccions davant de l'oferta variada de la fira de les vanitats que se li obria també generosament.Per les seves engrunes retruny una veu profunda i un rigor intel·lectual insubornables, que sacsegen cada dia les nobles pedres de Girona i tots els racons dels països de parla catalana.Darrerament, els amics de sempre, amatents tothora, creuen descobrir, ara, en la mirada sorneguera d'abans, un somriure més dolç, la tendresa continguda sovint, la justa feblesa satisfeta en la contemplació del llibre que ens ofereix. Mentre, per les escales buides del Seminari davalla la riallada profunda i sonora, empordanesa i franca, que en Modest ens ha portat.
JOAQUIM NADAL I FARRERAS (Diari de Girona 21.08.09)
Foto: Jordi Soler