Vida després de la mort

El crític i professor Àngel Quintana publica ‘Después del cine', un assaig editat per El Acantilado, sobre les transformacions del cinema al segle XXI.

A l'entorn del centenari del seu naixement, l'any 1995, van proliferar discursos sobre l'agonia del cinema, destinat a ocupar un lloc residual dins de l'audiovisual. De fet, però, feia temps que es parlava de la mort del cinema arran de l'expansió de la televisió. Uns ho anunciaven de manera nostàlgica. D'altres, com ara Rossellini, van creure que la televisió podia ser una fenomenal eina pedagògica. Aquest últim tema, per cert, el va abordar en la seva tesi doctoral el torroellenc Àngel Quintana, professor d'història i teoria del cinema de la Universitat de Girona i crític d'El Punt Avui. Optimista de mena i antinostàlgic, més que constatar la “mort del cinema”, Quintana n'observa la transformació en un moment en què, certament, ha perdut la centralitat en la cultura audiovisual. “El cas és que quan va fer cent anys, és a dir, quan es va fer definitivament vell, el cinema es va començar a transformar en una altra cosa que està en procés”, indica Quintana, que, amb Después del cine, continua la reflexió sobre la naturalesa de les imatges contemporànies, en la seva relació sempre complexa amb la realitat, que va emprendre amb Fábulas de lo visible, assaig que, fa vuit anys, també va publicar El Acantilado.

Perplexitat

Aquest nou llibre neix d'una perplexitat (“allò amb el qual ens hem format, ens ho han canviat, fet que em mena a voler entendre què passa”) i d'una proposta de Cahiers du Cinéma per escriure un llibre que, publicat en francès el 2008, es titula Virtuel? amb una resposta com a subtítol en principi paradoxal: “A l'era del numèric, el cinema és la més realista de les arts”.
Después del cine manté l'estructura d'aquest assaig precedent, però n'amplia i madura el contingut a partir de les noves reflexions de Quintana sobre les transformacions del cine dins del context de la proliferació i diversitat de les imatges en el món contemporani.
Quines són aquestes transformacions? “Hi ha el canvi ontològic marcat pel pas de l'analògic al digital: d'una imatge que reprodueix el món a una imatge que són dades del món”, indica Quintana. A partir d'aquí, planteja: “Què és actualment una pel·lícula? Un banc de dades que pots manipular. Més que mai, la imatge es pot transformar per visualitzar totes les fantasies. Tanmateix, el digital no només ha afavorit els trucatges d'un cinema espectacular. És curiós com les imatges es lliguen més que mai al desig de documentar allò real i les pròpies experiències. Hi ha una voluntat d'arxiu. No diré que tots, però molts tenim a l'abast una càmera per enregistrar imatges que emmagatzemem i podem difondre a través dels nous canals.” Quintana comenta que les petites càmeres afavoreixen un “cinema del jo” que pot adoptar un caràcter exhibicionista pel qual la intimitat es converteix en espectacle. A la vegada, esbossant qüestions que aborda en el nou llibre, afirma que les càmeres digitals han alleugerit la producció cinematogràfica i permeten rodar molt més sense el gran cost de la pel·lícula en 35 mm: “Ara pots rodar hores i hores sense problema. Pel que fa al documental, afavoreix que, com ho exemplifiquen des de Wang Bing a Mercedes Álvarez passant per Agnès Varda, es mostri la transformació de les coses, el pas del temps. Pel que fa a la ficció, també afavoreix una continuïtat del rodatge en espera que passin coses. Tenim l'exemple pròxim d'Albert Serra.”
En tot cas, a parer de Quintana, la transformació afecta tots els oficis del cinema: “Ha canviat la manera de fer la fotografia i el muntatge d'una pel·lícula. Com també la d'actuar, en la mesura que un actor pot ser davant d'una tela blanca que permet el treball de la postproducció.” I també les maneres de veure les imatges i per tant la relació que hi mantenen els espectadors: “Abans, el cinema es veia a les sales, junt amb altres espectadors. Ara, en DVD o descarregades d'internet, les pel·lícules les veiem cada cop més sols, sigui a la pantalla d'un ordinador o a la tele, on també veiem una altra mena d'imatges. Això mentre que cert cinema d'autor, bandejat de les sales comercials, és produït i exhibit per museus.”

Fragmentació

Quintana també indica la idea de la fragmentació lligada a les diverses opcions dins de l'audiovisual: “Pots anar a les sales; empassar-te sèries de televisió, per molts els grans dipositaris d'una tradició narrativa que renoven; veure cinema exposat; passar-te el dia mirant vídeos familiars al Facebook o fragments al Youtube.” Quan, a més de consumir-ne, també podem produir imatges, què li resta al cinema? “Una dimensió estètica, és a dir el cinema com a bellesa, i també reflexiva, a través d'unes imatges concebudes amb més temps que permetin pensar el món en què vivim”, indica Quintana, que, al capdavall, vol fer present en el seu nou assaig que “tot és nou, però a la vegada vell”.
Imma Merino, publicat a El Punt-Avui. Foto:Quim Puig.