Un dia a Girona

Miquel Martin.

com un rellotge biològic, Girona em crida de tant en tant. Hi he d'anar, l'he de trepitjar, passejar, flairar, veure, mirar, criticar, estimar, evocar...
Aparco sempre a Pedret, en part perquè la ciutat (com totes les ciutats del planeta) té un greu problema d'aparcament, i en part perquè així començo a caminar-la de bon principi. M'agrada creuar la plaça de Sant Pere i anar-me endinsant per la Barca, Calderers, Ballesteries fins arribar a l'Argenteria. Ramblejo una mica, faig un cafè a la plaça del Vi i, petita concessió a la nostàlgia, passo pel carrer Ballesteries Velles per ullar l'escarransit balcó del pis on m'estava durant la meva època d'estudiant.
Passejo pel Barri Vell sense rumb, sempre igual, sempre diferent. Bado. Miro aparadors de llibres, de vins. Potser prenc un cervesa a l'Arc o al Bistrot. Pujo escales, travesso arcades, llimo pedres sota els peus. Aquesta ciutat sempre em resulta acollidora, propera, assumible.
Puc dinar on sigui, on calgui, on pugui, però si l'ocasió s'ho val vaig a can Massana. Hi practiquen una cuina deliciosa, elaborada i honesta. Durant l'estona que dura l'àpat no pots pensar en altra cosa que a gaudir de cada plat, de cada sabor, de cada subtilesa. L'esclat de gustos, aromes, colors i textures et reconcentra de tal manera, que t'absorbeix del tot, t'engoleix. El local és agradable i discret, amb el celler a la vista, com un objecte envejable i inassolible; el servei és atent sense resultar embafador. Els amos són, ras i curt, encantadors. En surts reforçat i renovat.

Foto: David Ruiz/ Arxiu 22

Satisfet l'estómac, ara cal satisfer l'ànima (avui estic aristotèlic). Per això m'apropo, sempre però passant per la plaça del Mercadal, fins a la llibreria 22. Miro, remeno i trio. M'hi eternitzo, no en sortiria mai. Vaig acumulant llibres i llibres al taulell (ai, la ruïna dels lectors voraços!). En Guillem Terribas emergeix, silenciós com Gary Cooper a High Noon, d'aquell despatx on sempre cavil·la, trama, rumia. La fem petar. Riem un estona.
A Girona li senten bé les tardes. Sec en una terrassa de la plaça de la Independència (alguns tota la vida en diran de Sant Agustí) i observo la gent mentre prenc una canya. Sempre em trobo algú conegut, és com una llei no escrita: un antic professor, un antic company de facultat, un col·lega d'aquest volàtil món literari... El vespre s'escola, lent com la ciutat que l'alberga. És hora de tornar a casa. Ara vaig a buscar el cotxe vorejant el riu i, de tant en tant, miro la Devesa. Ja m'enyoro.
Miquel Martin, publicat en el Diari de Girona 17.06.12