Josep Torrent presenta "996" a Girona

A la presentació hi va intervenir el psicòleg Jordi Frau

L'escriptor Josep Torrent, excap de la policia municipal d'Olot, va presentar ahir a la Llibreria 22 de Girona la seva darrera novel·la, titulada 996 (Col·lecció Crims.cat).

Jordi Frau presentant el llibre de Josep Torrent. Foto: Marc Martí.

Torrent planteja un nou repte a l'inspector Damià Surrell, a partir de la descoberta d'un cadàver d'un home nu i desfigurat un dia de tempesta sobre unes roques a la Punta de l'Escala. Ja d'entrada s'intueix que serà un cas complicat. A la presentació hi va intervenir el psicòleg Jordi Frau.
Diari de Girona 12.10.2016

Peripècies al llibre ´Convivir con el genio´

El periodista Matías Crowder va presentar ahir a la llibreria 22 de Girona el llibre de Juan Bautista Durán Convivir con el genio (Editorial Comba), una galeria de peripècies i escenaris en diversos escenaris catalans.
Diari de Girona 18.02.15 Foto: Marc Martí

Els amics de Comadira i els ous de reig

El poeta presenta a Girona "Poesia 1966-2012" en una edició de butxaca a 15 euros.

En un ambient desenfadat, entre bromes i mostres d'afecte dels amics, Narcís Comadira va presentar ahir al restaurant Els Jardins de la Mercè un volum que aplega els 422 poemes de la seva obra lírica completa. L'editor Jordi Cornudella va destacar l'actitud d'"absoluta humilitat" que no ha perdut mai l'escriptor, sense que això li hagi impedit afirmar-se i dir el que sap que ha de dir. Comadira va comentar que espera tenir temps per fer alguns poemes més. 

Dolors Folch saluda Narcís Comadira amb una pregunta: "Tu com els fas els ous de reig?". "Primer els he de trobar", respon tot bromejant i de bon humor el poeta i amfitrió de la trobada. "És que l'altre dia vaig fer un carpaccio...", prossegueix ella. "A mi m'agraden com els fan a El Cau del Pescador"...
Comadira va saludant efusivament un a un els amics que van entrant al restaurant Els Jardins de la Mercè on, en breus moments, començarà la presentació a Girona de la seva obra completa Poesia 1966 - 2012), que aplega un total de 422 poemes.
"La feina de tota una vida", comenta l'autor, inseparable de la seva companya, Dolors Oller, que es mostra encantada amb l'edició.
Els dos es van trobant en el seu ambient a mesura que entren més amics. Uns amics que són gent cultivada i que són també gent humil i es mostren sensibles i afectuosos.
Salomó Marquès, Josep Maria Nadal, Xavier Folch, Quim Español, Josep Roca, Xavier Bru de Sala, Manel Bosch, Salvador Sunyer, Joaquim Nadal, Lluís Lucero... Tots han vingut puntuals i comenten sobre gustos personals i sobre la deriva del món.
I resulta que els ous de reig són millors tocats per la paella i amb una punta de sal que no pas crus, i que l'individu acusa la desubicació en el món globalitzat, i que Rajoy va deixar perdre l'oportunitat de guanyar el referèndum si l'hagués deixat fer fa un parell d'anys. No hi falten escarafalls per la inundació del túnel del tren.
Són els moments previs a una presentació en què el també poeta i editor del Grup 62, Jordi Cornudella, defineix Comadira com un autor "profundíssimament carnerià" que figura en la nòmina de poetes "més lloables de la seva generació i potser d'unes quantes més".
Poesia (1966 - 2012) és una publicació de Labutxaca i, com el nom del segell editorial indica, es tracta d'una obra de tapa tova, molt assequible malgrat les seves més de 600 pàgines (15 euros), i "molt ben feta", segons reconeix el propi Comadira, que també es declara "molt satisfet" amb l'edició.
Cornudella comenta que el seu repte com a editor és el de situar el consum de la poesia en l'àmbit de la normalitat, "cosa que en aquests moments està en perill", alerta.
L'editor remarca que s'ha intentat que el llibre "sigui útil" i, amb aquest objectiu, s'hi ha inclòs un detallat índex i un annex final que aplega els pròlegs que autors com Modest Prats o José María Valverde van escriure per a obres de Comadira, a més dels propis pròlegs i notes de l'autor.
Aquesta part assagística conté el pensament poètic de Comadira i mostra l'evolució d'aquest pensament amb el pas dels anys.
Micròfon en mà, Cornudella s'adreça als presents per lloar l'actitud de Comadira de "creure en el que has de dir" sense que això li suposi perdre una "actitud d'absoluta humilitat".
Una presentació formal que també és una reunió informal d'amics als quals Josep Maria Fonalleras convida a llegir a discreció poemes de l'autor.

Obra completa incompleta
La sessió, feta al pati ajardinat d'aquest restaurant enclavat sota l'antiga muralla de Girona, va servir ahir per presentar l'obra completa d'un escriptor que espera "tenir temps per fer algun llibre de poemes més".
El volum aplega la collita de 46 anys de vida de Narcís Comadira com a escriptor de poemes. Es tracta de 15 llibres de versos agrupats en cinc parts: Papers privats, La llibertat i el temor, Lírica lleugera, Formes de l'ombra i Marea negra.
Com fa saber la nota editorial de difusió de l'obra, en els poemes de totes les etapes de Comadira hi conviuen sempre dues línies de força que travessen de cap a cap l'obra d'aquest home nascut a Girona l'any 1942: la condició que un poema no ho és si no està ben reeixit formalment, i que no és de debò un poema si no està al servei de l'emoció i és capaç de suscitar-la en qui el llegeix.
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 05.10.14 Foto Marc Martí.

 

Jordi Vilamitjana guanya en l´edició més emotiva del premi Manuel Bonmatí

Nombrosos amics i coneguts van felicitar personalment
l´escriptor,  aquí amb la mà alçada.

En el més intens i emotiu acte de lliurament del Premi Manuel Bonmatí de periodisme que es recorda, després de 32 edicions convocades pel Rotary Club de Girona, l'escriptor i mestre Jordi Vilamitjana es va proclamar ahir guanyador del guardó literari per l'article No em dugueu enlloc més, publicat el passat 8 de novembre al Diari de Girona, una declaració d'amor incondicional per la ciutat natal de l'autor, Girona, a la qual ?exalta en unes línies d'alta càrrega lírica, alhora que implora per poder continuar gaudint-la, ara que la vida, ja de per si fugissera, li vol ser arrencada de cop i volta en una determinació que només pot obeir a l'absurd, com ell mateix ha fet públic a través de colpidors articles.
"No em em dugueu enlloc més". La frase es va anar repetint ahir a la nit a mesura que Vilamitjana llegia el seu article en una sala repleta de gent emocionada i muda en l'esforç de contenció de la llàgrima, en un acte celebrat a l'hotel Carlemany de Girona.
Les muntanyes que envolten Girona són per al premiat "aquestes crestes innocents, del Mont?seny a les Alberes"; i els rius, "mansois s'escolen desesmats cap a la mar"... "Per què hauria de voler, jo, un altre paradís diferent", es pregunta retòricament l'autor, fent gala d'una excelsa prosa poètica per, sense deixar un instant de respir emocional al lector, implorar de nou: "No em dugueu enlloc més; deixeu-me aquí, a prop dels meus".
Un article que s'obre amb una cita del Cant Espiritual, de Joan Maragall, i que culmina: "Gairebé no aspiro a res més que a fer perdurables en aquest indret, aquesta vida migrada, aquesta salut precària i aquests dies de novembre en trànsit constant de la nostàlgia a la il·lusió; de la joia a la tristesa".
Llargament ovacionat pel públic, Vilamitjana va agrair el premi "en uns moments difícils que passem la meva família", i va revelar que el desencadenant de l'article va ser la fi de les fires i festes de Sant Narcís, quan Girona es desperta amb les fulles caigudes i entra en el mes dels difunts.
Vilamitjana va agrair, davant un auditori expectant, el fet que s'hagi convertit en el primer autor doblement distingit amb un premi Bonmatí que ja havia obtingut ?l'any 1995 per l'article La ciutat que vull és petita i tendra, aparegut aquell any al Diari de Girona, mitjà on l'escriptor difon de manera regular el gruix de la seva obra.
Narcís-Jordi Aragó, portaveu del jurat, va definir Jordi Vilamitjana com un "gironí de tota la vida", nascut "al cor de la ciutat vella", llicenciat l'any 1980 en Filologia Catalana i professor en diversos instituts d'ensenyament de Secundària.
El dia 1 de maig de 1993 va publicar el seu primer article al Diari de Girona, aleshores en la condició de secretari de joventut i comunicació de CCOO. Encetava així una intensa etapa de col·laboracions periodístiques que, a partir del 2004, es van veure enriquides per la incorporació, sota l'epígraf El Nas de la Bruixa, d'una secció específicament dedicada a la seva ciutat.
En paraules d'Aragó, els articles de Vilamitjana es caracteritzen per una "crítica exigent, implacable i incansable". L'escriptor manté les seves col·laboracions per expressar amb "rigor extrem" i "lirisme sentimental" la seva "devoció indefectible per la seva ciutat".
A més d'Aragó, formen el jurat del premi Enric Mirambell, Jordi Dalmau, Joaquim Nadal, Jordi Xargayó, Joan Saura i Joan Pagès. Carles Ribas n'és el secretari amb veu però sense vot.

Acord amb l'Ajuntament per rellançar el guardó
Carles Ribas, secretari del jurat, va anunciar la imminent signatura d'un acord entre el Rotary Club i l'Ajuntament de Girona per "donar més prestigi" al premi Bonmatí, l'acte de concessió del qual passaria a celebrar-se a l'auditori del centre cultural La Mercè.
A l'acte d'ahir també hi va participar Joan Saura, president del Rotary, que va lliurar la distinció de l'entitat a Pere Siqués, un dels socis fundadors d'aquesta.
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 29.11.13

La subjugació de les dones´ té edició catalana

Coincidint amb la celebració, aquesta setmana, del Dia Internacional contra la Violència envers les Dones, ahir es va presentar a la Llibreria 22 de Girona la traducció catalana del clàssic de John Stuart Mill La subjugació de les dones, publicat per Edicions de l'Ela Geminada, amb traducció d'Alba Dedeu. Van participar a l'acte Josep Maria Terricabras i Josepa Bru, de la UdG, Oriol Ponsatí-Murlà, l'editor, i Fina Surina, de l'Institut Català de les Dones.
Diari de Girona 28.11.13 Foto:Marc Marti

BEP MARQUÈS, adeu.

Mirant enrere, cada dos per tres moments de la meva vida, hi ha el meu costat en Bep Marquès. A l’escoltisme, base de la meva educació com a persona i català. A la “tribu” a través del seu germà Mon Marquès, moltes tardes de diumenge a casa seva, amb la Carme, a Sant Daniel. A la Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona, un luxe de poder estar amb tota aquella gent i amb en Bep, home combatent, però quan calia assenyat. A la 22, lloc de trobada en els darrers anys i en els darrers moments de la seva vida. Amb el Grup de Garriguella, no només de menjar viu l’home, també d’imaginació i de diversió. En Bep, al costat de l’amfitrió, el pintor Jordi Gispert, fent de cap de taula i conductors de les llargues sobretaules inoblidables.
La llàstima i egoistament,  es que ara mirant al davant, ja no hi trobaré a en Bep. Només en el meu record.
Bep, ja no parlarem de cinema, però quan torni a veure, El Padrino, Erase una vez en America, Novecento o Rio Bravo, les veurem junts.Gràcies i bon viatge.
Guillem Terribas. 

Bep I Bosch Marti, en els inicis del Grup Praxis 75.

Mor Bep Marquès, un dels ‘guerrillers' del Grup Praxis
Impressor d'ofici, va ser un dels fundadors de l'Assemblea Democràtica d'Artistes i un actiu agitador cultural.El Museu d'Història va recordar la seva contribució al collage subversiu el 2011.
Com passa sovint amb les persones que de veritat compten, Josep M. Marquès, en Bep Marquès, mort ahir als 70 anys, es resisteix a ser classificat. Impressor, artista, fotògraf, agitador cultural, ecologista, pacifista, resistent del postfranquisme en múltiples fronts, “guerriller de la comunicació”, com l'ha definit l'historiador de l'art Narcís Selles: qualsevol d'aquestes activitats podrien formar part de les seves atribucions, que tenen en comú l'actitud crítica, i a estones subversiva, que va canalitzar sobretot a través de dues associacions històriques: l'Assemblea Democràtica d'Artistes de Girona, de la qual seria un dels fundadors, el 1976, i el Grup Praxis, creat el 1975 en fructífera associació amb Lluís Bosch Martí i l'activitat del qual va recuperar fa dos anys el Museu d'Història en una exposició comissariada per Selles.
Més a http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/680245-mor-bep-marques-un-dels-guerrillers-del-grup-praxis.html 

L'impressor artista, traficant d'idees conspiratives
Quan les paraules no poden expressar el dolor que significa la mort d'una persona estimada, llavors potser el millor amic seria el silenci. Però tampoc seria just silenciar totes les mogudes que hem fet en

els darrers anys amb en Bep, al voltant d'una taula ben parada i sobretot ben amanida d'amics i amigues, que a en Bep mai li han faltat. Sabem que ell voldria ser recordat per les quasi últimes i divertides històries que junts hem protagonitzat. En una de les tantes reunions que fèiem tot degustant bons aliments, els autoanomenats Grup de Garriguella buscàvem tant sí com no un títol per al que havia de ser una exposició plàstica que s'havia de fer a Sils, però que encara no havíem perfilat del tot, i sense saber per on havien d'anar els trets, es van anar verbalitzant titulars del tot insòlits i inversemblants mai llegits. En Miquel Ruiz, junt amb en Bep, va proposar que seria un molt bon titular “La invasió dels crancs americans i la Generalitat”. Ben contents i satisfets, vam acordar entre rialles que aquest era un bon titular i un bon leitmotiv per començar a treballar la idea.
Naturalment, al cap de poc temps ja havíem oblidat el nom del que calia cuinar amb les nostres obres, i per sort el coordinador del grup, en Lluís Costa, en aquells moments responsable de Cultura de Sils, molt més racional que la majoria pel fet de no exercir d'artista, va proposar la idea de titular el projecte El viatge a l'infern, fent referència a les vicissituds d'un personatge històric: Pere Porter. La idea s'inscrivia en la voluntat de difondre una mostra important de la literatura catalana a través de l'art. Sens dubte la proposta era peculiar i interessant: posar l'art al servei de la difusió de la literatura, i a més fer-ho amb una nòmina d'artistes adobats en mil i una batalles a favor de moltes causes perdudes.
La premissa fou que els artistes prèviament s'havien de llegir el llibre per poder seguir millor aquell viatge que ens portaria a molt bon port; a les portes de l'infern, a través d'una exposició inaugurada a Sils. Després aniríem junts a La Carbonera de Girona, a les Bernardes de Salt, a l'Espelt de Vilajuïga i, finalment, a Tordera.
No cal dir que tu, Bep, vas ser l'ànima de tot plegat, igual que moltes altres vegades. I ja últimament, quan només podies restar a casa per la teva malsana malaltia, vam anar, amb el títol de Girona a l'Empordà, a exposar a l'Espelt. Tu en persona no hi eres, però sí que la teva obra va ser penjada com totes les altres. I ara també seguiràs formant part del nostre grup amb la següent exposició, que farem al Museu de Miniatures a Besalú, ja que generosament el seu director, Lluís Carreras, ens ha ofert l'espai i ens espera que hi anem pel 2 de novembre amb el nou títol de Girona a la Garrotxa.
Bep, a la nostra taula, tu sempre hi seràs comptat. No t'oblidarem en les nostres aventures.
GRUP DE GARRIGUELLA  publicat en el Punt-Avui 25.109.


Mor l´impressor i l´artista gironí Bep Marquès als 70 anys

Bep i Bosch Marti Foto: Marc Marti

Una malaltia coronària s'endú qui va fundar amb Lluís Bosch-Martí el Grup Praxis 75 de Girona.Una malaltia del cor s'ha endut la vida de l'impressor i artista gironí Bep Marquès, un destacat activista en la lluita per la democràcia als anys de la derogació del franquisme que va participar en la fundació de l'Assemblea Democràtica d'Artistes de Girona (ADAG), i que va assolir una destacada projecció en el camp de l'art compromès formant part del Grup Praxis 75, en tàndem amb Lluís Bosch-Martí.

Les seves despulles seran objecte d'una cerimònia de comiat avui a les 17.30h al tanatori de Vila-roja. La seva vídua, Maria Carme Turon, i els seus tres fills, Pau, Marc i Marta, han volgut transmetre un missatge lacònic i revelador: "Continuarem la lluita gràcies als valors que hem après al seu costat". Pau i Marc van ser músics del grup Umpah-Pah.
Més a:

http://www.diaridegirona.cat/cultura/2013/09/25/mor-lartista-impressor-bep-marques/636523.html
 

Miquel Aguirre presenta ´La cortina de saca´

 L'escriptor banyolí Miquel Aguirre va presentar ahir a Girona la seva nova novel·la, La cortina de saca, guanyadora del XVIII Premi Valldaura Memorial Pere Calders. L'acte es va celebrar a la Llibreria 22, amb la participació del periodista Salvador Garcia. L'obra s'ambienta a la Banyoles republicana dels anys 1930.
Diari de Girona, 26.02.13 Foto: Marc Marti

´El gat de Schrödinger´ miola a la 22

Lletres ´El gat de Schrödinger´ miola a la 22.
Foto: Marc martí

Jordi Dausà va presentar ahir la seva nova novel·la, El gat de Schrödinger, a la Llibreria 22 de Girona; en aquesta, l'escriptor de Cassà indaga en les amistats estranyes i la dificultat de la presa de decisions. La presentació va anar a càrrec de l'escriptor i periodista Lluís Freixas i de l'editor Jordi Castelló.
Publicat en El Diari de Girona 04.12.12Veure trailer:

Coneixes El gat de Schrodinger¿?

www.youtube.com

Gironell: “Intento millorar l'ofici com ho feia el pare”

 La Llibreria 22 de Girona es va omplir ahir amb motiu de la presentació del cinquè llibre de l'escriptor besaluenc, ‘L'últim abat', que segons Terribas el confirma ja com un bon escriptor

Martí Gironell, ahir, entre Iolanda Bustos i Guillem Terribas
Foto: JOAN CASTRO / ICONNA.

 Va ser una presentació atípica, amb el xampany servit al principi i no al final. I, a més, un deliciós xampany de saüc, per cortesia de la xef i escriptora Iolanda Bustos i el seu restaurant La Calèndula, a l'Eixample de Girona, on fa cuina botànica, amb herbes i flors. No és una tria casual: Gironell es va inspirar en un dels menús de La Calèndula per descriure l'àpat que reuneix a la novel·la presentada ahir l'últim abat del monestir de Sant Benet de Bages, Pere Frigola, i Luis Cebollos, abat general de la Congregación de la Observancia de Valladolid, aliada amb Felip II per intentar castellanitzar els monestirs catalans en la segona meitat del segle XVI. Per al febrer vinent, La Calèndula preparara un sopar inspirat en L'últim abat, la quarta novel·la històrica de Gironell i el seu cinquè llibre, preferiblement en maridatge amb vins del Bages, una comarca on, tal com va apuntar Bustos, hi ha moltes saüqueres que s'utilitzaven per elaborar aquest tipus de beuratges des de l'antiguitat.
La novel·la que Gironell va escriure en part durant un enclaustrament parcial –i, segons el llibreter Guillem Terribas, amb unes comoditats impròpies d'un monjo, aspecte sobre el qual no es van posar gens d'acord amb Gironell– a l'antic monestir i ara complex turístic de Sant Benet de Bages, té aquest tipus de detalls que serviran no només per convertir el llibre en un best-seller sinó també per promocionar la cuina botànica o el vi i les belleses naturals del Bages: l'editorial Columna ha posat a la venda a l'Fnac una edició especial del llibre acompanyada d'una ampolla de vi d'aquesta denominació d'origen, i la faixa vermella que envolta el llibre amaga la participació en el sorteig de vint rutes literàries, guiades per Gironell, pels escenaris de L'últim abat.
Tornant a la presentació d'ahir a la 22, plena de lectors fidels, familiars i amics de Gironell, uns quants arribats de Besalú, Terribas va recordar que, dels últims cinc guardonats amb el premi Néstor Luján de novel·la històrica, tres han estat gironins: Gironell, per La venjança del bandoler (2008); Núria Esponellà, per Rere els murs (2009), i, recentment, Miquel Fañanàs –ahir entre el públic– per La bruixa de pedra, que es presenta avui a Girona. Tot plegat per reivindicar que ells també són autors “nacionals” –tant com els barcelonins–, no “locals”.
Terribas, que sempre és un dels primers lectors de les novel·les de Gironell, quan encara les està elaborant, coneix prou bé l'autor per dir-li amb tota la confiança que L'últim abat és, amb diferència, el millor dels seus llibres. “Ara ja comences a escriure molt bé i fas unes reflexions polítiques i socials que no hi eren als llibres anteriors”, li va dir. “Intento millorar l'ofici com ho feia el meu pare quan treballava de fuster”, va respondre l'escriptor.
Xavier Castillón, publicat en El Punt-Avui 17.11.12

 L´últim abat´de Martí Gironell surt del monestir per presentar-se a Girona.
L'escriptor de Besalú va dur a la 22 el seu nou llibre, escrit durant llargues estades a Sant Benet

Martí Gironell i Guillem Terribas, dos vells
coneguts retrobats ahir.
Foto: Marc Martí

Va ser el passat mes de juliol quan Martí Gironell va deixar el monestir de Sant Benet, al Bages, on va passar llargues estades durant el procés d'escriptura del seu nou llibre; i ahir, va arribar el torn que fos el seu protagonista, L'últim abat, qui en sortís per presentar-se en societat a Girona només un dia després d'arribar a les llibreries.
La 22 va omplir-se per conèixer de primera mà les experiències de l'escriptor de Besalú, un supervendes gràcies a El pont dels jueus i La venjança del bandoler, i que amb títols com els esmentats s'ha consolidat com un autor de referència del gènere històric. Fent broma, però, va augurar que vendria ben pocs exemplars del seu nou llibre: i és que va apuntar que al llibreter Guillem Terribas L'últim abat li havia agradat molt, "i sempre diu que quan a ell li agrada un llibre no es ven gens".
Gironell va explicar que va ser en el procés de documentació de la que era fins ara la seva última novel·la, L'arqueòleg, quan va topar gairebé per casualitat amb el protagonista del llibre presentat ahir a Girona: l'abat benedictí Pere Frigola, que va ser el darrer en regir el monestir on Gironell va allotjar-se, fins que el recinte va clausurar-se el 1776.
Una feliç coincidència va permetre posteriorment aquest peculiar mètode d'escriptura, i convidat per Sant Benet de Bages a allotjar-s'hi, l'escriptor va aprofitar la possibilitat d'endinsar-se en la història des del lloc dels fets.
La novel·la, "que parla de la corrupció, de la relació entre religió i política i de l'empenta de la Inquisició", presenta tres abats units contra l'ànim espanyolitzador de Felip II i la congregació de Valladolid, que escanyaven els monestirs catalans per obligar-los a tancar les portes i ubicar-hi posteriorment religiosos castellans.
És en aquest marc on Frigola, "un monjo que ha d'actuar com a senyor feudal", es veu immers en una fosca conxorxa; i alhora, sotmet amb mà de ferro els convilatans apujant-los els impostos per poder aixecar, pedra a pedra, el derrocat monestir.
Marta Pallarés, publicat en el Dari de Girona, 17.11.12

´El valor d´una carta és diferent, l´altre dia en vaig rebre una i em vaig emocionar´

Guionista i escriptor. "Es considerava bàsic que els soldats rebessin cartes perquè no s'enfonsés la moral de la tropa". Eloi Vila ha evitat seleccionar cartes d'amor per no donar una imatge massa romàntica de la guerra.
Entrevista
Eloi Vila, guionista entre altres programes de El Convidat, va presentar dimarts a la Llibreria 22 Cartes des del front, que com el seu nom indica presenta en primera persona, a través de cartes dels soldats a les famílies, testimonis personals de la Guerra Civil
"Si me quieres escribir, ya sabes mi paradero: 3ª Brigada Mixta, primera línea de fuego". 
Així de fàcil?
Així de fàcil, sí, el servei postal estava molt ben organitzat. No perquè sí, sinó perquè es considerava bàsic que els soldats rebessin cartes perquè no s'enfonsés la moral de la tropa.
A qui pertany una carta?
Per mi, pertany a qui l'escriu, que és qui decideix què explica i a qui.
D'on ha tret vostè, doncs, aquests escrits tan personals?
Me'ls ha cedit la gent, les famílies. Per dues vies: primer una de contacte directe, estirant del fil. I després, en córrer la veu del projecte que feia, la gent m'anava oferint material. Tots tenim un cosí, un oncle o un avi, que sap que un altre té una capsa on guarda cartes.
Escrivien amb totes les vocals o eren com els joves de vint anys d'avui?
He, he, escrivien amb totes les lletres. I aprofitaven tot el paper. I quan dic tot vull dir sencer, sense deixar un espai.
I amb aquells encapçalaments i comiats com fets en sèrie?
Sí, fins i tot en cartes escrites en condicions tan adverses s'observa aquella formalitat que ja s'ha perdut. Però és que llavors la comunicació escrita era l'única possible. Fins i tot per als que no sabien escriure, a cada companyia n'hi havia amb la funció d'escriure per ells.
Imagina tot el que s'ha perdut?
Milers d'històries. Perquè l'important no és el valor de la carta en si, sinó les històries que hi ha darrere. Històries que s'han perdut perquè molta gent va callar quan va tornar, per por a la repressió.
Què escriu un home que sap que pot morir al cap d'unes hores?
Ningú pensa que pot morir. O quasi ningú. Hi ha el cas d'unes cartes que un condemnat a mort va escriure a cada fill i a la dona per acomiadar-se, i van ser trobades a sota el matalàs de la cel·la. El fill encara plora quan ho explica.
Ajuda més rebre una carta o enviar-la?
Rebre-la. Es nota en la carta d'un soldat desesperat, de Palamós, que es queixa a la família que no li escriuen. És molt emocionant com ell imagina que la família llegeix les seves cartes, el que deu dir l'avi, etc.
Ja va dir Elías Canetti que no hi ha ningú més solitari que qui no ha rebut mai una carta.
Té molta raó. Tot i que avui la comunicació és molt més directa, l'altre dia vaig rebre la carta escrita a mà del pare d'un amic felicitant-me pel llibre i em vaig emocionar. El valor d'una carta és diferent. Evidentment, el vaig respondre de la mateixa manera.
No temia en principi donar a la ?guerra un aire massa romàntic?
Això podia passar si hagués fet una selecció de cartes d'amor. En canvi, el que he seleccionat són cartes de desesperació, cartes dramàtiques, cartes de comiat.
Albert Soler, publicat en el Diari de Girona 11.10.12. Foto: Marc Martí

Els escriptors s’han tornat més comercials” Guillem Terribas

Dijous va ser inaugurada a la Casa de Cultura de Girona l’exposició «Llibres parlats: 30 anys de presentacions de llibres», que recull material audiovisual enregistrat durant els centenars d’actes d’aquesta mena que s’han fet en les tres últimes dècades a la Llibreria 22 de la ciutat.
Guillem Terribas (Salt, 1951), encapçala el bullidor cultural en què s’ha convertit amb els seus més de trenta anys de trajectòria i presentacions de llibres la Llibreria 22 de Girona. Activista cultural, cinèfil i lector infatigable, Terribas forma part també del Col·lec- tiu de Crítics Cinematogràfics, que gestiona el Cinema Truffaut, i és al darrere del premi de novel·la curta Just M. Casero, que concedeix la seva llibreria. En aquesta entrevista, Terribas parla de l’evolució de la literatura i del paper de la Llibreria des que va ser fundada, l’any 1978. I ho fa coincidint amb l’exposició Llibres parlats: 30 de anys de presentacions de llibres, que es pot visitar a la Casa de Cultura de Girona fins el proper 26 de setembre.

La Llibreria 22 ja fa més de trenta anys que organitza presentacions de llibres. Quines presentacions destaca o quines han estat les més importants per a vostè? De fet ja són trenta-quatre anys de presentacions i actes que organitza la Llibreria 22, que va començar la seva existència el 20 d’octubre del 1978. És difícil recordar i destacar les presentacions que hem fet durant tots aquets anys. De fet, cada presentació és diferent i única i totes tenen la seva gràcia o la seva anècdota. Per descomptat que les primeres van ser les que ens van costar més de fer, degut a que ningú ens coneixia. Ara el problema és que no tenim prou dies per poder acceptar o planificar les demandes que tenim. Tinc molt bons records de les moltes presentacions que hem fet amb en Quim Monzó o amb en Javier Cercas. De les dues vegades que hi va estar Vázquez Montalban o les moltes que ha vingut Maruja Torres. O la presentació del llibre de memòries d’Adolfo Marsillach. Molt agradable, irònic i esplèndid ha estat sempre que ha vingut Eduardo Mendoza. És d’agrair la bona predisposició que han tingut Maria Mercè Roca, Josep M. Fonalleras, Narcís Comadira, Empar Moliner, Màrius Serra, Imma Monsó, Joaquim Nadal, Vicenç Pagès… Seria llarguíssima la llista de gent que ens ha ajudat i confiat en nosaltres a l’hora de promocionar els seus llibres.
Com creu que han canviat els escriptors i els editors segons les èpoques?
S’han tornat més comercials i han deixat una mica de banda la qualitat per anar a un producte ben fet i que funcioni de cara a les llistes de vendes. Tant els editors com els escriptors, a part d’honroses excepcions, no són tan exigents amb ells mateixos i s’edita i s’escriu molt segons el vent que bufa, o sigui allò que es ven.

Amb trenta anys de presentacions deu te- nir tantes anècdotes com per fer-ne un llibre… A Demà serà un altre dia escrivia que pensava parlar d’aquestes anècdotes, però que al final no ho va fer.
Al llibre Demà serà un altre dia, el que em va demanar l’editor Ernest Folch és que fes això, que expliqués anècdotes de la llibreria i de les presentacions. També em va demanar que expliqués una mica d’on venia jo. I tant a ell com a en mi ens va agradar més la història del personatge Guillem Terribas que no pas les possibles anècdotes que pogués explicar de la llibreria. És difícil no caure en la rutina d’anar explicant «anècdotes» que a mi em poden semblar interessants però que a la llarga poden avorrir al possible lector. De les trobades amb autors, tant en presentacions com en tertúlies o qualsevol altre acte, el millor és quan anem a sopar o a fer una copa. Allà hi ha les anècdotes, la llàstima és que no és poden explicar.
Escriptors i editors diuen que després de les presentacions vostè els convida a sopar… El «bon rotllo» és fonamental?
Bé, si hagués hagut d’invitar a sopar tots els autors i els seus acompanyants després de la presentació, estaríem arruïnats. La llibreria no dóna per a tant. Sí que alguna vegada la 22 ha pagat algun sopar, però les vegades que ho ha fet tenen a veure amb actes del Premi de novel·la curta Just M. Casero, que organitzem la gent de la 22 i que ja té un pressupost per a «aquestes coses». Però sí que la majoria de les vegades, després de les presentacions, anem a sopar, de vegades un bon sopar i d’altres alguna cosa més senzilla, però la majoria de les vegades alguna cosa fem. I llavors, ho sol pagar l’editorial
Les presentacions han convertit la Llibreria 22 en un «centre cultural», eix de l’activitat a Girona. Tot allò rellevant en cultura passa per la seva llibreria. És una «força» que vostè dirigeix; ara mateix cap a on?
No la noto, aquesta força, ni en sóc conscient de tenir-la. Em sembla que la gràcia de la 22 és l’espontaneïtat, la bona predisposició a treballar o col·laborar amb un fet cultural, ja sigui amb música, teatre, cinema o literatura. Estem oberts a treballar plegats amb qualsevol entitat o grup que comparteixi els mateixos sentiments, que són treballar per la ciutat i obrir nous horitzons a la civilització a través de la cultura. I així és com ho hem fet sempre i ho continuarem fent. I pel que fa a les presentacions en concret, sí que som un referent nacional. I ho som perquè hem tingut molt de respecte cap als autors o editorials, siguin o no coneguts. Tothom que sigui honest i «civilitzat» té les portes obertes de la 22 per venir a presentar, comentar o el que sigui la seva obra. Tractem de la mateixa manera un conegut que un principiant. Cuidem molt la gent que comença, entre d’altres coses perquè és una aposta de futur, so- bretot poder seguir la carrera literària d’aquest escriptor. I tenim molt bones experiències d’autors i autores o editorials que han començat a la 22 i que amb els anys hi mantenim una molt bona relació i complicitat.

TEXT: MATÍAS CROWDER FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ
Artícle publicat al Diari de Girona, 9 setembre 2012

No veiem que les noves generacions hagin renunciat encara a llegir´

Llibres del Segle enceta nova etapa amb l'"Antologia de Spoon River" en català.
El clàssic de la poesia anglosaxona Antologia de Spoon River, obra d'Edgar Lee Masters editada el 1915 a Nova York, i que l'any 1940 sumava ja la barbaritat de 70 edicions, acaba de veure la llum en català en una edició completa que cal celebrar doblement, perquè també enceta la nova etapa de l'editorial Llibres del Segle, fundada a principis dels anys 1990 per Manuel Costa-Pau com un segell empordanès, i ara gestionada per dos dels seus fills, els germans Roger i Marta.
Edgar Lee Masters (1868 - 1950) és un d'aquells casos atípics del món de les lletres que esdevenen un mite. Advocat i cobrador d'energia elèctrica, va conèixer la glòria amb l'edició d'aquesta obra que presenta el poble fictici de Spoon River, els habitants del qual, ja morts, parlen de fets de la seves vides, reflexionen sobre les coses que mai van gosar dir, però potser haurien d'haver dit. Surten, en definitiva, les veritats de les seves existències, en el que esdevé un duríssim al·legat sobre la vida rural als Estats Units de la segona meitat del segle XIX, i un assaig portentós sobre la decadència d'Occident. A partir d'aquí, Lee Masters no va tornar a conèixer la fama literària.
Roger i Marta Costa-Pau es mostren orgullosos d'aportar una obra de culte a la literatura catalana, que presentaran avui a la llibreria La Central de Barcelona, amb la participació del poeta Sam Abrams, i també amb Jaume Bosquet i Miquel Àngel Llauger, responsables de la traducció al català, a més de Montserrat Garcia Ribas, codirectora de la col·lecció Culip, de Llibres del Segle. La presentació a Girona es farà a la Llibreria 22 el dilluns dia 25 (20h), amb l'escriptora Núria Esponellà, els traductors i l'altra codirectora de Culip, la poetessa santperenca Rosa Font. També n'és codirector Lluís Lucero i el mateix Roger Costa-Pau. Antologia de Spoon River és el número 24 de la col·lecció Culip, que ha renovat la seva imatge, fruit de la nova etapa editorial. La renovació d'imatge comença amb el poemari L'arquitectura de la llum, d'Antoni Clapés, número 23 de Culip, també en distribució a les llibreries. Antoni Clapés és poeta, editor i traductor.

Poesia en l'era d'Internet
Preguntats pel coratge d'embrancar-se en un projecte editorial en plena era d'Internet, Roger i Marta han explicat que, contràriament al que s'acostuma a dir, hi ha moltes possibilitats que les noves generacions llegeixin més: "Molts adults han renunciat a llegir, però no veiem que les noves generacions hi hagin renunciat encara".
D'altra banda, asseguren que als Països Catalans hi ha llibres boníssims pendents de publicació: "Hi ha bons poetes amb obra al calaix. Com les grans editorials es concentren en els premis literaris, tenim un camí a recórrer que combinarà les veus més consolidades amb els veus emergents".
Entre els projectes de la nova etapa de Llibres del Segle hi ha la publicació del llibre del brasiler Ronald Polito (De passada, en traducció de Josep Domènech Ponsatí), l'últim llibre de Víctor Sunyol, i també el darrer poemari de Roger Costa-Pau, Cavada pell.
En prosa, s'ha previst editar el llibre Meuques a tres pessetes (memòries del barri Xino de Girona), de Gerard Bagué, i també la nova novel·la de Manuel Costa-Pau, Diana Palmer. L'editorial encetarà aviat la col·lecció Mot d'Obra, dedicada a l'assaig literari i al camp de les arts visuals. El primer volum, Escriure avui sobre l'art d'avui, serà de diversos autors.
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 20.06.12

Springsteen ´visita´ Girona amb Jordi Tardà

Corria l'any 1981 quan Bruce Springsteen va visitar el nostre país per primera vegada; des de llavors, "The Boss" se'n confessa un gran amant, especialment de Barcelona. Jordi Bianciotto i Mar Cortés han documentat totes aquestes visites a Bruce Springsteen en España, un llibre que ahir es va presentar a la Llibreria 22 amb la presència dels seus autors i del popular periodista musical Jordi Tardà, un gran fan de Springsteen.
Diari de Girona, 01.03.12 Foto: Marc Martí.

Llibre de referència sobre Bruce

“Una obra objectiva, però no freda, que es convertirà en un llibre de referència.” Així va definir ahir Jordi Tardà el llibre Bruce Springsteen en España, de Jordi Bianciotto i Mar Cortés, a la Llibreria 22 de Girona, on es van trobar un bon grapat de seguidors del Boss. Mentre sonava el nou disc de Bruce, Wrecking ball, s'hi van repassar les gires de Springsteen i la seva intensa relació amb Catalunya.
El Punt-Avui 01.03.12. Text i foto de Xavier Castillon.

Un llibre de l´Associació Carlos Fonseca fa un clam a favor de totes les llengües

L'Associació d'Educació Popular Carlos Fonseca Amador ha publicat el llibre Ensenyar, aprendre, salvar-se. Lan Daukaia, Lan Takaia, Swakwi Takaia. Un llarg títol en català i miskito que defineix l'essència de la publicació: ser una eina a favor de totes les llengües, especialment de les minoritàries, minorizades i en perill d'extinció, i del dret a l'alfabetització i l'educació de totes les persones sense distinció de cap tipus. El llibre, presentat ahir a la 22 de Girona, és també un al·legat contra la injustícia de l'analfabetisme.
Es tracta d'un llibre estructurat en dues parts. La primera la formen cinc articles d'Ignasi Vila, Carles Serra, Sebas Parra, Pep Aparicio i el mestre Orlando Pineda. La protecció de les llengües minorizades i l'alfabetització es relaciona aquí amb el cas concret de Nicaragua. La segona part és una espècie de "diccionari de butxaca" on una variada constel·lació d'autors de tota mena donen el seu punt de vista sobre paraules com: cooperació, pedagogia de l'amor, igualtat, llengua materna, participació, escola, poesia o dignitat.
Diari de Girona, 07.02.12. Foto: Marc Martí.

Iolanda Batallé presenta "El límit exacte dels nostres cossos"

L 'escriptora i editora Iolanda Bataller va presentar ahir al vespre a la Llibreria 22 de Girona la seva segona novel·la, El límit exacte dels nostres cossos (Amsterdam). L'autora, que va ser redactora del Diari de Girona, és avui directora editorial de La Galera i professora de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès i del Màster d'Edició de la Universitat Pompeu Fabra. Batallé és autora de La memòria de les formigues.
Diari de Girona 26.11.11 Foto: Marc Martí