Auden i Orwell a la cruïlla moral

Miquel Berga confronta la resposta dels dos autors a l’ominosa dècada dels trenta a ‘Quan la història et crema la mà’, un assaig sobre literatura i compromís.

Miquel Berga, signant exemplars del llibre a la 22, el divendres 12 de juny.

Tant W.H. Auden com George Orwell van sentir-se cridats a defensar la República durant la Guerra Civil espanyola, però no es pot dir que la seva experiència fos equiparable. Tot i que va anar de poc que no coincidissin al front d’Aragó el febrer de 1937, Auden va sentir a Sariñena, prop de les posicions on Orwell lluitava al costat dels milicians del POUM, “una veueta interior” que va impel·lir-lo desesperadament a viure i, per tant, a tornar-se’n cap a casa sense haver entrat en combat. El seu compatriota va resistir prou, en canvi, per assistir atònit, des del terrat del teatre Poliorama, als sagnants enfrontaments entre anarquistes i comunistes del maig d’aquell any, i per rebre, en reincorporar-se al front d’Aragó, una bala que va travessar-li el coll. La guerra espanyola, però, els va afectar profundament a tots dos i va

George Orwell

inspirar-los dues de les obres més memorables sobre un conflicte en el qual Europa sencera es jugava, com diria Orwell, “la possibilitat de seguir escrivint en llibertat”: el llarg poema “Spain” (1937), publicat en forma de pamflet a benefici d’una unitat d’ajuda humanitària patrocinada pels comunistes anglesos el mateix dia que Orwell rebia el tret franquista, i el document testimonial sobre la guerra fratricida Homenatge a Catalunya (1938), que anticipa, en el relat de la revolució traïda, els mètodes totalitaris que recollirà al cap d’una dècada a la distòpia de 1984.
Miquel Berga, professor de literatura anglesa de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), col·laborador d’aquest diari i bon coneixedor de l’obra orwelliana, segueix aquests dos improbables companys de viatge fins a l’ominosa cruïlla de 1939, l’any en què la República cau i comença la Segona Guerra Mundial, per confrontar-ne els efectes tant en la seva producció literària com en la seva vida privada a Quan la història et crema la mà. Auden i Orwell entre dues guerres (Tusquets). L’emparellament pot resultar desconcertant, tenint en compte que Auden decidirà marxar als Estats Units el mateix 1939 i renunciarà al paper d’intel·lectual engagée per defensar l’autonomia de l’art, mentre que Orwell, que torna precisament a Londres aquell any per compartir amb els anglesos les penalitats de la guerra, sostindrà que tot el que havia escrit des de 1936 estava dictat pel seu rebuig radical al totalitarisme. En realitat són dues cares, totes dues marcades per ferides fondes, dins el mateix mirall de la tempesta europea, o com ho exposa Berga, “dos casos complementaris de la posició dels escriptors davant el compromís polític i, sobretot, de la gestió de les inevitables contradiccions entre veu pública i veu privada en situacions d’extrema tensió, quan la militància –o la simpatia– per una causa s’ha de confrontar amb els mètodes que s’utilitzen per servir-la”.

Berga es refereix extensament a la polèmica oberta per la publicació de “Spain”, en el qual Auden, arrossegat per la retòrica comunista, arriba a parlar d’“assassinats necessaris”, una expressió que Orwell, que havia conegut la persecució dels milicians del POUM per part d’agents estalinistes i la detenció, tortura i mort d’Andreu Nin, va deplorar amb ira i horror. “La peculiar forma d’amoralitat que gasta el senyor Auden només és possible si ets dels que sempre són lluny quan algú acciona la pistola”, va escriure Orwell a propòsit d’aquell poema èpic que va apuntalar la reputació d’Auden com el capdavanter dels escriptors d’esquerres però que ell mateix repudiaria al cap d’un temps, persuadit de les limitacions de la poesia posada al servei d’una causa o, com ho expressarà en la seva elegia per la mort de Yeats, ja establert a Nova York, que la paraula sola no fa que les coses passin (“poetry makes nothing happen”), tot i que té la facultat de crear –hi afegeix Berga– una altra realitat.

Miquel Berga

A finals de 1937, els dos escriptors van ser invitats per Nancy Cunard a respondre el famós qüestionari Authors Take Sides on the Spanish War, en el qual Auden va oferir un discurs cautelós, com si temés transgredir el dogmatisme de partit, però també procurant amagar la visió esgarrifosa de les esglésies cremades, mentre que la resposta d’Orwell, que no va ser publicada i es va descobrir per casualitat molts anys després, reflecteix la ràbia gens continguda contra aquells que considerava uns “bolxevics de sala d’estar”.
En contrast amb l’èxit de l’abrandat “Spain”, Homenatge a Catalunya, “un compromís honest d’establir la veritat dels fets fins allà on sigui possible”, com recorda Berga, va ser un desastre editorial. A la mort d’Orwell, el 1950, encara no s’havia exhaurit la primera edició de 1.500 exemplars, però forma part de la seva victòria pòstuma que fins i tot Auden li reconegués el dret moral de parlar de la guerra més que ningú altre. Sigui com sigui, Berga para atenció, en plena època post-Brexit, al fet que “dos anglesos consideressin que els problemes d’Europa els concernien, que comprometre-s’hi era un acte de decència”. 

Auden. 

A tots ens agradaria tenir la integritat d’Orwell, però la majoria ens sentim més a prop d’Auden, “algú que no deixa mai de posar en qüestió els seus valors i de modular la seva posició”, comenta Berga, per qui “sovint hi ha més heroisme en el dubte que en l’idealisme ortodox”. En el seu assaig, organitzat com un joc de miralls cada vegada més absorbent fins arribar al colofó en què es fa balanç dels respectius llegats (per Auden serà el retrobament amb la fe cristiana; per Orwell, la determinació de conciliar art i política sense renunciar mai a escriure la veritat), el professor de la UPF adopta un exquisit distanciament per no furgar en les debilitats ideològiques i humanes de dos escriptors colossals. És el lector, en tot cas, qui ha de treure les seves conclusions amb els detalls que Berga li serveix, molts dels quals retraten una intimitat commovedora, amb totes les contradiccions, servituds i baixeses de l’“home corrent”. Fumadors empedreïts, i amb una deixadesa

comparable en la higiene personal, tots dos van dependre de l’amor, encara que fos, com diria Auden pensant en Chester Kallman en un poema memorable, assumint ser la part, no del que és més estimat, sinó del que estima més. En el cas d’Orwell, potser la part més sacrificada corresponia a la seva primera dona, l’entendridora Eileen O’Shaugnessy, que va compartir amb ell el fervor revolucionari a Espanya, les seves contínues infidelitats, i les gallines i la cabra amb què s’asseguraven llet i ous a la mísera caseta on viurien a Wallington i al Marroc. El conflicte entre veu pública i veu privada també amarava les seves vides.
EVA VÁZQUEZ publicat en el Punt Avui 08.06.2020