LA SÍNDROME DEL DR. STRANGELOVE / El Refugi, és la ficció

 El geògraf José A. Donaire estira el fil de l’absurd de Calders o Trabal en el seu debut literari, ‘La síndrome del Dr. Strangelove’

J.A. Donaire, va presentar el seu llibre
 el 18.02.21 a la Llibreria 22. Foto: Quim Puig

Mentre participava en un congrés acadèmic a Roma, a finals del 2019, un aiguat descomunal va tenir José Antonio Donaire (Salamanca, 1968) atrapat i perdut durant hores als passadissos de la universitat, fins que la tempesta va amainar i va poder avisar un taxi. En aquella llarga espera, en què tota la ciutat va quedar aturada, va néixer el seu primer conte, la història d’un intèrpret que s’inventa la intervenció d’un dels ponents en un congrés –i aconsegueix fer-la molt més amena–, amb la qual va estrenar un fil de Twitter que va tenir continuïtat al seu bloc. “Si no hagués plogut tant, no hauria escrit res”, diu Donaire, emulant una certa disposició a la fatalitat dels personatges que ha reunit als divuit relats de La síndrome del Dr. Strangelove (Columna).

Geògraf de formació, expert en turisme adscrit a la Universitat de Girona i exdiputat del Parlament pel PSC, Donaire no ha fet altra cosa que donar forma a un filó que havia mig ensenyat a les xarxes i que va cridar l’atenció de l’editora Glòria Gasch, que va animar-lo a perseverar i reunir més material per a un llibre. Aquest és, per tant, el seu debut literari, però un debut molt poc ingenu, perquè Donaire sap molt bé cap a on va i què demana a cada un dels seus contes, on apareixen enterramorts tristos, filòsofs vigorèxics, gent sense records que només viuen en el futur, nostàlgics de les paraules prohibides, empleats kafkianament atrapats en un laberint d’oficines. En la presentació dels contes a la Llibreria 22 de Girona, la setmana passada, l’autor va concretar els tres temes sobre els quals pivoten els relats: la identitat, el llenguatge i l’absurd. “Tots pensem que som el que som, i que podríem definir-nos amb poques paraules en una entrada de la Viquipèdia o a Kinder, però el fet és que som fràgils, inestables i mutants, i que mai no som el que ens pensem que som”, va reflexionar l’escriptor per explicar el repte que li ha suposat un llibre on “res no és fix”, ni tan sols els personatges, d’identitat “esquerdada i líquida”.

Jordi Gispert Presentant a J.M. Fonalleras i
 l'autor. Foto: Llibreria 22

En relació amb el llenguatge (o el poder exploratori de la narració), argumenta que ha esdevingut l’única salvació possible en un món titubejant que ha perdut consistència: “Si tot és una mica fals, inestable i envitricollat, potser l’únic a què podem aferrar-nos és a la ficció, i les paraules al capdavall són l’única possibilitat que tenim de fixar la realitat.” De fet, en un dels contes, una espècie de distòpia malèvola, a la gent ja no li està permès dir segons què i ha d’acudir a cases de barrets per escoltar clandestinament les paraules prohibides, una faula per reflectir la importància de “les paraules com a creadores de sentit en un món que no en té”.
L’absurd és igualment present en els divuit contes que ha reunit, deutors, com va subratllar l’escriptor Josep M. Fonalleras en el mateix acte de La 22, de la tradició de Pere Calders i Francesc Trabal, així com de Kafka, però també dels imprevistos de la vida mateixa, com aquesta pandèmia, per la qual “tot allò que semblava impossible ha esdevingut”, va observar Donaire, que considera que “les costures de la realitat no tenen límits”. En alguns dels seus contes s’hi entreveu també el gust per la metanarrativa, construint un relat dins un altre relat que brota encara d’un altre, com en un joc infinit de nines russes, perquè “aquesta disfunció acaba sent la millor manera d’explicar el món”.

EVA VÁZQUEZ , el Punt-Avui 24.02.2021

J. A. Donaire i J.M. Fonalleras durant la presentació. Foto: Llibreria 22