Edmon Roch duu al cinema «Las leyes de la frontera», de Cercas, retrat de la ciutat que vam ser fa 40 anys.
Ara fa un any, una tarda de setembre, visitava el rodatge de la pel·lícula Las leyes de la frontera que aquells dies tenia com escenari els carrers de Girona. El propòsit era saludar al seu productor, el gironí Edmon Roch, per qui tinc gran estima, ja amb una sòlida i prestigiosa trajectòria aixecant projectes tan reconeguts com Garbo, El Niño, Les aventures de Tadeo Jones o la recent i emotiva Adú. Amb l’Edmon ens coneixem de petits. Vàrem néixer al mateix edifici de la plaça Poeta Marquina de Girona, és fill de la poetessa Margarita Colom i del pediatre Gonçal Roch, que hi va mantenir la consulta (a vegades la cua arribava al carrer) durant més de 50 anys i amb qui vaig mantenir grans converses en els darrers anys de la seva vida. De jovenet, l’Edmon va escriure durant molts anys sobre cinema al diari. I el seu germà Gonçal d’automobilisme.
La visita va coincidir amb la que en aquells moments feien al rodatge Javier Cercas, l’autor del llibre ara adaptat al cinema, i el llibreter Guillem Terribas. En aquell moment el rodatge estava en pausa perquè el director, Daniel Monzón, a qui ja coneixia des dels nostres temps a TVE, volia captar la llum que només donava un determinat instant del capvespre per rodar una escena de notable simbolisme per l’argument. És quan el protagonista creua el pont d’en Gómez amb les cases de l’Onyar al fons. A la vorera del passeig Canalejas l’Edmon, en Javier, en Guillem i un servidor, mentre esperàvem el momentum, xerràvem de la pel·lícula, dels til·lers del passeig que compliquen la vista de l’Onyar, del cinema quinqui i d’aquell estiu gironí de 1978 on Cercas va datar l’acció principal del seu llibre i que per a mi també té una especial significació personal i periodística.
Vaig anar a l’estrena madrilenya de la pel·lícula el passat dilluns. Tant Edmon Roch com Daniel Monzón i el guionista Jorge Guerricaechevarría han aconseguit traslladar a la pantalla l’essència d’un llibre que em va agradar molt i que per la tècnica narrativa utilitzada per Cercas exigia un esforç d’adaptació. En vaig sortir molt content i a la porta de la sala comentava a l’Edmon que havia fet un autèntic western. Em va contestar que no era estrany, la pel·lícula preferida de Cercas és El hombre que mató a Liberty Valance, de John Ford, un gran clàssic del gènere. He seguit de prop, amb interès i admiració, la carrera de Javier Cercas, de jovenets coincidíem a L’Arc o a la nit gironina. Estic molt content d’haver col·laborat en el seu moment en aixecar el finançament de l’adaptació cinematogràfica de la seva novel·la Soldados de Salamina que va dirigir un altre bon amic, David Trueba. El febrer passat vaig escriure aquí mateix un article sobre el cop del 23-F , del que en feia 40 anys , afirmant que per a mi el llibre de Cercas Anatomia de un instante és el text que conec que millor contextualitza i explica el que fou tant la transició com el 23-F.
 |
Las leyes de la frontera recull perfectament aquest període en què la línia que et pot canviar la vida és molt fina, també l’ambient d’una Girona socialment esquerdada, d’una transició on encara no marxava el país del passat i no arribava el del futur. Amb un tipus de delinqüència juvenil tradicional que aviat transformaria l’addicció a l’heroïna, que ja s’estava començant a introduir massivament. Tinc força present com era la Girona de 1978. De fet, al juliol d’aquell estiu, quan jo tenia encara 18 anys (en Cercas 16, l’Edmon adolescent ja només feia que anar al cinema, i en Guillem estava a punt d’obrir aquella tardor la Llibreria 22), per la generositat dels meus mentors periodístics en aquest mateix diari, llavors Los Sitios, varen encarregar-me la substitució de Jaume Sureda Prat, com a responsable de la popular i llegida secció «Sucedió en Gerona». L’altra nit, gràcies a l’hemeroteca digitalitzada de l’ajuntament, vaig repassar el que vaig escriure aquell juliol. Intentava seguir la línia costumista i descriptiva, amb tota mena de detalls, dels articles d’en Sureda, incloent-hi comentaris personals o judicis d’opinió. El lliure accés del que disposava el diari als atestats i documents policials o judicials feia que fos habitual que els fets apareguessin amb els noms dels protagonistes o afectats i les seves circumstàncies personals, això avui vorejaria la il·legalitat. Qui sap si darrere de l’atracament a un banc d’Empuriabrava o a l’administració de loteria de Ripoll que narrava aquell juliol de 1978 hi eren en Zarco, la Tere o en «Gafitas».
JORDI BOSCH, publicat al Diari de Girona 10.10.2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada