Girona, estiu de 1978: LAS LEYES DE LA FRONTERA

 

Edmon Roch duu al cinema «Las leyes de la frontera», de Cercas, retrat de la ciutat que vam ser fa 40 anys.

Ara fa un any, una tarda de setembre, visitava el rodatge de la pel·lícula Las leyes de la frontera que aquells dies tenia com escenari els carrers de Girona. El propòsit era saludar al seu productor, el gironí Edmon Roch, per qui tinc gran estima, ja amb una sòlida i prestigiosa trajectòria aixecant projectes tan reconeguts com Garbo, El Niño, Les aventures de Tadeo Jones o la recent i emotiva Adú. Amb l’Edmon ens coneixem de petits. Vàrem néixer al mateix edifici de la plaça Poeta Marquina de Girona, és fill de la poetessa Margarita Colom i del pediatre Gonçal Roch, que hi va mantenir la consulta (a vegades la cua arribava al carrer) durant més de 50 anys i amb qui vaig mantenir grans converses en els darrers anys de la seva vida. De jovenet, l’Edmon va escriure durant molts anys sobre cinema al diari. I el seu germà Gonçal d’automobilisme.

La visita va coincidir amb la que en aquells moments feien al rodatge Javier Cercas, l’autor del llibre ara adaptat al cinema, i el llibreter Guillem Terribas. En aquell moment el rodatge estava en pausa perquè el director, Daniel Monzón, a qui ja coneixia des dels nostres temps a TVE, volia captar la llum que només donava un determinat instant del capvespre per rodar una escena de notable simbolisme per l’argument. És quan el protagonista creua el pont d’en Gómez amb les cases de l’Onyar al fons. A la vorera del passeig Canalejas l’Edmon, en Javier, en Guillem i un servidor, mentre esperàvem el momentum, xerràvem de la pel·lícula, dels til·lers del passeig que compliquen la vista de l’Onyar, del cinema quinqui i d’aquell estiu gironí de 1978 on Cercas va datar l’acció principal del seu llibre i que per a mi també té una especial significació personal i periodística.

Vaig anar a l’estrena madrilenya de la pel·lícula el passat dilluns. Tant Edmon Roch com Daniel Monzón i el guionista Jorge Guerricaechevarría han aconseguit traslladar a la pantalla l’essència d’un llibre que em va agradar molt i que per la tècnica narrativa utilitzada per Cercas exigia un esforç d’adaptació. En vaig sortir molt content i a la porta de la sala comentava a l’Edmon que havia fet un autèntic western. Em va contestar que no era estrany, la pel·lícula preferida de Cercas és El hombre que mató a Liberty Valance, de John Ford, un gran clàssic del gènere. He seguit de prop, amb interès i admiració, la carrera de Javier Cercas, de jovenets coincidíem a L’Arc o a la nit gironina. Estic molt content d’haver col·laborat en el seu moment en aixecar el finançament de l’adaptació cinematogràfica de la seva novel·la Soldados de Salamina que va dirigir un altre bon amic, David Trueba. El febrer passat vaig escriure aquí mateix un article sobre el cop del 23-F , del que en feia 40 anys , afirmant que per a mi el llibre de Cercas Anatomia de un instante és el text que conec que millor contextualitza i explica el que fou tant la transició com el 23-F.

Las leyes de la frontera recull perfectament aquest període en què la línia que et pot canviar la vida és molt fina, també l’ambient d’una Girona socialment esquerdada, d’una transició on encara no marxava el país del passat i no arribava el del futur. Amb un tipus de delinqüència juvenil tradicional que aviat transformaria l’addicció a l’heroïna, que ja s’estava començant a introduir massivament. Tinc força present com era la Girona de 1978. De fet, al juliol d’aquell estiu, quan jo tenia encara 18 anys (en Cercas 16, l’Edmon adolescent ja només feia que anar al cinema, i en Guillem estava a punt d’obrir aquella tardor la Llibreria 22), per la generositat dels meus mentors periodístics en aquest mateix diari, llavors Los Sitios, varen encarregar-me la substitució de Jaume Sureda Prat, com a responsable de la popular i llegida secció «Sucedió en Gerona». L’altra nit, gràcies a l’hemeroteca digitalitzada de l’ajuntament, vaig repassar el que vaig escriure aquell juliol. Intentava seguir la línia costumista i descriptiva, amb tota mena de detalls, dels articles d’en Sureda, incloent-hi comentaris personals o judicis d’opinió. El lliure accés del que disposava el diari als atestats i documents policials o judicials feia que fos habitual que els fets apareguessin amb els noms dels protagonistes o afectats i les seves circumstàncies personals, això avui vorejaria la il·legalitat. Qui sap si darrere de l’atracament a un banc d’Empuriabrava o a l’administració de loteria de Ripoll que narrava aquell juliol de 1978 hi eren en Zarco, la Tere o en «Gafitas».

JORDI BOSCH, publicat al Diari de Girona 10.10.2021

Cercas no para de firmar llibres a la 22

Javier Cercas va signar exemplars del seu nou llibre, Las leyes de la frontera, ahir a la Llibreria 22. L'escriptor, que dimarts passat va estar a Girona a l'acte de presentació internacional d'aquesta novel·la que està ambientada a la ciutat on ha viscut bona part de la seva vida, va atendre molts amics i clients de la llibreria.
El Punt-Avui 30.09.12 Foto: Joan Sabater

Fora de camp

Quan les ciutats es projecten per atraure el turisme solen crear un imaginari que es repeteix i que està format pels seus espais monumentals, pels racons carregats de més tipisme o pels llocs d'oci. En canvi, altres espais que configuren una certa ciutat real i que són impersonals es transformen en espais fora de camp. Resulta curiós com, per contra, a vegades la ficció pot transformar aquests imaginaris per crear-ne d'altres que surtin de la marginació que implica el fora de camp.

M'agradaria posar Girona com a exemple. Des que l'any 1911 la ciutat va ser filmada per Segundo de Chomón i qualificada de la Venècia espanyola, el seu imaginari monumental continua vigent. Els fulletons turístics, els documentals televisius i algunes pel·lícules no han fet més que projectar-la i vendre-la al foresters. L'aparició, però, de la novel.la de Javier Cercas, Las leyes de la frontera, provoca una curiosa alteració. Cercas ens proposa mirar una altra Girona per endinsar-nos en llocs que ja no són el que eren –el Pou de la Barca o el Pou Rodó com a vell barri de prostitució–, altres que han desaparegut –los Albergues Provisionales–, altres que no surten a cap fulletó turístic –Germans Sàbat– i altres que són el reflex d'una Girona gitana transitada per quinquis. Podrà aquesta Girona crear un nou imaginari? Si tenim en compte que la novel·la està destinada a convertir-se un best-seller llegit per milers de persones, hem d'admetre que la ciutat com a decorat tindrà un fort impacte i que Las leyes de la frontera serà un important vehicle de promoció. La Girona relatada per Cercas s'imposarà com una altra Girona, ubicada en un altre temps –el 1978–, les restes de la qual encara es projecten damunt la Girona actual.
La novel·la de Cercas, però, no és només el nou vehicle d'aquesta altra Girona. Isaki Lacuesta va començar a rodar aquest estiu Murieron por encima de sus posibilidades. El cineasta va filmar l'Onyar, però no davant les cases pintades, sinó allà on no és més que un petit rierol. Va continuar en una impersonal piscina comunitària d'una zona residencial i va seguir en un més carrers anònims. Isaki busca de Girona la imatge d'una ciutat qualsevol. La monumentalitat també queda fora de camp i l'imaginari urbà pren una altra dimensió. Una altra ciutat surt a la llum i mostra les múltiples cares que pot tenir la ciutat real.
Àngel Quintana, article d'opinió "Els miralls de la ficció" publicat en El Punt-Avui 30.09.12

“És una novel·la d'enigmes”

Cercas té prou poder de convocatòria perquè periodistes i llibreters de tot l'Estat es traslladin a Girona per conèixer alguns dels escenaris on transcorre Las leyes de la frontera: la història d'Ignacio Cañas, un noi de 16 anys, tranquil, estudiós, amb ulleres i xarnego privilegiat, com ho era Cercas als 16 anys, que viu en un bloc de pisos al barri de la Devesa de Girona, més o menys allà on vivia llavors Cercas, molt a prop però també molt lluny dels albergs provisionals on s'acumulaven, a l'altra banda del riu Ter –la frontera blava, com la sèrie japonesa homònima que va triomfar entre els joves aquell estiu del 1978– els xarnegos d'extracció més baixa, per dir-ho finament. En aquests albergs vivien El Zarco i la seva basca. I també Tere. Per ella i perquè no és fàcil ser adolescent en cap època, Ignacio va traspassar la frontera i es va convertir en El Gafitas, delinqüent juvenil de trajectòria criminal efímera i amor etern. I més tard, prestigiós advocat penalista. Ahir, a la roda de premsa en què Cercas va estar acompanyat per l'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, la consellera delegada de Random House Mondadori, Núria Cabutí–“Tenim prevista una gran campanya a Catalunya, Espanya i l'Amèrica Llatina”–, i el seu director editorial, Claudio López de Lamadrid, es va parlar molt de la gran transformació que havia viscut Girona entre les dues etapes que marquen la trama del llibre, 1978 i 1999-2006, i Puigdemont va dir també que la ciutat és “un plató literari que supera totes les previsions”, en referència també a Quan érem feliços, de Rafel Nadal. “No s'entendria la Girona d'avui l'aportació de tantes famílies que van venir de fora”, va subratllar l'alcalde, i va recordar també que diumenge vinent tindrà lloc una trobada dels antics residents de les barraques de Montjuïc.
Cercas va explicar els diferents orígens de la novel·la: l'impacte que rep, amb 10 o 12 anys, quan descobreix l'existència i la misèria extrema dels albergs (“Era, literalment, un altre món”); molt més tard, quan s'estava documentant per a Anatomía.., hi va trobar “en la part menys noble” de la transició els quinquis, que mai fins llavors l'havien interessat i menys a través de les pel·lícules de De la Loma (“Jo veia pel·lícules de Bergman”, va ironitzar). El llibre d'un amic, Carles Monguilod, que havia estat advocat del Vaquilla, i una exposició del CCCB sobre el fenomen quinqui el van acabar de decidir a escriure aquest llibre de ficció (“He sentit l'alegria de tornar a la llibertat de la ficció”) al voltant d'una pregunta tan precisa com aquesta: “Per què ells sí i no jo? Per què tots havien mort i jo no?” El Vaquilla tenia només un any més que Cercas. Fa 9 anys que és mort.
Després va tenir lloc una visita guiada pel Barri Vell amb Rosa Duran (Punt de Benvinguda) i l'arquitecta municipal Rosa Cànovas fins a l'antic barri Xino, on es reunia la basca del Zarco per fer cerveses, fumar porros, planejar crims i anar de putes a un dels molts prostíbuls que es concentraven en un espai força reduït reconvertit després en màxima expressió de la modernitat. La visita es va acabar a la plaça Sant Agustí, on també s'acaba el llibre, i la jornada promocional es va completar amb una presentació per a llibreters, al Saló de Descans del Municipal, on Monguilod i Guillem Terribas van elogiar la minuciositat de Cercas a l'hora de documentar-se, ja sigui sobre lleis, arbres o crematoris, per escriure ficcions contaminades de realitat.
Xavier Castillón, publicat en El Punt-Avui 26.09.12 Foto: Pere Duran

Cercas serà avui un guia de luxe per la Girona del Zarco Uns 25 periodistes i 35 llibreteres de tot l'Estat assistiran a la presentació de la seva nova novel·la, ‘Las leyes de la frontera', en una intensa jornada que s'obrirà aquest matí a l'Ajuntament de Girona

Una setmana després de la mort de Santiago Carrillo, un dels protagonistes del seu últim llibre, Anatomía de un instante, guardonat amb el Premio Nacional de Narrativa 2010, Javier Cercas presenta avui a Girona la seva nova novel·la, Las leyes de la frontera (Mondadori), ambientada en dues ciutats tan diferents com la Girona de finals dels anys setanta i la Girona de finals dels noranta.
“No dic que la Girona d'ara sigui millor –en cert sentit és pitjor–; només dic que és diferent”, reflexiona el principal protagonista i narrador per contextualitzar la història del Zarco, la Tere i el Gafitas, en la qual Cercas barreja records personals i molts altres elements, inclosos episodis i circumstàncies que recorden la llegenda delictiva del Vaquilla i la seva vinculació amb Girona. Per exemple, el personatge del Gafitas té ingredients biogràfics d'un dels seus últims advocats, Carles Monguilod, i del mateix Cercas, que reconeix als agraïments que l'assaig Vint-i-cinc anys i un dia, de Monguilod, “va ser un dels estímuls inicials d'aquesta història”.
Uns 25 periodistes i 35 llibreters procedents de tot l'Estat han estat convidats per Random House Mondadori per participar avui en una intensa jornada promocional, que començarà a les 11 del matí a l'Ajuntament de Girona, on tindrà lloc una roda de premsa en què, a més de Cercas, hi haurà l'alcalde, Carles Puigdemont, i el director editorial de Mondadori, Claudio López de Lamadrid. Tot seguit tindrà lloc un recorregut guiat per Cercas per alguns dels llocs de la ciutat en què transcorre la novel·la, especialment a l'antic barri xino. I després d'un pica-pica servit per El Celler de Can Roca al claustre de la Mercè, a la tarda es portarà a terme una presentació del llibre, només per a periodistes i llibreters, al saló de descans del Municipal. A l'acte també intervindran el llibreter Guillem Terribas i, possiblement, Monguilod.

Dissabte, firmes a la 22

No està previst que Cercas faci una acte públic de presentació del llibre a Girona, però dissabte vinent signarà llibres a la Llibreria 22 a partir de les 6.
Xavier Castillon, publicat en el Punt-Avui 25.09.12