EL MILLOR DEL 2017, en llibres.

Els llibres de l'any: 'Solenoide', 'Taxi' i 'El ferrocarril subterrani'.

52 periodistes, columnistes, crítics, llibreters i bibliotecaris han votat els seus llibres preferits publicats durant l'últim any.

Des de fa vuit anys, EL PERIÓDICO escull els seus llibres de l’any a través d’una consulta col·lectiva en què participen amb les seves votacions periodistes, columnistes i crítics de les seccions de cultura i opinió d’aquest diari, llibreters i bibliotecaris. Hi ha hagut anys de preferències molt repartides i altres, com el 2016, en què Patria, de Fernando Aramburu, i Manual per a dones de fer feines, de Lucia Berlin, van ser escollits pràcticament per aclamació. Això ha succeït en els estranys casos en què crítica i públic acaben confluint en un títol incontestable. No ha sigut així aquest any, amb les preferències extremadament repartides i gairebé sense distància entre els sis llibres més destacats: Solenoide, de Mircea Cartarescu; Taxi, de Carlos Zanón; El ferrocarril subterrani, de Colson Whitehead; 4321, de Paul Auster; Això no és Amèrica, de Jordi Puntí, i Aquest deu ser el lloc, de Maggie O’Farrell.

Aquest any han aportat les seves valoracions 52 participants, incloent-hi llibreters i bibliotecaris com a reconeixement del seu paper com a prescriptors de la lectura. Cadascun ha escollit 10 títols, als quals han adjudicat de 10 a 1 punts.   

En aquesta edició, la literatura en català ha recuperat posicions, amb cinc títols entre els més destacats, mentre que el 2015 va estar completament absent del top ten. Això sí, sense que hi hagi a penes relació, a diferència del que va passar els anys en què Jo confesso, Victus i Maletes perdudes van acaparar l’atenció, entre èxit i reconeixement. Una distància que no sembla tan accentuada en la literatura en castellà.

Els llibres assenyalats com els tres indiscutibles del 2015 van ser Puresa, de Jonathan Franzen; El Regne, d’Emmanuel Carrère, i La fi de l’home roig, de Svetlana Aleksiévitx. Des que aquest diari elabora aquest balanç anual, han sigut llibres de l’any El impostor, de Javier Cercas (2014); Estimada vida, d’Alice Munro (2013); Victus, d’Albert Sánchez Piñol (2012); Jo confesso, de Jaume Cabré (2011), i Maletes perdudes, de Jordi Puntí (2010). 

Els 20 llibres de l'any

1. 'Solenoide', de Mircea Cartarescu (Periscopi /  Impedimenta)  . Potser hi ha lectors, molts, a qui l’excessiva ambició i el sentiment totalitzador d’aquesta gran novel·la (gran i gran, perquè són 800 pàgines de no res) els deixa una mica fora. Solenoide és molt seriosa i així es pren a si mateixa. No hi ha humor, queden advertits. Però tampoc hi ha fingiment. Perquè la intenció del romanès Mircea Cartarescu està carregada de veritat i especialment de dolor. Perquè el que fa l’autor, que dispara al llarg del text frases que perduraran, és explicar-se a si mateix com sobreviure en el pitjor escenari possible. El professor amargat és ell. El bessó supervivent és ell. El nen malalt, també. La Bucarest inhabitable és la seva ciutat. Però aquesta no és una novel·la realista. Com bé sabia Franz Kafka, les fantasies expliquen el món amb més clarividència que un retrat fidel. A Solenoide tot està tenyit d’una boirina grisenca i una textura de malson. I la forma literària és la de la postmodernitat, la de la raresa i el joc literari. I, encara que és veritat que la fórmula s’ha utilitzat fins a la sacietat, el cert és que en Cartarescu, que abans que narrador va ser poeta, res sona a fals. 

Solenoide s’ha enfilat al capdamunt de les llistes del millor de l’any, i això que ha arribat al final fregant el travesser. Però n’hi ha prou de fer una ullada a les primeres pàgines per adonar-te que, en aquest panorama actual de taller d’escriptura, això és una altra cosa. Això té a veure amb Kafka o amb Borges. Amb aquells per als quals la literatura és una necessitat i no una forma fàcil i ràpida de fer-te famós i/o ric. ELENA HEVIA

2. 'Taxi', de Carlos Zanón (Salamandra). Ja feia temps que Carlos Zanón insistia que les seves novel·les negres no encaixaven precisament en els esquemes propis d’aquest gènere tot i ser publicades generalment en col·leccions de novel·la policíaca. Que era més fill de Juan Marsé que de Manuel Vázquez Montalbán. Més relat urbà, desclassament i ferides familiars, que intriga i suspens.
    Taxi és la novel·la en què Zanón aconsegueix reivindicar-se (i l’home va i, per confondre-ho tot, es fica en l’embolic d’acceptar els encàrrecs de ressuscitar Pepe Carvalho i de dirigir el festival anual BCNegra; però això és una altra història). L’ofici sobrevingut de Sandino, el seu taxista melancòlic (a pesar de ser fill i net per partida doble de taxistes, Zanón no ha caigut aquí en el to documental) li serveix a l’autor com a metàfora d’una vida a la deriva, a la qual li van marcant les adreces a les quals un no té més remei que dirigir-se, i a vegades sense marge ni tan sols per escollir el trajecte.
    Sandino navega per Barcelona durant sis nits i set dies, de la més alta a la més baixa, com un Ulisses que va saltant d’illa en illa: dones que no el volen, col·legues que li volen mal, una bossa plena de pastilles que el propietari ha perdut i un passat familiar bastant complicat. La seva àvia va ser acollida per una família benestant però va acabar expulsada, o autoexpulsada; el taxista somia amb una clienta habitual del barri de la Bonanova, però ella no veu en ell més que un fidel membre del servei: Barcelona dissimula el seu classisme però hi és, assenyala el novel·lista. ERNEST AlÓS

3. 'El ferrocarril subterrani' / 'El ferrocarril subterráneo', de Colson Whitehead (Periscopi / Random House). El supremacisme blanc –i la seva ominosa expressió institucional: el règim esclavista– segueix sent la gran ferida oberta en la història dels Estats Units. Una ferida matusserament suturada a cop de silenci i mistificació que, com ha posat de manifest la irrupció de Donald Trump a la Casa Blanca, no para de supurar.
    D’aquesta purulència s’alimenten narradors afroamericans com Paul Beatty i Colson Whitehead, que han revolucionat el panorama de les lletres nord-americanes al posar al servei de la lluita per la igualtat un ric arsenal de recursos literaris i explosives dosis de talent. Beatty i Whitehead són autors de dos dels llibres més impactants de l’any. A El venut, el primer recorre a la sàtira més salvatge per dinamitar des de dins l’edifici de bones intencions i mals costums en què es reuneixen el fals progressisme blanc i el narcisisme negre. Diferent és l’enfocament de Whitehead a El ferrocarril subterrani, fascinant i terrorífic recorregut per l’Amèrica de les plantacions i els linxaments. El novel·lista novaiorquès parteix d’una genial premissa d’índole fantàstica (convertir la metàfora del ferrocarril subterrani, expressió que al·ludeix a la trama de refugis i col·laboradors organitzada pels abolicionistes per ajudar els esclaus a escapar-se) per brindar una realista i dolorosa aproximació a les atrocitats de l’època que és, al mateix temps, un trepidant relat d’aventures. Un viatge al cor de les tenebres il·luminat per la claror tènue d’un llum d’oli: la de l’esperança encarnada en Cora, heroïna d’aquesta odissea inoblidable. RAFAEL TAPOUNET

4. '4321', de Paul Auster (Edicions 62 / Seix Barral / ). Quan ja semblava que Paul Auster havia donat tot el que podia donar de si, es despenja als 70 anys amb una novel·la monumental que ha fet que molts es reconciliessin, una vegada més, amb ell. I és que l’escriptor de Newark ens ha acompanyat tantes vegades des de fa tants anys que se l’estima com a un més de la família. Més enllà de les seves dimensions, aquest és un Auster que només sembla Auster pel seu joc literari i per aquella utilització dels mecanismes de l’atzar –una etiqueta que no li agrada, però que el defineix a la perfecció– que converteix aquesta novel·la en quatre possibilitats d’una mateixa història. O més ben dit, quatre versions d’un possible Auster –un mecanisme metaliterari ja utilitzat però refinat en aquesta ocasió–.
A part d’això, les seves frases es fan ara una mica més complexes i elaborades i no falta el referent dickensià, perquè el que més li agrada a l’autor és explicar històries. Una petita pega: al nord-americà adorat a Europa li sobra una mica de didactisme a l’hora de lligar les anècdotes íntimes amb les grans fites de la gran història. E. H.

5. 'Això no és Amèrica' / 'Esto no es América', de Jordi Puntí (Empúries / Anagrama). Això no és Amèrica. És a dir, això no és xauxa. Als protagonistes dels contes de Jordi Puntí les coses no els van precisament bé. Però també hi ha una altra lectura del títol: amb els referents i llunyans d’Animals tristos i Pell d’armadillo, i el cànon Quim Monzó, podem dir que ja no cal camuflar-se de fred, insensible i cosmopolita per aspirar a alguna cosa. I encara més: sí, en el fons, resulta que el món en  què vivim, tot ell, sí és Amèrica. Puntí ha tornat reescrivint a fons 9 dels 17 relats que havia anat publicant en suports dispersos entre els anys 2000 i 2017. Més sentimentals, més resignats i més locals. Una galeria de personatges solitaris i la música com a fil conductor. Hi trobem nostàlgics que escriuen lletres al mapa caminant per Barcelona, cantants en estat de decadència embarcats en creuers, un català que ha descobert el seu do a Las Vegas, un autoestopista que espera que el reculli aquella dona que un dia va passar amb un Renault 5, un ronyó que separa dos germans, la fixació per l’atractiva mare sueca d’un amic… E. A.

6. 'Aquest deu ser el lloc' / 'Tiene que ser aquí', de Maggie O'Farrell (L'Altra / Asteroide). Com esclata a trossos una parella atípica, la de Daniel Sullivan i Claudette Wells, una estrella del cine que ha preferit la vida retirada i, en principi, idíl·lica, en ple camp irlandès. Fills i relacions anteriors, que coneixerem a retalls, amenacen amb trencar-ho tot.

7. 'Fer-se totes les il·lusions possibles' / 'Hacerse todas las ilusiones posibles', de Josep Pla (Destino). Material que va descartar dels seus llibres de notes disperses a l’Obra completa, en alguns casos per acció de la censura o per prudent autocensura. Arriba a definir-se com a antifranquista en privat, en contrast amb la seva discreció pública.

8. 'Vincles ferotges. La dona singular i la ciutat' / 'Apegos feroces' /, de Vivian Gornick (L'Altra / Sexto Piso). L’escriptora feminista emblemàtica a les pàgines del Village Voice als 70 passeja per Manhattan amb la seva mare: una baralla contínua amb una dona viuda que no va aconseguir ser el model de vida de la seva filla (que en canvi recorda l’impacte que va tenir una alliberada veïna).

9. 'Els estranys' / 'Los extraños', de Raül Garrigasait (1984 / Entre Ambos). Guanyador del Llibreter, el llibre es desenvolupa a Solsona durant la primera guerra carlista, mostrada des de la mirada d’un jove aristòcrata prussià que es va enfonsant personalment després de quedar atrapat a la ciutat on la tradició s’enfronta a la modernitat.

10. 'Berta Isla', de Javier Marías (Alfaguara). Com a Tu rostro mañana, l’autor torna de forma esbiaixada al món de l’espionatge, encara que es tracti de les interioritats domèstiques d’un agent del MI6 poliglot que manté la seva activitat en l’incògnit. La veu femenina, en canvi, enllaça amb Los enamoramientos.  

11. 'La mort i la primavera' / 'La muerte y la primavera', de Mercè Rodoreda (Club Editor / La montaña pelada). Nova traducció al castellà i reedició en català de la primera versió de la seva novel·la pòstuma, amb estudis introductoris que conviden a perdre la por al llibre més estrany de l’autora i a veure’l com a al·legoria dels traumes de dues guerres.

12. 'Una cançó dolça' / 'Canción dulce', de Leïla Slimani (Bromera / Cabaret Voltaire). Al premi Goncourt del 2016, una mainadera aparentment ideal irromp en la vida d’una asfixiada família burgesa i passa a convertir-se en la referència insubstituïble dels seus dos fills. Però l’amargura acabarà intoxicant-la fins a arribar a un tràgic final.    

13. 'Ese mundo desaparecido', de Dennis Lehane (Salamandra). Joe Coughlin, un dels últims exponents de la vella criminalitat irlandesa, retirat com a assessor i mediador de clans mafiosos des de Boston fins a Florida, es veu obligat a sortir d’aquesta segona fila. Tancament de la trilogia més històrica i menys negra de l’autor.

14. 'Un día en la vida. Los diarios de Emilio Renzi III', de Ricardo Piglia (Anagrama). Abans de morir, l’autor va poder acabar el tercer volum del seu autoretrat vital a través de figura interposada i en forma de diari (1976-1982). La segona part pren forma de narració i la tercera es basa en anotacions ja malalt.

15. 'Closca de nou' / 'Cáscara de nuez' /, d'Ian McEwan (Anagrama). Un fetus que rumia, filosofa i està informat de l’actualitat es converteix en un Hamlet intrauterí, observador inadvertit del crim que es trama entre la seva mare, el seu amant (el cunyat, és clar) i el seu pare. Amb aquests ingredients, l’escriptor aconsegueix ser més divertit que grotesc.

16. 'Tierra de campos', de David Trueba (Anagrama). Amb la seva particular mirada entre compassiva i irònica, l’autor segueix la vida del líder d’una banda de música, Dani Mosca, a partir dels records que desencadena el retorn al seu poble per la mort del seu pare. Mena de relat de formació i sentimental i d’al·legat a favor de la música

17. 'La vida negociable', de Luis Landero (Tusquets).  L’insolvent perruquer d’Aranjuez Hugo Bayo narra la seva vida segons el patró del relat picaresc, des de la seva infantesa, plena de decepcions paternes i maternes, fins a l’intent de trobar la seva ànima bessona, fiasco rere fiasco passant del drama a la comèdia.

18. 'Tot és possible' / 'Todo es posible', d'Elisabeth Strout (1984 / Duomo). Una col·lecció de contes que es pot llegir com una novel·la, amb la presència implícita en tots de la protagonista de la novel·la Lucy Barton, que malgrat el seu triomf professional segueix arrossegant les ferides d’un passat de penúries al seu poble natal.

19. 'La vegetariana', de Han Kang (Rata). Yeonghye, una sol·lícita esposa, decideix declinar un dels seus principals deures, alimentar com cal el seu marit, després de convertir-se en vegetariana. Arriba a convèncer-se que ella s’està convertint en una planta, capaç de sobreviure gràcies a la llum, l’aigua i la terra.

20. 'Robinson', de Vicenç Pagès Jordà (Empúries).  Un carter, maniàtic, solitari i traumatitzat per una malaltia de la infància, que ha fet del seu llit el centre de la seva vida, s’aventura en una missió venjativa a la casa dels veïns, on vol sobreviure com un nàufrag que devasta els recursos d’una illa perduda.

Han participat en l'elaboració de la llista dels llibres del 2017 

Crítics, periodistes i columnistes. Josep M. Fonalleras, Salvador Macip, Rosa Ribas, J. M. Freire, Andreu Farràs, Óscar López, Vicenç Pagès Jordà, Ernest Alós, Rosa Massagué, Rafa Tapounet, Jaume Subirana, Marta Marne, Care Santos, Jordi Puntí, Elena Hevia, Domingo Ródenas de Moya, Ricard Fité, Najat el Hachmi, Miqui Otero, Enrique de Hériz, Anna Abella, Ricard Ruiz Garzón, Ricardo Baixeras, Pau Arenós, Sergi Sánchez, Javier Pérez Andújar i Ramón Vendrell. Llibreters. Eric del Arco (Documenta), Antonio Torrubia (Gigamesh), Guillem Terribas (La 22), Isabel Sucunza i Abel Cutillas (La Calders), Alfonso Pfeiffer (Maite Libros), Mar Arenazaa (La Llopa), Rosana Lluch, (Llorens), FNAC Barcelona, Xavier Vidal (No Llegiu), Joan Antoni Martínez (El Corte Inglés), Lluis Morral (Laie), Eva Portell (La Gralla), Paco Camarasa, Marta Ramoneda (La Central). Bibliotecaris. Carme Fenoll, Juan Carlos Calvo (Bib. Camp de l’Arpa-Caterina Albert), César Azuara (Xavier Benguerel), Juan José Arranz, Oscar Carreño (Biblioteques de Barcelona), Anna Maria Saumell (Horta-Can Mariner), Antonio Iglesias (Juan Marsé-el Carmel), Maria Josep Yuste (Jaume Fuster), Pedro Emilio Martín (Bon Pastor), Patricia Muñiz (Biblioteca Collserola-Josep Miracle) i David Hernández Gasch (Octavi Viader i Margarit).

---

 Més informació:
http://www.elperiodico.cat/ca/oci-i-cultura/20171226/millors-llibres-anys-2016-6517558

El periodico 26.12.2017
Nació Digital, també fa el seu balanç de l'any 2017 literariament, adjuntem l'enllaç.
https://www.naciodigital.cat/noticia/145305/literatura/2017/collita/extraordinaria&whatsapp=1

Els llibres de l'any 2017: història

'La visió general del segle XX' de Josep Fontana, el

nostre llibre d'història del 2017.

En l'aniversari de la revolució d'octubre, aquest any destaquem el treball d'interpretació conjunta de Josep Fontana del segle iniciat amb la revolució russa i tancat amb una crisi que ja no és conjuntural sinó la nova normalitat de la victòria del capitalisme. D'entre les diverses síntesis sobre 1917, la de Mira Milosevich. I la revulsiva revisió de la Reinaixença de Joan Lluís Marfany.

1. 'El siglo de la revolución', de Josep Fontana (Crítica)

2. 'Breve historia de la revolució russa', de Mira Milosevich (Galaxia)

3. 'Nacionalisme espanyol i catalanitat. Cap a una revisió de la Reinaixença', de Joan Lluís Marfany (Edicions 62)

4. 'Holocausto', de Lawrence Rees (Crítica)

5. 'Los vencidos', de Robert Gerwarth (Galaxia)

6. 'El uso de las ruinas', de Jean-Yves Jounannais (Acantilado)

7.  'La Transición: historia de una política española (1937-2017)', de Santos Juliá (Taurus)

8. 'Sabotatge contra Franco', de Joan Safont (Angle)

9. 'Vestides per a un ball ala neu' / 'Vestidas para un baile en la nieve', de Monika Zsgustova (Galaxia)

10. 'Dinastía', de Tom Holland (Ático de los Libros)

Han participat en l'elaboració de la llista dels llibres del 2017 

Crítics, periodistes i columnistes. Josep M. Fonalleras, Salvador Macip, Rosa Ribas, J. M. Freire, Andreu Farrás, Óscar López, Vicenç Pagès Jordà, Ernest Alós, Rosa Massagué, Rafa Tapounet, Jaume Subirana, Marta Marne, Care Santos, Jordi Puntí, Elena Hevia, Domingo Ródenas de Moya, Ricard Fité, Najat el Hachmi, Miqui Otero, Enrique de Hériz, Anna Abella, Ricard Ruiz Garzón, Ricardo Baixeras, Pau Arenós, Sergi Sánchez, Javier Pérez Andújar i Ramon Vendrell. Llibreters. Eric del Arco (Documenta), Antonio Torrubia (Gigamesh), Guillem Terribas (La 22), Isabel Sucunza i Abel Cutillas (La Calders), Alfonso Pfeiffer (Maite Libros), Mar Arenazaa (La Llopa), Rosana Lluch, (Llorens), FNAC Barcelona, Xavier Vidal (No Llegiu), Joan Antoni Martínez (El Corte Inglés), Lluis Morral (Laie), Eva Portell (La Gralla), Paco Camarasa, Marta Ramoneda (La Central). Bibliotecaris. Carme Fenoll, Juan Carlos Calvo (Bib. Camp de l’Arpa-Caterina Albert), César Azuara (Xavier Benguerel), Juan José Arranz, Oscar Carreño (Biblioteques de Barcelona), Anna Maria Saumell (Horta-Can Mariner), Antonio Iglesias (Juan Marsé-El Carmel), María Josep Yuste (Jaume Fuster), Pedro Emilio Martín (Bon Pastor), Patricia Muñiz (Biblioteca Collserola-Josep Miracle) i David Hernández Gasch (Octavi Viader i Margarit.

Publicat en El periódico 26.12.2017

García Lorca, el pols ferit. 80 ANYS DE L'ASSASSINAT DEL POETA

El mite ha ocultat l'obra de l'autor granadí i la seva valoració

 En aquella època, el 1988, vaig descobrir el teatre. El 27 de març, al Municipal de Girona, s’iniciava la gira d’'El Público', el muntatge de Lorca que Lluís Pasqual havia estrenat al Piccolo de Milà el 1986. I allà hi havia el teatre en la seva màxima puresa, un cop de destral a les consciències. Diu el Criado: «Ahí está el público». I contesta el Director: «Que pase». Una peça que el mateix Federico, quan la va llegir a Madrid davant uns amics el 1931, va qualificar d’«atrevidíssima i amb una tècnica totalment nova. És el millor que he escrit. No han entès res o s’han espantat, i ho comprenc. L’obra és molt difícil i, de moment irrepresentable». Fins que va venir Lluís Pasqual i més de 50 anys després la va muntar, amb la col·laboració de Fabià Puigserver i amb l’enorme Alfredo Alcón dominant la platea buida de cadires, a soles amb la poesia.
¿Per què començo parlant d’'El Público' i de Pasqual per glossar la figura de García Lorca? Perquè aquí resideix l’essència del poeta granadí. Ho ha escrit fa poc Marcos Ordóñez, després de llegir el viatge iniciàtic i sentimental del director català: «De la mà de Federico, aquest preciós llibre, és una guia de viatge, ideal per a qui vulgui saber qui era i com era Lorca».

L'ESSÈNCIA DEL POETA 
Doncs això. Poden entrar en els detalls biogràfics a través d’Ian Gibson, i podem discutir si el verdader parador del cadàver de Lorca és als voltants del barranc de Víznar, camí d’Alfacar, al parc commemoratiu o uns quants metres més enllà, però l’essència del poeta està en el que diu Pasqual.
En una deliciosa conferència a la Fundació March, el 2012, va dir que «Shakespeare ens explica de quina matèria estan fets els éssers humans; Txékhov ens indica com es comporta aquesta matèria; i Lorca, de Lorca podem dir: ‘Però com sap aquest home el que em passa a mi’. No és que ho sàpiga, sinó que li passa exactament el mateix, però ell sap com dir-ho».

TRADICIÓ I NOVETAT

El catedràtic Francisco Rico, a 'Mil años de poesía europea', traça en un breu resum un aspecte precís de Federico: «L’assassinat del poeta a principis de la guerra civil i la seva atractiva personalitat n’han fet una de les figures més famoses de la literatura espanyola i han influït no poc (i no sempre per a bé) en la valoració de la seva obra, que en conjunt ofereix sens dubte la més atractiva concordança de tradició i novetat en la poesia europea de l’època».
No poden concentrar-se millor, en tan poc espai, les variants de l’univers lorquià. La mort de Lorca, prematura (als 38), violenta i simbòlica, ha sigut al llarg d’aquests 80 anys no només un exemple de la barbàrie feixista sinó també de la impossibilitat de la democràcia per dignificar la memòria d’aquells fets i de tants altres que van venir després.
No sé si se’n recorden de la polèmica que es va generar amb el text d’un llibre per a nens editat per Anaya. Així es resumien les hores finals de García Lorca: «Poc després d’acabar la seva última obra de tea­tre, Federico va morir, a prop del seu poble, durant la guerra d’Espanya». Com si no s’haguessin presentat falangistes i membres de la CEDA a casa del poeta Luis Rosales a Granada (on Lorca creia que estava segur), com si no se l’haguessin emportat detingut, com si la nit del 18 d’agost no hagués sigut afusellat per uns campions de tir olímpic al barranc de Víznar, camí d’Alfacar, amb el mestre Dióscoro Galindo i el banderiller Francisco Galadí, anarquista per més senyes. Al règim de Franco li va interessar propagar que l’assassinat era obra d’uns exaltats, fins i tot es va arribar a dir que va ser una venjança, fins que el 2015 es va saber, per un informe policial fins llavors inèdit, que la macabra processó granadina s’havia orquestrat directament al Govern Civil, i que Lorca mereixia el càstig «per socialista, amic de Fernando de los Ríos, i maçó, i per portar a terme pràctiques d’homosexualisme i aberració».

L’ENIGMA DE LES RESTES

La mort i la tragicomèdia de les seves restes. Buscades per uns i per altres, potser sostrets en algun moment de la història, amb múltiples impediments legals i burocràtics. Fa uns mesos, els familiars del mestre Dióscoro Galindo van presentar davant la Direcció General de Memòria Democràtica Andalusa una nova sol·licitud per desfer el monumental greuge i perquè, d’una vegada, es faci justícia en una terra que es va tenyir de sang i que s’ha tacat contínuament amb desdeny.
A la desconeguda tomba de Lorca potser algun dia es podran gravar els versos de La sangre derramada: «Pero ya duerme sin fin. / Ya los musgos y la hierba / abren con dedos seguros / la flor de su calavera». Avui, encara no.
Tornem al professor Rico. Té raó. El mite Lorca ha ocultat la seva obra i la seva valoració. I també va contribuir a això la seva personalitat. El personatge Lorca s’explica per les amistats que va establir a Granada (com Manuel de Falla) i en la seva estada a la Residencia de Estudian­tes a partir de 1919. Allà va conèixer Buñuel i Dalí, a qui va estar unit en una íntima relació, amb estades a Portlligat incloses, fins que els camins de la fraternitat es van separar.
També s’explica pel seu periple americà, amb èxits comercials en el teatre, i per la seva visita a Nova York. I s’explica per iniciatives com els muntatges per a titelles de guant o com la del Teatro Universitario La Barraca, una revolucionària manera d’entendre l’escena, en plena República, com a camí de coneixement popular.

ENS QUEDA EL POETA

Desposseint la història del seu final abrupte i de l’home amb les seves contradic­cions i els seus esforços per professio­nalitzar-se en l’escriptura, ¿què ens queda? El poeta. Alguns, com Juan Luis Panero, van reconèixer la seva passió per Lorca i després en van renegar, perquè el trobaven massa «inconsistent». L’hi vaig sentir dir un dia a la Llibreria 22, davant el llibreter Guillem Terribas, davant la pregunta d’un hispanista francès entusiasmat amb el granadí. Altres segueixen pensat que Lorca és el poe­ta del segle XX espanyol, tant per la seva potència metafòrica, per la creació d’imatges impertorbables, poderoses i permanents, com per la modernitat que va insuflar a la seva obra.
Lorca va retrocedir en el temps per ser clàssic i va ser contemporani amb la música que li arribava d’afinar l’orella al carrer i en el ritme del romance i la copla.
Va ser costumista per retratar el seu present, però no amb la displicència de l’aquarel·la folklòrica sinó amb l’empenta de les passions que li arribaven, per exemple, a través de la mitologia gitana ('Romancero gitano') o de l’heroi taurí ('Llanto por Ignacio Sánchez Mejías'), amb aires d’oda elegíaca. Lorca va assumir el surrealisme ('Poeta en Nueva York') i el teatre de l’absurd, per dir-ne d’alguna manera ('El Público', 'Comedia sin título', 'Así que pasen cinco años'), però va ser qui millor va saber llegir i entendre la capacitat poètica i el cabal de sentit que es podien amagar en les convencions dramàtiques. La casa de 'Bernarda Alba' i 'Yerma' –en elles ressonen els noms de les grans, de Margarita Xirgu a Núria Espert– són peces shakespearianes adaptades a la foscor espanyola, i 'Doña Rosita la soltera' és un Txékhov en què parlen les flors i el desencant.
«Yo no soy un hombre ni un poeta ni una hoja, pero sí un pulso herido que sonda las cosas del otro lado». Aquí resideix el secret lorquià. Pot ser que el millor sigui arribar a ell gairebé sense voler, amb la inicial sorpresa del ritme. «La meva mare no sabia que les cançons eren de Lorca, com Los cuatro muleros, però me les cantava», diu Lluís Pasqual. I després deixar-se portar pel torrent: «'El Público' és al mateix temps el principi d’alguna cosa i l’arribada a algun lloc, ningú passa per aquesta obra i en surt indemne. Quan has passat per ell ja no mires res igual, perquè has buscat en zones en què no havies estat». Així és Federico.
Josep M. Fonalleras publicat en el Periodico

Forjar emocions

El llibreter Guillem Terribas, de la Llibreria 22 de Girona, es jubila

Guillem Terribas, l'home que és al capdavant de la Lliberia 22 des de fa 36 anys, acaba d'anunciar la seva jubilació. La circumstància no deixaria de ser una anècdota laboral si no fos que Terribas, essent un llibreter de cap a peus, és molt més que un llibreter. Quan encara no existien les categories de dinamitzador social o agent cultural, ell ja ho era. De fet, es pot dir que es van inventar per qualificar la magnitud de la seva feina.

Terribas, natural de Salt i arrelat a Girona, és un home orquestra, que tant serveix per muntar un dels premis literaris més prestigiosos del país -el Just Manuel Casero de narrativa breu- com per fer de rei mag a la cavalcada o a les representacions dels Pastorets. Fa uns dies, el poeta Jaume Subirana va proposar el hashtag #gràciesGuillem per expressar el que molta gent li deu.

RIGOR PROFESSIONAL / I tot, a major glòria del no-res, del simple plaer d'organitzar esdeveniments, actes, muntatges de tota mena que porten el seu segell, des de les sessions del Cinema Truffaut fins a les presentacions de llibres, des de la més multitudinària fins a la més humil, amb el rigor del professional i amb la passió desfermada del diletant que gaudeix del que està fent sense més guany que contemplar (i construir) allò que Ferraté qualificava com «la faç del paradís».

Guillem Terribas és un autodidacte que, com explica a la seva deliciosa biografia Demà serà un altre dia (Ara llibres), es va anar formant a mesura que s'endinsava en el món del cinema (la seva fília més persistent), del llibre i de la literatura. Amb lectures, amb coneixences, amb la inquietud del curiós, amb la bonhomia de qui aprèn. Per un atzar del destí i gràcies a la voluntat d'una colla d'amics progres, va muntar una llibreria que ha estat (i és) un far cultural en el panorama gironí i català. Des d'aquest vaixell insígnia, s'ha convertit en una persona imprescindible que ha estat en tots els saraus possibles: des de la combativa Assemblea Democràtica d'Artistes (com a dibuixant) fins a les seves responsabilitats en el Gremi de Llibreters, en un periple que abraça la transició, passa per la postmodernitat i desemboca en un present en crisi que ha sabut superar amb l'entusiasme de qui s'embrancava, l'any 1978, en una aventura que havia de marcar la seva vida per sempre.

En Guillem sempre hi és, com Clint Eastwood. I també hi serà, tot i la jubilació, perquè no podrà deixar de ser-hi. I és un home bo. M'agrada recordar -i només és un detall- la dolcesa amb què va acompanyar els últims anys de Modest Prats, el filòleg eminent traspassat el març del 2014, tant a Girona com en esporàdics viatges a Roma. «Però totes aquestes delicadeses», com escriu Valéry, «endreçades a la durada de l'edifici no eren res al costat de les que desplegava en forjar les emocions». Així és Guillem Terribas. Així serà, amb jubilació inclosa.
JOSEP M. FONALLERAS publicat en El Periódico 07.01.15 Foto:El Periódico

CASTELLET, Josep Maria.

Xavier Folch., J.M. Castellet i Modest Prats a la 22.

La seva sola presència fonamenta una cultura. L'alimenta, la fa pròspera, perquè inclou noves veus, i la fa sòlida, perquè recupera les veus anteriors amb un nou alè. Aquest és per a molts de nosaltres el llegat de Josep Maria Castellet. Una herència que és, sobretot, intel·lectual i moral, i que és també una guia de lectura i una norma de comportament civil. Una herència literària de primer ordre que ens ensenya a llegir, que ens explica què és exactament la literatura i quins són els seus plaers i les seves servituds. Una herència que és, per al país, un tresor que ens ha fet ser, a tots, més cultes, més sòlids. Una herència que, per als amics i coneguts, és una taula on el menjar i el beure, amb la ironia, la distància, esdevenien joia de viure i civilització. Ara, dialoguem ambCastellet, alt i britànic, calmat i august, savi, com ell ho va fer amb els seus morts, a través d'unes paraules que l'evoquen.

«Amb en Josep Maria hem pensat de venir a Girona». Era enXavier Folch que trucava. Ens mobilitzàvem. L'excusa era un llibre, i l'objectiu, tornar-nos a veure. Recordo una tarda de primavera del 2008. Presentava el seu Dietari de 1973. Me'l mirava, el nas punxegut, la barbeta, les taques a la pell. A ell, i a en Xavier, i a enModest Prats. Baluards d'un temps que se'ns clivella. Una festa de la intel·ligència, de l'amor per una llengua. Emotiva i lúcida, neta com aquest capvespre ataronjat de gener.
Josep M. Fonalleras, publicat en El Periódico 10.01.14

G.Terribas,N. Comadira,M. Prats, X. Foch, Q. Nadal, J. Nadal
i Josep M. Castellet, Octubre 2011

Cadascú deu haver tingut, al llarg de la vida, una experiència similar. O més d'una. És fruit de les persones, però també de les circumstàncies, d'una determinada percepció que il·lumina aquell moment i no pas d'altres. A mi, per exemple, em va passar fa molts anys en una conferència de José María Valverde a la Universitat de Girona, quan encara no era universitat sinó Estudi General. Era una nit d'hivern i el filòsof parlava en una de les antigues aules del seminari. Sobre literatura i ètica. És probable que ara no recordi el contingut exacte d'aquella lliçó, però sí que recordo un detall fonamental: la sensació que el món s'havia aturat en aquell precís instant, en aquella sala freda de la ciutat freda. Ho diu amb precisió Vinyoli a Sunt lacrimae rerum: “Tot giravolta com en un parc d'atraccions, / però tu i jo vivim al botó de la roda, / on és imperceptible el moviment.”

També em va passar una altra vegada. Presentaven un llibre de Josep Maria Castellet a la llibreria 22 de Girona. Ell hi era, i també en Modest Prats i en Xavier Folch. Tots tres, riallers, parlaven de llengua, d'escriptors, d'anècdotes, de cultura, de país. Tampoc no recordo els detalls amb precisió, sinó el tarannà de tots tres, una esplèndida escenificació d'aquella inútil utilitat de les lletres, que ens acosten a un coneixement de nosaltres mateixos que no hauríem ni tan sols copsat sense l'ajut del fragment d'una novel·la o dels hemistiquis d'un vers. De fet, Castellet tenia aquesta virtut. Cada xerrada, informal o no, cada àpat compartit (fins i tot aquell d'El Bulli, quan es va aixecar de sobte, a la frontera del vuitè o novè plat, i va exclamar: “¿Aquí no es menja calent?”), cada una de les seves presències, imponents i sàvies, feia que et sentissis al botó de la roda. Perquè tenia coses a dir, perquè les deia amb elegància i perquè, intel·ligent i sensible, les carregava de sentit.
Josep M. Fonalleras, publicat en El Punt-Avui 17.01.14

EL MEU CASTELLET

A Josep M. Castellet el vaig conèixer, ja fa molts anys,  en uns dinars que edicions 62

A la 22 el dia de la presentació del llibre
 "Girona, llibre de records".

organitzava abans del Sant Jordi i en Castellet, que n'era l'editor en cap,   durant les postres ens informava de les novetats més atractives d'aquell Sant Jordi. En el dinar hi assitien alguns autors, que presentats per en Castellet, defensaven i explicaven anècdotes del seu llibre. En Castellet ens informava d'aquells llibres que o bé eren traduccions o els seus autors no havien pogut venir. Era molt interessant veure i sentir a Castellet de la manera com anava desglossant  cada un dels títols que havia triat i editat. També s'ha de dir, que tot plegat,  se'ns feia llarg i monòton. Aquests dinars és van deixar de fer, quan  a en Castellet va passar a segona línia de 62 i el van anomenar President del grup,fins a la seva recent mort. Castellet, amb aquest càrrec més honorífic que de "poder", fou respectat, admirat i escoltat,  per la gent de la casa i pel mon editorial. I, també, va ser el principi d'una sèrie de canvis a edicions 62.
Durant aquells anys, la nostra relació va ser pràcticament nul·la. Alguna discreta salutació, una petita broma i poca cosa més. La meva opinió d' ell era la d'un personatge "important", però una mica distant i arrogant.

Però no ha estat fins els darrers anys i molt a través de Xavier Folch, amb les seves diverses visites, ja sigui per presentar un llibre, per saludar a els amics, anar a veure a Mossèn Modest Prats o rebre un Premi, que  vam tenir  una relació més propera i efectiva, que he descobert a en Castellet com un home savi, agradable, atent. Molt preocupat pels canvis i l'agressivitat del mon actual de l'edició. "Cada vegada que vaig al despatx d' edicions 62 (hi anava una o dues vegades per setmana) hi veig un munt de llibres nous. No sé com els poden llegir i editar correctament tants de llibres...", em deia un dia mentre fèiem temps per començar la presentació d'un dels seus llibres.
 La darrera vegada que vam estar junts,  va ser el dia 5 de juliol de 2012, a la 22, per presentar, juntament amb en Narcís Comadira i en Xavier Pla, la edició revisada de l'obra de Josep Pla, "Girona, un llibre de records". Castellet va estar molt obert i emotiu recordant el llibre, Girona i sobretot, a Josep Pla. Com sempre, va venir acompanyat de Xavier Folch i vam anar a sopar, al costat de la Llibreria, en el Balco. Tinc molt present les tertúlies de sobretaula, el seu somriure, la seva amabilitat i senzillesa que va anar guanyant amb el temps i amb la edat.

Penso que amb els anys Castellet, es va humanitzar. Aquell pal d'home,  elegant, seductor, llarg i tort com la torre de Pisa, la experiència, la vida i la mort el va fer més sociable i menys arrogant.

Tot un tipus el Senyor Josep Maria Castellet. 

Guillem Terribas 

El Casero més parisenc

A l'esquerra, Jaume Puig Agut, finalista, i a la dreta,
Oriol Ponsatí-Murlà, guanyador  del 33è premi
Just Manuel Casero. Foto: Gerard Bagué.

Algú pot negar que l'editor Oriol Ponsatí-Murlà, autor de 'Totes les estacions de França', obra guanyadora del XXXIII Premi de Novel·la Curta Just Manuel Casero, té una retirada a l'advocat Jaume Puig, finalista del mateix certamen amb 'L'escala de l'evasió'? Vistos amb els ulls d'un miop, com ara el que signa aquestes línies, quan són de costat a la Sala La Planeta de Girona gairebé es poden confondre: alçària similar, cabells i pentinat quasi idèntics, barba, ulleres... Encara sort que la corbata de Ponsatí-Murlà és tan original que, en veure'l sortir a recollir el premi, la pintora Mercè Huerta no pot evitar exclamar "Quina corbata!". Però més enllà de la semblança física de guanyador i finalista –ambdós gironins, per cert– i de l'evidència que tots dos escriuen molt bé i trien temes prou engrescadors (una maleta plena de lingots d'or i pingüins condemnats a embogir), el més curiós de tot plegat és que tant l'un com l'altre han ambientat les seves obres a la mateixa ciutat: París. I no només ells! Segons el portaveu del jurat, Josep Maria Fonalleras, entre les vint-i-nou obres presentades enguany al certamen n'hi ha unes quantes més que tenen en comú l'escenari parisenc. Per això, mig en broma, proposa a Guillem Terribas, alma mater del premi i de la Llibreria 22, que, "atesa la confluència inèdita d'aquest any, en la pròxima edició el Casero sigui temàtic i les obres se situïn, per exemple, a Londres". Fonalleras també li fa un altre prec –juraria que gens irònic–: que un altre any no s'equivoqui d'hora a convocar la reunió del jurat, ja que la de dissabte passat es va iniciar a dos quarts de tres de la tarda i es va allargar fins a les set, "de manera que ens vam perdre la primera part del clàssic".
Homenatge a Panero
El veredicte del Casero, en canvi, no se'l vol perdre ningú. Abans de parlar-ne una mica més, però, situem-nos a l'inici de l'acte. Encara no ha intervingut en Fonalleras ni hem descobert l'influx de París sobre els concursants. La sala és plena de gom a gom. Terribas explica que abans del lliurament del premi es duran a terme unes lectures d'homenatge a Juan Luis Panero, que va morir fa dos mesos i mig a Torroella de Montgrí i va participar en diverses ocasions en la Proposta de Poesia de La Planeta, recitant poemes seus o llegint i comentant l'obra d'autors com Vinyoli, Cernuda i Malcolm Lowry. El mateix Terribas obre el foc amb un poema sobre la màgia desesperada de la vida. A continuació, Imma Merino llegeix unes proses en què l'escriptor madrileny evoca la seva passió per Ava Gardner, i Vicenç Pagès (no hi és en persona, apareix en un vídeo filmat a la 22) recita l'emotiu 'Y de pronto anochece'. Tot seguit, Quim Armengol llegeix una carta inèdita enviada per Joan Vinyoli a Panero l'any 1983, i Pep Solà, el poema 'Recuerdo en fin de año para Joan Vinyoli', que pot entendre's com una resposta a la carta. En coherència amb l'elevat nombre de concursants que han situat les seves novel·les a la capital francesa, Josep Maria Fonalleras recupera el poema 'Una visión', que fa referència a un hotel de París. I Montserrat Tura, que primer havia seleccionat el mateix poema que Pagès, recorda el to vital de les converses que, com a metge, havia mantingut a l'Hospital de Palamós amb Panero poc abans de la seva mort i es decanta per 'No hay palabras'. Finalment, Terribas explica una anècdota que va viure l'any 1984, poc després de la mort de Vinyoli: just quan acabava de retirar els llibres del poeta barceloní que durant unes setmanes havien omplert l'aparador, va aparèixer Juan Luis Panero i li va etzibar: "Es curioso que una librería como ésta no tenga nada dedicado a Vinyoli". Les imatges i la veu del poeta, que l'any 2000 va presentar a la 22 el seu llibre de memòries 'Sin rumbo cierto', posen fi a l'homenatge amb la música de 'Doctor Zhivago' de fons. Terribas ho justifica: "Era una de les pel·lícules favorites de Panero, i també de Miquel Pairolí".

Foto: Carles Pineda

Neguit i expectativa
Tornem al veredicte del Casero més parisenc, al moment en què Guillem Terribas llegeix l'acta del jurat. Quan pronuncia el nom del triomfador de la nit, Oriol Ponsatí-Murlà s'aixeca de la cadira i, mentre ressonen els aplaudiments, roman uns segons lluny dels focus. Per animar-lo a sortir de la foscor, Terribas crida: "Vine, vine cap aquí". L'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, i l'editor Xavier Folch ja l'esperen per donar-li el xec del premi (2.200 euros) i una estatueta. D'acord amb el seu paper de mestre de cerimònies, Terribas ordena: "Doneu-vos la mà, aplaudiu!". Després, el finalista, Jaume Puig, surt amb una mica més de decisió a rebre un taló per valor de 600 euros de mans del nou editor d'Empúries, Josep Lluch. Arriba el torn de Fonalleras, que pren la paraula per subratllar que les dues novel·les seleccionades "són com una maquinària precisa en la qual les peces, aparentment desconnectades, acaben funcionant amb un mateix ritme i una mateixa finalitat. Totes dues obres aconsegueixen crear una sensació de neguit i expectativa que es resol quan el puzle encaixa, quan tot pren sentit". En prendre possessió del micròfon, Jaume Puig es limita a dir: "No em veig amb cor de parlar de la meva obra; qualsevol cosa que digués empitjoraria la intervenció del jurat". Terribas insisteix: "És el teu moment de glòria. Segur que no vols dir res més?". L'advocat blanenc, autor de la novel·la 'Momssem' (Acontravent), respon: "No". Això sí, dóna les gràcies als organitzadors del premi i al jurat. "Em sento honorat per haver quedat finalista", conclou.
El Casero és diferent
Quan arriba el torn de Ponsatí-Murlà, Terribas li comenta: "No cal que la deixis a terra, no pesa pas tant", en referència a l'estatueta que fins ara duia a les mans. "És per aplaudir", replica el nou premi Casero. En ser interpel·lat sobre les paraules elogioses del portaveu del jurat –que a més de destacar l'habilitat i destresa de la seva novel·la l'ha qualificat com "un brillantíssim exercici d'estil que fa pensar en els de Raymon Queneau i algunes peces de complicada estructura formal de Cortázar"– el guanyador confessa: "He enrogit, com a mínim interiorment". A continuació, afirma que "el més just és elogiar el jurat [format per Mita Casacuberta, Josep Maria Fonalleras, Imma Merino, Vicenç Pagès, Eva Vàzquez i Guillem Terribas, com a secretari sense vot], i no per fer-li la pilota, sinó perquè penso que una obra com la meva només la podia presentar al Casero". En aquest sentit, explica que "el valor de la meva novel·la només s'aprecia llegint-la sencera. Per això, quan alguns amics que se l'havien llegit es van assabentar que pensava presentar-la en aquest certamen em van dir: Estàs boig o què? No saps com funcionen els premis? Ningú no es llegeix les obres! Tranquils, al Casero això no passa, els vaig tranquil·litzar".
Josep Pastells, publicat a l'Ara.cat (comarques de Girona) 

Pèrdues

Foto: Carles Pineda

La llibreria 22, de Girona, organitza des de fa 33 anys un premi literari que du el nom de Just Manuel Casero, un activista polític i cultural que creia en la capacitat regeneradora de la paraula i en la dignitat que s'inclou en els petits detalls. Aquest premi és humil i valent, és a dir, poderós. I amaga sorpreses, com ara convidar a presidir l'atorgament dels guardons a personatges tan distants com Jaime Gil de Biedma o el Gato Pérez.
Aquest any, el convidat era el poeta Juan Luis Panero, que va morir fa un mes i mig. Hi va ser perquè hi va haver lectors que van llegir poemes seus i cartes, i també perquè Guillem Terribas, l'ànima de la llibreria, va oferir la gravació d'un acte de fa uns anys en el qual Panero parlava de la vida i, sobretot, de la mort. En el vídeo, hi havia l'ombra d'un altre escriptor desaparegut, Miquel Pairolí, i Panero hi evocava l'amistat amb Vinyoli. Una cerimònia que els reunia a tots tres davant l'evidència del no-res, «el absurdo de todo, enigmas y despedidas».
Després vaig parlar amb amics que havien assistit als últims dies de Panero. Sorneguer i lúcid, arrapat a la memòria del Doctor Zhivago (una de les seves pel·lícules preferides: hi passa de tot), commogut davant d'unes sabates noves que ja no podria estrenar. Amb paraules i colors, «terca presencia efímera», vam mirar de lluitar contra la pèrdua. Va ser una «engañosa derrota de la muerte y sus ritos».
Josep M. Fonalleras. Publicat en el Periodico 04.11.13 

MÉS NOTÍCIES SOBRE EL CASERO 2013Informació a TV·3
http://www.tv3.cat/videos/4739751/Premi-Just-Manuel-Casero
Informació a TV de Girona
http://tvgirona.xiptv.cat/ultima-hora/capitol/oriol-punsati-murla-guanya-els-premis-casero#

Informació  a NÚVOL revista digital
http://www.nuvol.com/noticies/oriol-ponsati-murla-guanya-el-33e-premi-just-m-casero/

GREMI DE LLIBRETERS DE CATALUNYA
L'escriptor i editor Oriol Ponsatí-Murlà, guardonat amb el Premi Just M. Casero que organitza la Llibreria 22