L'impacte de la normalitat

Mercè Cuartiella presenta a la Llibreria 22 'Gent que tu coneixes', premi Mercè Rodoreda 2014

Malgrat haver-se jubilat fa un mes i escaig, Guillem Terribas continua oficiant presentacions a la Llibreria 22 de Girona. La d'ahir a la nit –'Gent que tu coneixes' (Proa), amb què Mercè Cuartiella va rebre el premi Mercè Rodoreda de contes i narracions 2014– la va començar dient que hi hauria un parell de sorpreses. La primera la va anunciar ell mateix: “En aquests moments s'està imprimint la segona edició del llibre. L'editor m'acaba de trucar per dir-m'ho”, va informar davant l'alegria de Cuartiella, que no n'estava assabentada. De la segona sorpresa Terribas no en va dir res, de manera que el cineasta Callahan Ruiz va explicar com havia rebut l'encàrrec de presentar l'obra. “La Mercè em va enviar un privat al Facebook preguntant-me si em feia gràcia fer-ho. Li vaig dir que sí, tot i que fins ara només he presentat un llibre autoeditat de zombis ['Podrits', de J.O. Granés]; a més, el marit de la Mercè [Joan Manuel Soldevilla] va ser el meu professor de literatura, la qual cosa comportava una pressió afegida”, va destacar entre les rialles del públic. Després de conversar amb l'autora sobre les seves dues últimes novel·les, 'Germans, gairebé bessons' i 'L'afer marsellès', Ruiz va remarcar que aquest cop publicava contes i va subratllar les analogies entre aquestes peces literàries i els curtmetratges: “En tots dos casos, la història ha de ser breu i no pot deixar indiferent”. “Es tracta de crear situacions tenses i intenses per impactar i trasbalsar”, va intervenir Cuartiella. “Els teus contes tenen força mala llet: fins i tot el més amable és bastant fill de puta”, va assenyalar Ruiz.

L'espontània i els tretze relats

En aquell moment, una espontània va cridar: “I el conte qui l'explicarà?”. Després d'uns moments de dubte, tothom va relacionar-la amb la segona sorpresa que havia anunciat Terribas. A continuació, la noia va dir que allò era molt avorrit i que si roncava ja la despertarien. Tot seguit es va posar un antifaç vermell i es va reclinar a la cadira. Al cap d'uns segons de rialles i somriures –mentre ella, aparentment, dormia–, es va reprendre la presentació. Segons Cuartiella, els tretze relats del seu llibre es poden dividir, a grans trets, en tres tipus diferents. Uns són més dramàtics, amb personatges enfrontats a una circumstància que els trasbalsa, els canvia i fa que no puguin tornar a ser com eren abans; és el cas de 'Jo vaig veure morir l'Amàlia Vidal'. Un segon bloc presenta situacions trivials que condueixen els protagonistes a reflexions que abans no es plantejaven; 'Bar Oslo', 'Sinceritat' i 'El millor padrí' entrarien en aquesta categoria. Finalment, un tercer grup conté contes més irònics i divertits i més o menys amables; 'Embruixada' 'La Conxita i la senyora Concepció' i 'Somriures i llàgrimes' s'ajusten força bé a aquesta descripció. “És evident que no m'agraden els relats ensucrats”, va assenyalar l'autora. “Tinc un humor negre, àcid; el narrador pren distància i de vegades és cruel”. En tots els casos, però, els personatges són “gent normal, com els lectors i com jo, com molta gent que coneixem”, va apuntar. “I viuen situacions amb què tots ens podem sentir identificats, siguem Batman o el mecànic d'un taller”, va afegir.

Clint Eastwood i Mazinger Z

Callahan Ruiz ho va resumir així: “El llibre va de la comèdia negra al drama més punyent i fins i tot al thriller”. Al seu criteri, però, el relat més reeixit és 'Taj Mahal', que li recorda la manera de narrar de Clint Eastwood. “Potser et demanaré els drets d'autor per fer-ne un curt”, li va dir a Cuartiella abans de treure's el jersei per mostrar una samarreta de Mazinger Z, “un personatge dur amb qui he crescut i a qui volia fer un petit homenatge parlant d'un llibre dur que també té molt d'humor”, va aclarir. Els aplaudiments del públic al final de l'acte van despertar l'espontània de l'antifaç vermell, que va cridar: “Ja s'ha acabat?”.
Text i Foto: JOSEP PASTELLS publicat a ara.cat 05.03.15

Mercè Cuartiella i la gent corrent

L'escriptora figuerenca M. Mercè Cuartiella va presentar ahir a la Llibreria 22 de Girona Gent que tu coneixes (Proa), els tretze contes amb què va guanyar l'últim premi Mercè Rodoreda i en els quals aborda situacions excepcionals, quotidianes o ridícules que alteren la vida de gent corrent. El llibre el va presentar David Ruiz.
El punt Avui 05.03.15 Foto: Lluís Serrat.

El codi moral del barri

Mercè Cuartiella, premi Llibreter 2012, publica ‘L'afer marsellès', una història de gent corrent afrontada a l'inconegut.

Mercè Cuartiella ha publicat quatre novel·les
i quatre  peces de teatre Foto: MANEL LLADÓ.

S'havia acostumat tant al tractament de jove promesa o d'autora desconeguda, encara que no és ni una cosa ni l'altra, que el dia que van comunicar-li que havia rebut el premi Llibreter 2012 per la seva tercera novel·la, Germans, gairebé bessons (Brau), s'ho va haver de fer repetir incrèdula unes quantes vegades. Els mitjans culturals del país devien quedar igualment en un tal estat de xoc, que ni un sol crític literari va fer cap ressenya del llibre, ni abans ni després de la concessió del premi. És clar que Mercè Cuartiella (Barcelona, 1964) l'havia publicat en una editorial modesta de Figueres, la ciutat on viu des de fa vint-i-cinc anys, apartada, doncs, dels circuits literaris dominants. No en parla, però, amb cap ressentiment. Pel premi Llibreter només té paraules d'agraïment, i respecte a la indiferència amb què va ser rebut als papers, s'arronsa d'espatlles: “No escric pas per fer mèrits, i com que no em sé promocionar, ja em sento còmoda en una posició al marge.” Des d'aquest retir voluntari, ha pogut treballar sense pressions en la seva quarta novel·la, L'afer marsellès, que acaba de publicar-li un segell, per primer cop, de gran distribució, Amsterdam.

Rafel Nadal, Mercè Cuertiella i la editora Izasku
Ibarretxe a la 22 durant la presentació.
Foto: Cristina Mora.

Com a Germans, gairebé bessons, també aquí hi ha una història de família al límit d'una caiguda, però Mercè Cuartiella ara ha volgut explorar, a través de les vicissituds de dues germanes de caràcters oposats, les vides corrents de la gent de barri i els vincles més afectius que intel·lectuals que les uneixen. “M'interessen les relacions que propicia l'ambient bigarrat de les ciutats, en què fora de la xarxa de proximitat del teu barri, no et coneix ningú”. A Sònia, la més desinhibida de les dues germanes, aquest anonimat li va bé, perquè afavoreix la seva preferència per les relacions efímeres i sense compromís, la seva aversió als lligams, les efusions sentimentals, la maternitat. Amb un codi moral propi ben poc ortodox, “a vegades vorejant la delinqüència”, serà temptada en un acte irreflexiu a implicar-se en una acció il·legal que la portarà fins a Marsella. La Mei, en canvi, acabada de separar, se sent desbordada per la situació. Necessitada de consol i d'estabilitat, haurà de fer l'aprenentatge de la seva pròpia independència al costat de la germana i els amics de joventut que l'acullen.

Els dos eixos narratius conflueixen en una insinuació de negocis tèrbols, però Mercè Cuartiella subratlla que no ha pretès fer cap retrat dels baixos fons: “Són gent de classe obrera, però no del lumpen. Personatges molt corrents, sense estudis, amb pocs diners, que treballen en un videoclub o un basar xinès i el món afectiu dels quals es concentra al barri, en la colla. Aquesta és la vida que porten milers de persones reals a les ciutats, per més que, vivint en la nostra bombolla de comoditats, creguem que tothom la comparteix.”

L'escriptora se sent molt més còmoda entre aquestes criatures “sense glamur” que no pas en un món idíl·lic d'arquitectes o advocats que un bon dia tenen no se sap quin estrany patiment. “Diguem que prefereixo una pel·lícula de Kean Loach a qualsevol capítol de Sexe a Nova York”, aclareix l'autora, que presenta el llibre avui a la Llibreria 22 de Girona (20 h).

L'afer marsellès indaga també en la frontera fràgil que separa el món de la seguretat de l'abisme davant el desconegut: “Dins la nostra zona de confort, pensem que tenim la vida blindada respecte a unes realitats que jutgem estranyes, però cal tan sols un petit moviment de l'atzar perquè entrem o bé en contacte amb el poderós propietari d'un iot o bé amb un presidiari.”

Eva Vázquez, publicat en El Punt-Avui 24.02.14