Homenatge del sector a qui va ser una pionera de la comunicació editorial
Aquesta setmana dediquem el podcast del suplement literari a la Montserrat Sabater, la primera cap de premsa que va tenir Edicions 62 i probablement tot el sector editorial català. Hem convocat diferents veus perquè ens donin el seu testimoni. Disculpeu les diferències de registre sonor, són les pegues del confinament.
Ens ha deixat Montserrat Sabater a l’edat de vuitanta anys. Els que vam tenir la sort de coincidir amb ella a Edicions 62, la recordem com una persona d’una gran sociabilitat, que treballava amb tenacitat i geni, i era apassionada i afable amb els joves que a principis d’aquest segle començàvem a treballar de redactors, editors o responsables de premsa a l’editorial. Envoltada de gent molt més jove que ella, va poder transmetre el seu savoir faire, i alhora aprendre el que li aportaven les noves generacions. “La Montserrat Sabater va ser una figura important de les bambolines del món editorial en l’últim terç del segle passat”, ens diu la periodista Rosa Maria Piñol, que ens va informar durant molts anys de la literatura catalana des de les pàgines de La Vanguardia, ens parla dels dos grans referents editorials que van marcar la seva vida professional. “La Montserrat va fer d’eficaç corretja de tramissió entre el món editorial i la premsa amb iniciativa i un tracte sempre amable i cordial”. Rafael Vallbona confirma aquesta mateixa impressió: “Ens ens va ensenyar la manera com els editors i els autors havíem de tractar amb la premsa, i viceversa. Però això era quan escriure i editar eren un art”.
La Montserrat va començar a treballar al sector editorial a començaments de la dècada dels 60 de la mà de Carlos Barral. L’any 1984, de la mà de Josep M. Castellet, es va incorporar a l’equip d’Edicions 62 per fer-se càrrec del departament de relacions públiques i comunicació fins a la seva jubilació l’any 2003. Les fotos cedides per Josep Massot per a aquest article il·lustren molt bé l’exposició de Montserrat Sabater des de ben jove a un entorn intel·lectual, que va ser una font d’aprenentatge.
En un esplèndid obituari publicat a El País, Carles Geli fa justícia a una figura com la de Sabater, que no hauria de tenir una mort anònima. “Si la història de la literatura i de l’edició es pot escriure amb majúscules és perquè hi ha gent cabdal al darrere. Noms que s’escriuen en minúscula i que injustament sempre apareixen en una nota a peu de pàgina o en una inacabable llista d’agraïments. Aquelles pàgines que no llegeix ningú si és que no sap que hi pot sortir. Aquest va ser el cas de Montserrat Sabater. Carlos Barral o Josep M. Castellet no haurien estat els mateixos si ella no hagués estat a la rebotiga dels seus projectes. Barral era un geni amb una pituïtària editorial irrepetible, però també era era molt donat al caos, la improvisació o la inspiració bohèmia. Fins i tot un home poc donat als elogis com ell, va deixar escrit que Sabater feia les seves tasques administratives i gerencials, “con mucha eficacia por cierto”, en una de les tres breus vegades que va parlar d’ella en tots els seus volums de memòries.
Un altre capítol important de la vida de Montserrat Sabater va ser la seva participació en l’organització del Premi de Literatura Formentor, que es va celebrar a Mallorca durant els anys seixanta, ens recorda el periodista Josep Massot, que situa la figura de Sabater en aquell esdeveniment internacional, una escletxa d’aire fresc en els anys de plom del franquisme. “Juntament amb Gabriel Ferrater, Joan Petit i sobretot Jaime Salinas, Montse Sabater va ser clau en l’èxit del premi Formentor, que va reunir a les millors editorials europees i americanes, com Einaudi, Gallimard, Rowholt, o la inconoclasta Grove Press i també molts autors internacionals de l’època, molts d’ells futurs premis Nobel. La Montse guardava amb discreció tots els secrets del món literari en aquells moments de censura i repressió policial. Amb ella desapareix un testimoni dels temps heroics, de quan les editorials literàries eren més actors culturals que peces de la cadena industrial”, remata Massot.
“Era un plaer parlar amb Montserrat Sabater, perquè t’explicava, sempre off the record, allò que callaven (o s’inventaven) Carlos Barral, Josep Maria Castellet i Jaime Salinas a les seves memòries”, continua Massot. “Des dels innombrables embolics de llit de la tribu Seix-Barral fins a com va ajudar a Juan Goytisolo a desfer-se dels papers compromesos quan la policia franquista es va presentar en 1962 a l’hotel Formentor o, més tard, a casa de Castellet. Se sabia les aventures, confessions i anècdotes d’Henry Miller, de l’excèntric editor Barney Rosset (Grove Press, un dels models de la primera Anagrama), de Calvino, Vittorini, Einaudi, Caillois, Paz, Gabriel Ferrater, Joan Petit, Gil de Biedma, James Baldwin, Monique Lange, Dominique Aury, Gallimard, Queneau, Florence Malraux… les anades i vingudes de Barral a Madrid per a lluitar contra la censura, les insídies de Cela, el xantatge econòmic del règim a Barral, el cisma a Seix-Barral, les batusses amb Carmen Balcells, l’evolució d’Edicions 62, quan els deutes l’asfixiaven…”, diu Massot.
“Els arxius de l’editorial Barral van desaparèixer quan va passar a les mans de Labor, però ella guardava còpia d’alguns papers personals (recordo alguna carta de Jorge Guillén)”, continua Massot. “Quan es cansava de parlar, esbossava un somriure i deia, ‘ara et mostraré una cosa que et farà gràcia’. S’aixecava de la butaca i despenjava de la paret una foto emmarcada. ‘Saps qui és?’, deia burleta. Era Hemingway dormint la mona a terra després d’una nit d’alcohol a casa seva de l’Havana. Barral havia fet emmarcar la fotografia i la tenia al seu despatxet de la Ronda General Mitre. L’editor va conèixer Hemingway en el penúltim viatge d’Hemingway a Espanya, on tenia l’encàrrec d’escriure una reportatge per a la revista Life, L’estiu sagnant, sobre el duel entre dos toreros, Luis Miguel Dominguín i Antonio Ordóñez, i ell i Enaudi el van acompanyar en un viatge delirant a Madrid i Conca. Hemingway ja estava malalt, i bevia tot el vi i cognac que se li posava davant. L’any següent va tornar a Espanya, l’agost de 1960 i va marxar a l’octubre. Mesos després, al juliol, es llevaria la vida. En aquells mesos estava corregint les proves de A moveable feast, que Gabriel Ferrater traduiria al castellà en 1964 amb el títol París era una fiesta. La foto no l’he vist publicada enlloc i és tot un emblema de la llegenda del sants bevedors que eren aquell grup d’escriptors tímids i sentimentals que van crear l’editorial Barral”, remata Massot.
La Montserrat era una dona que sabia acompanyar. Acompanyava els editors en la seva feina, però també va connectar els autors amb el teixit llibreter. “La Montserrat Sabater és la primera cap de premsa”, diu Guillem Terribas, fundador de la llibreria 22 de Girona. “Als inicis de la llibreria, quan vam començar a fer presentacions, la Montserrat va ser la primera que s’hi va abocar, portant-nos els autors d’Edicions 62. Tenia una agenda i una psicologia perfecta. Una persona que ha estat molt lligada a la meva vida de llibreter i que em va facilitar la relació amb els escriptors i els editors. Va crear una escola, va ser una mestra per a la Neus Chordà, entre altres persones”.
Neus Chordà, que avui és un referent de la comunicació editorial, reconeix el mestratge de Sabater. “Si alguna cosa va intentar ensenyar-me la Montserrat Sabater és el respecte per la feina dels autors. Cada llibre és sempre el més important; i el respecte per la feina dels editors, llibreters, traductors… També em va ensenyar que les caps de premsa hem de fer sempre la nostra feina des de l’ombra, que ens ha de conèixer tothom però que hem de ser discretes, anònimes. I el més important: em va ensenyar que per ser una bona professional, abans de res s’havia de ser bona persona”. Ja jubilada, Montserrat Sabater va col·laborar amb en Josep M. Castellet posant ordre, classificant i arxivant tots el seu fons personal: documents, fotografies, llibres, quadres que s’acumulaven al seu pis del carrre Bailèn. “Remenant aquells papers, la Montserrat va descobrir en una llibreta el Dietari de 1973, que el Castellet havia extraviat”, ens diu Pilar Beltran, editora d’Edicions 62. “Gràcies a aquesta troballa, vam poder mecanografiar el manuscrit i publicar-lo anys després”.
Quedeu-vos doncs amb aquesta idea, que no és exagerada. Si Carmen Balcells va ser la primera agent literària del nostre país, es podria dir que la Montserrat Sabater va ser la primera cap de premsa editorial. Una pionera. Ara, la seva desaparició fa més certa aquella frase absurda del seu amic Salvador Dalí, que diu: ‘S’està morint molta gent que no s’havia mort mai’. Estic segur que si ens pogués sentir, la Montserrat hi estaria d’acord amb un somriure als llavis.
Els seus fills, Isabel, Anna i Jordi comunicaran, tan aviat puguin, la data del seu comiat i demanen que la feina (la gran passió!) de la seva mare no quedi en l’oblit.
Bernat Puigtobella, publicat a EL NÚVOL 06.04.2020
El Núvol. Hi ha una gravació amb les veus d'alguns personatges citats a l'article.
https://www.nuvol.com/llibres/assaig/podcast-montserrat-sabater-in-memoriam-92896
 |
| Montserrat Sabater |
Aquesta setmana dediquem el podcast del suplement literari a la Montserrat Sabater, la primera cap de premsa que va tenir Edicions 62 i probablement tot el sector editorial català. Hem convocat diferents veus perquè ens donin el seu testimoni. Disculpeu les diferències de registre sonor, són les pegues del confinament.
Ens ha deixat Montserrat Sabater a l’edat de vuitanta anys. Els que vam tenir la sort de coincidir amb ella a Edicions 62, la recordem com una persona d’una gran sociabilitat, que treballava amb tenacitat i geni, i era apassionada i afable amb els joves que a principis d’aquest segle començàvem a treballar de redactors, editors o responsables de premsa a l’editorial. Envoltada de gent molt més jove que ella, va poder transmetre el seu savoir faire, i alhora aprendre el que li aportaven les noves generacions. “La Montserrat Sabater va ser una figura important de les bambolines del món editorial en l’últim terç del segle passat”, ens diu la periodista Rosa Maria Piñol, que ens va informar durant molts anys de la literatura catalana des de les pàgines de La Vanguardia, ens parla dels dos grans referents editorials que van marcar la seva vida professional. “La Montserrat va fer d’eficaç corretja de tramissió entre el món editorial i la premsa amb iniciativa i un tracte sempre amable i cordial”. Rafael Vallbona confirma aquesta mateixa impressió: “Ens ens va ensenyar la manera com els editors i els autors havíem de tractar amb la premsa, i viceversa. Però això era quan escriure i editar eren un art”.
 |
| Montserrat Sabater amb Mabel Doredo |
La Montserrat va començar a treballar al sector editorial a començaments de la dècada dels 60 de la mà de Carlos Barral. L’any 1984, de la mà de Josep M. Castellet, es va incorporar a l’equip d’Edicions 62 per fer-se càrrec del departament de relacions públiques i comunicació fins a la seva jubilació l’any 2003. Les fotos cedides per Josep Massot per a aquest article il·lustren molt bé l’exposició de Montserrat Sabater des de ben jove a un entorn intel·lectual, que va ser una font d’aprenentatge.
En un esplèndid obituari publicat a El País, Carles Geli fa justícia a una figura com la de Sabater, que no hauria de tenir una mort anònima. “Si la història de la literatura i de l’edició es pot escriure amb majúscules és perquè hi ha gent cabdal al darrere. Noms que s’escriuen en minúscula i que injustament sempre apareixen en una nota a peu de pàgina o en una inacabable llista d’agraïments. Aquelles pàgines que no llegeix ningú si és que no sap que hi pot sortir. Aquest va ser el cas de Montserrat Sabater. Carlos Barral o Josep M. Castellet no haurien estat els mateixos si ella no hagués estat a la rebotiga dels seus projectes. Barral era un geni amb una pituïtària editorial irrepetible, però també era era molt donat al caos, la improvisació o la inspiració bohèmia. Fins i tot un home poc donat als elogis com ell, va deixar escrit que Sabater feia les seves tasques administratives i gerencials, “con mucha eficacia por cierto”, en una de les tres breus vegades que va parlar d’ella en tots els seus volums de memòries.
Un altre capítol important de la vida de Montserrat Sabater va ser la seva participació en l’organització del Premi de Literatura Formentor, que es va celebrar a Mallorca durant els anys seixanta, ens recorda el periodista Josep Massot, que situa la figura de Sabater en aquell esdeveniment internacional, una escletxa d’aire fresc en els anys de plom del franquisme. “Juntament amb Gabriel Ferrater, Joan Petit i sobretot Jaime Salinas, Montse Sabater va ser clau en l’èxit del premi Formentor, que va reunir a les millors editorials europees i americanes, com Einaudi, Gallimard, Rowholt, o la inconoclasta Grove Press i també molts autors internacionals de l’època, molts d’ells futurs premis Nobel. La Montse guardava amb discreció tots els secrets del món literari en aquells moments de censura i repressió policial. Amb ella desapareix un testimoni dels temps heroics, de quan les editorials literàries eren més actors culturals que peces de la cadena industrial”, remata Massot.
“Era un plaer parlar amb Montserrat Sabater, perquè t’explicava, sempre off the record, allò que callaven (o s’inventaven) Carlos Barral, Josep Maria Castellet i Jaime Salinas a les seves memòries”, continua Massot. “Des dels innombrables embolics de llit de la tribu Seix-Barral fins a com va ajudar a Juan Goytisolo a desfer-se dels papers compromesos quan la policia franquista es va presentar en 1962 a l’hotel Formentor o, més tard, a casa de Castellet. Se sabia les aventures, confessions i anècdotes d’Henry Miller, de l’excèntric editor Barney Rosset (Grove Press, un dels models de la primera Anagrama), de Calvino, Vittorini, Einaudi, Caillois, Paz, Gabriel Ferrater, Joan Petit, Gil de Biedma, James Baldwin, Monique Lange, Dominique Aury, Gallimard, Queneau, Florence Malraux… les anades i vingudes de Barral a Madrid per a lluitar contra la censura, les insídies de Cela, el xantatge econòmic del règim a Barral, el cisma a Seix-Barral, les batusses amb Carmen Balcells, l’evolució d’Edicions 62, quan els deutes l’asfixiaven…”, diu Massot.
 |
| Foto de Hemingway dormint la mona a casa seva | Foto cedida per Josep Massot |
“Els arxius de l’editorial Barral van desaparèixer quan va passar a les mans de Labor, però ella guardava còpia d’alguns papers personals (recordo alguna carta de Jorge Guillén)”, continua Massot. “Quan es cansava de parlar, esbossava un somriure i deia, ‘ara et mostraré una cosa que et farà gràcia’. S’aixecava de la butaca i despenjava de la paret una foto emmarcada. ‘Saps qui és?’, deia burleta. Era Hemingway dormint la mona a terra després d’una nit d’alcohol a casa seva de l’Havana. Barral havia fet emmarcar la fotografia i la tenia al seu despatxet de la Ronda General Mitre. L’editor va conèixer Hemingway en el penúltim viatge d’Hemingway a Espanya, on tenia l’encàrrec d’escriure una reportatge per a la revista Life, L’estiu sagnant, sobre el duel entre dos toreros, Luis Miguel Dominguín i Antonio Ordóñez, i ell i Enaudi el van acompanyar en un viatge delirant a Madrid i Conca. Hemingway ja estava malalt, i bevia tot el vi i cognac que se li posava davant. L’any següent va tornar a Espanya, l’agost de 1960 i va marxar a l’octubre. Mesos després, al juliol, es llevaria la vida. En aquells mesos estava corregint les proves de A moveable feast, que Gabriel Ferrater traduiria al castellà en 1964 amb el títol París era una fiesta. La foto no l’he vist publicada enlloc i és tot un emblema de la llegenda del sants bevedors que eren aquell grup d’escriptors tímids i sentimentals que van crear l’editorial Barral”, remata Massot.
La Montserrat era una dona que sabia acompanyar. Acompanyava els editors en la seva feina, però també va connectar els autors amb el teixit llibreter. “La Montserrat Sabater és la primera cap de premsa”, diu Guillem Terribas, fundador de la llibreria 22 de Girona. “Als inicis de la llibreria, quan vam començar a fer presentacions, la Montserrat va ser la primera que s’hi va abocar, portant-nos els autors d’Edicions 62. Tenia una agenda i una psicologia perfecta. Una persona que ha estat molt lligada a la meva vida de llibreter i que em va facilitar la relació amb els escriptors i els editors. Va crear una escola, va ser una mestra per a la Neus Chordà, entre altres persones”.
Neus Chordà, que avui és un referent de la comunicació editorial, reconeix el mestratge de Sabater. “Si alguna cosa va intentar ensenyar-me la Montserrat Sabater és el respecte per la feina dels autors. Cada llibre és sempre el més important; i el respecte per la feina dels editors, llibreters, traductors… També em va ensenyar que les caps de premsa hem de fer sempre la nostra feina des de l’ombra, que ens ha de conèixer tothom però que hem de ser discretes, anònimes. I el més important: em va ensenyar que per ser una bona professional, abans de res s’havia de ser bona persona”. Ja jubilada, Montserrat Sabater va col·laborar amb en Josep M. Castellet posant ordre, classificant i arxivant tots el seu fons personal: documents, fotografies, llibres, quadres que s’acumulaven al seu pis del carrre Bailèn. “Remenant aquells papers, la Montserrat va descobrir en una llibreta el Dietari de 1973, que el Castellet havia extraviat”, ens diu Pilar Beltran, editora d’Edicions 62. “Gràcies a aquesta troballa, vam poder mecanografiar el manuscrit i publicar-lo anys després”.
Quedeu-vos doncs amb aquesta idea, que no és exagerada. Si Carmen Balcells va ser la primera agent literària del nostre país, es podria dir que la Montserrat Sabater va ser la primera cap de premsa editorial. Una pionera. Ara, la seva desaparició fa més certa aquella frase absurda del seu amic Salvador Dalí, que diu: ‘S’està morint molta gent que no s’havia mort mai’. Estic segur que si ens pogués sentir, la Montserrat hi estaria d’acord amb un somriure als llavis.
Els seus fills, Isabel, Anna i Jordi comunicaran, tan aviat puguin, la data del seu comiat i demanen que la feina (la gran passió!) de la seva mare no quedi en l’oblit.
Bernat Puigtobella, publicat a EL NÚVOL 06.04.2020
El Núvol. Hi ha una gravació amb les veus d'alguns personatges citats a l'article.
https://www.nuvol.com/llibres/assaig/podcast-montserrat-sabater-in-memoriam-92896
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada