He
explicat alguna vegada que no tinc grans fetitxismes relacionats amb les
llibreries. Ni amago subtils missatges d’amor als llibres de papallones, com fa
algun escriptor, ni vaig deixant targetes de visita amagades darrere de les
estanteries com fa algú de vosaltres, en espera que un dia el llibreter visitat
les descobreixi i li torni la picada d’ullet. Jo no amago res, ni als llibres
ni a les estanteries. Però quan arribo per primer cop a una ciutat desconeguda
busco abans que res les llibreries. Amb el nas encastat als vidres de
l’aparador no tardo a reconèixer algun llibre, algun autor, i amb ells m’acosto
a l’ànima de les comunitats que m’acullen i les començo a entendre i a sentir
una mica meves. I si, a través dels vidres, veig el llibreter al fons de la
llibreria, us reconec a vosaltres i sé que des d’aquell primer moment tinc a la
ciutat una adreça amiga.
A qualsevol
llibreria de qualsevol ciutat del món, la desconfiança hi és substituïda per la
voluntat de conèixer; la repulsió és derrotada per les ganes de comprendre; la
por al desconegut dona pas a un somriure de complicitat pels autors compartits.
Per lluny que siguem de casa, la llibreria és sempre un refugi, un lloc de pau.
Terra d’acollida.
A
les llibreries m’agrada entretenir-m’hi observant els especialistes que remenen
als prestatges més polsosos; els estudiants que llegeixen les solapes amb aires
d’entès; les parelles que s’intercanvien somriures a distància mentre remenen
fins a trobar un senyal d’amor intel·ligent per regalar-se; els nois solitaris
que busquen desesperadament una història que els faci companyia els propers
dies. Les àvies que es fan embolicar un llibre per regalar a l’home que s’ha
quedat a casa i de passada paguen un conte pel net que els acompanya agafat de
la mà.
 |
| Valeria Gaillard, Premi divulgació. |
M’agrada
espiar els llibreters que despatxen consells, que busquen un llibre precís per
a cada client. I m’agrada descobrir al fons del passadís, enfilat dalt d’una
escala, buscant un exemplar a les fileres més inabastables, l’amo de la
llibreria, com un capità al pont de comandament, com aquell Pere Rodeja que des
de la seva escala posava pausa i ordre al desori de la llibreria Geli, difícil
de comprendre per tot aquell que no estava familiaritzat amb l’extraordinari
local del carrer de l’Argenteria de Girona.
M’agrada
inventar una biografia a cada persona, m’agrada imaginar una història per a
cada comprador. I és així, creant històries dels que entren a les llibreries com
sento que de cop se m’obren les portes i passejo lliurement per les
biblioteques, els menjadors, els estudis, les cambres infantils i adolescents i
tots els racons de totes les cases. Veig l’ànima de la ciutat palpitar i em
sento a casa, a totes les cases. I per això després, quan llegeixo que cauen
bombes damunt d’Alep, de Beirut, de Damasc o de Trípoli; quan veig que hi ha
trets a París, a Berlín, a Londres o a Tolosa, sé que son bombes i trets sobre nois
solitaris, estudiants, avis i nets que sortien de comprar un llibre de regal
per celebrar una festa religiosa, un aniversari, un èxit escolar. I és llavors
que la guerra, la violència, l’odi em fa mal i no necessito que m’expliquin res
més.
Vosaltres
per sort no esteu en guerra, però de vegades ho sembla. La feina és tanta, les
factures tan seguides, el marge és tant estret i les vendes tan justes, que us
envesteixen totes les desgràcies plegades: la digitalització, la globalització,
la inestabilitat política, la competència de canals de distribució, la
proliferació d’ofertes d’entreteniment, la política educativa encaminada al
rendiment immediat. Quan sembla que tot es recupera, encara quedeu vosaltres
patint els últims episodis de l’enèsima crisi.
I els
que us haurien d’ajudar, els que se suposa que haurien de ser els primers de
donar-vos un cop de mà, sembla que estiguin a l’altra bàndol. Estan a l’altra
bàndol. No sé si avui n’hi ha algun per zaquí, però deixeu-me’ls ho dir: editors,
impressors, distribuïdors, comercials, però també crítics i periodistes
culturals: que difícil que és sentir dels vostres llavis una recomanació suggeridora,
una emoció, una defensa apassionada d’un llibre, d’un autor. Xifres, si.
Objectius, si. Informes sobre l’estat del sector, sí. Emocions, passions,
tendreses, ben poques.
Però
no us preocupeu, ara no us atabalaré amb xifres, ni amb informes, ni amb
pronòstics que vosaltres coneixeu millor que ningú i que sovint, amb el vostre
esforç, us encarregueu de desmentir. El vostre món és així. Un món difícil. I
no cal donar-hi més voltes. És el vostre ofici, és el que us agrada, és el que
voleu i per sort ningú no us farà canviar.
No
perdré, doncs, ni un minut més donant-hi voltes. Passaré al final i aniré directe
al gra. Perquè us ho dec tot i vinc a donar-vos les gràcies. Gràcies. De part
meva i de tots nosaltres. Dels que ho reconeixem i dels que s’amaguen.
Tots
nosaltres us ho devem tot. Els autors que ens fem els estrets i els desmenjats.
Els distribuïdors que us aclaparen. Els editors que us escanyen. Els lectors
que no sempre us estan prou agraïts. Sense els llibreters repartits per tota
Catalunya ja fa temps que les lleis de la concentració i de la globalitat
haurien acabat amb tots nosaltres. Qui aguanta la nostra literatura sou
vosaltres. Qui aguanta el nostre pensament sou vosaltres. Us devem la vida. Els
autors i els que sovint abusen de vosaltres, que no saben que si no us cuiden
cavaran el solc de la seva pròpia desaparició.
Vosaltres
ho heu fet tot per nosaltres: ens heu recomanat, ens heu promocionat, ens heu
venut. Ens heu fet d’agents literaris, de crítics, d’editors, de prescriptors.
Ens heu organitzat les presentacions. Ens heu acompanyat als mitjans de
comunicació. Ens heu acollit, ens heu fet companyia, ens heu ajudat a superar
les depressions. Ens heu fet d’altaveu, de club de lectura, de biblioteca,
d’agents de dinamització cultural. I de vegades ens heu donat de menjar i ens
heu fet de xofers. Sempre que hem xiulat, com Lauren Bacall, heu vingut a socorre’ns.
Ara sóc aquí per aixecar-ne acta.
A mi
no m´heu de convèncer. Teniu en mi un admirador apassionat. Us professo una
veneració enorme. Simple deure de gratitud. Sense vosaltres no existiria. Els
meus llibres es fondrien com es fonien les coses boniques i positives de la
vida a Qué bonic que és viure quan en
James Stewart/George Bailey volia suïcidar-se. De la mateixa manera, si un dia
vosaltres deixeu de lluitar, si un dia els llibreters us en canseu i us quedeu
seguts en un sofà, el nostre món també s’haurà acabat i molts dels nostres estímuls
emocionals començaran a fondre’s i desapareixeran de les vides dels nostres
lectors.
Per
això, per tot, per ser com sou, per existir,
avui
he vingut a cridar ben fort: Gràcies! Moltes gràcies. Un miler de gràcies! Un
milió de gràcies!
Com
diu la meva neta: us estimo fins l’infinit. I més enllà.
Rafel Nadal 29.07.2018
El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha encapçalat aquest dissabte la presentació a Girona del llibre 'Un home cau', de Jordi Basté i Marc Artigau, tot defensant que "sense cultura no hi ha nació ni civilització". "Estem lluny de la inversió cultural que fan països de referència com França, però és important que hi hagi el compromís de fer-ho i de ser-hi, perquè sense cultura no tenim nació, sense cultura no hi ha civilització", ha reblat Puigdemont, que ha sentenciat que "la cultura ni neix ni s´improvisa". El president de la Generalitat també ha destacat la importància que un país sàpiga reconèixer "les bigues mestres de la cultura", com són les llibreries i els llibreters. De fet, Puigdemont ha insistit en la "imperiosa necessitat de no perdre l´hàbit de la lectura i de fomentar-lo". "És la contribució al món que fan els països decents que s'estimen", ha conclòs el president català.
Rafel Nadal ja ha començat la campanya de promoció de La maledicció dels Palmisano, la nova novel·la de l'autor de Quan érem feliços i Quan en dèiem xampany, que ara canvia, si no de registre, sí d'escenari, perquè trasllada l'acció al sud d'Itàlia en les envistes de la Segona Guerra Mundial.
Podien haver començat, com Tolstoi el seu Anna Karènina, dient que
totes les famílies felices s'assemblen, però totes són dissortades a la seva
manera, però ningú no va caure en la temptació de buscar una referència tan
òbvia, encara que Quan érem feliços acaba amb una mort que clausura una
certa benaurança i que, ben mirat, Tolstoi va aparèixer durant la presentació
del llibre, igual que Gorki, Pérec o Llull, i Proust sobretot, la magdalena del
qual plana centuplicada pels taulells celestials de la pastisseria on Rafel
Nadal, al primer capítol del llibre, explica que de petit somiava haver quedat
tancat una nit de la qual emergeixen les quasi quatre-centes pàgines que
segueixen. Perquè “la cerimònia del detall”, com va dir Josep M. Fonalleras, “la
valentia emocional” d'un llibre que, segons Antoni Pladevall, “primer
embolcalla, després t'arrossega i al final et sotmet”, és la gran troballa del
debut literari del periodista Rafel Nadal que van coincidir a subratllar, ahir,
durant la presentació del Premi Pla a Girona, tots els qui en van parlar. El més
entusiasta va ser Pladevall, membre del jurat del premi, en afirmar, rotund, que
Quan érem feliços és “una excel·lent primera incursió literària d'un
periodista colossal”. Igual que l'editora Ester Pujol, que havia assegurat que
“estem davant un llibre molt important”, Pladevall va remarcar que “el retrat
social que dibuixa Nadal de la Girona de la postguerra a través del prisma d'una
família de la petita burgesia de províncies és extrapolable a qualsevol altra
ciutat i família de la mateixa època”, i que l'interès del relat, doncs, no
prové de la morbositat per la intimitat d'unes persones molt significades de
Girona, sinó de la seva capacitat d'elevar-se per mitjà d'un “enorme exercici de
sinceritat, de confessió crua i nua”, carregada, però, d'una emotivitat que fa
del llibre “un text narratiu molt intens”.
