Els llibreters esperen ajuda per al sector amb l’ai al cor

 Les vendes en línia només serveixen per recollir engrunes i no perdre el contacte amb els clients habituals.
 El gremi demana la suspensió del cobrament de l’IVA, l’IBI i l’IRPF, i crèdits al 0%.

Algunes plataformes llibresques continuen publicant les seves llistes de títols més venuts, com si aquí no hagués passat res ni calgués advertir que un supervendes, a dia d’avui, en faria prou d’acreditar mitja dotzena d’exemplars despatxats. El Gremi d’Editors, en canvi, ha deixat de publicar l’informe setmanal de vendes Libridata, el seu rànquing de referència, des de l’11 de març, conscient de la irrellevància del gest. És un dels efectes potser més superflus de l’expansió del coronavirus, però un símptoma clar que el món del llibre passa un dels seus pitjors moments, i en plena campanya de Sant Jordi. Amb totes les llibreries tancades, només ha quedat el consol de la venda en línia, que molts establiments petits, per falta d’infraestructura, no es poden permetre i que bàsicament serveix per assegurar una presència a les xarxes que mantingui les constants vitals del negoci fins a la reobertura.
“En una situació com aquesta, ningú pot dedicar els recursos a desenvolupar pàgines web, sinó que ha de reduir la despesa tant com sigui possible”, talla en sec la presidenta del Gremi de Llibreters, M. Carme Ferrer, davant el suggeriment que potser algunes llibreries hauran aprofitat l’ocasió per posar-se al dia a la xarxa. Cap d’elles pot competir, de fet, amb plataformes ja consolidades, com la mastodòntica Amazon, o amb grans grups que disposen de la logística adequada per gestionar tant les demandes com la distribució. A la resta, en canvi, a penes els surt a compte: “Si has d’anar a la llibreria per preparar una o dues comandes al dia, no et surten els números”, lamenta Ferrer, tot i que admet que ara mateix aquest escàs moviment de caixa és l’únic a què aferrar-se.
No disposa de xifres, però li consta que “moltes llibreries, moltes, sobretot de les que tenen tres o quatre treballadors, han hagut de presentar expedients temporals d’ocupació”. La situació és tan dramàtica, que fa dies que el Gremi de Llibreters negocia tant amb la Generalitat com amb la Diputació de Barcelona i també amb els ajuntaments l’obtenció d’ajudes per al sector . “Si no entra res, no podem seguir pagant ni lloguer, ni llum, ni proveïdors, ni salaris”, remarca la presidenta, que entre les mesures que el col·lectiu està proposant a les administracions, avança la suspensió del cobrament de l’IBI, l’IRPF i l’IVA corresponent a aquest període, a més de facilitats per aconseguir crèdits al 0% d’interès. Tot i que detecta “bona disponibilitat” de la conselleria de Cultura i l’Institut Català de les Empreses Culturals, Ferrer és conscient dels entrebancs, perquè “algunes d’aquestes disposicions depenen de l’Estat”.
La creació, la setmana passada, de la plataforma Llibreries Obertes , que aplega 280 establiments de tot Catalunya, té per objecte aplanar la gestió en línia, però algunes llibreries s’ hi han mostrat reticents pel fet que les vendes siguin administrades pels promotors (els associats reben el 50% de la venda al moment, i la resta, quan puguin entregar el llibre al client). M. Carme Ferrer creu que totes les opcions són bones, “en moments tan convulsos”, i li consta que hi ha llibreries que prefereixen vendre exclusivament a través del seu propi web, i d’altres que s’han adherit no només a Llibreries Obertes, sinó també a Libelista , que aplega llibreries de tot l’Estat, per fer-se al màxim de visibles. La veritat és que també n’hi ha d’altres que han optat per no oferir cap lliurament mentre duri l’estat d’alarma actual, com Nollegiu, “per no posar a ningú en risc”, tot que es poden fer igualment comandes en línia, i algunes que han emprès campanyes actives a favor de la relectura dels títols que els lectors ja tinguin a casa, com la Llibreria 22 de Girona.
En qualsevol cas, mentre les grans plataformes continuen facturant, encara que sigui a un ritme menor i amb uns terminis d’entrega força més laxos i imprevisibles, les llibreries de proximitat fan la viu-viu amb comandes quasi familiars, tal com ho explica Ferrer, que regenta la llibreria Empúries, també a Girona: “Més d’un cop jo mateixa he deixat un llibre a casa del client, o en algun comerç de confiança dels que poden obrir perquè vagi allà a recollir-lo.”
EVA VÁZQUEZ , publicat en el Punt Avui 30.03.2020

El Premi Bonmatí, per a Joan Ribas

 El promotor teatral i cronista d’El Punt Avui va guanyar la 39a edició del premi de periodisme del Rotary Club, per un article sobre l’orgue de la Catedral de Girona.

Joan Ribas rebent el Premi. Foto: Joan Sabater.

L’arti­cle, publi­cat el pas­sat 23 de juny, narra una visita a l’inte­rior de la gran caixa de l’ins­tru­ment

La crònica d’una visita a l’interior de la gran caixa de fusta que atresora els prop de dos mil tubs de l’orgue de la Catedral de Girona ha servit perquè el jurat del premi Bonmatí de periodisme reconegués la labor que el promotor teatral Joan Ribas desenvolupa setmanalment des de fa dècades a les pàgines, primer, d’El Punt, i ara d’El Punt Avui. La crònica 1.999 tubs d’orgue, publicada a l’edició del 23 de juny d’aquest any, va ser distingida ahir, doncs, amb el 39è premi del periodisme gironí per un jurat que format per  Joaquim Nadal, Enric Mirambell, Jordi Dalmau, Jordi Grau, Dolors Reig, Alfons Petit, Ginés Guillén, Joan Pagès i Joan Gallardo. El president del Rotary Club de Girona, Ginés Guillén, va ser l’encarregat d’obrir l’acte, presentat i dirigit per Núria Riquelme a l’Hotel Bellavista by URH Hotels de Girona, i Carles Ribas, secretari del premi i tinent d’alcalde de Cultura de l’Ajuntament de Girona, va lloar la personalitat literària i cívica de Joan Ribas,

Carles Ribas, Joan Ribas i Ginés Guillen 

abans de lliurar-li el diploma que l’acreditava com a guanyador d’aquesta edició. Joan Ribas, que ha estat assessor d’empreses i professor mercantil, va ser un dels fundadors de la revista Presència i també del premi Prudenci Bertrana de novel·la. Impulsor del grup Proscènium, que representa els Pastorets de Girona cada Nadal des de l’any 1981, és propietari de la sala de teatre independent La Planeta i ha col·laborat amb les diferents capçaleres d’El Punt des de la seva creació, amb diverses seccions fins que va tenir assignat l’espai principal de la crònica dominical.
Eva Vázquez / Publicat en el Punt Avui 22.11.2019

ANGELA GRAUPERA: Reportera sense voler

La nova editorial Chapiteau 2.3 recupera al cap de vuitanta anys ‘El gran crimen’, el testimoni esfereïdor de la infermera Àngela Graupera sobre la Gran Guerra

No en queda cap imatge, excepte una fotografia borrosa de la qual s’ha pogut extreure el petit dibuix que ens la retorna d’acord amb el retrat de la típica moderna dels anys trenta, amb els cabells curts partits per la clenxa en dues grans ondes, la pell pàl·lida i fina, de pel·lícula de cinema mut, i uns ullassos oblics que interroguen, que desconfien. D’Àngela Graupera, no en quedava gaire res més que una llegenda que molt vagament li atribuïa els primer reportatges de guerra escrits per una dona a Catalunya, uns textos que van fonamentar el seu prestigi com a intel·lectual i agitadora social i que acabarien costant-li, enmig del desori de la Guerra Civil i la repressió consegüent, una densa capa d’oblit. Chapineau 2.3, una nova editorial amb nom de vela de circ que capitaneja el reporter televisiu Joan Marcet, recupera ara, més de vuitanta anys després de la seva primera i única edició, El gran crimen. Lo que yo he visto en la guerra, el relat escruixidor que Àngela Graupera (Barcelona, 1876-1940) va confegir a partir del seu testimoni al front de l’Est, durant la Primera Guerra Mundial, com a infermera voluntària de la Creu Roja.

 El llibre es va publicar per primera vegada el 1935, quan ja era prou coneguda com a prolífica autora de novel·les d’un romanticisme exacerbat, i hi aprofitava bona part del material que havia divulgat a través de les cròniques que enviava a Las Noticias de Barcelona durant el conflicte. Sense provenir del món periodístic, aquesta jove infermera que l’agost de 1914 va deixar el marit i una filla petita per anar a atendre ferits a Sèrbia en les pitjors condicions imaginables, va saber transmetre un relat vivíssim i detallat de la crueltat, la misèria i la corrupció humana que comporta qualsevol guerra. La nova edició d’El gran crimen que publica Chapiteau inclou un article de contextualització històrica de Josep Maria Reyes, l’estudiós que més ha aprofundit en el perfil biogràfic d’aquesta encara massa misteriosa escriptora, i un altre de la investigadora Desiré Oñate, que des del seu reball de grau a la Universitat de Girona ha estudiat les cròniques de Las Noticias que van precedir El gran crimen. Tot plegat, introduït per un pròleg de l’escriptora Mercè Ibarz, que situa Graupera entre les dones que es van avançar al seu temps. El llibre serà presentat demà (19 h), a la Llibreria 22 de Girona, junt amb l’altra novetat de Chapiteau 2.3: El sol tiene cita con la Luna, traducció al castellà d’un text autobiogràfic de l’actriu Myriam Mézières.

Eva Vázquez, publicat en el Punt Avui 28.05.2019

Myriam Mézières, presentació del seu llibre EL SOL TIENE CITA CON LA LUNA a la Filmoteca de la Generalitat a Barcelona.
https://www.youtube.com/watch?v=rdwEg-Dcnvs

Els 40 de la 22

La llibreria de Girona complirà a l’octubre quatre dècades en actiu i ho celebra amb l’edició d’una revista d’aniversari, projeccions de cinema i una festa al carrer.

La Llibreria 22 de Girona celebra aquest any el seu quarantè aniversari, una data rodona, una parada obligada i, sobretot, un pretext festiu per fer memòria de la seva fundació, la seva trajectòria, les complicitats guanyades i els reptes i les transformacions a què ha hagut de fer front un establiment que, des de l’àmbit privat, s’ha convertit en una espècie d’institució cultural oficiosa de la ciutat. Guillem Terribas, president de la societat que gestiona la llibreria, avui ja jubilat però d’un activisme incansable, ha anunciat el gros de les activitats programades, que s’estendran al llarg de tot l’any i culminaran el 20 d’octubre, el dia que farà quaranta anys de l’obertura del local, l’any 1978, amb una gran festa amb música, piscolabis i lectures a la veïna plaça Jordi de Sant Jordi i al passadís que hi comunica, que han estat des dels seus orígens com el pati de la casa.

Entre les accions previstes, hi ha l’edició de punts de llibre i un calendari commemoratius, a més de la comercialització d’una samarreta amb un poema breu de Narcís Comadira imprès, que serà també objecte d’una altra edició de punts de llibre. “És una manera d’enllaçar amb el vintè aniversari, quan ja vam fer un tiratge de samarretes amb un altre poema de Comadira”, argumenta Terribas. També connecta amb la celebració de fa vint anys el propòsit de publicar una revista literària d’un sol número, equivalent al ja introbable El número, que reunirà col·laboracions de quaranta persones que han tingut relació amb la llibreria en tots aquests anys, des d’escriptors i editors fins a presentadors de llibres i periodistes. Guillem Terribas avança que la publicació tindrà 24 pàgines i cada autor hi escriurà, “en un màxim de 350 paraules, de llibres, llibreries o de La 22”. Entre els noms que avança com a col·laboradors d’aquest número commemoratiu, hi ha Antoni Puigverd, Rafel Nadal, Màrius Serra, Mar Bosch, Eugènia Broggi, Martí Gironell, Josep M. Fonalleras, Imma Merino, Vicenç Pagès Jordà, Mita Casacuberta, Lluís Muntada, Javier Cercas i Miquel Berga.

Guillem Terribas, a l'esquerra, durant el rodatge a la Llibreria 22
de la pel·licula "L'arteria invisible" de Pere Vilà, el setembre
de 2014.Foto: Jordi Ribot (ICONNA)

La cinefília de l’establiment i, en particular, de Guillem Terribas, tindrà també un gran protagonisme en la celebració per mitjà d’una tria de 40 pel·lícules inspirades en obres literàries, des de Rebeca a Carol, sense oblidar La plaça del Diamant, A sang freda, Cims borrascosos, Matar un rossinyol o Jules et Jim, que es projectaran cada setmana, en sessions gratuïtes de matí i tarda, a l’Espai 22. El programa i els horaris s’aniran anunciant oportunament. A més, es realitzarà un documental de 40 minuts de durada (la xifra màgica) amb imatges escollides dels 40 primers anys de la llibreria, que posteriorment serà difós a través de les xarxes socials i el web de La 22.
Eva Vázquez, publicat a El PuntAvui 25.03.2018

La generació del ram de violetes

Pep Nadal durant la presentació a la 22 amb Narcís Comadira. Foto: Quim Puig

Se’ns estan fent grans, els mestres. Narcís Comadira feia dilluns 76 anys, i ho va celebrar, com acostuma a fer-ho quan té nou llibre, amb una presentació a la Llibreria 22, on, entre el públic, com es va encarregar de revelar Guillem Terribas, que n’acaba de fer 66, hi havia Salomó Marquès, que d’aquí a poc igualarà l’edat de Comadira, o Joaquim Nadal, que en breu arribarà als setanta. Són gent que de les assutzenes en deien lliris de Sant Josep, i dels nards, vares de Jessè, gent de la generació del mes de Maria, que pel Divendres Sant recorrien totes les esglésies per embriagar-se amb l’explosió de flors dels altars i que, amb la primera notícia de la primavera, pujaven a Sant Daniel a buscar el seu ram de violetes. La majoria d’aquestes flors, avui, ja només es troben als jardins botànics, com les dàlies, “aquells sols carnosos, esclatants, dels estius de la infantesa”, o la xeringuilla, “lleugerament perfumada de pela de llimona”. Avui busques “violeta” al Google i et surt la marca de Mango per a senyores que gasten talles grans. Potser ja és això: una floreta que ha passat de moda. Però podria ser molt pitjor: que havent-ne perdut el nom, ens hàgim quedat també sense flor. El filòleg Pep Nadal, convidat a presentar el nou poemari de Comadira, Manera negra, ho veu ben bé així: “La mort de la llengua és també la mort de les coses.”

Tota l’obra de Comadira, va constatar Nadal, se sosté en la mateixa idea de “perdurabilitat”, aquell salvar-se encara que sigui en la mica de pols d’un perfum que permet que, “un cop morts, subsistim en la flor i en la pedra”, com ja va escriure en un poema del seu primer llibre, La febre freda, o com “el darrer floc de llum damunt l’ombra”, que deia Mercè Rodoreda en el fragment de “La meva Cristina” que Comadira ha escollit, no pas perquè sí, per encapçalar el seu nou llibre. “Tenir nom i continuar existint són la mateixa cosa”, va insistir Pep Nadal, que veu en la poesia del seu amic (“més que un amic, un germà”) el camí per salvaguardar la “Llengua meva malalta”, títol del poema que fa d’epíleg a aquesta nova col·lecció amb què Comadira completa la trilogia iniciada amb Llast (2007) i Lent (2012). Contra la nota fúnebre que podria deduir-se d’una “manera negra”, el poeta aclareix que en el llibre fa referència a un procediment de la tècnica del gravat que consisteix a preparar la planxa ratllant-la tota perquè el dibuix, un cop entintat, emergeixi de la foscor del fons. És, doncs, una expectativa de llum enmig de la tenebra, el mateix camí que hi ha descobert Pep Nadal i que l’ha emocionat fins a les llàgrimes, com en els versos recuperats de L’hort de les oliveres o en el poema “Els novicis” (“Es moren sols, els novicis. / S’han fet vells. Malalts / sobreviuen a les infermeries”), i que li fa concebre l’esperança que “la poesia ens guardarà el llenguatge, el nostre cel, la mica de pols que ens farà eterns”.

Public abans de començar la presentació.
Foto: Arxiu 22

A Narcís Comadira, el fil de la perdurabilitat va semblar-li del tot pertinent per llegir els seus poemes, i més encara en relació amb l’endurança de la llengua. “Som una comunitat lingüística –va afirmar– que arriba fins allà on hi hagi algú que encara em saludi amb un bon dia, com deia Pla”. Igual que el nom popular de les flors, “que perdura al jardí embardissat de la meva memòria”, és en la poesia on el llenguatge dona el millor de si mateix, gràcies a Llull, i March, i Carner, i Foix, i Ferrater, “que han donat la seva vida a la llengua, per informar-la, per calibrar-la”. Sense això, què seríem? Pedres i prou. Potser no tindríem ni amics amb qui anar a collir les primeres violetes ni per perpetrar bestieses juvenils com la de representar al Modern una obra de Fernando Arrabal protagonitzada per un home tancat en un vàter. Perquè la llengua serveix per a això, però també per parlar de “sang i sofriment”, Comadira va acabar la presentació llegint un poema inèdit, l’últim que ha escrit. Es titula “Bèlgica”. i s’hi respira “una vida petita com un bombó de xocolata” i “el pes burocràtic d’una Europa caduca”.

Eva Vázquez, publicat en El Punt-Avui 24.01.2018

El poema inèdit BÈLGICA recitat per Narcís Comadira
 https://youtu.be/87DiILy7Ixc

AURORA BERTRANA L’escriptora que no existia

Neus Real, Josep M. Fonalleras, Oriol Ponsatí, Núria Albesa

Oriol Ponsatí-Murlà, comissari de l’Any Bertrana, ha remarcat més d’una vegada la fulgurant aparició d’Aurora Bertrana en les lletres catalanes, i dimarts passat, en la presentació a la Llibreria 22 dels Paradisos oceànics, que acaba de recuperar :Rata_ en una edició que fa goig, va tornar-ho a recordar: “No l’havia vista mai ningú, i ja era famosa.” És ben cert: els reportatges que havia anat publicant des de la Polinèsia havien despertat tant d’interès, que quan va reunir-los al que seria el seu primer llibre, exhaurit en quinze dies, ja tothom frisava per conèixer-la. Per això fa tanta basarda comprovar de quina manera amb el temps es van acabar invertint els termes, fins a convertir una autora d’èxit en una dona que ja no comptava per a ningú. El mateix Ponsatí-Murlà va admetre que havia hagut de fer el cor fort per defensar la celebració conjunta dels aniversaris de pare i filla, conscient que “podia tornar encara més fràgil la situació de desavantatge de què partia Aurora”, iJosep M. Fonalleras, amb una sinceritat desarmant, va confessar que fins no fa gaire no n’havia llegit res, i que de fet es pensava que només era “aquella senyora velleta que venia a Girona per la festa del premi Bertrana”.

Les commemoracions compleixen a vegades una funció reparadora, encara que Neus Real, l’estudiosa que millor coneix l’obra d’Aurora Bertrana, va advertir que no fos cas que “passéssim de l’abstinència a l’empatx”, perquè mai havia participat en tantes conferències, presentacions i clubs de lectura sobre l’autora com en el darrer any. “Resulta que algú que no existia de sobte s’ha tornat imprescindible”, va dir. Però val més això, que no aquell morir-se a poc a poc, que per a un escriptor és no tenir lectors. La reedició de Paradisos oceànics, l’obra que funda no només el prestigi de Bertrana, sinó el gènere mateix dels viatges oceànics per a la literatura catalana, va remarcar Neus Real, era un deute que clamava al cel, un cop liquidades les edicions de 1988 i 1993. Poc abans que aquesta crònica dels anys viscuts a la Polinèsia es publiqués per primera vegada, el 1930, d’Aurora Bertrana el lector català a penes sabia que era la filla de l’escriptor amb els ulls més profunds del país i que havia estat precisament per mediació d’ell que el 1923 havia aconseguit introduir mitja dotzena d’articles a La Veu de Catalunya sobre les seves impressions d’estudiant a l’Institut Dalcroze de Ginebra. Això era tot. Es podia haver fos com tantes altres reines coronades als Jocs Florals de províncies, on s’havia fet un fart d’acompanyar de joveneta el pare, i acabar més o menys ensenyant cuixa (s’enorgullia sense rubor de les seves cames llargues i fermes) en un cafè fosc amb el seu trio femení de jazz, diuen que el primer de tot Europa, si no fos que va enamorar-se, es va casar i, el setembre de 1926, acompanyant el marit a la seva nova destinació d’enginyer, va desembarcar a Papeete i va passar-hi tres anys enmig de la verdor luxuriant dels cocoters. Va ser des d’allà que, a partir de 1928, va enviar uns quants reportatges de les illes a D’Ací i D’Allà i Mirador, i el lector català va rendir-se fascinat a l’exotisme oceànic i, sobretot, a la desimboltura sense parangó d’aquella narradora insòlita.

Amb picardia, Fonalleras es va preguntar si l’èxit no es deuria al fet que s’hi intercalaven fotografies de natives despullades, però el cas és que, fins aquell moment, tot el que sabíem de la Polinèsia ho devíem a Pierre Loti, i el més a prop que havíem estat d’una exaltació aventurera en la llengua pròpia havia estat llegint les expedicions de caça a l’Àfrica tropical de Nicolau Rubió i Tudurí.

Paradisos oceànics inaugurava un filó inèdit en català, i en el moment que hi feia més falta: en plena vocació modernitzadora de la vida literària catalana, en plena conquesta del públic femení en vigílies del sufragi universal i en plena defensa de la normalitat cultural, lluny de l’elitisme de la generació precedent i atenta a aquella frescor que encarnava com ningú Aurora Bertrana i que Neus Real va resumir en una bateria de virtuts: “Ser moderna significava ser franca, agosarada, independent, intel·ligent i guapa, tot alhora.” Sort que no l’hem deixada perdre.

Eva Vázquez, 26.102017 El Punt Avui 

La imaginació torna a regnar en la Fira del Conte de Medinyà

La 8a edició se celebra aquest diumenge amb una vintena d'activitats programades per acostar autors, dibuixants i petits lectors. També hi haurà espectacles com el dels titellaires de Binéfar.

Nuria Bonaventura i Margarida Falgas, a l'Espai 22 el dissabte
13 de maig 2017 durant la presentació del conte guanyador
"Un dinosaure en el jardi". 

Els carrers tranquils de Medinyà tornaran a transformar-se aquest diumenge en el país de la imaginació amb les parades de la 8a Fira del Conte, una de les cites familiars més esperades del calendari primaveral amb la seva combinació de tertúlies, espectacles, balls, música i, sobretot, moltes històries per explicar. En aquesta edició, amb cartell dissenyat per Núria Puig Oltra, hi haurà, a més, un espai destinat als adults, amb la lectura dels contes de Mercè Saurina recollits al llibre Entrades exhaurides, divendres (20 h), que servirà de preàmbul a la festa del diumenge, amb parades repartides pels carrers de Medinyà durant tot el dia, des de les 10 del matí fins a les 8 del vespre, quan la mulassa de Girona presidirà la cercavila de comiat.

Entre la vintena llarga d'activitats programades, destaquen les actuacions de Los Titiriteros de Binéfar, Premi Nacional de Teatre del 2009, que presentaran l'espectacle En la boca del lobo (18 h), amb màscares, titelles, marionetes i moltes cançons per narrar un conte amb un llop, una bruixa, un gegant, un bandit, un follet i un gat. Hi haurà també petit teatre de carrer de tradició japonesa, amb contes adaptats per Didier Payré i imatges d'Alexandre David (11 h), per a mainada a partir dels 3 anys, seguit d'una lectura de contes del Japó amb Yoshihira Hioki i protagonitzats per pagesos dels arrossars, nobles de la cort imperial, animals i monstres (11.30 h). La companyia Pocacosa Teatre escenificarà El carreró de les bruixes (12.45 h), i Ana Lima, experta en la suggestió de paisatges onírics, invitarà els lectors més grans (entre 5 i 8 anys) a viatjar a llocs recòndits, mons subterranis i illes remotes a través del seu Atles de llocs que no existeixen (12 h).

Entre els autors convidats, hi haurà Carles Sala, Guillem Terribas i M. Mercè Roca, que participaran en la tertúlia coordinada per la llibretera de L'Altell de Banyoles, Irene Tortós, al voltant del tema Escriure pensant en el que ens envolta (11 h). Meritxell Darnés i Andrea Zayas, en canvi, explicaran com il·lustren i creen els seus contes il·lustrats (12 h), i Lia Bertran i Ester Alsina llegiran els seus propis contes, L'amic de la Marta i L'eriçó que no es volia punxar (16.30 h). Hi haurà també actuacions especials, com ara l'acompanyament musical per anar a dinar del Grup d'Acordionistes de les Comarques Gironines, o la lectura del conte El sol que no tenia memòria, a càrrec de la coordinadora de la fira Margarida Falgàs i de Sandra Roura en la llengua de signes. Totes les propostes, d'entre 15 i 45 minuts de durada cada una, s'alternen amb les habituals parades d'artesania i alimentació.

Un dels actes centrals de la fira serà la presentació del conte guanyador del III Concurs Modest Prats, que ha estat per a Anna Font i El país petit del senyor Pelut. La presentació serà a càrrec de la mestra Laura Baix i la dissenyadora Marta Isorna (12.30 h). En aquesta edició hi aspiraven setze originals, dels quals el jurat ha destacat dues obres més: Els ulls de la imaginació, d'Olga Cercós i Pedro Osuna, i La petita Nigua, de Lídia Garcia i Xavier Mula. La guanyadora del 2016, Núria Bonaventura Castillo, va presentar dissabte passat el seu, Un dinosaure al jardí!, a l'Espai 22 de Girona.

Eva Vázquez 17.05.2017 El Punt Avui 
http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1144639-la-imaginacio-torna-a-regnar-en-la-fira-del-conte-de-medinya.html

L'‘exaltació silenciosa' de Pairolí arriba a ‘El Procés'

La revista de cultura dedica el setè número a l'escriptor i periodista, de qui publica fragments inèdits de dietari.

 https://revistaelproces.wordpress.com/

“De vegades mirem i no veiem, sentim però no escoltem”, comença l'editorial del setè número de la revista cultural El Procés , dedicat, amb caràcter monogràfic com ja és costum en les últimes entregues, a l'escriptor i periodista Miquel Pairolí (Quart, 1955-2011). “Sabíem que hi era, que escrivia, però de fet no el coneixíem; no el coneixíem perquè no l'havíem llegit”, continua la nota editorial, que afegeix que la primera aproximació a la seva obra va ser després de l'“impacte de la seva mort”, i “en descobrir-lo una mica l'hem volgut descobrir del tot”. El fruit d'aquest propòsit és una nova demostració de l'ambició i el talent desinteressat que desplega en cada lliurament l'equip d'aquesta revista, encapçalat pel crític teatral Quim Armengol: un número de 196 pàgines en què s'han implicat una vintena llarga de col·laboradors amb “la modesta intenció d'anar més enllà d'avui, fer visible aquest escriptor únic i la seva obra, entrar en un estat d'exaltació silenciosa i requerir-lo perquè es reeditin els seus llibres i puguin estar a l'abast de tothom”.

Amb una portada original de l'artista Mim Juncà, que signa també el dibuix de la contraportada i, a l'interior, les il·lustracions inspirades en el darrer dietari que va publicar Pairolí, Octubre, El Procés reprodueix, com ja va fer en els dos números monogràfics anteriors, dedicats a Joan Vinyoli, diverses mostres de la correspondència personal de l'escriptor amb altres col·legues i mestres d'ofici, com ara Vicenç Pagès Jordà, Miquel Martí i Pol, Maria Àngels Anglada, Montserrat Roig, Miquel Àngel Riera i el mateix Joan Vinyoli.

A més, conté una entrevista amb el cantant Raimon, que rememora la seva relació amb Pairolí, i dóna a conèixer fragments de dietaris inèdits i un assaig, tampoc publicat mai fins ara, que Pairolí va escriure sobre les Falses memòries de Salvador Orlan, de Llorenç Villalonga. El número incorpora articles de Xavier Cortadellas, Josep M. Fonalleras, Quim Curbet, Lluís Freixas, Imma Merino, Antoni Martí Monterde, Xevi Planas, Àngel Quintana, Pep Solà, Enric Sòria, Guillem Terribas i Pep Vila, entre altres autors, que aborden l'obra de Pairolí sovint des de la relació personal que hi van tenir. Consultable en línia mentre no es concreta l'edició en paper, cada vegada més difícil per la falta d'implicació institucional (https://revistaelproces.wordpress.com/), la revista es completa amb altres continguts, en què destaca el diàleg imaginari entre Carner, Pla i Rodoreda al Flore, concebut per Narcís Comadira.
EVA VÁZQUEZ publicat en el Punt-Avui 06.01.16

Albert Villaró explora una Andorra “desconcertada”

 El guanyador del Bertrana va presenta la seva novel·la a Girona com “el final d'un procés molt llarg”  Se sent reconegut en el personatge

Villaró, ahir abans de presentar el llibre 
Foto: MANEL LLADÓ.

d'Andreu Boix.

Albert Villaró (La Seu d'Urgell, 1964) reconeix molts de punts de contacte amb el policia Andreu Boix que protagonitzava dues de les seves novel·les i ara, també, La bíblia andorrana, guanyadora de l'últim premi Bertrana, potser perquè tots dos comparteixen edat, un cognom i una paternitat responsable, però sobretot perquè a través d'ell entén millor l'evolució del seu país. “Faig servir Andreu Boix per explicar-me Andorra, que ha passat del festival de diners, droga i construcció de finals dels noranta que reflectia a El blau de Prússia, a ser un país desconcertat perquè tot i els seus esforços per desvincular-se de la imatge de paradís fiscal continua implicat en casos de corrupció, com els de Pujol o el BPA”, va dir ahir en la presentació del llibre a Girona. Acompanyat del llibreter Guillem Terribas, que substituïa d'urgència l'engripat Rafel Nadal, Villaró va comentar que La bíblia andorrana “culmina un procés molt llarg” i que el Bertrana l'ha ajudat a “rendibilitzar un esforç poc valorat”, considerant que “la feina d'escriptor és sempre molt insegura”.

Respecte al seu alter ego Andreu Boix, va dir que l'interessava “més que com a comodí, com una cadència”, per tal de reflectir la maduració d'un personatge que creix amb l'autor. Aquest és el motiu pel qual assegura que no es planteja “escriure Boixos com si fossin botifarres”, i encara que periòdicament li ve de gust reprendre'l, per “no caure en vicis ni estereotips” necessita canviar d'escenari i de registre. Quan hi torna, assegura, “el personatge ha crescut, té altres motivacions..., fins i tot el país ha canviat”.
Eva Vázquez publicat en el Punt Avui 04.12.15

Jordi Dausà retrata la vida desaforada i la crisi dels 30 a ‘Nits de matapobres'

L'autor cassanenc presenta avui la seva tercera novel·la a la Llibreria 22 de Girona i, dijous, a la biblioteca de Cassà. El llibre l'ha editat Brau, de Figueres.

 Són joves, independents, amb feina, amics i una parella de qui s'acaben de separar i que no es poden treure del cap. Els personatges de Nits de matapobres (Brau Edicions), la tercera novel·la de Jordi Dausà i Mascort (Cassà de la Selva, 1977), tenen vides més o menys convencionals si no fos que accepten malament el fet d'estar a punt d'abandonar allò que havien estat: una mica més joves, despreocupats i amb tot el temps del món al davant. Passada la trentena, “la millor recepta contra el dolor i l'avorriment”, com diu el narrador a propòsit del protagonista de la novel·la, és enrotllar-se amb una cambrera mulata, portar roba interior de marca, castigar-se al gimnàs per lluir musculatura als bars de moda i repassar obsessivament les fotos de l'últim viatge a Las Vegas amb l'ex.

Novel·la sobre “la dificultat de madurar, la necessitat de seguir les tendències modernes i el perill de les evasions ràpides i massa accessibles”, com la defineix l'editorial, Nits de matapobres, que Jordi Dausà presenta avui a la Llibreria 22 de Girona (20 h) i dijous que ve a la Biblioteca de Cassà (20 h), aprofundeix en els paisatges marginals d'altres obres de l'autor cassanenc introduint-hi, però, l'element pervers de la droga, que acaba sent el desencadenant de l'acció en aquesta “petita ciutat” de la qual no es diu el nom.
La parella protagonista, Roger i Bàrbara, encarnen aquest jovent a un pas de deixar de ser-ho que, en plena crisi d'identitat, queden atrapats per l'al·lucinogen de moda, una droga de disseny anomenada LMA i batejada popularment com sidral, per la seva textura granulosa, que comença a circular per discoteques i bars en una letal versió adulterada, la matapobres.
Jordi Dausà, que va presentar el llibre la setmana passada la llibreria La Impossible de Barcelona acompanyat de Matthew Tree, havia publicat ja dues novel·les, Manual de supervivència (2010) i El gat de Schrödinger (2012), en què també assajava una mena de retrat generacional amb gotes de trama negra i comèdia sentimental de to agredolç. A banda de diversos relats publicats en antologies, Dausà, que exerceix de mestre i de boxador, “a estones perdudes”, és a més l'autor del bloc Tardes de Birres. Nits de matapobres és el tercer títol de la col·lecció de narrativa con temporània de l'editorial figuerenca Brau.
Eva Vázquez, publicat en el Punt-Avui 01.12.15

Guillem Terribas a les lliçons de la Càtedra.

Lliçons

Lluís Muntada, un dels professors de la Universitat de Girona que assistia a les Lliçons de la Càtedra de Patrimoni Literari, recalcava que el gran encert de la idea era convidar-hi ciutadans sense reconeixement acadèmic. És a dir, que no fossin grans figures de l’erudició o catedràtics amb renom internacional, sinó personatges que, amb una labor constant i tenaç, han treballat sense descans per a la cultura, moltes vegades sense cap altre premi que no fos aquell conreu venturós de la inutilitat, allà on es fonamenta l’humanisme. Per aquestes Lliçons hi han passat una professora d’institut, cordial, bonhomiosa i amant del món clàssic; un periodista que va lluitar contra la censura i que ha fet de la seva professió quasi una religió al servei de les causes justes i de la permanència de l’esperit; i un poeta que han traspassat les fronteres del ritme i de la paraula per engrandir les seves possessions en la geografia de l’art.

La Universitat ha de ser exemple i reclam per a la investigació d’alt nivell i per a la sòlida docència, però també ha de poder hostatjar l’experiència d’aquells que han estat actius soldats de la cultura. Els “pocs i feliços, colla de germans” que reclamava en la seva arenga Enric V. Com ara el llibreter Guillem Terribas, l’últim convidat, que va fer saber als joves estudiants el coratge de les missions impossibles i l’alt benefici que se’n treu, de la lluita per la civilitat.

Josep M. Fonalleras, publicat a El Periódico a la secció "dues mirades" el 13.05.15

DIMARTS, 12 DE MAIG DE 2015

Guillem Terribas implanta el seu model a la universitat

El llibreter va impartir ahir a la Facultat de Lletres, convidat per la Càtedra Anglada, la primera de les tres lliçons sobre la seva experiència com a activista cultural.

Guillem Terribas, escoltant la presentació
 de la directora de la Càtedra Anglada,
 Mariàngela Vilallonga, ahir al matí,
 abans d'impartir la seva primera lliçó
 a la UdG Foto: JORDI RIBOT / ICONNA.

Durant la pausa de la primera de les tres lliçons que el llibreter Guillem Terribas impartirà fins demà a la Facultat de Lletres de Girona, convidat per la Càtedra Maria Àngels Anglada-Carles Fages de Climent, un dels professors presents comentava que reconèixer el paper fonamental que han tingut algunes persones en el desvetllament cultural de la seva pròpia ciutat és una iniciativa que hauria d'honorar qualsevol universitat, tant o més que la nòmina dels seus invitats internacionals. Donar la veu, a la docta Sala de Graus de Sant Domènec, al principal activista cultural que ha tingut Girona en les últimes dècades no és doncs cap frivolitat, ni tan sols una mena de reparació acadèmica o d'homenatge ciutadà, sinó un gest d'absoluta normalitat. Guillem Terribas, que té prou anys d'ofici per no sentir-se cohibit per la solemnitat de cap escenari, va assumir instintivament aquesta naturalitat per convertir la primera de les seves tres Lliçons de la Càtedra, ahir al matí, en un relat amè, vigorós i a estones emocionant de com el caràcter dels futurs agitadors socials –o d'aquest “encantador de serps” en concret, com va qualificar-lo un altre dels assistents— es pot forjar en terrenys més o menys previsibles, com ara l'escoltisme, els viatges a París fent autoestop, les agrupacions teatrals de poble o en contacte amb un determinat ambient d'efervescència col·lectiva, però també, i potser encara més, en llocs tan insospitats com la cuina de l'hotel Peninsular o en ple desert d'al- Aaiun.

Al Peninsular hi va anar a raure perquè estudiar no li agradava gens, cosa que podia haver sonat subversiva davant un auditori format per joves universitaris si no fos perquè Terriibas en va saber treure tan bon profit assegurant que en aquella cuina hi havia adquirit les seves primeres nocions de disciplina del treball i, gràcies a l'exemple de Juli Lara, una disposició permanent a fixar-se reptes, per més forassenyats que semblin, com ara organitzar un dinar a base de botifarra amb seques i xuixos, que “hauria deixat bocabadat Fellini en persona”, per a un miler de convidats reunits a la sala de turbines del pantà de Susqueda. Terribas tenia llavors setze anys i havia fet ja un parell de descobertes importants: que en realitat es deia Guillem, i no Guillermo, i que ser l'encarregat de la lectura a missa et feia sentir com unastar, més encara si havies rebut instruccions de locució d'un mestre tan imponent com Modest Prats. Totes dues ensenyances les agraïa al seu pas per l'escoltisme, on va descobrir que es devia “a una terra, a una llengua i a uns amics”. Ho va dir sense que sonés gens doctrinal, amb la mateixa simplicitat amb què havia constatat la fortuna que li ha servit tantes vegades en safata l'atzar.

“He tingut la sort de ser al lloc oportú en el moment adequat”, va comentar, fins i tot quan va tocar-li fer la mili al Sàhara Occidental, la pitjor experiència de la seva vida, va confessar, fins al punt que durant molt de temps va tenir el malson recurrent que l'obligaven a tornar-hi, però de la qual neix una altra de les seves divises: saber capgirar qualsevol situació per fer-la favorable. Emulant Rutger Hauer al final de Blade Runner, també Terribas pot assegurar haver vist a al-Aaiun les postes de sol més boniques del món i haver-se banyat nu amb tot l'Atlàntic al davant, però sobretot haver descobert el valor indestructible de l'amistat a través del filòsof Carlos Thiebaut, un altre recluta d'aquell batalló que va ser per a ell “com un pare, com un germà”. La cura i la lleialtat amb què Terribas ha preservat durant més de trenta anys el record d'aquell amic, a qui no va poder tornar a abraçar fins fa ben pocs mesos, són potser la lliçó més important que es va escoltar ahir: un activisme que de debò arreli no pot prescindir de la sinceritat dels afectes.
Eva Vázquez publicat en el Punt-Avui 12.15.16 Foto:Jordi Ribot

Guillem Terribas al tron dels catedràtics

El llibreter i activista cultural gironí Guillem Terribas va ocupar ahir un tron propi de catedràtics com a figura convidada de la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada / Carles Fages de Climent de la UdG. Terribas va pronunciar ahir una conferència des del púlpit de la Sala de Graus de la Facultat de Lletres, operació que repetirà avui i demà, en les anomenades "lliçons de la càtedra".

Diari de Girona 12.05.15 Foto:Marc Martí

Entre sospitosos habituals

Xavier Bosch, Sílvia Soler i Martí Gironell es reparteixen el podi dels llibres més venuts

Fañanàs i Fonalleras encapçalen la llista dels escriptors de la ciutat més sol·licitats a les parades.

video de Sant Jordi 2015 a la 22

Fa uns quants Sant Jordi, quan als llibreters els preguntaven quin era el títol que previsiblement acabarien venent més al final de la jornada, se n'anaven de dret a una pila bastant notòria de la parada, t'allargaven un exemplar i et deien en un to incontestable: “Aquest!” Solia ser un Monzó, un Cercas, un Larsson, un Espinosa, segons l'època, segons la campanya editorial del moment. Ara, quan algun desaprensiu s'acosta a fer la pregunta rutinària, s'arronsen d'espatlles, vaguen d'un pilonet a l'altre, te n'assenyalen un amb una certa indecisió, s'hi repensen, n'estiren un altre, i el del costat, i el de l'altre cap de taulell, i van afegint: “Ah, i aquest també.”

De l'“aquest!” irrebatible al “i aquest també” hi va un món. Segons la nota oficial del gremi difosa ahir, és la constatació que s'ha trencat la tendència a consumir només un o dos llibres destacats en favor d'un “ampli ventall de títols entre els quals la gent pot triar”. Seria realment estimulant, si fos cert. Perquè si Sant Jordi ha servit mai per elaborar alguna teoria sobre el comportament humà és aquesta: quan es brinda a la gent l'oportunitat d'escollir, es decanta invariablement per la unanimitat i la repetició. Potser s'han anivellat els graons del podi, però al rànquing dels llibres més venuts ahir a Girona, com a tot Catalunya, hi tornaven a ser els mateixos autors dels últims anys: Xavier Bosch, Martí Gironell, Sílvia Soler... Canvia el producte, però la ronda de reconeixement es debat entre els mateixos sospitosos habituals, preferentment si han estat coronats amb algun premi, com Algú com tu, de Bosch (Premi Ramon Llull), o L'àguila negra, de Joan Carreras (premi Sant Jordi), un altre dels més venuts a Girona.

Varietat i repetició

¿D'aquest comportament es podria inferir alguna teoria general sobre l'estat present de la nostra literatura? Segurament només serveix per explicar la mecànica ludicofestiva del mateix Sant Jordi. Una conversa entre dues senyores d'edat caçada al vol en una de les parades de la Rambla ho exemplificava prou bé: “Busco una cosa divertida, fàcil de llegir. No, aquest no [reacciona amb aspror davant un Ken Follett]. Em sembla que agafaré aquell d'en Boris Izaguirre.” Se'n van i s'acosta al taulell un noi jove amb la revista Muy Interesante enrotllada a la mà que fa pensar en la possibilitat d'una revelació. Res. Va de pet cap a la secció Paulo Coelho, que no falla mai, i n'adquireix un exemplar, no té cap importància quin. La varietat ahir era això.

La presidenta dels llibreters gironins, M. Carme Ferrer, de l'Empúries, agraeix que “els lectors ara comprin de tot”, perquè ajuda a donar sortida a més títols que abans. Per això també és reticent a facilitar llistes dels més venuts massa d'hora, per no donar idees que condicionin la compra i perjudiquin altres llibres menys mediatitzats. En canvi, Guillem Terribas, de la Llibreria 22, agraeix que “la propaganda que ja fan els diaris i les emissores estalviï feina als llibreters”, que són menys requerits pels vianants perquè un professional els orienti, però quan es dóna el cas, Terribas ho té clar: “Si el que volen és divertir-se, no els pots putejar recomanant-los un bon llibre.”

La majoria coincideixen amb Ferrer que “afortunadament els més venuts cada vegada estan més repartits”, i a banda de Bosch, Soler i Gironell, el trio d'asos de la jornada, esmenten també El gran inquisidor, de Miquel Fañanàs, i La sala d'estar és un camp de futbol, de Josep Maria Fonalleras, els dos escriptors de casa que van tenir més sortida. La finestra discreta, el “quadern de la roda del temps” d'Antoni Puigverd, no va tenir tant d'èxit, però la mestressa de can Geli ho trobava normal dins un tàcit elogi de la lectura reposada: “Aquest és un llibre de botiga, no de parada.” Pep Prieto, amb Els llunàtics, va fer-se també un racó entre els elegits per a la glòria jordinesca, almenys mentre va ser rere el taulell signant exemplars del seu llibre, que amb la seva verbositat exultant va aconseguir exhaurir ja al migdia. Fins i tot Cristina Masanés, en vista que tampoc era un dia propici a la lectura lenta que exigeix la seva Germaine Gargallo, va comprar-n'hi un i se'l va fer dedicar: un cas exemplar d'esportivitat. Rafel Nadal, que al setembre publicarà nou llibre, “una novel·la ambientada a Itàlia que ja no té res a veure amb la memòria familiar”, com que passava per allà, també va acabar firmant alguns Quan en dèiem xampany.

La llista dels favorits a Girona es completava, prenent nota dels “i aquest també”, amb El món blau, d'Albert Espinosa, que tots els llibreters consideraven que aquest any havia “punxat“, i Cremeu Barcelona!, de Guillem Martí. I entre els infantils i juvenils, Les putes receptes de la iaia, de Jofre Martell; Wonder, de J.R. Palacio, que continua resistint, i La diada de Sant Jordi, del gironí Carles Sala.

Eva Vázquez, publicat en El Punt-Avui 24.04.15