HOMILES DE MEDINYÀ

Demà potser sobre la gespa humida dels entorns de Vista Alegre brotarà l'emoció compartida del goig per la paraula dita i escrita. Més que això, brollarà carregada d'humanitat tota la tendresa dels afectes compartits i acumulats. Coneixerem de primera mà el text de les Homilies de Medinyà, de Modest Prats, que acaba d'editar l'editorial Empúries sota l'impuls de Xavier Folch i la tria i la cura de Salomó Marquès.
He anat un moment a les Homilies d'Organyà, en l'edició que l'editorial Barcino ("Els Nostres Clàssics"), va fer el 2001 a cura d'Amadeu-J. Soberanas, Andreu Rossinyol i Armand Puig. Constato que separen uns vuit-cents anys els dos aplecs d'homilies. Les d'Organyà, descobertes per Joaquim Miret i Sans en un dels seus viatges al Pirineu, l'any 1905, quan va examinar el fons documental de la canònica: "Les Homilies d'Organyà són, en el seu estat actual, la part que resta d'un homiliari quaresmal complet, que començava el diumenge de Septuagèsima i probablement acabava el Diumenge de rams".
Entre unes homilies i altres, un pont sòlid d'arcs ferrenys. La llengua tremolosament incipient a Organyà, amb tota la potència recitadora de l'avi d'en Modest a Medinyà, i la Quaresma com a fil conductor d'uns altres i dels mateixos sermons que ja, el 1984, Miquel Plana va editar a Una Quaresma i altres sermons.
Però el llibre de Modest Prats és molt més que un llibre d'homilies. Hi ha un compendi de vida, d'observació del món i de la vida, de reflexió serena sobre el país, el paisatge del país, la llengua que parla la gent, la vida de la gent que parla aquesta llengua. La feina, les eines de la feina, apreses a casa seva mateix, a Castelló, a cal Ferrer de les Alegries.
La memòria fidel del nen sense pare des dels tres mesos, assegut sobre els genolls de l'avi, emmurriat perquè aquest no va anar a la representació que va fer a l'escola, i com l'avi li recitava els versos que l'acompanyarien sempre: "Sóc barretinaire de Prats de Molló..." aquest fragment em sembla que l'he sabut des de sempre. Fou el meu primer contacte amb la poesia catalana. Verdaguer ja no m'ha pogut ser mai indiferent". Ho vaig comprovar no fa gaire un dia que, sabent-ho, li vaig parlar provocativament de Verdaguer amb un punt d'ironia i en Modest amb severitat carinyosa em comminà a guardar respecte per mossèn Cinto.
I un itinerari vital que transita des de Castelló d'Empúries a Girona, d'aquí al país i el seu paisatge, i d'aquí a la gent que pateix i viu tocant de peus a terra. Tota la força intel•lectual d'en Modest es concreta també en la capacitat de copsar la intensitat del moment concret, de la crua realitat de la vida dels fidels de les seves parròquies, d'un ministeri carregat d'humanitat, de converses a la vora del foc, de llibres i de realitats tangibles, de complicitats radicals des de la incomprensió inicial. D'un compromís profund amb els valors de la vida, de la llibertat, del país.
"Vaig néixer en una família, en un poble en un país que avui m'ha vagat d'evocar amb breus pinzellades", resumia al seu poble explicant el seu itinerari vital des del número 1 de la plaça de Catalunya de Castelló. A Girona, en un nou reconeixement, afirmava: "Sóc tots els que han viscut en aquesta Girona, però, per sobre de tot, sóc el nen que hi va arribar amb el matalàs a coll de la mare. A ella li dec tot el que ha vingut després". Més endavant dirà amb la rotunditat que el caracteritza "som una pobra gent, jornalers i menestrals, però tenim una pàtria". I en la descoberta del paisatge de la pàtria, el destil•lat més pur d'humanitat d'en Modest: "Al començament d'aquesta nota he dit que no recordava quan vaig descobrir el paisatge. I no és exacte. Perquè tinc molt present que, des de ben petit, m'impressionà el cel estrellat. Sobretot el cel de les nits d'hivern. I encara revisc l'emoció de dues o tres nits que, havent sortit al carrer amb la mare, jo li preguntava, tot mirant el cel i mentre li estrenyia la mà. -Quina és l'estrella del pare?".
Aquest dietari, que s'inclou també en el volum, és un condensat extrem iniciat amb l'objectiu de fixar els valors i els records d'un temps, el del seu avi que hauria fet cent anys, i que li provoca dubtes per un excés d'espontaneïtat i per una manca de mètode. "No vull pensar encara si aquesta feina té valor o no en té cap. Ni si té o no té sentit.
Escriuré més doncs. Faig un canvi conscient d'estil, però no em pregunto res més. D'aquí en un mes en tornarem a parlar, si Déu vol". Això ho escrivia el 31 de gener de 1980. Dos dies més tard, el dia de la Candelera, va anar al mas Pla i van trobar-se amb Joan Corominas i el mateix Pla. Quan torna a Medinyà escriu: "La llum de la vesprada és dolça i manyaga. A ponent hi ha un incendi de núvols. Però és un incendi sense dramatisme. És com una grandiosa flamarada adormida sobre el blau intens i suau del cel. Si no fos tard hauria d'escriure les meves reflexions sobre aquests dos grans homes que he pogut veure plegats. No tinc temps".
I el dietari s'acaba sobtadament.
I el temps també s'acaba. Però mai més no podré mirar el cel estrellat sense pensar, amb els ulls mig entelats, si hi ha algunes estrelles que es donen la mà i reconstrueixen en el firmament les emocions i els sentiments que hem viscut plegats.
Joaquim Nadal Farreras. Publicat en el Diari de Girona, 28.10.11

Modestia a Prats

Modest Prats (Castelló d'Empúries, 1936) siempre ha sido capaz de despertar intereses. A menudo en aspectos que aparentemente no nos interesan. Sólo eso explica que un sacerdote tenga tantos discípulo sagnósticos y ateos. O que alguien que firma pronósticos pesimistas sobre la salud y la pervivencia de la lengua catalana haya suscitado tantas vocaciones lingüísticas en su defensa. De hecho, incluso puede sorprender que un erudito de la historia de la lengua catalana (con tanta a) transmita amenidad con todas las letras. Porque la amenidad ha presidido sus lecciones, conversaciones e intervenciones públicas por misa, bar y radio. Este sábado 29 un gran número de sus discípulos, entre amigos, conocidos y saludados, se reunirá en la residencia Bisbe Sivilla de Girona para dedicarle un homenaje a través del método máslógico para un hombre de letras, la presentación de un libro suyo: Homilies de Medinyà (Empúries). No es un libro de circunstancias. Lo ha escrito él de alfa a omega durante más de medio siglo, pero lo han montado sus amigos íntimos a partir de los papeles que ha dejado atrás en la parroquia por culpa del señor Alzheimer. Salomó Marquès es quien firma la antología, pero la alineación completa de cómplices llenaría el césped del Camp Nou de apellidos como Comadira, Drou, Feliu, Folch, Fonalleras, Iglesias, Nadal, Renedo, Ten o Terribas. El acto de este sábado me provoca la misma frustración que la última lección universitaria impartida por el doctor Joan Solà. Entonces no pude asistir por que estaba en una presentación literaria en Valencia y este sábado estaré en Cocentaina por el mismo motivo. Como no podré escuchar lo que dirán del libro, me lo he leído.

Los recopiladores han prescindido de sus artículos en Presència y han articulado la voz de Modest Prats a partir de textos memorialísticos (inéditos), homilías, conferencias, ejercicios espirituales y una traca final literariamente excepcional: un dietario de 1980 y el único cuento que se le conoce. Las notas de "D'aquí deu dies seré capellà" (1959) constituyen una cuenta atrás de un joven de 23 años, no exento de dudas, abocado a unos momentos tan decisivos. Sus homilías corroboran en todo momento el origen etimológico del término, que proviene de conversar. Una homilía no es, pues, ni un sermón ni una conferencia ni una lección ni unas instrucciones ni una charla moralizante, sino una conversación como las que Modest Prats suscita (con la ayuda de Espriu, los Evangelios, Eiximenis o santo Tomás) en sus homilías de bodas, aniversarios o exequias. En el orden civil, impresiona el sermón "A favor de l'abolició de la pena de mort" predicado en la iglesia del Carme, en Girona, el mes de mayo de 1975. En el orden literario, babeamos con el cuento "Rigorosament literal", que publicó como prólogo de un volumen del editor de Olot Miquel Plana en el que cada autor defendía una letra del alfabeto. Su única obra de ficción es un ejemplo de literatura barroca y potencial, que oculta diversos acrósticos alfabéticos entre cruzados de un modo prodigioso. Los amantes del Oulipo habrían transformado al corrector enloquecido del cuento en su santo patrón definitivamente provisional o provisionalmentedefinitivo. A mí me fascinó tanto que le pedí autorización para reproducir el cuento completo como últimocapítulo de una novela de título palindrómico inspirada en este corrector. Era una apropiación acreditada pero absoluta. Él accedió sin conocerme demasiado (ni ser de Girona). Gracias, Modest. Por eso y, sobre todo, por todo lo demás.
Màrius Serra. Publicat a la Vanguardia 27.10.11. Foto: Jordi Soler

Homilies i cants

Recullen en un llibre sermons i dos dietaris inèdits de Modest Prats

L'editorial Empúries publicarà aquest mes Homilies de Medinyà, una recopilació de textos de caràcter religiós i de papers personals fins ara inèdits del sacerdot i filòleg Modest Prats (Castelló d'Empúries, 1936). “Som una pobra gent, jornalers i menestrals, però tenim una pàtria”, escriu Modest Prats en un d'aquests escrits que veuran per primera vegada la llum, un dietari de principis de 1980 “comparable al millor Pla, una delícia absoluta”, segons l'escriptor Josep M. Fonalleras, un dels amics de Prats que han col·laborat en l'edició del volum, junt amb Narcís Comadira, autor de la imatge de la coberta, Salomó Marquès, que ha treballat colze a colze amb l'autor en la selecció dels textos i en signa el pròleg, i el llibreter Guillem Terribas o l'editor Xavier Folch. El bloc central del llibre l'ocupen homilies, sermons, conferències i textos quaresmals en bona part inèdits o recollits en format de bibliòfil d'un alt valor literari que ultrapassa la seva vocació religiosa. Entre altres textos, hi ha un sermó de 1975 contra la pena de mort o les homilies pels funerals de Joan Alsina o de la seva pròpia mare. La primera i l'última parts, en canvi, contenen textos de caràcter més personal, entre ells un diari escrit pocs dies abans de la seva ordenació com a sacerdot, el març de 1959, que inclou una ‘Oració de les mans' en què es demana com poden ser ungides si han treballat la terra, si han tocat el bestiar, si són filles d'un ferrer i una modista, si '“són aspres, quadrades, brutes de tantes coses”. La presentació de l'obra és prevista per al 29 d'octubre a les 5 de la tarda a la Residència Bisbe Sivilla.
Eva Vázquez, publicat en el Punt-Avui 03.10.11 Foto: Jordi Soler.

Tot són escaires

La mort de l'escriptor i articulista, ahir a la matinada als 55 anys, consterna el món de la cultura.

Afeblit per la malaltia, es va acomiadar dels lectors el 29 de maig amb L'Escaire titulat ‘Teló'.

Des que el 29 de maig passat Miquel Pairolí es va acomiadar del seu espai d'opinió diari a L'Escaire, el món va començar a ser més obtús, una vastitud intricada i ruda, sense confins, sense fars, sense angles. Pairolí abaixava el teló comparant la seva concepció de l'articulisme, indestriable d'una certa idea de claredat i honestedat, amb la recepta d'un arròs. Era la seva manera d'alleugerir de transcendència un ofici que cada cop més tendeix a l'inflament i la vociferació, oposant-hi el sentit comú d'un sofregit casolà. Segurament no pensava pas, en el moment de divulgar la seva recepta, el seu “principi deontològic”, en cap d'aquests guisats de laboratori que s'estilen avui, sinó més aviat en l'arròs caldós de la seva pròpia mare, el que s'hauria servit a la taula de qualsevol dels masos veïns de Quart o de Palol d'Onyar, entre pagesos “que tenen l'honor d'haver treballat molt”, i al costat dels quals sentia una companyia immediata i amable perquè comprenia que llaurar era també una forma d'adoració, perquè amb ells assolia l'única certesa sostenible: “El seu camí també és el meu. Un compromís d'humilitat”. Quan va publicar aquell article de comiat, els lectors que l'havien seguit quasi cada dia a El Punt els últims deu anys, i feia poc també a l'Avui, confiaven que es tractés d'un adéu provisional. Fins i tot els més pròxims, hi confiaven. Potser l'únic que entenia que ja no hi havia tornada possible era el mateix Pairolí, sense estridències, sense dramatisme, amb una enteresa apresa dels epicuris i els estoics que tant admirava i feta a propòsit per facilitar, fins al final, el curs de la vida.

“Amb la certesa resignada, doncs, que un dia o un altre ens tocarà desésser, sabedors que som matèria inscrita en el temps, celebrem, com el poeta, el moment de ser amb el ser i de ser en el ser, de participar, amb consciència, de la vida”, escrivia a tocar de la primavera en el seu últim llibre, el dietari Octubre (Acontravent 2010), que rellegit ahir, amb el pes de la notícia de la seva mort, als 55 anys, fa tant de bé i tant de mal. Fa bé perquè aquest és el llibre més important que ha conegut la literatura catalana recent, una celebració de la intel·ligència que sap reconèixer també l'emoció, sempre a ratlla, tibant com una corda de violí just abans de ser polsada, i fa mal perquè és ara, sobretot, que un s'adona de l'ondulant presència de la mort insinuant-se a cada pàgina, la mort dels amics, de la joventut, d'una determinada manera de viure enfonsant les mans a terra per treure'n fruit, la mort fins i tot d'una papallona amb unes ales de dibuix enigmàtic que en tocar-les deixen als dits un rastre de polsim blanc.

Avui les paraules són dures com pedres, no hi ha manera de fer-les dicibles, d'esmussar-ne les arestes com sabia fer Pairolí amb l'escaire a punt, i els que tenen, com hauria de ser a totes les redaccions del país, el seu ‘Teló' ben a prop de la taula de treball, se'l miren ara de reüll, amb les galtes enceses de vergonya per trair tan estrepitosament el seu consell de sobrietat. Fora de Girona , d'on va preferir no moure's exceptuant els pocs anys que va treballar a la premsa de Barcelona, tot això potser no s'entendrà. Tant se val. La cultura oficial, la cultura institucionalitzada, ha fet en general poc cas de Miquel Pairolí, de les seves novel·les, dels seus assajos sobre Pla i Lampedusa, dels seus dietaris, dels seus articles. No es prodigava a les tertúlies ni a les capelletes, i això resta puntuació al joc de la fama. En lloc de deixar-se enlluernar pels escenaris, escrivia i llegia a la casa que havia construït el seu pare al mateix terreny que l'avi havia humanitzat fent-hi obrir un pou abans de la guerra. Una producció com la seva, doncs, no se sosté perquè hagi estat l'obra d'una persona discreta, senzilla i bondadosa, sinó perquè darrere hi ha hagut talent, hi ha hagut intel·ligència, hi ha hagut memòria, hi ha hagut una estima profunda per la literatura.
Eva Vázquez, publicat en El Punt el 07.07.11 Foto: Jordi Soler

Mor Jaume Curbet, polític precoç i guru de la seguretat



J.Curbet a la Llibreria 22, el febrer 2011.Foto: Jordi Soler



Va ser el més jove entre els fundadors del PSC-Reagrupament i en el primer Ajuntament democràtic de Girona.

El funeral és avui a les 11 del matí a l'església de Santa Susanna del Mercadal, de Girona.
Jaume Curbet i Hereu va ser per als seus amics una persona fascinant, ponderada, tranquil·la i admirada, un home savi, meticulós i just. Irrepetible. Va morir ahir a la matinada, a causa d'un càncer, malaltia amb què va “conviure”, segons va explicar ell mateix en una : “Vaig tenir el de tiroides el 1980; me'l van extirpar. I ara el de pàncrees (...) Tinc el convenciment que la vida no són els bons moments, sinó també els dolents. La vida s'ha de viure plenament tant amb càncer de pàncrees com quan he tingut salut. No ho he viscut com cap lluita en cap moment. No he lluitat contra el càncer, l'he assumit, hi convisc”. En aquests darrers dies, Jaume Curbet ha ensenyat a les seves amistats què era la mort i què significa estar-hi preparat amb enteresa.
59 anys el 30 de març
Jaume Curbet i Hereu va néixer el 30 de març del 1952 en una família d'impressors de Girona, un negoci que va començar el seu pare, Jaume Curbet i Boj, fill d'un altre Jaume Curbet que era peó dels químics. “Sóc el tercer i últim Jaume Curbet”. Pare d'un noi i una noia, el 16 de gener d'aquest any va ser avi, “una alegria descomunal”. “Vaig estudiar de tot i res. Vaig començar filosofia i criminologia i no vaig acabar-ne cap. Ho he fet tot de gran i el que m'interessava ja ho trobava. Em vaig fer la carrera a mida. En aquell temps no es podia estudiar seguretat enlloc. Vaig anar fent retalls d'aquí i d'allà”. I a partir d'ara, Jaume Curbet i Hereu passarà a la història com un guru de la seguretat, camp on ha desenvolupat la seva activitat en la recerca i la formació. Darrerament, dirigia un programa de polítiques públiques de seguretat a la Universitat Oberta de Catalunya, un postgrau únic a l'Estat espanyol i dels pocs que es fan al món, amb alumnes de Catalunya, Espanya, Andorra i Amèrica Llatina. I ja preparava impartir el mateix programa en anglès, en col·laboració amb ONU Habitat. A més participava en un programa de les Nacions Unides per al desenvolupament sobre seguretat ciutadana.
Havia publicat uns quants llibres sobre seguretat, el darrer dels quals va sortit tot just el mes de gener: Un món insegur, publicat per Curbet Comunicació Gràfica, CCG Edicions, l'editorial del seu germà Quim. el llibre va ser presentat per Josep Maria Terricabras i Antoni Puigverd, en un acte multitudinari, a la Fontana d'Or, de Girona.
La seva vida al costat de la seguretat va començat tot just ara ha fet 32 anys. Amb el primer Ajuntament democràtic de Girona, ell va anar a la llista de Joaquim Nadal, amb qui el va unir una gran amistat tota la vida. Era el més jove i li van adjudicar seguretat, perquè ningú no ho volia. El jove tinent d'alcalde va decidir posar ordre i professionalitzar la policia municipal de Girona. I va muntar una escola de policia, que va créixer i va formar policies locals de totes les comarques gironines fins que es va crear l'Escola de Policia de Catalunya.
En va tenir prou amb els quatre primers quatre anys de democràcia. El 1983 va decidir, com a opció política, bastir un sistema democràtic i professional de seguretat. I passarà a la història per democratitzar els municipals de Girona i per ser un dels pares de la policia de Catalunya moderna, i de Canàries.

L'home elogiat

Els elogis per a Jaume Curbet no han sigut mai exagerats. Davant del seu traspàs, poden confondre's amb la complaença de qui ha rebut la visita de la mort. Va ser un gran tipus, de veritat. El món és ple de malparits, els quals, en el fons, potser, han estat una mica bones persones. Ell no: ha estat un bon home, el qual, en el fons, potser, ha estat una mica malparit.

No a l'OTAN, ni d'entrada

“He fet política des que tinc ús de raó, a l'oposició en la dictadura, en la creació de partits democràtics i en tot allò típic”, va havia declarat Jaume Curbet, que va deixar la política després del primer ajuntament democràtic. Va ser el més jove entre els fundadors del PSC-Reagrupament i en el primer ajuntament democràtic de Girona. Amb el referèndum de l'OTAN del 1986 va deixar la militància del PSC. El 1983 li van arribar a proposar ser governador civil de Toledo.
Salvador García-Arbós, publicat en El Punt, el 17/05/11.

OCTUBRE, el nou dietari de Miquel Pairolí

Miquel Pairoli a casa seva.
Foto: JORDI SOLER

Miquel Pairolí és un home de pagès. Miquel Pairolí viu i escriu a Quart, a pocs kilòmetres de Girona. Miquel Pairolí, és escriptor i periodista. Ha treballat a les redaccions d' El Punt i del Diari de Barcelona. Ara escriu una columna diària en El Punt. També fa col•laboracions a Presència i a la Revista de Girona. Ha escrit novel•la i assajos. També dietaris.

Octubre es un dietari, escrit al llarg dels anys 2005 /2009. Ja el primer que va publicar Miquel Pairolí era un dietari, editat per Columna amb el nom de "Paisatge amb flames" (1990). L'any 1999, va publicar a La Campana, un altre dietari amb el nom de "L'enigma". Entre aquets dietaris i Octubre, Miquel Pairolí ha conreat la novel•la, "El Camp de l'ombra" (1995, La Campana), "El Convit" (1998, La Campana), "El manuscrit de Virgili" (2004, La Magrana) i "Cera" (2008, La Magrana); l'obra de teatre "El retrat de Voltaire (1997, Pagès editorial). Té publicats assajos sobre dos autors que admira i coneix bé com Josep Pla i Tomasi di Lampedusa. L'any 2006, va publicar un recull d'articles i entrevistes de caire literari titulat "Exploracions" (Editorial CCG edicions).

Amb Octubre, ens mostra, ens ensenya, ens explica d'una manera càlida, planera, reflexiva i un xic crepuscular la vida quotidiana d'un home que viu a pagès, que escriu, que escolta música i reflexiona sobre el pas de la vida. Ens parla de la terra, de la música, de la gent, de la mort, de la soledat, de l'amor. I ens ho explica amb un to confidencial. A diferència dels seus articles que solen tenir mala bava i van directa a l'assumpte, en aquest dietari ens trobem amb un Miquel Pairolí més reposat, més a prop del lector. Més intimista.

I el millor de tot, es com ens ho diu, com ho escriu. Miquel Pairolí té una riquesa de llenguatge extraordinària i domina molt bé la llengua. En ambients amicals es fa la broma que Josep Pla "Pairoleja".

No deixeu de tenir i llegir aquesta petita gran obra.

Guillem Terribas.

Poesia per a temps incerts

El Grup Proscènium homenatja Espriu amb la lectura ‘El meu poble i jo'
Fa poc més de 25 anys, a finals de febrer del 1985, va morir el poeta, dramaturg i novel·lista Salvador Espriu, que es va significar per la seva lluita contra el règim franquista amb les armes que tenia al seu abast, principalment, la poesia, reveladora i contundent; una forma d'expressió que li permetia burlar la matussera censura del dictador i convertir-se en un símbol, sobretot, gràcies a la difusió que van fer de la seva obra el cantant Raimon i el director teatral Ricard Salvat. El Grup Proscènium, dirigit per Joan Ribas, estrena aquesta nit (21h) –l'entrada és gratuïta, però la capacitat limitada per a poc més d'un centenar de persones–, en homenatge al poeta, com a acte de commemoració del 25è aniversari del seu traspàs, i amb la significació que li atorguen els esdeveniments viscuts d'ençà de la tristament famosa sentència del Tribunal Constitucional, la lectura dramatitzada El meu poble i jo. Joan Ribas explica sobre l'espectacle que “desgraciadament Salvador Espriu està d'actualitat avui més que mai. És d'una vigència extraordinària, perquè tot allò que sigui defensar la identitat de Catalunya i la llengua catalana és d'allò més oportú.”

La posada en escena de la lectura presenta un ambient de taverna, on l'atmosfera d'alegria i xerinola, en què es llegeixen composicions primerenques del poeta, abans de la Guerra Civil, muda gradualment en una de greu i pesant que toca el tema de la contesa, la relació entre “les dues espanyes”, la postguerra i la dictadura. Al recital, emmarcat dins la 18a Proposta de Poesia, vinculada al premi Just Manuel Casero, hi llegeixen textos Ari i Miquel Casellas, Jordi Buisan, Roser Massanas, Dani Chicano, Jordi i Narcís Garcia, Narcís Subirà, Albert Reverendo, Laura Casamitjana, Carina González, Anna Carina Ribas, Cristina Arenas i Salvador de Castro. La il·luminació i el so van a càrrec de Pere Puig i Maurici Aymamí, i el vestuari és a càrrec d'Anna Donato.
El Punt 28/10/10. Foto: JORDI SOLER.

Mor Jordi Vidal, emprenedor i mecenes de Girona

L'empresari, de 63 anys, va ser el creador de Progrup i de la Fundació Espais, la qual volia que fos l'embrió del centre d'art contemporani de Girona.
Jordi Vidal i Boris estava malalt de feia temps, però no havia volgut que se sabés. Precisament, des de final del 2007 exercia de jubilat, tal com va confessar en una entrevista publicada el 13 de juny passat a El Punt, durant la qual va repassar la seva trajectòria pública i professional.
Nascut el 17 d'abril del 1947 a Girona, aquest emprenedor i mecenes gironí va morir jove, ahir. Malgrat que s'havia apartat de la primera línia empresarial, Vidal era membre del ple de la Cambra de Comerç de Girona, del comitè executiu de la Fundació Palau de Fires de Girona i de la Fundació de l'Auditori Palau de Congressos de Girona.

Vidal va començar a treballar als 17 anys, primer de xerric, al costat del seu pare, a la Gestoria Vidal. El desembre del 1973 va decidir independitzar-se i va constituir Progrup. Atès que era recent la constitució del Col·legi d'Administradors de Finques de Girona i el seu pare n'era el president, va dedicar-se als serveis immobiliaris d'administració de finques. El 2010 Progrup és una empresa de serveis immobiliaris plens i integrals: administració de finques, compravenda, administració de patrimonis i serveis integrals en totes les branques possibles: fiscals, laborals, gestoria... Jordi Vidal va estar sempre molt vinculat a El Punt. De fet, Progrup és l'única empresa que ha posat publicitat al diari des del primer dia.

El 1987 va decidir dedicar el seu excedent empresarial a fer país i va crear la Fundació Espais Centre d'Art Contemporani de Girona. En l'entrevista es va declarar “un enamorat de l'art”. “Espais va néixer amb la complicitat d'en Quim Nadal; em va reptar a fer una galeria i jo li vaig dir que faria un centre d'art contemporani. Volia que fos l'embrió del futur centre d'art contemporani de la ciutat”, va confessar en aquella entrevista feta el 9 de juny al seu despatx. Tanmateix va revelar que treballava perquè, el fons d'Espais fos allotjat a l'edifici central de Caixa Girona i, tot plegat, esdevingui la seu del centre d'art contemporani. Aquesta última voluntat es podria concretar un cop s'hagi produït l'absorció definitiva de Caixa Girona per La Caixa.

Independentista declarat, Jordi Vidal va ser molt crític amb la participació de la Cambra de Comerç en la Fundació Príncep de Girona: “Vaig tenir un disgust gros quan el president de la Cambra va notificar que es constituïa la fundació. L'objectiu de la fundació no el veig malament, però sí que penso que hauria de tenir una rellevància de la gent de la ciutat”.

Jordi Vidal i Boris serà acomiadat aquesta tarda a 2/4 de sis al tanatori de Girona en una cerimònia religiosa sense missa. Jordi Vidal deixa dues filles, Laia i Ariadna, i la mare, Francina Boris.

*Salvador García-Arbós. El Punt 03/09/10. Foto:Jordi Soler.