Viatjar, menjar, aprendre

Guillem Terribas, Salvi Jacomet i Xavier Corominas
Foto: Quim Puig. 

Xavier Corominas va presentar divendres Quadern de viatge. De Catalunya al Japó en bicicleta, a l'Espai 22 de Girona, on mig centenar de persones van poder menjar un arròs fet per Salvi Jacomet i beure vi de Laguardia. “Parlo molt de menjar en el llibre”, va dir l'autor, acompanyat de Guillem Terribas, Toni Sant i Salvador Garcia-Arbós, que es va referir al “viatge vital, màgic i històric” de Corominas al llarg de 20.000 km –6.000 en bici– fins a Tòquio: “Un viatge en què vaig aprendre molt.”
Xavier Castillón, publicat en el Punt-Avui 20.06.2016

Univers Mann 2015

El tast gastronòmic que va seguir la xerrada, amb Josep M. Clavaguera,
Javier Aparicio Maydeu i Joan Roca, al claustre de La Mercè
Foto: QUIM PUIG.

L'Europa agònica de Mann
L'octubre de 1954, Thomas Mann escrivia al final d'una llarga carta a Theodor Adorno aquesta lacònica nota: “El realisme ya no representa cap plaer per a mi.” Ho deia l'escriptor les obres del qual s'interpreten encara avui com el cant del cigne del gran estil que havien encarnat Balzac, Tolstoi o Dickens, un autor que es jutja pels grams que pesen les seves novel·les (“mig quilo de lletra”), segons el professor i crític literari Javier Aparicio Maydeu, i no per la “revolució silenciosa” que recorren les seves pàgines com un camp de mines. Perquè el cas és que, de l'ancien régime, Mann només en recull les despulles, la ruïna de les biblioteques desplomades, la soledat després de la mort de Déu. No són temes poc moderns, considerant, va dir, que ara mateix “tenim l'estranya sort d'estar assistint a la mort d'aquella Europa” que ja havia començat a agonitzar a les trinxeres. “Mann no arriba a tenir la melancolia de Stefan Zweig, però beu la mateixa aigua”, la de la República de Weimar, la de la Primera Guerra Mundial, va dir Javier Aparicio en la conferència que va oferir ahir a La Mercè dins el cicle Univers Mann, que va ser seguit d'un tast gastronòmic amb el cuiner Joan Roca. Corresponent als elogis que Josep M. Clavaguera, finíssim lector, va dedicar-li assegurant que Aparicio formava part dels seus teòrics de capçalera, al costat de Harold Bloom, excepte que “és menys ortodox i menys àrid”, el crític va plantejar una lectura pròxima i apassionada al món de Thomas Mann, que va posar en relació amb Nietzsche i Goethe, és clar, però sobretot amb l'obra dels artistes expressionistes contemporanis –Max Beckmann al capdavant–, amb els “crits estridents” de Schönberg, i amb la teoria de la relativitat d'Einstein. La muntanya màgica seria, de fet, una novel·la sobre el temps, com la Mort a Venècia ho és sobre la creació, “el tema que ha obsessionat sempre els escriptors grans de debò”.
Eva Vázquez, publicat en el Pun-Avui 12.06.15

Bloomsday i els Roca

Javier Aparicio , Joan Roca, Rafael Masià, Josep Maria Clavaguera i
Guillem Terribes. Foto: QUIM PUIG.

Hi ha gent que es pregunta i qüestiona per què es fan homenatges ciutadans als germans Roca. Un dia perquè van rebre la tercera estrella Michelin, un dia perquè van ser els segons millors del món i dos cops perquè El Celler de Can Roca ha estat escollit el millor restaurant del món, en la The World's 50 Best Restaurants.

El 16 de juny del 2004 vam celebrar, també a Girona, el centenari del Bloomsday, la data en què transcorren els esdeveniments descrits a Ulysses, l'exultada novel·la de James Joyce publicada el 1922. Al món sencer, però sobretot a Dublín, el lloc dels fets, es commemoren i es reviuen les passes de Leopold Bloom, protagonista del relat de l'escriptor irlandès, el 16 de juny del 1904.

La gastronomia hi és molt present. Per això, suposo, l'impulsor de la història, Rafel Masià (cardiòleg ara ja jubilat) em va venir a trobar a la Farinera, aleshores seu d'El Punt. Era el dia de Sant Patrici, patró d'Irlanda. Expressament ho vam anar a remullar a l'Excalibur, el primer pub irlandès i britànic de Girona, avui tancat i que també va participar en el Bloomsday, un dia amb Patrice Chaplin. Per aquelles dates del mes de març del 2004, en Masià també es va trobar amb l'inefable ubic Guillem Terribas. I evidentment amb el gran maister Josep Maria Clavaguera, lector refinat i aleshores encarregat d'afers literaris i de filosofia de La Mercè.

Vam dinar un esmorzar-berenar irlandès, deliciosament preparat per Lluís Llamas, a La Penyora. Ronyons amb regust d'orins, te, cervesa, Bushmills Irish whiskey i el sandvitx de gorgonzola amb borgonya, entre altres menges.

Una de les gràcies de la història va ser el fet de posar la Casa de Cultura Bisbe Lorenzana i el centre cultural La Mercè a treballar plegats. Vam acordar que Girona no era prou joyciana per organitzar un Bloomsday all'uso cada any. El 2005 la vam vessar amb Sartre. No hauríem d'haver coincidit amb el centenari del client de Deux Magots i del Café de Flore, l'un al costat de l'altre, a Saint-Germain-des-Prés, aquí a París.

El 2006 vam decidir passar d'efemèrides i dels múltiples de cinc i fabricar un univers propi, ens vam abocar als que no necessiten xifres exactes i pretextos que no siguin la seva grandesa literària per ser recordats. I vam anar a buscar un altre monstre francès. Marcel Proust dóna per al que vulguem. Malauradament, aleshores no disposàvem de traduccions tan interessants com la de Josep Maria Pinto i de Valèria Gaillard. Teníem la qüestionada de Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany i llibres parcials de Joan Casas i Jaume Bofill i Ferro.

Gastronòmicament, donava per molt, més enllà de la inefable magdalena sucada en una infusió de te o de til·la per la seva tia Léonie un diumenge de matí a Combray. Com que les magdalenes de Proust han de tenir forma de coquille de Saint-Jacques, allargades, amb un costat estriat i sense embolcall, i n'havíem vist de semblants a El Celler de Can Roca, vam demanar als germans Roca, d'El Celler, si ens podrien ajudar.

I el 13 de juny del 2006 en Jordi Roca ens va preparar un berenar proustià al claustre de La Mercè, en una tertúlia en què també hi va participar Vicenç Pagès Jordà, il·lustrat company de viatge en la majoria de tertúlies de l'Univers Literari. Aquest any en Vicenç era a Barcelona i el seu amic, professor i crític literari Javier Aparicio Maydeu, ha vingut a Girona. Junts hauria estat una bomba i, fins i tot, la Imma Merino s'hi hauria volgut afegir.

El 2007 vam pensar en Virginia Woolf i en un berenar anglès. El temps ens va acompanyar en l'atrezzo i ens vam haver de refugiar a l'auditori Viader de la Casa de Cultura. Vam omplir perquè l'autoria de Mrs. Dolloway és molt gran i perquè en Joan Roca ens va assegurar que no li faria res ser-hi cada any. Aquell dia en Vicenç Pagès ens va revelar que la pijeria anglesa jugava al whist, un precursor de la nostrada botifarra. Els jugadors de whist ja el coneixeu.

La família Roca hi ha sigut sempre més. Els cargols del pare van acompanyar El baró rampant, de Calvino. Vam menjar xai amb l'Ulisses original, el d'Homer, per commemorar els 10 anys d'Univers. Hem begut Bourbon amb en Faulkner. I aquest dijous mateix, mentre en Joan era a La Mercè a l'Univers Literari amb una relectura de la xucrut, en Pitu era a la UdG, parlant del piment, un vi especiat, amb motiu del congrés dels 750 anys del naixement de Ramon Muntaner.

Els Roca són importants per la ciutat més enllà de l'Univers i de la gastronomia. Ho són perquè col·laboren amb Càritas, el Banc dels Aliments i qui sap quantes ONG. Perquè criden #AmuntGirona quan reben un premi. Perquè han creat 65 llocs de treball directes a Girona, al Celler, al Mas Marroch i al Rocambolesc, més 45 a l'Omm, a Barcelona. Perquè són un centre de formació de cuiners, sommeliers i cambrers, amb 45 stagiers anuals, més els extres que lloguen pels extres que organitzen. Més els llocs de treball indirectes, ja que el 90 per cent de la seva matèria primera és de proximitat.

Ho són perquè amb els seus èxits posen Girona al mapa global.

I ho són perquè fan feliços els que poden menjar-hi cada dia o un cop cada any i als que estalvien cada dia per menjar-hi almenys un cop en tota la seva vida.

Salvador Garcia Arbós. Publicat en el Punt-Avui 14.06.15

Sota la cúpula

Jaume Subirós, Colman Andrews i Miquel Berga,
en l'acte dels 50 anys del motel Empordà, ahir al vespre
al Museu Dalí  Foto: JOAN SABATER.

El Teatre-Museu Dalí de Figueres va ser el marc de l'acte central de la celebració del mig segle del motel Empordà, bressol de la cuina catalana moderna.
A sota de la cúpula del Teatre-Museu Dalí de Figueres hi vaig veure qui-sap-lo de patums. Creieu-me, ahir entre set i nou del vespre hi era tothom. I quan dic tothom vull dir tothom. Estalviem-nos llistes.

Amics, clients, hotelers, restauradors, polítics, artistes, editors, escriptors i els millors cuiners del món es va reunir ahir al vespre al per celebrar els 50 anys del motel Empordà. Una gent que intimida, a la qual mai no saps què dir-li ni si la primera ocurrència et farà fer el ridícul. Sort de tant de senyor. I quina gentada! Vam començar tard perquè l'entrada del museu es va col·lapsar. Miquel Berga va presentar-hi Històries del Motel, editat per Ara Llibres. “Volíem fer un llibre senzill. Un llibre que no fos de tauleta, però que fos de lectura. Vull dir que hem volgut fer un llibre que no fos ni massa bonic ni massa avorrit”. Veient la mena de gent que omplia el sòl que cobreix el subsòl on descansa Salvador Dalí, Miquel Berga no es va poder estar de dir-la grossa, com correspon a un personatge de Salt: “Aquest país sense exèrcit propi té en la seva tropa de cuiners una força colossal que no para de conquerir voluntats i d'aconseguir rendicions incondicionals. Les forces culinàries de Catalunya són exemple d'avantguarda, treball rigorós i recerca de qualitat”.Llavors va parlar Colman Andrews. Primer, en català. Després va continuar en anglès, amb traducció simultània de Miquel Berga. Andrews és autor de dos llibres capitals per fer entendre la cuina catalana al Món: Ferran. The inside story of El Bulli and the man who reinvented food (2010), acabat de publicar en castellà –Reinventar la cocina. Ferran Adrià: un viaje incesante por la gastronomía–, i, sobretot, Catalan cuisine: Europe's last great culinary secret (1988). Aquesta obra, editada aquí sota el títol La cuina catalana, el darrer secret culinari d'Europa, era un reconeixement a la unitat culinària dels Països Catalans. En aquest llibre, com també va fer ahir, Andrews entronitza el paper de Josep Mercader, el fundador del Motel. El gastrònom californià, que ara viu a l'est, va celebrar que Mercader s'hagués aturat a la casa dels Subirós i no dues cases més avall per posar el cartell que cinquanta anys enrere anunciava l'obertura del motel Empordà. Si no hagués ofert la feina als Subirós l'hauria pogut oferir a un pallús: “Si Mercader s'hagués aturat dues cases més enllà, avui al Motel hi hauria un McDonald's”.

Colman Andrews té raó: “L'autenticitat i la sostenibilitat són la marca de la cuina de la casa”. El nord-americà, quan a finals dels anys vuitanta va entrar a Catalunya pel Motel, coneixia tots els ingredients, però no en la combinació amb què els donaven. El van impressionar el sofregit i la picada, el pa amb tomata i les faves amb menta.
Salvador Garcia-Arbos, publicat en El Punt el 07.06.11

La immigració centra el III Memorial Sebastià Salellas

A la foto de Tura Soler: Jordi Grau, Lluch Salellas, Guillem
Terribas, Salvador Garcia-Arbós i Isabel Juanola.

‘Immigració: la solidaritat no està en crisi' és el títol del programa d'actes que comença dissabte vinent per recordar la figura de l'advocat, activista social i polític traspassat el 28 de maig del 2008.

El programa del III Memorial Sebastià Salellas inclou cinc actes, entre dissabte vinent –tercer aniversari del traspàs de l'advocat, activista social i polític– i el 4 de juny. Sota el lema Immigració: la solidaritat no està en crisi, el cicle d'actes va ser presentat ahir a la plaça que l'Ajuntament li va dedicar a Vila-roja. “Estem en una plaça oblidada, en la qual el 2012 hi volem fer un acte popular: una festa amb música, poesia i la gent del barri i de la tota la ciutat, amb el mínim d'organització i molta improvisació”, va dir el llibreter Guillem Terribas, de la Llibreria 22 i del Cinema Truffaut. Lluc Salellas, fill petit de l'advocat traspassat fa tres anys, va explicar que els actes del Memorial se centraran a tractar la immigració, “amb la visió que tenia ell, perquè es tracta de persones iguals en drets, siguin d'Amèrica, de l'Àfrica o de l'Alt Empordà”.

Aquest dissabte a migdia Raimundo Viejo Viñas, doctor en Ciències Polítiques i professor associat a la Universitat Pompeu Fabra farà la conferència: Immigració, classe i racisme, al Col·legi d'Advocats. El dimecres es farà, també al col·legi d'advocats, la taula rodona Dones d'arreu, una oportunitat per a la transformació social. L'endemà i també al mateix espai, Rosa Cullell, periodista i exdirectora de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, i Felipe López-Aranguren, sociòleg i poeta, debatran sobre immigració i mitjans de comunicació, moderats per Jordi Grau, director adjunt d'El Punt. Divendres es presentarà el llibre Les causes perdudes, de Xevi Sala, finalista dels Premis Bertrana 2010. I el dissabte es presentarà al Truffaut el documental Una casa digestiva para Lavapiés amb el seu director Josep Maria Martín i el seu protagonista Mouhamadou Bamba Diop.

Plaça o Solar Sebastià Salellas?

La presentació del Tercer Memorial Sebastià Salellas es va fer ahir a quarts d'onze al costat del pavelló esportiu de Vila-roja, en un espai erm protegit per estaques a tall de pilones. Hi ha dues plaques. Una, un monòlit de ferro envoltat d'herba alta, com tota la plaça. L'altra és la placa oficial de via pública clavada enlaire a la paret d'una caseta amb una antena. Aquesta construcció que podria ser un transformador és l'únic element arquitectònic de tota la plaça. És l'únic espai on hi ha una mica d'ombra per protegir-se del sol. No hi ha arbres, no hi ha bancs, no hi ha jocs infantils, no hi ha cap parc de salut, no hi ha porteries ni cistelles. No hi ha res. El terreny és irregular i sense esplanar. Fa por de caure-hi. Més que una plaça, aquell espai sembla un solar esperant millor temps.
Salvador Garcia-Arbós, publicat en El Punt 26/05/11

Mor Josep Vicente, activista cultural, escriptor i polític

Josep Vicente el març de 2011, a casa seva.
Foto: Joan Trillas

Va ser l'alcalde de Sant Feliu de Guíxols en la primera dècada de la democràcia, una etapa crucial per a la transformació dels municipis, i va rebre la Creu de Sant Jordi el 2006.

Josep Vicente i Romà, activista cultural, escriptor erudit, polític, col·laborador d'El Punt i personatge carismàtic de la Transició a les comarques gironines va morir als 88 anys ahir a la matinada, l'endemà de les eleccions municipals del 22 de maig del 2011. Vicente va ser l'alcalde de Sant Feliu de Guíxols en la primera dècada de la democràcia, durant l'etapa fonamental per fixar les bases per a la transformació dels municipis.

Nascut a l'Armentera, el 5 de febrer de 1923, Josep Vicente era casat i tenia dos fills i quatre néts. Treballador a la indústria del suro, va fer de professor d'anglès i català. En una , Vicente es confessava un polític prematur. Es va sentir atret per la política el 14 d'abril de 1931, dia de la proclamació de la Segona República Espanyola, “un moment en què es percebia que tot podria ser possible”. Era fill d'un “carrabiner extremeny fill de carrabiners” que va conèixer la seva mare a Sant Feliu de Guíxols. Els canvis de destinació del seu pare li van fer dur de petit “una verdadera vida de titellaire”. Amb set anys va passar de l'Armentera a Tossa de Mar. Va anar a estudiar el batxillerat a Salamanca, on tenia uns oncles. El començament de la Guerra Civil el va enxampar a Tossa, on passava les vacances d'estiu. Al final de la guerra, el seu pare va ser empresonat i tota la família se'n va anar a viure a Sant Feliu de Guíxols. “Els tres anys i mig que el pare va romandre a la presó varen ser molt putes”, va confessar en una entrevista publicada a El Punt el 7 de setembre de 1986, quan ja era un dels grans alcaldes arquitectes de la modernització de pobles, viles i ciutats de les comarques gironines.
De quart, a alcalde
Amb la recuperació de les llibertats, en les eleccions municipals de 1979, es va presentar en el número 4 del PSC a Sant Feliu de Guíxols. Els socialistes van guanyar les eleccions i Manel Monfort va ser el primer alcalde ganxó. Però el setembre de 1980 Montfort va renunciar al càrrec i Vicente el va rellevar. Assegura que aleshores treballaven per canviar les coses. La seva política es va centrar en els temes socials i en els educatius. Precisament, en el seu mandat, l'Ajuntament va fer un gran esforç per relligar els diferents barris de la ciutat en el seu objectiu final de la cohesió social. La seva alcaldia és l'època de les grans obres a Sant Feliu de Guíxols. Ressalta la recuperació i el projecte de rehabilitació del monestir com a obra emblemàtica i el retorn de les despulles del president Josep Irla a Sant Feliu de Guíxols. També destaquen la construcció del teatre auditori, el pavelló poliesportiu, el casal de Tueda, el col·legi L'Estació, l'escola bressol, la rehabilitació de l'edifici del salvament, la primera fase del cobriment de la riera de Tueda, el trasllat i ampliació del CAP i l'asfaltatge dels carrers de Vilartagues, a més de la construcció de la plaça Salvador Espriu.
Cofundador d'El Punt
Josep Vicente i Romà va ser un polític implicat amb el socialisme. Però, sobretot, va ser un lluitador per les llibertats. Precisament, Jordi Pujol, arran de la seva detenció i exili a Girona pels fets del Palau, va festejar Vicente. El ganxó, però, ja havia pres l'opció pel socialisme, ja des de temps del Moviment Socialista de Catalunya, en el corrent liderat per Joan Raventós, amb qui participava en reunions clandestines. Va ser primer secretari del PSC a Sant Feliu de Guíxols i, quan va ser alcalde, va arribar a ser diputat a la Diputació de Girona durant el mandat 1983-1987. En la seva època de més activisme cultural va participar en la fundació de Punt Diari i va ser membre de la seva primera junta gestora. Ha estat un col·laborador periòdic d'El Punt. També ha escrit a Presència, Qüestions de vida cristiana i la revista Àncora.
Recull de textos
Un recull dels textos publicats a El Punt i a la revista Àncora van ser aplegats en el llibre Cenyir el vent, volum 24è de la col·lecció Josep Pla, però també quart volum de la seva nova etapa d'aquesta col·lecció de la Diputació de Girona. El llibre, presentat el 6 de novembre del 2010, inclou més d'un centenar d'escrits, publicats entre el 1991 i el 2010, que es presenten distribuïts en quatre apartats temàtics: ciutats, llocs; civilitat; art, i gent. L'edició ha anat a cura de Lluís Muntada i Dani Vivern, i el disseny, de Florentí Morante.
El 2006 va rebre la Creu de Sant Jordi. El decret de lliurament ressalta el següent: “Activista cultural i polític. Pel compromís de la seva dedicació a la col·lectivitat, vinculada sobretot a Sant Feliu de Guíxols des dels temps del franquisme. Alcalde socialista de la ciutat durant deu anys, del seu mandat destaquen la consolidació del projecte del retorn de les despulles del president de la Generalitat a l'exili, Josep Irla, l'inici de la recuperació de l'antic monestir benedictí com a centre cultural i la conservació de l'edifici del Salvament com a patrimoni ciutadà.”

La cerimònia en sufragi de la seva ànima es celebrarà avui dimarts a les 12 del migdia, al monestir de Sant Feliu de Guíxols.

Salvador García-Arbós, publicat en El Punt 24.05.11

Mor Jaume Curbet, polític precoç i guru de la seguretat



J.Curbet a la Llibreria 22, el febrer 2011.Foto: Jordi Soler



Va ser el més jove entre els fundadors del PSC-Reagrupament i en el primer Ajuntament democràtic de Girona.

El funeral és avui a les 11 del matí a l'església de Santa Susanna del Mercadal, de Girona.
Jaume Curbet i Hereu va ser per als seus amics una persona fascinant, ponderada, tranquil·la i admirada, un home savi, meticulós i just. Irrepetible. Va morir ahir a la matinada, a causa d'un càncer, malaltia amb què va “conviure”, segons va explicar ell mateix en una : “Vaig tenir el de tiroides el 1980; me'l van extirpar. I ara el de pàncrees (...) Tinc el convenciment que la vida no són els bons moments, sinó també els dolents. La vida s'ha de viure plenament tant amb càncer de pàncrees com quan he tingut salut. No ho he viscut com cap lluita en cap moment. No he lluitat contra el càncer, l'he assumit, hi convisc”. En aquests darrers dies, Jaume Curbet ha ensenyat a les seves amistats què era la mort i què significa estar-hi preparat amb enteresa.
59 anys el 30 de març
Jaume Curbet i Hereu va néixer el 30 de març del 1952 en una família d'impressors de Girona, un negoci que va començar el seu pare, Jaume Curbet i Boj, fill d'un altre Jaume Curbet que era peó dels químics. “Sóc el tercer i últim Jaume Curbet”. Pare d'un noi i una noia, el 16 de gener d'aquest any va ser avi, “una alegria descomunal”. “Vaig estudiar de tot i res. Vaig començar filosofia i criminologia i no vaig acabar-ne cap. Ho he fet tot de gran i el que m'interessava ja ho trobava. Em vaig fer la carrera a mida. En aquell temps no es podia estudiar seguretat enlloc. Vaig anar fent retalls d'aquí i d'allà”. I a partir d'ara, Jaume Curbet i Hereu passarà a la història com un guru de la seguretat, camp on ha desenvolupat la seva activitat en la recerca i la formació. Darrerament, dirigia un programa de polítiques públiques de seguretat a la Universitat Oberta de Catalunya, un postgrau únic a l'Estat espanyol i dels pocs que es fan al món, amb alumnes de Catalunya, Espanya, Andorra i Amèrica Llatina. I ja preparava impartir el mateix programa en anglès, en col·laboració amb ONU Habitat. A més participava en un programa de les Nacions Unides per al desenvolupament sobre seguretat ciutadana.
Havia publicat uns quants llibres sobre seguretat, el darrer dels quals va sortit tot just el mes de gener: Un món insegur, publicat per Curbet Comunicació Gràfica, CCG Edicions, l'editorial del seu germà Quim. el llibre va ser presentat per Josep Maria Terricabras i Antoni Puigverd, en un acte multitudinari, a la Fontana d'Or, de Girona.
La seva vida al costat de la seguretat va començat tot just ara ha fet 32 anys. Amb el primer Ajuntament democràtic de Girona, ell va anar a la llista de Joaquim Nadal, amb qui el va unir una gran amistat tota la vida. Era el més jove i li van adjudicar seguretat, perquè ningú no ho volia. El jove tinent d'alcalde va decidir posar ordre i professionalitzar la policia municipal de Girona. I va muntar una escola de policia, que va créixer i va formar policies locals de totes les comarques gironines fins que es va crear l'Escola de Policia de Catalunya.
En va tenir prou amb els quatre primers quatre anys de democràcia. El 1983 va decidir, com a opció política, bastir un sistema democràtic i professional de seguretat. I passarà a la història per democratitzar els municipals de Girona i per ser un dels pares de la policia de Catalunya moderna, i de Canàries.

L'home elogiat

Els elogis per a Jaume Curbet no han sigut mai exagerats. Davant del seu traspàs, poden confondre's amb la complaença de qui ha rebut la visita de la mort. Va ser un gran tipus, de veritat. El món és ple de malparits, els quals, en el fons, potser, han estat una mica bones persones. Ell no: ha estat un bon home, el qual, en el fons, potser, ha estat una mica malparit.

No a l'OTAN, ni d'entrada

“He fet política des que tinc ús de raó, a l'oposició en la dictadura, en la creació de partits democràtics i en tot allò típic”, va havia declarat Jaume Curbet, que va deixar la política després del primer ajuntament democràtic. Va ser el més jove entre els fundadors del PSC-Reagrupament i en el primer ajuntament democràtic de Girona. Amb el referèndum de l'OTAN del 1986 va deixar la militància del PSC. El 1983 li van arribar a proposar ser governador civil de Toledo.
Salvador García-Arbós, publicat en El Punt, el 17/05/11.

Mor Jordi Vidal, emprenedor i mecenes de Girona

L'empresari, de 63 anys, va ser el creador de Progrup i de la Fundació Espais, la qual volia que fos l'embrió del centre d'art contemporani de Girona.
Jordi Vidal i Boris estava malalt de feia temps, però no havia volgut que se sabés. Precisament, des de final del 2007 exercia de jubilat, tal com va confessar en una entrevista publicada el 13 de juny passat a El Punt, durant la qual va repassar la seva trajectòria pública i professional.
Nascut el 17 d'abril del 1947 a Girona, aquest emprenedor i mecenes gironí va morir jove, ahir. Malgrat que s'havia apartat de la primera línia empresarial, Vidal era membre del ple de la Cambra de Comerç de Girona, del comitè executiu de la Fundació Palau de Fires de Girona i de la Fundació de l'Auditori Palau de Congressos de Girona.

Vidal va començar a treballar als 17 anys, primer de xerric, al costat del seu pare, a la Gestoria Vidal. El desembre del 1973 va decidir independitzar-se i va constituir Progrup. Atès que era recent la constitució del Col·legi d'Administradors de Finques de Girona i el seu pare n'era el president, va dedicar-se als serveis immobiliaris d'administració de finques. El 2010 Progrup és una empresa de serveis immobiliaris plens i integrals: administració de finques, compravenda, administració de patrimonis i serveis integrals en totes les branques possibles: fiscals, laborals, gestoria... Jordi Vidal va estar sempre molt vinculat a El Punt. De fet, Progrup és l'única empresa que ha posat publicitat al diari des del primer dia.

El 1987 va decidir dedicar el seu excedent empresarial a fer país i va crear la Fundació Espais Centre d'Art Contemporani de Girona. En l'entrevista es va declarar “un enamorat de l'art”. “Espais va néixer amb la complicitat d'en Quim Nadal; em va reptar a fer una galeria i jo li vaig dir que faria un centre d'art contemporani. Volia que fos l'embrió del futur centre d'art contemporani de la ciutat”, va confessar en aquella entrevista feta el 9 de juny al seu despatx. Tanmateix va revelar que treballava perquè, el fons d'Espais fos allotjat a l'edifici central de Caixa Girona i, tot plegat, esdevingui la seu del centre d'art contemporani. Aquesta última voluntat es podria concretar un cop s'hagi produït l'absorció definitiva de Caixa Girona per La Caixa.

Independentista declarat, Jordi Vidal va ser molt crític amb la participació de la Cambra de Comerç en la Fundació Príncep de Girona: “Vaig tenir un disgust gros quan el president de la Cambra va notificar que es constituïa la fundació. L'objectiu de la fundació no el veig malament, però sí que penso que hauria de tenir una rellevància de la gent de la ciutat”.

Jordi Vidal i Boris serà acomiadat aquesta tarda a 2/4 de sis al tanatori de Girona en una cerimònia religiosa sense missa. Jordi Vidal deixa dues filles, Laia i Ariadna, i la mare, Francina Boris.

*Salvador García-Arbós. El Punt 03/09/10. Foto:Jordi Soler.

L'educació com a eina d'alliberament centrarà el Segon Memorial Sebastià Salellas

Aquest 2010 s'ha reduït el nombre d'actes i se centrarà en un sol tema de debat.

Sebastià Salellas era un personatge inquiet socialment. La seva preocupació l'expressava amb eloqüència en els seus escrits, sovint tribunes a El Punt. L'educació era un puntal del pensament de Tià Salellas, necessari per reduir la marginació social. Aquest any 2010 l'educació serà l'eix del Segon Memorial Sebastià Salellas. Hi haurà tres actes: la taula rodona L'educació com a eina d'alliberament, una conferència del filòsof i pedagog Gregorio Luri i la projecció del film La classe.

«Sóc conscient que l'ensenyament es resistirà a qualsevol canvi revolucionari. Hem de tenir en compte que els treballadors que ensenyen són funcionaris, amb tots els drets adquirits que això comporta.» Aquest fragment és extret del text de Tià Salellas que prologa el díptic amb el programa del Segon Memorial Sebastià Salellas, que es farà els propers dies 27, 28 i 29 de maig. Els actes del segon memorial van ser presentats ahir a migdia a la Llibreria 22 de Girona per Benet Salellas, el fill gran i advocat com el seu pare, i per Guillem Terribas, llibreter i amic de Tià.

El segon memorial tindrà tres actes, dos menys que l'any passat, però centrats en un sol tema. La comissió Memorial Sebastià Salellas ha escollit l'educació com a fil conductor dels actes, perquè va ser un camp on l'advocat humanista traspassat el 28 de maig del 2008 va treballar molt com a voluntari i com a activista: va ser mestre d'adults i impulsor de les associacions de pares i mares d'alumnes de Girona.

Una taula rodona amb Sebas Parra, Xavier Besalú i Núria Empez, moderats per Puri Molina, inaugurarà els actes el 27 de maig a 2/4 de 8 del vespre a l'auditori del Col·legi d'Advocats de Girona. L'endemà, dia del segon aniversari del traspàs, Gregorio Luri pronunciarà la conferència L'educació a Catalunya: els problemes del present; Lluc Salellas presentarà l'acte. Dissabte a la nit, es clouran les jornades amb la projecció de la pel·lícula La classe, al cinema Truffaut, que acabarà amb un col·loqui moderat per Guillem Terribas. Precisament, Terribas va fer notar que el cartell és una variació del que va fer el primer any l'artista Marcel Dalmau, i que cada any aquest estil de disseny tindrà continuïtat.
FUNDACIÓ TIÀ SALELLAS
Benet Salellas va aprofitar la roda de premsa per anunciar la constitució de la Fundació Tià Salellas, l'objectiu de la qual és «interpel·lar l'ordre establert, donant suport a les iniciatives que qüestionen el model polític, econòmic i social actuals, i qüestionant les estructures de poder granítiques». La Fundació Tià Salellas tindrà activitats pròpies, promourà una beca de recerca i impulsarà iniciatives judicials en suport a aquests plantejaments. Benet Salellas va ressaltar que la fundació pot ser un paraigües del memorial, però que el seu objectiu no en serà l'organització, la qual hauria de dependre sempre de la comissió organitzadora. En canvi, un propòsit d'aquesta fundació és esdevenir el contrapunt a la Fundació Príncep de Girona, «però amb menys recursos». El llegat de Tià Salellas als seus dos fills és la base econòmica de la fundació, que espera nodrir-se de les donacions d'institucions, de particulars, dels patrons i del mecenatge.
Text: Salvador García-Arbós. Foto: Manel Lladó. El Punt 19/05/10.

Lluís Torner presenta llibre a la 22

L a Llibreria 22 de Girona va ser el marc ahir al vespre de la presentació del llibre Quan la llavor cau en terra eixuta, de Lluís Torner i Callicó, editat per Papers on Demand. El llibre, el va presentar el periodista Salvador Garcia-Arbós.
El Punt 26.01.10. Foto: Manel Lladó

Mort el llibreter de memòria prodigiosa

Pere Rodeja, de la Llibreria Geli, va morir ahir arran d'un ictus que va tenir dilluns al matí.
Llibreter de culte, admirat per la seva memòria colossal, només superada pels ordinadors quan van començar a anar de pressa, Pere Rodeja i Ponsatí, ànima de la Llibreria Geli de Girona, va morir ahir, quan li faltava menys d'un mes per fer 78 anys. Vinculat a la llibreria des del dia de Santa Teresa del 1945, en Pere de Can Geli va esdevenir el llibreter de referència, l'orgull del senyor Francisco i de la senyora Maria, propietaris de l'establiment fins al 1988, fins que el van traspassar a la família Rodeja-Gibert. El funeral serà aquesta tarda de Sant Francesc Xavier a dos quarts de cinc, a la parròquia de Sant Feliu la Major, de Girona.
Va ser l'ànima de la llibreria Geli quan n'era empleat, quan en va ser l'amo i quan, un cop es va haver jubilat, el seu fill Pere Rodeja i Gibert, en Pere petit, ja la va dirigir. Tenia emparaulada una entrevista amb en Pere pare. L'havia pressionat molt, però vam deixar-ho córrer fins passat Nadal. Sabeu? El dia 4 de juliol del 2009 va morir Irene Rodeja i Gibert, filla de Pere Rodeja i d'Irene Gibert, germana de Pere, Montserrat i Teresa. A la Irene ja se la trobava a faltar per Can Geli. Molt.
Per això vam ajornar l'entrevista amb en Pere pare, ànima d'una llibreria fundada el 1879, una de les més antigues.
Mentre el sondejava per a l'entrevista, en Pere pare em recordava que va ser una llibreria de temàtica religiosa. També era papereria i llibreria de temàtica general, però en destacaven els missals, les bíblies, les hagiografies, tots els llibres de la BAC, Herder o de l'Abadia de Montserrat. Fins no fa pas tants d'anys, tota la capellanesca de la diòcesi hi comprava les formes de pa d'àngel. Se'm va ocórrer una irreverència: «Ho titularé: ‘He repartit hòsties a tots els capellans.'» «Ja en parlarem, però em sembla que anem pas bé.» Hauria explicat que va ser seminarista, becat pel matrimoni Geli, sense fills, que se'l van afillar; heretaria el negoci. En l'entrevista hauríem parlat de mestres i companys. Del doctor Estela, de Modest Prats, de mossèn Pèlach, del bisbe Casas, que el 1961 el va casar amb la Irene mare. I m'hauria agradat parlar de quan venia llibres prohibits pel règim d'estranquis.
Cada dia baixava
Nascut a Sarrià de Ter el 27 de desembre del 1931, en plena democràcia republicana, el 1997 Pere Rodeja es va jubilar, però no es va retirar de la llibreria. No se'n podia retirar si vivia a sobre. Cada dia hi baixava al voltant de les onze del matí. Era tan puntual com prudent i assenyat. Un cop havia esmorzat, fets els exercicis i empolainat, feia entrada a la llibreria. Cua per ser atès per ell, sobretot de gent d'una generació. A Can Geli hi ha i hi ha hagut llibreters i llibreteres d'una competència tan excepcional com la seva i amb coneixements molt elevats d'algunes disciplines. La seva atenció et transportava al mite d'un home amb memòria fotogràfica i geogràfica. En aquell temps, arribaves, demanaves, entrava al magatzem o baixava a les catacumbes i tornava, amb somrís de satisfet, amb la joia introbable, marcada amb el segell blau de la llibreria, amb una inscripció en llapis amb el preu i la data.
Durant anys i panys ell es va fer càrrec de registrar les entrades, d'emmagatzemar els llibres, d'aprendre's les portades i les ressenyes. Sortien una cinquantena de títols cada setmana. La potència de l'edició es va multiplicar i, per sort per a la majoria de llibreters, van arribar els ordinadors.
Darrera lectura
Aquest dilluns, dia de Sant Andreu, va tenir un infart cerebral mentre es dutxava, abans de baixar a la botiga. Havia comentat que reia molt i s'ho passava molt bé amb el llibre que aleshores llegia i que la nit anterior l'havia entretingut fins tard: Vint-i-cinc anys i un dia, de l'advocat Carles Monguilod. Dimecres va morir a conseqüència de l'ictus a l'hospital de Girona.
Pere Rodeja i Ponsatí era un home fet a si mateix, agradable, conservador, religiós, atent, just, pacient, dedicat al cent per cent a la llibreria. Els d'abans dirien que va ser un llibreter de raça i un bon home. Els llibreters se l'estimaven i molts ciutadans l'apreciaven.
En Pere de Can Geli va inculcar a tot el personal l'entrega a la feina. En Pere petit va recordar a aquest diari que, com per una ordre pòstuma, ahir la llibreria va ser oberta tot el dia i avui ho serà aquest matí. A la tarda, tancaran. A dos quarts de cinc, se celebrarà la cerimònia en sufragi per la seva ànima a la parròquia de Sant Feliu la Major, de Girona.
SALVADOR GARCIA-ARBÓS (El Punt 03.12.09) Foto: Martí Artalejo

El Mestre llibreter
opinióGUILLEM TERRIBAS
En la mort de l'activista i, també, llibreter Feliu Matamala, comentava a en Pere Rodeja, fill, que esperava tardar molts anys (li deia entre 30 i 40, per tirar llarg) a haver d'escriure sobre la mort del mestre Pere, el seu pare. Ahir, a primera hora del matí em va trucar en Pere, fill, amb rerefons de plors, per donar-me la trista notícia de la mort del seu pare. I m'ha recordat el que vaig dir-li la setmana passada. Ni ell ni jo ens havíem de pensar que aniria tan ràpid. Ni el mateix Pere, que encara divendres passat vaig estar amb ell a la seva llibreria comentant coses de llibres, amb aquella bonança i amabilitat pròpia del mestre i amic. En Pere era l'enveja i al mateix temps la provocació per ser millor, per ser un bon llibreter. Tots hem «patit» que quan es parla de llibres i de llibreries ell, en Pere, era per boca de tots els ciutadans el millor; el que més memòria tenia, el que sabia trobar més ràpidament un llibre, el que sempre sabia a on era i a on podia trobar el llibre que el client li demanava. Encara avui, en parlar d'ell, m'han recordat aquesta professionalitat. I aquesta era l'enveja que sempre li he tingut, que li hem tingut tots els seus companys de professió.
En Pere de Can Geli era d'una raça de llibreters que s'han extingit. Aquella manera de treballar, d'atendre el client, de saber el que vol i de suggerir, s'ha acabat. Amb ell, s'ha mort una manera de fer i ser llibreter.
Però la seva memòria, la seva experiència i el seu saber ens han d'ajudar a perfeccionar-nos i tenir un model, encara que el temps i les circumstàncies no són els mateixos que els que ell va viure com a llibreter.
Per sort, per a Can Geli, per a la Llibreria Geli de l'Argenteria i per als ciutadans, ens queda l'altre Pere de Can Geli, el seu fill.

La millor cuina, sobre paper

El cuiner Joan Roca i el periodista Salvador Garcia-Arbós van presentar dimarts a La 22 el llibre de gran format Sabor ampurdanés. Los mejores platos de la cocina del Baix Empordà (Omega), escrit per Pere Bahí, amb fotografies, per anar obrint boca, de Maria Geli i Pili Planagumà.
El Punt (07/05/09)

Foto: Jordi Soler

* Pere Bahí, Joan Roca i Salvador Garcia-Arbós