Guillem Terribas ha tornat per alegrar-nos la vida

Guillem Terribas, llibreter i cinèfil, natural de Salt (Girona) acaba de publicar el seu segon llibre, Alegra’m la vida; l’edita Columna Edicions. Dijous 2 de febrer em trobo amb ell a la seva llibreria, Llibreria 22 situada al carrer Hortes de Girona. També és el president del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, el qual va fundar els Cinemes Truffaut de Girona. M’explica que amb aquest llibre vol reivindicar dues qüestions: El cinema entès com a mitjà de reflexió, coneixement i saviesa. I la capacitat de la mainada per entendre pel·lícules més enllà dels dibuixos animats. Ell mateix ho demostra a la segona part del llibre, on ens recomana 22 pel·lícules que ha visualitzat amb la seva néta, Martina, de sis anys. 

“El cinema sempre ha format part de la meva vida. I com més mentida és, més m’agrada.” Expliqui’ns aquesta frase que enceta el seu llibre.

Per a mi, les històries que d’una manera o altra són tan reals, no tenen un atractiu. Com més grossa, més mentida, més fantàstica, més espectacular és la història, més m’enganxa. Això passa en el món del llibre i en el món del cinema. Jo sempre poso l’exemple d’una pel·lícula d’Alfred Hitchcock, Con la muerte en los talones: que va d’un senyor que es dedica a la publicitat i per un seguit de coses estranyes que li passen va desmantellant tota una xarxa d’espionatge russa que ni tan sols els de la CIA no havien estat capaços de destapar. Per tant, és una mentida tan grossa, que quan veig la pel·lícula estic nerviós perquè penso “què passarà, i guaita, ara el persegueixen!”, i tota una sèrie de coses que quan són mentida, me les crec.

En la seva infantesa, a Salt, va descobrir el cinema. Com va ser aquesta descoberta.

No tinc una noció exacta de quan vaig descobrir que m’agradava el cinema. Com tampoc no recordo la primera vegada que vaig aprendre a llegir, o que vaig estrenar unes sabates. El cinema va entrar a la meva vida com una cosa de sempre, vull dir, no tinc noció que hi hagués un moment determinat. El cine ha format part de la meva vida de la mateixa manera que vaig aprendre a parlar i a caminar.

Expliqui’ns l’impacte que li va causar descobrir la pel·lícula de Romeu i Julieta del director Franco Zeffirelli i la persecució del film pels pobles de la província de Girona.

Foto: Carla Andradas 

Agafo l’exemple de Romeu i Julieta per explicar tota aquesta eufòria, tot el que m’ha arribat a donar el cinema. Jo tenia 17-18 anys i en quedar impactat amb aquesta pel·lícula, com que no hi havia vídeos i les televisions tardaven molt en emetre les pel·lícules, vaig engegar un recorregut turístic per tots els cinemes de la província. Això també em va anar molt bé perquè vaig conèixer moltes sales de cinema i vaig comprovar que el cinema Núria de Salt no estava tan malament com el de Bescanó, Les Planes, Olot, Cassà de la Selva i altres llocs que vaig arribar a anar. La pel·lícula cada vegada estava més destrossada, perquè la còpia pràcticament era la mateixa. Una de les meves esperances era que el final fos diferent, però sempre hi havia el mateix final: ells dos morien. Uns anys després es va fer una pel·lícula que recomano: Shakespeare in Love que és un divertimento sobre la creació de Romeu i Julieta, una representació de la representació. A través d’aquesta pel·lícula veig com s’escenifica Romeu i Julieta, quan acaba l’escenificació la gent aplaudeix, i ells s’aixequen. Per tant, era mentida i puc tenir allò que volia: Romeu i Julieta no moren.

Vostè va pujar a dalt de tot del cinema Ultònia poc abans que fos enderrocat. Quina va ser la seva sensació?

Un cop allà dalt em va envair una sensació de vertigen i em vaig fer la següent pregunta: com és que en aquestes condicions estimés tant el cinema? Molta gent de la meva generació i jo vam estimar el cinema amb unes condicions de deteriorament quan ara la gent, ni tan sols hi aniria.

Quins records té dels altres cinemes en què ha estat?

Una persona que havia llegit el llibre em va dir: “m’ha fet recordar quines pel·lícules vaig veure i a quins cines les vaig veure”. I em va agradar perquè aparentment, quan escrius: el cinema Núria de Salt, el teatre Ultònia de Girona, el cinema Albèniz, el Gran Via, el Coliseu… estàs parlant d’uns cinemes que tu els coneixes i no saps quina importància li donarà la gent al nom. I és que el nom no fa la cosa, però sí que està molt bé donar una referència dels noms perquè d’una manera o altra, el lector els farà seus i recordarà el nom del seu cinema, per tant, ja val la pena. Per mi el meu cinema Paradís és el cinema Núria de Salt, que és on més hi vaig anar. Als 13-14 anys ja vaig anar als cinemes de Girona. Aquí, a l’època del franquisme hi havia una censura molt forta i quan sortia del país i anava a Perpinyà, Montalban, o a París, el que feia era anar al cine perquè així podia veure pel·lícules que aquí no arribarien. Recordo que a l’any 1974 vaig anar dues setmanes a Ginebra a casa d’una família que coneixia, i sempre que podia, anava al cine. Ells no ho entenien. Allà Ginebra hi vaig veure El Golpe, La Grande Bouffe de Marco Ferreri, El discreto encanto de la burguesía de Luis Buñuel… La trilogia de Passolini, la vaig veure en tres ciutats europees diferents: El Decamerón a Florència, Els contes de Canterbury a Perpinyà, i Les mil i una nits a Ginebra. D’una manera o altra, era com tornar als inicis de Romeu i Julieta, vaig tornar a fer la ruta truistica cinematogràfica, aquest cop per diverses ciutats d’Europa

Per què considera el cinema europeu més elitista que l’americà?

El cinema americà és més fàcil, més “comercial”, ho té tot ben estudiat perquè la gent que hi vagi es distregui i s’ho passi bé. El cinema europeu és més dur, més exigent en general. Hi has de participar, de vegades no l’acabes d’entendre exactament. Però després també dic: atenció, la base del cinema americà és l’europeu. Per exemple: la comèdia americana ve d’Ernst Lubitsch que és europeu, llavors la va continuar Billy Wilder que també era europeu. El melodrama americà és de Douglas Sirk, que també és europeu. A Amèrica hi ha una indústria i una sèrie de gent que entenen més bé que allò ha de ser per distreure i aquests directors el que fan és adaptar-se i abaixar una mica el barem, però, en canvi, poden explicar històries que arriben a molta més gent.

Foto: Carla Andradas

Fins a quin punt creu que va ser necessària la tasca que van dur a terme la gent de Chaiers du Cinéma, tots ells deixebles d’André Bazin, els quals han passat a la història amb el nom de Nouvelle Vague?

Abans, als anys 50-60, la gent anava a veure pel·lícules d’en John Wayne, d’en Tyrone Power, d’en Cary Grant, però no se sabia quins eren els directors. Ells van reivindicar la figura del director. És la primera vegada que una sèrie de teòrics deixen la teoria i es posen a fer cinema. Aquí hi trobem en François Truffaut, Éric Rohmer, Jean-Luc Godard… tota una sèrie de gent que revolucionen el cinema i, a més a més, ho fan de diferents maneres. No és el mateix el cinema de Truffaut que juga entre l’exigència i la comercialitat, que el cinema de Godard, que sempre ha estat un home exigent, ha investigat, i el seu cinema no ha agradat a tanta gent, entre ells, jo. Per a mi tots ells han fet una gran aportació al cinema, França encara continua essent capdavanter en el cinema europeu.

En el seu llibre explica que de tota aquesta colla de directors francesos, els que més han influït en els seus gustos cinematogràfics, han estat François Truffaut i Éric Rohmer. De fet, Truffaut dóna nom al cinema que vostè va posar en marxa juntament amb els seus col·legues del Col·lectiu de Crítics de Girona. Com és que el van batejar amb aquest nom? Arrel de què va sorgir aquest projecte?

En el col·lectiu som una gent amb pensaments molt diversos però molt exigents a l’hora de fer cinema. Truffaut era qui feia un cinema exigent i a l’abast de tothom. El projecte va sorgir a través d’una iniciativa d’un empresari d’aquí Girona quan li van donar el Premi de la Crítica a la festa de Sant Joan Bosco com a millor exhibidor de Catalunya. Al cap d’uns dies ens va trucar i en compensació ens va voler deixar una sala petita (Catalunya Tres) perquè hi programéssim durant una setmana. Vam acceptar el repte i vam fer una setmana de programacions amb set pel·lícules en versió original, les vam anar presentant cadascú de nosaltres i va ser un èxit. Al cap d’un any, vam fer la segona setmana i vam veure que això podia continuar. Aquest empresari ens va dir que no ens podia deixar més aquesta sala i llavors vam anar a trobar uns altres empresaris que tenien una sala abandonada (Modern sala B), i aquí va començar la història d’anar fent cinema en versió original. Vam estar deu anys amb empresaris privats projectant cada dia. Quan l’edifici es va posar en venda l’ajuntament el va comprar. Fins aleshores, nosaltres érem una associació que no tenia papers ni estava legalitzada. Urgentment vam haver de legalitzar-la i constituir-nos com associació cultural per poder accedir al concurs per portar la sala Truffaut, fins a dia d’avui encara la portem.

L’any 2006, juntament amb Salvador Garcia-Arbós i Imma Merino, van decidir projectar cada 22 de desembre la pel·lícula de Frank Capra Que bonic que és viure en versió original subtitulada al cinema Truffaut. Com va sorgir aquesta iniciativa i com s’explica l’èxit progressiu que ha adquirit aquesta activitat?

Veure aquesta pel·lícula en vídeo era una manera d’acabar l’any, de dir: s’acaba un any, ara en vindrà un altre. L’hem de començar amb ganes de viure. Qué bello es vivir et dóna aquesta sensació. Quan vam tenir el cinema Truffaut, Salvador Garcia, Àngel Quintana, Imma Merino i jo, la veiem cadascú pel nostre compte i vam dir: “escolta, ara que tenim el Truffaut, per què no la veiem en pantalla gran i la compartim amb l’altra gent?” El primer any érem quinze o setze, ara fa quatre anys, quan va acabar la sessió, vam veure que la gent esperava alguna cosa més. Aleshores ens vam posar en contacte amb una fleca i ara el 22 de desembre l’acabem junts, menjant coca i xocolata desfeta, i celebrant l’acabada d’un any amb les ganes de començar-ne un altre. 

En una llista on hi anomena els directors que van ser els responsables d’uns anys d’esplendor del cinema, hi nombra Berlanga, Buñuel, Ingmar Bergman, Pasolini, Bernardo Bertolucci, Pedro Almodóvar i Albert Serra entre d’altres. Què n’opina de la seva darrera pel·lícula La mort de Lluís XIV?

Amb l’Albert Serra tenim una relació d’amistat. Ve sovint a la llibreria i jo vaig a casa seva. El seu cinema, no m’acabava de convèncer, no em deia res, el trobava pesat, era lent. Això, a més, era una broma que ens portàvem entre ell i jo. Ara, en La història de la meva mort ja vaig trobar que hi havia alguna cosa més. Ell és molt hàbil i no fa unes pel·lícules estàndards, sinó que fa unes obres que en elles mateixes hi ha molt més, hi ha art. En Serra és tot un món, una manera de veure unes imatges diferent de com ho fa el cinema convencional. Amb La mort de Lluís XIV m’ha robat totalment, crec que és el millor que s’ha fet en molts anys. A un amic meu li vaig dir: “He d’anar en compte perquè me comença a agradar l’Albert Serra” I ell em va dir: “Que vagi en compte l’Albert Serra si a tu te comença a agradar”. No sé si sóc jo que he arribat cap a ell, o ha estat ell que ha vingut cap a mi.

A Miquel Pairolí, Juan Luís Panero i a vostè els ha emocionat profundament la pel·lícula de David Lean, Doctor Zhivago. Què han trobat en aquest film per no oblidar-lo?

Doctor Zhivago és una gran història escrita per l’escriptor rus Borís Pasternak que li va fer guanyar el Premi Nobel de literatura. David Lean va saber explicar un fet històric, com és la revolució russa, la caiguda del tsar, amb una història d’amor entremig. Tot això està fet amb una èpica extraordinària. És una pel·lícula per anar veient contínuament.

Com va ser la seva relació amb el poeta Juan Luís Panero?

El vaig conèixer a traves del cinema. Jaime Chávarri va fer un documental fantàstic que es titula El desencanto on em va impressionar molt la família Panero. I un bon dia, Juan Luís Panero es va presentar aquí la llibreria i així va començar la nostra relació; ell venint aquí i discretament anar parlant. Ell vivia a Torroella de Montgrí i jo l’anava a veure. Llavors pel premi Just Manuel Casero que organitzem aquí la llibreria, ell venia a parlar de Jaime Gil de Biedma i d’altres poetes. Panero era un home que em feia sorprendre. 

La Martina. Foto: Llibreria 22.

La segona part del llibre la dedica a 22 pel·lícules que creu que són imprescindibles per mirar-les amb la mainada. Parli’ns d’alguns d’aquests títols.

La idea original era fer 22 recomanacions de pel·lícules per veure amb la mainada, però vaig pensar que s’havia d’explicar prèviament a què treia cap que Guillem Terribas recomanés aquestes pel·lícules. Per tant, havia d’explicar una mica la meva vida, les meves teories, la meva manera de pensar i de veure el cinema. Sobretot volia reivindicar i introduir que les pel·lícules de les que parlaré per la mainada no necessàriament han de ser dibuixos animats. No m’agrada gens aquest sistema de portar els nens a menjar crispetes i veure dibuixos animats, els nens són prou intel·ligents per veure altres històries. He agafat aquestes pel·lícules perquè he experimentat de veure-les amb la Martina, la meva néta, i he vist que funcionaven. Aquestes recomanacions serviran també com a punt de partida perquè la gent vegi que des de ben petits poden visionar pel·lícules com: Mary Poppins, Avui és un bon dia per volar, Mouline Rouge, Matilda, El seu joc preferit, Robin Hood… Jo vaig començar a jugar amb la Martina a veure pel·lícules quan tenia quatre anys fets, i he acabat quan en tenia cinc i mig. Quan miro les pel·lícules amb la Martina la miro més a ella que no pas la pel·lícula. I en aquella cara hi veig la cara que hi devia posar jo quan tenia la seva edat. I observo aquella atenció, aquell voler entendre i entrar dins la història, i em quedo meravellat. És fantàstic. Per mi és la gran essència de l’experiència del llibre i el que vull és que la gent hi participi. M’estic adonant que la gent que m’ha comentat aquest llibre fan un repàs de la seva història, i la refan; tornen a allò que havien deixat oblidat. Aquestes històries possiblement no eren només per passar l’estona, sinó que han format part de la seva vida i, possiblement ja mai més els deixaran.

CARLA ANDRADAS publicada en el Núvol 17.02.2017
http://www.nuvol.com/entrevistes/guillem-terribas-ha-tornat-per-alegrar-nos-la-vida/
Video:
https://www.facebook.com/elnuvol/videos/1261731030559262/

La dualitat com a essència vital.BLAT de Josep M. Pagès, Premi Casero 2015

El lleidatà Josep M. Pagès debuta amb la novel·la curta ‘Blat', guanyadora

del Just M. Casero 2015

La novel·la curta Blat, de Josep M. Pagès comença amb la frase “Érem dos”, i si, tal com diu l'editor Josep Lluch, “hi afegim la imatge de la portada, en què hi ha un rostre reflectit en un mirall, ens adonem ràpidament que el relat tracta de dualitats”.
Casero 2015, va ser presentada en doble sessió. A Barcelona, a la llibreria La Central, i a Girona, a la 22, que és l'entitat que impulsa el premi, que, a més de l'edició de l'obra per Empúries, també comporta 2.200 euros, a banda dels drets d'autor. El llibreter Guillem Terribas també va insistir en la dualitat de l'obra, fins i tot en el tractament narratiu. “En la primera lectura que vaig fer em vaig adonar que Pagès era un bon escriptor, però com a lector hi havia coses que se m'escapaven.”

Guillem Terribas, Josep Lluch, Josep M. Pagès i
Vicenç Pagès. Foto: Lluís Serrat

I és que, tal com va explicar ahir l'autor, va voler “deixar espai perquè el lector pogués penetrar en la novel·la”. Segons Josep M. Pagès “hi ha una part meva en el personatge, però pren potser la part més negativa”.

La dualitat de la història s'estableix en dos plans. En un hi trobem en Tomàs, que es planteja la possibilitat de ser una altra persona quan en un casament es retroba amb uns amics, i en l'altre, molt més oníric i fantàstic, es mou l'altre personatge, que no deixa de ser una rèplica, i un àlter ego, d'en Tomàs. Blat, el títol de l'obra de Josep M. Pagès, d'ofici corrector, té a veure amb la part brillant, amb la llum que contrasta amb la part més difusa i fosca de la novel·la.

En l'acte de la Llibreria 22 a Girona també hi va participar l'escriptor Vicenç Pagès Jordà, membre del jurat del premi Just M. Casero amb Mita Casacuberta, Josep M. Fonalleras, Imma Merino i Eva Vàzquez.
Jaume Vidal, publicat en El Punt-Avui 15.01.16
http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/932715-la-dualitat-com-a-essencia-vital.html

Blat, un llibre d’aproximacions laterals

Blat és la història de dues persones que juguen a trobar el punt on unir-se, i és la novel·la curta que ha fet guanyar a Josep M. Pagès el premi Just M. Casero 2015. Publicat per Empúries, el llibre barreja el món oníric amb el real i és una aposta per aquest nou autor.

Josep M. Pagès és corrector en una impremta lleidetana i ha obtingut diversos guardons en concursos de relats. Blat és la seva primera novel·la, amb la què va decidir participar al premi Just M. Casero 2015. “Una vegada més el premi Casero descobreix un talent nou”, diu Josep Lluch, editor d’Empúries. Enguany, aquesta novel·la guardonada tracta de la dualitat. De la dualitat entre dos personatges que no es coneixen però que tenen un vincle estret; entre la vida íntima i la vida quotidiana; entre el món dels desitjos i el món real.

Aquesta novel·la curta té dos protagonistes: un es diu Tomàs, l’altre és anònim. Un viu a una banda de la frontera, l’altre a l’altra. Un està ple de dilemes interiors, l’altre només pensa en traspassar la frontera. Els dos comparteixen un conflicte d’identitat. Podem trobar l’Alter Egode Josep M. Pagès, en aquesta obra? “No he explicat res que m’hagi passat, però faig préstecs”, explica l’autor; “Temors, defectes… He deixat el pitjor”.

En Tomàs, tot i tenir nom, és el personatge més volàtil. Josep M. Pagès ens el presenta indirectament, amb “aproximacions laterals”, tal com digué el jurat del premi i tal com repeteix ell: “No he arribat a aquest llibre tirant pel dret, faig aproximacions laterals”. La veu de Tomàs no surt d’un narrador omniscient, sinó de dins seu, d’ell mateix. I el fet de crear un personatge des de les seves profunditats fa que entrem en un món oníric, inestable, sovint incoherent, ple de pensaments, d’emocions, tot barrejat. Avís als lectors: el món del Tomàs no és fàcil d’entendre, com tampoc ho és la ment de ningú.

“Si vols veure el blat, busca les roselles”, llegim a l’obra. I la lògica que segueix tot el llibre és aquesta. Aproximacions laterals. Roselles. “Quan escrivia Blat no pensava en el lector. No he volgut explicar tots els símbols perquè cadascú els interpreti”. Josep Lluch, d’Empúries, creu que Pagès forma part d’una fornada de narradors-poetes que expliquen històries fascinants que sempre tenen algun detall que al lector se li escapa. De fet, Josep M. Pagès afirma que llegeix molta poesia i que s’ha guiat per alguns poemes a l’hora d’escriure. Poemes, per exemple, de Vinyoli.

Però Vinyoli no ha sigut l’única inspiració de Pagès, que explica que els paisatges urbans deBlat estan inspirats en Lleida. Els dos personatges també tenen un paral·lelisme de carn i ossos: els germans Víctor i Màrius Torres. “Víctor era soldat i polític, Màrius, metge i poeta. Els dos eren molt diferents però mantenien un vincle, en aquest cas familiar”. Josep Lluch, editor d’Empúries, aprofita la publicació de Blat per reflexionar sobre el context literari actual. “Una de les poques coses bones de la crisi”, explica, “és que molts escriptors prescindeixen del que és millor escriure, de les fórmules, de les modes, i escriuen el que realment volen, com en Josep M. Pagès”.

El Premi Just M. Casero, valorat en 2.200€ i amb els drets d’autor a part, és un guardó que aposta per escriptors que comencen, explica Guillem Terribas de la Llibreria 22, organitzadora del premi. El guanyador ha sigut Blat de Josep M. Pagès, i la finalista Gemma Sardà amb La veu del Cyrano (Empúries), que es presentarà al setembre.
Clàudia Rius, publicat a la Revista Digital Núvol 20.01.16http://www.nuvol.com/noticies/blat-un-llibre-daproximacions-laterals/

Informació a Vilaweb http://www.vilaweb.cat/noticies/josep-m-pages-guanyador-del-premi-just-m-casero-explorador-de-lalteritat/

L’èpica brutal d’Albert Sánchez Piñol

Albert Sánchez Piñol continua promocionant la seva darrera novel·la. En aquesta ocasió, a la biblioteca Carles Rahola de Girona, aquest divendres 18, en companyia del màxim responsable de la Llibreria 22, Guillem Terribas, i el director d’El Punt Avui a la província de Girona, Jordi Grau. La presentació de Vae Victus es va celebrar en format tertúlia, amb intervencions del públic assistent.
Terribas i Grau van plantejar a Sánchez Piñol unes quantes qüestions i diatribes sobre la novel·la, tant amb relació a la seva predecessora Victus com amb els esdeveniments històrics, la tasca documental o el punt de vista de l’escriptor sobre aspectes relacionats amb la política d’aleshores i la dels nostres dies, ara que ens trobem en època d’eleccions però (per fi) lliures d’una campanya que s’ha eternitzat com mai.
Sánchez Piñol ha deixat clar que, amb Vae Victus, el seu propòsit principal ha estat –igual que a Victus– carregar-se mites romàntics sobre l’11 de setembre, la Guerra de Successió i la situació posterior a la caiguda de Barcelona. També ha afegit que ha disposat d’una gran quantitat de dades i de documents històrics, i que, si busquem a Viquipèdia, trobarem que hi ha coses que no explica i que en canvi surten a Vae Victus. “Davant el dubte, feu cas a Vae Victus”, ha dit. Per posar més èmfasi a totes aquestes dades a les quals ha tingut accés, ha revelat que “podria haver fet una novel·la gore”, perquè moltes eren d’una cruesa i una violència impactants.
Però no ha fet. Vae Victus (Ai dels vençuts, en català) està dividit en quatre històries diferents; quatre relats autònoms que narren les peripècies de Martí Zuviría, que en aquesta ocasió cedeix una mica de protagonisme a dos personatges més: el famós duc de Berwick (el mariscal que va fer bombardejar Barcelona) i un tipus anomenat Carrasclet, del Camp de Tarragona, que resultarà ser un personatge d’una èpica brutal que no s’ha sabut, pogut o volgut publicitar, que no ha transcendit, com ha passat amb mites com Serrallonga. Segons Sánchez Piñol, “si [Carrasclet] fos americà, seria tan famós com Jesse James”. Però de la seva història se’n sap ben poc. Bona oportunitat, doncs, per conèixer-la. I per conèixer el seu poble natal, Capçanes (Priorat), on Sánchez Piñol va voler fer la primera presentació oficial del llibre.
A Vae Victus, a banda de la descoberta d’en Carrasclet i de la guerra amb els francesos, hi ha una altra novetat: el viatge als Estats Units, a Carolina del Sud, on també participen en una guerra, però en aquest cas entre els anglesos i els indis yama. Aquest episodi serveix per posar sobre la taula un parell de temes destacats: l’esclavatge (d’indis, però també d’alguns homes de raça negra, que ja arribaven al país) i l’evolució del procés econòmic relacionat amb aquest esclavatge. De fet, “el que realment esclavitzava els indis nord-americans, era el deute”, va explicar Sánchez Piñol.

La història explora la moral humana (“Zuviría és un tio covard i de moral relaxada”), desmitifica determinats personatges, ens ajuda a coneixe’n d’altres, parla de la realitat catalana, barcelonina, a partir del 12 de setembre (una societat massacrada per la guerra) i del pacte fàustic i inversemblant entre Berwick i Carrasclet amb la mediació de Zubiría, dels sorgiment dels Mossos d’Esquadra, de la curiosa visió de les dones als Estats Units de l’època, de la guerra i l’aventura en un indret tan llunyà, etcètera. És una història tràgica, indubtablement. Tan tràgica, que és absolutament narrativa. Però també (o precisament per això) “hi ha molt d’humor, perquè tota tragèdia s’ha d’explicar en clau còmica”.
La intervenció de Sánchez Piñol s’ha allargat una bona estona, amb la participació de Terribas, de Grau i dels assistents que també han volgut dir-hi la seva. Al final, l’autor ha signat exemplars de la novel·la, que també ha escrit originalment en castellà. Preguntat sobre el perquè d’aquesta elecció, ha reconegut que no ho pot explicar, que li va sortir així. Al seu parer, el que val la pena amb històries i llibres com aquests és el fet de conèixer el passat perquè “ens ajuda a conèixer el present”. I això, en general, acostuma a ser necessari.

Francesc Ginabreda. Girona. / 19.12.2015 El Núvol http://www.nuvol.com/noticies/sanchez-pinol-presenta-vae-victus-a-girona/

I ara, el que va passar el 12 de setembre

Assistir a un acte literari d'Albert Sánchez Piñol és disfrutar d'una lliçó d'història, de literatura i, com a bon antropòleg de formació que és, d'una autèntica sessió sobre la condició humana. Actualment és un dels nostres escriptors estel·lars, capaç tant de vendre llibres a cabassos (250.000 exemplars de Victus, traduït a setze idiomes i amb els drets cinematogràfics venuts) com de demostrar que passa olímpicament precisament d'això, de serescriptor estel·lar. No s'està de baixar del pedestal aquesta figura consagrada, inventada segons ell pels francesos –“sempre tenen la culpa de tot”, diu sorneguer–, des que van decidir d'un dia per l'altre carregar-se Déu i substituir-lo per altres tipus de divinitats: escriptors, intel·lectuals...

Això va succeir durant la Revolució Francesa, aquest període històric al qual ben aviat arribarem si, tal com desitja, i el deixen fer, va completant la sèrie literària de deu volums de Victus que té al cap. Ahir a la biblioteca Carles Rahola de Girona, plena a vessar, va presentar la segona entrega, Vae Victus. No va parar de xerrar durant una hora i mitja –tampoc de firmar exemplars després– amb un discurs fluid i ben articulat gràcies al saber fer dels seus interlocutors –el periodista Jordi Grau i el llibreter Guillem Terribas– i les intervencions d'un públic entregat. Va quedar clar que fa literatura amb rigorositat històrica, però també que més enllà de la història escriu grans llibres d'aventures. I, com defensa sempre, amb la pretensió de desmuntar els mites romàntics per oferir una visió realista d'aquells esdeveniments mundials que ara explica des de l'òptica d'un català, l'enginyer Martí camesllarguesZubiría. En aquesta ocasió, per narrar tot el que va succeir l'endemà de la tragèdia: què va passar el 12 de setembre? “Doncs una repressió brutal, gore i maquiavèl·lica”, en què tant viatgem a l'Amèrica on els indis es rebel·len i l'esclavatge és tot just incipient, com tornem a una Catalunya on apareixen personatges com Carrasclet, “el nostre particular Jesse James”. I que tota tragèdia s'ha d'explicar en clau d'humor, Sánchez Piñol ho demostra. Tant escrivint com parlant.

Jordi Camps Linnell en el Punt-Avui 19.12.315 Foto: Jordi Ribot.

«El 12-S del 1714 van tallar nassos i orelles i van cremar amb ferros, va ser espantós»

Albert Sánchez Piñol presenta «Vae victus» a la biblioteca de Girona.

L'antropòleg, africanista i escriptor Albert Sánchez Piñol va desmentir rotundament ahir que l'endemà de l'11-S de 1714, el 12-S, la vida a Catalunya seguís igual: «Això és una gran absurditat, com vols que l'endemà de caure 50.000 bombes en una ciutat de 50.000 habitants els obradors continuessin treballant amb normalitat?».

En un acte amb més de 120 persones a la biblioteca Carles Rahola de Girona, Sánchez Piñol va presentar Vae Victus, llibre que reprèn els personatges del seu best-sellerVictus, només que ara Barcelona ha caigut derrotada i el mariscal francès Berwick governa la ciutat «amb mà de ferro sota guant de seda».
Per Piñol, el relat de la Catalunya tranquil·la sota el règim borbònic de Felip V «és un mite romàntic interessat» que els vencedors van escampar sobre la Guerra de Successió per no quedar davant la història con els cruels sanguinaris que en realitat van ser.
«La repressió al país va ser cruel, van cremar amb ferros, van tallar orelles i nassos, és el que van fer amb els rebels catalans», assegura l'escriptor, que ha tingut accés a una documentació inèdita «impressionant» que no deixa dubtes sobre els fets.
A l'acte hi van participar el llibreter Guillem Terribas i el periodista Jordi Grau. Una de les conseqüències devastadores de la derrota va ser l'exili dels líders i la gent amb poder de Catalunya, que van fugir a Viena. «Com el 1939, el país perd els caps pensants», va dir Piñol, i va afegir que la gent humil va patir l'exili interior, i va posar l'exemple de Carrasclet, individu que fuig a les muntanyes i aconsegueix armar 10.000 homes contra el nou règim. I és que «la resistència popular no es va afeblir».
Berwick, que havia capitanejat els exèrcits espanyols contra els catalans, el trobem el 1719 lluitant al costat dels francesos contra els espanyols, en una nova guerra molt poc coneguda, mentre Martí Zuviria, enginyer fracassat del setge de Barcelona, acaba a Carolina del Nord (EUA), on aconseguirà dominar una ciutat sense causar cap mort.
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 19.12.15

Jordi Pijoan-López, novel·lista d’epidèmies

Aquest vespre a les 20h, la Llibreria 22 de Girona acull la presentació d’Els àngels de Sóar(Llibres de l’Índex), l’últim llibre de Jordi Pijoan-López, que explica les dificultats, les injustícies i les quimeres viscudes per la comunitat gai en la lluita pels drets civils, ocorregudes en un context de rerefons escabrós i de moralitat esqueixada amb la irrupció i expansió de la sida. Episodis que, més de trenta anys després, s’han renovat amb la darrera epidèmia d’ebola a l’Àfrica. L’acte comptarà amb la presència de l’autor i de l’editor Josep M. Orteu.

Jordi Pijoan-López té tirada a les històries criminals. Potser és la seva formació d’arqueòleg que el motiva a buscar restes i rastres sobre afers abruptes, tacats de sang, habitualment injustos i molt obscurs. O potser és que, simplement, fa temps que es va adonar que elgènere negre era el que feia per ell. Els àngels de Sóar és el seu darrer treball: una novel·la descomunal de… 774 pàgines!

En aquest llibre, Pijoan-López construeix una llarga història sobre el que podríem anomenar “malalties polítiques”, directament relacionades amb les teories conspiradores, algunes de quals s’apropen a la ciència ficció i d’altres que, basant-se en dades sòlides i investigacions fefaents, s’apropen a una realitat lamentable i completament hipòcrita. Aquesta és la voluntat de Pijoan-López , que s’ha passat tres anys escrivint un llibre que barreja el gènere negre amb la novel·la d’epidèmies, seguint la tradició de Boccaccio, Shelley o Defoe, sense oblidar-nos de La pesta de Camus.

Josep M. Orteu, editor i l'autor Jordi Pijoan-López.

Els ángels de Sóar, com no pot ser d’una altra manera, té una inevitable (i necessària) càrrega moral. Tant Pijoan-López com l’editor de Llibres de l’Índex, Josep Maria Orteu, han recalcat aquesta qüestió i la importància d’investigar, de descobrir i de donar a conèixer aspectes que tenen a veure amb la doble moral dels grans poders polítics i econòmics, que sovint la societat ignora o prefereix ignorar: la recerca encoberta en armes químiques i biològiques, la implicació de les administracions estatals en el tràfic de drogues, les connivències dels organismes internacionals amb les grans corporacions farmacèutiques i alimentàries, etcètera.

L’endemà del Dia Mundial contra la Sida, que serveix perquè la malaltia aparegui un cop l’any a les portades dels mitjans de comunicació, tots els problemes que es van originar quan va sorgir el virus no només no han acabat, sinó que s’han potenciat. L’ebola és la malaltia més recent que ha pres aquest relleu i, com sempre, l’Àfrica el gran perjudicat. Pijoan-López ha explicat al digital de cultura que els processos del VIH i de l’ebola “són calcats”: tant les fórmules per tractar-lo com la campanya mediàtica (deformadora) dels mitjans de comunicació i la implicació de les administracions occidentals. Tot això, sense oblidar les incerteses sobre el seu origen i hipotètica creació.

L’autor ens obre els ulls sobre el passat, el present i el futur d’aquestes epidèmies, la conscienciació social, el desconeixement massa ampli que segueix havent-hi, els estigmes que s’arrosseguen per culpa de la discriminació sexual i racial i moltes altres disjuntives sobre els interessos de les empreses farmacèutiques i els grups de pressió.  Pijoan-López és taxatiu: “Les coses no són casuals”, i afegeix que constatar el que passa, encara que sigui amb una novel·la, ja és un pas, perquè, a pesar de les injustícies, les suspicàcies i la constatació d’una realitat devastadora que sembla induir-nos al pessimisme, el cert és que més pessimista seria no parlar-ne.
Francesc Ginabreda, publicat en el Nuvol 11.12.15
http://www.nuvol.com/noticies/jordi-pijoan-lopez-novel%C2%B7lista-depidemies/

Jordi Gispert: “La clau per a una llibreria és tenir un bon fons de catàleg”

Jordi Gispert Saget (Salt, 1975) encara no tenia tres anys quan el 20 d’octubre del 1978 la Llibreria 22 va obrir la porta. Ara, dotze anys després d’haver-hi entrat a treballar, ha rellevat al capdavant d’aquest establiment Guillem Terribas, que ha decidit prejubilar-se i deixar enrere la seva etapa de trenta-sis anys dirigint la llibreria. El nou responsable de la Llibreria 22, amb una presència pública molt més discreta que el seu predecessor, és, a més de llibreter, un artista molt creatiu que s’expressa a través de la pintura, la fotografia, la música…

Jordi Gispert Saget © Bei Riera

Xevi Planas: Quins canvis es notaran a partir d’ara en la direcció de la Llibreria 22?

Jordi Gispert Saget: Espero que no se’n noti cap. Si se’n nota algun, confio que no tingui cap importància i no vagi més enllà del fet que les persones actuem d’una manera diferent les unes de les altres simplement perquè som diferents. Sovint quan hi ha un relleu al capdavant d’una empresa o un partit polític sembla que hi convingui una revolució perquè el nou cap demostri la capacitat de lideratge i posi en dubte l’antecessor. En el cas de la 22 això no cal. Quan les coses van bé no s’han de tocar. No necessitem remenar-ho tot per acabar molt probablement tal com estem. Les inèrcies de la llibreria són molt bones, tenint en compte el context general que ens toca viure. En els últims anys hem intentat estar al dia pel que fa a les xarxes socials i les noves tecnologies. Procurarem estar-hi encara més. Sabem, però, que la nostra subsistència depèn absolutament del tracte personal.

Afirma Guillem Terribas que la Llibreria 22 va sorgir en un context favorable al negoci dels llibres i que si fos ara no muntaria una llibreria. Quin futur preveu vostè per a la Llibreria 22?

No sé per quin motiu ara no obriria una llibreria. Potser ho diu perquè el 1978 hi havia moltes ganes de canviar el món i ara és el món que ens està canviant… Preveig un futur bo i llarg per a la 22. Més enllà d’estar atents a les novetats editorials, continuem intentant donar molta importància als llibres de fons de catàleg respectant totes les opcions literàries. La clau per a una llibreria és tenir un bon fons de catàleg. També volem mantenir l’esperit de col·laboració amb particulars i entitats sent sensibles al que passaa la societat gironina en tots els àmbits.

Quins tres llibres regalaria per Sant Jordi?

Com que tots els diaris ja recomanaran novetats editorials, recomano tres llibres editats en els últims deu anys i que tenen un lloc privilegiat a la meva biblioteca: El mapa i el territori, de Michel Houellebecq, En el cafè de la joventut perduda, de Patrick Modiano, iAcontecimientos de la irrealidad inmediata / La guarida iluminada (Diario de sanatorio), de Max Blecher.
 

Xevi Planas. Girona Cultura. Girona.

 

/ 5.03.2015

Entrevista publicada a la revista Girona Cultura, que podeu llegir aquí.

Núvol 06.03.15  http://www.nuvol.com/noticies/jordi-gispert-la-clau-per-a-una-llibreria-es-tenir-un-bon-fons-de-cataleg/

D’amistat

Va ser un sopar discret, com és discret l’home que rebia l’homenatge. De fet, de tan discret ni tan sols se’n va dir homenatge, sinó sopar, que no ho va ser gens, de discret, gastronòmicament, perquè al Motel Empordà, tot i una altra discreció (la de Jaume Subirós) no hi ha àpat que ho sigui, perquè més aviat n’hauríem de dir memorable, d’aquest que parlem, si tenim en compte el gaspatxo (de cireres, àcid en el punt just), les flors de carbassó (farcides de ricotta i mascarpone), els macarrons (amb cabra de mar, subtils), i un melós jarret de vedella. Memorable en la discreció, doncs.

Es tractava d’estar junts amb Xavier Folch, pare d’Empúries i de molts de nosaltres (literàriament), i ara jubilat. Jubilat de nom per entendre’ns, no pas de la militància cultural. De fet, va ser un sopar en elogi de l’amistat que és el que va anunciar Jaume Subirana. Un simple, emotiu, sentit, necessari elogi de l’amistat, que Pep Nadal va convertir també en una declaració d’amor (“t’he de dir que t’estimo, Xavier. Molt”) basada en la senzillesa, l’amabilitat i la generositat de qui seia al mig d’una taula imperial (em penso que en diuen així), amb la seva dona, Dolors Folch.

En un moment del sopar, Jordi Amat va formular una pregunta que va ser quasi el dispositiu que va fer saltar el mecanisme de la catarsi. Parlàvem de Modest Prats, perquè va ser la persona que, en dies i en anys diferents, va posar en contacte Xavier Folch amb molts gironins, i va dir Jordi Amat: “¿Si haguéssiu d’explicar a algú que no el conegués quina importància ha tingut Modest Prats per a la cultura catalana, què li diríeu?”. Una allau de suggeriments, d’anècdotes, de percepcions personals d’aquesta importància difusa i tan intensa. Qui millor ho va resumir va ser Narcís Comadira, tot citant Ferrater quan es referia al llegat de Carner, amb paraules que van ser del tot noves, quan les deia per en Modest Prats pensant potser també en Xavier Folch: “”Ens ha fet a tots nosaltres”.
D’alguna manera, en Xavier ens ha fet. I Vicenç Pagès va recalcar el mestratge editorial, el gust literari, un punt que també va remarcar Dolors Oller, que va incidir, però, amb un altre dels aspectes (potser el més remarcable) de Folch: “Ha treballat a favor de la cultura com si es tractés d’una gràcia, en el sentit teològic, i això és transcendental per a un país, amb una guspira de cordialitat i eficàcia”. Per a Jordi Amat, el país, aquest país a vegades desballestat, no existiria de la manera com el coneixem si no hagués estat per les maneres de viure la cultura que van implantar gent com Xavier Folch.

Modest Prats

A la terrassa del Motel, també van parlar – en l’homenatge discret, sense plaques ni ditirambes –Guillem Terribas (tot evocant premis literaris i antigues aventures), Neus Chordà (“un luxe haver pogut treballar amb tu”) i Carles Torner (“em vas fer descobrir Semprún”). I després dels parlaments (anàrquics, entre plat i plat, seguint la roda de la taula imperial), el mateix Xavier va reconèixer que no era un expert en la improvisació (“no sabré què dir”) i, emocionat (“m’ha tocat, el que heu fet”) va agrair l’afecte i també va recordar Modest Prats, l’ombra del qual planava amb sobrietat sobre la nit de Figueres, tranquil·la i calorosa.
Josep M. Fonalleras. Publicat el 26.07.13 a la revista digital Núvol
http://www.nuvol.com/noticies/josep-maria-fonaleras-damistat-xavier-folch/