Jordi Vilamitjana guanya en l´edició més emotiva del premi Manuel Bonmatí

Nombrosos amics i coneguts van felicitar personalment
l´escriptor,  aquí amb la mà alçada.

En el més intens i emotiu acte de lliurament del Premi Manuel Bonmatí de periodisme que es recorda, després de 32 edicions convocades pel Rotary Club de Girona, l'escriptor i mestre Jordi Vilamitjana es va proclamar ahir guanyador del guardó literari per l'article No em dugueu enlloc més, publicat el passat 8 de novembre al Diari de Girona, una declaració d'amor incondicional per la ciutat natal de l'autor, Girona, a la qual ?exalta en unes línies d'alta càrrega lírica, alhora que implora per poder continuar gaudint-la, ara que la vida, ja de per si fugissera, li vol ser arrencada de cop i volta en una determinació que només pot obeir a l'absurd, com ell mateix ha fet públic a través de colpidors articles.
"No em em dugueu enlloc més". La frase es va anar repetint ahir a la nit a mesura que Vilamitjana llegia el seu article en una sala repleta de gent emocionada i muda en l'esforç de contenció de la llàgrima, en un acte celebrat a l'hotel Carlemany de Girona.
Les muntanyes que envolten Girona són per al premiat "aquestes crestes innocents, del Mont?seny a les Alberes"; i els rius, "mansois s'escolen desesmats cap a la mar"... "Per què hauria de voler, jo, un altre paradís diferent", es pregunta retòricament l'autor, fent gala d'una excelsa prosa poètica per, sense deixar un instant de respir emocional al lector, implorar de nou: "No em dugueu enlloc més; deixeu-me aquí, a prop dels meus".
Un article que s'obre amb una cita del Cant Espiritual, de Joan Maragall, i que culmina: "Gairebé no aspiro a res més que a fer perdurables en aquest indret, aquesta vida migrada, aquesta salut precària i aquests dies de novembre en trànsit constant de la nostàlgia a la il·lusió; de la joia a la tristesa".
Llargament ovacionat pel públic, Vilamitjana va agrair el premi "en uns moments difícils que passem la meva família", i va revelar que el desencadenant de l'article va ser la fi de les fires i festes de Sant Narcís, quan Girona es desperta amb les fulles caigudes i entra en el mes dels difunts.
Vilamitjana va agrair, davant un auditori expectant, el fet que s'hagi convertit en el primer autor doblement distingit amb un premi Bonmatí que ja havia obtingut ?l'any 1995 per l'article La ciutat que vull és petita i tendra, aparegut aquell any al Diari de Girona, mitjà on l'escriptor difon de manera regular el gruix de la seva obra.
Narcís-Jordi Aragó, portaveu del jurat, va definir Jordi Vilamitjana com un "gironí de tota la vida", nascut "al cor de la ciutat vella", llicenciat l'any 1980 en Filologia Catalana i professor en diversos instituts d'ensenyament de Secundària.
El dia 1 de maig de 1993 va publicar el seu primer article al Diari de Girona, aleshores en la condició de secretari de joventut i comunicació de CCOO. Encetava així una intensa etapa de col·laboracions periodístiques que, a partir del 2004, es van veure enriquides per la incorporació, sota l'epígraf El Nas de la Bruixa, d'una secció específicament dedicada a la seva ciutat.
En paraules d'Aragó, els articles de Vilamitjana es caracteritzen per una "crítica exigent, implacable i incansable". L'escriptor manté les seves col·laboracions per expressar amb "rigor extrem" i "lirisme sentimental" la seva "devoció indefectible per la seva ciutat".
A més d'Aragó, formen el jurat del premi Enric Mirambell, Jordi Dalmau, Joaquim Nadal, Jordi Xargayó, Joan Saura i Joan Pagès. Carles Ribas n'és el secretari amb veu però sense vot.

Acord amb l'Ajuntament per rellançar el guardó
Carles Ribas, secretari del jurat, va anunciar la imminent signatura d'un acord entre el Rotary Club i l'Ajuntament de Girona per "donar més prestigi" al premi Bonmatí, l'acte de concessió del qual passaria a celebrar-se a l'auditori del centre cultural La Mercè.
A l'acte d'ahir també hi va participar Joan Saura, president del Rotary, que va lliurar la distinció de l'entitat a Pere Siqués, un dels socis fundadors d'aquesta.
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 29.11.13

TRENTA-QUATRE DE LA 22

No es perdi (encara li'n queden tretze dies) l'exposició de la Casa de Cultura "Llibres parlats. 30 anys de presentacions de llibres". Es convida el visitant a seguir el trajecte de l'escriptura a través de les presentacions de llibres i autors fetes a la Llibreria 22.
La 22 és a Terribas, el mateix que Terribas és a la llibreria. L'activisme cultural d'en Guillem es fa palès veient el seu impressionant currículum d'activitats realitzades fins avui. És una feina de formiga, diària, de tossuderia personal i constància exemplar. Ningú no discuteix a hores d'ara que la llibreria 22 ha vertebrat des dels seus orígens, fa trenta anys, un tramat cultural d'enorme vàlua per a la ciutat que mereix un capítol a la història de Girona. La llibreria ha atret escriptors de renom d'arreu i n'ha potenciat de propers fins a Hollywood; ha fet presentacions públiques de tota mena de llibres i de tota classe de autors, amplificant i fent conèixer al gran públic autors i obres; ha col·laborat en iniciatives culturals ciutadanes de tota mena (moltes de cinèfiles); rep desenes de visitants i clients cada dia a les diferents botigues, i un centenar de visites virtuals al lloc web.
La llibreria 22 va començar a funcionar el 20 d'octubre de 1978. L'exposició d'enguany recull un dels seus vessants més reeixits: la presentació ininterrompuda durant més de 30 anys de llibres. Aquesta activitat d'aplegar, cada vegada que surt un llibre significatiu i singular, autor, obra, presentador i públic, està ben documentada a l'exposició amb les fotografies i les filmacions dels actes fetes per en Guillem Terribas. Aquest fet sol ja en justifica la visita. Però, a més, cal remarcar-ne l'originalitat, la pulcritud i la intel·ligibilitat del muntatge. Cristina Masanés, autora de la idea, el projecte i l'organització, hi ha sabut plasmar l'essència de la llibreria i del llibreter.
Impressiona de veure's fotografiat/filmat fa un piló d'anys... Commouen els vestits, els pentinats i les robes de vestir de fa 30 anys... Emociona descobrir entre els centenars d'escriptors presentats que alguns ja han mort i que la seva absència ens deixa sempre un tel gruixut d'enyorança: Montserrat Roig, Miquel Pairolí, Baltasar Porcel, Manuel Vázquez Montalbán, Roberto Bolaño, Ernest lluch, Gregorio López Raimundo, Jaime Gil de Biedma...
Que en aquests temps convulsos en què la cultura sense subvencions sembla destinada a fer-se fonedissa, en què la paraula crisi apareix cada dos per tres i per dir que les coses han d'anar a pitjor, en què sembla que el llibre de paper ha de desaparèixer...; que en aquests temps, afirmo, algú com en Guillem vagi tant contracorrent reivindicant, amb la seva tasca, la lectura, i la compra de llibres, és motiu de joia i bàlsam d'esperança. Per això, potser, m'agrada tant la cita de Dolors Oller a l'exposició: "Per què llegim? Per saber que no estem sols."
JORDI VILAMITJANA, publicat en el Diari de Girona 13.09.12

LLIBRES, LLIBRERIES, LLIBRETERS

Des de la petita columna d'un diari local de la petita conurbació de Girona, també es pot especular sobre la fi dels llibres, de les llibreries i dels llibreters. No pas per assenyalar o molestar ningú, ni com a exercici d'exaltació del pessimisme corporatiu, ni tan solament com a flagel·lació i autocomplaença en temps de crisi (espiritual); es pot parlar de la fi dels llibres, de les llibreries i dels llibreters perquè ja no només és possible que passi en temps futur: és probable que passi en temps present. A Girona, el parc de llibreries s'aprima. Les noves generacions no llegeixen més enllà del que és obligat a l'escola.

Contra les tres llibreries noves i especialitzades aparegudes darrerament (Ulyssus, 1997; Sepharad, 2000; i la Llibreria Religiosa Diocesana, 2004), han desaparegut quatre llibreries clàssiques i farcides de llibres (la Llibreria, 1994-2008; Pla Dalmau, 1904-2009; la Llibreteria (2007-2010); i la Bayer (1887-2011). No es llegeix; molta gent no llegeix res. La indústria aixecada a l'entorn de l'anomenada societat del lleure ha diversificat els gustos dels ciutadans: videojocs, viatges a baix cost arreu, smartphones, xarxes socials..., i els clàssics: esports, cinema i lectura. A més a més, la irrupció i intrusió creixent, des de fa 3 anys, de les tabletes de lectura digital, està obrint un nou front.

Treballant en el negoci del llibre hi ha ara mateix a Girona, a més dels tres establiments nous esmentats, 7 llibreries que podem anomenar "històriques", una cooperativa (Abacus, des del 2000) i uns grans magatzems (Hipercor). La més antiga (també de Catalunya) és can Geli (des de 1879). La segueixen: l'Empúries (1956-); Les Voltes (1963-); la 22 (1978-); la Corunya (1980-); la de la Generalitat (1991-) i la Carlemany (1993). Hi ha també quioscs-llibreria, és clar, però amb un volum de llibres molt menor.

Tot aquest volum de llibres i llibreries pot acabar engolit en un tres i no res. Si la flama es manté viva encara a Girona és per la fusta dels llibreters. Cal celebrar la joia d'haver gaudit i de gaudir d'uns llibreters de primeríssima fila: Feliu Matamala; Pere Rodeja; Pla Dalmau, Guillem Terribas; Felip Ortega; Carme Ferrer; Marta Latorre; Isabel Pla...

La dimensió ciutadana d'aquests llibreters és tanta que Pla Dalmau (des de 2006), Pere Rodeja (des del 13-II-2012) i Feliu Matamala (des del 13-II-2012) tenen carrers dedicats a Girona.

Jordi Vilamitjana, publicat en el Diari de Girona 14.02.12