“És una novel·la d'enigmes”

Cercas té prou poder de convocatòria perquè periodistes i llibreters de tot l'Estat es traslladin a Girona per conèixer alguns dels escenaris on transcorre Las leyes de la frontera: la història d'Ignacio Cañas, un noi de 16 anys, tranquil, estudiós, amb ulleres i xarnego privilegiat, com ho era Cercas als 16 anys, que viu en un bloc de pisos al barri de la Devesa de Girona, més o menys allà on vivia llavors Cercas, molt a prop però també molt lluny dels albergs provisionals on s'acumulaven, a l'altra banda del riu Ter –la frontera blava, com la sèrie japonesa homònima que va triomfar entre els joves aquell estiu del 1978– els xarnegos d'extracció més baixa, per dir-ho finament. En aquests albergs vivien El Zarco i la seva basca. I també Tere. Per ella i perquè no és fàcil ser adolescent en cap època, Ignacio va traspassar la frontera i es va convertir en El Gafitas, delinqüent juvenil de trajectòria criminal efímera i amor etern. I més tard, prestigiós advocat penalista. Ahir, a la roda de premsa en què Cercas va estar acompanyat per l'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, la consellera delegada de Random House Mondadori, Núria Cabutí–“Tenim prevista una gran campanya a Catalunya, Espanya i l'Amèrica Llatina”–, i el seu director editorial, Claudio López de Lamadrid, es va parlar molt de la gran transformació que havia viscut Girona entre les dues etapes que marquen la trama del llibre, 1978 i 1999-2006, i Puigdemont va dir també que la ciutat és “un plató literari que supera totes les previsions”, en referència també a Quan érem feliços, de Rafel Nadal. “No s'entendria la Girona d'avui l'aportació de tantes famílies que van venir de fora”, va subratllar l'alcalde, i va recordar també que diumenge vinent tindrà lloc una trobada dels antics residents de les barraques de Montjuïc.
Cercas va explicar els diferents orígens de la novel·la: l'impacte que rep, amb 10 o 12 anys, quan descobreix l'existència i la misèria extrema dels albergs (“Era, literalment, un altre món”); molt més tard, quan s'estava documentant per a Anatomía.., hi va trobar “en la part menys noble” de la transició els quinquis, que mai fins llavors l'havien interessat i menys a través de les pel·lícules de De la Loma (“Jo veia pel·lícules de Bergman”, va ironitzar). El llibre d'un amic, Carles Monguilod, que havia estat advocat del Vaquilla, i una exposició del CCCB sobre el fenomen quinqui el van acabar de decidir a escriure aquest llibre de ficció (“He sentit l'alegria de tornar a la llibertat de la ficció”) al voltant d'una pregunta tan precisa com aquesta: “Per què ells sí i no jo? Per què tots havien mort i jo no?” El Vaquilla tenia només un any més que Cercas. Fa 9 anys que és mort.
Després va tenir lloc una visita guiada pel Barri Vell amb Rosa Duran (Punt de Benvinguda) i l'arquitecta municipal Rosa Cànovas fins a l'antic barri Xino, on es reunia la basca del Zarco per fer cerveses, fumar porros, planejar crims i anar de putes a un dels molts prostíbuls que es concentraven en un espai força reduït reconvertit després en màxima expressió de la modernitat. La visita es va acabar a la plaça Sant Agustí, on també s'acaba el llibre, i la jornada promocional es va completar amb una presentació per a llibreters, al Saló de Descans del Municipal, on Monguilod i Guillem Terribas van elogiar la minuciositat de Cercas a l'hora de documentar-se, ja sigui sobre lleis, arbres o crematoris, per escriure ficcions contaminades de realitat.
Xavier Castillón, publicat en El Punt-Avui 26.09.12 Foto: Pere Duran