JAUME VALLCORBA 1949 · 2014, en el record.

Una tasca feta amb convicció

Fa molts anys, presentant un llibre publicat a Quaderns Crema, un escriptor va confessar els seus dubtes sobre el valor del mateix text. Aleshores Jaume Vallcorba va demanar la paraula per dir que, si bé no acostumava a intervenir en les presentacions, se sentia obligat a fer-ho perquè ell no publicava llibres “dolents”. Vallcorba, en tot cas, mai no va editar res (cap llibre, cap autor) en què no cregués. Això vol dir creure en el seu valor literari o en el seu valor cultural. Tot el que publicava, a Quaderns Crema o a Acantilado, passava per la seva elecció, era una aposta personal feta amb convicció.

Amb convicció va apostar per nous autors (alguns dels quals, sobretot en l'àmbit de la literatura catalana, s'han convertit en referencials), va reeditar amb rigor i passió escriptors catalans antics i moderns, va recuperar noms lligats a la tradició cultural europea. Seguia el procés d'edició, actuava com a editor dels seus autors vius. D'aquí, el seus catàlegs editorials tenen la seva empremta i una personalitat configurada a banda de les modes i dels imperatius comercials. Vallcorba, que afirmava el valor de la paraula en una societat que considerava abocada al consum d'imatges, en certa manera pertanyia al “món d'ahir”, encara que, evidentment, no fos aquell al qual es refereix Stefan Zweig, un dels seus autors recuperats, en un llibre de memòries que és una de les apostes més celebrades de l'editor. Però podria considerar-se un hereu d'una concepció europea que creu en el valor civilitzador de la cultura, en la importància de “cultivar-se”. Per això lamentava l'oblit o el menyspreu del llegat cultural d'un passat que tenim la capacitat de transformar per continuar-lo transmetent. Amb la seva tasca, oposava resistència a la destrucció d'un “món d'ahir” que considerava que no s'ha de perdre per no perdre'ns. En tot cas, hem d'agrair aquesta tasca immensa amb la qual ens va triar un munt de llibres “boníssims”.

Imma Merino, publicat en el Punt-Avui 24.08.14

* L’anècdota inicial que explica la Imma, va passar a la 22 i no era amb un llibre de Quim Monzó. Hi han moltes històries d’en Vallcorba i la 22. Durant molts anys les pujades a la 22 per part d’en Vallcorba van ser moltes i moltes vegades amb en Quim Monzó. Els darrers anys, com a mínim ens venia a veure una vegada l’any, encara que només fos per saludar-nos. Home culta, exigent, rialler, tertulià d’històries de llibres, d’autors i de la vida, sobretot si era al voltant d’una sobretaula, després d’un bon àpat i amb un havà a la mà. El trobarem a faltar, tot i que sempre ens quedaran els seus records i, sobretot, els llibres que va editar.

Guillem Terribas. 

Imatges de Jaume Vallcorba a la 22
http://youtu.be/NgPY5MFadqA

* Jaume Vallcorba en sus últimos meses nos enseñó el arte de morir. En su casa pintada de verde brillante para que rimara con los árboles de la calle que se veían por las ventanas, se respiraba una profunda armonía, dulzura, dignidad y serenidad. Como dicen los materialistas es la suerte que tienen las personas de profunda convicción espiritual. Y sí, es cierto, saben morir con savoir-faire, sin terrores innecesarios. Aunque parezca mentira dada la gravedad del momento, no perdimos la capacidad de reír y entusiasmarnos, tal como veníamos haciendo siempre. De las últimas conversaciones destaco la que tuvo con Jacobo por teléfono. Al finalizarla: 
-Sabes Jacobo, me doy cuenta de que lo realmente importante en esta vida es reír. ¡Reír!- exclamó con ese timbre de voz apasionado y vital que tenía. -Reír, reír, reír. 
Y en esa letanía mántrica de la risa continuó hasta que colgó.
Y es que, en sus últimos días, Jaume se había transformado en un sabio taoísta.
Inka Marti, publicat en el facebook el 25.08.14. Foto: Inka Martí.

Vallcorba, el senyor que va pensar una biblioteca

Em vénen al cap dues anècdotes que poden ajudar a entendre el paper capital que ha exercit Jaume Vallcorba en la cultura catalana contemporània. La primera se situa a Venècia, en una exposició sobre la vida i l'obra del primer gran editor de la història, Alzo Manuzio. Vallcorba, amb un regla a la mà, s'acosta tant a les vitrines de les primeres edicions, disposat a entendre l'ànima i la feina del mestre tipògraf del Cinquecento, que els vigilants l'han d'avisar: el segueixen per totes les sales pensant-se que es tracta d'un malfactor. Anys després, editarà a Acantilado l'obra capital del venecià, Hypnerotomachia Poliphili, una Bíblia de l'edició.

La segona anècdota ens parla de Quim Monzó, l'autor franquícia de Quaderns Crema, que no solament ha tingut una importància decisiva en la consolidació de l'editorial sinó que també va intervenir, en la seva faceta de dissenyador, en el naixement de la imatge d'aquells quaderns que eren crema perquè així ho va ser el color de les primeres cobertes i com a homenatge als marrons i als blaus de Wittgenstein i al gris de Josep Pla. Doncs bé, el primer any, Uf, va dir ell, de Monzó, va vendre 250 exemplars. El segon, 12. Vallcorba no va desistir. Havia començat l'any 1979 amb les Poesies d'Ausiàs Marc i amb el poemari El Preludi, d'Antoni Marí. Després va arribar l'eclosió de Monzó i dos èxits inesperats: El romanç de Tristany i Isolda i la Mètrica catalana, de Salvador Oliva.

Instint especial

«Hi ha qui es dedica a publicar llibres que el públic ja sap que vol», va dir Vallcorba, «i qui ofereix al lector aquells llibres que encara no sap que li agradaran». Era la seva filosofia, com la de Xavier Folch, editors independents d'un moment clau, als 80. I bevia de les fonts clàssiques, com ara la de Bennet Cerf, el fundador de la primitiva Random House: «Publicar llibres distingits encara que no siguin rendibles».

Vallcorba, però, va aconseguir les dues coses. Editar allò que els italians en diuen un joiello o textos clau de la història de les humanitats (Montaigne, Zweig o Boswell, per dir-ne només tres), o valors emergents de la literatura (penso en Pàmies, en Moliner, en Serés, en Monteagudo); i fer-los sortir, a sobre, a la llista de més venuts.

A partir de tres puntals que ja eren a l'ideari original de Quaderns Crema: autors clàssics que fossin assequibles en una edició acurada per a un lector contemporani, veus catalanes de pes en el terreny de l'assaig, plataforma per a nous autors del país.

Vallcorba tenia aquestes virtuts a partir d'una obsessió quasi malaltissa (si no, ja no ho seria) per la polidesa, per la perfecció. «Em vaig obsedir», va dir un dia, «a utilitzar les veritables versaletes» (un tipus de lletra), i també es va capficar en el paper, que havia de ser amb un PH neutre i «lleugerament amb tonalitats d'os, perquè la pàgina no tingui un impacte de llum massa brusc», i amb la tinta «negra, lleugerament rebaixada». I amb les correccions (els memorables exemples d'Andreu Rossinyol) i amb el fil de cosir, que havia de ser vegetal, «experimenta contraccions i dilatacions».

perquè

El llegat de Vallcorba és aquesta disciplina formal i l'aposta per una cultura cosmopolita, una biblioteca ideal on els llibres que editava parlaven entre ells per configurar un debat intens, no gens frívol, i alhora distès, juganer, amb la voluntat, entre noucentista i avantguardista, que aquest país no s'instal·lés en una  «remota província de l'esperit».

Vallcorba era un cavaller que combinava l'elegància d'abans (un abans farcit de poetes provençals i de senyors de Barcelona) amb el perfum dels temps nous. Un aristòcrata integral, atent a l'antigor i pendent de la modernitat. Capficat en l'edició d'un text medieval i amatent a les rutilants prestacions d'un sedan.

No és casual que la seva trajectòria acadèmica (l'obra d'un editor és el seu catàleg però, en aquest cas, també, els seus treballs d'erudit, com a professor universitari, hereu de Riquer) anés de Junoy i D'Ors als trobadors i a La chanson de Roland, passant per Dant i els futuristes, sense oblidar Foix, per descomptat, de qui va editar l'obra completa.

Aquest Vallcorba renaixentista -vestit amb la classe d'un dandi i abillat amb la murrieria d'un diletant que feia negocis- s'adiu del tot amb els versos del poeta de Sarrià: «I enfilar colls, seguir per valls ombroses, / vèncer, rabent, els guals. Oh, món novell!! / Em plau, també l'ombra suau d'un tell, / l'antic museu, les madones borroses, / i el pintar extrem d'avui! Càndid rampell».

Repassar, avui que ja no hi és (com no hi són Josep Maria Castellet, Albert Manent, Modest Prats, Gerard Vergés o Francesc Vallverdú: un any horrible, aquest 2014, per a la cultura catalana), repassar, dic, el catàleg de Quaderns Crema o El Acantilado (l'esqueix en castellà, de l'any 1999) és un exercici de devoció, de nostàlgia i de reconeixement. En la magna obra de Boswell sobre la Vida de Samuel Johnson (editada, és clar, per Vallcorba) podem llegir aquests versos sepulcrals: «No fan falta el grec ni el llatí per exalçar el record de Johnson ni per adornar la seva tomba».

Aquí, tampoc. El recent Premi Nacional de Cultura (l'últim guardó) va reconèixer una trajectòria cabdal per a tots nosaltres, però n'hi hauria prou a mirar les lleixes que ell va omplir de bellesa i saviesa. De Kertész a Balzac, de Pessoa a Simenon o Chateaubriand, de Trabal a Galmés o a Julià de Jódar. De Martí de Riquer a Monzó. Me'n deixo molts. Cadascú té el seu quadern crema a l'abast per reconstruir una història sentimental. El millor tribut és tornar al catàleg. Rellegir-lo, aturar-s'hi, pensar que som com som, en bona part, gràcies al senyor que va pensar una biblioteca.

Josep M. Fonalleras, publicat en El Periódico 24.08.14. 

La Tenacitat
de la 22
VALLCORBA PLANA, JAUME
Editor
No cal que m’ho rumiï gaire
per poder afirmar que gairebé
totes les presentacions de
llibres que he fet de Quaderns Crema
o Acantilado fora de Barcelona, en la
seva immensa majoria han estat fetes
a la 22. No n’he fet solament a la 22,
com és natural, però la 22 n’ha acollit
la majoria. La tenacitat i capacitat de
convenciment de Guillem Tarribas no
m’haurien deixat cap més opció. Tot
sovint això ha significat que hagués d’anar
a Girona un vespre d’un dia normal
de feina, per haver de tornar-hi després
d’un sopar que s’ha allargat (mai
massa, sempre molt).
Però m’imagino també que precisament
aquestes són algunes dels sans
expandiments de l’edició. L’amical tenacitat
d’en Guillem, tanmateix (hi torno),
ha superat sempre la mandra de
l’autopista. La mateixa tenacitat (imagino)
que ha fet que la 22 compleixi
ara 25 anys. Per molts més!

* Escrit de Jaume Vallcorba, per la revista que és va editar en la celebració dels 25 anys de la 22.

*Fotos: Arxiu de la libreria 22

 

La Biblioteca Iu Bohigas de Salt acull la mostra ´llibres parlats´

 "Llibres parlats: 30 anys de presentacions de llibres" arriba avui a la Biblioteca Iu Bohigas de Salt. Es tracta d'una exposició basada en el material visual enregistrat a la Llibreria 22 de Girona durant 30 anys de presentacions de llibres (del 1978 al 2008) enregistrades per la càmera del llibreter Guillem Terribas.
L'exposició inclou onze petits audiovisuals, un recull de fragments textuals i citacions fins avui inèdits extrets de les presentacions, i representa un relat visual que és un viatge per l'evolució de l'escriptura al país a les darreres tres dècades. 
L'exposició es podrà veure fins al 26 d'agost, en els horaris habituals de la biblitoteca saltenca, situada a l'antiga fàbrica Coma Cros.
Diari de Girona 01/08/14 Foto: Biblioteca Iu Bohigas.

* El dimarts dia 26, dins els marc de l'exposició, tertúlia amb Miquel Berga, Vicenç Pagès i Guillem Terribas, sobre l'art de les presentacions. També intervindrà Cristina Massanés, comisària de la Exposició.

EUFÒRIA de Xavier Bosch Ed. Proa / 19.50 €

Xavier Bosch és periodista i escriptor català, nascut el 21 de juliol de 1967. Ha treballat a la ràdio, a la premsa i a la televisió. És un bon periodista, però cada vegada és més bon escriptor de ficció.
L’any 1992 ja va publicar a la editorial La Magrana “Jo, el simolses” i el 1998 “Vicis domèstics” a la mateixa editorial. Però va ser l’any 2009 quan va guanyar el Premi Sant Jordi de Novel·la amb “ Se sabrà tot” que va arribar al gran públic i, a més, va donar a conèixer el personatge, una mena d’alter ego del mateix Bosch, de Dani Santana protagonista de la trilogia formada per les novel·les “Se sabrà tot”, “ (2009), “Homes d’honor” (2012) i “Eufòria” (2014).
Aquesta darrera, Eufòria, és possiblement la millor de les tres . A Eufòria, Xavier Bosch, ja domina a la perfecció el tempo, les històries i, sobretot, els personatges secundaris. El mateix Dani Santana, és converteix en una mena de personatge crepuscular, el mateix  que en una de les històries que hi trobarem sobre la situació actual del periodisme i els diversos mitjans de comunicació. Bosch té la habilitat, en totes les novel·les, però a Eufòria molt més, de tenir-nos enganxats en vàries històries que és van succeint paral·lelament. A Eufòria, ens trobem amb un Dani Santana que ha estat agredit i ha d’estar ingressat durant una llarga temporada en un hospital on amb l’ajuda d’uns companys investigarà una trama sobre metges i laboratoris farmacèutics.

Xavier Bosch i Guillem Terribas a la 22

Xavier Bosch en aquesta novel·la demostra tenir un  domini de la narració i crear uns personatges molt interessants, que en general fa que tota la història tingui un to crepuscular, amb una espurna d’optimisme.

Tot plegat fa entendre que Xavier Bosch aparcarà el personatge de Dani Santana i a partir d’ara ens oferirà altres històries que de ben segur seran tant o més interessants que les que hem llegit fins ara.

De totes maneres, mentre aquesta esdeveniment arriba, tenim Eufòria, una novel·la que no defraudarà la seva lectura i el que ens proposa.
Guillem Terribas, Llibreria 22 · Girona

Publicat a la Revista L y más nª 37 Juny 2014. ( L Librerías Independientes)

LA NOVEL·LA NEGRA

Els anys 60, en temps de la dictadura en el nostre país, hi havia un tipus de lector anomenat exigent, elitista, culta,.. que només llegia llibres de “política” (millor comprats a Perpinyà) d’assaig o d’autors desconeguts estrangers. Aquest fet li donava la categoria de  lector de bona casta. Per tant si alguna vegada feia el “pecat” de comprar  una novel·la intranscendent  o, i en aquest  cas el pecat era gravement perillós, una policíaca o de guàrdies i serenos, com deia el malaguanyat Jaume Fuster  (Barcelona 1945 Hospitalet del Llobregat 1998) se l’amaga, avergonyit,  enmig del diari  per no ser criticat per un altre lletraferit, que possiblement, també, portava un altra “novel·leta” amagada entre els diaris o revistes.

Malauradament aquest fet tant ridícul no solsamènt passava entre nosaltres,  sinó en altres països més “cultes” de nord enllà. A França, per exemple,  una colla d’intel·lectuals es van començar a revelar i a treure  la “careta” i van reivindicar a una sèrie d’autors, majoritàriament americans i li vam posar el nom de “serie noir” que aquí vam traduir literalment com a sèrie negra.

En el nostre país vam tenir la sort,  del compromès i al mateix temps  periodista – escriptor Manuel Vázquez Montalban, que va començar a reivindicar la novel·la negra i al mateix temps  escrivint-la , creant el ja  famós personatge de Carvalho. Vázquez Montalban  va trencar el tabú de que a un comunista, també li pot agradar menjar bé i anar al futbol i llegir novel·les policíaques

En aquesta mateixa època  l’escriptor Manuel de Pedrolo va dirigir, possiblement la millor col·lecció de novel·la negra (editada  per edicions 62) en català, amb el nom de “Cua de palla”.

Ara, afortunadament,  llegir novel·la negra és la cosa més normal del món. Esta en un punt dolç i amb molts seguidors. Hi han molts autors, de diverses nacionalitats que s’ha  fet un nom dins aquests gènere  i, també,  moltes editorials que li dediquen molta part del seu catàleg.

Amb tota aquesta diversitat,  encara, personalment, em tenen el cor robat els clàssics, els americans. Autors com Raymond Chandler, Dashiell Hammet, James M. Cain…

Son histories, els d’aquests autors,  on hi ha de tot: acció, corrupció, assumptes de faldilles, especulació… i moltes vegades és difícil esbrinar qui son els bons i qui son els dolents.

Per això us recomano la recopilació que ha fet RBA de l’autor Raymond Chandler (Chicago 1888 – La Jolla, California 1959) amb el títol de “Todo Marlowe” on hi podem trobar entre altres les magnifiques  novel·les: “El sueño eterno”, Adiós muñeca”, La dama del lago”, “El largo adiós”, totes elles portades diverses vegades al cinema, en versions molt interessants però mai han superat la lectura d’aquestes històries de lladres i serenos.

Guillem Terribas / Llibreria 22
* Per "Negra i Criminal".

Modest, veí savi i proper

Un centenar de persones van assistir a l'homenatge de Medinyà a Modest Prats, el seu rector. S'hi va presentar també l'homenatge de ‘Revista de Girona'.

“Com a rector de Medinyà, Modest Prats va ser sempre una persona molt propera als joves i a tota la gent del poble, igual que la seva mare, l'Enriqueta”, va dir ahir Margarida Falgàs en l'homenatge a Modest Prats (1936-2014), que va reunir al local social de Medinyà un centenar d'amics i veïns del poble del qual Prats va ser rector durant 25 anys, del 1977 al 2002. També s'hi va presentar l'homenatge a l'enyorat capellà i filòleg que li ha dedicat Revista de Girona. L'acte va ser presidit per l'alcalde, Narcís Casassa, i Antoni Solà en nom de la Diputació.

Mentre es projectaven fotografies de la presentació del llibre del fotògraf Jordi S. Carrera sobre Medinyà, en què també va participar en Modest, l'any 2007, alguns dels seus amics el van recordar des de diferents perspectives. Salomó Marquès, que va ser alumne seu al seminari de Girona, va dir que Prats era un professor que “trencava motllos”. “Et punxava i et feia pensar”, va explicar. “A la seva època, el seminari era la institució intel·lectualment més potent de Girona”, va afegir-hi Marquès. “Jo no vaig ser alumne seu, però em va ensenyar molt a viure”, va dir Guillem Terribas, que va destacar la gran cinefília i la memòria prodigiosa d'en Modest. També hi van intervenir Josep Ma. Fonalleras i el director de Revista de Girona, Xavier Cortadellas, i entre el públic hi havia altres bons amics de l'homenatjat, com ara Josep Maria Nadal i Xavier Folch.

Xavier Castillón, publicat en El Punt Avui 11.07.14 . Fotos:

Eddy Kelele

 

Care Santos i Vicenç Pagès passaran pel Punt de Lectura d´Agullana

Els escriptors Antoni Vives, Albert Villaró i Rosa Font Massot completen el cicle de xerrades-col·loqui.

Els jardins de La Concòrdia d'Agullana tornaran a ser el marc del Punt de Lectura, un cicle de cinc xerrades-col·loqui amb els autors de la literatura catalana guardonats durant el darrer any. Care Santos, Albert Villaró, Rosa Font i Massot, Vicenç Pagès i Jordà i Antoni Vives seran els escriptors d'aquest cicle d'estiu coordinat per Enric Tubert. Els assistents podran conèixer de primera mà l'opinió d'aquests cinc narradors entorn del fet d'escriure novel·la en català i mantenir un diàleg distès i proper amb cada un d'ells.
La quarta edició arrencarà divendres 11 de juliol amb Care Santos, que va obtenir el premi Ramon Llull 2014 gràcies a la novel·la Desig de xocolata, publicada per Editorial Planeta.
Pel 8 d'agost hi ha prevista la xerrada d'Albert Villaró, que presentarà davant del públic de l'Alt Empordà la novel·la guanyadora del Premi Josep Pla, Els Ambaixadors, publicada per Edicions Destino.
La dona sense ulls, la novel·la de Rosa Font i Massot inspirada en la vida de la pintora Àngeles Santos Torroella i que va guanyar el darrer Premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga serà la protagonista de la sessió del 22 d'agost. Està publicada

per Onada.
El dia 29 d'agost, l'escriptor figuerenc Vicenç Pagès Jordà reflexionarà sobre el fet d'escriure a partir de Dies de frontera, ambientada en diferents escenaris de la comarca de l'Alt Empordà. Amb aquesta novel·la editada per Proa, va guanyar el premi Sant Jordi.
Queda pendent de confirmar la data del darrer convidat, l'escriptor i regidor a l'Ajuntament de Barcelona, Antoni Vives, que és autor de la novel·la I demà, el paradís, guanyadora recentment del Premi Lliberter 2014. Vives parlarà de la novel·la, ambientada a Cadaqués i editada per RBA La Magrana, i de la seva manera d'entendre el fet d'escriure narrativa en català.Totes les sessions seran a dos quarts de vuit del vespre als jardins de La Concòrdia o la Sala Polivalent.
A.C. Diari de Girona 09.07.14

 

CONXA GUBERN, amiga i llibretera, en el record.

“Les llibreries són estructures d'estat i espais de llibertat”

Fe Fernández i Bernat Puigtobella reben el premi que recorda Pere Rodeja, “home honrat en la vida i en la feina”.

L'acte de lliurament del premi III Memorial Pere Rodeja, que concedeix el Gremi de Llibreters en homenatge a l'enyorat llibreter gironí, es va convertir ahir al vespre en tota una reivindicació de l'ofici de llibreter i de les llibreries amb personalitat, aquelles que, com va dir Joaquim Nadal citant George Steiner, han contribuït tant a la idea d'Europa com els cafès. Nadal va oferir la xerrada central de l'acte, que va reunir a la Fundació Universitat de Girona molts amics de la família Rodeja i de la llibreria Geli –“Una llibreria europea”, va dir Nadal, evocant el tracte “càlid i afectuós” dels llibreters d'ofici com Pere Rodeja–, entre els quals hi havia els presidents del gremi a Girona i a Catalunya, Carme Ferrer i Antoni Daura respectivament, i l'alcalde de Girona, Carles Puigdemont.

“Les llibreries són patrimoni del país i, com es diu ara, són autèntiques estructures d'estat: espais de L'Espolsada, de les Franqueses del Vallès.

llibertat que s'han de preservar”, va dir una de les premiades d'aquesta tercera edició, Fe Fernández, de l'activa llibreria

L'altre guardonat va ser Bernat Puigtobella, editor del diari digital de cultura Núvol. En nom dels “1.300 col·laboradors censats” de Núvol, Puigtobella va agrair el premi i va vaticinar que el llibre en paper “continuarà existint, però invertint la tendència actual: tots els llibres seran digitals de partida, però només els més interessants s'editaran en paper”, i en aquesta tria de prestigi hi tindran molt a dir els llibreters.

“Malgrat tot, estem animats. No conec cap llibreter que hagi tirat la tovallola”, va dir Daura, que va remarcar que el país necessita ara més que mai gent ben informada i, per tant, llibres i llibreries. Puigdemont va tancar l'acte celebrant “l'homenatge perpetu que devem a Pere Rodeja, una persona honrada en la vida i en la feina”. “Llarga vida a la memòria de Pere Rodeja!”, va ser el seu desig final.
Xavier Castillón, publicat en El Punt-Avui.