Ruptura o reforma, tema del 7è Memorial Tià Salellas

Del 20 al 28 de maig hi ha programats una conferència de Santiago Alba, un debat amb Quim Arrufat i la presentació d'un llibre de Lluc Salellas sobre què se n'ha fet dels

Lluc Salellas, Tura Soler i Guillem Terribas, membres
de la Fundació Sebastià Salellas. Foto: Manel Lladó

ministres de Franco.

“Convé fer-ho de seguida, i deixar-nos de collonades retòriques, que manifesten només la covardia política de qui no s'atreveix a posar totes les cartes sobre la taula, especialment a casa nostra, i també perquè ara no tenim «els poders fàctics» que ens condicionen com en el 1978.” Que el pensament de l'advocat Sebastià Salellas (1948-2008) és plenament vigent ho demostren frases com aquesta, que en aquest cas va deixar escrita al diari El Punt el 1998, i que la Fundació Tià Salellas recupera coincidint amb la celebració del setè Memorial Sebastià Salellas, que tindrà lloc del 20 al 28 de maig.

Concretament s'han programat quatre actes, enguany centrats entorn de la temàtica Ruptura o reforma del 78 a l'actualitat. El primer, que tindrà lloc dimecres a l'Auditori Josep Irla de la Generalitat de Catalunya (20 h), és la conferència que oferirà Santiago Alba, titulada Revoltes àrabs: reforma, ruptura o contrareforma. L'escriptor i pensador, que actualment viu a Tunísia, oferirà una dissertació de com han influït les diferents revoltes de la primavera àrab tant en els països on han tingut lloc com més enllà de les seves fronteres.

Pel 26 de maig, en aquest cas a l'Auditori del Col·legi d'Advocats de Girona (19 h), es farà un debat seguint el postulat del memorial d'enguany i que inclourà una taula rodona d'excepció, formada per Nines Maestro, metgessa i dirigent de Red Roja, i el diputat de la CUP Quim Arrufat. Com destaca Lluc Salellas, fill de l'advocat gironí i un dels organitzadors del programa, “aquesta serà una oportunitat de veure quins punts en comú i quines divergències hi ha entre les dues concepcions d'esquerres rupturistes, l'espanyola i la catalana”.

El mateix dia, a les deu de la nit, al cinema Truffaut es projectarà The wind that shakes de barley (El vent que agita l'ordi, 2006), film de Ken Loach que tracta del naixement de l'IRA com a forma armada d'autodefensa del poble irlandès davant del poder estatal britànic i de com la lluita per l'alliberament pren camins diversos.

Els ministres de Franco

El darrer acte consistirà en la presentació del llibre El franquisme que no marxa, de Lluc Salellas, el 28 de maig a la biblioteca Carles Rahola (18.30 h). A l'acte, en què hi haurà la presència de David Bassa (prologuista del llibre) i Francesc Gil, editor d'Edicions Saldonar, l'autor repassarà la figura d'alguns dels darrers 50 ministres de Franco. Entre altres perles que treu a la llum la investigació, és que molts d'aquests alts càrrecs amb la Transició van acabar en grans empreses de sectors estratègics o van fer carrera política en partits com ara UCD, Alianza Popular i, posteriorment, el PP.

2010 any en què, coincidint amb el segon Memorial Sebastià Salellas, es crea la Fundació Tià Salellas.

50 últims ministres de Franco són protagonistes d'un llibre de Lluc Salellas en què es repassa les seves vides.

Jordi Camps Linnell Publicat en El Punt-Avui 15.05.15

El memorial de Tià Salellas inclou un llibre dels últims 50 ministres de Franco.

Entre els actes, del 20 al 28 de maig, hi ha la projecció d'un film de Ken Loach i una xerrada de les revoltes àrabs

Foto: Tania Tapia / ACN

 El memorial en record de l'advocat Sebastià Salellas arriba a la 7a edició i, entre els actes programats, destaca la presentació del llibre El franquisme que no marxa, de Lluc Salellas, que repassa què se n'ha fet dels últims 50 ministres franquistes. L'autor va avançar ahir que, amb l'arribada de la democràcia, molts van acabar en grans empreses i d'altres van seguir la carrera política. "Cap ni un s'ha penedit del que va fer ", va denunciar Salellas. El memorial se centra a reflexionar sobre l'evolució des de l'entrada en vigor de la Constitució el 1978 fins a l'actualitat. També es projectarà El vent que agita l'ordi, de Ken Loach, sobre un grup d'activistes de l'IRA, i hi haurà una conferència de l'escriptor Santiago Alba.

La Fundació Tià Salellas ha organitzat per setè any un cicle d'actes per recordar el llegat de l'advocat desaparegut. Enguany, el memorial se centra a reflexionar sobre l'evolució des de l'establiment de la Constitució del 1978 fins a l'actualitat i s'ha batejat sota el títol "Ruptura o reforma del 78 a l'actualitat". 

Els organitzadors han programat quatre actes del 20 al 28 de maig. El primer és la conferència de l'escriptor i pensador Santiago Alba, sota el títol "Revoltes àrabs: reforma, ruptura o contrareforma". Alba, que viu a Tunísia, farà una dissertació de com han influït les diferents revoltes de la Primavera Àrab en el funcionament actual dels països. 

El 26 de maig es farà una taula rodona -"Ruptura o reforma, del 78 fins a l'actualitat"-, en què participaran Nines Maestro, metgessa i dirigent de Red Roja, i el diputat de la CUP Quim Arrufat. Segons Salellas, es tracta que cadascú expliqui la seva visió de canvi, Arrufat des d'una opció que passa per la independència de Catalunya, i Maestro des d'una òptica estatal. "Serà l'oportunitat de veure quins punts en comú i quines divergències hi ha entre una i altra opció", va assenyalar. 

El mateix dimarts (22.00 hores) al cinema Truffaut, es projectarà la pel·lícula. El darrer acte serà el dijous, 28 de maig a la biblioteca Carles Rahola, que tindrà lloc la presentació del llibre de Lluc Salellas.

Publicat en el Diari de Girona /ANC 15.05.15

Entre sospitosos habituals

Xavier Bosch, Sílvia Soler i Martí Gironell es reparteixen el podi dels llibres més venuts

Fañanàs i Fonalleras encapçalen la llista dels escriptors de la ciutat més sol·licitats a les parades.

video de Sant Jordi 2015 a la 22

Fa uns quants Sant Jordi, quan als llibreters els preguntaven quin era el títol que previsiblement acabarien venent més al final de la jornada, se n'anaven de dret a una pila bastant notòria de la parada, t'allargaven un exemplar i et deien en un to incontestable: “Aquest!” Solia ser un Monzó, un Cercas, un Larsson, un Espinosa, segons l'època, segons la campanya editorial del moment. Ara, quan algun desaprensiu s'acosta a fer la pregunta rutinària, s'arronsen d'espatlles, vaguen d'un pilonet a l'altre, te n'assenyalen un amb una certa indecisió, s'hi repensen, n'estiren un altre, i el del costat, i el de l'altre cap de taulell, i van afegint: “Ah, i aquest també.”

De l'“aquest!” irrebatible al “i aquest també” hi va un món. Segons la nota oficial del gremi difosa ahir, és la constatació que s'ha trencat la tendència a consumir només un o dos llibres destacats en favor d'un “ampli ventall de títols entre els quals la gent pot triar”. Seria realment estimulant, si fos cert. Perquè si Sant Jordi ha servit mai per elaborar alguna teoria sobre el comportament humà és aquesta: quan es brinda a la gent l'oportunitat d'escollir, es decanta invariablement per la unanimitat i la repetició. Potser s'han anivellat els graons del podi, però al rànquing dels llibres més venuts ahir a Girona, com a tot Catalunya, hi tornaven a ser els mateixos autors dels últims anys: Xavier Bosch, Martí Gironell, Sílvia Soler... Canvia el producte, però la ronda de reconeixement es debat entre els mateixos sospitosos habituals, preferentment si han estat coronats amb algun premi, com Algú com tu, de Bosch (Premi Ramon Llull), o L'àguila negra, de Joan Carreras (premi Sant Jordi), un altre dels més venuts a Girona.

Varietat i repetició

¿D'aquest comportament es podria inferir alguna teoria general sobre l'estat present de la nostra literatura? Segurament només serveix per explicar la mecànica ludicofestiva del mateix Sant Jordi. Una conversa entre dues senyores d'edat caçada al vol en una de les parades de la Rambla ho exemplificava prou bé: “Busco una cosa divertida, fàcil de llegir. No, aquest no [reacciona amb aspror davant un Ken Follett]. Em sembla que agafaré aquell d'en Boris Izaguirre.” Se'n van i s'acosta al taulell un noi jove amb la revista Muy Interesante enrotllada a la mà que fa pensar en la possibilitat d'una revelació. Res. Va de pet cap a la secció Paulo Coelho, que no falla mai, i n'adquireix un exemplar, no té cap importància quin. La varietat ahir era això.

La presidenta dels llibreters gironins, M. Carme Ferrer, de l'Empúries, agraeix que “els lectors ara comprin de tot”, perquè ajuda a donar sortida a més títols que abans. Per això també és reticent a facilitar llistes dels més venuts massa d'hora, per no donar idees que condicionin la compra i perjudiquin altres llibres menys mediatitzats. En canvi, Guillem Terribas, de la Llibreria 22, agraeix que “la propaganda que ja fan els diaris i les emissores estalviï feina als llibreters”, que són menys requerits pels vianants perquè un professional els orienti, però quan es dóna el cas, Terribas ho té clar: “Si el que volen és divertir-se, no els pots putejar recomanant-los un bon llibre.”

La majoria coincideixen amb Ferrer que “afortunadament els més venuts cada vegada estan més repartits”, i a banda de Bosch, Soler i Gironell, el trio d'asos de la jornada, esmenten també El gran inquisidor, de Miquel Fañanàs, i La sala d'estar és un camp de futbol, de Josep Maria Fonalleras, els dos escriptors de casa que van tenir més sortida. La finestra discreta, el “quadern de la roda del temps” d'Antoni Puigverd, no va tenir tant d'èxit, però la mestressa de can Geli ho trobava normal dins un tàcit elogi de la lectura reposada: “Aquest és un llibre de botiga, no de parada.” Pep Prieto, amb Els llunàtics, va fer-se també un racó entre els elegits per a la glòria jordinesca, almenys mentre va ser rere el taulell signant exemplars del seu llibre, que amb la seva verbositat exultant va aconseguir exhaurir ja al migdia. Fins i tot Cristina Masanés, en vista que tampoc era un dia propici a la lectura lenta que exigeix la seva Germaine Gargallo, va comprar-n'hi un i se'l va fer dedicar: un cas exemplar d'esportivitat. Rafel Nadal, que al setembre publicarà nou llibre, “una novel·la ambientada a Itàlia que ja no té res a veure amb la memòria familiar”, com que passava per allà, també va acabar firmant alguns Quan en dèiem xampany.

La llista dels favorits a Girona es completava, prenent nota dels “i aquest també”, amb El món blau, d'Albert Espinosa, que tots els llibreters consideraven que aquest any havia “punxat“, i Cremeu Barcelona!, de Guillem Martí. I entre els infantils i juvenils, Les putes receptes de la iaia, de Jofre Martell; Wonder, de J.R. Palacio, que continua resistint, i La diada de Sant Jordi, del gironí Carles Sala.

Eva Vázquez, publicat en El Punt-Avui 24.04.15

“Aquest pot ser l'inici d'una gran amistat...”

Vilà, Vidal i Terribas, ahir a la Fundació Valvi de Girona
Foto: JOAN CASTRO / ICONNA

“Veig que s'està donant molta importància al fet que hàgim escrit aquesta novel·la a quatre mans. Jo, en canvi, ho trobo perfectament normal: les sèries americanes tenen 27 guionistes per fer un sol capítol”, va dir ahir Pere Vilà en la presentació de La llum a través del vitrall (Curbet), la novel·la que ha escrit amb Joaquim Vidal. “Una novel·la petita –té 132 pàgines– amb un gran contingut”, tal com la va descriure el presentador, Guillem Terribas. “Haig de confessar que, quan faltaven deu pàgines, els ulls se m'han entelat”, va reconèixer Terribas davant del públic que omplia la sala Miquel Martí i Pol de la Fundació Valvi de Girona. Més endavant, però, va matisar que la novel·la té “un final obert i esperançador, com els de Thelma i Louise o El graduado”.

Les referències cinematogràfiques van ser nombroses al llarg de la presentació: Terribas va recordar que fa uns mesos s'havia trobat Joaquim Vidal com a productor de la pel·lícula L'artèria invisible, dirigida per Pere Vilà a partir d'una novel·la anterior de Vidal, El peatge. “Aquest pot ser l'inici d'una gran amistat –va augurar el presentador citant el final de Casablanca– i pot haver-hi més pel·lícules i llibres en comú”. Els al·ludits no ho descarten en absolut. S'entenen bé.

“Hi ha una gran diferència d'edat entre en Pere i jo, i això es pot notar a l'hora d'escriure. Per evitar-ho, l'important és tenir la història clara des del primer moment i saber com es comportaran i què sentiran els personatges”, va dir Vidal, però Terribas va subratllar que els anys que separen els dos autors no han afectat gens l'homogeneïtat del relat, i Pere Vilà va afegir que s'havia produït una gran connexió entre tots dos: “He conegut molt poca gent amb la capacitat que té en Joaquim de verbalitzar una història. Ell la tenia tan clara al cap que, quan me l'explicava en les trobades preparatòries, a mi em resultava molt fàcil visualitzar-la, potser també perquè sóc director de cinema.” Una història d'amor entre dos cosins, la Lluïsa i l'Esteve, en lluita contra el seu propi passat i contra les convencions socials, en el Sant Gregori del 1967: un escenari que Joaquim Vidal coneix molt bé, perquè el va viure, cosa que no pot dir Vilà, nascut el 1975. Ell, però, ha aportat altres coses a la novel·la, com ara la voluntat de “fer un desplegament emocional fins al fons del tot de l'ànima dels protagonistes” per mostrar les seves emocions amagades i el seu dolor intens “amb poques paraules, d'una manera curta i concentrada, com la poesia de Joan Margarit”. I amb el ritme del cinema i els seus silencis farcits de sentit, que Vilà també creu aplicables a la literatura.

XAVIER CASTILLÓN publicat en el Punt-Avui 21.04.15

PRE-SANT JORDI 2015 A LA LLIBRERIA 22

Vídeo dels autors que van venir a la Llibreria 22 el dissabte dia 18 durant tot el dia.

MATÍ DE 12 a 13 hores
Rosa Regàs: Una llarga adolescència
Teresa Muñoz: Com si fos ahir
Josep M. Fonalleras: La sala d'estar és un camp de futbol
Antoni Puigverd: La finestra discreta
Pep Prieto: Els llunàtics
David Ruiz: El crit de les ultracoses
Quim Español: Entre tècnica i enigma.
DE 13 a 14 hores
Adolescents.cat: Càsting
Lluis Prats/ZuzannaCelej: Hachico, el gos que esperava
Elisabet  Pedrosa: Seguirem vivint
Jair Domínguez: Segui vora el foc
Xavier Bosch: Algú com tu
Dolores Redondo: Ofrenda a la tormenta/Ofrena a la tempesta.
Joan Carreras: L'àguila negra
Andreu Carranza: El poeta del poble
Antoni Carrasco: La segona lluna
Sílvia Soler: Un any i mig
Guillem Martí: Cremeu Barcelona
M. Mercè Cuartiella: Gent que tu coneixes
Joan Daniel Bezsonoff: Matar De Gaulle
Xevi  Sala: Esborraràs les teves petjades
Miquel Fañanàs: El gran inquisidor
Pere Martí: Escac a l'estat
Núria Casas: En Pau m'ha deixat

 Totes les compres que es facin dels llibres que signaran els autors, es farà un 5 % de dte.

TARDA del dissabte 18  a  partir de les 18 hores
Carles Sala: La diada de Sant Jordi
Maria Carme Roca: La merla blava
Jofre Martell: La puta història de Catalunya de la iaia
Cristina Garcia Molina: Silenci a taula
Lluís Balsells: Recomanat pels millors fabricants

David Ruiz lluita contra la invasió del conformisme amb humor

El cineasta presenta la seva primera novel·la, ‘El crit de les ultracoses', avui a la Llibreria 22 .
S'inscriu entre el gènere policíac i la ciència-ficció, amb referents cinèfils.

 Com tants altres que van viure amb intensitat cinematogràfica la seva joventut –en el seu cas, la gloriosa dècada dels vuitanta–, David Callahan Ruiz (Figueres, 1976) ha impregnat la seva primera novel·la, El crit de les ultracoses (Curbet Edicions), amb un munt de referències cinèfiles. Algunes d'elles, tan interioritzades que ni ell les ha sabut detectar.
No és el cas, però, del protagonista, l'inspector dels Mossos d'Esquadra Raül Costa, que viu des de fa temps en una espiral d'autodestrucció en què l'alcohol sembla ser el seu millor aliat. Tan bon punt llegeixin la seva presentació, molts hi detectaran les semblances gens dissimulades amb aquell antiheroi bastard, de nom Joe Hallenbeck, que Bruce Willis va immortalitzar al film de culte L'últim boy scout (Tony Scott, 1991). A diferència d'aquell desgraciat entranyable, el seu parent gironí, Raül Costa, aquí amb l'ajuda del seu company, l'inspector Quim Brava (formant així la parella Costa-Brava), haurà de fer front en pocs dies, no pas un clan mafiós de Los Angeles, sinó a una invasió extraterrestre a la Girona actual que, segons sembla en les seves primeres hipòtesis, actua a través de les ones televisives. Com bé es planteja, potser no ha triat el millor moment per deixar de beure.

No sabem si també està abocat a l'ampolla o si la seva vida personal és tan desastrosa com la d'aquests personatges de ficció –tampoc ens interessa–, però sí que sabem que David Callahan Ruiz s'hi sent identificat. “Sobretot per l'humor i el cinisme que destil·len, per molt malament que els vagin les coses”, reconeix. Encara més: sobre l'humor, un recurs que va impregnant la trama a mesura que avancen els esdeveniments, Ruiz té clar que “és la millor arma que hi ha per afrontar la vida”.
Fan confés tant de La invasió dels lladres de cossos (1956) com del remake La invasió dels ultracossos (1978), de les quals parteix, reconeix que, més enllà del pur entreteniment que ofereix la novel·la, també volia oferir una doble lectura com la que es desprèn del film original de Donald Siegel. “Les ultracoses remeten a aquest estat de conformisme estrany que impregna la nostra societat, al meu parer massa passiva contemplant com el sistema s'ensorra”, detalla, i hi afegeix que les “ultracoses” invasores podrien ser perfectament, doncs, aquells què vols fer-hi! que tant sentim aquests dies.

De ciències i lletres

El crit de les ultracoses ha estat guardonada amb la menció especial en el premi UPC de ciència-ficció 2014, un guardó que a l'autor li va fer molta il·lusió, sobretot pel fet que un jurat de gent de ciències connectés amb una història d'un paio de lletres, segons confessa. El llibre es presenta avui (20 h) a la Llibreria 22.

‘Sant Martí', un nou ‘festí de sang'

Realitzador d'un grapat de bons curtmetratges i la popular sèrie web Scalletti: Girona connection, David Ruiz va rodar juntament amb el vidrerenc Albert València el llargmetratge concebut amb vísceres, suor i llàgrimes Festí de sang (2008). Set anys després, el duo s'ha tornat a col·locar rere les càmeres per concebre el seu segon llarg, Sant Martí, una nova aposta pel cine de gènere, en aquesta ocasió un encreuament entre el slasher rural i una road movie, esquitxat de gore però també de grans dosis de comèdia negra. Una producció de “gènere Ç” –“hauríem de dir «Z», però és catalana”, remarquen– que està pràcticament enllestida després de l'intens rodatge que ha tingut lloc fa uns dies a les Mines d'Osor, reconvertides per l'art de la ficció en el poble fictici de Sant Martí, on els joves protagonistes viuran terribles experiències. Entre els intèrprets destaca la presència de Joan Massotkleiner, que, malgrat que interpreta un paper secundari, avancen que els ha regalat un verdader “màster d'actuació”. La pel·lícula, sense data d'estrena, ha estat produïda pels mateixos directors amb ERAM Medialab i DDM Visual, així com amb l'aportació d'una cinquantena de micromecenes.
JORDI CAMPS LIONNELL, publicat en el Punt-Avui 14.04.15
Imatges de la presentació a la 22. Fotos: arxiu de la LLibreria 22

Les memòries d'un llunàtic

Pep Prieto, a la Llibreria 22 amagant-se inútilment rere
una novel·la que revela molt de la seva
infantesa Foto: JORDI CAMPS.

Pep Prieto és un nen gran. I no se n'amaga. Per què fer-ho a aquestes altures? És també un home. Perdó, un nen gran, apassionat. I això encara que ho volgués dissimular no podria. Traspua passió per qualsevol tema de què parla. I no cal dir quan ho fa tractant-se de cinema o televisió; aleshores és quan més es delata. Així mateix, en els darrers anys, des que ha estat pare, pateix allò que molts experimentem quan tenim mainada i que és una certa crisi existencial. Això quan no revisitem contínuament la nostra pròpia infantesa tot contemplant-los. Precisament, totes aquestes inquietuds i totes aquestes virtuts són les que aquest periodista i escriptor gironí destil·la i condensa en el seu quart llibre, Els Llunàtics, que acaba de publicar Curbet Edicions.
En plena promoció del llibre, no va voler fallar a la cita
gironina, malgrat que fa temps que viu i treballa a Barcelona. Ho va fer dijous, a la Llibreria 22, envoltat per la “colla de Can Fanga” (així es van autoanomenar ells), formada pel crític literari David Guzmán, el crític audiovisual Toni
de la Torre i el dibuixant Àlex Santaló, autor de la portada. Una colla ben avinguda, com es va poder veure, que va dosificar perfectament les seves intervencions per esbossar un retrat polièdric de l'obra i l'autor d'aquesta novel·la sobre l'amistat i la gran capacitat humana per a la fabulació.
Que Pep Prieto és un personatge mediàtic i popular es va poder apreciar amb el nombrós públic assistent (familiars inclosos). Entre aquests, no hi van faltar els tres amics gironins en els quals s'ha inspirat per escriure la història: en Pep, en Marc i en Carles. Tres autèntics llunàtics que van fundar aquell club d'investigadors de la Girona dels vuitanta, a imatge i semblança dels seus estimats Goonies, i amb un esperit aventurer que hauria entusiasmat el mateix Indiana Jones. Aventures, fictícies (o no), que són el motor d'aquesta novel·la d'esperit juvenil que plasma tot un univers personal amb el qual molts lectors es podran sentir identificats. I és que com va confessar Prieto, “l'afany inicial era parlar del meu fill, quan en realitat parlo de mi, convertint en material literari tots els referents culturals de la meva infantesa”. Una revelació que només llegint el llibre un percep immediatament.
JORDI CAMPS LINNELL, publicat en el Punt-Avui 18.04.15

Martí Gironell presenta ‘Strappo' a la Llibreria 22

Afegeix la llegenda

L'escriptor besaluenc Martí Gironell va presentar ahir a la Llibreria 22 de Girona la seva última novel·la, Strappo (Edicions B), en una tertúlia amb Guillem Terribas. Presentada com a “la novel·la sobre l'espoli del romànic català”, Strappo narra com van ser arrancades, amb la tècnica que li dóna títol, les pintures mil·lenàries de l'església de Santa Maria de Mur (Pallars Jussà) per vendre-les posteriorment al Museu de Belles Arts de Boston: una acció que va alertar sobre la desprotecció d'aquest llegat artístic. Strappo s'ha llançat amb un gran tiratge en català i castellà, i l'obra de Gironell es continua exportant: El primer heroi s'edita a Itàlia i França, i L'arqueòleg, al Brasil.
El Punt-Avui 11.04.15 Foto: J. Sabater

Imatges de la presentació del llibre Strappo de Martí Gironell a Vilablareix el 08.04.15
 https://youtu.be/6hj1cONnLFg

‘La llegenda de la sardana', un conte musicat

Guillem Terribas i Josep Martínez i Cots Foto: JOAN SABATER.

GIRONA | R.R. El proper dijous, dia 9, a les 7 de la tarda, al teatre, a la plaça de Sant Jaume, hi haurà a Salt la presentació del llibre Llegenda de la sardana, una història novel·lada, fàcil de llegir i amb una clara funció històrica/educativa. És com un conte que narra els inicis de la nostra dansa i llur evolució.
Escrit pel saltenc Sr. Josep Martínez Cots, el llibre va acompa?nyat del CD de La Principal de la Bisbal, amb un recull de sardanes que sintetitzen l'alt contingut artístic de la música per a cobla.
El llibre conté diverses il·lustracions de Bea i Sílvia Gil i serà presentat per Guillem Terribas, de la Llibreria 22 de Girona.
En el concert que seguirà a la presentació s'estrenarà la sardana Rialles, una creació de Francesc Cassú a la qual hi ha una lletra del mateix autor del llibre, Josep Martínez Cots.
Diari de Girona  09.04.15

Ahir va tenir lloc al Teatre de Salt la presentació de La llegenda de la sardana, un conte de Josep Martínez i Cots, amb un CD de La Principal de la Bisbal. L'acte, organitzat per la Llibreria 22, va ser presentat per Guillem Terribas, i la cobla va estrenar la sardana Rialles, de Francesc Cassú, amb lletra de Josep Martínez i Cots.
El punt 10./04/15

Espinosa torna a omplir la llibreria 22

Albert Espinosa amb dues lectores Foto: JOAN SABATER

Dos anys després de la seva última visita promocional, l'escriptor Albert Espinosa va tornar ahir a omplir la llibreria 22 de Girona amb els seus incondicionals seguidors. Espinosa va signar exemplars de la seva última novel·la, El món blau. Estima el teu caos, un nou èxit, i va compartir amb els fans converses, fotos i somriures.
El Punt-Avui 26.03.15 

Vídeo de l'acte:
https://www.youtube.com/watch?v=nNrE3xcikmk

Milena Busquets, a Girona

L'escriptora Milena Busquets (Barcelona, 1972) va presentar ahir a la llibreria 22 de Girona la traducció al català de la seva segona novel·la,També això passarà (Amsterdam), convertida ja en un èxit internacional. Busquets, filla de l'editora Esther Tusquets, va estar acompanyada per l'escriptor gironí Josep Maria Fonalleras.

REDACCIÓ, El Punt-Avui 25.03.15

Albert Espinosa signarà llibres a la llibreria 22

Albert Espinosa signarà exemplars del seu últim llibre, El món blau. Estima el teu caos, avui a partir de les 18.30 h, a la llibreria 22 de Girona. Aquest llibre, publicat en català per Rosa dels Vents i en castellà per Grijalbo, tanca la trilogia de colors que parla de la vida, la lluita i la mort a El món groc iPolseres vermelles. En aquest cas, la història parla d'un grup de joves que viuen aventures per enfrontar-se al món que intenta ordenar el seu caos. Espinosa torna a introduir el lector al seu univers ple d'emocions i vivències intenses.

Irene Coll Rabell. El Punt-Avui 25.03.15 

L'IEC recorda Modest Prats un any després

L'Institut d'Estudis Catalans (IEC) va homenatjar ahir Modest Prats, membre de la seva Secció Filològica, en el primer aniversari de la seva mort. A l'acte, conduït per Josep Maria Nadal, hi van participar Francesc Feliu, Narcís Comadira, Xavier Folch, Josep Maria Fonalleras, Mariàngela Vilallonga, Teresa Cabré i Joandomènec Ros.
Publicat en El Punt-Avui 25.03.15

MODEST PRATS EN EL RECORD.
https://www.youtube.com/watch?v=BvrzmtbGC_Y

Altres referències a Modest Prats

http://www.nuvol.com/noticies/modest-prats-a-serra-dor/

http://www.nuvol.com/noticies/el-comiat-a-modest-prats-dossier/

http://www.nuvol.com/noticies/en-record-de-modest-prats/

http://www.nuvol.com/opinio/modest-prats-el-savi-que-no-volia-semblar-ho/

http://www.nuvol.com/opinio/modest-prats-in-memoriam/

http://www.nuvol.com/opinio/oracio-de-les-mans/

Tarantino al Pla de l'Estany

Miquel Aguirre presenta la seva última novel·la, 'Els morts no parlen', aquest dijous a les vuit del vespre a la Llibreria 22 de Girona.

“Només de veure la foto de la portada –un pagès amb barret de palla fent anar una aixada– i el títol –'Els morts no parlen'– ja et vénen ganes de començar-la, però quan t'adones que l'edita Llibres del Delicte i l'autor és Miquel Aguirre no et queda cap més remei que llançar-t'hi de cap”. Podrien ser declaracions d'algun amic d'Aguirre o de qualsevol lector de les seves anteriors novel·les –'Després del tro' (Proa, 2000) i 'La cortina de saca' (UAB, 2012)–, però només les he posat entre cometes per despistar, perquè de fet parlo per mi, sense que això impliqui que no sigui amic d'Aguirre ni hagi llegit els dos llibres esmentats. De fet, ja fa unes hores que he acabat el tercer, aquest del pagès amb l'aixada que comentava al principi, i ara provo d'escriure'n una ressenya amb cara i ulls. Impossible. No puc distanciar-me prou dels protagonistes ni de l'autor; per molt que m'hi esforço, no puc parlar-ne com si no haguéssim sigut (amb en Quel, vull dir) companys de feina i de batalletes literàries, com si no hagués viscut (jo) deu anys a Banyoles ni conegués els escenaris i els personatges que apareixen a 'Els morts no parlen'.

Per tant, prefereixo anar directe al gra i, amb el permís (és un dir) de la resta de lectors, adreçar-me directament a l'Aguirre, com si li enviés un correu electrònic o, millor encara, com si estiguéssim entaulats, per exemple, a Can Garriga, a la carretera de Camós. No sé si et farà gaire gràcia, Quel, però després de llegir el teu llibre em ve de gust demanar una bona graellada de carn a la brasa amb allioli. Molt d'allioli. I que no falti el vi negre, esclar. Suposo que no t'importarà que faci pública la nostra xerrada, vull dir el meu monòleg; més que res perquè, ja puc avançar-t'ho, la novel·la m'ha agradat i en algun moment, quan hagi begut una mica més, et diré que l'estil d'aquest llibre em recorda a Bernardo Atxaga i a Quentin Tarantino.

Humor grotesc i martingales

Deixa'm parlar, sisplau. Ja diràs la teva en un altre moment. Sóc jo, el que s'acaba d'empassar les 347 pàgines en dues nits! I ara tinc ganes de parlar-ne a l'ARA. Però et seré franc, Quel. Al principi, quan la carretada de núvols s'enfila fins als cims de Rocacorba i apareix aquell cadàver a l'hort d'en Quimet, em vaig témer que haguessis optat per una trama més o menys convencional, que la teva intenció no fos cap altra que enlluernar el lector amb una intriga ben travada que el mantingués en tensió fins al darrer moment. Deixa'm parlar, càgon l'hosti! No dic pas que no hi hagi suspens ni que no estigui ben resolt, però el que més m'agrada és l'esperit lúdic de la novel·la. Tens raó: és gamberra i salvatge, plena d'un humor grotesc i estripat. No vull parlar gaire de l'argument, però permete'm que reprodueixi un fragment en què en Quimet comença a sentir-se atrapat després que ell i el seu cosí hagin decidit aprofitar l'aparició del cadàver a l'hort per fingir un segrest i treure-li uns milions a la família del mort: “Tot era sospitós i qualsevol d'aquelles pistes, inclosa la que ells ni podien imaginar, podia caure en mans de la policia i acabar-los descobrint. Pensava en les vegades que un crim s'havia resolt per culpa d'un fil de jersei o d'un simple pèl. Si era així, ells havien estat escampant armaris plens de jerseis i barberies amb muntanyes de cabells. Tota la comarca era una ditada seva on es podia recompondre, fil per randa, la crònica de les seves martingales”.

Astracanada mitificadora

Mira que n'arriben a fer de barrabassades, eh. És com si haguessin trepitjat merda, com si no tinguessin cap més remei que complicar-ho tot. Parlo en plural perquè no sabria dir qui la fa més grossa, qui és més beneit i eixelebrat. Es nota que en escriure-ho t'ho has passat bé, Quel. I, de retruc, em fa l'efecte que els lectors també s'ho passaran bé. És una astracanada, coincidim, però una astracanada mitificadora: retrates molt bé el tarannà de certs individus de Banyoles i del Pla de l'Estany; recrees el paisatge afectiu d'una comarca plena de granges, camps de conreu, fàbriques abandonades i, sobretot, personatges estrafolaris; recorres al parlar plaestanyí i, sense renunciar al simbolisme ni al surrealisme, dibuixes un món agroindustrial que, efectivament, existeix i gràcies a aquesta novel·la perdurarà. Potser et pensaràs que ho dic per efecte del vi ingerit, però alguns passatges del llibre em recorden l''Obabakoak' d'Atxaga. Probablement és pel to festiu i de vegades amarg, per la ingenuïtat barrejada amb la mala llet i per la profunda senzillesa amb què dibuixes un territori i uns fets singulars. Segur que és per l'habilitat en les descripcions, per paràgrafs com aquest: “Seguiren la gran recta vorejada de pins manyacs que volien créixer per guanyar el cel. Els colors eren d'un verd fat, sense tremp. Cap soroll, cap moviment, semblava que el món havia decidit aturar-se en aquella part del país. Van arribar a una casa de pagès esgarrapada per la boscúria, rodejada d'arbres i bardisses, vigilada de falgueres i de remolcs antics de tractor, escodrinyada per un gos molt flac, rebatejada per l'obra vista d'una inservible construcció recoberta de verdet, assenyalada per la humitat, encesa pels plàstics que en dies de tramuntana seguien voleiant sense rumb, tenyida pel rovell de la fullaraca. I segada pels escarabats que des de tots els costats possibles lluïen la seva carcassa”.

Excés i violència

T'hi has ben lluït, Quel. I no ho dic amb ironia. Fins i tot has aconseguit que la barreja de perfet simple i perfet perifràstic m'acabés sonant bé, que un individu com l'Escorpit m'acabi semblant entranyable, que descordar-me uns quants botons de la camisa rebregada mentre deixo anar bafarades d'allioli a tort i a dret em sembli el més natural del món. Demanem una altra ampolla de vi, no? Per on anàvem? Ah, sí, Tarantino. A veure... Els personatges grollers, els diàlegs hilarants, l'humor incisiu, la lucidesa de la mirada, el domini del llenguatge... Que si et collono? No, home, no! Més vi, cambrer! El cas, Quel, és que ja sé que 'Els morts no parlen' no és exactament una comèdia, però la tendència a l'excés i l'exacerbació de la violència fan que... No, no donaré pistes, no pateixis. Deixa'm que recordi una escena, només; una de cap al principi que passa aquí mateix, a Can Garriga, quan aquell home gros amb qui l'Escorpit té un deute pendent l'agafa pel coll de la camisa i l'aixeca un pam de terra. Llavors, un amic de l'Escorpit que fa pinta de no ser-hi tot i du el cabell tallat a l'u s'hi acosta per l'esquena. “(...) Li etzibà una forta mossegada a l'altura d'una orella. L'home cridà com una bèstia a qui haguessin marcat l'esquena amb un ferro roent (...) Ja cal que tireu serradures pertot arreu i ho desinfecteu bé. La sang d'aquest senglar pot portar la triquinosi”, diu l'Escorpit mentre mira cap enrere i riu. “L'home de l'orella esqueixada estava assegut en una cadira prop del foc a terra mentre la mestressa de l'hostal li ruixava esperit de vi i li passava cotó fluix per la ferida. L'altra noia havia escombrat un tros de lòbul amb el recollidor i el contemplava sense saber què fer-ne”. No és estil Tarantino, això? Càgon l'ou, Quel! A mi m'hi fa pensar; tot molt plaestanyí, d'acord, però la paròdia, els gags, les situacions improbables i alhora versemblants... Escolta'm, amb una mica de màrqueting et podries convertir en el Tarantino del Pla de l'Estany, no? Què et sembla, ens cardem uns caliquenyos i un conyac?
JOSEP PASTELLS, publicat a Ara.cat 17.03.15