El mite ha ocultat l'obra de l'autor granadí i la seva valoració
En aquella època, el 1988, vaig descobrir el teatre. El 27 de març, al Municipal de Girona, s’iniciava la gira d’'El Público', el muntatge de Lorca que Lluís Pasqual havia estrenat al Piccolo de Milà el 1986. I allà hi havia el teatre en la seva màxima puresa, un cop de destral a les consciències. Diu el Criado: «Ahí está el público». I contesta el Director: «Que pase». Una peça que el mateix Federico, quan la va llegir a Madrid davant uns amics el 1931, va qualificar d’«atrevidíssima i amb una tècnica totalment nova. És el millor que he escrit. No han entès res o s’han espantat, i ho comprenc. L’obra és molt difícil i, de moment irrepresentable». Fins que va venir Lluís Pasqual i més de 50 anys després la va muntar, amb la col·laboració de Fabià Puigserver i amb l’enorme Alfredo Alcón dominant la platea buida de cadires, a soles amb la poesia.¿Per què començo parlant d’'El Público' i de Pasqual per glossar la figura de García Lorca? Perquè aquí resideix l’essència del poeta granadí. Ho ha escrit fa poc Marcos Ordóñez, després de llegir el viatge iniciàtic i sentimental del director català: «De la mà de Federico, aquest preciós llibre, és una guia de viatge, ideal per a qui vulgui saber qui era i com era Lorca».
L'ESSÈNCIA DEL POETA
Doncs això. Poden entrar en els detalls biogràfics a través d’Ian Gibson, i podem discutir si el verdader parador del cadàver de Lorca és als voltants del barranc de Víznar, camí d’Alfacar, al parc commemoratiu o uns quants metres més enllà, però l’essència del poeta està en el que diu Pasqual.
En una deliciosa conferència a la Fundació March, el 2012, va dir que «Shakespeare ens explica de quina matèria estan fets els éssers humans; Txékhov ens indica com es comporta aquesta matèria; i Lorca, de Lorca podem dir: ‘Però com sap aquest home el que em passa a mi’. No és que ho sàpiga, sinó que li passa exactament el mateix, però ell sap com dir-ho».
TRADICIÓ I NOVETAT
El catedràtic
Francisco Rico, a 'Mil años de poesía europea', traça en un breu resum
un aspecte precís de Federico: «L’assassinat del poeta a principis de la
guerra civil i la seva atractiva personalitat n’han fet una de les
figures més famoses de la literatura espanyola i han influït no poc (i
no sempre per a bé) en la valoració de la seva obra, que en conjunt
ofereix sens dubte la més atractiva concordança de tradició i novetat en
la poesia europea de l’època».
No poden concentrar-se millor, en tan poc espai, les variants de l’univers lorquià. La mort de Lorca, prematura (als 38), violenta i simbòlica, ha sigut al llarg d’aquests 80 anys no només un exemple de la barbàrie feixista sinó també de la impossibilitat de la democràcia per dignificar la memòria d’aquells fets i de tants altres que van venir després.
No sé si se’n recorden de la polèmica que es va generar amb el text d’un llibre per a nens editat per Anaya. Així es resumien les hores finals de García Lorca: «Poc després d’acabar la seva última obra de teatre, Federico va morir, a prop del seu poble, durant la guerra d’Espanya». Com si no s’haguessin presentat falangistes i membres de la CEDA a casa del poeta Luis Rosales a Granada (on Lorca creia que estava segur), com si no se l’haguessin emportat detingut, com si la nit del 18 d’agost no hagués sigut afusellat per uns campions de tir olímpic al barranc de Víznar, camí d’Alfacar, amb el mestre Dióscoro Galindo i el banderiller Francisco Galadí, anarquista per més senyes. Al règim de Franco li va interessar propagar que l’assassinat era obra d’uns exaltats, fins i tot es va arribar a dir que va ser una venjança, fins que el 2015 es va saber, per un informe policial fins llavors inèdit, que la macabra processó granadina s’havia orquestrat directament al Govern Civil, i que Lorca mereixia el càstig «per socialista, amic de Fernando de los Ríos, i maçó, i per portar a terme pràctiques d’homosexualisme i aberració».
L’ENIGMA DE LES RESTES
La mort i la tragicomèdia de les seves restes. Buscades per uns i per altres, potser sostrets en algun moment de la història, amb múltiples impediments legals i burocràtics. Fa uns mesos, els familiars del mestre Dióscoro Galindo van presentar davant la Direcció General de Memòria Democràtica Andalusa una nova sol·licitud per desfer el monumental greuge i perquè, d’una vegada, es faci justícia en una terra que es va tenyir de sang i que s’ha tacat contínuament amb desdeny.A la desconeguda tomba de Lorca potser algun dia es podran gravar els versos de La sangre derramada: «Pero ya duerme sin fin. / Ya los musgos y la hierba / abren con dedos seguros / la flor de su calavera». Avui, encara no.
Tornem al professor Rico. Té raó. El mite Lorca ha ocultat la seva obra i la seva valoració. I també va contribuir a això la seva personalitat. El personatge Lorca s’explica per les amistats que va establir a Granada (com Manuel de Falla) i en la seva estada a la Residencia de Estudiantes a partir de 1919. Allà va conèixer Buñuel i Dalí, a qui va estar unit en una íntima relació, amb estades a Portlligat incloses, fins que els camins de la fraternitat es van separar.
També s’explica pel seu periple americà, amb èxits comercials en el teatre, i per la seva visita a Nova York. I s’explica per iniciatives com els muntatges per a titelles de guant o com la del Teatro Universitario La Barraca, una revolucionària manera d’entendre l’escena, en plena República, com a camí de coneixement popular.
ENS QUEDA EL POETA
Desposseint la història del seu final abrupte i de l’home amb les seves contradiccions i els seus esforços per professionalitzar-se en l’escriptura, ¿què ens queda? El poeta. Alguns, com Juan Luis Panero, van reconèixer la seva passió per Lorca i després en van renegar, perquè el trobaven massa «inconsistent». L’hi vaig sentir dir un dia a la Llibreria 22, davant el llibreter Guillem Terribas, davant la pregunta d’un hispanista francès entusiasmat amb el granadí. Altres segueixen pensat que Lorca és el poeta del segle XX espanyol, tant per la seva potència metafòrica, per la creació d’imatges impertorbables, poderoses i permanents, com per la modernitat que va insuflar a la seva obra.Lorca va retrocedir en el temps per ser clàssic i va ser contemporani amb la música que li arribava d’afinar l’orella al carrer i en el ritme del romance i la copla.
Va ser costumista per retratar el seu present, però no amb la displicència de l’aquarel·la folklòrica sinó amb l’empenta de les passions que li arribaven, per exemple, a través de la mitologia gitana ('Romancero gitano') o de l’heroi taurí ('Llanto por Ignacio Sánchez Mejías'), amb aires d’oda elegíaca. Lorca va assumir el surrealisme ('Poeta en Nueva York') i el teatre de l’absurd, per dir-ne d’alguna manera ('El Público', 'Comedia sin título', 'Así que pasen cinco años'), però va ser qui millor va saber llegir i entendre la capacitat poètica i el cabal de sentit que es podien amagar en les convencions dramàtiques. La casa de 'Bernarda Alba' i 'Yerma' –en elles ressonen els noms de les grans, de Margarita Xirgu a Núria Espert– són peces shakespearianes adaptades a la foscor espanyola, i 'Doña Rosita la soltera' és un Txékhov en què parlen les flors i el desencant.
«Yo no soy un hombre ni un poeta ni una hoja, pero sí un pulso herido que sonda las cosas del otro lado». Aquí resideix el secret lorquià. Pot ser que el millor sigui arribar a ell gairebé sense voler, amb la inicial sorpresa del ritme. «La meva mare no sabia que les cançons eren de Lorca, com Los cuatro muleros, però me les cantava», diu Lluís Pasqual. I després deixar-se portar pel torrent: «'El Público' és al mateix temps el principi d’alguna cosa i l’arribada a algun lloc, ningú passa per aquesta obra i en surt indemne. Quan has passat per ell ja no mires res igual, perquè has buscat en zones en què no havies estat». Així és Federico.
Josep M. Fonalleras publicat en el Periodico
