El mite ha ocultat l'obra de l'autor granadí i la seva valoració
En aquella època, el 1988, vaig descobrir el teatre. El 27 de març,
al Municipal de Girona, s’iniciava la gira d’'El Público', el muntatge
de Lorca que Lluís Pasqual havia estrenat al Piccolo de Milà el 1986. I
allà hi havia el teatre en la seva màxima puresa, un cop de destral a
les consciències. Diu el Criado: «Ahí está el público». I contesta el
Director: «Que pase». Una peça que el mateix Federico, quan la va llegir
a Madrid davant uns amics el 1931, va qualificar d’«atrevidíssima i amb
una tècnica totalment nova. És el millor que he escrit. No han entès
res o s’han espantat, i ho comprenc. L’obra és molt difícil i, de
moment irrepresentable». Fins que va venir Lluís Pasqual i més de 50
anys després la va muntar, amb la col·laboració de Fabià Puigserver i
amb l’enorme Alfredo Alcón dominant la platea buida de cadires, a soles
amb la poesia.
¿Per què començo parlant d’'El Público' i de
Pasqual per glossar la figura de García Lorca? Perquè aquí resideix
l’essència del poeta granadí. Ho ha escrit fa poc Marcos Ordóñez,
després de llegir el viatge iniciàtic i sentimental del director català:
«De la mà de Federico, aquest preciós llibre, és una guia de viatge,
ideal per a qui vulgui saber qui era i com era Lorca».
L'ESSÈNCIA DEL POETA
Doncs
això. Poden entrar en els detalls biogràfics a través d’Ian Gibson, i
podem discutir si el verdader parador del cadàver de Lorca és als
voltants del barranc de Víznar, camí d’Alfacar, al parc commemoratiu o
uns quants metres més enllà, però l’essència del poeta està en el que
diu Pasqual.
En una deliciosa conferència a la Fundació March, el
2012, va dir que «Shakespeare ens explica de quina matèria estan fets
els éssers humans; Txékhov ens indica com es comporta aquesta matèria; i
Lorca, de Lorca podem dir: ‘Però com sap aquest home el que em passa a
mi’. No és que ho sàpiga, sinó que li passa exactament el mateix, però
ell sap com dir-ho».
TRADICIÓ I NOVETAT
El catedràtic
Francisco Rico, a 'Mil años de poesía europea', traça en un breu resum
un aspecte precís de Federico: «L’assassinat del poeta a principis de la
guerra civil i la seva atractiva personalitat n’han fet una de les
figures més famoses de la literatura espanyola i han influït no poc (i
no sempre per a bé) en la valoració de la seva obra, que en conjunt
ofereix sens dubte la més atractiva concordança de tradició i novetat en
la poesia europea de l’època».
No poden concentrar-se millor, en
tan poc espai, les variants de l’univers lorquià. La mort de Lorca,
prematura (als 38), violenta i simbòlica, ha sigut al llarg d’aquests 80
anys no només un exemple de la barbàrie feixista sinó també de la
impossibilitat de la democràcia per dignificar la memòria d’aquells fets
i de tants altres que van venir després.
No sé si se’n recorden
de la polèmica que es va generar amb el text d’un llibre per a nens
editat per Anaya. Així es resumien les hores finals de García Lorca:
«Poc després d’acabar la seva última obra de teatre, Federico va morir,
a prop del seu poble, durant la guerra d’Espanya». Com si no
s’haguessin presentat falangistes i membres de la CEDA a casa del poeta
Luis Rosales a Granada (on Lorca creia que estava segur), com si no se
l’haguessin emportat detingut, com si la nit del 18 d’agost no hagués
sigut afusellat per uns campions de tir olímpic al barranc de Víznar,
camí d’Alfacar, amb el mestre Dióscoro Galindo i el banderiller
Francisco Galadí, anarquista per més senyes. Al règim de Franco li va
interessar propagar que l’assassinat era obra d’uns exaltats, fins i tot
es va arribar a dir que va ser una venjança, fins que el 2015 es va
saber, per un informe policial fins llavors inèdit, que la macabra
processó granadina s’havia orquestrat directament al Govern Civil, i que
Lorca mereixia el càstig «per socialista, amic de Fernando de los Ríos,
i maçó, i per portar a terme pràctiques d’homosexualisme i aberració».
L’ENIGMA DE LES RESTES
La
mort i la tragicomèdia de les seves restes. Buscades per uns i per
altres, potser sostrets en algun moment de la història, amb múltiples
impediments legals i burocràtics. Fa uns mesos, els familiars del mestre
Dióscoro Galindo van presentar davant la Direcció General de Memòria
Democràtica Andalusa una nova sol·licitud per desfer el monumental
greuge i perquè, d’una vegada, es faci justícia en una terra que es va
tenyir de sang i que s’ha tacat contínuament amb desdeny.
A la
desconeguda tomba de Lorca potser algun dia es podran gravar els versos
de La sangre derramada: «Pero ya duerme sin fin. / Ya los musgos y la
hierba / abren con dedos seguros / la flor de su calavera». Avui, encara
no.
Tornem al professor Rico. Té raó. El mite Lorca ha ocultat
la seva obra i la seva valoració. I també va contribuir a això la seva
personalitat. El personatge Lorca s’explica per les amistats que va
establir a Granada (com Manuel de Falla) i en la seva estada a la
Residencia de Estudiantes a partir de 1919. Allà va conèixer Buñuel i
Dalí, a qui va estar unit en una íntima relació, amb estades a
Portlligat incloses, fins que els camins de la fraternitat es van
separar.
També s’explica pel seu periple americà, amb èxits
comercials en el teatre, i per la seva visita a Nova York. I s’explica
per iniciatives com els muntatges per a titelles de guant o com la del
Teatro Universitario La Barraca, una revolucionària manera d’entendre
l’escena, en plena República, com a camí de coneixement popular.
ENS QUEDA EL POETA
Desposseint
la història del seu final abrupte i de l’home amb les seves
contradiccions i els seus esforços per professionalitzar-se en
l’escriptura, ¿què ens queda? El poeta. Alguns, com Juan Luis Panero,
van reconèixer la seva passió per Lorca i després en van renegar, perquè
el trobaven massa «inconsistent». L’hi vaig sentir dir un dia a la
Llibreria 22, davant el llibreter
Guillem Terribas, davant la pregunta
d’un hispanista francès entusiasmat amb el granadí. Altres segueixen
pensat que Lorca és el poeta del segle XX espanyol, tant per la seva
potència metafòrica, per la creació d’imatges impertorbables, poderoses i
permanents, com per la modernitat que va insuflar a la seva obra.
Lorca
va retrocedir en el temps per ser clàssic i va ser contemporani amb la
música que li arribava d’afinar l’orella al carrer i en el ritme del
romance i la copla.
Va ser costumista per retratar el seu
present, però no amb la displicència de l’aquarel·la folklòrica sinó amb
l’empenta de les passions que li arribaven, per exemple, a través de la
mitologia gitana ('Romancero gitano') o de l’heroi taurí ('Llanto por
Ignacio Sánchez Mejías'), amb aires d’oda elegíaca. Lorca va assumir el
surrealisme ('Poeta en Nueva York') i el teatre de l’absurd, per dir-ne
d’alguna manera ('El Público', 'Comedia sin título', 'Así que pasen
cinco años'), però va ser qui millor va saber llegir i entendre la
capacitat poètica i el cabal de sentit que es podien amagar en les
convencions dramàtiques. La casa de 'Bernarda Alba' i 'Yerma' –en elles
ressonen els noms de les grans, de Margarita Xirgu a Núria Espert– són
peces shakespearianes adaptades a la foscor espanyola, i 'Doña Rosita la
soltera' és un Txékhov en què parlen les flors i el desencant.
«Yo
no soy un hombre ni un poeta ni una hoja, pero sí un pulso herido que
sonda las cosas del otro lado». Aquí resideix el secret lorquià. Pot ser
que el millor sigui arribar a ell gairebé sense voler, amb la inicial
sorpresa del ritme. «La meva mare no sabia que les cançons eren de
Lorca, com Los cuatro muleros, però me les cantava», diu Lluís Pasqual. I
després deixar-se portar pel torrent: «'El Público' és al mateix temps
el principi d’alguna cosa i l’arribada a algun lloc, ningú passa per
aquesta obra i en surt indemne. Quan has passat per ell ja no mires res
igual, perquè has buscat en zones en què no havies estat». Així és
Federico.
Josep M. Fonalleras publicat en el Periodico
