Una elegia per a Pavese

Gairebé cada any, Juan Luis Panero (Madrid, 1942) renova la lleialtat als amics gironins amb una lectura dels seus poemes o dels d'aquells que estima, es diguin Cernuda,Vinyoli o Pavese. Les seves solen ser intervencions pausades i lluminoses, insòlites ben mirat, perquè va d'una manera tan franca al cor de les paraules, les seves i les dels altres, que escriure i llegir, en boca seva, semblen activitats d'una prístina senzillesa. Té una veu que hi convida, amb una entonació accentuadament palatal que de manera impensada desperta la gana. És alt, bastant alt, però quan s'asseu s'encorba damunt les seves coses, i de sobte fa de la sobrietat una màscara elegant de la confidència. A la taula en té poques, de coses, és veritat: una gerra d'aigua que brilla en la penombra, un got que amb prou feines toca, l'antologia de poemes de Pavese traduïts per José Agustín Goytisolo i que acaricia distretament els pocs moments que dubta, i un paper plegat que es treu de la butxaca, unes notes que potser ni li calen, però l'acompanyen, i que fa crepitar amb un so càlid cada cop que el remou davant el micròfon. Dimecres, amb la sala La Planeta més buida del que es mereixia pel fred inclement, Panero va venir a parlar de Cesare Pavese, un escriptor que havia començat a llegir als anys seixanta en francès i en algunes traduccions argentines poc memorables, aprofitant que se'n commemorava el centenari. Però al poeta va sortir-li, més que una celebració, una elegia del torinès que era, al mateix temps, una declaració de derrota i la constatació que una determinada manera d'entendre la literatura, aquella que l'entrellaça, fins i tot desesperadament, agònicament, amb la vida, fa temps que es troba en fase d'extinció. És cert que Pavese, el poeta suïcida, l'amant impotent, l'antifeixista condemnat a manejar-se en la Itàlia de Mussolini, no invita sinó al pessimisme, però Panero semblava a vegades referir-se a l'esplendorosa soledat de la seva pròpia generació. També ells van haver de sobreviure al franquisme i a les exclusions dels Novísimos, i esperar la seva ocasió en un retir que era quasi clandestinitat. Pavese va tenir menys paciència i va confiar la posteritat a una sobredosi de somnífers, però ben mirat, ja fa tants anys també de la seva mort, que no se'n recorden ni a Itàlia mateix. «És un escriptor fantasmal», va lamentar Panero, «un illot perdut en el no-res», entre el gust refistolat de D'Annunzio, la bel·licositat dels futuristes, la cruesa del neorealisme i l'hermetisme sec, concentrat, dur, de Montale o Quasimodo. Sempre fora de temps, sempre inoportú, fent de la seva poesia un relat, de les seves novel·les, poemes, buscant l'amor obstinadament en les dones que el rebutjaven, Pavese era un home sense sort que de cap manera mereix, però, l'oblit.
EVA VÀZQUEZ (Publicat en El Punt 31/10/08. Foto: El Punt